Un altre país

Un dia estava a una botiga al centre, propet de Campo de’ Fiori, comprant-me un jersei i l’amo de la botiga em va preguntar si era espanyola i si era de prop de València. Em vaig quedar parada perquè normalment no em pillen l’accent i, sobretot, mai amb aquesta exactitud geogràfica, li vaig preguntar com havia endevinat d’on venia i em va dir que no ho havia endevinat, que m’ho preguntava perquè em volia demanar un favor molt gran. Li vaig dir que si podia que clar que sí i aleshores em va explicar una història:

Ell és jueu (molts amos de botigues de roba ho són) i va arribar de Líbia als anys 60, ja vaig parlar dels jueus de Líbia que viuen a Roma en un altre apunt. Em va explicar que a cap d’any, Rosh Hashanah, en el segón dia de celebració, és costum menjar coses dolces i bones com a auguri i celebració de dolçor pel nou any que comença. Cada tradició té uns aliments especials per aquesta celebració, que, a banda de l’auguri d’un bon any té també un significat d’oferir a Déu, i a les persones estimades, les primícies, fruits nous i bons…

Resulta que els jueus a Líbia, celebraven aquesta festa també menjant xufes i van haver d’abandonar el costum en deixar el país. Ell, fa uns anys, en un viatge a València va veure xufes al mercat central i no s’ho podia creure, pensava que era una cosa que només es podia trobar a Líbia, així que en va comprar moltes i va preparar bossetes amb unes quantes xufes i en la següent celebració de cap d’any en va repartir entre els membres de la comunitat vinguts de Líbia, que les van rebre emocionats i sorpresos, ja que feia quasi quaranta anys que no en veien i no podien menjar-les per celebrar el nou any. Tot això m’ho explicava emocionat, amb una emoció que em va transmetre. El favor que em volia demanar era si li podia portar xufes quan anara a València, i, òbviament, li vaig dir que sí.

Hi ha himnes i himnes. Himnes bonics i himnes lletjos. Himnes que fan por i himnes que no ho pareixen, himnes alegres i himnes tristíssims. Nosaltres com que som d’una nació oprimida normalment fem poca broma amb aquestes coses.
L’himne espanyol no el puc sentir. L’italià és una polqueta que si no fóra perquè segurament seria considerat una mancança de respecte es podria ballar. L’anterior President de la República se l’estimava molt i va demanar als esportistes que l’aprengueren de memòria per poder-lo cantar, el problema és que hi ha un moment que la música fa taratan, taratan, taratan tantan tantan i tots ho cantaven talqual: taratan, taratan, taratan tantan tantan i quedava molt poc seriós.
De les olimpiades de quan era xicoteta recorde l’exhimne de l’exuniosoviètica que era bonic i dolç, la música russa ha regalat molts himnes revolucionaris: Fischia il vento, una de les cançons més boniques de la resistència italiana i també A las barricadas, si no vaig errada, són cançons russes i són molt boniques totes dues.
La Muixeranga és una cançó preciosa i m’emociona fins a les llàgrimes, però és tristíssima i no es pot cantar i trobe que aquest és un dels objectius dels himnes, ser cantats. Quan sonava la Muixeranga, fa anys s’alçava el puny, després es va estilar alçar una mà amb els quatre dits oberts, ara no sé que s’estila que fa temps que falte a les ocasions patriòtiques, pense que si es poguera cantar no caldria fer res amb els braços. Tenen raó els espanyols que estan buscant una lletra presentable per al seu, els himnes son per ser cantats, preferiblement per molta gent. Els Segadors és preciós i molt solemne, i es pot cantar però, com la Muixeranga, és un himne trist i nostàlgic, del futur, però nostàlgic (com diu Estellés: Enyore un temps que no és vingut encara…).

Quan Xabier Azcargorta va arribar a Bolívia per entrenar a la selecció (i classificar-la per a un Mundial per primera volta en la història) no recorde on vaig llegir que va proposar canviar alguns versos de l’himne bolivià perquè deia que no ajudava gens a l’autoestima dels jugadors.

Crec que els meus himnes preferits són La Marsellesa, que quan l’escolte m’entren ganes de cantar-lo i de prendre la Bastilla, i l’Himne del Barça, que té palmes i tot i quan l’escolte em crec que ho guanyarem tot.

Ací hi ha una versió de la Muixeranga amb dolçaines, tabals i banda, preciosa.

Ahir vaig rebre un regal que no m’esperava, el volia, el volia i un àngel que sempre m’escolta (el meu àngel) me l’ha regalat, tot i que estava exhaurit a tot arreu…ja és meu! El meu ordinador portàtil de la senyoritapepis.
Hi estic enganxadíssima i aquest és el meu primer post escrit amb el meu nou Eee, és més xicotet i més lleuger que molts dels llibres que normalment duc a la bossa i he tingut agendes més voluminoses i pesades, té poc disc dur i poca ram, res que no és puga solucionar. 
Em feia por el teclat tan xicotet i la pantalla. Al teclat m’hi acostumaré i la pantalleta  no és  terrible  com pensava … En parlava Vilaweb ací.
És més xicotet que un llibre gros i pesa menys d’un quilo. Costa 299€, ve amb linux instal·lat, per la xarxa és ple de fòrums amb informació per optimitzar-lo, aniré provant i ja vos diré, per ara em sembla fantàstic.

Els primers signes van ser quasi imperceptibles, no els van notar ni els estudiosos. Després els científics van començar a registrar-ne els senyals i a interpretar-los, i van començar a parlar-ne, primer en publicacions especialitzades, per als entesos, després van aparéixer les primeres notícies als diaris i revistes que llig tothom, però ningú hi va fer massa cas. La notícia es perdia enmig d’altres coses molt més importants com ara els resultats de futbol o la darrera història d’algun famòs. Més endavant la cosa va començar a ser evident inclús per a les persones normals, per aquelles persones atentes al que els envolta. Després tothom va començar a notar que alguna cosa estava passant, al començament no tots van saber interpretar els senyals, corrien veus, la gent parlava…però no ningú gosava hipotitzar què era, ningú gosava pronunciar la paraula clau. Una mica com aquelles coses que sempre estem segurs que només passen als altres, que a nosaltres no ens passaran mai. Més avant, tímidament, la població va començar a parlar-ne, fins i tot dient les coses pel seu nom. Jo fa temps que hi pense i observe els canvis que ara són evidents a l’ull humà, ara ja no calen sofisticats instruments, podem fins i tot saber la data exacta, saber en quin moment arribarà, no sé si hi haurà algun anunci oficial, però jo m’atrevisc a anunciar-ho, tot i que no sóc especialista. Ara sí, senyores i senyors: demà arriba la primavera.

PS: La flor de la foto és de l’última primavera que vaig veure, a octubre, al delta del Paranà. 

Un dels carrers principals del ghetto de Roma es diu Via Catalana.
La comunitat jueva de Roma és la més antiga d’Europa. La presència més antiga documentada és del segle II a.c. (a.e.v., com diuen ells, abans de l’era vulgar). A l’any 70 la comunitat va créixer molt amb l’arribada dels esclaus jueus portats a Roma per Titus després de la destrucció del Temple a Jerusalem. N’és testimoni l’esplèndida sinagoga d’Ostia Antica, del segle I, la més antiga d’Europa. A l’edat mitjana la comunitat jueva de Roma va ser seu d’una important escola rabínica, que amb escribes i traductors va ser un pont entre la cultura llatina i la islàmica.
El major augment de població* de la comunitat es va produir quan el Papa Alexandre Borja va acollir a Roma a molts dels jueus expulsats de la Península Ibèrica el 1492. Els nou arribats eren diferents dels jueus romans, per llengua, per usos, per mentalitat i pels oficis. D’aquesta barreja va eixir l’hebraisme romà, però el temps de la tolerància va durar ben poc, el que va tardar en arribar la contra-reforma i, així, només dues generacions després els jueus romans, que vivien quasi tots a Trastevere, van ser obligats a traslladar-se al ghetto, instituït pel Papa Paolo IV Carafa, el 1555. Darrere els murs del ghetto, en un modest quadrilàter de cases vora riu, que s’inundava cada primavera amb les riuades, es va reorganitzar la comunitat. Per ordre del Papa al ghetto només podia haver una sinagoga però els cultes, les escoles, eren cinc (diu una vella dita jiddisch: dos jueus, tres sinagogues), així que van agrupar les cinc escoles i els cinc temples en un sol edifici (on ara hi ha la piazza delle cinque scole). Les cinc escoles eren la Scuola del Tempio que era la dels vells jueus locals, la Scuola Nuova, dels jueus de la resta del  l’Estat pontifici arribats a Roma perquè era l’única ciutat on tenien permés viure (a banda d’Ancona). La Scuola Siciliana, la Scuola Castigliana i la Scuola Catalana, aquestes tres de ritus sefardita.
El 1870, amb la unitat d’Itàlia els murs del ghetto van ser abatuts i es van alçar contencions per defensar-se del riu. Les quatre illes de cases més velles del ghetto van ser abatudes i al seu lloc es va construir la nova sinagoga, il Tempio Maggiore, i illes de cases noves amb carrers més amples, i a un dels carrers principals li van donar el nom d’una de les  velles cinc escoles, Via Catalana. Va ser molt a la vora on els nazis van concentrar els jueus del ghetto per deportar-los el 1943 i on va esclatar una bomba a l’eixida del temple el 1982.

*L’altre gran canvi demogràfic i cultural a la comunitat jueva romana va ser l’arribada del jueus de Líbia, i tripolini. Expulsats de Líbia (on una nombrosa comunitat sefardita hi vivia des de l’expulsió de la Península Ibèrica) el 1967 com a conseqüència de la guerra dels sis dies, 4000 persones van ser posades en avions i portades a Roma on alguns van ser instal·lats en camps de refugiats i amb el temps van marxar o es van instal·lar a la ciutat, però ja no al ghetto, la majoria viuen al meu barri que creixia aleshores.  

En un article de Roberto Saviano publicat hui a Repubblica, l’autor napolità afirma que aquestes eleccions no les guanyarà ningú perquè ningú ha aconseguit encara prescindir de les màfies, que no només garanteixen consens i vots, garanteixen també que es puguen realitzar obres públiques.
Les màfies a Itàlia facturen l’equivalent al 7% del PIB, són l’empresa més gran del  país. No guanyarà ningú, si no s’afronta el problema guanyaran sempre ells. No hi ha eleccions a Itàlia que no guanyen ells, que no es guanyen a través dels vots que ells garanteixen, el voto di scambio, el vot comprat. Un arma formidable al Sud, on l’atur i l’emigració són altíssims.
Explica Saviano que quan ell era xicotet un vot podia valer un lloc de treball (sempre que llig aquestes coses recorde que a Calàbria hi ha més guàrdies forestals que a Canadà), després els preus van anar baixant, un vot podia costar els rebuts de llum i telèfon pagats per uns mesos…a les penúltimes la novetat era el mòbil, un vot costava un telèfon mòbil trucat per poder fotografiar la papereta electoral a la cabina sense fer sentir el clic. A les últimes el preu havia baixat fins a 50 euros, quasi com als anys 50s, als temps d’Achille Lauro empresari i alcalde de Nàpols, aleshores per un vot pagaven amb alguns paquets de pasta i una sabata esquerra, la dreta després de la victòria.
La desesperació del Sud ha fet baixar moltíssim els preus dels vots, els preus són inversament proporcionals a la potència de l’empresa que els compra.
Caldria que els partits i la gent se n’adonaren que l’exigència de candidats no compromesos no és només una qüestió moral, separar la política de la criminalitat organitzada no és només una elecció ètica, és una necessitat d’autodefensa vital.
“En el 1793, la Constitució francesa preveia el dret a la insurrecció: potser és el moment de fer valdre a Itàlia el dret a la no tolerància, a no vendre’s el propi vot. A donar un sentit a l’elecció democràtica, triant no baratar el propi destí amb un mòbil o la llum pagada per uns mesos”.

Here comes the sun, du du du du, here comes the sun, and I say it’s all right…

Hui primer dinar al solet de la temporada, i ja és un solet d’aquells, no un sol d’hivern, és un sol de primavera, em feia nosa el jersei…i duc tot el dia cantussejant la cançó, decididament, little darlings, It’s all right!

Després d’un parell de dies de llepada de ferides i de trista indignació, em tire de cap a la campanya electoral italiana. Intrèpida, jo.
Ha acabat el termini per presentar les llistes i la cosa s’ha convertit en una espècie de concurs de disbarats. El PD de Veltroni ha volgut fet llistes molt democràtiques on en llocs importants hi ha símbols, com ara un treballador precari, una becària malpagada o un obrer de la TyssenKrupp, la fàbrica on va haver l’accident a Desembre. Quan la Sinistra Arcobaleno ja tenia les llistes tancades, Veltroni els va fer notar que ell tenia un obrer de la Tyssen i els comunistes no. En vista del paperón, Diliberto, secretari del Partito dei Comunisti Italiani va decidir cedir el seu lloc a la llista a un obrer de la Tyssen (què bonic).
En la cacera de noms que porten vots a les llistes, Berlusconi ha arreplegat de tot: xiques d’eixes que ixen a les seues teles ensenyant cuixa, feixistam variadet i corruptes a dojo. A la llista de Roma ha posat a un tal Ciarrapico, que és un  industrial, feixista orgullós de ser-ho, finançador de grups feixistes i amb un historial penal digne d’Al Capone.  Massa impresentable inclús per als aliats de Berlusconi  que li han demanat públicament que el retire de la llista. Berlusconi, sense tallar-se, ha contestat que el senyor Ciarrapico “és un home de món, molt simpàtic i té molts diaris locals que ens fa falta que ens donen suport”.
Al començament hi havia veus que demanaven als partits que no presentaren candidats condemnats o indagats per màfia, corrupció i coses d’eixes, però ho van solucionar ràpid dient que no els presentarien, sempre que els processos no fóren clarament “polítics”, i així han tornat a presentar els mateixos mafiosos i corruptes de sempre. L’ex-president de Sicília que va haver de dimitir en ser condemnat a cinc anys ens el retrobem a les llistes al Senat. Clar, és que els jutges són uns comunistes que persegueixen a les persones honrades com Berlusconi i els seus amics.
L’única bona notícia és que Mastella, el que va fer caure el govern Prodi, no el vol ningú a les llistes i sol no pot anar perquè té mig partit a la presó.

Tot el dia estic rebent telefonades i missatges d’amics italians i companys de faena que em feliciten perquè “he guanyat”. Jo ho agraïsc perquè no tinc tres hores per donar explicacions a tothom i no els puc explicar que no, que jo no he guanyat, que he perdut, que he tornat a perdre, que vaig començar a perdre abans de tindre dret al vot, que la primera volta que vaig votar ja vaig perdre i encara no he parat de perdre i que n’estic molt farta. 

Ja em perdonareu però estic de molt mala llet. Tot i que responc amb somriures als amics italians als quals faig molta enveja, pobres.
I, a més, plou.

Quan un se’n va a viure lluny, tot i que els afectes romanen, és inútil encabotar-se, les coses canvien. Jo, quan vaig arribar ací vaig patir moltíssim la mancança dels amics, del meu coixí d’afectes construït en els anys, amb cura i dedicació, que m’endolcia les caigudes i amb el que vaig créixer, fet de xicotetes proves d’amor quotidianes, de records compartits i de (re)coneixements mutus, de silencis entenedors i de presències incondicionals, dels sentits que adquireixen les coses i les paraules i que no cal explicar. És cert que les relacions canvien però els afectes resisteixen, amb dinàmiques diferents, però resisteixen.
Al principi pensava que els nous amics no serien mai com els de casa, que no hi ha res que puga substituir una adolescència compartida, el tipus de relació que es té amb els amics de tota la vida. I tenia raó, no és el mateix, no sabria dir si és millor o pitjor però és diferent. I als amics de l’ànima els enyore tots els dies.
Fer amics, reconstruir un nou coixí, un cau d’afecte a un lloc nou, amb gent nova i en una llengua nova és una espècie de treball d’Hèracles. Ja ho sé que l’amistat és sempre un treball, un treball d’amor, però començar-lo da capo d’adulta fa una espècie de mandra vital. Jo pensava que certes coses ja no em passarien, les amistats de xiqueta, les ganes d’estar hores i hores parlant amb una persona, de saber-la. I estava molt equivocada. L’absència de referències i sentits comuns, de vivències compartides es compensa amb l’emoció del descobriment i de l’aprenentatge, també de l’aprenentatge de la llengua, el meu italià el dec a l’F. i a tots els amics que han demostrat una paciència infinita corregint-me i ajudant-me, tinc un excel·lent accent romà.
I ara, a més, ha passat aquesta espècie de prodigi. D’ací a menys d’un mes passaré uns dies amb unes velles amigues noves. Ens hem conegut ací  (ací a Vilaweb) i ací hem cultivat la nostra amistat. I ens coneixem, ens sabem, tot i que no ens hem vist mai. Una apaga els focs amb riuades d’emoció, un altra és una garça blanca que broda paraules i aixeca el vol  i l’altra sap com s’ha de caminar i com s’ha de mirar. Com més hi pense més increïble em pareix tot plegat. És una emoció estranya, quasi infantil, com quan de xicoteta retrobava els amics de l’estiu que no havia vist en un any. És just així, com l’emoció d’un retrobament. Quines coses.

Tinc molta sort amb els amics i les amigues, amb els de Castelló, que sempre em reben com sempre i amb els de Roma, que em van ensenyar un món. Amb els vells i amb els nous. I em són tots imprescindibles. 

Quin gustet anit…m’arribaven sms dels culers que eren tots romanistes, anit, grazie Roma!
(a partir del minut i escaig, l’àudio val la pena…)

L’altre dia parlant de Giordano Bruno, em vaig quedar amb ganes de parlar una miqueta més d’algunes històries de Campo de’ fiori.
El Cinema Farnese, a Campo de’ fiori, és un dels més antics de Roma. Als anys 30s es deia, feixistament, Cinema Romano i feien cinema i avanspettacolo, un gènere teatral menor, fill del varietà, pensat per entretindre el públic abans de l’inici de la pel·lícula.
Aldo Fabrizi (l’actor que fa el capellà de Roma città aperta) treballava a la parada de fruita de sa mare al mercat de Campo de’ Fiori, es va enamorar d’una actriu que treballava al Cinema Romano, Beatrice Rocchi, coneguda com Reginella  i va pensar que ella no es fixaria mai en un que treballava al mercat. Va aconseguir que el provaren com a actor còmic per arrimar-se a ella, i així va començar la seua brillant carrera, sobretot com actor còmic, tot i que va fer també papers dramàtics, com el de Roma città aperta.
Va fer més de 70 pel·lícules com a actor, en va dirigir nou i va escriure molts guions per al cinema i la televisió. Amic de l’ànima d’Anna Magnani, expliquen que tot i estimar-se moltíssim eren incapaços d’estar junts sense discutir violentament.
Amb la Reginella es van casar als anys 30s i van estar junts fins a la mort d’ella l’any 81, Aldo Fabrizi va morir al 90.
Abans de treballar amb la Magnani a Roma città aperta, van fer junts, en plena guerra, una pel·lícula que es deia precisament Campo de’ Fiori, on ell feia de venedor de peix i ella de venedora de fruita del mercat de la plaça.
Vos pose un trosset molt xicotet de la pel·li:

Aquest cap de setmana tenia moltes coses que fer que eren precises, en canvi, un refredat d’aquells que t’estenen com si et passara un tren per sobre, m’han deixat amb ben poques possibilitats de fer res. Així que he fet dues coses boniques que fa temps que volia fer i no trobava mai el temps. Per cert, parlant de temps per fer coses boniques, sovint quan pensem que alguna cosa és precís fer-la en realitat no ho és, hem (he) d’aprendre a regalar-nos temps per les coses belles, tot el que jo havia de fer aquest cap de setmana no ho he fet i no ha passat res, en canvi, he fet altres coses que sense la febre i els mocs no hauria fet i que han valgut molt la pena.
M’he vist Novecento de Bertolucci tot d’una tacada (amb una pausa per sopar). Feia molt de temps que ho volia fer, veure-la tota d’un glop i en italià. Ja ho sé que la pel·li és una riuada, que sovint és pomposa i que té estones lentes, que té ben poca credibilitat històrica, tant se val, el resultat és una pel·lícula preciosa que aconsegueix transmetre l’èpica i la poesia d’una lluita i d’una cultura que estaven desapareixent irremeiablement quan el film es va fer. M’ha encantat (el luxe de pensar: dedicaré les properes cinc hores i escaig a veure una pel·li que ja he vist) actors esplèndids: especialment Burt Lancaster i Robert de Niro (i Alida Valli), música bellíssima de Morricone, i sobretot, escenes precioses, talment quadres, esplèndids, amb una llum i uns colors que t’omplin els ulls i l’ànima. El director de fotografia és Vittorio Storaro, genial, fa poc he vist a la televisió una sèrie en dos capítols sobre la vida de Caravaggio, la fotografia és seua, crec que la faran a la tv espanyola perquè és una coproducció, si la fan, mireu-la. Aconsegueix reproduïr la llum i la foscor dels quadres de Caravaggio d’una manera increïble, bellíssima.
L’altra cosa bonica que he fet ha segut imprimir-me el Viacrucis que la Xesca publica a l’hidroavió apagafocs i començar a llegir-lo un altra vegada des del començament. Cada vegada que publicava un capítol no el llegia perquè anava endarrerida, i així m’endarreria encara més. M’he imprès fins el capítol 31, Xesca, no he acabat perquè el refredat era dels ploronets que no ajuden a llegir, però l’acabaré i et diré, però m’està encantant, molt més així d’un mos que a trossets. Així, aquest cap de setmana, a banda de la febre i dels camperols i els senyors emilians de Bertolucci, m’han acompanyat na Felízia, na Mirentxu i, sobretot, en Bruno Clementi.