Un altre país

Normalment els dijous tinc una classe dues hores després d’eixir de la faena propet de Piazza Vittorio i aprofite aquestes dues hores per fer llargues passejades i descobrir racons de Roma que no conec. Aquesta setmana havíem canviat el dia i la vaig tindre ahir. En arribar al Coliseu des de la faena vaig agafar un dels carrers que van cap a San Giovanni Laterano, Via dei Santissimi Quattro Coronati i caminant caminant vaig recordar que havia d’haver una església que és la que dóna nom al carrer que havia llegit a alguna banda que era molt bonica.
El carrer a un cert punt comença a fer-se costerut i després de caminar molt vaig veure per darrere un àbsid enorme i amb pinta de romànic, vaig seguir caminat i vaig descobrir que al mur que tenia a l’esquerra hi havia unes escaletes que pujaven, en pujar em vaig trobar a un pati preciós i silenciós, amb una entrada amb columnes. Em vaig traure l’ipod, vaig apagar el mòbil i em vaig asseure al solet a gaudir de la vista i del silenci. Vaig entrar a l’església i després del primer pati n’hi havia un altre, esplèndid, amb frescos i columnes que segurament feia part d’una església anterior molt més gran. Després del segón pati vaig entrar a l’església, bocabadada, meravellada. És una d’aquelles on es veu com l’han modificada amb els segles, amb diferents nivells, amb frescos d’èpoques diferents, són esglésies com nines russes. En tornar a casa al vespre vaig llegir que l’església original era del segle IV i que al IX l’havien restaurada després que els normands la destruïren. En realitat pareix més un recinte enorme fortificat que una església. He de tornar perquè em va faltar temps per mirar-m’ho tot, hi ha un oratori (que cal demanar la clau a les sorelle) que he llegit que és la Capella Sixtina del sXII i vull entrar al claustre…
Mentre mirava els frescos vaig veure que a un costat n’hi havia un claustre preciós, es podia veure a través d’un vidre i n’hi havia un cartellet que deia que per entrar calia demanar la clau a les sorelle, mentre mirava si veia alguna monja es va obrir una porteta i van començar a eixir mongetes, totes xicotetes i amb aquesta edat indefinida que tenen les monges. Es van asseure als costats de l’altar, una es va asseure a l’orgue i van començar a cantar els vespri, com si foren àngels. Em vaig asseure a un dels darrers bancs i vaig gaudir d’un concert privat de música religiosa fantàstic.

Si no fóra perquè, com Obèlix, vaig caure a la marmita quan era xicoteta, ahir potser m’hauria convertit. A voltes Roma em fa regals inesperats i preciosos.

Pareix que ja tenim candidats per a les eleccions europees. El partit del Cavaliere presentarà sobretot xiques professionals d’ensenyar cuixa a la tele. Una de les candidates té al seu currículum una participació al Grande Fratello i unes fotos fa un parell d’anys asseguda al bracet de Berlusconi que la grapeja sota la samarreta. Altres les ha col·locades ell personalment a la tele (a les seues teles i a la pública, són totes seues, ara) i faran carrera al Parlament Europeu. Pareix que tornaran a presentar Iva Zanicchi que, pobreta, no va guanyar San Remo, ja ha estat europarlamentària en aquesta legislatura, tot i que només ha intervingut una volta.
Tot plegat és d’una obscenitat insuportable, la dona de  Berlusconi acaba de publicar una carta als diaris queixant-se de la falta de pudor de l’home, ell diu que sempre ens queixem perquè no n’hi ha dones candidates i quan n’hi ha ens queixem també (!!).
Un s’esperaria que els altres partits foren una mica més seriosos, l’UDC presenta a Emanuele Umberto Reza Ciro René Maria Filiberto di Savoia, fonamentalment conegut per haver demanat 260 milions d’euros de danys morals a l’estat italià i per haver guanyat la darrera edició del Mira quien baila nacional.
Una pensa, al menys el PD presentarà candidats més decents. El PD presenta al presentador del telegiornale de RAI1, és un periodista seriòs i em cau bé, però preferiria que no hagueren fet com tots i no hagueren presentat una ‘cara coneguda’.
Jo, per sort, a les europees no vote ací, però m’atreviria a proposar el televoto, tipus Operación Triunfo, amb un sms des de casa davant de la tele, segurament ens estalviaríem diners i seria molt més adient a la ‘categoria’ dels candidats que el vell sistema de la papereta i l’urna, som molt moderns, ací.

La cosa va començar amb una espécie de croada defensora de la identitat gastronòmica llombarda, al crit de ‘més polenta menys kebab’ i contra els ‘cuiners sarraïns’ (no és conya). La Lega Nord volia que es prohibira obrir ‘locals ètnics’ als centres històrics de les ciutats llombardes i tancar els que hi ha. Després d’una discussió que ha durat mesos a l’administració regional la cosa s’ha convertit en una llei que és un monument a l’estupidesa leghista.
Han aprovat una llei que, en un dels seus articles (en té sis), prohibeix consumir menjar fora dels locals, com que a la llei no podien escriure ‘fora dels locals dels moros‘ han hagut de prohibir-ho així, en general. A les ciutats llombardes, si entra en vigor tal com han aprovat la llei, estarà prohibit menjar-se un gelat pel carrer, per no parlar de totes les versions de l’espectacular capacitat italiana de fer menjar ràpid, barat i bo (artesans del fast food, diu el Corriere). Les rosticcerie, les focaccerie,  les pizzerie a taglio,  cornetterie, panzerotterie i totes les variants de meravelles dolces o salades, fregides o al forn, que es poden trobar a les ciutats italianes no es podran consumir a la Llombardia. Perquè normalment són locals minúsculs o camionets  o paradetes precàries i es menja al carrer.
Què dir, sembla difícil un intent més imbècil amb un resultat més estúpid. Enhorabona.

Diu el ministre de defensa que no és just celebrar els partisans com a portadors de llibertat.
Jo ho faig sempre, tots els anys, vaig a la manifestació del 25 d’abril i celebre els partisans com a portadors de llibertat, i aplaudisc, i m’emocione, i desfile amb ells, mentre en quede un de viu el celebraré com a alliberador i aplaudiré emocionada. 
Enguany no podré anar, me’n vaig a Castelló aquest cap de setmana, ho faig ací: els celebre, aplaudisc i m’emocione.

…faent camins dubtosos per la mar

El cap de setmana llarg que vam passar a Ischia pensava jo en Alfons el Magnànim que va conquerir l’illa el 1423 i hi va deixar molts rastres, el més impressionant el castell ‘aragonès’, esplèndid, visitable, i molt ben conservat. Vaig llegir a la guia que era fàcil trobar rastres de català en el dialecte que parlen a l’illa tot i que a mi em va semblar perfectament (i napolitana) incomprensible, però hi ha una platja davant del castell que es diu spiaggia della mandra. I pensava en Ausiàs March, que hi va estar segur i, pel·liculera (i coenta) com sóc, pensava en la mar que tenia davant, en la mar dels déus i dels herois, i dels reis i els poetes i eixes coses que es pensen mirant la mar i pensava que escriuria una entrada ben bonica.
Pocs dies després de tornar a Roma la notícia del Pinar, el vaixell turc que havia salvat quasi cent cinquanta immigrants en aigües internacionals del canal de Sicília i que no van deixar atracar a cap port per cinc dies, pràcticament sense menjar ni aigua, amb gent malalta, molts amb varicel·la, i amb el cos d’una dona que s’havia ofegat (aquesta volta he trobat el nom, es deia Esat Ekos, era nigeriana, tenia divuit anys i estava embarassada). Durant cinc dies els governs italià i maltès s’han dedicat a discutir sobre de qui eren competència les cent quaranta cinc persones que, en mar obert, esperaven amb la tripulació que els havia salvat, que es decidira a qui li tocaven.
Mentre seguia, fastiguejada, la notícia no podia deixar de pensar en la història de l’Exodus i pensava en com a alguns titulars que parlaven de la Pinar apareixia la paraula odissea. El capità del mercant Pinar, Asik Tuygun, no té cap dubte en dir que ho tornaria a fer una i mil voltes, tot i que potser perd la faena. I, malgrat tot, espere que també ho tornarien a fer els mariners del Mohamed Hedi i del Mortadha, vaixells de pesca tunisians, que a l’agost del 2007 van salvar 44 persones i van ser arrestats en arribar a Lampedusa per “complicitat en immigració clandestina”. La sentència definitiva arribarà la setmana que ve, es juguen 15 anys de presó. Perquè segons la legislació italiana, segons el Text únic sobre la immigració, és un delicte acompanyar a Itàlia emigrants sense visat d’ingrès i, diuen, és això el que van fer els mariners.
Ben mirat, a banda del mar dels cadàvers sense nom, no sé si ho és dels déus i dels poetes però encara és el mar dels herois. Com el capità del Ghibli, Pietro Russo, i els seus mariners. Salvatore Cancemi i els seus homes, del Twenty Two. Nicola Asaro, capità del Monastir, i els seus, i els de Gaspare Marrone, capità de l’Ariete. Antonio Cittadino, capità de l’Ofelia, i els seus pescadors. Tots ells no han dubtat en perdre la pesca i a voltes la faena per salvar els emigrants en perill que travessen el canal de Sicília, la seua zona de pesca. Perquè, encara que la llei italiana la contradiga, és la llei del mar.

Sí, encara queden herois (i odissees) a la mar que els va veure nàixer.

És estranya la memòria dels sentits, com funciona, una volta ja vaig explicar com l’olor de cosir que vaig reconéixer en entrar al sastre marroquí de baix de casa a Roma em va evocar la infància. Cada volta que entre al metro pense en Barcelona, perquè una de les que, per a mi, són les olors de Barcelona és l’olor del metro i a Roma fa la mateixa olor. A voltes, quan cuine coses del lado de allá, l’olor que deixa a casa és quasi com una abraçada. Les olors i els sons són potentíssims provocant curt-circuits, provocant moments-porta, estats alterats, sobretot quan em pillen distreta i confiada, quan no m’ho espere, en un segón, obrin una esquerda en la realitat, és l’efecte de l’àcid pròustic. 
Una telefonada normal a casa de ma mare es pot convertir en un altra cosa perquè per telèfon he sentit el rellotge que tocava, el rellotge que durant els primers vint anys de la meua vida m’havia tocat els quarts, les mitges i les hores. L’altre dia a casa, a Roma, estava mirant-me un partit del Barça a Sky amb el Puyal a la ràdio i de moment vaig sentir el que em van paréixer dolçaines i automàticament vaig mirar cap a la finestra, en veure el gasòmetre, clar, vaig tornar.

Dimarts que ve ací és Nadal, il Natale di Roma, perquè la ciutat va ser fundada el 21 d’abril del 753 a.C.
Ròmul i Rem, descendents d’Eneas que va arribar ací després de la guerra de Troia, no es posaven d’acord sobre on fundar la ciutat, l’un volia fer-ho al Palatino i l’altre a l’Aventino, al final Ròmul va matar el germà i va traçar el pomerium (el solc sagrat) amb l’arada al voltant del Palatino. Sobre aquesta versió els historiadors clàssics estan d’acord, les versions de Plutarc i de Livi són molt semblants i també estan d’acord sobre la data exacta, 21 d’abril (l’onzè dia abans de les calendes de maig). Va ser Luci Taruzi, amic de Ciceró qui, per encàrrec de Varró va estudiar l’horòscop de Ròmul (Ciceró i Plutarc es van burlar de l’extravagància de l’estudi) i va calcular que el fundador de Roma havia nascut el 23 de setembre del primer any de la segona Olimpíada, això és, del 771 a.C. i a partir d’aquesta data va calcular el moment de la fundació de la ciutat, el 21 d’abril del 753 a.C., entre la segona i la tercera hora del dia.
La festa laica s’ha celebrat sempre, Mussolini la va convertir en festa nacional per substituir l’1 de maig. Hui n’hi ha una desfilada als fori imperiali i aquesta vesprada n’hi ha una batalla entre la IX legió i els celtes a Circo Massimo.

Per ser una senyora que no ha amagat mai els signes de l’edat, cal dir que Roma, amb els seus 2.762 anys, està estupenda.

PS: Divendres vam anar a un concert de Bob Dylan (la UEFA m’ha comunicat que no tinc bitllets per la final de la Champions, així que vam reinvertir els diners), en volia escriure una crònica però ja ho ha fet Miguel Mora a El País.

Ja, la pregunta ve fàcil al cap. Per què un terratrèmol de mitja intensitat mata 300 persones i destrueix mitja ciutat i pobles sencers a un país desenvolupat on els terratrèmols es coneixen i se’n pateixen des de fa segles?

Les respostes són vàries i cada una més fastigosa que l’altra:

Perquè aquest país desenvolupat se’n fot de les mesures antisísmiques, se’n fot l’administració que no fa lleis i quan les fa no les fa aplicar i, per tant, si volen, se’n foten també els privats que construeixen.

Perquè com que l’administració se’n fot els primers edificis en caure són edificis públics estratègics en cas de catàstrofe com ara el palau del govern i l’hospital.

Perquè l’administració regional dels Abruços, tradicionalment corrupta (tota la junta regional va ser arrestada al 93 per corrupció relacionada amb obres públiques, a juliol de l’any passat va ser arrestat el president de la regió) , i de qui depenien les mesures antisísmiques i la seguretat se’n fotia de les mesures antisísmiques i tot i que la regió estava classificada com d’alt risc sísmic l’administració regional va decidir unilateralment abaixar el grau de perillositat de la zona permetent així construccions més febles.

Perquè l’administració regional dels Abruços havia decidit aquest any 2009 abaixar fins a 0 els fons públics destinats a la protecció civil, zero euros.

Perquè un intent de llei que obligara a adoptar mesures antisísmiques aprovada pel govern Prodi després del terratrèmol de Puglia de fa uns anys (un terratrèmol xicotet, només va caure una escola, plena de xiquets) no ha entrat mai en vigor, s’ha anat retardant l’entrada en vigor un any i un altre.

Perquè a un país amb un 70% del territori amb risc sísmic mig o alt només un 20% dels edificis són segurs, i la majoria estan al nord, on les administracions han invertit en seguretat, al centre i al sud, que són les zones amb més risc, no.

Perquè el sistema d’atorgació d’obres públiques a aquest país està podrit des de fa anys, la mateixa empresa responsable de la recollida d’escombraries a Nàpols va construir l’hospital de l’Aquila i és la mateixa que construirà el pont a l’estret de Messina, que, si l’acaben, unirà les dues zones sísmicament més perilloses d’Europa, unirà dos ‘no res’ perquè no n’hi ha autopistes ni carreteres decents que porten al pont. Berlusconi, sense que ningú li ho haja preguntat, porta una setmana dient que el pont es farà, el pont es farà, el pont es farà…

Perquè un sistema d’obres públiques tan corrupte permet construccions perilloses que són les més cares d’Europa. L’exemple més vergonyós és l’autopista Salerno-Reggio Calabria, 440 km d’autopista començats a construir al 64, diuen que l’acabaran al 2012. Té el rècord de km d’autopista més car d’Europa i probablement del món i a alguns trossos ja acabats la velocitat màxima és de 60 km/hora.

Perquè qui fa la seua faena ben feta és ignorat, perquè un dossier fet per la protecció civil amb els riscos reals en cas de terratrèmol existeix des del 99 i ningú li ha fet cas, perquè invertir en la seguretat dels edificis no dóna vots, fer grans obres absurdes i caríssimes, sí. (per cert, Berlusconi ha gestionat el drama d’una manera excel·lent, es parla d’un 70% a les europees). Al 2005 en van enviar un altre, detallant els riscos edifici a edifici, a l’administració regional, que el va classificar com a ‘secret’.

I perquè a aquest país els amos del ciment són la camorra i si vols construir has de comprar el seu ciment: “Tot naix del ciment, no existeix imperi econòmic al Sud que no passe per la construcció: concursos públics, pedreres, ciment, totxos, bastides, treballadors… Sé com ha estat construïda mitja Itàlia. I més de mitja. Conec les mans, els dits, els projectes. La sorra amb que han aixecat edificis i gratacels. A Castelvolturno ningú s’oblida dels camions que depredaven la sorra (…) Ara eixa sorra està a les parets dels edificis dels Abruços” Roberto Saviano, Gomorra, p. 236, 2006

M’ature ací, podria continuar fins a l’infinit.

Uns dies abans del terratrèmol, després d’haver escrit l’entrada sobre la cafetera i de parlar dels objectes que desapareixen, vaig embastar una entrada amb el mateix títol d’aquesta, d’aquelles una mica melangioses, sobre alguns objectes que recorde especialment i que no sé on són fa anys i sobre d’altres, sense valor i sense cap utilitat però molt importants per a mi, que en els anys i les mudances m’he portat sempre darrere. Sobre la importància que alguns objectes tenen per nosaltres. Després de veure una volta i un altra muntanyes de runes que contenien tots els objectes que conformaven les vides de milers de persones, he esborrat l’apunt.
Aquests dies de vacances, sense telegiornali ni internet hem intentat traure’ns una mica de sobre la por i la pena, però aquesta cosa no me la trec del cap, segurament menys dramàtica que tots els morts i ferits, però hi pense molt sovint: els objectes, tots els objectes que milers de persones han perdut amb la casa.
Hi ha moltíssimes cases a terra i moltes encara dempeus que hauran d’abatre perquè són massa perilloses. A algunes persones, les més afortunades, els han permés tornar amb els bombers alguns minuts a sa casa per recuperar algunes coses, d’altres han hagut de donar instruccions als bombers i ells entraven a recuperar-les. Hi pense molt, com ha de ser demanar a un desconegut que es jugue la vida per entrar al que queda de ta casa per prendre què?
Les nostres vides i el que som és també el que conservem, el que decidim que volem tindre, no importa si tendim a acumular coses o si som d’aquelles persones que viuen amb pocs objectes, i no té res a veure amb els diners. Em mire al voltant, a ma casa i no sé què agafaria o què demanaria si haguera de triar, en pocs minuts, o què enyoraria més si ho perdera tot. Els llibres impossible, clar, ningú que no puga tornar a casa podrà salvar ni un llibre. Les fotos, objectes inútils carregats de significat, papers, no ho sé.
Sense res vol dir això.

Marxem uns dies de vacances a Ischia, al golf de Nàpols, torne dimarts. 

Et protegiré de les pors i de les hipocondries
dels torbaments que des de hui trobaràs pel teu camí.
De les injustícies i dels enganys del teu temps
del fracassos que per la teua natura normalment atrauràs.
T’alleujaré dels dolors i dels teus canvis d’humor,
de les obsessions i de les teues manies.

Una cançó dolça i balsàmica, espere que la terra tinga cura de tots nosaltres.

(a vull llegir… hi ha la lletra)

La cura.
Franco Battiato

Ti proteggerò dalle paure delle ipocondrie,
dai turbamenti che da oggi incontrerai per la tua via.
Dalle ingiustizie e dagli inganni del tuo tempo,
dai fallimenti che per tua natura normalmente attirerai.
Ti solleverò dai dolori e dai tuoi sbalzi d’umore,
dalle ossessioni delle tue manie.
Supererò le correnti gravitazionali,
lo spazio e la luce
per non farti invecchiare.
E guarirai da tutte le malattie,
perché sei un essere speciale,
ed io, avrò cura di te.
Vagavo per i campi del Tennessee
(come vi ero arrivato, chissà).
Non hai fiori bianchi per me?
Più veloci di aquile i miei sogni
attraversano il mare.

Ti porterò soprattutto il silenzio e la pazienza.
Percorreremo assieme le vie che portano all’essenza.
I profumi d’amore inebrieranno i nostri corpi,
la bonaccia d’agosto non calmerà i nostri sensi.
Tesserò i tuoi capelli come trame di un canto.
Conosco le leggi del mondo, e te ne farò dono.
Supererò le correnti gravitazionali,
lo spazio e la luce per non farti invecchiare.
TI salverò da ogni malinconia,
perché sei un essere speciale ed io avrò cura di te…
io sì, che avrò cura di te.

Els morts són 250.
La forta rèplica del vespre d’ahir, 5.3, ha fet minvar molt les esperances de trobar gent viva sota les runes, moltes cases que encara estaven dempeus van caure ahir i les muntanyes de runa es van moure molt. Amb tot el que han patit, haver de suportar, a més, totes les rèpliques ha de ser terrible, si ací estem tots amb els nervis com una corda de violí, allà no puc ni imaginar com han d’estar, des del big one han sentit més de 300 rèpliques, la més forta la d’ahir. No va fer víctimes perquè ningú està a casa, estan tots a les tendes, l’única víctima va ser ací a Roma, un infart.
A Roma escenes de pànic un altra volta, va ser una miqueta més curta però tothom estava despert. Aquesta volta ho he vist, no he sentit el soroll de la terra com el vaig sentir en el silenci de la nit fa dos dies. Ahir se sentien cruixits, soroll de coses que queien i crits dels veïns. Va durar vint segons (proveu a mirar quant duren vint segons) i vaig veure els mobles ballar.
Pareix que no tenen clar si ha segut una rèplica o un sisme nou, l’epicentre era una mica més a prop i es veu que es va sentir fins a Nàpols. M’estic fent una cultureta, ara parlem de Mercallis i Richters com si foren de la família. En el moment de la rèplica d’ahir l’F. estava connectat a l’observatori sismogràfic del Vesubi, vos deixe la imatge.
Espere que s’acabe prompte.

PS: Si el Dani o el Marc Belzunces (geòlegs de capçalera d’aquest bloc en aquests moments geològicament convulsos) em poden explicar, per favor, si era un de nou o una rèplica i si és possible que l’epicentre s’arrime de mica en mica ho agrairé molt. Si, a més, em diuen que no, que l’epicentre no s’està arrimant ho agrairé moltíssim.

Estic buscant entre la quantitat enorme d’informació dels diaris algunes bones notícies, d’aquelles que, si més no, ens poden fer somriure.

La primera és que els socors han funcionat, des del començament. És l’avantatge d’un país acostumat a catàstrofes d’aquest tipus, la protecció civil, bombers, exèrcit, etc., es van mobilitzar de seguida.

La segona  és que aquest país té una xarxa de voluntaris dels que fan falta en ocasions com aquesta, francament impressionant i també ha funcionat bé i ràpid. Un exemple: les cuines de camp que des de l’època del PCI han servit per fer els àpats a les Feste dell’Unità van arribar de tota Itàlia i van poder servir ja ahir sopars calents per tothom.

Ja n’hi ha llum i gas a les zones afectades, l’aigua serà més complicada. De totes maneres aquest matí la pluja s’ha aturat i ha permés continuar amb les faenes de socors amb normalitat.

Encara estan trobant persones vives, aquest matí han tret de les runes de sa casa a la senyora Maria de 98 anys, que en veure les càmares ha demanat que la deixaren pentinar-se una miqueta i ha declarat que per no desesperar-se mentre esperava que la trobaren feia ganxet. 

El forner de Piazza Duomo de l’Aquila ha aconseguit aquesta nit pastar i coure el pa i aquest matí ha posat una parada per regalar pa a la gent.

Una farmàcia estava mig enrunada però el bar del costat no, el farmacèutic i el barista es van posat d’acord, junts van salvar el salvable de la farmàcia i al bar convertit en farmàcia van donar auxili als ferits lleus en les primeres hores.

La Universitat la Sapienza de Roma acullirà la Universitat de l’Aquila fins que la puguen reconstruir.

Demà començaran les comprovacions de l’estat de les cases afectades i molta gent podrà tornar a sa casa.

De notícies dolentes n’hi ha moltíssimes, moltíssimes, però ara preferisc escriure només aquestes.

Actualització: Un altra, fortíssima i llarguíssima, un altra volta la casa tremolant, no puc més. A les 19.58, 5.3 Richter.

Van ser trenta segons, el sisme gros d’abans d’anit va durar trenta segons. En trenta segons les vides de desenes de milers de persones se’n van anar a fer la mà. Quasi dos-cents morts i quasi vint mil persones sense casa, sense res.

Hui em fa vergonya la meua por d’ahir, jo que estava a ma casa (sencera i dempeus) a Roma tenia por, mentre allà la gent que ho ha perdut tot estava suportant una mitjana d’una rèplica cada cinc minuts, algunes fortes.
Supose que el cansament, l’esglai de la nit abans i l’horror de les notícies que arribaven dels Abruços van fer la seua faena. Crec que vaig estar tot el dia en una espècie d’estat de xoc, amb les mans i les cames que em tremolaven. Hui, a la por, comença a guanyar-li la ràbia de no poder fer res, a banda de donar sang i diners, i de només poder desitjar que deixe de ploure i que continuen trobant gent viva.

Supose que m’hauré d’acostumar, visc a un país on a voltes els rius se n’ixen i les muntanyes escupen foc i la terra tremola.

I gràcies per totes les abraçades que em van arribar, que hui em faça vergonya el meu tremoló d’ahir no trau que amb cada abraçada s’aturara una estona.

Actualització: Un altra de grossa, 4.5, s’ha sentit a Roma, al meu barri han desallotjat alguns edificis. Als Abruços des d’ahir han aconseguit traure de les runes 150 persones vives. Els morts són 207 i els desapareguts 15. Tot això sense comptar tots els immigrants irregulars, que no estan a cap llista de desapareguts i que, potser, no es podran calcular mai.

La plorera que ja sabia jo que m’agafaria ha arribat en tornar a casa, la casa que anit tremolava com si fóra de paper. Hem posat la tele, està caient una calamarsada a l’Aquila, sobre la gent que continua traient pedres, acaben de traure sis joves vius de les runes de la casa de l’estudiant, fa deu minuts ha hagut una rèplica 4.1, no ha parat en tot el dia de tremolar (tot i que ací a Roma no s’ha notat). No exclouen que en puguen haver de tant o més fortes que la d’anit, estan contínuament donant instruccions per als primers segons de la scossa.
Estic molt cansada, hui he treballat en automàtic, com al·lucinada, em fa  molta pena la gent que ho ha perdut tot, hi ha més de 50000 persones que només tenen el pijama que porten i una manta que algú els ha donat, hi ha gent en pijama traient runa des d’anit, hi ha gent que està traient pedres perquè sota estan les persones que estima, o no, o només perquè sota potser n’hi ha algú, hi ha gent cridant un nom des de fa quasi vint hores. Tinc pena, tinc ràbia (contra la terra?) i tinc por, tinc molta por.

A l’Aquila ha segut terrible, terrible, pobra gent.
Aquest matí eixint de casa per anar a treballar hem vist que al nostre edifici han caigut alguns trossos del revestiment de la façana.
Quan ens hem despertat, a les 3.30, he anat cap al menjador i amb la llum que entrava del carrer he vist com tot es movia, després l’F. m’ha agafat i m’ha portat sota la porta de casa, allà veiem els veïns que baixaven al carrer i aleshores s’ha aturat. No sé quants segons ha durat però ha estat llarguíssim, llarguíssim. Me n’he adonat que podia no haver acabat quan l’F. m’ha dit que em vestira, per si de cas.
Tot es movia com en horitzontal, no sé com explicar-ho, com les ondes de l’aigua.
És una por estranya, física, que dura molt més del que dura el terratrèmol, que se’t queda al cos, a la panxa, encara em sento estranya, i el soroll, un soroll de sota, de dins.
Jo he tingut molta més por al segón, al de les cinc del matí (m’he posat a plorar, sense pànic però em queien les llàgrimes), ha estat més curt i més lleuger, quan hem anat a mirar de dormir una estona no he pogut, tenia el terror (terror) que n’hi haguera un altre justet en adormir-me.
Ara a esperar que puguen salvar a molta de la gent que a l’Aquila i als voltants estan encara sota les runes…