Un altre país - el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Arxiu de la categoria: llocs

rotondes

Publicat el 30 de juliol de 2013

Aquesta ciutat està per viure una revolució. Els romans es miren atònits i en parlen, en parlen, en parlen. No ningú havia gosat ni a pensar que fóra possible i està per passar. Dissabte.

Diuen que els botiguers hi són contraris, estan recollint firmes, volen convocar un referèndum, un grup amenaça amb encadenar-se no sé on. Però no ho aturaran, les revolucions no s’aturen amb firmes.
Dissabte comença el que pareixia impossible. Jo hi pense anar, hi haurà una banda de música i saltimbanquis. I romans somrient, incrèduls.
Dissabte el Colosseu deixarà de ser una rotonda.
Ho ha fet, Ignazio Marino, el meu alcalde, ho va dir i ho ha fet. Des de dissabte Via dei Fori Imperiali será només per vianants, i diu que açò només és l’inici.
Piazza Farnese que deixa de ser un pàrking, el Pantheon sense cotxes, passejar pel centre sense jugar-s’hi la vida…

Vos ho imagineu? Roma per vianants, increïble.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

cases

Publicat el 8 d'agost de 2011

(24 de juliol)
En aquests dies passats a Ístria hem visitat moltes ciutats, pobles i poblets. Cada volta que girant per les carreteres veiem una indicació amb un nom que ens agradava, entràvem a veure com era, com no desviar-se per entrar a un poble que es diu Barbariga? i Br?i?i?

L’altre dia mirant una vall vaig pensar que l’Ístria també és un país petit on els campanars es miren uns als altres, hem estat a molts pobles, però de molts altres l’única cosa que hem vist ha estat el campanar des de la carretera, d’altres hem vist també, des de lluny, la xicoteta constel.lació de cases al voltant del campanar i d’una plaça que segurament es diu o Narodna Trg. o Titov Trg.

A tots i cadascun dels llocs on hem estat hi havia una cosa que em provocava un neguit incòmode, un boirim de tristor que apareixia sempre. A tots els llocs on hem estat, a tot arreu, moltes cases estan buides i es nota que estan buides fa molts anys, tancades i barrades, amb portes i finestres condemnades. Moltes caient a trossos, amb figueres que ixen de les finestres i baranes de balcó penjant. A tot arreu. Hem entrat a pobles completament buits, a d’altres on vivíen poquíssimes persones, zones senceres d’algunes ciutats xicotetes estan mortes, amb cases bellíssimes desfent-se pedra a pedra.

Sempre sotmesa a sacsejades demogràfiques, l’Istria va perdre una quantitat enorme de població després de les dues guerres mundials, a la primera, en convertir-se en territori italià molts eslovens i croates van fugir del feixisme, del ‘feixisme de frontera’ profundament antieslau i profundament brutal des del primer dia. En acabar la segona guerra mundial, quasi tota la població de parla italiana va fugir de Tito i de la repressió (brutal i profundament anti-italiana). Trieste, Buenos Aires, Nova York i Sidney van ser el destí de centenars de milers d’istrians durant la primera meitat del segle XX i, passejant pels carrers dels seus pobles la sensació d’abandó és, a voltes, aclaparadora. I li trau sol i llum a tot plegat, com una tristesa (una certa qualitat de tristesa) que ha amarat tot el viatge.

A un barri abandonat a Dignano (Vodjan) amb moltes cases encara dempeus vaig fotografiar alguns forrellats de portes barrades fa molts anys i clar, vaig pensar en les claus.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

noms

Publicat el 4 d'agost de 2011

(22 de juliol)
Ahir vam sopar amb els nostres hostes, ella és una mestra jubilada i el seu home és un enginyer (gràcies a Tito, com em va puntualitzar) que la meitat de la setmana treballa a Zagreb i després torna a casa a ocupar-se del camp.
Cada volta que tornàvem a casa i els trobàvem asseguts a la fresca ens convidaven a seure amb ells a beure un got de vi o de grapa i a picar alguna coseta, així ja havíem tastat el seu vi i les seues grapes, el seu pernil istrià (cobert amb sal i pebre i assecat a la bora, que com ací no bufa tant li diuen borìn), la seua cansalada i les seues olives i l’excel.lent oli que fan, (d’oli ens en han venut una mica i el portarem a casa). Abans de marxar volíem tastar també la cuina de la senyora M. que ens havia encisat amb les flaires que ens arribaven, així que vam quedar per sopar junts anit. Ens va preparar un brodetto de seppia amb polenta que és una de les coses més bones que he menjat mai (i que intentaré fer quan torne a casa) i de segon, peix, pescat pel veí i cuit amb llenya de boix, tot remullat amb el seu vi de malvasia, boníssim.
La sobretaula va ser llarguíssima, al final vam estar asseguts a taula sis hores, sis hores de grapes i converses. El senyor M. va nàixer i créixer a aquesta casa que pertany a la família, junt amb les vinyes i els olivars, des de fa més de 400 anys, la casa encara conserva alguna paret original, de pedra seca. Ens va explicar velles històries de la família i del poble, amb el seu vènet dolcíssim farcit de paraules eslaves, vam parlar de política i ens va explicar històries de la guerra, no de la darrera (que ací no va arribar) sinó de la II Guerra Mundial, de la Guerra Patriòtica d’Alliberament, com deia ell (ho deia amb majúscoles). Ens va explicar històries de partisans i d’herois, del seu poble i dels pobles de la contornada. M’encantava sentir com pronunciava els noms dels pobles, Mar?ana, Šegoti?i, Gali?ana, Šišan…
Fins anit aquests noms per a mi eren indicacions a la carretera que llegia cada dia, sempre sense saber ben bé com es pronunciaven. Avui, tornant a casa i llegint els noms dels pobles he pensat que ara ja no són només paraules difícils de pronunciar, ara conec algunes històries de les persones que hi van viure, anit el senyor M. els hi va posar cara i ulls. Avui, tornant a casa, les he llegides en veu alta pronunciant-les amb delit.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

la paloma

Publicat el 1 d'agost de 2011

(19 de juliol)
Al que en la nostra setmana a Ístria és el nostre poble (Munti?, Monticchio en italià), al vespre el silenci és perfecte.
És un poble molt xicotet, amb una vintena de cases mal comptades, una vintena de noms sota l’estrella roja al monument als caiguts en la lluita contra el nazi-feixisme, un pou i una esglesieta del segle XII.

El dels capvespres és un silenci d’ocells i d’insectes, no se senten ni televisors ni cotxes, com a molt algun gos i el soroll llunyà d’algun tractor que torna al poble.

Avui els nostres hostes han eixit, així que des de la nostra terrasseta davant d’un ametller gegant (el més gran que he vist mai) no se sentia ni la senyora M. trafeguejant per la cuina. Mentre gaudíem del silenci i del capvespre, i d’un gotet de vi (Malvasia) amb olives, per reposar de la dura jornada de turisme sota un pi, s’ha començat a sentir un acordió. Algun veí ha començat a tocar melodies que no coneixíem, cançons tristes, polques (a Ístria la polca es diu saltìn) i valsets. Tocava canviant de cançó sense interrupció, passant d’una a l’altra naturalment. He pensat que estava tocant per a ell mateix, pel gust de tocar, sense saber que ens estava regalant el concert també a nosaltres.

Enganxada a una cançó tristíssima ha començat a tocar La paloma i m’ha vingut al cap Jorge Semprún que, crec que a La escritura o la vida, explicava que una volta, quan lluitava amb al resistència francesa, quan ja tenia al punt de mira un nazi que havia de matar, l’alemany es va posar a cantussejar La paloma i Semprún va estar a punt de no disparar, com si la dolçor de la cançó li ho impedira.
El concert s’ha acabat i hem començat a preparar el sopar, no hi gosàvem abans per no fer soroll.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

llibreries

Publicat el 16 de juliol de 2011

Seguint les indicacions de Pau (el link a l’entrada anterior, perdó però escric amb l’ipad de F. I tot és més complicat i no tinc c trencada) ahir vam anar a la llibreria eslovena, després d’un cafè al San Marco. Entre altres coses em vaig comprar un llibre de Boris Pahor que no tenia. La senyora de la llibreria, molt amable, va mirar quina còpia havia agafat i me’n va donar una firmada per l’autor! Em va dir que quan el Professor passava per la llibreria li’n feia firmar uns quants…

Ahir la Libreria Antiquaria Saba la vam trobar tancada, però avui estava oberta i hem entrat. Hem estat xerrant molta estona amb el senyor (m’havien explicat que és el fill del garzone de la llibreria quan hi era Saba), ens ha dit que no podíem marxar de Trieste sense tastar el bollito (és diferents tipus de carn de porc bollida molta estona que es menja freda) de Pepi. Com que som molt obedients, tot i els 40 graus hem passat a fer un tast i ens hem menjat, per berenar un plateret de bollito amb un gotet de bianchin.
He sentit que el cambrer parlava castellà i li he preguntat d’on era, m’ha explicat que és nat a Trieste però son pare era eslovè i sa mare… valenciana!
La seua àvia, casada amb un mariner havia vingut a viure ací amb la filla xicoteta. M’hauria encantat preguntar-li més coses d’eixa àvia valenciana que havia vingut a viure a Trieste qui sap quants anys fa…
Li he preguntat quina llengua parlaven a casa i la resposta òbvia ha estat: triestin.

Demà marxem cap a Ístria, ja ens hem promès que hi tornarem, a Trieste. La propera volta d’hivern.
(volia penjar la foto de la firma de Pahor però no sé com es fa, tampoc puc editar el text, publique tal qual)

Actualització: ara sí.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Trst*

Publicat el 13 de juliol de 2011

Jo Trieste la tenia guardada, segurament des que estic a Roma hi podria haver anat però no hi volia anar un cap de setmana i prou, sabia que havia d’anar amb més calma, que valia la pena esperar, com la xocolata després de menjar-se el pà a soles.

No sé que m’espere, o sí que ho sé: un altre món, un món on no he estat mai.

Abans, mirant un mapa he vist que, a banda del temps que vaig estar a Londres, Trieste serà la ciutat més al nord on he anat. No he anat mai a cap ciutat europea (europea en el sentit del rovellet del segle XX, mitteleuropea, vaja), no he estat mai a Viena ni a Praga ni a cap de les ciutats de molts dels meus llibres preferits dels darrers anys.
Trieste és moltes coses, és un nus i és una porta, o moltes portes, per a mi serà la porta de l’Ístria. I Trieste és també moltes guerres, cau de molts exilis i inici de molts viatges.
I ho serà per a mi, l’inici d’aquest viatge a eixe món que no conec i que començarà a Trieste, com ha de ser. Ja tinc feta la llista dels cafès i les llibreries i els temples i les places.

M’estic acabant de preparar la bosseta amb els llibres per endur-me, estranyament, o no, serà un viatge de re-lectures, res de novel.letes de policies noruegs, aquesta volta em donaré el gust de rellegir coses bones.

*Ho he escrit en eslovè, (sempre que veig el nom de Trieste en eslovè em ve al cap la Tirisiti alcoiana).

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Adriàtic

Publicat el 5 de juliol de 2011

La setmana que ve comencem un viatge molt especial, sobretot per a mi.
El farem en cotxe, crec que és el primer viatge llarg que faig sense agafar cap avió i n’estic molt contenta.

Eixirem de Roma per arribar al delta del Po (aquest delta em faltava) i la primera nit la passarem a Chioggia que és la ciutat que tanca la Laguna de Venècia al sud, que a aquest viatge una mica de Laguna li cal. Després anirem cap a Trieste, Trieste, només de pronunciar-la ja se m’omple la boca d’olors i els ulls de mar i de paraules.
Hi estarem uns dies i després, amb molta, molta calma visitarem Ístria, una península que jo sempre pense com si fóra una illa, plena de ciutats amb noms en moltes llengües i amb campanars venecians, i plena d’històries de viatgers i d’exiliats i d’herois.

Resseguint les ciutats venecianes i les illes avall, arribarem fins a Zadar (Zadar/Zara/Zára/Jadera) i allà agafarem un vaixell per tornar a Itàlia, i per tancar el cercle al voltant d’eixe raconet de mar que no he vist mai.

Voldria escriure al bloc una espècie de quadern de viatge, d’entrades escrites a mà a una llibreta, lentes com el viatge. Jo crec que es pot escriure amb un portàtil a un cafè de Nova York, al cafè San Marco de Trieste s’ha d’escriure, i s’ha d’escriure a mà, a una llibreta.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

maneres de diure

Publicat el 7 de juny de 2011

És sempre una emoció molt especial anar a l’Alguer. Aquesta volta ho ha estat encara més, potser perquè hem estat més dies o perquè estic perdent la vergonya de preguntar a la gent si parla alguerès i he pogut parlar més en català amb més gent. Tot i que com em va dir una persona només el parlen los vells i los minyons ja no l’emparen aquesta volta he pogut tindre converses llargues i meravellar-me amb les seues paraules i el seu accent que, curiosament, em recorda tant l’accent de l’F. quan parla català.

M’emociona la tenacitat d’una gent que ha conservat la llengua tants segles i m’emociona poder parlar-hi una micaretta cada volta que hi vaig i escoltar les seues maneres de diure. I quasi sempre l’emoció és mútua i jo també faig emocionar la gent de l’Alguer amb les meues, de maneres de diure.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

el fuego que os habita

Publicat el 26 d'octubre de 2010

frente a la tarde de salitre y piedra
armada de navajas invisibles
una roja escritura indescifrable
escribes en mi piel y esas heridas
como un traje de llamas me recubren,
ardo sin consumirme, busco el agua

Octavio Paz, Piedra de Sol

Mentre caminava pel paisatge al.lucinant de Lanzarote em venien al cap trossets d’aquest poema d’Octavio Paz (que una volta sabia de memòria, ara només tinc bocins, versos solts, sense rimes ni ritmes) i alguns fragments del Neruda més mineral.

Jo volia escriure una entrada descrivint el paisatge i l’emoció de l’illa, explicant la història d’una nit de setembre del 1730 quan la terra es va obrir i van nàixer muntanyes de foc, i el foc va durar sis anys, o explicar la història de la gent que, per segles, ha fugit de l’illa cap a Amèrica (al capvespre pareix que es puga veure, Amèrica, on el sol s’amaga). M’hauria agradat explicar l’emoció de veure com la tenacitat de la gent ha aconseguit fer florir una terra morta i dessolada, com els camperols han arribat on la humitat impossible fa créixer el raïm, o descriure el cel infinit, la mar, el silenci, les pedres…

Però no tinc paraules, de veres, caldrien paraules de pedra i de foc que jo no tinc. Cap paisatge m’havia regalat el que Lanzarote dóna, quan marxes se’t queda com una nostàlgia de pell dolorosa i dolça alhora. Tornaré.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

el nom de l’illa

Publicat el 9 de setembre de 2010

Com que aquest estiu només hem pogut fer una setmana de vacances a primers de juliol (i açò ja passa de castañoscuro, que hem vist com tothom marxava blanquet i tornava morenet i nosaltres ací, treballant), i com que només podrem fer un altra setmaneta de vacances a mitjan octubre i el mono de mar és notable, anirem a Lanzarote.
Fidel a la teoria que els viatges es comencen a gaudir molt abans, duc des d’ahir, que vam fer les reserves i tal, gaudint ja de l’illa, googlejant ahir per la vesprada vaig recordar que fa anys, en una època artúrica que vaig tindre de joveneta, em preguntava perquè l’illa tenia el nom del cavaller dels romanços, resulta que es diu així per un mariner genovès.

Lancillotto Malocello va partir de Gènova el 1312, cap al mar desconegut, potser buscant els rastres d’Ugolino i Vadino Vivaldi, dos germans genovesos que, al 1291, havien organitzat una expedició finançada pels Doria per mirar d’arribar ad partes Indiae per mare oceanum i no van tornar mai (diuen que potser Dante coneixia la història quan va fer que el seu Ulisses oltrepassara les columnes d’Eracles trobant la mort per seguir virtut i coneixement).

Lancillotto Malocello va arribar a l’illa el 1312 i al portolà mallorquí d’Angelino Dulcert del 1339 l’illa ja es diu Insula de Lanzarotus Marocelus. Mentre em preguntava perquè els pares del mariner haurien triat un nom tan bonic per al fill, i amb això Google no em pot ajudar, he llegit que un destructor italià, avarat a Gènova el 1929, va rebre el nom del mariner genovès. Va participar en la guerra civil espanyola i va ser afonat pels anglesos, ple de soldats alemanys, el 1943, davant de Tunis (llàstima que no l’afonaren set anys abans).

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

l’illa

Publicat el 13 de juliol de 2010

A mi les illes boniques m’agraden molt, clar.
Pantel.leria m’ha encantat, té alguna cosa molt especial, potser pel fet d’estar allà soleta enmig del canal de Sicília, sense companyes d’arxipèlag, potser per haver aconseguit ser encara una illa fonamentalment agrícola i per sobreviure al turisme sent ella mateixa, potser per l’aire africà que té tot, per les olors, per eixes oliveres que es defensen del vent creixent arran de terra, pel sicilià incomprensible que parlen (però els somriures s’entenen, com a tot arreu). Potser perquè tot i ser tan exòtica amb les seues cases africanes i els seus ocells mai vistos abans, alguna cosa en l’aire me la feia tan familiar, tan casa: mitja illa es diu Valenza, Almanza o Belvisi de cognom i les tomates penjades, els bancals i les dones majors fent ganxo a la fresca em portaven al poble de quan era xicoteta.
Aquesta illa m’ha encantat, més que cap altra, hi tornaré només puga.

PS: Quina emoció les imatges de la manifestació de Barcelona el diumenge en arribar a casa…

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Pantel.leria

Publicat el 2 de juliol de 2010

Alguns diuen que és Ogigia, l’illa on Ulisses i Calipso van viure junts, el melic del Mediterrani. Els fenicis li deien Yrnm i segurament és la Kyram d’Herodot. Quan va ser grega es va dir Kossura i Al-Quasayra per als sarraïns, que també li deien Bent el Riah.
En el seu període bizantí es deia Patalareas i ja es deia Pantel.leria quan el rei Alfons el Magnànim en va concedir el senyoriu al valencià Francesc de Bellvís, falconer major del rei i company de desventures en la derrota i la presó a Ponça, al 1435. El seu fill Francesc, casat amb Maria Folch (!) de Cardona, la va heretar i es veu que la va convertir en un niu de lladres e malfactors. Pocs anys després, al 1492, el seu fill Joan la va vendre a Lluís de Requesens i de Cardona, senyor de Marsala. El seu besnét Antoni de Requesens i de Requesens, fou el primer príncep de Pantel·leria, vicari general de Sicília, diputat d’aquest regne i pretor de Palerm.

L’illa, xicoteta, enmig del canal de Sicília, més prop de Tunis que d’Itàlia, amb llocs que tenen noms com Balata dei Turchi, Buccuram, Cufurá, Gadir, Karuscia, Khaddiuggia o Khamma, ens espera, hi anem demà, una setmaneta, a descansar.

Non vedo l’ora…

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Ponça

Publicat el 20 de maig de 2010

Quan el rei d’Itaca i els seus homes van arribar a Ponça (Ponza) la maga Circe els va donar un beuratge per convertir-los en porcs, Ulisses es va lliurar de l’embruix perquè Mercuri li havia donat un antídot, però d’un altre encanteri, el de l’amor, no se’n va poder lliurar i va restar a l’illa per massa temps i amb Circe va tindre dos fills, Telègon i Cassífone.

Molts, molts anys després, al 1435, també Alfons el Magnànim va restar massa temps a Ponça. Després de la derrota a batalla de Ponça el monarca va ser fet presoner junt amb els infants Joan i Enric i molts dels seus cavallers i no van ser alliberats fins que les Corts de Montsó no van decidir aportar els 30.000 ducats per al rescat del rei i els senyors.

I encara més anys després, al 1929, el règim feixista va decidir que Ponça fóra un dels llocs on confinar els antifeixistes. Sandro Pertini, Giorgio Amendola, Pietro Nenni i altres il·lustres antifeixistes van ser confinats a l’illa i també ells hi van haver de restar massa temps.

Nosaltres hi anem aquest cap de setmana, m’encantaria restar-hi massa temps com Odisseu, però malgrat l’embruix de l’illa només podrem estar-hi tres dies. De totes maneres, malgrat el diluvi que suportem pràcticament des d’Octubre, ja he preparat les cremes per al sol, la tovallola i les menorquines rogetes, si no puc esperar l’encanteri de cap maga, al menys espere que faça solet. Espere.

Actualització: si voleu llegir la història del Magnànim a Ponça, Vicent ha fet dues entrades esplèndides al seu Vent d Cabylia.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Lectures del retorn

Publicat el 5 de maig de 2010

Avui una bona notícia, boníssima.
Un dels primers blocs que vaig començar a seguir i que em va dur a altres blocs que em van dur a altres blocs i que va ser ‘culpable’ d’algunes de les millors amistats que he fet a la xarxa i, segurament, també de l’existència d‘El meu país d’Itàlia i que enyorava molt perquè va ‘tancar la paradeta’ fa dos anys ha tornat!

Bé, no ha tornat Cartes de Mèxic, però el seu autor, el senyor Geococcyx, ha tornat a la xarxa (i a casa) amb un bloc nou: Lectures del retorn. Sé que molts amics d’aquest bloc se n’alegraran tant com jo, en temps de crisi blocaire és un plaer poder celebrar retorns com aquest. Ja l’he afegit al reader i als enllaços a la columna de la dreta…

Bentornato, senyor Geococcyx.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

lo delta

Publicat el 3 de maig de 2010

Way down yonder in New Orleans/In the land of dreamy scenes/There’s a garden of Eden/You know what I mean.
Louis Armstrong

M’agraden els deltes, no he vist mai el del Nil, el del Danubi ni el del Po, però n’he visitat tres, el de l’Ebre, el meu, el del Paraná, impressionant, bellíssim i l’estiu passat vam visitar el Delta del Mississipí.
Després de veure a Nova Orleans el desastre que havien provocat Katrina i la mala administració, de veure com la ciutat poc a poc començava a alçar el cap, ferida, nafrada, amb molts dels seus habitants que quatre anys després encara no havien pogut tornar perquè no tenien diners per reconstruir-se la casa o perquè no tenien faena o, simplement, perquè no volien viure a un barri fantasma on quasi totes les cases són encara buides i mostren les ferides de l’huracà i la inundació, on no n’hi ha botigues ni escoles.
Després d’escoltar les històries que cada habitant de Nova Orleans té per explicar, la seua història de Katrina, la seua història de supervivència i de rescabalament, de voluntat de tornar a començar i de reconstruir-se una vida…, deia, després de veure i escoltar el patiment de la ciutat, vam fer una excursió a the swamp, als aiguamolls del delta, un paisatge increïble, d’aigua verda, on ressonen Faulkner i Capote, amb aquella calor enganxosa que havia llegit tantes voltes, amb els animals i els ocells, amb un incessant soroll de fons, un soroll de vida que pareix que el pots tocar i amb el verd, el verd per tot arreu, una natura que pareix invencible, que pareix que res no podrà espatllar…

El negre està arribant, els pescadors saben que segurament no podran tornar a pescar en anys, tothom sap que està arribant, que està arribant un drama enganxós que canviarà per sempre el delta i la vida de les persones que hi viuen, saben que el petroli arribarà i destruïrà les seues vides i un dels llocs més bells que jo he vist mai.

La flor de la foto floria a agost de l’any passat, ens van explicar que algú n’havia portat del Japó i s’havien escampat pel riu, abellint-lo. Potser ja no en floriran més.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari