Un altre país

Aquesta és l’entrada que fa 300, en un any i mig, què dir: gràcies, gràcies per passar per ací, gràcies per permetre’m compartir dèries i pensaments, cançons i literatura, gràcies per tots els clics i per les paraules que m’heu deixat. He trobat un tresor d’amics i d’afectes, nous companys de viatge, gent que quan fa temps que no passa per ací l’enyore. A la darrera entrada Josep m’havia deixat un comentari molt bonic on deia que al meu bloc se sentia com a casa. Crec que jo també pense el bloc i els blocs com un lloc, com una casa oberta amb la taula sempre parada. I quan faig la volteta pels blocs amics és com anar a veure un amic, a veure què diu. En fi, no voldria ser massa coenta, però no em pensava que el bloc es convertiria en un regal quotidià d’intercanvi, m’ajudeu a entendre el món i les coses, ací i als vostres blocs. Alguns amics coneguts ací també ho heu fet al voltant d’una taula, amb cara i ulls, amb accents i mirades i ja m’estic posant coenta…
Gràcies també als lectors silenciosos, jo sé que esteu ahí.

El 2 d’octubre de 1872 Phileas Fogg va eixir de sa casa, al número 7 de Saville Row, a Londres, per emprendre la seua volta al món en 80 dies. 
Menys d’un segle després, dues portes més amunt, al número 3 de Saville Row, un dijous que feia molt de fred i amb un vent molt molest, els quatre xics van pujar al terrat de l’edifici de l’Apple Records per gravar un xicotet concert per una pel·lícula que estaven fent.
No sé si sabien que eren veïns de Phileas Fogg, el que segurament no sabien és que, sis anys després de traure el primer disc, aquella era la darrera volta que tocaven junts. Era el 30 de gener de 1969, demà farà quaranta anys.

27 de gener. L’alba. A terra, l’infame revoltim de membres remagrits, la cosa anomenada Sómogyi.
Hi ha feines més urgents: no ens podem rentar, no el podem tocar sinó després d’haver cuinat i menjat. I, a més, “…rien de si dégoûtant que les débordements“, diu amb raó Charles, cal buidar la latrina. Els vius són més exigents; els morts poden esperar. Ens vam posar a treballar com cada dia.
Els russos van arribar mentre Charles i jo portàvem Sómogyi no gaire lluny d’allí. Pesava molt poc. Vam abocar la llitera sobre la neu grisa.

Charles es va treure la gorra. A mi em va saber greu no portar gorra.

Primo Levi, Si això és un home
Traducció de Francesc Miratvilles

El cap del xicotet estat veí, sa santedat, per ‘intensificar la recíproca relació de confiança‘, ha decidit revocar l’excomunió per els ‘bisbes’ de Lefevre (aquell que volia ‘preservar l’autèntica tradició catòlica contra la subversió i la revolució introduïdes pel Concili Vaticà II’). Diu que és un do de pau, un dels quatre readmesos, el tal Williamson, és un negacionista que diu que l’holocaust no va tindre lloc, que les cambres de gas no van existir mai, anomena als jueus ‘enemics de Crist’ i està convençut de l’autenticitat dels Protocols dels Savis de Sió. Sense dubte un do de pau.
En canvi, el cap del govern d’aquest estat, ell, quan ahir una periodista li va preguntar sobre l’alarma que s’està creant a Roma amb les darreres notícies sobre violacions a dones (tres en una setmana) va contestar, literalment: “aquestes són coses que passen, no es poden evitar, només es podria evitar posant un representant de les forces de l’ordre al costat de cada xica guapa italiana“. Quan ha esclatat l’escàndol ha dit, com sempre, que és que no tenim sentit de l’humor, que era un afalac a les xiques guapes italianes, que les forces d’ordre són cent mil i les xiques guapes milions. Sense comentaris.

Ah! Parlant de comentaris, a l’anònim que aquest cap de setmana s’ha divertit deixant comentaris incomprensibles i absurds: No vaig esborrar els dos primers perquè Jesús et va contestar molt i molt bé (gràcies, Jesús), els altres els vaig esborrar i ho tornaré a fer perquè cal firmar el que s’escriu, cal usar les normes gramaticals si es vol que s’entenga alguna cosa, al meu bloc no s’insulta i, sobretot, perquè com que el bloc és meu faig el que vull. El contingut d’aquest bloc és recomanat per a un públic adult, si vols coses adients per a la teua edat ves ací.

Jorge Semprún va dir una volta que si s’aconseguia construir l’Europa unida la capital hauria de ser Mauthausen, que era allà on el somni d’aquesta Europa havia tingut lloc per primera volta. Em va parèixer una idea excel·lent, clar, deia que era de l’antifeixisme europeu d’aquells dies terribles d’on calia traure la inspiració i les forces per crear una Europa decent.
Ho vaig recordar l’altre dia llegint un reportatge sobre el camp de Ribesaltes i vaig pensar que en aquella Europa decent de la que parlava Semprún, una seu del Ministeri de la Vergonya hauria d’estar a Ribesaltes, al camp que ha travessat el pitjor de la història d’Europa Occidental, o potser se’n podria fer un Museu de la Infàmia. No crec que hi haja cap altre lloc a Europa que haja sobreviscut en funcionament tants anys, on el pitjor del segle passat (i del que va d’aquest) ha trobat casa.
Un lloc gresol dels èxodes i de les exclusions que han marcat la història recent d’Europa, un museu del menyspreu i la persecució. El camp, amb un camp militar annexe, ocupa sis mil  hectàrees de plana batuda per la tramuntana gelada a l’hivern i pel sol a l’estiu, entre Ribesaltes i Salses.  
Els primers en arribar, al 39, van ser els republicans nostres, sobretot civils,  més de quinze mil persones que d’Argelès i de Saint Cyprien van ser portades a Ribesaltes. El mateix any 39 van arribar els jueus alemanys, que havien fugit a França i que van ser arrestats en massa a setembre. En els anys de Vichy, milers de jueus francesos i europeus, i de gitanos, van passar pel camp camí d’Auschwitz via Drancy. En acabar-se la guerra van arribar al camp col·laboracionistes i presoners de guerra alemanys, fins al 1948. Als anys 60s, la radicalització de la lluita per la independència a Algèria portà al camp presoners especials, algerins condemnats per terrorisme en la guerra d’independència.  A partir del 62 hi van arribar els harkis, els algerins que havien col·laborat amb França, en van passar per Ribesaltes fins a 35000 i les darreres famílies van abandonar el camp al 77. Al 1986 el camp es va convertir en un centre de permanència temporal per a sans-papiers que havien de ser expulsats, més de mil a l’any, fins el 2007 que el camp va ser tancat.
Quasi ininterrompudament per Ribesaltes han passat refugiats, xiquets, vençuts,  jueus, apàtrides, xiquets, nòmades, gitanos, traïdors, xiquets, enemics, moros i emigrants, des del 1939 fins 2007, seria difícil fer un resum més dolorós d’aquesta Europa.

Els xiquets morts de fred de la foto no sé si són fills de republicans, jueus, gitanos o algerins, tant se val. 

abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

Joan Oliver (Pere Quart), Corrandes d’exili

Aquests dies es compleix l’aniversari dels dies terribles de la retirada, a peu, Pirineu amunt. Les imatges d’aquella marxa dramàtica em fan plorar des de sempre, representen la derrota, la por, la fugida, tot el que es va perdre. Hi ha unes imatges filmades on es veu un home intentant escalfar els peuets d’una xiqueta a una foguera, que em fan venir les llàgrimes només de pensar-hi, com el poema de Pere Quart. Quan l’ipod em fa escoltar la versió de Lluís Llach, estiga on estiga, he de fer un esforç per no esclafir en un plor sorollós i tristíssim. Hi ha imatges que tenen la capacitat de simbolitzar tantes coses, més de les que estrictament ens mostren, per a mi aquestes imatges dels vençuts amb els xiquets a coll, morts de fred i de por, representen tota la basarda, la injustícia, el terror, tot allò.
En tres ocasions he parlat amb persones que van fer aquell trist camí i, curiosament, totes tres explicaven com els havien quedat gravats els crits dels senegalesos que, en passar la ratlla, els rebien a França: Allez!, Allez!

Washington, ahir.

We Shall Overcome – Charlie Haden

Quines coses, demà farà vuitanta-vuit anys de la fundació del PCI, el 1921 quan, a Liorna, Gramsci i Bordiga van abandonar el Congrés del Partit Socialista i van fundar el nou partit. Setanta anys en els quals, llevant els anys del ventennio feixista, va ser el partit comunista més important d’Europa Occidental i un partit, de veres, de masses, amb una gran capacitat de mobilització i decisiu per a la formació d’opinió, de sentit comú i de cultura. L’altra església, com deia Meneghello. Amb un sostre electoral al voltant del 30% no va aconseguir mai arrabassar el govern a la democràcia cristiana (a unes europees, al 84, va ser el partit més votat) tot i els dos milions de militants que va tindre fins als anys 60s i tot i haver estat el referent cultural i polític per milions de persones. 
El que en queda, a banda de la nostàlgia, és: un partidet sense representació parlamentària (Rifondazione Comunista) que, quan el PCI es va dissoldre (el 1991,després de setanta anys d’història) en el Partito Democratico della Sinistra (PDS), va voler continuar sent comunista, d’aquest partidet se’n va escindir un tros (Comunisti Italiani) i ara se n’està escindint un altre que potser s’ajuntaran amb un trosset que s’havia escindit del PDS quan aquest darrer es va ajuntar amb uns quants democristians per fer el Partito Democratico, que havia de ser la gran força reformista de l’esquerra italiana i que, per ara, és la gran desilusió reformista italiana.
Tot plegat una llàstima.

A la foto Sandro Pertini (un dels meus polítics preferits del sXX italià) al funeral d’Enrico Berlinguer, és una foto que m’agrada molt, es podria titular: Sandro Pertini al funeral del PCI.

Hem comprat un cotxe nou! en lloc de la vella Panda, una miqueta feta pols i que començava a donar problemes, ens hem comprat una Panda nova que hem decidit anomenar 2.0, després de pensar-hi molt hem pres la decisió i ens hem comprat un cotxe híbrid benzina i metà. A Roma comença a haver prou distribuïdors de benzina que tenen també metà, costa poquíssim i contamina quasi zero, Dynamic Natural Power es diu. Jo el volia taronja però hauríem hagut d’esperar més, així que l’hem comprat blu magnetico, més o menys com el de la foto. Estic emocionadíssima, supose que acostumada a la carraca que tenim, conduir el cotxe nou serà com passar d’un tractor a una nau espacial, per no parlar del gustet que deu donar fer un ple de metà amb deu eurets, amb el que es poden fer 300 quilòmetres i no contaminar. Estalviarem tots, nosaltres i la resta d’éssers que respiren. 
Arribarà en deu dies, en deu dies en lloc d’estar en mans sa majestat el rei d’Arabia Saudita que és l’amo de la benzina, estarem en mans de sa altesa imperial el Tsar de totes les Rússies que és l’amo del gas…

PS: si algun dels amics que em llig em poguera enviar un adhesiu del Barça… trobe que amb el blu magnetico quedaria molt bé 🙂 

Una sola runa, somni d’un arc,
d’una volta romana o romànica,
a un prat on escumeja un sol
l’escalfor del qual és calma com un mar:
allà acabada, la runa sense amor. Ús
i litúrgia, ara profundament extingits,
viuen a la seua manera -i al sol-
per qui en comprenga presència i poesia.

P.P. Pasolini, Poesie mondane, 10 juny 1962

Més o menys cap al sud, Roma es desfà en una natura tranquil·la, amb ruïnes de monuments funeraris romans i d’aqüeductes. És la campagna romana que estimava Pasolini, on estaven les barraques que ens va ensenyar i que ara són barris lletjos i anònims. Deu de ser una espècie de justícia poètica (pasoliniana) que ara els xiquets d’aquests barris desgraciats juguen a pilota a un dels parcs més bonics de la ciutat, amb arcs d’un aqüeducte fent de porteria. Al Parco degli acquedotti hi juguen xiquets, hi pasturen ovelles i algunes persones conreen hortets, al mapa del parc estan dibuixats a ratlletes i a sota diu: orti abusivi. Són trossets de terra que la gent va convertir en horts abans que fóra un parc.
És una zona plena de fonts, d’acqueductes i d’altres ruïnes, és la zona del Campo barbarico, on els gots, al 537 dC, aprofitant que dos aqüeductes es creuaven dues voltes, van fer el seu campament ben fortificat i van sotmetre a la ciutat a un dels setges més dramàtics de la seua història. És la zona on Pasolini va filmar la passejada en moto d’Anna Magnani amb el seu fill a Mamma Roma.
És una plana esplèndida que, amb el sol baix, ofereix vistes i silencis impagables.

A vull llegir… hi ha el poema de Pasolini sencer en italià i ací, la passejada en moto de la Magnani.

Pier Paolo Pasolini

Poesie mondane
(10 giugno 1962)

Un solo rudere, sogno di un arco,
di una volta romana o romanica,
in un prato dove schiumeggia un sole
il cui calore è calmo come un mare:
lì ridotto, il rudere è senza amore. Uso
e liturgia, ora profondamente estinti,
vivono nel suo stile – e nel sole –
per chi ne comprenda presenza e poesia.
Fai pochi passi, e sei sull’Appia
o sulla Tuscolana: lì tutto è vita,
per tutti. Anzi, meglio è complice
di quella vita, chi stile storia
non ne sa. I suoi significati
si scambiano nella sordida pace
indifferenza e violenza. Migliaia,
migliaia di persone, pulcinella
di una modernità di fuoco, nel sole
il cui significato è anc’esso in atto,
si incrociano pullulando scure
sugli accecanti marciapiedi, contro
l’Ina-Case sprofondate nel cielo.

Io sono una forza del Passato.
Solo nella tradizione è il mio amore.
Vengo dai ruderi, dalle chiese,
dalle pale d’altare, dai borghi
abbandonati sugli Appennini o le Prealpi,
dove sono vissuti i fratelli.
Giro per la Tuscolana come un pazzo,
per l’Appia come un cane senza padrone.
O guardo i crepuscoli, le mattine
su Roma, sulla Ciociaria, sul mondo,
come i primi atti della Dopostoria,
cui io assisto, per privilegio d’anagrafe,
dall’orlo estremo di qualche età
sepolta. Mostruoso è chi è nato
dalle viscere di una donna morta.
E io, feto adulto, mi aggiro
più moderno di ogni moderno
a cercare fratelli che non sono più.

“M’agrada el feix de llum que ix de la cabina. És així des que era un xiquet i no hi puc viure sense“

Qui parla així és el senyor Emilio Riva, de 78 anys, que va començar al 1942, amb 12 anys, com a ajudant a la sala de projecció i no ha abandonat mai el seu amor pel cinema. És el propietari del Movie, un cinema amb 52 llocs, que es no fa publicitat i no en projecta. Es troba Seregno, un poblet de la Brianza, a Llombardia.
El senyor Riva va obrir el seu cinema al 1965, amb peces comprades a cinemes que tancaven, el va inaugurar amb La bataglia di Algeri, de Gillo Pontecorvo i des d’aleshores ha projectat només cinema de qualitat: “No m’ho pense dues voltes –diu– encara que a la sala només hi haja tres o quatre persones, la pel·lícula es projecta“.
Encara funciona el projector que va comprar al 69, que havia sobreviscut a l’incendi d’un cinema de Milà i encara és el senyor Riva qui, a la cabina de projecció, compleix una volta i un altra, el miracle del cinema. “El meu cinema compleix totes les normes, sobreviu gràcies als cinèfils que omplin la sala, junts desafiem les lògiques comercials de les multi sales“.
He llegit la seua història aquest matí al Corriere, una gota de bellesa enmig dels fàstics que ens propinen els diaris cada matí.

Vosté eixirà de la història i entrarà en la trista crònica que li escau.
Aldo Moro, quan era presoner de les Brigades Roges, en una carta a Andreotti

Quan ell va començar hi havia Lenin a l’URSS i Wilson als Estats Units, ha vist passar vuit papes i 17 presidents dels Estats Units. És, segurament, la persona que més alts càrrecs ha ocupat a Itàlia. És el personatge més ambigu i més fastigós (i aquesta és, òbviament, una opinió personal) de la història republicana italiana. Hui, Giulio Andreotti fa noranta anys, ha sobreviscut a tot i a tots, fins i tot al procés per col·laborar amb la màfia, on només es va poder demostrar la seua implicació fins el 80, la seua “autèntica, estable i amigable disponibilitat vers els mafiosos“, per als seus contactes amb la màfia després d’eixe any el tribunal va establir que faltava “qualsevol element que consentira la reconstrucció dels col·loquis“. Ha aconseguit, fins i tot, que l’opinió pública parle de la sentència com si fóra una absolució, en lloc de delictes reconeguts pel tribunal però prescrits.
És un dels nusos de la història recent d’aquest país, quan es rasca una miqueta a molts dels anomenats “misteris d’Itàlia”, sota es troba ell, sempre. És el democristià, la imatge de la pitjor democràcia cristiana  d’aquest país.
Com deia fa temps un còmic, quan morirà (perquè morirà) ho sabrem tot, només caldrà mirar a la caixa negra que té a la gepa.

Entre el refredat i l’avorriment de l’actualitat nacional duc uns dies sense llegir massa diaris. Hui he llegit que, per protestar contra la situació a Gaza, un sindicat ha proposat boicotejar, a Roma, les botigues que pertanyen a jueus.
Em pregunte com ho pensen fer, aquests animals, el boicot… hi ha una llista?!? només de pensar-ho se’m posen els pèls de punta. Potser preguntaran el cognom de l’amo en entrar a la botiga, o els faran posar de perfil…

Com està el pati.

Xicotet homenatge a Fabrizio de André, diumenge era el desè aniversari de la seua mort, va morir just quan jo començava a estimar-me la seua música…
La cançó és Volta la carta (gira la carta) i elles són Les Balentes, grup de cantants sardes que m’encanten. Ací la cançó cantada per De André.
Com sempre a vull llegir… hi ha la lletra

VOLTA LA CARTA
Fabrizio De André

C’è una donna che semina il grano
volta la carta si vede il villano
il villano che zappa la terra
volta la carta viene la guerra
per la guerra non c’è più soldati
a piedi scalzi son tutti scappati

Angiolina cammina cammina sulle sue scarpette blu
carabiniere l’ha innamorata volta la carta e lui non c’è più
carabiniere l’ha innamorata volta la carta e lui non c’è più.

C’è un bambino che sale un cancello
ruba ciliege e piume d’uccello
tirate sassate non ha dolori
volta la carta c’è il fante di cuori.

Il fante di cuori che è un fuoco di paglia
volta la carta il gallo si sveglia

Angiolina alle sei di mattina s’intreccia i capelli con foglie d’ortica
ha una collana di ossi di pesca la gira tre volte in mezzo alle dita
ha una collana di ossi di pesca la conta tre volte intorno alle dita.

Mia madre ha un mulino e un figlio infedele
gli inzucchera il naso di torta di mele

Mia madre e il mulino son nati ridendo
volta la carta c’è un pilota biondo

Pilota biondo camicie di seta
cappello di volpe sorriso da atleta

Angiolina seduta in cucina che piange, che mangia insalata di more.
Ragazzo straniero ha un disco d’orchestra che gira veloce che parla d’amore
Ragazzo straniero ha un disco d’orchestra che gira che gira che parla d’amore.

Madamadorè ha perso sei figlie
tra i bar del porto e le sue meraviglie
Madamadorè sa puzza di gatto
volta la carta e paga il riscatto
paga il riscatto con le borse degli occhi

Piene di foto di sogni interrotti
Angiolina ritaglia giornali si veste da sposa canta vittoria
chiama i ricordi col loro nome volta la carta e finisce in gloria
chiama i ricordi col loro nome volta la carta e finisce in gloria.

Tinc un refredat monumental, d’aquells que tot pareix que passe a càmera lenta i que jo estiga sota l’aigua o a una bombolla. Tinc la veu d’algun personatge dels Simpson, estic sorda com una campana i tinc la gola folrada de paper de vidre i el cervell de carn de gallina… però m’és igual: hui a l’hora de dinar, si trobe les forces, i si no en eixir de la faena, me n’aniré a Feltrinelli i em compraré el darrer volum de la trilogia Millennium, de Stieg Larsson, que ix hui (ho vaig llegir l’altre dia al diari: dal 9 gennaio nelle librerie).
 
Vaig llegir el primer en català aquest estiu, Els homes que no estimaven les dones (en italià es deia Uomini che odiano le donne, que no és el mateix), justet quan l’acabava d’acabar va eixir el segón en italià: La ragazza che giocava con il fuoco (La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina en català) i hui finalment el tercer: La regina dei castelli di carta (ves a saber com el traduiran en català).

Em pense passar el cap de setmana llegint, amb el meu temps mesurat per la durada de l’efecte del paracetamol, poca vida social i alguna rentadora si és precís. I quan al llibre en algun moment diguen que estan a deu graus sota zero (és el que tenen les novel·les sueques, que fa sempre un fred que pela) jo m’arrauliré sota la manteta del sofà i seguiré llegint.

Així que aquest cap de setmana en lloc de sexe, droga i rock’n’roll, servidora, novel·la sueca, paracetamol i, com a molt, Schubert. Si no els heu llegit i alguna volta teniu molt molt de temps (són 800 pàgines per volum), no ho dubteu, Stieg Larsson val molt la pena.