Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Arxiu de la categoria: gent

oncle Mi?o

2
Es deia Hussein Hassani, però tothom li deia oncle Mišo, ?ika Mišo.

Era el darrer enllustrador de sabates de Sarajevo i havia treballat al mateix lloc durant quasi setanta anys. Encara que nevara o ploguera, fins i tot quan plovien bombes, durant el setge, l’oncle Mišo no va deixar mai d’anar a enllustrar sabates al seu lloc a Titovu ulicu, al carrer del Mariscal Tito, al centre de la ciutat. Tothom el coneixia i ell coneixia tothom, no tenia tarifa fixa, netejava sabates a canvi de la voluntat, o a canvi de res, d’una estona de companyia i d’una mica de conversa.

Era un gitano kosovar, havia arribat a Sarajevo al 1946 amb la seua família i havia heretat l’ofici d’enllustrador de sabates de son pare. Fa uns anys l’alcalde de la ciutat li va concedir una medalla al mèrit ciutadà i una pensió. L’oncle Mišo va morir d’un infart el dia de reis, en conèixer la notícia de la seua mort, molts ciutadans de Sarajevo van anar a deixar flors i espelmes a la seua cadira a carrer del Mariscal Tito, algú va deixar fins i tot un parell de sabates…

M’agradaria molt viure a una ciutat que honora la memòria de persones com l’oncle Mišo.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

cinquanta-set

5
Publicat el 23 de maig de 2012

M’he d’afanyar perquè ara em toca a mi
. Paolo Borsellino

Hui aquest país commemora els vint anys de l’assassinat del jutge Giovanni Falcone, de la seua dona i dels policies de l’escorta. D’ací 57 dies commemorarem els vint anys de l’assassinat del jutge Paolo Borsellino i els homes i dones de la seua escorta.

Van néixer al mateix barri històric de Palerm, la Kalsa i van créixer junts jugant a futbol a Piazza Magione, una d’eixes places palermitanes que recorden una mica a València i una mica a Beirut. Van estudiar junts i van treballar junts molts anys, amb un objectiu comú, guanyar el màxim de batalles possibles a la màfia, que condemnava la seua terra a la pobresa, a totes les pobreses.

Tothom coneix la seua història i la història de les seues morts. A mi, el que més em commou són eixos cinquanta-set dies de Borsellino, des de l’assassinat de l’amic de l’ànima fins al propi assassinat. Sense temps per llàgrimes ni per al dol, calia afanyar-se, calia treballar molt abans que el mataren, perquè sabia que el matarien i que el matarien prompte. Em fa molta impressió aquesta determinació, aquesta lluita tenaç per aclarir la mort de l’amic abans de ser assassinat i em commou la història d’aquests dos amics que van créixer junts, que van estudiar junts, que van treballar junts i que van morir junts, per salvar Sicília i aquest país.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

marieta en 1376

8
Publicat el 19 d'abril de 2012
Jo tinc molts amics i molt bons, entre els meus amics hi ha gent de tot tipus, fins i tot algun medievalista. Tindre amics de tot tipus inclosos medievalistes fa que, a voltes, a una li arriben missatges amb un títol com el d’aquesta entrada amb regalets com la foto.
Vicent, treballant ahir a l’Arxiu Municipal de València, es va trobar amb un document notarial del 1376 on apareixia aquesta Marieta, veïna de València, li va fer gràcia i em va enviar la foto. No m’ho hauria pensat mai, que fa tants segles a les maries ja ens deien marieta.  
Hui la duc tot el dia pel cap, aquesta Marieta de fa segles. Em fa impressió pensar que les persones que l’estimaven i la coneixien van començar a dir-li Marieta segurament quan era xicoteta i en com va conservar el ‘nomet’. A mi els amics encara em diuen Marieta i va ser el nom que em vaig donar al blog, ella el va donar a un notari per fer-lo escriure a un document: Johannes Ferrando et Marieta, eius soror, vicini Valencie
 
El meu nom fa segles s’escrivia així, quan vaig veure la foto em va costar prou reconéixer la paraula. Tindre amics que posen albergínia a la paella i que són capaços d’entendre eixa lletra tan difícil té la seua gràcia, però que se’n recorden de tu tancats a l’arxiu i t’envien cosetes tan boniques encara en té més.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

Lisboa

5
Sostiene Pereira di averlo conosciuto in un giorno d’estate. Una magnifica giornata d’estate, soleggiata e ventilata, e Lisbona sfavillava.
Antonio Tabucchi, Sostiene Pereira.

S’ha mort Antonio Tabucchi, dos dies desconnectada i en encendre l’ordinador em trobe amb la notícia, s’ha mort Tabucchi.

Era un dels darrers, dels darrers ‘intel.lectuals incòmodes’ que ens quedaven a aquest país, que no fóra el darrer. Tan incòmode que va marxar, tan incòmode que els seus articles, que publicaven Le Monde o El País, ací només els publicava L’Unità (el Corriere va deixar de publicar-lo al 2002) o Il Fatto Quotidiano. Tan incòmode que a la seua mort hi ha dedicat més espai El País que Repubblica i el Corriere junts.

Aquest país li deu el seu compromís i les seues paraules sense concessions i sense treva i li deu Pessoa, les magnífiques traduccions que van acostar el poeta portuguès al públic italià.

Jo, personalment, li dec Pereira i Lisboa, quasi res.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

27 de gener

1

Els que viviu segurs

A les vostres cases escalfades

Els que trobeu en tornar al vespre

El sopar calent i cares amigues:

Considereu si això és un home,

Qui treballa en el fang

Qui no coneix la pau

Qui lluita per un tros de pa

Qui mor per un sí o per un no

Considereu si això és una dona,

Sense cabells i sense nom

Sense forces per recordar

Els ulls buits i el ventre fred

Com una granota a l’hivern

Penseu que això ha passat:

Us confio aquestes paraules.

Graveu-les al vostre cor

Quan sigueu a casa o aneu pel vostre carrer,

Quan us fiqueu al llit o us lleveu;

Repetiu-les als vostres infants.

O que se us ensorri la casa,

La malaltia us impossibiliti,

Els vostres fills us girin la cara.

Primo Levi, Si això és un home (trad. Francesc Miravitlles) 

 

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

fi de pena

3
El senyor Adriano Sofri va nàixer a Trieste al 42, va estudiar filosofia i història a Roma i a Pisa, i als anys 70s, com milers d’italians, va militar en l’esquerra extraparlamentària. Va ser dirigent de Lotta Continua fins a la dissolució del grup, al 76.
Als 80s era un respectable intel.lectual d’esquerres que escrivia, molt bé, a diaris d’esquerres i a diaris de Berlusconi. A juliol del 88 l’arresten per l’assassinat d’un policia ocorregut 16 anys abans. El comissario Luigi Calabresi, assassinat al 1972 i a qui des de les pàgines de Lotta Continua s’havia acusat de la mort de l’anarquista Pinelli, que s’havia ‘llançat per la finestra’ mentre la policia l’estava interrogant seguint la pista anarchica en la investigació sobre la bomba -feixista- a Piazza Fontana, a Milà, on van morir 17 persones i que va inaugurar la després anomenada ‘estratègia de la tensió’ i els després anomenats ‘anys de plom’. Perdó, però aquestes coses italianes són sempre molt enrevessades. 

A partir d’aquell moment, i amb la primera condemna dos anys després, al 90, comença una peripècia judicial que dura 12 anys, amb 15 sentències 15, i que acaba amb Sofri a la presó, reu de ser l’inspirador moral de l’assassinat, l’única prova és la confessió d’un altre acusat (ací hi fan un resum al País, l’article és del 2000).
Sempre ha defensat la seua innocència i després de quasi 10 anys entrant i eixint de la presó,  al 97, amb la -quasi- darrera sentència, hi entra definitivament. Escriu des d’allà i en tots aquests anys s’ha negat a demanar la gràcia perquè implica reconéixer la culpabilitat i no ho volia fer. Per problemes molt greus de salut fa uns anys li van concedir l’arrest domiciliari, escriu des de casa i continua negant-se a demanar la gràcia. 

Al 2004, a una entrevista al Corriere es va tornar a declarar innocent però, va matisar, d’aquella mort se’n sentia moralment co-responsable, per haver dit o escrit, o permès que es digueren o s’escrigueren, amenaces al comissari. Una admissió commovedora i filla, segurament, de profundes reflexions morals i que, implícitament, co-responsabilitzava de l’assassinat a tots els membres de l’esquerra, més o menys radical, que en aquells anys havien convertit Calabresi, cap de la policia política de Milà, en la un símbol de la repressió, en l’enemic a batre.

M’agrada llegir el que escriu i, a mi, sense conéixer a fons la qüestió judicial, Adriano Sofri sempre m’ha fet molta pena, aquesta seua (trista) resistència a demanar la gràcia o a declarar-se culpable (en ambdós casos seria fora fa anys) sempre m’ha commogut. Ahir l’ufficio di sorveglianza de Florència va firmar el proveïment de fi de pena, 22 anys després de la primera sentència, Adriano Sofri és lliure. Bentornato, senyor Sofri.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

cos mort

1
Itàlia (…) ara és, tot plegat, un país despolititzat, un cos mort, i els seus reflexos són només mecànics. Itàlia no està vivint altre que una adaptació a la pròpia degradació. (…) Tots s’han adaptat o a travès del no voler adonar-se’n de res o a travès la més inert desdramatització

 

Pier Paolo Pasolini. Trilogia della vita. Le sceneggiature originali di Il Decameron 

 

Avui fa 36 anys que van assassinar Pasolini, i cada dia ens fa més falta… 

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

Cristina

1
Escric plorant, potser tinc la llàgrima fàcil aquests dies de pau i amor i bona voluntat…
Buscant un altra cosa a internet m’he trobat amb el cartell de la foto i he llegit la notícia: recordeu Cristina? la xiqueta gitana de deu anys? vaig copiar la llista de desallotjaments que havia patit darrerament, la llista arribava al 21 d’octubre però els desallotjaments van continuar i al final la seua família ha decidit tornar a Romania. Traduïsc el cartell que algunes mares de l’escola a la que Cristina, tenaçment, intentava assistir van penjar la setmana passada:
CRISTINA NO HO HA ACONSEGUIT

Cristina no ha aconseguit resistir els desallotjaments i diumenge 12 de desembre ha tornat a Romania. N’ha hagut de patir 20 en un any, massa fins i tot per una xiqueta plena de ganes d’aprendre. Coneixem a Cristina: alegre, afectuosa, educada i amable.
Sense ella Milà serà més segura? Sense ella Milà ha perdut. Ha perdut la capacitat de construir acolliment, si més no on aquest es mereixia. Ha perdut la capacitat de sofrir i reaccionar davant de la injustícia. Ha perdut una xiqueta amb els mateixos drets de tots els xiquets.
Adéu, Cristina, no ho hem aconseguit. 
(continuarem donant suport a Cristina també a Rumania, amb una beca)
Algunes mares.


Plore de ràbia, de vergonya i de pena, per Cristina i per tots nosaltres.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

productor

3

S’ha mort Dino de Laurentiis.
La història del cinema no es pot explicar sense parlar d’ell, i no vull dir la història del cinema italià, que també, vull dir la història del cinema. Una xicoteta mostra de les pel.lícules que va produir durant la seua llarguíssima carrera:

Riso amaro de Giuseppe De Santis, La strada de Federico Fellini, L’oro di Napoli de Vittorio De Sica, Le notti di Cabiria de Federico Fellini, Un americano a Roma de Steno, The Bible de John Huston, King Kong de John Guillermin, Three Days of the Condor de Sydney Pollack, Das Schlangenei (The Serpent’s Egg) d’Ingmar Bergman, Sepico de Sidney Lumet, Ragtime de Milos Forman, Dune i Blue Velvet de David Lynch… (Ací una llista quasi completa) Quan pense que va començar venent pels carrers de Nàpols els spaghetti que feia son pare…

Aprofite per penjar aquest Boogie-woogie de Silvana Mangano amb Vittorio Gassman, a Riso amaro. Gràcies mestre.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

trenta-cinc

2

L’uomo tende a addormentarsi nella propria normalità, si dimentica di riflettersi, perde l’abitudine di giudicarsi, non sa più chiedersi chi è. È allora che va creato artificialmente, lo stato di emergenza: a crearlo ci pensano i poeti. I poeti, questi eterni indignati, questi campioni della rabbia intellettuale, della furia filosofica.

(L’home tendeix a adormir-se en la pròpia normalitat, s’oblida de reflectir-se, perd el costum de jutjar-se, ja no sap preguntar-se qui és. És aleshores que va creat artificialment, l’estat d’emergència: en crear-lo hi pensen els poetes. Els poetes, aquests eterns indignats, aquests campions de la ràbia intel.lectual, de la fúria filosòfica.)

Pier Paolo Pasolini, 5 març 1922 – 2 novembre 1975

Trenta-cinc anys que ens falta la seua ràbia intel.lectual, la seua fúria filosòfica, i ens en fa tanta, de falta…

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

esquerra utòpica

4
Una història d’eixes que em reconcilien amb aquest (meu) país, un (altre) miracle italià. 
Es diu Domenico Lucano, però tothom li diu Mimmo dei curdi (Mimmo el dels kurds) i és l’alcalde de Riace, i la història (el miracle) esdevè preciosa (per rara i per bella) perquè Riace és un poblet de vora dos mil habitants de la Locride, a Calàbria, a una de les zones més pobres i més controlades per la criminalitat d’Europa. 
La història va començar el 1998 quan un vaixell amb un centenar de kurds fugitius va arribar al poble i ell va pensar que en lloc d’un problema eren una solució per al seu poble que s’havia despoblat dramàticament durant tot el segle XX però sobretot en els darrers trenta anys i que s’estava morint. Es va posar a telefonar emigrats marxats del poble, a Amèrica Llatina, a Austràlia, als Estats Units, i va aconseguir que els emigrants o els seus fills cediren les cases que encara tenien al poble. Amb els emigrants arribats i donant faena a la gent del poble van començar a restaurar-les, es va inventar (i va aconseguir els fons per dur-ho a terme) uns cursos on la gent del poble ensenyava als emigrants els oficis i ara produeixen artesania d’alta qualitat. Han anat acollint més emigrants i arreglant més cases i el poble és un ‘hotel difús’ amb unes 50 habitacions per turistes escampades pel poble. I han tornat a obrir l’escola perquè n’hi ha xiquets. Ell diu que és molt senzill, on tots veuen un problema ells van veure un recurs. Riace, diu, gràcies als emigrants ha passat de la resignació per una mort civil al rescat econòmic (i civil, afegiria jo).
Ell diu que és d’esquerres i punt i després d’explicar el que ha fet i el que vol fer diu: bé, digem-ne esquerra utòpica. A les darreres eleccions va aconseguir que esquerra i dreta anaren junts en la mateixa llista, contra ell, que anava com a independent en una llista cívica. La ‘ndrangheta per ara només dóna senyals, com ara trets a les portes de sa casa o enverinar-li els gossos, però per ara el miracle sobreviu. També gràcies a la visibilitat que ha aconseguit amb el seu bon govern, Wim Wenders es va enamorar de la història i hi va fer un curt documental, The Flight.
He llegit que tota Riace revela el seu origen aragonès en la sobreviscuda arquitectura mixta catalano-aragonesa, en els carrerons, en els edificis sagrats i en els privats. Quasi venen ganes de tastar aquesta hospitalitat difusa a aquest poble que acull refugiats (i emigrants esperant l’status de refugiats) i turistes, on hi viuen calabresos, afganesos, kurds, palestins, somalís… i on fan la recollida selectiva de les escombreries (a Calàbria!), amb ases. 

Mimmo dei curdi és finalista al premi World Mayor Price, al millor alcalde del món, espere que li donen, jo ja ho he fet.

Els de la foto són els guerrers de Riace, dos bronzes grecs d’una bellesa espaterrant, trobats a les seues aigües el 1972 i que ara estan al museu de Reggio Calabria. 

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

llegat

6
Publicat el 17 d'agost de 2010
“El ministre de l’interior hauria de fer el que vaig fer jo quan era ministre (als anys 70s), en primer lloc passar dels estudiants d’institut, però als universitaris deixar-los fer, retirar les forces de policia del carrer i infiltrar el moviment amb agents provocadors preparats per a tot, i deixar per uns deu dies que els manifestants devasten la ciutat. Després amb el consens popular, el so de les sirenes de les ambulàncies ha de superar el dels cotxes de policia, les forces de l’ordre haurien de massacrar els manifestants sense pietat i enviar-los a tots a l’hospital, no arrestar-los, que després els jutges els alliberen, sinó colpejar-los sense pietat i també als professors que els animen. Sobretot als professors, no als ancians, clar, però a les professores jovenetes sí.”

Francesco Cossiga, octubre 2008


S’ha mort Cossiga, ja en vaig parlar quan vaig citar les declaracions d’ací dalt. Junt amb Andreotti era un dels personatges més sinistres de la història recent d’aquest país. Ministre de l’interior en els pitjors anys de la repressió, en els anys dels morts a les manifestacions (ho era també durant el segrest de Moro). Era un personatge estrany, odiadíssim, en la seua vellesa ha anat fent declaracions i explicant coses (veritats o mentides, jo no ho sé) sobre molts dels afers en què havia estat implicat, com el segrest Moro o algunes morts de manifestants, o l’atemptat de l’estació de Bologna (era president del govern) i d’altres pàgines fosques de la història d’aquest país, cada volta que ho fa el que hom es pregunta és perquè no va al jutge a explicar eixes coses o perquè no les va dir quan un jutge o una comissió parlamentaria li va preguntar. Tothom pensa que encara pot tindre preparada alguna sorpresa, alguna revelació bomba amb ‘metxa lenta’ que es farà pública després de la seua mort. 

Era un personatge molt antipàtic i molt arrogant, tenia les idees claríssimes sobre Catalunya, el País Basc i Espanya i eixes coses (ja ens entenem), una volta, a un debat sobre les eleccions espanyoles a la Rai (crec que al 2004) em vaig preocupar molt perquè estava d’acord amb tot el que ell deia. Quan vaig arribar a Roma em van sobtar les pintades Kossiga boia (Cossiga botxí) amb el seu nom escrit amb les dues s com les de la SS alemanya, estava plenet. Va representar la pitjor repressió fins molts anys després de ser ministre, clar que amb declaracions com les del 2008 que he copiat, no és estrany.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

Io so

3
Publicat el 12 de maig de 2010
A trent’anni dalla morte, non sappiamo ancora da chi è stato ucciso Pasolini e perché. 

Amb aquestes paraules començava un dels documents que, fa cinc anys, demanava la reobertura de la investigació i del procès per la mort de Pasolini.
Ara, trenta-cinc anys després de la mort d’un dels intel.lectuals més preciosos i més valents d’aquest país encara no ho sabem, sabem el que no va passar, però no sabem què va passar.

Tota la història és increïble i les incongruències de la reconstrucció oficial dels fets (el condemnat, Pino Pelosi, el va matar, sol, per defensar-se d’una agressió sexual)  són massa i massa grosses, si algú té interès ací un molt bon resum, en italià.
Trenta anys després de la mort del poeta, el suposat assassí va declarar que no estava sol, que algú el va convèncer per fer d’esquer i portar al poeta al lloc on va morir. Les veus que demanaven la reobertura es van tornar a fer sentir i gràcies a la insistència de l’Ajuntament de Roma, que amb Veltroni, al 2005 es va constituir parte offesa i va demanar la reobertura del cas, gràcies a la tencacitat dels amics del poeta i a nous testimonis que han aparegut darrerament sobre un segon cotxe, pareix que ara sí el cas es reobrirà i potser sabrem perquè va morir Pier Paolo Pasolini i qui el va matar.

Impossible no recordar la ràbia, la indignació i la commoció de les paraules que, plorant, Moravia va cridarCampo de’ fiori al funeral del seu amic: “Hem perdut, abans que res, un poeta, i de poetes no n’hi ha tants al món, en naixen tres o quatre en un segle, quan aquest segle acabarà, Pasolini serà dels poquíssims que comptaran com a poeta. El poeta hauria de ser sagrat“.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

carta

0
Publicat el 17 d'abril de 2010
Lo giuro Presidente, anche a nome degli italiani che considerano i propri morti tutti coloro che sono caduti combattendo le organizzazioni criminali, che non ci sarà giorno in cui taceremo. Questo lo prometto. A voce alta. 

Roberto Saviano
 

(Ho jure President, també en nom dels italians que consideren morts propis tots els que han caigut combatent les organitzacions criminals, que no n’hi haurà un dia en que callem. Això ho prometo. En veu alta.)

Ahir  Berlusconi va acusar Saviano de donar suport promocional a la màfia, l’escriptor li ha contestat hui amb una carta  a les pàgines de Repubblica. En aquest món al inrevés en què s’ha convertit aquest país, les seues paraules i la seua tenacitat són precioses, i ho són també les reaccions d’alguns col.legues de l’escriptor. 

Publicat dins de gent | Deixa un comentari