Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

comunicat oficial del govern italià

1
Visc a un país on el president del govern no ha anat al parlament a explicar la posició d’Itàlia sobre la intervenció a Líbia, ni ha dit res oficialment (la darrera cosa que va dir era que estava molt dolgut –addolorato– per Gadafi). Però l’altre dia el govern va emetre el següent comunicat oficial:

 

“El resum oferit per algunes agències de premsa sobre el sopar d’anit del President del Govern amb el grup dels ‘Responsables’* és ric de fantasies i imprecisions. En particular, el President no va cantar cap cançó.”

I no és conya, ací l’enllaç a la pàgina oficial de la Presidència del Consell de Ministres.
 

*Els Responsables són el grup de trànsfugues que van salvar el govern en la darrera moció de censura. 

PS: Per llegir sobre les coses que a servidora de vostès ja no li queda estómac per ocupar-se’n, recomane vivamente el blog de Miguel Mora, d’El País.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

sense nom

7

Ja en vaig parlar al bloc fa un parell d’anys, de la matança de les Fosse Ardeatine. Enganxe ací el que vaig escriure aleshores:

El 23 de març de 1944, en plena ocupació, un grup dels GAP romans, partisans antifeixistes, van fer esclatar una bomba quan passava un batalló de SS Polizei. En la que probablement siga l’acció de resistència armada més reeixida a les ciutats europees ocupades pels nazis, els partisans van matar 33 membres de les SS.

En represàlia i amb ordres directes de Hitler, els alemanys van afusellar a 355 persones (les que van trobar a les presons i pel carrer) la mateixa nit, en grups de cinc, a una pedrera subterrània abandonada (Le fosse Ardeatine) i després la van ensorrar amb dinamita. El dia següent Roma es va despertar folrada de cartells que anunciaven els afusellaments sense donar els noms dels afusellats però informant que l’ordre ja havia estat executat (l’ordine è già stato esseguito).

Un dia ho explicaré amb calma, però aquest fet és la ferida de Roma, ha marcat la ciutat, indeleblement, per sempre. Són molts morts, l’anunci de l’execució sense els noms és d’una crueltat terrorífica. Els cossos els van trobar molt després i en condicions que feien dificilíssima la identificació. Encara se’n parla i encara es discuteix, també, sobre la legitimitat o no de l’atemptat i de la represàlia.”

A aquesta història, sobre la qual s’ha publicat el que jo considere el millor llibre d’història local de Roma, L’ordine è già stato esseguito, d’Alessandro Portelli, professor de literatura nord-americana a la Sapienza de Roma i especialista en història oral i en literatura afro-americana. A aquesta història, deia, hi ha una cosa que sempre m’ha paregut més trista encara, dins de la tristesa de tot plegat. Dels 335 morts, encara en quedaven dotze per identificar, una volta vaig conèixer una senyora que em va explicar que ella anava tots els anys, un dia qualsevol, no el dia de la commemoració oficial, a portar flors als dotze sense nom, perquè, deia, li feien molta pena, assassinats i esborrats del món.

Tots els anys, el 24 de març, el President de la República honora els morts de les Fosse Ardeatine i en la cerimònia oficial es lligen els seus noms, per ordre alfabètic, començant per Ferdinando Agnini i acabant amb Augusto Zironi, i al final el terrible Ignoti 12. Doncs bé, enguany no ha anat així, perquè fa poquíssim s’han identificat dues persones més, gràcies a exàmens del DNA. Així, enguany, després d’Emanuele Moscati ha sonat el nom del seu germà, Marco Moscati, partisà jueu, actiu a la zona dels Castelli Romani i desaparegut en aquells dies. I després del nom de Boris Landesman s’ha pronunciat el nom de Salvatore La Rosa, soldat sicilià que va desertar i es va fer partisà.
El Reparto Investigazioni Scientifiche dels Carabinieri se n’ha fet càrrec després d’anys que algunes de les famílies que pensaven que el seu mort està a les Fosse Ardeatine demanaven ajuda per identificar-los. I podria ser que l’any que ve la lectura de la llista de noms no acabe amb el tristíssim Ignoti 10 d’enguany, potser l’any que ve es podran llegir els 335 noms de les víctimes de la matança, per ordre alfabètic, 70 anys després.

8 de març

5
Publicat el 8 de març de 2011

Hui, dia internacional de la dona treballadora, he pensat penjar aquest vídeo, que em va emocionar molt quan el vaig veure fa unes setmanes. És Amel Mathlouthi, una jove artista tunisiana, cantant a una manifestació al seu país. El Jesús em va traduir el que canta:  

«Sóc els lliures que no tenen por / Sóc els secrets que no moren / Sóc la veu dels qui no desistixen. / Sóc un sentit al bell mig del destrellat. / Sóc la raó dels qui patixen injustícia, / la que venen com si fóra fang pastat, / el que saqueja el forment de la casa / i tanca les portes / així que brillen les idees. […] Sóc lliure i la meua paraula és lliure, / Sóc lliure i la meua paraula és lliure. / No oblides el que ha valgut el pa / I no oblides qui ha sembrat la nostra misèria / I no oblides qui ens ha fallat en la desgràcia…»

Amb el vídeo vull retre homenatge a totes les dones que aquestes setmanes han eixit al carrer per reclamar drets i democràcia i voldria que per tantes dones tunisianes, egípcies, líbies i d’altres països que s’estan rebel.lant, aquest siga només el primer de molts 8 de març que podran commemorar en llibertat.

actualització:  rellegint-me trobe el que he escrit (quasi) insuportablement retòric, però no sé com dir com m’ha emocionat veure a eixes dones a les places de Tunísia i d’Egipte (les de Líbia no ens les han deixat veure) i, personalment, pense que enguany el 8 de març té més sentit gràcies a elles.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

victòria!

4
Publicat el 7 de març de 2011
Entre el IV i el III segle a.C. els cartaginesos que vivien a la ciutat de Krly, Càller, van decidir enterrar els seus morts a un dels pujolets que tenien a la vora. El pujol que, de fet, és la necròpoli fenício-púnica més gran del Mediterrani, té un nom meravellós, com són sovint els noms sards: Tuvixeddu
Ningú no li va fer massa cas a eixe pujolet ple de forats que ara es troba enmig de Càller, ni els romans (aleshores la ciutat no es deia Krly sinó Caralis), ni els pisans, que només en van fortificar un trosset, el Castellum Castri de Kallari, ni els catalans que al 1325  la van anomenar Càller, ni els italians que en diuen Cagliari (en sard es diu Casteddu).
Al segle XX, en el període més dur dels bombardeigs aliats, els ciutadans de Càller van trobar refugi a Tuvixeddu, algunes persones ancianes es van instal.lar a les cavitats més grans per no haver de pujar de pressa i corrent cada nit i d’altres s’hi van instal.lar en perdre la casa sota les bombes. Després de la guerra, una empresa de ciment va extraure pedra fins els anys 80s, destruint definitivament moltes tombes.
Però el ciment va tornar a Tuvixeddu, en forma de projecte immobiliari, 260000 metres cúbics, de ciment. En un àrea arqueològica, Un nuovo modo di abitare, pensare e vivere Cagliari
L’ajuntament -de dretes- autoritzà el projecte, el govern regional -d’esquerres- amb el Piano Paesaggistico Regionale, posà vincles que impedeixen construir a la zona. Els constructors i l’Ajuntament de Càller -de dretes- van fer recurs al Piano i fa tres anys van guanyar, però, finalment, la setmana passada una sentència del Consell d’Estat dóna la raó a qui pensa que a un àrea arqueològica com aquesta el que s’ha de fer és un parc i no abocar 260000 metres cúbics de ciment.
És una gran notícia, les victòries del sentit comú contra el ciment em posen d’especial bon humor.

gasòmetres

4
Publicat el 3 de març de 2011
M’estava mirant la col.lecció de fotos de Xavier Miserachs que el Macba ha penjat a Flickr, són una meravella, més de tres-centes, si teniu una estoneta en val molt la pena, Barcelona en blanc i negre
Mirant, mirant, en una vista del port he vist un gasòmetre! A la Barceloneta hi havia el Gasòmetre de la Catalana de Gas i jo no ho sabia, no l’havia vist mai. És més xicotet que el meu però més boniquet, amb eixos remats en punxa. N’hi havia un altre, a Barcelona, el de l’Arenal, la caldera, entre Macosa i les vies del tren, el van desmuntar al 90. 
El de la Barceloneta va ser construït i dissenyat per l’enginyer Claudi Gil i Serra, l’any 1868 i va abastir de gas (llum de gas) la ciutat molts anys, ara l’estructura és una plaça.
Totes les ciutats grans en van construir a finals del XIX, Paris, Londres, Edimburg, Viena, també Venècia i d’altres ciutats xicotetes, feien part del paisatge urbà de les perifèries i de les zones industrials, ens en podrien explicar moltes d’aquells temps i d’aquells obrers…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari