El senyor Adriano Sofri va nàixer a Trieste al 42, va estudiar filosofia i història a Roma i a Pisa, i als anys 70s, com milers d’italians, va militar en l’esquerra extraparlamentària. Va ser dirigent de
Lotta Continua fins a la dissolució del grup, al 76.
Als 80s era un respectable intel.lectual d’esquerres que escrivia, molt bé, a diaris d’esquerres i a diaris de Berlusconi. A juliol del 88 l’arresten per l’assassinat d’un policia ocorregut 16 anys abans. El
comissario Luigi Calabresi, assassinat al 1972 i a qui des de les pàgines de
Lotta Continua s’havia acusat de la mort de l’anarquista Pinelli, que s’havia ‘llançat per la finestra’ mentre la policia l’estava interrogant seguint la pista
anarchica en la investigació sobre la bomba -feixista- a Piazza Fontana, a Milà, on van morir 17 persones i que va inaugurar la després anomenada ‘estratègia de la tensió’ i els després anomenats ‘anys de plom’. Perdó, però aquestes coses italianes són sempre molt enrevessades.
A partir d’aquell moment, i amb la primera condemna dos anys després, al 90, comença una peripècia judicial que dura 12 anys, amb 15 sentències 15, i que acaba amb Sofri a la presó, reu de ser l’inspirador moral de l’assassinat, l’única prova és la confessió d’un altre acusat (ací hi fan un resum al País, l’article és del 2000).
Sempre ha defensat la seua innocència i després de quasi 10 anys entrant i eixint de la presó, al 97, amb la -quasi- darrera sentència, hi entra definitivament. Escriu des d’allà i en tots aquests anys s’ha negat a demanar la gràcia perquè implica reconéixer la culpabilitat i no ho volia fer. Per problemes molt greus de salut fa uns anys li van concedir l’arrest domiciliari, escriu des de casa i continua negant-se a demanar la gràcia.
Al 2004, a una entrevista al
Corriere es va tornar a declarar innocent però, va matisar, d’aquella mort se’n sentia moralment co-responsable, per haver dit o escrit, o permès que es digueren o s’escrigueren, amenaces al comissari. Una admissió commovedora i filla, segurament, de profundes reflexions morals i que, implícitament, co-responsabilitzava de l’assassinat a tots els membres de l’esquerra, més o menys radical, que en aquells anys havien convertit Calabresi, cap de la policia política de Milà, en la un símbol de la repressió, en l’enemic a batre.
M’agrada llegir el que escriu i, a mi, sense conéixer a fons la qüestió judicial, Adriano Sofri sempre m’ha fet molta pena, aquesta seua (trista) resistència a demanar la gràcia o a declarar-se culpable (en ambdós casos seria fora fa anys) sempre m’ha commogut. Ahir l’ufficio di sorveglianza de Florència va firmar el proveïment de fi de pena, 22 anys després de la primera sentència, Adriano Sofri és lliure. Bentornato, senyor Sofri.