Poesie e canzoni
Raimon, a Roma, a un teatret de barri, un concert sense cap publicitat i debades. Quasi tot el públic era italià i ens han donat un llibret esplèndid amb les lletres de les cançons en català i en italià. Raimon ha presentat cada cançó i l’ha explicada en italià, ha explicat al públic els vents que havien de portar Ausiàs March a casa i ens ha parlat d’Espriu i de sa mare que ho guardava tot.
Jo sabia que m’emocionaria, anava preparada (niente rímel i mocadors a la bossa), sabia que quan cantara ‘Com un puny’ me n’alegraria molt de no haver-me posat rímel. Amb la primera cançó: ‘Jo vinc d’un silenci’ ja m’he emocionat, quan ha cantat ‘Veles e vents’ per poc em fonc i així tot el concert.
Era una mica estrany Raimon cantant (bramant) ‘Diguem no’ i la gent asseguda a la butaca amb cara d’estar escoltant Schubert, o que ningú aplaudira quan ha dit ‘qui perd els orígens perd identitat’ ni cap in-inde, ni res. Al segon bis ha fet una cosa molt bonica, ha cantat ‘Al meu país la pluja’ fent el recitat en italià: Oblio del lampo, oblio del tuono, della pioggia e del bel tempo… Una preciositat.
Jo l’havia escoltat moltes voltes, ja ho vaig explicar que el primer concert que vaig veure de menuda va ser un de seu a un Aplec de la Plana, i li vaig demanar un autògraf. Però escoltar-lo ací, lluny d’allà (del lado de allá), ha sigut una emoció molt especial.
(Poc abans de començar el concert hem vist que entre el públic hi havia el veí del pis d’enfront, un senyor molt seriós i solitari i molt curt de vista a qui nosaltres, no sé ben bé perquè, li diem il professore. En eixir del teatre ens hem trobat i li he preguntat com és que havia anat a un concert de Raimon (feia estona que ens ho preguntàvem) i m’ha explicat que ell a Raimon el coneixia de tota la vida. Pasta de moniato, clar: el veí d’enfront que ens trobem quasi cada matí al replà i amb qui parlem del temps i de l’amministratore di condominio, coneix a Raimon de tota la vida. Resulta que la seua família i la de la dona de Raimon eren amics. En fi, que mentre ell ens repetia com de piccolo è il mondo, hem tornat a entrar al teatre a saludar-lo i m’ha presentat a Raimon com la mia vicina valenziana. Quines coses. Evidentment a Raimon no li he explicat que li havia furtat un vers per al nom d’un blog ni que quan era xicoteta em va firmar un paquet de xiclets)
