Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

la boa (i 3)

7
Publicat el 30 de juny de 2010

No sé quants litres de vi i de cava (crec que no ho vull saber), uns quants quilos de pasta feta a casa, quatre xais i un porquet, música, molta música, la lluna, rialles i llàgrimes, amics d’ací i d’allà ballant junts i l’amor de moltes de les persones que ens estimen,  van ser els ingredients perfectes per celebrar el nostre, d’amor. Mai havíem rebut tants besos i abraçades dels de veritat, el regal, el millor regal, la presència i la joia de tota la gent que va vindre fins ací per besar-nos i abraçar-nos.

la boa (2)

7
Publicat el 17 de juny de 2010
A aquest país casar-se no és exactament l’única opció per regularitzar una convivència, a aquest país casar-se no és un dret, és un privilegi.

Nosaltres, com que som una parella formada per un home i una dona ens podem casar, molts dels nostres amics i amigues no poder fer-ho, no poden fer-ho perquè moltes de les nostres amigues es volen casar amb les seues companyes i molts dels nostres amics amb els seus companys, i a aquest país el matrimoni (o qualsevol manera de regularitzar la convivència) entre persones del mateix sexe no és legal. Una parella d’amics ha arribat fins al constitucional, i el tribunal constitucional els ha negat el dret.

El que nosaltres farem la setmana que ve és, doncs, un privilegi reservat a algunes persones, i em fot, em fot molt. Preferiria exercir un dret que pot exercir tothom, llàstima de país.

la boa

30
Publicat el 16 de juny de 2010

No sé si són coses d’explicar al bloc, però com que és la cosa que m’ocupa el cap, molt, darrerament i com que és una cosa bonica, doncs l’explique.
La setmana que ve l’F. i jo ens casem.
El que havíem pensat com un tràmit burocràtic obligat, a un país on el matrimoni és l’única opció per regularitzar la convivència, després de dotze anys vivint junts i per solucionar alguns maldecaps burocràtics que tot plegat ens complicaven la vida, deia, el que havíem pensat com un simple tràmit, al final s’ha convertit en un altra cosa, s’ha convertit en una oportunitat única per asseure al voltant d’una taula moltes de les persones que estimem, del lado de acá i del lado de allá, i això era un vell somni, aconseguir fer una festa on les nostres dues colles menjaren, begueren i ballaren juntes.

De l’organització de tot plegat n’hem extret moltes lliçons:

– És impossible fer arribar traca des d’allà, el risc és ser acusat de contraban d’explosius, però la rica cultura itàlica ofereix un substitut decent: se’n diu batteria a terra i l’encenen sobretot a la Pulla.
– En canvi el cava és perfectament possible fer-lo arribar.
– La combinació burocràtica de l’Ajuntament de Palerm (ciutat on va nàixer l’F.), l’Ajuntament de Roma i l’administració consular espanyola, produeix monstres.
– Que el nom de la meua ciutat estiga escrit de manera diferent a documents diferents fa sospitar els funcionaris italians, ma Castel.lo o Castel.lon? pregunten i quan explique que és la mateixa ciutat, amb dos noms oficials i tal me miren sospitant que l’Ajuntament de Castel.lo és província de Mart.
– És quasi impossible casar-se a Roma civilment-civilment, els llocs que l’ajuntament ha disposat per als matrimonis civils són tots esglésies i capelles des-consagrades.

I, sobretot, hem tornat a aprendre una cosa que ja sabíem, les persones que ens estimen ens estimen molt.

criminals

2
Publicat el 14 de juny de 2010
Les escoltes telefòniques que la llei que el parlament italià està per aprovar, la anomenata llei mordassa, quasi impediran, no només serveixen als jutges i a les forces de l’ordre per lluitar contra la criminalitat organitzada, a més, les escoltes telefòniques permeten saber a qui volen matar, molta de la gent que viu amb escorta està viva gràcies a la protecció continuada de les forces de l’ordre. És el cas de Lirio Abbate, un periodista sicilià que escriu sobre Cosa Nostra i que fa tres anys que viu amb escorta. En vaig parlar en una de les primeres entrades d’aquest bloc.
Ens han tret un salvavides, diu el periodista en una entrevista a L‘Espresso, així ens podran matar. I té raó, gràcies a les converses entre mafiosos que va escoltar la policia, van saber que volien donar-li una sorpresa al periodista i li van posar una escorta que, mesos després, va trobar sota el seu cotxe la bomba que l’hauria matat. Amb la llei que estan aprovant les escoltes que van salvar la vida a Lirio Abbate serien il.legals.
N’hi ha moltes maneres de ser un criminal: aprovar una llei per salvar corruptes i corruptors posant així en perill la vida de les persones que lluiten contra les màfies, n’és una.

bravos leones

1
Publicat el 11 de juny de 2010
Ahir 10 de juny al senat va passar una llei que, de fet, acaba amb la llibertat de premsa i la llibertat d’expressió i que, de pas, acaba amb la millor arma dels jutges italians per lluitar contra la criminalitat organitzada: les escoltes telefòniques.
L’oposició, en protesta, va abandonar l’aula, no passava des del 1924, quan ho van fer en protesta per l’assassinat del parlamentari socialista Giacomo Matteotti, també era un 10 de juny. 
A voltes el malson de retorn al passat en el que s’està convertint aquest país té detallets com aquest de les dates que encara posen els pèls més de punta.

Molts grups de partisans italians durant la resistència i moltes columnes durant la guerra civil espanyola portaven el nom de Matteotti en homenatge al polític italià, la primera columna de milicians creada a Castelló al començament de la guerra també es va dir Batallón Matteotti. Van marxar cap a Terol amb un himne nou de trinca, Josep Santacreu i Abel Mus l’havien composat per al batalló. No me’n puc estar de copiar-ne un trosset, les velles cançons revolucionàries d’aquells anys tenen alguna cosa com innocent o tendra que sempre em fa vindre un somriure trist:

Audaces, bravos leones,

guerreros como el buen Cid,

en Castellón se agruparon

para al fascismo batir;

y un nombre digno buscaron

que les sirviera de aliento

y el nombre de Matteotti

sonó oportuno y señero.

EI fascio es vil enemigo

de la paz y la cultura:

suprime libros y escuelas

y es de la ciencia la tumba.


Doncs això.
 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Dans le cas si nous mourrions…

5
Publicat el 10 de juny de 2010

Potser vosaltres ja coneixeu la història, jo no, la vaig llegir ahir per primera volta i no me la trec del cap, no puc.

Yaguine Koita (nascut 25 de setembre de 1984) i Fodé Tounkara (nascut en 6 d’abril de 1985) a l’aeroport de Conakry (Guinea), es van amagar al tren d’aterratge d’un Aibus de la companyia belga Sabena per arribar a Europa, era el 28 de juliol de 1999. Els seus cossos els van trobar el 2 d’agost,a Brussel.les. Havien agafat els seus documents, certificats escolars, fotos familiars i una carta, al sobre hi havien escrit: En el cas que moríssem remetre als senyors membres i responsable d’Europa. La carta diu:  

Excel·lències, distingits membres i responsables d’Europa, 

Tenim l’honorable plaer i la confiança d’escriure-vos aquesta carta per a informar-vos sobre el propòsit del nostre viatge i el sofriment dels nostres xiquets i joves a Àfrica. 

Però en primer lloc, vos presentem les salutacions més delicioses, adorables i respectuoses en la vida. A tal efecte sigueu el nostre suport i ajuda. Sigueu per a nosaltres, a Àfrica, aquells a qui podem demanar ajuda. Nosaltres vos supliquem, per l’amor del vostre continent, pels vostres sentimens envers el vostre poble i especialment per l’afinitat i l’amor als vostres fills, als que estimeu com a la vida. A més, per l’amor i l’amistat del nostre Creador, “Déu el Totpoderós”, que vos va donar totes les bones experiències, la riquesa i el poder de construir i organitzar bé el vostre continent per a convertir-lo en el més bell i admirable de tots.

Membres i responsables d’Europa, és a la vostra solidaritat i a la vostra bondat que nosaltres demanem la vostra ajuda a Àfrica. Ajudeu-nos. A l’Àfrica patim enormement, tenim problemes i algunes mancances en els drets dels xiquets.

Pel que fa als problemes, tenim: la guerra, les malalties, la falta d’aliments, etc.Pel que fa als drets dels xiquets, a Àfrica, especialment a Guinea i tenim escoles, però una gran falta d’educació i d’ensenyament. Excepte en les escoles privades on hom pot obtenir una bona educació i un bon ensenyament, però és necessària una gran suma de diners i els nostres pares són pobres. La  (?) és alimentant-nos. A més, no tenim escoles esportives en les que podria practicar futbol, bàsquet (?) etc.

És per açò que, nosaltres, els xiquets i joves africans, vos demanem que feu una gran organització eficaç per a Àfrica, per permetre’ns avançar.

Així que si veieu que sacrifiquem i exposem les nostres vides, és perquè patim molt a Àfrica i vos necessitem molt per lluitar contra la pobresa i per a posar fi a la guerra a Àfrica. Malgrat tot, nosaltres volem estudiar, i vos demanem que ens ajudeu a estudiar per a ser com vostès a Àfrica.

Finalment, vos preguem que ens excuseu per aquest fort atreviment d’escriure-vos aquesta carta, en tant que sou els grans personatges a qui devem tant de respecte. I no oblideu que és a vosaltres a qui nosaltres hem de plànyer (?) la feblesa de la nostra força a Àfrica.

No puc afegir res, a la mort de dos xiquets de quinze i catorze anys. Una de les coses que no em puc traure del cap és que eixa carta era per a mi, per a nosaltres, per als membres i responsables d’aquesta Europa, el continent le plus beau et admirable ami les autres.

No recorde que feia el 2 d’agost del 1999, probablement res de profit, però la carta de Yaguine i Fodé no em va arribar, em va arribar ahir, amb més de deu anys de retard, com un cop de puny.

 

Mala memòria

2
Publicat el 8 de juny de 2010

És el títol del llibre que ha guanyat enguany el Premi Manel Garcia Grau de poesia, l’autor és el meu amic Ferran Archilés (quan dic amic vull dir moltes més coses del que diu la paraula, moltes). Avui es lliura el premi a la Llotja del Cànem de Castelló, m’encantaria poder anar, per emocionar-me i per poder-ho celebrar amb ell.
Tindre amics com ell és una sort (i jo en tinc molta), ací baix vos deixe, amb l’autorització de l’autor, un dels meus poemes preferits del llibre en exclusiva mundial.

Si

I, què passaria 
si
mantindre la coherència
de la nostra memòria
fóra, precisament,
la manera d’enfollir?

Ferran Archilés, Mala memòria. 

històries

12
Publicat el 4 de juny de 2010

Enric González, Historiras de Roma

¿Se pueden aprender la humanidad, la belleza, el tiempo? No, no creo. Pero si hay un lugar para intentarlo, ese lugar es Roma.

És una delícia de llibre, un bombonet. Si vos estimeu Roma i el castellà ben escrit ja tardeu. 

Casi nada se ha perdido. Lo que vemos es el fruto de una lenta transformación de la materia. Otras ciudades se reinventan. Roma, no. Roma mantiene una relación estrictamente pasiva con el tiempo.
 

Em va arribar per correu, sabia que arribaria un paquet amb un regal i volia que fóra eixe llibre. Tinc molta sort. Enmig de les coses de la vida, que un amic vaja a comprar-te un llibre que sap que voldràs nomes eixir, que l’embolique amb paper bonic (amb resultat dubtós, és una mica torpe), el pose a un sobre on escriu el teu nom i la teua adreça i te l’envie, deia que enmig de les coses de cada dia i de tots els dies, els paquetets que arriben són com abraçades.

L’he deixat a un capítol on comença parlant de Sciascia, vaig corrent a veure que diu. 

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

dolents

4
Publicat el 2 de juny de 2010

Ja em passava de xicoteta, a voltes a les pel·lícules o a les novel·les jo anava a favor dels dolents, potser perquè eren molt guapos o perquè feien accions que feien enveja, recorde ara Cary Grant lladre de joies o qualsevol pirata de qualsevol pel·lícula de pirates.
En la vida també em passa, en el fons no aconseguisc condemnar certs lladres de bancs que, sense fer mal a ningú, fan un robatori de milions, a voltes fins i tot me n’alegre.
Ahir vaig llegir una notícia i no vaig poder evitar que el ‘dolent’ em fera molta pena i que em sabera una miqueta de mal com havia acabat tot plegat: A Nuoro, a Sardenya, un lladre entra a un supermercat vestit amb malles negres, com Diabolik, un lladre llegendari, personatge d’un còmic molt conegut a Itàlia. Anava vestit com Diabolik però cal dir que la malla no li estava tan bé com al personatge. Quan entra al supermercat una clienta està eixint i ell la fa tornar a entrar i la dona s’espanta una miqueta, però és l’única que s’espanta. Quan li diu al caixer que és un atracament, aquest que està parlant pel mòbil, no li fa ni cas, el lladre insisteix i li dóna la bossa on vol que pose els diners de la caixa, el caixer, sense immutar-se i sense deixar de parlar per telèfon, agafa la bossa i la llança per terra, ho fa dues vegades, una mica molest per la interrupció de la conversa telefònica. Al final el lladre agafa la bossa i desconsolat marxa per on havia entrat. A Repubblica han publicat el vídeo de la càmera de seguretat, quan ho vaig veure vaig riure molt, però després em va quedar una sensació com de peneta pel pobre lladre ridícul que volia semblar Diabolik i, en canvi, semblava un personatge de Woddy Allen.

Senyor lladre de Nuoro, si un dia m’atraca no li donaré els diners, però intentaré fer una mica de cara de por, ni que siga per salvar-li l’honra de lladre…