Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

cases

5
Publicat el 8 d'agost de 2011
(24 de juliol)
En aquests dies passats a Ístria hem visitat moltes ciutats, pobles i poblets. Cada volta que girant per les carreteres veiem una indicació amb un nom que ens agradava, entràvem a veure com era, com no desviar-se per entrar a un poble que es diu Barbariga? i Br?i?i? 
L’altre dia mirant una vall vaig pensar que l’Ístria també és un país petit on els campanars es miren uns als altres, hem estat a molts pobles, però de molts altres l’única cosa que hem vist ha estat el campanar des de la carretera, d’altres hem vist també, des de lluny, la xicoteta constel.lació de cases al voltant del campanar i d’una plaça que segurament es diu o Narodna Trg. o Titov Trg. 
A tots i cadascun dels llocs on hem estat hi havia una cosa que em provocava un neguit incòmode, un boirim de tristor que apareixia sempre. A tots els llocs on hem estat, a tot arreu, moltes cases estan buides i es nota que estan buides fa molts anys, tancades i barrades, amb portes i finestres condemnades. Moltes caient a trossos, amb figueres que ixen de les finestres i baranes de balcó penjant. A tot arreu. Hem entrat a pobles completament buits, a d’altres on vivíen poquíssimes persones, zones senceres d’algunes ciutats xicotetes estan mortes, amb cases bellíssimes desfent-se pedra a pedra.

Sempre sotmesa a sacsejades demogràfiques, l’Istria va perdre una quantitat enorme de població després de les dues guerres mundials, a la primera, en convertir-se en territori italià molts eslovens i croates van fugir del feixisme, del ‘feixisme de frontera’ profundament antieslau i profundament brutal des del primer dia. En acabar la segona guerra mundial, quasi tota la població de parla italiana va fugir de Tito i de la repressió (brutal i profundament anti-italiana). Trieste, Buenos Aires, Nova York i Sidney van ser el destí de centenars de milers d’istrians durant la primera meitat del segle XX i, passejant pels carrers dels seus pobles la sensació d’abandó és, a voltes, aclaparadora. I li trau sol i llum a tot plegat, com una tristesa (una certa qualitat de tristesa) que ha amarat tot el viatge. 

A un barri abandonat a Dignano (Vodjan) amb moltes cases encara dempeus vaig fotografiar alguns forrellats de portes barrades fa molts anys i clar, vaig pensar en les claus. 

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

noms

3
Publicat el 4 d'agost de 2011

(22 de juliol)
Ahir vam sopar amb els nostres hostes, ella és una mestra jubilada i el seu home és un enginyer (gràcies a Tito, com em va puntualitzar) que la meitat de la setmana treballa a Zagreb i després torna a casa a ocupar-se del camp.
Cada volta que tornàvem a casa i els trobàvem asseguts a la fresca ens convidaven a seure amb ells a beure un got de vi o de grapa i a picar alguna coseta, així ja havíem tastat el seu vi i les seues grapes, el seu pernil istrià (cobert amb sal i pebre i assecat a la bora, que com ací no bufa tant li diuen borìn), la seua cansalada i les seues olives i l’excel.lent oli que fan, (d’oli ens en han venut una mica i el portarem a casa). Abans de marxar volíem tastar també la cuina de la senyora M. que ens havia encisat amb les flaires que ens arribaven, així que vam quedar per sopar junts anit. Ens va preparar un brodetto de seppia amb polenta que és una de les coses més bones que he menjat mai (i que intentaré fer quan torne a casa) i de segon, peix, pescat pel veí i cuit amb llenya de boix, tot remullat amb el seu vi de malvasia, boníssim.
La sobretaula va ser llarguíssima, al final vam estar asseguts a taula sis hores, sis hores de grapes i converses. El senyor M. va nàixer i créixer a aquesta casa que pertany a la família, junt amb les vinyes i els olivars, des de fa més de 400 anys, la casa encara conserva alguna paret original, de pedra seca. Ens va explicar velles històries de la família i del poble, amb el seu vènet dolcíssim farcit de paraules eslaves, vam parlar de política i ens va explicar històries de la guerra, no de la darrera (que ací no va arribar) sinó de la II Guerra Mundial, de la Guerra Patriòtica d’Alliberament, com deia ell (ho deia amb majúscoles). Ens va explicar històries de partisans i d’herois, del seu poble i dels pobles de la contornada. M’encantava sentir com pronunciava els noms dels pobles, Mar?ana, Šegoti?i, Gali?ana, Šišan…
Fins anit aquests noms per a mi eren indicacions a la carretera que llegia cada dia, sempre sense saber ben bé com es pronunciaven. Avui, tornant a casa i llegint els noms dels pobles he pensat que ara ja no són només paraules difícils de pronunciar, ara conec algunes històries de les persones que hi van viure, anit el senyor M. els hi va posar cara i ulls. Avui, tornant a casa, les he llegides en veu alta pronunciant-les amb delit. 

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

la paloma

5
Publicat el 1 d'agost de 2011
(19 de juliol)
Al que en la nostra setmana a Ístria és el nostre poble (Munti?, Monticchio en italià), al vespre el silenci és perfecte. 
És un poble molt xicotet, amb una vintena de cases mal comptades, una vintena de noms sota l’estrella roja al monument als caiguts en la lluita contra el nazi-feixisme, un pou i una esglesieta del segle XII. 
El dels capvespres és un silenci d’ocells i d’insectes, no se senten ni televisors ni cotxes, com a molt algun gos i el soroll llunyà d’algun tractor que torna al poble. 
Avui els nostres hostes han eixit, així que des de la nostra terrasseta davant d’un ametller gegant (el més gran que he vist mai) no se sentia ni la senyora M. trafeguejant per la cuina. Mentre gaudíem del silenci i del capvespre, i d’un gotet de vi (Malvasia) amb olives, per reposar de la dura jornada de turisme sota un pi, s’ha començat a sentir un acordió. Algun veí ha començat a tocar melodies que no coneixíem, cançons tristes, polques (a Ístria la polca es diu saltìn) i valsets. Tocava canviant de cançó sense interrupció, passant d’una a l’altra naturalment. He pensat que estava tocant per a ell mateix, pel gust de tocar, sense saber que ens estava regalant el concert també a nosaltres.
Enganxada a una cançó tristíssima ha començat a tocar La paloma i m’ha vingut al cap Jorge Semprún que, crec que a La escritura o la vida, explicava que una volta, quan lluitava amb al resistència francesa, quan ja tenia al punt de mira un nazi que havia de matar, l’alemany es va posar a cantussejar La paloma i Semprún va estar a punt de no disparar, com si la dolçor de la cançó li ho impedira.
El concert s’ha acabat i hem començat a preparar el sopar, no hi gosàvem abans per no fer soroll.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari