Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Arxiu de la categoria: General

traure la llengua

0
Publicat el 18 d'abril de 2015

Qarre

El 7 de març de 1942 els alemanys que ocupen París jutgen en un ‘procés espectacle’, el Procès de la Maison de la Chimie, que serà filmat i mostrat a les sales de cinema, a 27 resistents, 27 comunistes. Havien de ser 28, però Conrad Miret i Musté va morir sota tortura a abans d’arribar al procés, era el germà de Josep Miret i Musté, dirigent del PSUC que va morir a Mauthausen dos anys després.

Entre els processats hi havia un grup de joves dels Bataillons de la Jeunesse, la majoria tenien menys de vint anys i tots ells van ser condemnats a mort. Tots menys André Kirschen, que es va salvar perquè només tenia quinze anys, al seu lloc van afusellar a son pare. Les dues dones que hi havia entre els acusats, Marie-Thérèse Lefebvre i Simone Schloss, també van veure la seua condemna a mort commutada i van ser condemnades a deportació de per vida, tot i que la darrera va ser decapitada a Colònia a Juliol del mateix any.

El 17 d’abril, quan porten els condemnats cap a Mont Valérien per afusellar-los, un d’ells, el jove Jean Quarré, autor de tres atemptats i membre de les Joventuts Comunistes i dels Bataillons de la Jeunesse, conduït per un soldat alemany cap al camió que el porta a la mort, en veure la càmera amb què els alemanys estan filmant el seu darrer viatge, li trau la llengua.

Li trau la llengua. Segurament és l’únic gest que pot fer amb les mans emmanillades a l’esquena, el darrer gest d’insubmissió, una mica absurd i potser infantil.

No sé per què em va fer tanta impressió aquest gest quan vaig conéixer la història i vaig veure les imatges, no sé per què enmig de tants gestos heroïcs i grandiosos que va protagonitzar la resistència francesa, recorde sovint al jove Jean Quarré treient la llengua als seus botxins, però ahir va ser l’aniversari de la seua mort i volia recordar-lo.

(d’aquesta història en parle també a Després vénen els anys, Riccardo Rohregger, un dels condemnats era un amic de l’ànima de Michele, el protagonista de la novel.la)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

23 de març de 1937

2

refugi

El 23 de març de 1937, a les vuit de la vesprada, el Baleares, creuer pesat de l’armada franquista, va disparar amb els seus vuit canons sobre la ciutat de Castelló.

No va ser, ni de bon tros el pitjor bombardeig que va patir la ciutat, però va ser el primer, sense sirenes, sense avís, sense refugis.

En parle a Després vénen els anys, en copie ací un fragment:

“En arribar a casa ha buscat un document que té sobre aquell bombardeig, parla de més de vint morts, persones de totes les edats. A la plaça de Tetuan, que aleshores es deia Fermín y Galán, van morir vàries persones, potser s’estaven fent una orxata al quiosc o prenent la fresca a la tardeta, com diu Michele. L’aire de Castelló a finals de març ella el recorda, recorda la perfecció de certs vespres de primavera a la ciutat. No sap si aleshores, si aquella vesprada de 1937 seria el mateix, potser la gent estaven a la plaça gaudint d’un d’eixos vespres on l’airet encara fresc es passeja per la ciutat que ha estat tot el dia exposada a un sol que ja escalfa, que ja promet. (…)

El que més impressió li fa és pensar com en uns minuts la guerra, no la dels eslògans i les crides, la guerra de les explosions i els xiquets morts sobre les llambordes, va arribar a casa de tothom, a tots els ravals i a totes les places. A partir d’aquell dia va començar la por i les nits sense llum, com a Barcelona, a ca sa mare. Com a tantes cases de tantes ciutats, les mares van començar a posar els fills al llit vestits i tothom van aprendre a fugir enmig de la nit per buscar refugi. Michele li ha explicat que ell no va poder anar a l’enterrament de les víctimes, encara estava molt malferit, però hi van anar molts companys i li van parlar d’una manifestació multitudinària de dol amb tota la ciutat acompanyant els seus morts cap al cementeri. Suposa que eixa processó tristíssima devia travessar el parc, amb els forats encara oberts dels obusos, potser era un dia de primavera preciós i ningú no se’n va adonar.”

Dilluns farà 78 anys. El Baleares va ser enfonsat pels republicans a la batalla del Cabo de Palos, hi ha set monuments en memòria dels militars caiguts en l’afonament del vaixell, un d’ells a Mallorca. En memòria dels civils morts a Castelló el 23 de març no hi ha cap monument, cap ni un.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

enguany

2

La gran mudança, vint metres cúbics de camió carregat amb les nostres vides cap a Ginebra. A Març, finalment, bitllet només d’anada.

El poble, les muntanyes. La llengua. La llengua, i amb els mesos les primeres victòries.

La primavera, la primera primavera de la meua vida vivint al camp enmig d’una natura generosíssima. Els apéros al bar del poble. La casa, els nous sorolls quotidians i una altra llum que il.lumina una altra paret.

La llengua, ja m’estic rellegint Camus en francès, ah!

L’estiu, la mar, Castelló, les palmeres del Grau, la mar, l’arròs.

La novel.la. La novel.la. Drassana, Vicent, la gent de la Drassana (pareix el nom d’un grup de rumba), el missatge: Així que sí, estaríem encantats d’editar el teu llibre, si tu vols!

Marqués de Riscal i llàgrimes i una joia i una emoció que no sé explicar. I comença el somni. El títol. La portada. La foto.

Els regals: el text de la contraportada, la faena del corrector i del maquetador. Ja quasi és un llibre, ja quasi el veig. Rècord mundial d’intercanvi d’emails amb Vicent Baydal entre agost i desembre. Olímpic i mundial.

A novembre arriba el paquet, arriba el llibre. El llibre. Michele.

Michele i Blanca.

València, 3i4. Barcelona, a casa, a Vilaweb. Castelló. Castelló. Michele torna a Castelló i jo també.

Les paraules dites i escrites sobre el llibre. Els missatges que m’arriben. L’emoció que em retornen les persones que el lligen.

I a més. A més, com sempre, l’F.

I a més, els amics, els de sempre i els nous, el miracle de la persistència de l’estima i el de la trobada i el reconeixement. I els xiquets que créixen. I l’esguard de l’F quan em mira. I la família, totes les sobretaules llarguíssimes, ací i allà. I les llàgrimes que val la pena plorar i les rialles que sempre valen la pena.

Ha sigut un any pleníssim, he canviat de país i he acomplert un somni. Sovint em pregunte què he fet per ser tan afortunada.

I com tots els anys, quan faig inventari, em torna al cap la Xesca: cal trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria. 

Vos desitge moltíssima sort en l’any que comença i que trobem molts motius per estar contents i molts raconets per estotjar les alegries.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Presentació de ‘Després vénen els anys’ a València

0

despres-venen-els-anys-maria-folch-300x300

El llibre ja ha eixit, ja deu estar arribant a les llibreries. A mi em va arribar la setmana passada, no puc explicar l’emoció i la plorera de tindre’l a les mans així que ni ho intente.

Una amiga em va preguntar quina olor feia i li vaig respondre que feia olor de setembre, de llibres de text acabats de comprar i preparats per ser folrats, de tinta i d’impremta, però també de començament d’alguna cosa, d’inici, de nou.

Hui agafe un avió cap a Barcelona i demà passat un tren cap a València, dissabte el presentem a la llibreria 3i4. Ací teniu la informació, si esteu per València i podeu passar-hi per una abraçada i una xerrada, veniu. Si no podeu, ja vos ho explicaré ací la setmana que  ve…

Per cert, hui s’acaba el verkami que ha organitzat la gent de la Drassana, ha anat molt bé. Encara hi esteu a temps!

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

el pont

0

Fa quasi tres anys vaig escriure aquesta entrada:

Avui s’ha fet pública la pàgina web d’El Pont cooperativa de lletres. És una associació de lletraferits de Castelló (i contornada, de les comarques del Nord, vaja). 

És plena d’amics i de coneguts, diuen que:  La funció principal d’un pont no és altra que unir allò que està separat superant un obstacle. Aquest pont que nosaltres tractem de fer respecta al màxim el simbolisme d’aquesta definició; unir i salvar obstacles és el que ens ha mogut a crear El Pont Cooperativa de Lletres. Sota aquesta “marca” ens agrupem una quarantena d’escriptors de les comarques del nord valencià.

Jo estic en contacte amb ells des de l’inici però no en sóc membre per culpa meua, em fa vergonyeta enviar un currículum d’esciptora que només diga: ‘té un blog però darrerament escriu poc’, però quan escriga una novel.la la primera cosa que faré serà fer-me sòcia. Així que de moment els desitge tota la sort del món i gaudiré de la seua web que és una preciositat, plena d’informació i de literatura. La presentaran dimecres 14 a les 7 de la vesprada a la Llotja del Cànem de Castelló.”

Fet. Acabe d’emplenar la fitxa per ser-ne membre (membre amb novel.la, ha!).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

fragment

0

Hui, un altre fragment:

barca

“M’ha explicat que tots els dies que podia, va començar a anar a peu a l’Alguer, a vaguejar pel port i a mirar d’entendre com eren les barques i les xarxes. I al port de l’Alguer –m’ha dit– va trobar la sort. Va començar a ajudar a descarregar el peix a un pescador major que faenejava sol, primer com si fóra allà per casualitat, després hi anava cada dia a l’hora de la torna i l’ajudava també a deixar la barca pronta per l’endemà. Aquell home que faenejava sol es deia Joan Manca i, amb el pas del temps, es va convertir en un pare per a Michele”.

 Fragment de DESPRÉS VÉNEN ELS ANYS, la novel·la de Maria Folch, entre Castelló i l’Alguer, entre el record i l’oblit, entre l’esperança i la melangia. Participa ací en el verkami:http://www.verkami.com/locale/ca/projects/9945-llibres-de-la-drassana

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

la novel.la (3)

0

És una sensació que no sé com descriure ni com escriure. Estic gaudint moltíssim l’emoció d’aquests dies, el moment que ja arriba, pensar que en poques setmanes tot allò serà un llibre. Tot em pareix rapidíssim, no done a l’abast amb la barreja d’emocions. Un llibre! Un llibre roig, amb la barqueta de Llibres de la Drassana, amb el títol i el meu nom a la portada i amb tres anys de mi, pàgina rere pàgina.

No arribe a imaginar-m’ho, l’altre dia Victòria em va dir: ara ja no és teva. És això el més estrany, el que no acabe de pair. Sóc felicíssima, és un somni fet realitat, era, evidentment, el que volia, l’objectiu de tota la faena i de tot l’esforç. Però ara amollar-la, deixar-la anar, se’m fa molt estrany. No aconseguisc imaginar-me ‘els lectors’, imagine lectors concrets, persones que conec i estime i que voldria que la llegiren i l’estimaren, que s’emocionaren com jo em vaig emocionar tantes voltes escrivint. Però aquest cercle que es tanca com s’havia de tancar, aquest prodigi de tot allò que vaig escriure fora de mi, d’eixa història amb la que he viscut tant de temps i que m’ha ocupat l’ànima, en mans d’altri, amb vida pròpia, em provoca una barreja de joia, neguit i curiositat molt intensa i molt estranya.

Ja ho havia dit que no ho sé descriure, ja em perdonareu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

la ratlla

1
Publicat el 26 d'agost de 2014

douane

A més de ser una expatriada, que això ho sóc fa molts anys, ara sóc també una fronterera (frontalière, en diuen ací), que vol dir no només que visc a la frontera, tècnicament vol dir que travesse la frontera cada matí per anar a treballar. És estrany, després de tants anys sense fronteres i sense duanes, tornar a viure’n i a passar-ne, viure amb dues monedes diferents, en el meu cas dos portamonedes per no embolicar-me massa.

A Roma em passava a voltes de no saber a quina banda del riu estava, ací, sobretot passejant pel camp, a voltes no sé a quina banda de la ratlla estic i el meu telèfon no ho sap quasi mai, sovint sense moure’s del lloc i sense motiu aparent em dóna, alegrement, la benvinguda a Suïssa o a França.

És una terra de fronteres, aquesta, històricament la ratlla s’ha mogut amunt i avall moltes voltes. Les fronteres polítiques però també la frontera religiosa: la Reforma adoptada pels ginebrins (Ginebra és anomenada la Roma Protestant) es va encomanar a el Pays de Gex, que, reconvertit al catolicisme a la força, va restar clandestinament i massiva protestant durant un segle i mig, fins que es va restablir la llibertat de culte. Hi ha una ratlla religiosa també, feta d’esglésies, capelles, convents i creus, que intentaven fer de barrera al ‘mal protestant’.

Durant la Segona Guerra Mundial nombrosos passos clandestins van permetre que moltes persones trobaren refugi a Suïssa, a més, la ratlla entre la França ocupada i la ‘zona lliure’ també passava per ací.

Terra de fronteres i de fronterers, doncs. Ser fronterera com a concepte, diguem-ne metafísic, m’encanta. En la pràctica, en quan aconseguisca recordar-me’n d’agafar el portamonedes dels francs suïssos i se’m passe la por de deixar-me el carnet d’identitat a casa justet el dia que me’l demane la policia francesa en tornar de Ginebra, tot serà molt més fàcil. Molt.