Un altre país

El que va passar dissabte a Roma va ser un robatori, un robatori amb intimidació i violència. Des que vaig tornar a casa encara tremolant i enfadadíssima, intente entendre el que va passar i reflexionar-hi, he llegit molta informació i molta contra-informació i el que llig confirma el que vaig pensar mentre em trobava allà (jo ja ho sé que a voltes estar-hi ajuda poc).

Des del començament va estar claríssim que estaven molt organitzats però era molt difícil entendre quants eren. Hi havia tres blocs d’unes cinquanta persones, un al començament i dos entre mig i a més grupets que anaven amunt i avall. A banda els cascs, les cares tapades i algun bastó no anaven especialment armats, després s’ha sabut que les molotov, les bombe carta (petards grossos amb metralla xicoteta) i la resta d’eines les havien amagat al llarg del recorregut de la manifestació.

La reacció de la gent i els intents d’aïllar-los i fer-los fora va ser molt intensa i molt valenta (feien molta por, molta), van intimidar, amenaçar i atacar (a aquest vídeo, al minut 1.07 llancen una bomba carta a un grup de valents que intenta fer-los fora, un militant de SEL ha perdut tres dits agafant una de les bombes per llançar-la lluny de la gent).

En quant va moure la manifestació, abans de mitja hora, ja van començar a cremar cotxes i a trencar la manifestació, la van tallar vàries voltes a diversos punts, organitzadament, intentant provocar càrregues de la policia. Després desfeien els grups i fugien o es barrejaven amb la gent, que intentava rebutjar-los com podia. 

L’acció més grossa (edificis en flames, barricades en flames, explosions i pluja contra la policia de petards, molotov, llambordes i ampolletes de plàstic plenes de pedres -que ja havien fet servir contra la gent)  la van fer a un punt de la manifestació on milers de persones ens vam trobar bloquejats a un carrer relativament estret i llarg sense quasi travesseres amb els enfrontaments davant i 150000 persones darrere. Van intentar per tots els mitjans que la policia carregara, i ho van fer quan van arribar els grups més ‘durs’ (COBAS -sindicats de base, i FIOM, el sindicat del metall), pensant que si la policia carregava aquests respondrien. La passivitat de la policia (no sé si per debilitat o per intel.ligència, no ho sé) i l’acció dels serveis d’ordre dels sindicats van evitar el drama. Si hagueren carregat contra la manifestació en aquell punt i en aquelles condicions no vull ni pensar el que podria haver passat. La policia i els COBAS van aconseguir ‘alliberar’ la zona i fer passar la gent sense que hi haguera cap càrrega contra la manifestació (ho van fer junts, es van parlar, és al.lucinant, demà passat estaran a bastonades a alguna fàbrica, però dissabte ho van fer junts). 

Després els ‘negres’ van aconseguir portar els enfrontaments fins Piazza San Giovanni in Laterano on la part de mani que anava per davant dels ‘incendis’ ja havia arribat i no sabia ben bé que estava passant. Allà sí hi va haver càrregues (les primeres), el blindat dels carabinieri cremat, els camions de la policia tirant aigua a pressió a la gent i la majoria de les imatges que han eixit als diaris, però la major part gent que volia fugir ho va poder fer, és una plaça molt gran, molt oberta i un convent i la basílica van obrir per deixar entrar a la gent i els van fer eixir per darrere o els van donar refugi. La resta de la manifestació no va poder continuar, els serveis d’ordre i la policia els van desviar cap a zones segures. 

No sé qui eren, supose que a la festa es va apuntar gent amb ganes de bastonades i fins i tot gent molt indignada que expressava espontàniament a pedrades la seua ràbia, però els que van intentar provocar càrregues durant la manifestació estaven organitzats. No sé si eren infiltrats i si ho eren no sé infiltrats de qui, però el que va passar no va ser la vella història de provocar incidents amb infiltrats per justificar càrregues indiscriminades, no va ser això. Va ser una altra cosa, però encara no sé quina.

Ara, tot i que (per esport) encara podria posar-me a discutir sobre l’eficàcia revolucionària de cremar caixers automàtics i contenidors d’escombreries, la discussió no tindria res a veure amb el que va passar dissabte, el que eixa gent volia era una carnisseria, volia sang (la meua i la d’altres centenars de milers de persones). Ens van utilitzar com a escuts i com a arma, l’objectiu érem nosaltres, ens van posar en perill i ho van fer sabent perfectament el que feien. No sé explicar la ràbia que em fa aquesta violència de la qual vam ser objecte, no se’m passa, no se’m passa. Ens van robar la manifestació, amb intimidació i violència.

He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist manifestants que volien una manifestació pacífica atacats (quasi carregats) per joves manifestants amb casc i la cara coberta. He vist manifestants cridant ‘vergonya, vergonya’ a la policia perquè no carregava contra els violents. He vist manifestants intentant defensar a la policia d’altres manifestants (amb tot el que ha passat ningú parla de càrregues indiscriminades ni de violència policial, l’opinió general és que si la policia haguera volgut, hauria estat una carnisseria, i no ho ha volgut). He vist com dues-centes persones, si fan prou por, poden impedir una manifestació de dues-centes mil. He hagut de fugir no de la policia, sinó de joves manifestants amb casc i la cara coberta, dels amos de la mani, dels putos amos. 

He vist llambordes volant (a Roma estan molt fàcils) i no, sota no hi havia cap platja.

El 13 d’octubre del 2006 a Roberto Saviano li van assignar l’escorta, fa cinc anys justets. He fet el compte, són 1825 dies, 1825 dies que es desperta a un llit d’una caserna, que no pot quedar a sopar amb un amic, ni conéixer una xica i que li agrade. 1825 dies sense poder viatjar pel plaer de viatjar, o fer una passejada tot sol per pensar, o pel gust de passejar. 1825 dies sabent que el mataran, sense poder improvisar res, sense poder fer cap d’eixes coses que decidim a l’últim moment. 1825 dies sense rampells ni capricis, des dels 27 anys fins als 32 (per ara, i que dure). I tot per haver escrit un llibre. Convindria que no ens oblidàrem d’ell.

Mirant-me
aquest vídeo pensava que hi ha veus com la de Raimon amb les que una creix i
que, a voltes, en escoltar-les fan tornar records oblidats. M’ha passat
escoltant aquesta cançó: quan era molt, molt xicoteta em van portar a un Aplec
de la Plana, crec que a la Mare de Déu de Gràcia, a Vila-real (que no fóra el primer). Va cantar Raimon i jo, segur, era la
primera volta que escoltava algú conegut en directe. No recorde res del concert
ni de l’aplec, però recorde perfectament que vaig tornar a casa emocionadíssima
i amb un tresor: dues pegatines: Sóc de la Plana i vull respirar
i Valencià a l’escola i un autògraf de Raimon a una caixeta de xiclets
de menta. Estic segura que no l’hi vaig demanar jo perquè ho recordaria, però
vaig conservar molt de temps aquell paperet. Fa anys que no el veig, l’hauré
perdut. És un neguit estrany recordar objectes i papers que no sé què s’han
fet.

A
casa deien que la primera volta que Raimon va cantar en públic va ser a
Castelló, a un bar que hi havia prop de casa, si no recorde malament es deia
Bar Napoli (al carrer Bayer o al començament del carrer Sant Francesc, com pot
ser que no me’n recorde?). Jo no m’ho creia, pensava que era impossible perquè
era un bar molt lleig i sempre buit.

Ho
explica el meu amic Ferran Archilés a un article: …l’octubre d’aquest mateix any
es produïa una trobada, la primera, de Raimon amb cantants del Principat, amb
Els setze jutges. Era a Castelló, i el contrast entre uns i altres (no es pot
negar que Raimon no era, posem per cas, Josep Maria Espinàs) degué de ser
interessant. A la fi, l’amfitrió de l’acte (l’insubstituïble i gran subterrani
castellonenc Ferran Sanchis Cardona) va conduir, improvisant, els participants
a «un cau fosc i tronat, amb taules de pedra i les parets poblades de
calendaris d’un pompier espantós», segons que contava divertidíssim Joan
Fuster, present en aquella taverna «esplèndida» de la capital de la Plana. «De
tant en tant hi entrava alguna veïna a comprar gasosa o el litre de vi
familiar». Era l’any 1962, l’any que Joan Fuster havia publicat el Nosaltres
els valencians.

Segur
que la veïna el que entrava a comprar era llimonà i segur que era el Bar
Napoli, segur.

Déu és en els detalls. Mies van der Rohe
 

Hi ha quelcom de quasi poètic en la importància que Steve Jobs va donar sempre a la bellesa en els objectes que va crear. En la seua convicció de que un objecte tecnològic a més de funcionar el millor possible havia de ser bonic, el més bonic possible.