Un altre país

Avui he acabat el que m’estava llegint i he anat a la llibreria decidida a prendre El Quartet d’Alexandria de Durrell per rellegir-lo, havia pensat començar pel començament, per Justine, i llegir-lo per ordre (l’he llegit en vàries direccions), sabent que ací no el tinc en català, abans d’arribar a la llibreria ja sabia que rellegiria un altre llibre, que m’abelleix llegir en català (rellegir en català) i no sé perquè he anat directa a El carrer de les Camèlies de la Rodoreda, Club Editor, quinzena edició. És d’aquells amb tapa dura i la sobrecoberta groga. Per la data a la meua firma a la primera pàgina, veig que me’l vaig comprar o me’l van regalar i, segur, el vaig llegir, quan tenia 16 anys, fins i tot podria ser que no l’haja rellegit mai, la veritat és que no ho recorde.
A ull m’ha paregut que no vaig subratllar res, és estrany perquè aleshores subratllava molt, però millor així, sempre em torba veure el que vaig subratllar fa anys, com si ho haguera fet una desconeguda, en fi. 

Tot i que la sobrecoberta està en prou bon estat, les tapes del llibre pareix que els haja pegat el sol, estan amb el gris una mica esgrogueït a algunes parts. La foto de la coberta és ben estranya, una foto en blanc i negre d’una xica amb cara de pel.lícula francesa, amb els ulls molt pintats i una piga al costat dels llavis, una piga francesa. He vist que en lletra molt xicoteta, a la contraportada diu: Per la fotografia de la sobrecoberta, interpretant la protagonista d’El carrer de les Camèlies, ha posat Lilly von Karachi, vedette del ‘Crazy Horse Saloon’ de París. M’encanta.

Al que queda d’aquest país encara hi ha persones que em fan sentir orgullosa de que siga una mica meu. Una d’elles és una magistrada, Ilda Bocassini, la senyora de la foto. Fiscal a Milà des de fa anys és l’enemic número 1 de les màfies, responsable dels grans processos i de detencions sonades, com la dels assassins de Falcone i Borsellino. En quan els van matar va demanar el trasllat a Sicília i es va prometre que els prendria, i ho va fer.
També és l’enemic número 1 de Berlusconi, és la responsable de molts dels processos que té pendents i fa anys que el Cavaliere i els seus li van darrere, molts, li van arribar a traure l’escorta (!), l’han acusada de mil coses i ella sempre, sempre n’ha eixit neta. La premsa i les teles del Cavaliere porten anys insultant-la sense treva, però ella, tenacíssima i implacable, continua fent la seua faena, i la fa molt bé. Ilda ‘la roja’ (li diuen així pel color dels cabells) és la responsable de l’acusació a Berlusconi de prostitució de menors. Supose que seria molt millor que el Cavaliere caiguera políticament, però vist que no n’hi ha oposició, si qui el fa caure és Ilda la roja, una dona que fa anys que lluita per la justícia i per la legalitat i a qui aquesta lluita li ha costat no tindre una vida normal, viure pràcticament des que és fiscal a casernes de la policia, suportar contínuament insults i amenaces i que malgrat tot això ha perseverat sempre en la seua lluita, deia, si és ella qui el fa caure, serà fantàstic, per molts motius, i un és que és una dona, i per moltes dones d’aquest país que ens sentim quotidianament insultades i humiliades per Berlusconi, per les seues teles i per la cultura que transmeten, serà un plaer enorme, crec que se’n diu revenja.

El 6 de gener, als 101 anys, va morir a Bournemouth Penny Feiwel, la tinent Penny Feiwel.

Als 25 anys, en saber que feien falta infermeres a Espanya, se’n va anar a la guerra amb les Brigades Internacionals, era la tardor de 1936. Després de mesos de dur treball al front de Madrid, a febrer del 37 va ser evacuada a Londres malalta de tifus. Poques setmanes després, amb algunes forces recuperades i tot l’instrumental mèdic que va aconseguir, va tornar al front i va ser nomenada oficial metge de la Brigada Garibaldi. Per la seua determinació en evitar la propagació d’una epidèmia d’escarlatina va ser nomenada tinent. 

Greument ferida al front entre Castelló i València, al 38, va ser evacuada a Anglaterra on amb vàries operacions li van salvar la vida. Sempre va patir per les conseqüències de les ferides de metralla a tot el cos i per tota la vida va dir a qui li preguntava que ho tornaria a fer.

Gràcies de cor, tinent Feiwel, infermera dels garibaldis, per curar les ferides dels internacionals i per l’exemple.

Sergio Marchionne, director executiu de la Fiat, ha fet una proposta sense precedents als treballadors de Mirafiori, si els treballadors firmen un acord que fonamentalment és una retallada monumental de drets laborals, no tancaran la fàbrica (la Fiat de Mirafiori és l’establiment industrial més gran d’Itàlia, si penses en un obrer de fàbrica, penses en un obrer de la Mirafiori). L’acord, a més, inclou que la representació sindical a la fàbrica serà només dels sindicats que el firmen, expulsant així de la fàbrica a la FIOM (seria la federació del metall de la Cgil, el sindicat més gran, era il sindicat del PCI, per entendre’ns) que és contrària a l’acord. A més, no es podrà fer vaga contra cap dels aspectes de l’acord (que, com deia, és una retallada monumental de drets). 

En uns dies, els obrers de la Mirafiori hauran de votar a un referendum si volen deixar-se retallar els drets aconseguits en més d’un segle de lluites i fer fora de la fàbrica la Federazione Impiegati Operai Metallurgici, la FIOM, el sindicat de la major part d’ells i dels seus pares i dels seus avis (la Fiat i la FIOM van nàixer quasi plegades) per conservar l’esperança d’un lloc de treball, o posar-lo en greu perill i conservar la dignitat i els drets. 

Avui Repubblica publica les fotos d’un home, d’un home major, un metalmeccanico, plorant davant de la reixa de la Mirafiori, plorant i eixugant-se les llàgrimes amb un mocador de roba, de quadrets.
És una de les imatges més tristes que he vist mai.

Enguany vaig lenteta, què hi farem.