Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Arxiu de la categoria: llibres

llibres

0
Publicat el 13 d'agost de 2014

Encara em tremolen les cames, hui em anat a la Fundació Bodmer a veure una exposició sobre Alexandria i hem aprofitat per entrar al museu, feia temps que volia anar-hi, però no m’esperava, no podia imaginar el que hi ha allà dintre.

Des d’unes tauletes sumèries fins al manuscrit del Libro de Arena de Borges, tot el que vos pugueu imaginar: la biblioteca del senyor Bodmer té 150.000 llibres, ara no sé quants estan exposats, però ens hem passat tres hores bocabadats, cada vitrina era una meravella per passar-s’hi hores. Un papir amb l’evangeli de Joan del segle II, la Bíblia de Gutemberg i Alcorans preciosos, incunables i edicions originals del bo i millor de la literatura, un full on un ciutadà de París explica el que està passant a juliol del 1789, una carta de Michelangelo a Vittoria Colonna, papers de Newton corregint-se les fòrmules a si mateix i un exercici d’escola sobre el teorema de Pitàgores que té 2000 anys, manuscrits en trossos de paper de Baudelaire, l’original manuscrit del Zibaldone de Leopardi, poemes manuscrits de Keats, de Shelley, una Commedia contemporània de Dant, un manuscrit del segle XV del Llibre de Lancelot, Atles antiquíssims, un manuscrit de Rilke ple de correccions…

M’oblide coses, en eixir intentàvem recordar tot el que havíem vist segurs d’haver oblidat coses, tornarem. Per als amants dels llibres, el museu val un viatge a Ginebra, de veres.

foto-22A la foto, Monsieur Proust canviant el títol al darrer moment.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

mel (de romer)

2
Publicat el 6 de març de 2012
La lingua è l’ultima proprietà di chi parte per sempre.
Erri De Luca I pesci non chiudono gli occhi

Els peixos no tanquen els ulls, és el títol de la darrera novel.la d’Erri de Luca, si no m’enganye ix demà en català (Bromera).
Aneu a la llibreria, compreu-lo i reserveu-lo a un prestatge. Com tots els seus no és un llibre de llegir amb deler, és de calma, d’assaborir cada paraula, de llegir poc a poc (de llepar en lloc de mastegar, com la xocolata bona). El deixeu a un bon lloc a la llibreria de casa i mireu d’oblidar que el teniu. Quan arriben dies difícils (que sempre arriben), quan necessiteu paraules d’eixes que són com gotes de mel per l’ànima, aleshores recordareu que el teniu, llegiu-lo, poquet a poquet, deixant que es fonga a la boca. Jo encara no me l’he acabat, l’estic fent durar tot el que puc.

El País li va fer una entrevista fa pocs dies, és perfecta per anar fent boca. (Ara explique una cosa que em fa vergonya però també em fa riure cada volta que la recorde. Jo a Erri De Luca el vull, l’estime, ja ho he escrit alguna altra volta. El dia de la mani del 15 d’octubre, la que va acabar a bastonades, mentre estàvem a la cantonada de via dei Fori Imperiali veient-la baixar per via Cavour, de moment me’n vaig adonar que la persona que tenia al costat era Erri De Luca, allà sol mirant-se la mani amb les mans a la butxaca. Em vaig posar nerviosíssima, exactament nerviosíssima com una adolescent. Al final no em vaig poder aguantar i com una imbècil m’hi vaig plantar davant i li vaig dir ‘Senyor De Luca, moltes gràcies’, ell em va mirar una mica interrogant i una mica divertit (no vull ni pensar en la cara de beneïda que devia fer jo), em va donar la mà (de fusta, pareixia de fusta) i em va preguntar perquè, jo li vaig dir que pels llibres, li vaig dir gràcies un altra volta i vaig pegar a fugir, emocionadíssima. Normalment no faig eixes coses, no sé que em devia agafar, em fa riure pensar com estava de nerviosa i d’emocionada. A la foto, un tros de colosseo, Erri De Luca i un tros del meu cap)

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

mil viatges

3
Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges/quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia./Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,/però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,/sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Així comença la traducció de l’Odissea de J.F. Mira publicada per Proa. No l’he llegida encara (no la tinc encara) però a la pàgina de l’editorial hi ha l’enllaç al pdf de les introduccions i del primer capítol que he llegit amb delit.
A la versió de Mira els heralds i escuders, servicials i sol.lícits, torquen les taules i les criades fan les faenes i els pretendens de Penèlope en són festejadors. I no veig l’hora de llegir-lo sencer pel gust de trobar-m’hi en les aventures d’Ulisses i els seus companys, pel gust de llegir-lo, com diu Mira a la introducció: com un text pròxim, sense entrebancs, diàfan i tan directe, comprensible i ple d’emocions com el sentien els oients del rapsode del temps de Sòcrates. I per (tornar a) saber com acabarà aquesta història, què en serà d’aquell de les mil cares que féu mil viatges, de saber-ho llegint versos fets per ser llegits en veu alta, vesos que et porten al següent amb la naturalitat de la poesia, de la poesia dita moltes voltes, des de fa molts segles davant d’un públic bocabadat per la bellesa i l’emoció.

La setmana que ve el tindré a les meues mans, i començarà el viatge, i visitaré moltes ciutats i coneixeré el pensament de molts homes i lluitaré per salvar els companys, pel retorn i la vida. 

Bones festes a tothom, nosaltres després de Nadal allà (del lado de allá) marxem a Lanzarote a llegir el viatge de l’heroi al sol.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

5 anys

1
El 13 d’octubre del 2006 a Roberto Saviano li van assignar l’escorta, fa cinc anys justets. He fet el compte, són 1825 dies, 1825 dies que es desperta a un llit d’una caserna, que no pot quedar a sopar amb un amic, ni conéixer una xica i que li agrade. 1825 dies sense poder viatjar pel plaer de viatjar, o fer una passejada tot sol per pensar, o pel gust de passejar. 1825 dies sabent que el mataran, sense poder improvisar res, sense poder fer cap d’eixes coses que decidim a l’últim moment. 1825 dies sense rampells ni capricis, des dels 27 anys fins als 32 (per ara, i que dure). I tot per haver escrit un llibre. Convindria que no ens oblidàrem d’ell.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

camèlies

2

 

Avui he acabat el que m’estava llegint i he anat a la llibreria decidida a prendre El Quartet d’Alexandria de Durrell per rellegir-lo, havia pensat començar pel començament, per Justine, i llegir-lo per ordre (l’he llegit en vàries direccions), sabent que ací no el tinc en català, abans d’arribar a la llibreria ja sabia que rellegiria un altre llibre, que m’abelleix llegir en català (rellegir en català) i no sé perquè he anat directa a El carrer de les Camèlies de la Rodoreda, Club Editor, quinzena edició. És d’aquells amb tapa dura i la sobrecoberta groga. Per la data a la meua firma a la primera pàgina, veig que me’l vaig comprar o me’l van regalar i, segur, el vaig llegir, quan tenia 16 anys, fins i tot podria ser que no l’haja rellegit mai, la veritat és que no ho recorde.
A ull m’ha paregut que no vaig subratllar res, és estrany perquè aleshores subratllava molt, però millor així, sempre em torba veure el que vaig subratllar fa anys, com si ho haguera fet una desconeguda, en fi. 
Tot i que la sobrecoberta està en prou bon estat, les tapes del llibre pareix que els haja pegat el sol, estan amb el gris una mica esgrogueït a algunes parts. La foto de la coberta és ben estranya, una foto en blanc i negre d’una xica amb cara de pel.lícula francesa, amb els ulls molt pintats i una piga al costat dels llavis, una piga francesa. He vist que en lletra molt xicoteta, a la contraportada diu: Per la fotografia de la sobrecoberta, interpretant la protagonista d’El carrer de les Camèlies, ha posat Lilly von Karachi, vedette del ‘Crazy Horse Saloon’ de París. M’encanta.

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

epopeia

4
Tant si és bonic com lleig, aquest és el llibre pel qual he vingut al món. Des de xicotet sempre he sabut que havia d’aturar aquesta història -les històries, de fet, no les inventen els autors, sinó que giren per l’aire esperant algú que les cullga- i explicar-la abans que s’esvaïra. 

Aquest és el primer paràgraf de la introducció de Canale Mussolini, d’Antonio Penacchi, la novel.la que ha guanyat el darrer premi Strega. No havia llegit res seu però només en llegir eixe paràgraf de la introducció ja sabia que el llegiria. És un autor poc corrent, sindicalista i obrer metal.lúrgic (quaranta anys de torn de nit), va començar a escriure en jubilar-se però diu que no és un escriptor tardà, que porta pensant en el llibre i preparant-se per escriure’l des dels 6 anys.

Per la fam, vam vindre ací baix per la fam. Perquè si no? si no haguera segut per la fam haguérem restat allà. Així comença el llibre, cinc-centes pàgines de la història d’una de les tres mil famílies que del Vèneto, del Friül i del Ferrarese van ser portades a l’Agro Pontino, zona d’aiguamolls  al sud de Roma, deshabitada durant segles per la malària.

Mussolini al 1928 va fer comprar i drenar vint mil hectàrees, fent-hi instal.lar trenta mil persones del nord est, primer per als treballs de dessecació i bonificació dels terrenys i després atorgant lots de terra. Tres mil famílies d’ex combatents de la primera guerra mundial, que van baixar amb la seua llengua i els seus costums a ‘colonitzar’ una terra nova, en el que va ser un dels majors èxits del règim mussolinià. 
La veu que narra la història és una veu que narra. Vull dir que el narrador està explicant la història de la seua família a un interlocutor invisible, a qui parla de vostè i l’escriptura té eixa qualitat d’oral que a mi m’agrada tant. Cinc-centes pàgines d’un ancià (que no sabem qui és fins al final del llibre) explicant una història pròpia, escoltada i explicada mil voltes. 

El llibre ha rebut crítiques negatives a alguns diaris d’esquerres, segons els quals l’esguard del narrador troba sempre justificacions i atenuants per als personatges i, també, per al feixisme. Jo no crec en absolut que siga un llibre justificatiu del feixisme, és una novel.la, narrada per una persona vella que, com totes les històries explicades, ens arriba a voltes endolcida i a voltes clarament falsificada. De fet el narrador es justifica de tant en tant: Ara jo no li vull dir que aquesta és la veritat de Déu, açò és allò que deia mon oncle Cesio… . Jo trobe que aquesta és una de les meravelles del llibre, que t’explica una història com te l’explicaria el teu avi. És una epopeia de persones i de bèsties, de treball dur i de guerra, una història de pioners i de lluita contra la pobresa, mig segle d’història d’Itàlia explicat que, com totes les històries escoltades i ben explicades, mostra les contradiccions, les ambigüitats i els matisos dels comportaments humans (i socials), naturalment.

A la introdoucció l’autor diu que la família protagonista (la família Peruzzi) i totes les coses que els passen són fruit de la fantasia i diu: però no existeix cap família de colons vènets, friülans o ferraresos a l’Agro Pontino, a qui no hagen passat al menys algunes de les coses que ací passen als Peruzzi. En aquest sentit i només en aquest, tots els fets ací narrats han de ser considerats rigorosament vertaders.

N’hi ha novel.les bones, novel.les emocionants, novel.les bellíssimes que lliges assaborint cada paraula… i n’hi ha novel.les que et fan vindre moltes ganes d’escriure. Aquesta novel.la fa vindre ganes d’escriure eixa història que saps des de xicotet que has d’explicar.

Normalment els premis Strega els tradueixen, estigueu l’aguait, en val la pena.

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

Colombetta

4

Appena ho chiuso “La piazza del Diamante” di Mercé Rodoreda, ho semplicemente pensato: ho letto un capolavoro. Marco Lodoli.

Viure a un país diferent del teu també té avantatges, de moltes menes, un d’ells és poder regalar als amics La plaça del diamant. Allà no el pots regalar perquè l’ha llegit tothom, ací sí, i jo el regale sovint i no sé com explicar-ho però regalar una obra mestra escrita en català a un lector italià fa que, per a mi, siga un regal molt especial. 
Ja havia estat publicat al 70 i al 90 sense massa èxit. L’any passat una editorial xicoteta va decidir tornar-lo a publicar i van encarregar-ne la traducció a un traductor excel.lent, Giuseppe Tavani
El cas és que l’editorial la va publicar com a ‘operació de catàleg’, és a dir, perquè volien eixe llibre en el seu catàleg i prou, no en van fer una gran promoció i la primera tirada va ser de només dues mil còpies, ja n’han venut més de 60000, s’ha convertit en el llibre més venut de l’editorial i és el llibre que els ha permès de sobreviure i de traduir més literatura catalana.
L’any passat els oients de Fahrenheit, el millor programa de literatura de la ràdio italiana, el van triar llibre de l’any. Jo, darrerament, a banda de poder-lo regalar perquè es troba a tot arreu i a llocs visibles a les llibreries, em trobe que persones amb les quals no parle sovint de llibres, me’n parlen i en volen saber més, un gust.

Ací en vaig parlar de la traducció al sard.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

senyal

10


És cert que cada persona té sota el braç el llibre que es mereix.
Vitaliano Brancati

Com més passa el temps menys senyal em deixen els llibres, llig menys llibres que quan els acabe pense que els rellegiré. I em pareix que el problema no són els llibres que llig, em pareix que el problema sóc jo.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

històries

12
Publicat el 4 de juny de 2010

Enric González, Historiras de Roma

¿Se pueden aprender la humanidad, la belleza, el tiempo? No, no creo. Pero si hay un lugar para intentarlo, ese lugar es Roma.

És una delícia de llibre, un bombonet. Si vos estimeu Roma i el castellà ben escrit ja tardeu. 

Casi nada se ha perdido. Lo que vemos es el fruto de una lenta transformación de la materia. Otras ciudades se reinventan. Roma, no. Roma mantiene una relación estrictamente pasiva con el tiempo.
 

Em va arribar per correu, sabia que arribaria un paquet amb un regal i volia que fóra eixe llibre. Tinc molta sort. Enmig de les coses de la vida, que un amic vaja a comprar-te un llibre que sap que voldràs nomes eixir, que l’embolique amb paper bonic (amb resultat dubtós, és una mica torpe), el pose a un sobre on escriu el teu nom i la teua adreça i te l’envie, deia que enmig de les coses de cada dia i de tots els dies, els paquetets que arriben són com abraçades.

L’he deixat a un capítol on comença parlant de Sciascia, vaig corrent a veure que diu. 

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

sanguineti

2
Publicat el 19 de maig de 2010

il mio libro sei tu, mio vecchio amore:

ti ho letto le tue vertebre, la pelle

dei tuoi polsi: ho tradotto anche il fragore

dei tuoi sbadigli: dentro le tue ascelle

ho inciso il mio minidiario: il calore

del tuo ombelico è un tuo glossario: nelle

xilografie delle tue rughe è il cuore

dei tuoi troppi alfabeti: alle mammelle

dei tuoi brevi capitoli ho affidato,

mia bibbia, le mie dediche patetiche:

questo solo sonetto, io l’ho copiato

dalla tua gola, adesso: e ho decifrato

la tua vagina, le tue arterie ermetiche,

gli indici tuoi, e il tuo fiele, e il tuo fiato:

E. Sanguineti, Poesie fuggitive

(el meu llibre ets tu, meu vell amor:

t’he llegit a les teues vertebres, la pell

dels teus polsos: he traduït també el fragor

dels teus badalls: dintre les teues aixelles

he incís el meu minidiari: l’escalfor

del teu melic és un teu glossari: en les

xilografies de les teues arrugues és el cor

dels teus massa alfabets: a les mamelles

dels teus breus capítols he confiat,

la meua bíblia, les meues dedicatòries patètiques:

aquest únic sonet, jo l’he copiat

de la teua gola, ara: i he desxifrat

la teua vagina, les teues artèries hermètiques

els indicis teus, la teua fel, el teu alè)

Edoardo Sanguineti va morir ahir a Gènova, tenia 79 anys. Va arribar molt malament a l’hospital i a urgències el van fer esperar dues hores, es va morir mentre l’operaven, la fiscalia investiga per homicidi, no m’ho puc creure…

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

inèdit

4
Publicat el 30 d'abril de 2010

Gary Cooper aquella entrada no l’hauria feta millor. I en aquells dos o tres minuts que van caldre perquè la patrulla arribara davant del cafè ens vam sentir com al cinema, que la visió sorgira d’una pantalla i màgicament penetrara en la realitat.

El Corriere publica hui Siamo tutti Gattopardi, un relat inèdit de Leonardo Sciascia on explica l’entrada dels americans al seu poble. Sempre m’emocionen especialment els inèdits, són regals inesperats. 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

viatge

11
Publicat el 7 d'abril de 2010

Tal dia com hui, fa molts, molts anys (més de 700), exactament el 7 d’abril de 1300 va començar un dels viatges més meravellosos que ens ha regalat la literatura. El viatge va durar una setmana, en la qual Dante Alighieri va visitar i ens va narrar el seu periple pels tres regnes de l’altre món, acompanyat i guiat per Virgili i, al final, també per l’estimada Beatriu. Un viatge on el poeta ens mostra, en paraules de J.F. Mira, “L’univers sencer, com un tot unificat, natural i diví, coherent i explicable, abans que la ciència moderna ens ensenyés a mirar-lo amb uns altres ulls“.

Tenim molta sort, en català disposem de tres versions, la primera (la primera traducció en absolut de la Commedia) d’Albert Febrer, de 1429. Entre el 1935 i el 36 Josep Maria de Sagarra la va tornar a traduir i, la darrera versió, la de Joan Francesc Mira, en vers lliure i amb una mestria i un amor per l’obra i per la llengua que en fan una meravella a l’abast de tots nosaltres, si no la teniu, compreu-la.

No me’n vull estar de tornar a penjar la lectura del cinquè cant de l’Infern que va fer Benigni en una nit memorable.

Ací la lectura de Benigni, ací la traducció de Mira, ací la de Sagarra, ací la de Febrer i ací l’original de Dante. Bon viatge.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

s?istòria de Colometa

10

Julieta fiat bènnida a sa durcheria in ue traballaia pròpiu pro mi nàrrere chi, in antis de sorteare sa toia, diant àere sorteadu unas cantas cafeteras; issa las aiat giai bidas: bellas, biancas nìidas, cun un’arantzu pintadu, isperradu, mustrende sos sèmenes.

Així comença Sa pratza de su diamante, la traducció al sard de La plaça del Diamant. La va publicar l’editorial Papiros de Nuoro (Nùgoro) amb motiu del centenari de l’autora, la traducció és de Giagu Ledda i ací teniu el primer capítol, si en voleu fer un tast. 

Diu la nota de l’editorial:

Su romanzu contat s’istòria de Colometa, una giòvana de su trighìngiu de Gràcia de Bartzellona. In mesu de su contu de s’istòria sua, podimus bìdere finas sa crònaca de sa tzitade de Bartzellona de sa gherra e a pustis de sa gherra. In definitiva, podimus lèghere un’òpera chi faeddat de sa memòria colletiva e individuale de sos Catalanos. Finas pro custu est pretziada meda in totu sos Paisos Catalanos.


Su de pòdere lèghere in sardu custa òpera de gabbale, est un’ocasione in prus pro connòschere mègius Bartzellona e su mundu catalanu, chi at tentu una parte manna in s’istòria de sos Sardos e de sa Sardigna.

Ja ho sé que totes les llengües són boniques, però el sard té alguna cosa que em fascina de manera especial, com l’illa i la seua gent.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

fília

7

La letteratura e’ una difesa contro le offese della vita.  Cesare Pavese, Il mestiere di vivere

Com que la cosa no podia continuar així, amb muntanyes de llibres pels racons i darrere les portes i sobre els radiadors, i els cds tots escampats per ahí, hem pres una decisió i a una paret on n’hi havia llibreries d’ikea que no eren suficients hem decidit construir una llibreria que aprofite millor l’espai, amb menys distància entre els prestatges i que arribe fins al sostre i per sobre les portes. Hui hem encarregat la fusta, la construcció serà aquest cap de setmana.
Diumenge em vaig dedicar a buidar les llibreries i com que tenia temps i ganes he tret la pols als llibres un per un i, clar, me’ls he mirat. És una capbussada autobiogràfica, un repàs vital, que pot ser a l’hora terapèutic i terrible.
Hi ha, sense dubte, un període de la meua vida en què vaig llegir els llibres més importants per a mi, potser no tant pels llibres en sí com pel període de la vida en qüestió. Entre els catorze i els vint-i-pocs anys crec que el que vaig llegir (que va ser molt, massa segons ma mare) em va fer més profit que mai, -em va fer més que mai- subratllava els llibres, feia anotacions al marge, quasi discutia amb els autors.
És molt curiós com recorde perfectament quan vaig comprar alguns llibres, o quan em van ser regalats, o quan els vaig llegir i d’altres no recorde res d’això. Recorde moments concrets, no necessàriament les lectures més importants, no em puc recordar llegint Proust i la cosa devia durar mesos, però en canvi, recorde perfectament una vesprada al  parc llegint Carpentier. Estranyament no tinc records concrets de les lectures de Cortázar, si més no, no de les primeres, que van ser com un llamp, com un terratrèmol. Em recorde perfectament fa molts anys comprant a un expositor d’eixos que giren La balada del café triste, de Carson McCullers (no sé on, recorde l’expositor però no el lloc), costava molt poc (Club Bruguera), el vaig comprar perquè em va agradar el títol i vaig encertar.  Em recorde molt joveneta caminant cap a l’institut llegint Mirall trencat de la Rodoreda. O a un tren tornant de Barcelona devorant Henry Miller. Em recorde llegint Les palmeres salvatges de Faulkner a un llit d’una pensió però no puc recordar on era. De molts llibres recorde molt millor les relectures que la primera lectura.
I els regals, no vull dir els llibres regalats, vull dir els consells, sé qui em va dir ‘llig Moncada’ i qui em va deixar Bomarzo o El libro de arena i qui em va regalar Si això és un home. La meravella de tot plegat és que no s’acaba mai, passa com amb els amics, que tot i que tenim menys temps i ens fem grans, tenim, jo la tinc, la certesa que no ens ho acabarem, que allò encara per descobrir i per gaudir és immens.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

blu

6

L’amor pels llibres fa estimar les editorials i algunes col·leccions especialment. D’allà (del lado de allá) recorde ara aquells llibrets de poesia de 3 i 4, amb la coberta blaveta amb una etiqueta adhesiva amb el títol i l’autor, recorde que calia tallar les pàgines i m’encantava haver de fer aquesta operació que allargava una mica més l’espera del gaudi, tinc encara un Llibre de meravelles d’Estellés i Escrit per al silenci de Fuster que viatgen amb mi fa molts anys i que estan molt molt vellets. Recorde també amb especial afecte la col·lecció El cangur, d’Edicions 62, amb la que vaig descobrir grans autors estrangers traduïts al català (amb un dels seus llibres vaig descobrir Pavese).
En castellà m’estime especialment l’editorial Losada, hi vaig llegir molta poesia en els seus llibrets (quan vaig anar a Buenos Aires me’n vaig comprar un fum de segona mà) i Edhasa, aquells llibres de tapa dura que em van regalar el Quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell i les novel·les de Mugica Láinez. I Alfaguara, gris i morat, que per a mi vol dir Cortázar i amb això ho dic tot.
En canviar de país i de llengua canvien també les editorials familiars, i poc a poc t’hi vas afeccionant. El meu primer amor en arribar a Itàlia va ser l’editorial Sellerio, una espècie de miracle al món editorial italià.
L’editorial va nàixer a Palerm ara fa quaranta anys, la idea va sorgir en una conversa d’Elvira i Enzo Sellerio amb els seus amics Leonardo Sciascia i Antonino Buttitta, antropòleg. El programa inicial va ser tornar a una cultura que Sciascia defineix com ‘amena’, amb el compromís polític implícit, no necessàriament explícit, una cultura de les idees però en forma de coses belles.
Comencen així publicant llibres de qualitat, bells i amb un format característic i estrany. Els llibres de Sellerio són molt xicotets, quasi quadrats (havien de cabre a la butxaca d’una jaqueta) amb paper bo i amb un color característic, el blu Sellerio.
Va ser amb Sellerio que Sciascia va publicar L’affaire Moro, és l’editorial de Tabucchi i és l’editorial que ha publicat la millor novel·la negra italiana i estrangera. En el moment de la pitjor crisi de la seua història  l’èxit d’Andrea Camilleri la va salvar i li va permetre seguir publicant bona literatura en els característics llibres xicotets i blaus.
Per celebrar l’aniversari l’editorial ha decidit fer un regal als lectors i publicar una col·lecció La rosa dei venti, amb vint dels seus millors títols a només 8 euros cada llibre, com si l’aniversari fóra el nostre.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari