
el fuego que os habita
frente a la tarde de salitre y piedra
armada de navajas invisibles
una roja escritura indescifrable
escribes en mi piel y esas heridas
como un traje de llamas me recubren,
ardo sin consumirme, busco el agua
Octavio Paz, Piedra de Sol
Mentre caminava pel paisatge al.lucinant de Lanzarote em venien al cap trossets d’aquest poema d’Octavio Paz (que una volta sabia de memòria, ara només tinc bocins, versos solts, sense rimes ni ritmes) i alguns fragments del Neruda més mineral.
Jo volia escriure una entrada descrivint el paisatge i l’emoció de l’illa, explicant la història d’una nit de setembre del 1730 quan la terra es va obrir i van nàixer muntanyes de foc, i el foc va durar sis anys, o explicar la història de la gent que, per segles, ha fugit de l’illa cap a Amèrica (al capvespre pareix que es puga veure, Amèrica, on el sol s’amaga). M’hauria agradat explicar l’emoció de veure com la tenacitat de la gent ha aconseguit fer florir una terra morta i dessolada, com els camperols han arribat on la humitat impossible fa créixer el raïm, o descriure el cel infinit, la mar, el silenci, les pedres…
Però no tinc paraules, de veres, caldrien paraules de pedra i de foc que jo no tinc. Cap paisatge m’havia regalat el que Lanzarote dóna, quan marxes se’t queda com una nostàlgia de pell dolorosa i dolça alhora. Tornaré.