Ahir, Daniel
d’El Cadafal, em preguntava quin era el mite de la resistència antifeixista de
San Lorenzo, la resposta era massa llarga per un comentari:
El barri de
San Lorenzo va nàixer desgraciat, a l’època del boom constructor després de la proclamació de Roma capital es van construir barris obrers com la
Garbatella o
Testaccio, exemples d’urbanització industrial, més o menys reeixida, però planificada.
San Lorenzo no havia de ser un barri obrer, però una grossa crisi va fer que molts edificis, a mitjan construir, s’acabaren de mala manera o es deixaren tal qual. I aquells edificis van acabar habitats per gent molt, molt pobre.
San Lorenzo és, pràcticament, un quadrat encaixat entre la
via Tiburtina, el cementiri, les M
ura Labicane i el
scalo merci (el nus ferroviari que era el que se suposa que volien bombardejar els aliats al 43). Perfectament aïllat, quasi un poble, molt pobre, molt prompte superpoblat i amb molta gent acabada d’arribar, sobretot de l’
Abruzzo i de
le Marche, més que un barri era un aglomerat de persones que malvivien.
Amb els ferroviaris, dues fàbriques que van obrir (una de pasta,
Cerere, que al bombardeig va cremar (farina!) per més de tres dies, i una de cervesa, la
Wuhrer) a inicis del segle XX el barri va anar adquirint la personalitat d’un barri obrer i perdent la de lloc marginal ple de delinqüents.
Al 1907, Maria Montessori va obrir la primera escola per fills d’obrers a
San Lorenzo, perquè era el barri més deprimit de Roma, va dir: “Quan vaig vindre la primera volta pels carrers d’aquest barri, on la gent com cal passa només morta (pel cementiri, ho diu), vaig tindre la impressió de trobar-me a una ciutat on havia hagut un gran desastre”.
Amb una secció prou activa del Partit Socialista, presència comunista i, sobretot, els
arditi del popolo (una escisió antifeixista dels
arditi d’annunzians), el barri va protagonitzar als primers anys vint la resistència obrera armada i organitzada contra les esquadres feixistes, com ho van fer
Testaccio o
Trastevere.
El 1922, a la
Marxa sobre Roma, quan les esquadres feixistes van arribar a la ciutat i van entrar a fer les seues accions punitives als barris obrers, a
San Lorenzo no van poder entrar (encara no entren ara). Aquest barri, desestructurat, lleig, que es cau a trossos des que va nàixer, va ser l’heroi de la resistència armada romana contra els feixistes. Amb tota la població mobilitzada i barricades ben fetes van aconseguir rebutjar durant tot un dia les dues columnes feixistes que ho intentaven. Al final va entrar la policia amb blindats mentre ordenaven als feixistes que es retiraren.
I aquest és el mite fundacional de
San Lorenzo, el seu bateig com a barri obrer i roig. Podríem dir que el barri es va
autofundar defensant-se organitzadament dels feixistes. Durant l’ocupació va ser cau de la resistència i a partir dels anys 60 de l’esquerra extraparlamentària.
Si enteneu l’italià, més bé el romà (i és un romà dels que ja no se senten) a aquest vídeo, molt bonic, el senyor Gaetano Bordoni, el barber més vell de San Lorenzo (i potser del món), barber comunista i fill de barber comunista, explica coses del barri.