vicent |
dimarts, 9 de febrer de 2010 | 23:48h
Anit vaig poder escoltar al Palau els cors de l'Orfeó Català. Em quede amb l'extraordinària novena simfonia dirigida pel mestre Ros Marbà. Des del segon pis no pots veure molt la gestualitat del director però avui l'han repetit el concert per televisió, l'acabe de veure, i és bonic veure un gran músic com ell tan emocionat com esgotat just després de dirigir una de les músiques més energètiques i exigents de la història.
Ahir des d'allà dalt vaig veure un detall, però, que em va cridar l'atenció i que avui ha quedat reflexat en la retransmissió. Vaig veure com el mestre escoltava el Cant de la Senyera refugiat en el xicotet passadís que dóna accés a l'escenari. Em va semblar que ho feia emocionat i així ho és pel que he vist en la televisió. Per això em quede amb aquesta imatge: un dels grans emocionat per una música que significa tant per a la música i per al país mirant-ho humil des d'un racó. Supose que el Cant de la Senyera l'ha de dirigir sempre el director de l'Orfeó però anit hauria estat un detall bonic deixar-li la batuta a Ros Marbà. A mi, com a mínim, m'hauria agradat.
Ahir des d'allà dalt vaig veure un detall, però, que em va cridar l'atenció i que avui ha quedat reflexat en la retransmissió. Vaig veure com el mestre escoltava el Cant de la Senyera refugiat en el xicotet passadís que dóna accés a l'escenari. Em va semblar que ho feia emocionat i així ho és pel que he vist en la televisió. Per això em quede amb aquesta imatge: un dels grans emocionat per una música que significa tant per a la música i per al país mirant-ho humil des d'un racó. Supose que el Cant de la Senyera l'ha de dirigir sempre el director de l'Orfeó però anit hauria estat un detall bonic deixar-li la batuta a Ros Marbà. A mi, com a mínim, m'hauria agradat.
Quan vam entrar a la nova redacció de VilaWeb hi havia dos objectius que volíem assolir. L'un era, i és, millorar la nostra capacitat periodística en general i de generar vídeo en particular, en el benentès que això d'internet camina cada volta més cap a la televisió. I la segona obrir un espai públic que fora l'antitesi de les actuals redaccions que cada vegada són més búnquers. Volíem, i volem, una redacció oberta i transparent al carrer.
Sóc a París per a fer una xerrada sobre com internet ha globalitzat la cultura catalana, en el marc d'Expolangues. Quan l'acabe se m'acosta una persona parlant en occità i em diu que representa les associacions rroma (ells ho escriuen amb dues erres) que estan lluitant per un domini propi a internet. Parla l'occità menys afrancesat fonèticament que he escoltat mai, preciós. I es defineix com a 'gitano', sense embuts.
Sopar de la Comissió de la Dignitat. Em conviden a glossar el premi que donen a Al Tall i de passada em fan el premi de seure a la taula amb ells, amb l'Emilio Silva i amb el Pep Termes. Sopar inoblidable, doncs. Amb Vicent Torrent i Manolo Miralles fa molts anys que ens coneguem i el sopar és una bona ocasió de repassar velles històries i comentar l'actual moment de tot. Amb el Pep coincidia en aquelles tertúlies inoblidables que muntava el Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio i on havies d'acudir amb les orelles netes del tot a escoltar gent com ell o com el Modest Prats. 
Ahir després de la presentació de l'iPad vam fer i vam publicar 
Un dels dissenys de la nova maqueta que encara no havíem gastat era el de pantalla completa, una opció molt espectacular que cal usar per això mateix amb comptagotes. Avui però la notícia de la renovació de Guardiola (buff! quin descans!) ens ha semblat que era una d'aquelles ocasions que molta gent esperem i que s'ho valia. Com que l'Albert Salamé, a més, ens ha fet unes fotos xules ens hi hem animat i aquest ha estat el resultat.
Reunió tot el dia d'avui de la directiva de l'
