Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

No hi ha somnis impossibles

1

Caminant per Buenos Aires vam veure aquesta cúpula al carrer Ayacucho cantonada amb Rivadavia.

Abans de penjar la foto he fet una xicoteta recerca sobre l’edifici. Va ser construït el 1907 amb un projecte d’Eduardo Rodríguez Ortega (1871-1938), arquitecte i enginyer argentí, fill de catalans i, potser, alumne de Gaudí. A un article de la revista de la Cámara de la Propiedad Horizontal de Buenos Aires, expliquen que "La ornamentación exterior e interior del edificio es de neto corte catalanista y floreal . Tanto en la fachada que da a avenida Rivadavia como a calle Ayacucho se disponen en grandes paños ciegos escudos de Catalunya y en los interiores se repite el motivo de las cuatro franjas?

Doncs això, catalanista i floreal.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Home Sweet Home

3

Tornada des de fa deu dies, intente posar-me al dia sobre el que ha passat per ací mentre jo no hi era i el que està passant. Intentaré fer un resumet:

El Ministre de Justícia (Mastella, de l’UDEUR, la dreta de la coalició) ha fet traslladar un jutge de Calàbria que estava investigant-lo (a ell, al ministre) per desviar fons europeus. Una jutgessa de Milà que s’està ocupant d’algunes fusions bancàries, denuncia a la televisió (i als carabinieri) amenaces i pressions de "subjectes institucionals" i, per tant, renuncia a l’escorta que "les institucions" li havien oferit.

La setmana passada els aliats de Prodi li van tombar una votació 7 vegades 7 al senat, i ara Prodi va de Telegiornale en Telegiornale llançant ultimàtums i demanant als aliats polítics que respecten els compromisos. Ara la pregunta ja no és si el govern caurà o no, la pregunta és si eleccions o govern tècnic. Tothom està d’acord en que cal canviar la llei electoral (fins i tot la dreta, que la va fer), és possible que es faça un govern tècnic, només per fer la llei electoral abans de convocar eleccions (en un any i mig no han tingut temps).

El senat hauria de votar els decrets que acompanyen els pressupostos generals, però l’altre dia, en canvi, estaven discutint sobre la Revolució Russa. Resulta que el dia de l’aniversari al TG2 van fer un servei francament vergonyós dient que havia estat només un cop d’estat sanguinari, que va provocar el drama més fort que ha viscut Europa, que havia afavorit el naixement del feixisme a Itàlia i coses així. Un senador de Rifondazione Comunista va protestar formalment al Senat, acabant amb crits de "Viva la Rivoluzione d’Ottobre, viva Gramsci e viva il socialismo!" i es va organitzar un cristo al·lucinant. Al final el president de la cambra va haver de recordar als senadors que tenien coses molt importants que discutir a l’ordre del dia, i la importància històrica de la Revolució Russa no estava entre elles.

El Papa demana als farmacèutics que facen objecció de consciència per no vendre anticonceptius ni la pastilla del dia després, el president del grup de l’UDC (democristians de dreta) presenta un projecte de llei per introduir el delicte d’apologia del comunisme.

I ara fa una estoneta, no ha passat a la cambra la proposta de llei per formar una Comissió Parlamentaria d’investigació sobre el que va passar a Gènova el 2001, perquè dos grups de la coalició de govern han votat en contra (tot i que estava al programa electoral) i els representants de la Rosa nel Pugno han arribat tard a la votació.

Home Sweet Home.

La Sebastiana

1

Si caminamos todas las escaleras de Valparaíso habremos dado la vuelta al mundo. Pablo Neruda

Ja sé que el bloc es diu el meu país d’Itàlia i que hauria d’escriure posts "italians", però acabe de tornar i estic encara en l’estat de consciència alterada que et deixen els viatges. Amb encara apegades les olors, les paraules, els sorolls i les imatges, els cels. El millor cel del viatge, el de Valparaíso (i que conste que Roma té el cel molt bonic), supose que ser molt costeruda i estar davant (exactament al damunt) de l’oceà Pacífic ajuda.

Sabia que Buenos Aires seria molt especial per a mi, estava preparada, i gaudint amb antelació de l’emoció que, estava segura, la ciutat em reservava. A l’aeroport vaig pensar que, per primera volta, en la llista de destinacions de la pantalla no n’hi havia cap ni una que jo hauria canviat per la meua: "Buenos Aires-Ez". Però Valparaíso no me l’esperava. Tot i que amb la construcció del Canal de Panamà va deixar de ser el port més important del Pacífic i l’arribada dels containers la va rematar, és encara un port imponent, una ciutat bellíssima i vivíssima abocada al port i a l’oceà.

Vam anar a visitar La Sebastiana, la casa de Pablo Neruda. Jo havia estimat molt la poesia de Neruda, però feia molts anys que no el llegia, era quasi una lectura d’adolescència i recorde que, en alguna relectura, m’havia semblat una mica coent. Tot i això jo tinc un deute molt particular amb Neruda: no sé quants anys tenia exactament, però recorde perfectament el moment en que vaig agafar de la llibreria de casa Confieso que he vivido, va ser el primer llibre "de grans" que vaig llegir, a una època que llegia Louis May Alcott i coses així, senzillament vaig fer el salt, va ser un terratrèmol, una foguerada: La Literatura.

No m’esperava l’emoció de la casa del poeta, em van tornar al cap poemes i versos que havia après de memòria quan era molt joveneta (m’aprenia poemes de memòria per si un dia em trobava en una situació com ara un naufragi, o un segrest o com Anna Frank, tancada a una angorfa, sense llibres a mà). En eixir, a la botiga, em vaig comprar el Canto General (no tenien l’Estravagario, i vaig pensar que, després de travessar els Andes, els versos minerals del Canto General serien perfectes) i em vaig passar una bona estona davant de l’oceà llegint vells poemes coneguts.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Veltroni

2

Ja tenim xiquet, ahir va nàixer oficialment el nou Partito Democratico. Ningú tenia dubtes sobre la victòria de Veltroni, la dada interessant era veure quanta gent aniria a votar a les primàries, quanta gent aniria a les paradetes que havien posat pel carrer i pagaria un euro per expressar una preferència. En aquests temps de discursos polítics tan rics i profunds com el vaffanculo de Beppe Grillo, i el dia després de la gran manifestació de la dreta a Roma, trobe que el que va passar ahir és molt important, jo no m’ho esperava. Quasi tres milions i mig de persones van anar a votar, quasi tres milions i mig de persones es van mobilitzar per dir que la política els interessa i que volien participar en la fundació del nou partit. D’alguna manera, tot plegat, fa tornar l’esperança en un moment molt difícil. El centre-esquerra italià té ara una gran responsabilitat, Veltroni ha de saber aprofitar el que va rebre ahir, potser siga l’última oportunitat. Massa vegades en els últims anys s’han malaguanyat moviments i esperances, fa pocs anys, amb els girotondi, ningú va saber recollir i donar resposta a un moviment increïble i espontani, a les nombroses manifestacions autoconvocades demanant als polítics que feren política de veres. Tot plegat ho van deixar morir d’avorriment.

A mi Veltroni m’agrada (hi ha moltes coses d’ell que no em convencen, però en parlaré un altre dia). És jove, ha estat un excel·lent alcalde de Roma (on el vota fins i tot la dreta), en aquest anys s’ha mantingut allunyat del circ televisiu que ha estat la política italiana i ha sabut mantenir una reputació de polític honest i treballador (i això a Itàlia és un miracle). He de dir, però, que també m’agrada molt Rosy Bindi, una de les seues contrincants en les primàries, que, tot i ser democristiana, està fent batalles molt serioses com a ministre de la família i és l’única que ha donat una miqueta de guerra en la campanya de les primàries i ha fet que semblara una campanya de veritat. 

Ara cal veure quin efecte tindrà açò en el delicat equilibri de la coalició de govern, com resistira el precari lideratge de Prodi al nou partit i al nou líder. És ben estrany que una coalició que governa es dissolga per crear un nou partit sense deixar el govern. Si fins ara semblava que cada setmana el govern cauria, no sé com s’ho faran d’ara en avant per mantindre’l viu. Veig difícil que, com diuen ells, el nou partit estabilitze el govern, quan tothom té els ulls posats en les properes eleccions, que haurien de ser el 2011. No crec que ningú pense seriosament que Prodi aguantarà fins aleshores. Hi ha moltes altres incògnites sobre el PD que anirem veient com s’aclareixen en els pròxims mesos, una de les més importants és on es col·locaran al Parlament Europeu. Dels dos membres fundadors del nou partit, la Margherita fa part del Partit Democràtic Europeu (democristià) i els DS del Partit Socialista Europeu, veig molt difícil que troben un acord.

He de dir que vist des de l’Argentina, on en plena campanya electoral, molt tranquil·la, ningú té cap dubte de la victòria de Cristina Fernández i hi ha il·usió en que el nou govern ho farà, al menys, bé com l’actual, fa impressió la precarietat i el desgavell de la situació italiana.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

Cadena perpètua!!!

0

Cadena perpètua per al capellà Von Wernich, gran notícia, històrica. De moment l’església argentina ha dit que està commoguda i que el que va fer era una "responsabilitat personal" seua, el Vaticà no ha dit ni mu i la Comissió Episcopal i el bisbat del que depèn encara no ha aclarit la situació institucional en la que queda el capellà, de moment encara no l’han suspès…

La foto és una pintada que vam veure a Buenos Aires.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Feria de Mataderos

1

L’últim dia de Buenos Aires vam anar a la Feria de Mataderos, una festa que fan tots els diumenges a l’extrema perifèria de Buenos Aires, on van les persones de les províncies: de Santiago del Estero, Santa Fe, Salta, Tucumán… a trobar-se, a menjar junts, a cantar i a escoltar música i a ballar, era preciós veure gent de totes les edats ballant chacarera, chamamé, zamba, cueca….

Va ser una experiència, totes aquestes persones que intenten sobreviure a la nostàlgia ballant i estant junts una volta a la setmana. El dia següent vam marxar de Buenos Aires cap a Mendoza, vam arribar ahir, la ciutat està al peu dels Andes, que són impressionants, enormes. Demà els travessarem en cotxe per anar a Xile…pròxima parada Valparaiso.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Delta

0

Hem visitat el delta del riu Paraná, està a mitja hora en tren de Buenos Aires però és un canvi al·lucinant, una explosió de natura i d’aigua (i de mosquits). Tenia raó Cortázar quan deia que aquest Delta s’hauria de dir Alfa.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Madres

1

Dijous vam anar a la Plaza de Mayo a veure a les Madres, vam marxar amb elles. La tenacitat i la força d’aquestes dones és commovedora, em vaig emocionar moltíssim, vaig voler saludar-les i abraçar-les i encara m’agraïen que estiguera allà. Quines senyores!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Buenos Aires

0

Buenos Aires és una ciutat esplèndida, magnífica, no tinc  paraules, no sé què m’esperava, però no m’ha decebut gens, al contrari, ha superat totes les meues expectatives. Ha estat una setmana perfecta, no sé quants quilòmetres hem caminat al dia, però hem passejat moltíssim. És enorme i està plena de bars preciosos (també als barris perifèrics) plens de gent a totes hores llegint o xerrant, el de la foto és el que teníem baix de "casa", a San Telmo, no sé qui era el senyor de la barretina, però era un federal. També està plena plena de llibreries amb llibres a preus molt assequibles per als europeus (m’he comprat una primera edició del Libro de Manuel de Cortázar). Òbviament en obrir la boca tothom sabia que sóc gallega (llegir gashega), al menys ningú m’ha preguntat mai si era espanyola, millor gallega. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari