Un altre país

Jo, de veritat, al·lucine. Acabe de llegir al diari que la norma que regula les rondes deixa oberta la possibilitat que aquestes siguen finançades per privats. Això vol dir que podrem tindre rondes sponsoritzades per empreses, bonic, eh? Estava jo pensant a quin tipus d’empreses pot interessar el negoci, no sé, posem per cas, una marca d’analgèsics?  de bats de beisbol? la Beretta? assegurances?.

Ja em veig els eslògans: “Assegurances x, ningú et pagarà més per un cap obert” o “Lleixiu z, més blanc impossible, a casa i al barri”. En fi, estic desbarrant…, ja em perdonaríeu.

Molt poc després de guanyar les eleccions, una de les primeres mesures que va adoptar el nou ajuntament de Roma va ser l’eliminació del que s’anomenava menú ètnic a les escoles de la capital, que consistia en que una volta al mes es menjaven plats típics (amb la col·laboració dels pares dels xiquets) dels diferents països d’origen dels alumnes, Ogni mese un paese es deia la campanya i s’aprofitava l’ocasió per aprofundir en la cultura i els costums dels diferents països. No van servir de res les protestes dels pares i dels mestres, el menú ètnic va ser eliminat.
Ara els pares s’han trobat amb la notícia de que per ordre del Dipartimento delle Politiche educative e scolastiche, des d’aquesta setmana els xiquets romans gaudiran del menú de quaresma, que elimina la carn els divendres. La regidora que ha firmat la circular diu que això no va en absolut contra la llibertat, diu que com que el 90% de les famílies romanes són catòliques (!) així no cal que vagen a escola a demanar que no els donen carn als xiquets els divendres de quaresma.
Que l’església exempte del dejuni (que és un signe de conversió, de penitència i de mortificació personal) els menors de 14 anys pareix no importar a l’ajuntament. Així els xiquets romans aprendran des de ben xicotets com ha de ser l’escola pública d’un estat laic.

Des de la taula on escric veig tres quarts de Roma. (…) Res al món pot ser comparat a aquest espectacle. L’ànima s’eleva atenta, una felicitat serena la penetra tota. Però em sembla que per ser a l’alçada d’aquestes sensacions, cal estimar i conéixer Roma de molt de temps. Un jove que no haja conegut mai la infelicitat no la comprendria.

Stendhal, Promenades dans Rome.

Ja està, ara a Roma estem molt més tranquils i segurs perquè tenim les rondes. Diu Berlusconi que no es diuen rondes, que són associacions de ciutadans, que vetllen per la nostra seguretat. Les primeres les han organitzades aquest cap de setmana els feixistes: la Destra i Forza Nuova, un conseller del govern regional de Rifondazione Comunista ha proposat crear rondes que controlen les rondes, ell en diu “gruppetti di forze democratiche“. Ara, a més de les policies vàries, l’exèrcit que ja fa uns mesos que ronda per la ciutat, a més tindrem les rondes i les rondes anti-rondes, no sé si m’explique.

Un alt càrrec del Vaticà va dir que les rondes representaven una abdicació de l’estat de dret, però de seguida han aclarit que aquell mossèn parlava a títol personal i que la Santa Seu respecta les decisions del govern, literalment diu que “manifesta respecte vers les autoritats civils, que en la seua legítima autonomia tenen el dret i el deure de proveir al bé comú“, literalment, insisteixo.

Una de les coses que em va sorprendre quan vaig arribar a Itàlia i que encara em sorpren és el ressò que té el Festival de San Remo, el rebombori comença ja unes setmanes abans que comence el festival, que dura una setmana i que té uns índex d’audiència al·lucinants, la primera serata d’enguany més de 14 milions de persones s’ho miraven davant la tele. Tots els diaris, tots, en parlen amb secció fixa mentre dura el festival, i servidora també, sempre al servei de la informació. Jo no l’he vist cap nit, però com els diaris i la gent i la ràdio en parlen, faré un resumet:
La primera nit va començar amb Mina que va enviar un vídeo (com deia Benigni, que es comuniquen amb el món enviant vídeos ja només queden ella i Bin Laden) on cantava Nessun dorma. Després va eixir Benigni que va fer un xou genial, com sempre (el vaig veure el dia després a internet però ja no hi és). Enguany al festival hi participa un cantant (desconegut per a mi) amb una cançó que es diu Luca era gay, que es veu que parla d’un xic que era gai però es va curar, algunes associacions de gais han organitzat manifestacions de protesta i Benigni va acabar el xou recitant, amb molta emoció, una carta preciosa d’Oscar Wilde des de la presó.
El resum de la segona nit del festival, llegint els diaris, seria que Patty Pravo va ensenyar una mamella, l’esquerra, el que va permetre als diaris títols creatius com ara Sex & the Sixty. El tercer dia, anit, la notícia va ser que entre els expulsats el dia abans, van expulsar definitivament Iva Zanicchi (!) i van repescar a Al Bano (!!). En fi, des del teatre Ariston de San Remo, açò és tot. Espere.

“No és el partit amb el que somniava“, diu Veltroni, i dimiteix.

Home, no crec que ningú somniara amb un partit com aquest, amb un partit que no ha estat capaç de dir res (no res, rien, niente, nada, tots muts) amb tot el que ha passat des de les eleccions, amb el que està passant i amb tot el que està fent el govern. Un partit que ha transmés la sensació que a aquest país no hi ha oposició, que Berlusconi i els seus poden fer el que vulguen sense que ningú faça, ni diga, res. Un partit que, en pocs mesos ha malbaratat la reputació de respectar la llei que tenia l’esquerra a aquest país, mirant cap a un altra banda mentre els escàndols, no només napolitans, esclataven al seu si.
Un partit immòbil que ha perdut, fins i tot, els electors més fidels, els que l’han votat sempre, (els votants del PCI, per entendre’ns) i que perdent els electors ha perdut el millor que tenia. Aquesta gent s’ha quedat sense tindre a qui votar i, segurament, no els calia un gran partit, no els calia el PCI, els calia només un partit d’esquerres digne i decent.
Ara veurem que passa, personalment pense que Veltroni hauria d’haver dimitit o molt abans o després de les eleccions al Parlament Europeu que, molt probablement, signaran el certificat de defunció del PD.
Em sap greu, hi havia molta esperança a l’inici de la història del PD, fa menys d’un any i mig. Ahir, escoltant el discurset de dimissió de Veltroni, pensava que Veltroni va començar citant  JF Kennedy i ha acabat,  ahir ho va fer, citant Chirac.

A Roma tindrem un ghetto novo, com a Venècia. Un no, set. Set guetos amb un cordó de seguretat doble al seu perímetre; amb portes on, per entrar o eixir, tothom, residents o visitants, s’haurà d’identificar i a les deu de la nit els no residents fora i les portes tancades. Policia municipal a dintre i patrulles de policia rondant per fora, a més qui ha estat condemnat per algun delicte no podrà aspirar a una plaça (sempre pot presentar-se a les eleccions, el parlament n’és ple de condemnats per algun delicte).
Són algunes de les normes del “Regolamento per la gestione dei villaggi attrezzati per le comunità nomadi nel Comune di Roma”, les normes per als camps per a gitanos que ha muntat l’ajuntament,  he llegit de dalt a baix la notícia i no he vist res de bateigs forçosos, s’hauran distret.

Jo en realitat havia anat a fer una volteta pels diaris per escriure una entrada sobre la condemna a quatre anys i mig per corrupció a un advocat a qui Berlusconi  va pagar 600000 dòlars per testimoniar en fals al seu favor en dos processos per corrupció contra Il Cavaliere. I sobre la itàlica anomalia que fa que siga condemnat el corrupte i el corruptor no, perquè com que és president del govern s’ha fet fer una llei que el fa immune. Quan he obert els diaris he vist que Veltroni havia dimitit i m’he passat una estona llegint-ho tot i he pensat que faria l’entrada sobre el que queda del PD, clar. Després he llegit la notícia d’ací dalt i m’he encès.

No done a l’abast.

En el passat és on es troben els llocs intactes. Erri de Luca

Hi ha un cantonet al taulell d’una taverna de Castelló que em coneix de tota la vida. És un lloc on he passat molt, molt de temps. Des que era molt joveneta ha segut sempre territori amic, casa. Segurament és el lloc del món on més he ballat i on més he rigut, on més partits del Barça he vist i on més partides d’escacs i de guinyot he jugat. On vaig (anava?) quan vaig a Castelló, a veure cares amigues, a les dues bandes del taulell. Fa dos caps de setmana vaig passar a prendre una cerveseta i m’ho van dir, L’Ovella negra tanca, la taverna tancarà el mes que ve, després de la Magdalena. 
Des que estic fora, era el lloc on trobar-me a Castelló com si res (o quasi). Hi ha un Castelló que se m’acaba si L’Ovella tanca, per a mi la ciutat no serà la mateixa, cada volta és menys la mateixa. 
Ahir escoltava una entrevista a Erri De Luca* a la tele i parlant sobre la seua relació amb Nàpols, deia que ell se n’havia anat i ja no era de Nàpols, ell venia de Nàpols, que ja no pertanyia a la ciutat, tot i que era la que li havia transmés l’educació sentimental, la que li havia organitzat el sistema nerviós, que li havia ensenyat la còlera, la compassió, la vergonya…
I té raó Jesús quan diu a ca Vicent que “patria est, ubicumque est bene” o que “no se es de donde se nace, sino de donde se pace” però jo, escoltant De Luca pensava en el lloc on he rebut l’educació sentimental de la que parlava,  que en bona part fa que siga la que sóc. I pensava  que quan et costa reconéixer els llocs, o simplement desapareixen, la sensació d’estranyesa és terrible (i sovint no cal ni anar-se’n, a molts llocs deixar les ciutats irreconeixibles és un servei municipal).

Aquesta cançó va ser durant molts anys la que T., l’amo de L’Ovella negra, posava quan volia que marxàrem a casa, sovint molt molt tard i, segons el grau etílic, després de cantar-la all together un parell de voltes, que les cançons mexicanes tenen eixa gràcia. És la cançó perfecta per a tancar aquesta entrada que ja sabia jo que m’eixiria coenta, però és que em tanquen L’Ovella negra. 

Canci?n Mixteca – Ry Cooder

*Ací l’entrevista a Erri De Luca

La più bella squadra di calcio che si possa immaginare. Amb paraules com aquestes parlava del Barça un article de Repubblica l’altre dia. Normalment no llig premsa esportiva però darrerament em trobe articles que parlen del Barça a la premsa normal, i dona molt de gustet, molt.
Ahir a Repubblica van publicar un article de Roberto Saviano sobre Messi. Es veu que l’escriptor, quan va estar fa poc a Barcelona va voler conéixer Messi i es van trobar al Camp Nou, l’article és molt bonic, supose que el publicaran al País, però no m’en puc estar de traduir un parell de paràgrafs:

Veure Messi significa observar quelcom que va més enllà del futbol i coincideix amb la bellesa mateixa. Quelcom de paregut a un impuls, quasi un estremiment de consciència, una epifania que permet a qui està allà, veient-lo jugar amb la pilota, no percebre cap separació entre si i l’espectacle al qual està assistint, que li permet confondre’s plenament amb això que veu, tant que se sent tot un amb aquell moviment desigual però harmònic. En això les jugades de Messi son comparables a les sonates d’Arturo Benedetti Michelangeli, als rostres de Raffaello, a la trompeta de Chet Baker, a les fòrmules matemàtiques de la teoria dels jocs de John Nash, a tot això que deixa de ser so, matèria, color, i esdevé quelcom que pertany a qualsevol element,  i a la vida mateixa. Sense separació, sense distància. Està ahí, i no s’hi pot viure sense. I no s’ha viscut mai sense, només que quan es descobreix per la primera volta, quan per la primera volta s’observa, tant de restar hipnotitzat, la commoció és inevitable i no s’arriba a altre que a intuir-se a un mateix. A mirar-se al fons d’un mateix.
Lionel apareix el contrari del que t’esperes d’un jugador: no és un segur de si mateix, no usa les frases de sempre que li aconsellen que diga, es posa roig i es mira fixament els peus, o es posa a mossegar-se les ungles arrimant els dits als llavis quan no sap què dir i està pensant. Però la història de la Puça és encara més extraordinària. La història de Lionel Messi és com la llegenda del borinot. Es diu que el borinot no hauria de poder volar perquè el pes del seu cos és desproporcionat a la potència de les seues ales. Però el borinot no ho sap i vola. Messi amb aquell cosset , amb aquells peus xicotets, aquelles cametes, el bust xicotet, tots els seus problemes de creixement, no hauria de poder jugar al futbol modern tot músculs, massa i potència. Només que Messi no ho sap. I és per això que és el més gran de tots.

La setmana que ve repren la Champions.

Hui fa 85 anys que Antonio Gramsci va fundar L’Unità. El diari per celebrar-ho ha publicat hui un vell article de Gramsci i ha fet la portada que veieu, convocant-nos a tots a una concentració en defensa de la Constitució, hui a les sis de la vesprada. Jo hi aniré.  

Els defensors de la vida que tenim al Senat italià van aprovar la setmana passada un disseny de llei sobre seguretat i entre altres vergonyes van aprovar una esmena de la Lega Nord que preveu la possibilitat per als metges de denunciar els immigrants irregulars (clandestins, en diuen), cancel·lant una norma segons la qual els metges no han de denunciar els immigrants irregulars que vagen a fer-se visitar a les estructures sanitàries públiques. Les associacions de metges, els sindicats i la conferència episcopal han protestat i han dit que no pensen denunciar ningú.
Aquesta va ser la resposta del cap de grup de la Lega al Senat a les protestes de l’oposició: Vosaltres sou racistes, sempre i en tot cas de la part dels estrangers, abans que dels italians honestos que paguen els impostos. És la nostra llei i les crítiques ni ens toquen. Des d’avui sobre la seguretat es canvia ruta: abandonem la bondat (buonismo) fallida dels governs precedents, d’ara en avant serà lluita dura a la immigració clandestina i a la criminalitat.
La llei no ha entrat encara en vigor, l’ha d’aprovar el parlament i ho farà, però les conseqüències de la por no s’han fet esperar. Des que va començar a parlar-se’n i amb l’ambient que hi ha darrerament, les urgències dels hospitals s’han buidat d’immigrants. A Torí, a l’ambulatori Camminare insieme, on treballen més de cent voluntaris i on, des de sempre, van els més desgraciats de la ciutat, la sala d’espera està buida per primera volta en quinze anys. Els metges diuen que ja va començar a buidar-se quan se’n va començar a parlar a la tardor, però des de la setmana passada quan va passar la llei al Senat no hi va quasi ningú. Malalts que estaven seguint tractaments, dones embarassades… senzillament no han tornat. Aniran, si van, només quan s’estiguen morint i qui sap com es curaran si es curen.

(Darrerament tinc una dificultat molt grossa quan escric ací sobre política italiana, estic fugint d’estudi, el meu problema és político-lingüístic, no trobe les paraules, intente mantindre un to i no omplir les entrades de les paraules que em venen al cap i em costa moltíssim, de veritat)

La gent de Camminare insieme han posat un cartell a la porta que diu: NOSALTRES NO DENUNCIEM NINGÚ. Esperen recuperar la confiança dels seus pacients, jo també, jo també espere recuperar la confiança.

“Per una volta a Itàlia la consciència i el dret no emigren. Per una volta no cal anar-se’n per obtindre alguna cosa, o només per demanar-la. Per una volta no busquem ser escoltats a un altre lloc, és impossible que un ciutadà italià, independentment de la seua forma de pensar, no considere Beppino Englaro un home que està tornant al nostre país eixa dignitat que sovint nosaltres mateixos li furtem“

Excel·lent article de Saviano hui a El País, llàstima que no l’haja publicat a cap diari italià.

Aquesta entrada s’hauria d’haver titulat De com un boig perillós pot enviar a fer la mà l’estat de dret, però a mi m’agraden els títols curtets.

Anem a pams, el que està passant és molt gros, els editorials dels diaris  seriosos usaven ahir termes com ara: l’enfrontament institucional més dur de la història republicana, Itàlia canviada en un cap de setmana, tsunami constitucional.
A Berlusconi no li importa absolutament res del cas, el que han fet no era una lluita contra el temps per salvar res, el que estan fent és un assalt a l’estat de dret, a la separació de poders, usant un fet amb una forta càrrega emocional inflat i emmerdat fins a un nivell d’obscenitat de veritat insuportable, gràcies, sobretot, a les seues teles i als seus diaris.
Als estats de dret les sentències creen dret, fan el que se’n diu jurisprudència, i aquesta és una de les missions del poder judicial. Una sentència no es pot modificar per decret, no es pot negar un dret definitivament reconegut per l’autoritat judiciària, va contra el principi constitucional de la separació de poders, va contra l’estat de dret, un decret no pot convertir en delinqüents als que apliquen una sentència, no es pot fer una llei per impedir l’aplicació d’una sentència. 
El govern ho està fent. Primer preparen a corre-cuita i amb molt de soroll cedit gentilment pel pitjor món catòlic,  un decret llei que va contra una sentència ferma del més alt tribunal del país. Mentre estan al consell de ministres preparant el decret, el president de la República envia una carta dient-li que no el firmarà (!), però el govern l’envia a la firma igualment. El president de la República no el firma dient que és anticonstitucional i aleshores Berlusconi diu que caldrà reformar la constitució perquè és d’inspiració soviètica (!). El decret torna al Cavaliere que  amb el seu govern el converteix en disseny de llei (sense modificar-lo) i el presenta al seu parlament (i dic el seu parlament perquè ho és, ell ha triat personalment els seus diputats i senadors, treballen per a ell). Presenta al parlament un disseny de llei que tothom sap que és inconstitucional i que va contra qualsevol principi jurídic. Anit, mentre estaven discutint al Senat arriba la notícia de la mort d’Eluana Englaro i els seus senadors, amb el rigor institucional que els caracteritza, es converteixen en ultres  d’estadi i donen un espectacle perfectament en sintonia amb el que es dóna fa mesos a les teles i els diaris. Se supén la sessió a crits i el govern anuncia que aniran endavant amb la llei (inconstitucional). Perquè en realitat del que es tractava no era de salvar cap vida, es tracta de dinamitar la independència i la funció del poder judicial, de dinamitar l’estat de dret, alçant el nivell de l’enfrontament, de l’enfrontament de Berlusconi amb la justícia i amb la llei.

Berlusconi ho ha dit moltes voltes, és populisme de manual: a ell no el poden jutjar els jutges perquè el poble l’ha triat, el poble representat en el seu parlament, ell està investit d’una legitimitat superior. El missatge és clar, ara molt més. No sé com acabarà tot plegat però té pinta de ser el primer round  d’una llarga maniobra que pot acabar molt malament.

…i respecte.

He estat un parell de dies a Castelló sense internet i sense veure notícies i aquest matí a l’aeroport de València tornant m’he comprat el Corriere, ja preparant-me al que em podia esperar a la portada del diari, perquè la capacitat del Cavaliere de fer-la i dir-la cada volta més grossa pareix que no té límit. Mig llegint el diari a l’avió i amb el solet i mig adormida, pensava que igual en arribar a Roma m’assabentava que havia nomenat senador vitalici el seu gos o que havia ocupat militarment el Vaticà i San Marino i s’havia auto-proclamat Emperador.

Estem molt apurats, jo, tímidament, demanaria la intervenció dels cascs blaus i de metges (psiquiatres) sense fronteres.