Un altre país

Avui s’ha fet pública la pàgina web d’El Pont cooperativa de lletres. És una associació de lletraferits de Castelló (i contornada, de les comarques del Nord, vaja).

És plena d’amics i de coneguts, diuen que:  La funció principal d’un pont no és altra que unir allò que està separat superant un obstacle. Aquest pont que nosaltres tractem de fer respecta al màxim el simbolisme d’aquesta definició; unir i salvar obstacles és el que ens ha mogut a crear El Pont Cooperativa de Lletres. Sota aquesta “marca” ens agrupem una quarantena d’escriptors de les comarques del nord valencià.

Jo estic en contacte amb ells des de l’inici però no en sóc membre per culpa meua, em fa vergonyeta enviar un currículum d’esciptora que només diga: ‘té un blog però darrerament escriu poc’, però en quant escriga una novel.la la primera cosa que faré serà fer-me sòcia. Així que de moment els desitge tota la sort del món i gaudiré de la seua web que és una preciositat, plena d’informació i de literatura. La presentaran dimecres 14 a les 7 de la vesprada a la Llotja del Cànem de Castelló.

(El de la foto (presa d’ací) és el pont de ferro de Castelló, que no sé si encara existeix i que és molt paregut al ponte di ferro de Roma, que travesse tots els dies per anar a treballar.) 

Sí, pogrom, un altre.

Perifèria de Torí, una jove de 16 anys amb una família obsessionada amb la seua virginitat (l’àvia li va fer prometre al seu llit de mort que arribaria ‘pura’ al matrimoni i els pares la portaven periòdicament al ginecòleg per comprovar la puresa de la xiqueta) s’inventa una violació i la denuncia per justificar la pèrdua de la virginitat. Ho té facilíssim per triar els agressors, al barri hi ha un campament de gitanos, així que denúnica que l’han violada dos gitanos estrangers que feien pudor. Al final ella i el germà (que l’ha ajudada a organitzar la mentida) confessen la veritat, però és massa tard. S’ha organitzat una fiaccolata (una marxa amb torxes) pacífica de solidaritat amb la víctima, diuen, però l’eslògan als cartells que han enganxat a corre-cuita per tot el barri és ‘netegem la Continassa’ que és el nom del lloc on està el campament. La manifestació acaba amb la destrucció del campament, per sort els habitants havien fugit en veure la que s’estava organitzant, unes dues-centes persones amb bastons, torxes i benzina van entrar i després de destrossar-lo li van pegar foc i van impedir la intervenció dels bombers. 
L’estupidesa fa molta por, però el que de veritat fa por és comprovar, una volta rere l’altra, com la barbàrie és sempre a l’aguait, darrere el cantó.  

Aquests dies es commemora el centenari del naixement Nino Rota, a Milà a desembre del 1911. De família de músics, va començar molt xicotet a tocar el piano i als 11 anys va escriure un oratori per cors i orquestra, L’infanzia di S. Giovanni Battista i el va dirigir en una de les representacions a França. Va continuar la seua formació musical a Itàlia i als Estats Units i durant tota la vida va composar obres clàssiques per orquestra, ballets, òperes, música de cambra, sonates i un concert per arpa. Però pel que es va convertir en un músic popular va ser per les seues músiques per al cinema. No es poden pensar les pel.lícues de Fellini sense les seues músiques (ací explica com treballaven junts, buscant el motiu d’on el mestre partiria per composar la música), van treballar junts tota la vida. Nino Rota va fer la música les de moltes de les pel.lis de Monicelli, de Zefirelli i de Visconti (el vals del Gattopardo…) i per la música de The Godfather de Coppola li van donar l’Òscar. Va fer la música de 154 pel.lícules en quaranta anys de carrera.

Les músiques de Nino Rota tenen una cosa que no sé com es diu, és el que tenen algunes melodies, que fa que les xiules sense adonar-te’n o eixes cançons que pareixen fetes per ser tocades amb un acordió, que pareixen velles, sobreviscudes als segles, que quan les escoltes per primera volta et sonen d’alguna cosa i no saps de què. En fi, he estat una bona estona decidint quina música del mestre posava, que si Amarcord, que si 8 1/2, el vals del Gattopardo, que si un padrino amb mandolines…, però ja sabia des del començament que posaria La Strada, eixa trompeta no sé què té.

Ja tenim nou govern. La veritat és que no conec a quasi cap dels nous ministres, provenen quasi tots del món acadèmic i tenen currículums excel.lents.

Jo ho comprenc que sone estranya l’alegria per un govern sense polítics i sense eleccions, però va com va i ací, en general, la gent està molt contenta. Al nou govern, a més, hi ha tres dones, dues en ministeris clau com Interior i Justícia, són dones normals, amb cossos normals i que han estat triades pel seu currículum i no pel motiu pel qual va triar l’ex-president (quin gust) les seues ministres. Una altra gran novetat és que cap dels membres del nou govern és indagat o condemnat per màfia (ni per res).

Monti aporta, a més, altres novetats. A les conferències de premsa respon a les preguntes dels periodistes, ho fa amb precisió i educació i no explica acudits masclistes. Pareix que els nous ministres també són persones educades i saben usar correctament els subjuntius, és cert que comparant amb els membres del govern anterior una cabra pareixeria un lord anglès, però aquest canvi d’estil jo, personalment, el trobe molt d’agrair.

Ja veurem què faran, el senat encara està en mans de l’ex-president i ens esperen temps durs, ja veurem.

Berlusconi no ha dimitit. Berlusconi ha anat a parlar amb el President de la República i han ‘acordat’ que dimitirà després que s’aprove la llei d’estabilitat amb la súper-esmena amb les mesures promeses a Europa (encara ningú no en coneix el contingut exacte). 

No crec que ningú es fie, a aquestes hores, de Berlusconi, però la gent es fia de Napolitano, tot i que jo diria que tots tenim, en el fons, la por que no presente la dimissió.
Calculant, calculant, diuen que en quinze dies podria estar tot amanit, però fins que no s’aprove la llei no dimiteix, així que l’oposició hauria d’aprovar ràpidament al parlament un conjunt de mesures i de retallades importantíssimes quasi ‘a cegues’.  

Suposant que siga ràpid i se’n vaja, les opcions del President de la República són bàsicament dues: o govern tècnic (Mario Monti) o dissol les cambres i es vota a gener. Jo, modestament, si puguera triar preferiria un govern tècnic, Monti ja va bé, que adoptara mesures per corregir el deute i per mirar d’eixir del remolí i que canviara la llei electoral (rapidet) i en quan la tinguen preparada, a votar.

I que no siga res.

Tant de temps esperant aquest moment, imaginant joia i cava (prosecco), telefonades i abraçades, imaginant el somriure eixe que no et pots traure de la cara…, i res de tot això.

Com si fóra dramàticament massa tard, com si tota la merda que ens ha abocat a sobre en tots aquests anys, empudegant fins a l’últim racó del país, fóra impossible de netejar.

Potser brindarem, però després de brindar caldrà eixir del coma. 

 

Itàlia (…) ara és, tot plegat, un país despolititzat, un cos mort, i els seus reflexos són només mecànics. Itàlia no està vivint altre que una adaptació a la pròpia degradació. (…) Tots s’han adaptat o a travès del no voler adonar-se’n de res o a travès la més inert desdramatització. 

 

Pier Paolo Pasolini. Trilogia della vita. Le sceneggiature originali di Il Decameron 

 

El que va passar dissabte a Roma va ser un robatori, un robatori amb intimidació i violència. Des que vaig tornar a casa encara tremolant i enfadadíssima, intente entendre el que va passar i reflexionar-hi, he llegit molta informació i molta contra-informació i el que llig confirma el que vaig pensar mentre em trobava allà (jo ja ho sé que a voltes estar-hi ajuda poc).

Des del començament va estar claríssim que estaven molt organitzats però era molt difícil entendre quants eren. Hi havia tres blocs d’unes cinquanta persones, un al començament i dos entre mig i a més grupets que anaven amunt i avall. A banda els cascs, les cares tapades i algun bastó no anaven especialment armats, després s’ha sabut que les molotov, les bombe carta (petards grossos amb metralla xicoteta) i la resta d’eines les havien amagat al llarg del recorregut de la manifestació.

La reacció de la gent i els intents d’aïllar-los i fer-los fora va ser molt intensa i molt valenta (feien molta por, molta), van intimidar, amenaçar i atacar (a aquest vídeo, al minut 1.07 llancen una bomba carta a un grup de valents que intenta fer-los fora, un militant de SEL ha perdut tres dits agafant una de les bombes per llançar-la lluny de la gent).

En quant va moure la manifestació, abans de mitja hora, ja van començar a cremar cotxes i a trencar la manifestació, la van tallar vàries voltes a diversos punts, organitzadament, intentant provocar càrregues de la policia. Després desfeien els grups i fugien o es barrejaven amb la gent, que intentava rebutjar-los com podia. 

L’acció més grossa (edificis en flames, barricades en flames, explosions i pluja contra la policia de petards, molotov, llambordes i ampolletes de plàstic plenes de pedres -que ja havien fet servir contra la gent)  la van fer a un punt de la manifestació on milers de persones ens vam trobar bloquejats a un carrer relativament estret i llarg sense quasi travesseres amb els enfrontaments davant i 150000 persones darrere. Van intentar per tots els mitjans que la policia carregara, i ho van fer quan van arribar els grups més ‘durs’ (COBAS -sindicats de base, i FIOM, el sindicat del metall), pensant que si la policia carregava aquests respondrien. La passivitat de la policia (no sé si per debilitat o per intel.ligència, no ho sé) i l’acció dels serveis d’ordre dels sindicats van evitar el drama. Si hagueren carregat contra la manifestació en aquell punt i en aquelles condicions no vull ni pensar el que podria haver passat. La policia i els COBAS van aconseguir ‘alliberar’ la zona i fer passar la gent sense que hi haguera cap càrrega contra la manifestació (ho van fer junts, es van parlar, és al.lucinant, demà passat estaran a bastonades a alguna fàbrica, però dissabte ho van fer junts). 

Després els ‘negres’ van aconseguir portar els enfrontaments fins Piazza San Giovanni in Laterano on la part de mani que anava per davant dels ‘incendis’ ja havia arribat i no sabia ben bé que estava passant. Allà sí hi va haver càrregues (les primeres), el blindat dels carabinieri cremat, els camions de la policia tirant aigua a pressió a la gent i la majoria de les imatges que han eixit als diaris, però la major part gent que volia fugir ho va poder fer, és una plaça molt gran, molt oberta i un convent i la basílica van obrir per deixar entrar a la gent i els van fer eixir per darrere o els van donar refugi. La resta de la manifestació no va poder continuar, els serveis d’ordre i la policia els van desviar cap a zones segures. 

No sé qui eren, supose que a la festa es va apuntar gent amb ganes de bastonades i fins i tot gent molt indignada que expressava espontàniament a pedrades la seua ràbia, però els que van intentar provocar càrregues durant la manifestació estaven organitzats. No sé si eren infiltrats i si ho eren no sé infiltrats de qui, però el que va passar no va ser la vella història de provocar incidents amb infiltrats per justificar càrregues indiscriminades, no va ser això. Va ser una altra cosa, però encara no sé quina.

Ara, tot i que (per esport) encara podria posar-me a discutir sobre l’eficàcia revolucionària de cremar caixers automàtics i contenidors d’escombreries, la discussió no tindria res a veure amb el que va passar dissabte, el que eixa gent volia era una carnisseria, volia sang (la meua i la d’altres centenars de milers de persones). Ens van utilitzar com a escuts i com a arma, l’objectiu érem nosaltres, ens van posar en perill i ho van fer sabent perfectament el que feien. No sé explicar la ràbia que em fa aquesta violència de la qual vam ser objecte, no se’m passa, no se’m passa. Ens van robar la manifestació, amb intimidació i violència.

He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist manifestants que volien una manifestació pacífica atacats (quasi carregats) per joves manifestants amb casc i la cara coberta. He vist manifestants cridant ‘vergonya, vergonya’ a la policia perquè no carregava contra els violents. He vist manifestants intentant defensar a la policia d’altres manifestants (amb tot el que ha passat ningú parla de càrregues indiscriminades ni de violència policial, l’opinió general és que si la policia haguera volgut, hauria estat una carnisseria, i no ho ha volgut). He vist com dues-centes persones, si fan prou por, poden impedir una manifestació de dues-centes mil. He hagut de fugir no de la policia, sinó de joves manifestants amb casc i la cara coberta, dels amos de la mani, dels putos amos. 

He vist llambordes volant (a Roma estan molt fàcils) i no, sota no hi havia cap platja.