La lingua è l’ultima proprietà di chi parte per sempre. Erri De Luca
I pesci non chiudono gli occhi
Els peixos no tanquen els ulls, és el títol de la darrera novel.la d’Erri de Luca, si no m’enganye ix demà en català (Bromera).
Aneu a la llibreria, compreu-lo i reserveu-lo a un prestatge. Com tots els seus no és un llibre de llegir amb deler, és de calma, d’assaborir cada paraula, de llegir poc a poc (de llepar en lloc de mastegar, com la xocolata bona). El deixeu a un bon lloc a la llibreria de casa i mireu d’oblidar que el teniu. Quan arriben dies difícils (que sempre arriben), quan necessiteu paraules d’eixes que són com gotes de mel per l’ànima, aleshores recordareu que el teniu, llegiu-lo, poquet a poquet, deixant que es fonga a la boca. Jo encara no me l’he acabat, l’estic fent durar tot el que puc.
El País li va fer una entrevista fa pocs dies, és perfecta per anar fent boca. (Ara explique una cosa que em fa vergonya però també em fa riure cada volta que la recorde. Jo a Erri De Luca el vull, l’estime, ja ho he escrit alguna altra volta. El dia de la mani del 15 d’octubre, la que va acabar a bastonades, mentre estàvem a la cantonada de via dei Fori Imperiali veient-la baixar per via Cavour, de moment me’n vaig adonar que la persona que tenia al costat era Erri De Luca, allà sol mirant-se la mani amb les mans a la butxaca. Em vaig posar nerviosíssima, exactament nerviosíssima com una adolescent. Al final no em vaig poder aguantar i com una imbècil m’hi vaig plantar davant i li vaig dir ‘Senyor De Luca, moltes gràcies’, ell em va mirar una mica interrogant i una mica divertit (no vull ni pensar en la cara de beneïda que devia fer jo), em va donar la mà (de fusta, pareixia de fusta) i em va preguntar perquè, jo li vaig dir que pels llibres, li vaig dir gràcies un altra volta i vaig pegar a fugir, emocionadíssima. Normalment no faig eixes coses, no sé que em devia agafar, em fa riure pensar com estava de nerviosa i d’emocionada. A la foto, un tros de colosseo, Erri De Luca i un tros del meu cap)