Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Arxiu de la categoria: música

Poesie e canzoni

7
Quin concert, quina emoció.

Raimon, a Roma, a un teatret de barri, un concert sense cap publicitat i debades. Quasi tot el públic era italià i ens han donat un llibret esplèndid amb les lletres de les cançons en català i en italià. Raimon ha presentat cada cançó i l’ha explicada en italià, ha explicat al públic els vents que havien de portar Ausiàs March a casa i ens ha parlat d’Espriu i de sa mare que ho guardava tot. 

Jo sabia que m’emocionaria, anava preparada (niente rímel i mocadors a la bossa), sabia que quan cantara ‘Com un puny’ me n’alegraria molt de no haver-me posat rímel. Amb la primera cançó: ‘Jo vinc d’un silenci’ ja m’he emocionat, quan ha cantat ‘Veles e vents’ per poc em fonc i així tot el concert.

Era una mica estrany Raimon cantant (bramant) ‘Diguem no’ i la gent asseguda a la butaca amb cara d’estar escoltant Schubert, o que ningú aplaudira quan ha dit ‘qui perd els orígens perd identitat’ ni cap in-inde, ni res. Al segon bis ha fet una cosa molt bonica, ha cantat ‘Al meu país la pluja’ fent el recitat en italià: Oblio del lampo, oblio del tuono, della pioggia e del bel tempo… Una preciositat. 

Jo l’havia escoltat moltes voltes, ja ho vaig explicar que el primer concert que vaig veure de menuda va ser un de seu a un Aplec de la Plana, i li vaig demanar un autògraf. Però escoltar-lo ací, lluny d’allà (del lado de allá), ha sigut una emoció molt especial. 

(Poc abans de començar el concert hem vist que entre el públic hi havia el veí del pis d’enfront, un senyor molt seriós i solitari i molt curt de vista a qui nosaltres, no sé ben bé perquè, li diem il professore. En eixir del teatre ens hem trobat i li he preguntat com és que havia anat a un concert de Raimon (feia estona que ens ho preguntàvem) i m’ha explicat que ell a Raimon el coneixia de tota la vida. Pasta de moniato, clar: el veí d’enfront que ens trobem quasi cada matí al replà i amb qui parlem del temps i de l’amministratore di condominio, coneix a Raimon de tota la vida. Resulta que la seua família i la de la dona de Raimon eren amics. En fi, que mentre ell ens repetia com de piccolo è il mondo, hem tornat a entrar al teatre a saludar-lo i m’ha presentat a Raimon com la mia vicina valenziana. Quines coses. Evidentment a Raimon no li he explicat que li havia furtat un vers per al nom d’un blog ni que quan era xicoteta em va firmar un paquet de xiclets) 

 

Publicat dins de música | Deixa un comentari

piazza grande

1
Publicat el 1 de març de 2012
S’ha mort Lucio Dalla. Va escriure un grapat de cançons bellíssimes, a la meua antologia personal de cançons italianes que m’enduria a una illa deserta n’hi ha mitja dotzena de seues, trobaré a faltar la seua veu i el seu clarinet…

Publicat dins de música | Deixa un comentari

d’autor

5
En llegir la notícia m’he esglaiat moltíssim. 
La cançó Meno male che Silvio c’è (Encara sort que Silvio existeix), que es va convertir en l’himne del nou partit del Cavaliere, va nàixer, com explica el seu autor, com una resposta cultural-artística als atacs infamants que rebia el Cavaliere. Després, en la millor tradició dels cantautors compromesos, va tindre problemes per gravar-la perquè en l’ambient tothom és d’esquerres, però finalment Berlusconi la va escoltar i li va agradar, i la sort de la cançó va canviar. Uns anys després, quan ja s’havia convertit en l’himne que el poble italià necessitava, fins i tot se’n va fer una versió en anglès (To Silvio), i el Cavaliere en va regalar una còpia a Bush.
Pareix que, malauradament, la cançó no ha gaudit de l’èxit internacional que es mereixia (ja se sap que el món de la música està ple de comunistes, com a tot arreu, l’altre dia que el Milan va perdre un partit, Berlusconi va dir que era perquè els arbitres eren d’esquerres). Però el que veritablement ha molestat a l’autor és que la cançó haja estat usada per denigrar Berlusconi i no per celebrar l’home i el polític, que és pel què havia estat pensada. Així que ha denunciat l’autor del documental Videocracy; la BBC, pel documental The Berlusconi Show (inèdit a Itália) i Sabina Guzzanti per la pel.lícula Draquila. La Guzzanti ha declarat que està molt feliç, que és la denúncia més bonica de la seua col.lecció, una denúncia d’autor. La BBC no ha declarat res.
A mi m’ha quedat un dubte terrible, quan la cançó va eixir em va impressionar molt i em sonava que l’havia penjada al bloc, o que havia posat l’enllaç. No l’he trobada, fa quasi un any vaig posar l’enllaç a l’himne de la campanya que demanava el Nobel per Berlusconi (ara no recorde quin, crec que el de Física o el de Medicina), però la de Meno male che Silvio c’è no la trobe. De totes maneres, per si de cas, declare solemnement, que si la vaig posar no va ser per denigrar Berlusconi, va ser només per informar els lectors i, com a prova de bona voluntat, hui pose l’enllaç de la versió oficial, un vídeo molt bonic i molt sentit, és un crescendo d’emoció i de joia: Presidente siamo con te, meno male che Silvio c’èèè!
 
(Després de mirar el vídeo oficial de l’himne oficial del partit que governa aquest país, si voleu començar una campanya per fer que ens envien o els cascs blaus o alguns membres de psiquiatres sense fronteres, molt agraïda)

Publicat dins de música | Deixa un comentari

estate

5
Publicat el 27 de maig de 2010

Ja ho sé, ja ho sé que no és encara estiu, però ho pareix i m’encanta. Continue amb la sèrie de cançons sanremeres que vaig començar amb Io che non vivo senza te. La d’avui, Estate, no va anar a San Remo, però l’estil és eixe, és una cançó de Bruno Martino, del 1960 i té eixe aire de finals dels 50s, quan molts cantants italians cantaven amb eixes consonants fortíssimes, (adesso brrrrucia solo con furorrrrrrr). La versió original és aquesta:

Però a partir d’una versió que en va fer Joao Gilberto, lentíssima i molt bonica, la cançó es va convertir en un estàndard jazz, potser la més bonica de les versions jazz siga la de Chet Baker, bellíssima, nocturna i trista, tot i que la de Michel Petrucciani també és preciosa.
Les senyores italianes l’han cantada totes, clar, Mia Martini, Mina i, com no, Ornella Vanoni (comence a pensar que no existeix cap cançó que la Vanoni no haja cantat). Una de les darreres versions és la d’Irene Grandi, que ha aconseguit traure-li tristor a la cançó.

A Vull llegir… hi ha la lletra.

Estate
Sei calda come i baci che ho perduto
Sei piena di un amore che è passato
Che il cuore mio vorrebbe cancellare

Estate
Il sole che ogni giorno ci scaldava
Che splendidi tramonti dipingeva
Adesso brucia solo con furore

Tornerà un altro inverno
Cadranno mille pètali di rose
La neve coprirà tutte le cose
E forse un po’ di pace tornerà

Estate
Che ha dato il suo profumo ad ogni fiore
L’ estate che ha creato il nostro amore
Per farmi poi morire di dolore

Publicat dins de música | Deixa un comentari

sense tu

4
Publicat el 6 de maig de 2010
N’hi ha unes quantes cançons italianes sanremeres vellíssimes que m’encanten. Io che non vivo senza te, de Pino Donaggio, n’és una. Va quedar finalista a San Remo al 1965 i se’n van fer moltíssimes vesions. 
Ací la versió d’Elvis Presley, You Don’t Have to Say I Love You, impressionant.
I una molt especial que he trobat a aquest bloc, que fa arqueologia del single, val la pena donar una volteta, jo hi he arribat des d’aquest, un altra mina.
És la versió del mateix Pino Donaggio en català, de 1966, Jo que no puc viure sense tu:

Publicat dins de música | Deixa un comentari

banana

5

oh cosa sara’
che ti svegli al mattino e sei serio
che ti fa morire ridendo di notte
all’ombra di un desiderio
oh cosa sara’

Tornen junts. Lucio Dalla i Francesco De Gregori van fer una gira junts el 1978 de la qual va eixir un disc: Banana Republic, una preciositat. Dos artistes tan diferents van trobar el punt d’encontre i van fer una xicoteta meravella, un disc, de veritat, rodó. La cançó del vídeo és una de les meues preferides del disc, però m’agraden totes.
Doncs es veu que després de més de trenta anys s’han tornat a trobar i, mig d’amagat, cantaran junts a un local xicotet als afores de Modena. Espere que els vaja molt bé i tornen a fer un disc junts, o que tornen a fer el mateix disc…

actualització: ostres! me n’acabe d’adonar que aquesta és l’entrada que fa 500 d’aquest bloc.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

poc a poc

3

L’altre dia, en una estoneta lliure entre l’estació de València i l’aeroport vaig passar per l’fnac i després de comprar alguns llibres, mentre voltava ja una mica marejada per la secció de discs, em vaig trobar davant del nas un cd: Miquel Gil & Manel Camp Trio amb David Pastor. No sabia que existia, me’l vaig comprar immediatament. Està molt bé, algunes cançons més que altres però la versió de Via con me de Paolo Conte és preciosa, escoltar aquesta cançó en valencià i amb la veu de Miquel Gil és un regal. 
Malauradament al disc no diu de qui és l’adaptació de la lletra (via, via, res et lliga a estos temps grisos plens de músics i d’homes pareguts entre ells…). Els arranjaments són de David Pastor, al piano Manel Camp, Horacio Fumero al contrabaix, Lluís Ribalta a la bateria i Miquel Gil, que la broda.

Ja em direu què vos pareix, les pose totes dues. 

Postdata desesperada: fa dos dies que l’editor de Vilaweb no em deixa posar imatges. Per posar la d’avui m’ha fet falta l’assistent personal d’html que tinc. A algú més li passa? algú sap què he de fer? Algú em pot ajudar, plis.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

nuda

5

Aquests dos es diuen Musica nuda (Petra Magoni i Ferruccio Spinetti)  han fet ja tres discs, amb versions de tots tipus de cançons, velles cançons italianes, brasileres, pop, soul, de tot, sempre només contrabaix i veu, tot i que per aquesta cançó han afegit el piano de Stefano Bollani. A mi m’agraden molt. A la seua pàgina web hi ha uns quants vídeos, doneu una volteta…
He triat aquesta cançó perquè m’agrada i em porta molts records. Quan era xicoteta a casa hi havia un disc de Guillermina Motta que es deia Cançons que estimo, eren versions en català de cançons franceses i hi havia una versió de la Chanson des vieux amants de Jacques Brel, me’l vaig aprendre de memòria, li feia playbacks perfectes davant de l’espill i m’imaginava a Paris, recolçada a un piano, vestida de negre… (de xicoteta ja era coenta). De totes maneres m’agradaria molt tindre encara aquell disc de la Guillermina Motta. Joan Isaac també en va gravar una versió molt bonica al disc Joies robades.
D’aquesta cançó de Jacques Brel en italià hi ha una versió preciosa de Franco Battiato al disc Fleurs, que és tot ell una joia, i una vellíssima de Patti Pravo.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

over and over again

8
Què voleu, és estiu, ací fa una calor impressionant, no puc escriure de coses massa serioses, així que vos propine una canzone dell’estate, del 81, de les que van fer època, ací i allà. Franco Battiato m’agrada, algunes coses molt i algunes gens, però aquesta cançó em porta molts records i em fa venir ganes de ballar.
Té una cosa Battiato, una cosa molt particular i és que si una, posem jo, va a un concert seu (normalment amb entrades caríssimes) ací, pot passar, normalment passa, que justet quan comencen a abaixar-se les llums i el concert està per començar, sense previ avís, els milers de persones que omplin l’estadi o el que siga es posen a cridar Franco! Franco! Franco!, una experiència que ni el Dragon Khan, adrenalina pura, xiquets.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

bella!

11
Publicat el 29 de juny de 2009

Com que és estiu i abelleixen cançons lleugeres i fresques, comence una sèrie de cazoni dell’estate, i com no podia ser d’una altra manera comence amb Jovanotti, que té algunes cançons que em posen automàticament de bon humor, aquesta n’és una.

A vull llegir…, la lletra i ací la versió en espanyol.

Bella

Jovanotti

E gira gira il mondo
e gira il mondo e giro te
mi guardi e non rispondo
perché risposta non c’è
nelle parole
bella come una mattina d’acqua cristallina
come una finestra che mi illumina il cuscino
calda come il pane
ombra sotto un pino
mentre t’allontani stai con me forever
lavoro tutto il giorno
e tutto il giorno penso a te
e quando il pane sforno
lo tengo caldo per te…
chiara
come un ABC
come un lunedì di vacanza dopo un anno di lavoro
bella
forte come un fiore
dolce di dolore
bella come il vento che t’ha fatto bella amore
gioia primitiva
di saperti viva
vita piena giorni e ore
batticuore
pura
dolce mariposa
nuda come sposa
mentre t’allontani stai con me forever
bella
come una mattina d’acqua cristallina
come una finestra che mi illumina il cuscino
calda come il pane
ombra sotto un pino
come un passaporto con la foto di un bambino
bella come un tondo
grande come il mondo
calda di scirocco e fresca come
tramontana
come la fortuna
tu così opportuna
mentre t’allontani stai con me forever
bella
come un’armonia come l’allegria
come la mia nonna in una foto da ragazza
come una poesia
o madonna mia
come la realtà che incontra la mia fantasia.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

In every word

12
Publicat el 25 de juny de 2009


There’s a blaze of light
In every word
It doesn’t matter which you heard
The holy or the broken Hallelujah

Leonard Cohen, Hallelujah

Hui m’he despertat rareta, tot pareixia anunciar un d’eixos dies que, tot i que puc semblar normal, sota sota estic trista, per res en concret i per tot en general (o viceversa). Fent la volteta dels blocs he trobat a Salms, el blog de Josep Porcar, aquesta meravella, que no sé si ha aconseguit traure’m la tristesa de sobre, però segur segur, l’ha feta més dolça. Gràcies, Josep. Al·leluia.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

quaranta-tres segons

2
Publicat el 22 de maig de 2009

Quaranta-tres segons de Fellini, Nino Rota, Giulietta Masina i Anthony Quinn. Quaranta-tres segons de La Strada (1954), una pel·lícula estranya i dolça, potser la més trista que he vist mai, i una melodia de Nino Rota que sovint em trobe al cap.
Tenen alguna cosa les músiques de Nino Rota que crec que és el tesoro antiguo del que parlava Gato Pérez, el ritme perdut en la memòria.

Ací una versió amb fagot i acordió molt, molt bonica.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

sense ales

5
Publicat el 6 de maig de 2009

i sense fam i sense set
i sense ales i sense xarxa
marxarem volant…

Aquesta cançó, La donna cannone, m’agrada molt, molt. És de les primeres cançons que vaig estimar en arribar a Itàlia, els primers cantautors que em van meravellar van ser De André i Francesco de Gregori, i aquesta cançó és molt molt especial per a mi, molt, em commoc* quan l’escolte.

Ací una versió de Mia Martini, a mi m’agrada quasi més que l’original, sentiu quina veu…
 
*quin palíndrom més bonic!

Com sempre a ‘vull llegir…’ hi ha la lletra

La donna cannone

Francesco De Gregori

F. De Gregori

(1983)

Butterò questo mio
enorme cuore
tra le stelle un giorno
giuro che lo farò
e oltre l’azzurro della tenda
nell’azzurro io volerò
quando la donna cannone
d’oro e d’argento diventerà
senza passare per la stazione
l’ultimo treno prenderà
in faccia ai maligni
e ai superbi
il mio nome scintillerà
dalle porte della notte
il giorno si bloccherà
un applauso del pubblico pagante
lo sottolineerà
dalla bocca del cannone
una canzone esploderà
e con le mani amore
per le mani ti prenderà
e senza dire parole
nel mio cuore ti porterò
e non avrò paura
se non sarò bella come dici tu
e voleremo in cielo
in carne ed ossa
non torneremo più
e senza fame e senza sete
e senza ali e senza rete
voleremo via
così la donna cannone
quell’enorme mistero volò
tutta sola verso un cielo nero
nero s’incamminò
tutti chiusero gli occhi
l’attimo esatto in cui sparì
altri giurarono spergiurarono
che non erano mai stati li
e con le mani amore
per le mani ti prenderò
e senza dire parole
nel mio cuore ti porterò
e non avrò paura
se non sarò bella come vuoi tu
e voleremo in cielo
in carne ed ossa
non torneremo più
e senza fame e senza sete
e senza ali e senza rete
voleremo via

Publicat dins de música | Deixa un comentari