Un altre país

Aquesta campanya electoral he intentat no saber res, no veure debats electorals a la tele i parlar-ne el menys possible, per la salvaguarda de la meua salut mental.

Ara, amb els primers resultats dels exit poll publicats pareix que Bersani ha guanyat clarament, falta saber els resultats definitius per veure si se salva el Senat i podrà governar.

Una dada salta a la vista dramàticament, si és cert que Berlusconi pren al voltant del 30% dels vots i Grillo el 20%, això vol dir que vora el 50% de l’electorat d’aquest país que ha anat a votar, vota pallassos. No sé què vol dir ni quina explicació ‘política’ té, però, vos ho assegure, no té cap gràcia.

…no sé a qui diuen que l’han condemnat a quatre anys de presó i que la grossa li caurà quan el condemnen per prostitució de menors, ahir en parlava tothom, i mira que el nom em sona però ara mateix no recorde qui era.

 

Aquest estiu ha fet molta calor (i diuen que encara no s’ha acabat), ja ho sé que per allà (del lado de allá) també n’ha fet molta, però ací n’hem tingut més. No crec que haja anat pitjor que altres anys, però enguany ha hagut una novetat que ens ha fet patir més. Els diaris, des de començaments de l’estiu, van començar a donar nom als anticiclons i a les onades de calor i a regalar-nos titulars catastròfics. No sé si van ser els diaris o si només se’n van fer ressó dels noms que hi donen els meteoròlegs, però el cas és que vam començar amb Annibale, després Scipione, Caligula i Nerone. Acabada la història antiga vam passar directament a Lucifero. Ara, una cosa és suar perquè és juliol i una altra de ben diferent estar sota les urpes de Calígula, no és el mateix. Això ha donat color a les converses d’ascensor i de parada del tramvia, si un diu quina calor que fa i la resposta és: clar, estem a l’agost, és una cosa, si la resposta és: és que acaba d’arribar Lucifero, doncs sues més, ho he comprovat empíricament.
Ara estem sota Poppea, que acabe de veure a la wiki que era dolenta, va ser amant i esposa de Neró i va fer assassinar unes quantes persones. No sé perquè li han donat aquest nom a aquesta perturbació, ens ha regalat un cel amb núvols preciosos, una mica de fresca i una mica de pluja.
Ja tremole, si la cosa continua aquest hivern i comencen amb noms de mitologies nòrdiques ens morirem de fred.

Qualsevol persona que haja patit un terratrèmol, ni que siga xicotet, sap quin tipus de terror provoca que la terra tremole, sap de la temor d’estar a casa (qui encara en té una), de la temor d’adormir-se per la nit, de la temor d’allunyar-se de les persones estimades, de la motxilleta preparada i el telèfon sempre a mà i carregat… Després de nou dies del primer terratrèmol, quan la gent començava a recuperar la confiança (i començava, aquests dies, a tornar a casa després de nou dies dormint al cotxe), hui una altra volta, una altra volta el món que els cau a sobre. No sé sé quanta gent dormirà esta nit a Emília-Romanya, quanta gent dormirà a una tenda o al cotxe, morta de por…

Aquest matí, amb el primer tremoló gros, els mòbils han deixat de funcionar i molt fixes també, a una àrea molt, molt gran, però els wi-fi funcionaven. Ha començat a córrer per twitter i la gent ha començat a obrir les pròpies xarxes wi-fi i a donar l’adreça per permetre comunicar a la  gent i a qui participava en els socors, a més, moltes persones han donat via twitter les seues claus de skype per permetre telefonar a qui ho necessitara. Donants de connexió, grandi.

 

 

Era difícil trobar una bona notícia en aquest cap de setmana de bombes i terratrèmols, però una de grossa l’he d’explicar.
La Lega Nord, el partit que ha condicionat amb la seua aliança amb Berlusconi els darrers anys d’aquest país, el partit que proposava rebutjar els emigrants a canonades, el partit dels rots i els insults al lloc de les paraules, el partit dels líders fastigosos amics de l’extrema dreta europea que volia ‘exterminar’ (les cometes són meues) els xiquets gitanos, eixe partit, ha desaparegut del mapa polític i ho ha fet als ajuntaments del nord, que eren el seu fortí. I, a més, ha desaparegut juntet amb els seus aliats, amb el partit de Berlusconi. 
Els escàndols dels fons públics desviats, també per als capricis dels fills del líder i de la llicenciatura del fill de Bossi comprada a Albània (a no ser que hi estudiara d’amagat, abans d’obtenir el batxillerat i com a emigrant il.legal, a Albània, el fill de Bossi, m’encanta) i el suport incondicional a Berlusconi en els darrers mesos al govern han allunyat del ‘partit del territori’ els seus votants, 5.8% en el centre-nord, contra el 18 a les darreres regionals.
Caput. La Lega (i el partit de Berlusconi) com la coneixíem fins ara ha mort, no els trobarem a faltar gens ni miqueta.

Malauradament, molts d’ells hauran mort al desert on els van abandonar o estaran podrint-se a alguna presó ací o allà, segurament la notícia no els arribarà i segurament i com sempre és massa tard. 
No sabrem mai quantes persones van ser il.legalment tornades a Líbia per naus italianes que els havien interceptat a aigües internacionals o italianes, gràcies a un acord entre Berlusconi i Gaddafi que anava contra totes les lleis internacionals, de la mar i de la decència humana. Fa quasi dos anys, les paraules d’un mariner de la marina militar italiana que va participar a una d’eixes operacions, em van commoure:

És l’ordre més infame que mai he hagut de complir. No puc dormir només de pensar en aquells desgraciats. Després de comprendre que els havíem portat a Líbia ens cridaven ‘germans, ajudeu-nos!’. Però no podíem fer res, les ordres havien estat d’acompanyar-los a Líbia i ho hem fet. No explicaré als meus fills el que he fet, m’avergonyisc. (…) Molts estaven molt malament, alguns tenien cremades greus, les dones embarassades eren les que més ens preocupaven, però no podíem fer res, les ordres eren aquelles i les hem complit. Quan els hem pujat a bord des de les tres barcasses ens han agraït que els salvàrem. En aquell moment, sabent el que havíem de fer el cor se m’ha encongit. No els podia dir que els estàvem portant un altra volta a l’infern d’on havien fugit arriscant la vida. (…) No ha estat fàcil dir a tota aquella gent que els havíem portat al lloc d’on havien eixit. Estaven molt cansats, havien navegat amb les barcasses cinc dies, sense menjar i sense aigua. No han tingut les forces de rebel·lar-se, ploraven, les dones s’estrenyien els xiquets al pit i dels seus ulls brollaven llàgrimes de desesperació.

Després d’aquest desembarcament, a maig del 2009, el Consiglio Italiano per i Rifugiati en va aconseguir localitzar 24 a Líbia i els va assistir per presentar a  Estrasburg un recurs contra l’expulsió. Han guanyat, clar, seran indemnitzats i el tribunal ha dit que el que va fer Itàlia va contra la llei (italiana, europea, de la mar i de la decència).  

Els caps de tots els grups de la policia municipal de Roma han rebut una circular del comandant que s’encarrega de la gestió de les ‘emergències relacionades amb la seguretat’.

A la circular els demana que identifiquen, controlen i fitxen les fruiteries ètniques.

Supose que el com que les carabassetes romanes i les taronges sicilianes me les ven un xic marroquí, la meua fruiteria és ètnica i rebrà atenció especial dels gestors municipals de les emergències relacionades amb la seguretat.

L’estupidesa humana (i municipal) no té límits.

I ja és el cinquè, el cinquè any que ‘lliste’ les emocions i les meravelles de l’any, la cinquena volta que m’ature una estona a intentar posar ordre a la felicitat. Enguany vaig amb retard, he estat desconnectada uns dies, però ja hi anava pensant, fent-me la llisteta de joies al cap:
L’F, no sabria com dir-ho. Roma, des del Gianicolo al capvespre, i des de qualsevol placeta, recordant-me que val la pena passejar per passejar i recuperar, totes les voltes, l’amor per cada una de les pedres d’aquesta ciutat. I Messi, i el piano de Lluís Llach a dalt d’un camió a València (que em va recordar un altre piano dalt d’un carro i un disc que he escoltat molt enguany) i eixa vesprada d’abril que va ser tan, tan especial. Entrar a la Libreria Antiquaria Saba, a Trieste, i ensumar l’aire d’anys i anys de llibres amb un somriure, i Castelló, cada volta més boirosa però sempre amb abraçades d’aquelles. I les mans de ma mare, totes i cadascuna de les voltes que enguany les mans de ma mare m’han acaronat. 
El museu de la Resistència de Grenoble, que vaig visitar soleta per hores i per poc em tanquen dins perquè es pensaven que havia marxat dejà, i una xerrada a l’Alguer, a la vora de la mar, comparant maneres de diure. I abaixar el volum del Puyal de tant en tant per escoltar les paraules meravellades dels locutors italians per com juga el meu equip. I el primer sol de la primavera, a L’Alguer. I una jove tunisiana cantant amb una espelma a la mà a una manifestació al seu país i el País Basc.
I un bes al front que em va donar un senyor de Dignano que parlava venecià, després d’haver-nos ofert sa casa i el seu vi, i anar per primera volta a Vilaweb i que tothom ‘em conega’, perquè tinc un bloc ací. I un senyor d’un poblet de l’Ístria tocant La Paloma un capvespre amb el seu acordió i els ocells que canten al balcó el diumenge de bon matí, i ballar amb l’F. I les llàgrimes que enguany ha valgut la pena plorar i les rialles també, clar. I les abraçades que m’arriben per correu en forma de paquetet amb un llibre dins.
La mar de Trieste i Miguel Strogoff, correo del Zar, i la Malvasia d’Ístria i la de Lanzarote i totes les sobretaules llargues que m’ha regalat l’any i una passejada a l’alba per Zadar buida. I la família, i com ens agrada estar junts i els xiquets que creixen i els que arriben. I els amics que venen a Roma i es deixen meravellar per la ciutat,  i l’alè d’un milió de dones dient prou. I una migdiada a una platja perfecta de l’Ístria.
I una orxata a Santa Caterina i un cafè al San Marco i la mar de la Dalmàcia i una placeta de Pola. L’esguard de l’F. quan me mira i una història imaginada que es va arrodonint poc a poc i una passejada molt especial per Castelló, i el somriure sense dents d’una senyora molt vella que, a un poble istrià mig abandonat, ens va obrir l’església i la va il.luminar per permetre’ns admirar uns frescos esplèndids. I Lanzarote una altra vegada, i l’emoció de tornar i el regal d’una setmana de sol i mar a desembre. I els amics, els de sempre i els nous, el miracle de la persistència de l’estima i el de la trobada i el reconeixement. 
I les paraules escrites i les llegides, i el català de l’Alguer i el venecià de l’Ístria i el castellà de Lanzarote, que m’han sonat tan amics enguany. I, com tots els anys, la joia i defensar-la com una trinxera i com deia la Xesca trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria. 

I saber que l’any que ve trobarem més motius per estar contents i tornarem a necessitar raconets i plecs per estotjar alegries.

Molt bon any nou a tothom! 

Després de la caça al gitano de l’altre dia a Torí, hui un feixista de Florència ha decidit celebrar la seua particular caça al negre i amb la seua Magnum Smith & Wesson se n’ha anat pels mercats a buscar negres. Abans de pegar-se un tir quan estava per detindre’l la policia ha matat dues persones i n’ha ferit greument tres (tots cinc de color, negre). Un clàssic, supose, matar negres amb una Smith & Wesson. I això que era un feixista cultíssim i moderníssim, membre de ‘Casa Pound’, un grup feixista amb una certa pàtina de cultes i ‘socials’. Diuen que són els feixistes del tercer mil.leni, però a mi em pareixen igualets que els del segon.

Florència ha declarat el dol ciutadà, jo també. 

PS: a tots els diaris que he mirat les víctimes són o ‘ambulants’ o ‘senegalesos’, es veu que els ‘ambulants’ i els  ‘sensegalesos’ no tenen nom. 
Actualització: En tenen, de noms, els he trobat, les víctimes són els senyors Samb Modou, Diop Mor, Moustapha Dieng, Sougou Mor i Mbenghe Cheike. Els tres darrers estan molt greus. 

Sí, pogrom, un altre.

Perifèria de Torí, una jove de 16 anys amb una família obsessionada amb la seua virginitat (l’àvia li va fer prometre al seu llit de mort que arribaria ‘pura’ al matrimoni i els pares la portaven periòdicament al ginecòleg per comprovar la puresa de la xiqueta) s’inventa una violació i la denuncia per justificar la pèrdua de la virginitat. Ho té facilíssim per triar els agressors, al barri hi ha un campament de gitanos, així que denúnica que l’han violada dos gitanos estrangers que feien pudor. Al final ella i el germà (que l’ha ajudada a organitzar la mentida) confessen la veritat, però és massa tard. S’ha organitzat una fiaccolata (una marxa amb torxes) pacífica de solidaritat amb la víctima, diuen, però l’eslògan als cartells que han enganxat a corre-cuita per tot el barri és ‘netegem la Continassa’ que és el nom del lloc on està el campament. La manifestació acaba amb la destrucció del campament, per sort els habitants havien fugit en veure la que s’estava organitzant, unes dues-centes persones amb bastons, torxes i benzina van entrar i després de destrossar-lo li van pegar foc i van impedir la intervenció dels bombers. 
L’estupidesa fa molta por, però el que de veritat fa por és comprovar, una volta rere l’altra, com la barbàrie és sempre a l’aguait, darrere el cantó.  

Ja tenim nou govern. La veritat és que no conec a quasi cap dels nous ministres, provenen quasi tots del món acadèmic i tenen currículums excel.lents.

Jo ho comprenc que sone estranya l’alegria per un govern sense polítics i sense eleccions, però va com va i ací, en general, la gent està molt contenta. Al nou govern, a més, hi ha tres dones, dues en ministeris clau com Interior i Justícia, són dones normals, amb cossos normals i que han estat triades pel seu currículum i no pel motiu pel qual va triar l’ex-president (quin gust) les seues ministres. Una altra gran novetat és que cap dels membres del nou govern és indagat o condemnat per màfia (ni per res).

Monti aporta, a més, altres novetats. A les conferències de premsa respon a les preguntes dels periodistes, ho fa amb precisió i educació i no explica acudits masclistes. Pareix que els nous ministres també són persones educades i saben usar correctament els subjuntius, és cert que comparant amb els membres del govern anterior una cabra pareixeria un lord anglès, però aquest canvi d’estil jo, personalment, el trobe molt d’agrair.

Ja veurem què faran, el senat encara està en mans de l’ex-president i ens esperen temps durs, ja veurem.

Berlusconi no ha dimitit. Berlusconi ha anat a parlar amb el President de la República i han ‘acordat’ que dimitirà després que s’aprove la llei d’estabilitat amb la súper-esmena amb les mesures promeses a Europa (encara ningú no en coneix el contingut exacte). 

No crec que ningú es fie, a aquestes hores, de Berlusconi, però la gent es fia de Napolitano, tot i que jo diria que tots tenim, en el fons, la por que no presente la dimissió.
Calculant, calculant, diuen que en quinze dies podria estar tot amanit, però fins que no s’aprove la llei no dimiteix, així que l’oposició hauria d’aprovar ràpidament al parlament un conjunt de mesures i de retallades importantíssimes quasi ‘a cegues’.  

Suposant que siga ràpid i se’n vaja, les opcions del President de la República són bàsicament dues: o govern tècnic (Mario Monti) o dissol les cambres i es vota a gener. Jo, modestament, si puguera triar preferiria un govern tècnic, Monti ja va bé, que adoptara mesures per corregir el deute i per mirar d’eixir del remolí i que canviara la llei electoral (rapidet) i en quan la tinguen preparada, a votar.

I que no siga res.

Tant de temps esperant aquest moment, imaginant joia i cava (prosecco), telefonades i abraçades, imaginant el somriure eixe que no et pots traure de la cara…, i res de tot això.

Com si fóra dramàticament massa tard, com si tota la merda que ens ha abocat a sobre en tots aquests anys, empudegant fins a l’últim racó del país, fóra impossible de netejar.

Potser brindarem, però després de brindar caldrà eixir del coma.