Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Arxiu de la categoria: records heretats

1944

7

Ara pensa que va fer ben fet. Va fer bé deixant el poble fa tants anys per provar sort a un altra banda, lluny del poble, de la pobresa i de la terra seca i trista. Ara que és vell, quan recorda la seua infància al poble, més que un altre segle li pareix un altre món. El segle estava a punt de canviar quan va arribar a Barcelona, amb el vaixell des de Castelló, camí de França, on tenia parents <és curiós com, als relats familiars, les històries dels anys de França es deien així, de França, no d’Arles o de Perpinyà, de França>. Al final de la seua vida encara recorda la impressió que li va fer quan el vaixell va entrar al port i va veure la ciutat, es va espantar moltíssim, sort dels parents que havien arribat abans que ells i els van convéncer a restar a Barcelona i els van ajudar a instal·lar-se a la ciutat i a trobar faena. Només volia viure tranquil amb la dona i els xiquets, treballar i prosperar. No va tindre molta sort, al principi, les desgràcies i la pobresa el van seguir, al final van haver d’anar a França, ara ja sense la dona, ell sol amb els fills. Però al final ho va aconseguir, va prosperar. Hi ha pensat tantes voltes quan, durant tots aquests anys, ha vist la temor a la cara de la gent del poble que arribava a Barcelona, els esguards alhora espantats i plens d’esperança, una mica perduts.<sempre van trobar ajuda i un plat a taula, els parents o amics que provaren sort a Barcelona, sempre>.
Ha perdut el compte de les guerres que ha vist, dels trets que ha sentit i de quantes voltes, sobretot a Barcelona, ha vist gent marxant pel carrer amb banderes i armes, contentíssimes o enfadadíssimes, disposades a matar i a morir. I quantes voltes ha vist soldats pel carrer, i la por i l’angoixa, les bombes, el foc i la mort, pel carrer.<va nàixer el 1860 i va morir el 1944, és veritat que li’n van tocar moltes de guerres i de revolucions i de dictadures>.
Li va costar molt decidir-se, però al final va valdre la pena deixar el poble amb la dona i els xiquets menuts i provar sort a un altre lloc. Els va costar molt, però al final, a Barcelona, les coses els van anar bé. A més, si s’hagueren quedat al poble els seus fills serien com ell, no sabrien llegir ni escriure i, en canvi, a Barcelona el xiquet havia estudiat i la xiqueta, poc o molt, també. <no ho va arribar a veure, però alguns dels seus néts i molts dels seus besnéts van anar a la universitat>. Va fer ben fet deixant el poble.

 

1930

6

Algunes de les persones de qui es parlava a casa i s’explicaven històries quan jo era xicoteta, així, convertits en personatges, formen part de la meua infància de la mateixa manera que les set cabretes i el llop que se les va menjar.
Un dels meus preferits era un encantista que es deia el rei del betum. Es deia així perquè havia fet diners amb una partida molt gran de betum. Explicaven que era molt simpàtic i explicava històries divertides als nens. Sempre anava molt mudat però molt brut i menjava fins i tot els ous ferrats amb guants blancs (bruts). La meua història preferida del rei del betum que em feia explicar sovint era la d’una vegada que estava dinant a un lloc molt fi de Barcelona i unes senyoretes d’una taula veïna estaven mirant-lo malament i remugant pel seu aspecte i potser per com menjava. Ell se’n va adonar i quan li van traure la fruita, les va deixar boca-badades pelant amb tota delicadesa i elegància i amb forquilla i ganivet la taronja. Quan va acabar de pelar-la, i amb les senyoretes més boca-badades encara, sense cap delicadesa i sense coberts, va agafar la pell i se la va menjar.

1926

7

La nena del vestit blanc sempre va conservar la foto, no va saber mai qui eren les altres persones que hi ha, ni va recordar mai exactament el bar on algú va fer la foto del grup, ni com la foto va arribar a les seues mans. Era pels volts del carrer Entença, segur. Carrer Entença, 20, la casa on va náixer. En tornar de França els pares van viure una temporada a casa d’uns tiets, al Poble Sec, després van llogar la casa del carrer Entença, prop dels Encants de la Creu Coberta, on l’auelo tenia una parada i hi treballava la mare, el pare va deixar la feina a la bòvila del Poble Nou i va començar a treballar ell també als Encants.
A la casa hi havia la botiga, on venien el millor gènere (gèneru) de les partides que compraven a la subhasta. El gènere una mica menys bo el venien a la parada. Pocs anys després, quan els Encants es van traslladar primer al Camp del Sidral i després al final del carrer Dos de Maig, ells també es van traslladar al Clot.
Un dels records més dolços que la nena del vestit blanc té de la casa del carrer Entença és el d’un dia que estava saltant a la corda davant de casa i va veure sa mare que tornava dels Encants (treballaven moltes hores, per anar a les subhastes calia aixecar-se a les quatre del matí) amb alguna cosa a la mà. Era una meravella, una nina, li va dir que era de cel·luloide, preciosa, i era per a ella! No n’havia vist mai cap d’aquell material i li semblava impossible com era de bonica. La va conservar molts anys i el record de la nina, més anys encara.

PS: Jo tinc records que no em pertànyen, heretats, tinc records de la setmana tràgica i de la guerra i d’una casa al carrer Entença i d’una terra seca i de gent que la deixa…Tinc records d’anys que no vaig viure i records que pertanyien a persones que no vaig conéixer, a persones mortes o que ja no poden recordar els seus records, però jo puc.