Un altre país

L’any passat ja en vaig fer un, de balanç de les coses bones passades, amb el mateix títol. Enguany també ha hagut de tot, i també, en general ha estat un bon any ple de coses que val la pena recordar:
L’F., com sempre (enguany una miqueta més), Roma, el meu nou ordinador delasenyoritapepis i la manera com va arribar;  deu mans estimades fent juntes tortelli di zucca a Can Picafort, dues cites ‘a cegues’ amb amics blocaires a Campo de’ Fiori i descobrir quins ulls tenen persones que havia llegit tantes voltes, la meua neboda C. que ja camina i quan em veu somriu, estira el ditet i diu ‘maria’, els meus nebots, rellegir Estellés i no poder aturar-me, el miracle de la veu de Leonard Cohen fent-me plorar a l’Auditori de Roma.
Una ampolla de cava oberta a l’hora de l’àngelus, la boira del Montseny, la taverna de Stefaní a Kalotaritissa, a Donoussa i veure com es pon el sol des d’allà, Claudio Magris. Tots, tots els blaus de les Cíclades. Riure per hores perquè m’he pegat un colp amb una farola i li he demanat disculpes. L’ocellet de la foto, que va entrar a casa el 16 de juny, Bloomsday, i es va aturar justet davant de l’Ulysses de Joyce.
Les mans de ma mare, una passejada per Palma, Diane Schuur cantant Over the Rainbow a capella, l’edredó nou de plomes que fa sorollet de plomes, el Breviario Mediterraneo, una passejada nocturna en cotxe amb música de De André per Roma amb Vicent i l’A.; el Circ Cric, Roma, una paella benissera amb bajocons i sense carxofes, l’esguard de l’F., Obama, rellegir Cortázar, el diccionariet, les paraules del diccionariet, Pep Guardiola,  el Barça a dotze punts, els camionets carregats de metàfores que pujaven al vaixells a Grècia, una abraçada que jo em sé, la meua ginecòloga, que em telefona amb bones notícies, l’anunciació del Pinturicchio a Spello, un tros de pa amb formatge i olives a Amorgòs, Ingrid Betancourt lliure, la xarxa plena a vessar de Brossa.
Florència, els somriures que, a Castelló, retrobe sempre. L’arte della gioia de Goliarda Sapienza, com l’any passat totes i cada una de les sobretaules llarguíssimes, ací i allà. Els sotracs que acaben bé. L’emoció que puc regalar amb un paquetet de xufes. Algunes llàgrimes que val la pena plorar. Descobrir, preparant-ho tot  per anar a Castelló a Nadal, que encara queda sorra grega al fons d’alguna bossa, i conservar-la. Pensar que calia recuperar coses que en realitat no havia perdut mai. Napoli a coppe!
Moltes veus, des de molts llocs, cantant Bella ciao molt fort per tal que el so arribe a l’alcalde de l’Alguer que no la volia escoltar, el riu que no se n’ix, les carícies que arriben quan cal, la mascletada del primer dissabte de la Magdalena, la capçalera nova del bloc i, com l’any passat: La flexió verbal d’Enric Valor, que torna a estar sempre per la taula perquè escric al bloc; escriure al bloc, els lectors del bloc, el comentaris al bloc, la gent que em deixa comentaris al bloc, descobrir que t’estimes a persones que coneixes pel bloc i descobrir que, a voltes, penses en elles quan escrius. El bloc, els altres blocs.

Vos desitge molta sort en l’any que comença.

.

demà…

Ja està, el primer round de les festes ja ha passat, he menjat massa, he begut massa, he dormit massa poc, he plorat (massa) i he rigut prou. Acabada la fase familiar-castellonera ara ens falta la italiana, i un altra volta menjarem massa, beurem massa, etc.
Duc tot el dia pensant en Joan Brossa, sí, demà arriba el dia J hora B (Brossa, Joan Brossa). Vull participar a l’abloccedari, la iniciativa organitzada per un grup de blocaires que vol retre un homenatge al poeta en els deu anys de la seua mort. La cosa consisteix en fer, demà, una entrada d’homenatge a Brossa als nostres blocs. Els organitzadors diuen que cadascú segons el tarannà del seu bloc i a la seva manera. Clar, supose que com a tothom, a mi m’agradaria fer una cosa visual, no sé si me’n sortiré…
Hui, pensant en Brossa i en el poema Silenci aquell tan bonic i tan curtet que diu: Escolteu aquest silenci, pensava en com sóc capaç de recordar perfectament els silencis del matí quan m’acabe de despertar de moltes de les cases on he viscut… crec que a les fosques les distingiria. En realitat no són exactament silencis, són silencis amb sorolls de fons, però sorolls de cotó-en-pèl, sorolls de silenci (no, no pense citar a Simon&Garfunkel). Conec perfectament el silenci dels matins a la casa on vaig créixer, amb alguns sorolls de Castelló i campanes. El silenci de la casa del poble, quasi perfecte, rodó. El silenci de ca la iaia a Barcelona, amb una remor de fons del trànsit de la Meridiana i els primers sorolls dels Encants. I, sobretot, i a totes les cases on he viscut, estime el silenci dels diumenges al matí. 
Potser perquè m’estic fent gran, però aquests dies enyorava el silenci de ma casa (tenim el miracle romà d’una casa silenciosa) i matins com el de la Canción de aniversario de Gil de Biedma: mientras el cuarto se nos puebla de sol y vecindad tranquila…  

En poc més d’un mes (el vaig llançar el 12 de novembre) el Diccionari afectiu de la llengua catalana ha rebut 108 aportacions, 108 paraules que ens estimem especialment, algunes venen de blocaires, altres de lectors sense bloc (també tenim un foraster). Hi han participat, fins ara, 40 blocs, alguns més d’una volta i espere que tornen tots, i que en vinguen de nous.

L’hem omplert de iaies i d’avis, de mares, de pares, de tiets i d’infància. També l’hem omplert de paisatge (de camp i urbà) i de paraules velles (i belles, clar), de variants dialectals i de localismes (tots els afectes són localistes), de paraules dolces i de xiquets jugant, de vaixells musicals i de vaixells que van pel riu.

Objectes oblidats i moltes moltes coses de menjar. Fruits i ocells, una rabosa que anava a Tírig, el rei Jaume que pujava la costera de Morella, una sinagoga a Liorna i una mesquita al Vallès.

Volia agrair a tothom el suport i les paraules precioses que heu enviat i animar-vos a seguir-ne enviant, també avisar que estaré una setmana a Castelló de fum fum fum sense ordinador, quan torne l’actualitzaré i…bones festes a tothom.

En aquest moment la primera notícia de les edicions online dels dos principals diaris italians, Repubblica i el Corriere és: “El Vaticà ataca a Espanya, adoctrinament laic i estatolatria  (statolatria)“.
Com que he vist que els diaris d’allà no diuen res i sé l’interés que teniu per l’última hora vaticana en faig un resumet:
A Espanya està avançant  l’adoctrinament laic i la ingerència de l’estat en la vida personal de cadascú. Al Vaticà estan molt preocupats per les ‘anomenades’ lleis ètiques  i, sobretot, per la introducció de l’assignatura d’Educación para la ciudadanía, però no cal que patim, perquè el mossèn en qüestió (Mossèn Amato) diu  que a Roma estan molt ben informats  d’aquest greu problema i, a més, poden comptar amb una església espanyola que ha donat una resposta forta, clara i ferma en base al principi catòlic de la defensa de la llibertat.
Sort que l’església espanyola està reaccionant molt bé, amb gran dignitat i fermesa, a la intrusió absolutament il·legítima de l’estat en el tema de l’educació dels joves.

Com pot haver arribat aquesta notícia al capdamunt dels diaris italians amb tot el que està passant ací no m’ho pregunteu, jo em limite a traduir i a riure.
 
Au, que no siga res.

Hauria d’explicar el que està passant, que el Partito Democratico se n’està anant a fer la mà, que en la darrera setmana s’estan sabent escàndols de corrupció a Gènova i a Florència, a Pescara, a Potenza als Abruços i ahir a Nàpols, alts càrrecs del partit dels governs locals o regionals estan sent acusats de corrupció, d’associazione per delinquere i altres coses per l’estil i arrestats. Que la questione morale de la que parlava Berlinguer: “nosaltres som diferents, som honestos, som millors” no se la creu ningú, que els líders del partit miren cap a un altra banda. Veltroni ahir l’única declaració que va fer va ser: “aquest no és el meu partit“. Potser no serà el partit de molta gent que els va votar, però sí que és el seu, és el partit que han fet, amb la gent que han triat per als governs locals i tot plegat fa fàstic.
Podria explicar també que abans d’ahir Fini, l’ex-post-feixista president de la cambra va dir que “la ideologia feixista no explica ella sola la infàmia de les lleis racials. Cal preguntar-se perquè la societat italiana es va adaptar en el seu conjunt a la legislació anti-jueva i perquè, amb lluminoses excepcions, no es van registrar manifestacions particulars de resistència, tampoc, i em fa mal dir-ho, per part de l’església catòlica“. Tot i que el comentari sembla obvi s’ha muntat un canyaret dels grossos, ahir l’Osservatore Romano, el diari del Vaticà, va respondre que “el feixisme va ser l’únic responsable de les lleis racials i, Fini, que d’aquella ideologia n’és un dels hereus, demostra amb les seues declaracions un mesquí oportunisme polític“. També des de la dreta i l’esquerra li han dit de tot.
També podria explicar que el govern i l’església continuen encabotats en seguir torturant a la pobra Eluana Englaro i a la seua família intentant impedir que la jove, que fa més de 16 anys qeu està en coma puga tindre una mort digna. Després d’una sentència inapel·lable del tribunal suprem, el ministre del ram diu que és il·legal interrompre l’alimentació i amenaça els hospitals.

Però també hi ha bones notícies, ha deixat de ploure, el riu està tornant a semblar normal, han detingut a quasi cent persones que estaven intentant reconstruir la cúpula de Cosa Nostra, a Piazza Navona ja han posat els cavallets i les paradetes de Nadal i demà passat me’n vaig a Castelló a passar una setmana de full inmersion de família, de Castelló i de Nadal i de fum fum fum.

No té nom, ni edat. Potser tenia 11 o 12 anys. Per un document d’expulsió grec que, banyat i trencat, li van trobar a la butxaca se sap que potser de cognom es deia Zahro o Zaher i que era de nacionalitat afganesa. Va morir dimecres passat a Mestre, esclafat pel camió sota el qual s’havia amagat per entrar clandestinament a Itàlia. Segurament va arribar amb una nau des de Grècia i, una volta desembarcat al port de Venècia, va triar un camió per amagar-s’hi sota i, probablement li van fallar les forces, plovia, feia molt de fred, tenia només onze o dotze anys. No sabrem com va arribar a Grècia des de l’Afganistan, de fet, no sabrem mai res d’ell i, de totes maneres, no li interessa a ningú, els diaris italians no han donat la notícia o jo no l’he sabuda trobar. Espere que no viatjara sol, no puc imaginar-me un xiquet d’eixa edat que fa un viatge així tot sol, travessant mig món. A la butxaca tenia una llibreteta tota banyada i trencada i un bitllet nou de trinca i molt ben plegat, l’equivalent a cinquanta cèntims en moneda afganesa.
Les preguntes són tantes… es pot expulsar un menor d’un país en guerra com van fer les autoritats gregues? existeix encara el dret d’asil o m’he perdut alguna cosa? què empeny a un xiquet d’onze anys a començar un viatge de milers de quilòmetres, potser sol, ple de perills, per vindre ací? Ja ho sé que són preguntes probablement sense resposta i que sonen retòriques, però a aquest xiquet sense nom i sense edat no me’l puc traure del cap des que vaig llegir la notícia ací. 

Ja ha passat, durant quatre hores aquesta nit l’aigua altíssima ha travessat Roma i no se n’ha eixit.
Tot va començar fa 28 segles quan una revinguda del Tíber va dur un cistell amb Ròmul i Rem fins el punt on van ser trobats per Luperca, la lloba que els va alletar. Des d’aleshores la ciutat ha conviscut sempre amb les plenes del riu. Els antics romans ho van solucionar d’una manera fàcil i eficaç, establint els centres habitats i els edificis importants a algun dels set turons de la ciutat. El riu i els ponts eren molt importants per la ciutat, de fet la paraula pontífex ve de pontem facere, perquè els sacerdots no eren només experts de les coses sacres, també d’on calia fer un pont. En època romana hi havia també el curator alvei que era l’encarregat de la manutenció la part urbana del llit del riu.
Després de la caiguda del imperi els papes no se’n van ocupar gens, des del segle IV no es va construir cap pont fins el papat de Pius IX, al segle XIX.
Des del 414 a.C., amb la inundació documentada per Titus Livi fins la del 1277, el riu va inundar la ciutat 58 voltes (cada 30 anys de mitja), des del 1277 fins la darrera del 1937, la ciutat ha patit altres 30 inundacions de les que ja es conserva la mesura de l’alçada a la que l’aigua va arribar. La ciutat és plena de làpides com la de la foto que indiquen fins on va arribar l’aigua. El 1875 es van construir els murs de contenció que permeten tindre el riu sota control amb aigua fins a 18 metres.
La pitjor riuada de la que es té memòria va ser la del 1598, l’aigua va arribar quasi als 20 metres i va trencar ponts i va inundar quasi tota la ciutat. La darrera va ser el 1937, ja hi havia els murs però l’aigua va inundar algunes zones properes al riu.
Ahir quan vam anar a dormir l‘ondata di piena no havia arribat encara i l’aigua pujava sis centímetres cada hora i ja estava a 13 metres i mig. La veritat és que ha segut un ensurt, jo, com deia ahir, o perquè sóc poruca o perquè sóc de Castelló, vaig passar por, una por estranya, però veure el riu tan alt i, sobretot, tan ràpid feia molta impressió. Ha hagut dos morts, una dona abans d’ahir ofegada dins del cotxe que es va endur l’aigua i aquesta nit un jove irlandés que es mirava l’espectacle ha caigut al riu.
Hui fa sol, pareix que no haja passat res, però ara sé que aquest riu que normalment és tranquil i amable pot fer por, molta.

PS: Força Barça!

aggiornamento: per acabar-ho d’adobar s’han trencat les cordes de les barcasses del riu i després d’anar una estona a la deriva s’han encaixat als arcs dels ponts…els bombers intenten traure-les abans que arribe l’onada de plena. L’alcalde per tranquil·litzar-nos acaba de dir que hem d’estar alerta perquè la situació es mou en una clau d’imprevisibilitat,que té tota la pinta de no ser un comentari particularment tranquil·litzador…
És estrany, no m’ho hauria pensat mai que aquest riu que m’estime tant em faria por, a partir d’ara me’l miraré d’un altra manera.
Ens acaba d’arribar un email dient que diu l’ajuntament que cal que marxem tots a casa…jo no sé per quin pont arribarem…

El pont de la foto és Ponte Milvio, un dels més antics de Roma, de fet bona part del pont és d’època romana. La primera menció escrita al pont és del 207 a.C. i explica el retorn de la batalla del Metaure, a la segona Guerra Púnica, tot i que, segurament, aleshores el pont era de fusta.
Va ser a eixe pont, ja de pedra, on va tindre lloc la Batalla de Ponte Milvio, al 312 d.C., amb la victòria de Constantí sobre Maxenci i va ser també al pont on Constantí va tindre la visió d’una creu al cel amb l’escrit In hoc signo vinces, que va determinar la seua conversió al cristianisme i la cristianització de l’Imperi.
El pont va patir danys i restauracions en època medieval, el 1849 Garibaldi el va fer saltar per impedir l’avanç de les tropes franceses i l’any següent Pius IX el va restaurar afegint una estàtua de la Marededéu.
El riu se n’ha eixit a Umbria i a l’alt Laci, això farà que l’ona de la plena arribe a Roma més tard del que es pensava, aquesta vesprada a partir de les sis, i pareix que el riu se’n podria eixir prop del pont… continua plovent sense aturar-se, han declarat l’estat de calamità naturale i estem en alerta màxima. Tot plegat fa por. 

Per ara estem així, la plena del riu arribarà a Roma aquesta nit…

Ja fa dies que ho dic, que fa dies que plou. En les darreres vint-i-quatre hores no ha parat i avui Roma està inundada. Aquest matí a la ràdio demanaven que la gent no agafara el cotxe, nosaltres hem fet cas i l’experiència ha estat al·lucinant, hem estat més d’un hora bloquejats a un autobús ple amb l’aigua que arribava dalt les rodes, el centre està tot inundat, ara per la ràdio ja demanen que la gent no isca de casa. Els accessos a la ciutat estan tots bloquejats i riu amunt estan evacuant alguns edificis.
A nosaltres ens han fet baixar de l’autobus i hem continual a peu, el riu fa por, jo no l’havia vist mai tan alt, hi ha barris aïllats. Al final hem arribat a la faena després de travessar alguns carrers amb aigua fins els genolls. Ara pareix que la pluja s’ha aturat una miqueta…
A Florència estan també en alerta, l’Arno ha superat el nivell d’alerta de la Galleria degli Uffizi.
La foto l’hem feta amb el mòbil des del pont Sublicio, es travessava bé però riu amunt ja hi ha ponts tancats.

Hui em toca dentista. El meu és un bon dentista, no particularment lladre i que treballa amb molta cura. Quan hi vaig parlem sempre de política, són anys que ens veiem periòdicament. Ell ha fet tot el recorregut polític que ha fet tanta gent d’esquerres ací, el mateix que han fet tants amics: va començar de jove a la FGCI (Federazione Giovani Comunisti Italiani), després el partit, després quan el partit es va dissoldre va passar al  PDS, després al DS (Democratici di Sinistra), amb totes les coalicions i secció botànica: ulivo, quercia junts amb la margherita…en fi, tot això. Va ser activament part de tot plegat durant molts anys, ara ja, la cosa del Partito Democratico (la nuova grande forza riformista della sinistra) li fa ben poca gràcia. Ell era de D’Alema, però ara ja no ho té clar, sovint pense en ell com el prototip del militant italià d’esquerres que ha anat perdent les forces i les ganes pel camí.
Darrerament està fet pols, parla i parla, es queixa i jo no puc contestar perquè normalment tinc la boca oberta i plena de coses, al màxim li dic que sí amb els ulls…al final pareix que el pacient siga ell, tot i que la dolorida sóc jo sempre acabe consolant-lo, pobre.

“Ja sent Roland que la vista ha perduda;
es posa dret, hi met tota sa punya.
La seva cara té la color perduda.
Al seu davant, hi té una pedra bruna;
deu cops hi dóna amb dolor i amb rancúnia;
hi cruix l’acer, no es trenca ni s’esmussa.
«Ai! -diu el comte- Santa Maria ajuda’m!
Durandall bona, quina malaventura!
Quan hagi mort no us podré tenir en cura.
Tantes batalles campals portem vençudes
I tantes terres extenses obtingudes,
Que són del rei de la barba canuda.
Mai sigueu d’home que defugi la lluita!
Un bon vassall llarg temps us ha tinguda;
jamai com vós a França n’hi haurà una.”
Chanson de Roland

Quan Orlando (Rotllan, Roland) paladí del rei Carlemany es va sentir morir a la batalla de Roncesvalls (Orreaga) va intentar amb les seues darreres forces que la seua espasa, Durandal (Durlindana en italià), no caiguera en mans de l’enemic.
L’espasa era un do del mateix Carlemany i contenia, segons la Chanson de Roland, una dent de Sant Pere, sang de Sant Basili, cabells de Sant Dionís i un trosset de vestit de la Marededéu. Segons l’Orlando furioso d’Ariosto, en canvi, la Durandal de Rotllan havia estat d’Hèctor de Troia.
Rotllan, per no fer-la caure en mans sarraïnes, va intentar trencar-la colpejant-la contra una grossa roca però l’espasa va fendre la roca sense trencar-se, aleshores Rotllan va demanar ajut a l’arcàngel Sant Miquel que va baixar del cel i va llançar l’espasa molt lluny, fora de l’abast dels infidels. L’espasa va caure a Ròcamador, a centenars de quilòmetres, es va clavar a una roca i encara està allà.
A altres versions de la història, Rotllan va obrir amb l’espasa un pas als Pirineus, la Bretxa de Rotllan. En realitat pareix que els sarraïns en qüestió eren més aviat bascos, però tant se val, a mi m’agrada així, amb sarraïns i arcàngels.

El que no sap quasi ningú és que la roca en qüestió, amb els dos senyals de l’espasa de Rotllan, amb les dues esquerdes fetes per la Durandal, va acabar a Roma, està a un carreronet brut i pudent del centre, prop del Pantheon, que es diu Vicolo della Spada D’Orlando. A la base d’un palau hi ha la roca on es veuen perfectament (ara no perquè estan d’obres i està tapat per una bastida) els dos talls que l’heroi va fer en l’intent de destruir la seua espasa per salvar-la.