Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

claus

6

L’altre dia em vaig entretindre una estona mirant les paraules clau que, escrites a Google, han dut fins a aquest bloc visites que no el buscaven i la veritat és que fa impressió. N’hi ha de tot, algú buscava, en italià, el Càntic de les criatures de Sant Francesc traduït al rus i va acabar ací. Unes quantes persones han arribat escrivint “D’Alema reagisci, di qualcosa di sinistra“, un altra “La vanguardia, notícies bones sobre el cristianisme“, ho sento, no és ací. Espere que hagen trobat el que buscaven, D’Alema no, no cal que el busquen.
N’hi ha d’altres que em venen ganes de respondre (Escriu, Maria et respon), algú va escriure a Googlecanviar de país soluciona alguna cosa“. Mira, depén de quina cosa vulgues solucionar, en general, no. Un altra persona va escriure “persones de 70 anys poden viure sense sexe“, francament, no ho sé, supose que com tothom.  O “com dormien els romans“, aquesta me la sé, malament, els romans dormien malament, de referències escrites sobre el fet que Roma és una ciutat particularment sorollosa n’hi ha de tots els temps.
N’hi ha un parell que tenen una resposta massa íntima i profunda, que em reserve, un és “marieta relació amb les persones” i l’altre “marieta en el seu hàbitat“. No comment.
Supose que no em buscaven, però espere que les persones que van arribar ací buscant a Google coses com “Calvino desig“, “ironia dolça“, “definició subtil” o “ostinato poema” s’hagen trobat a gust. Jo me n’alegre molt que algú que busca eixes coses acabe per ací.
Ho sento per qui buscava el “museu nacional d’Arabia Saudí“, o “tractors de segona mà” i, sobretot, per tots el que buscaven la lletra de “Si hagués nascut a Roma…” de Manel, ací està, amb acords i tot.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

instruccions

5

Las hormigas se comerán a Roma, está dicho. Entre las lajas andan; loba, ¿qué carrera de piedras preciosas te secciona la garganta? Por algún lado salen las aguas de las fuentes, las pizarras vivas, los camafeos temblorosos que en plena noche mascullan la historia, las dinastías y las conmemoraciones. Habría que encontrar el corazón que hace latir las fuentes para precaverlo de las hormigas, y organizar en esta ciudad de sangre crecida, de cornucopias erizadas como manos de ciego, un rito de salvación para que el futuro se lime los dientes en los montes, se arrastre manso y sin fuerza, completamente sin hormigas. 
Julio Cortázar, Instrucciones para matar hormigas en Roma

Han tornat, no sé si Cortázar sabia que les formigues que es menjaran a Roma són argentines, no sé si li hauria agradat. Les seues instruccions per matar formigues a Roma són poesia, a mi em cal altre per matar formigues a Roma.
He vist ja les primeres exploradores que es fan les despistades, com si s’hagueren perdut, però ara ho sé, és només l’avantguarda, si passen elles estic perduda. No pasaran. Les mataré.

Entonces mataremos las hormigas que codician las fuentes, calcinaremos las galerías que esos mineros horribles tejen para acercarse a la vida secreta de Roma. Mataremos las hormigas con sólo llegar antes a la fuente central. Y nos iremos en un tren nocturno huyendo de lamias vengadoras, oscuramente felices, confundidos con soldados y con monjas.

subjuntius (II)

9


Subjuntius (I)

Paraules de Pasolini, febrer del 74:

Paraules de l’entrevista publicada ahir pel Corriere al cap de grup a la cambra del Partito delle libertà, Fabrizio Cicchitto (ex PSI):
Una del les conquistes del PDL ha de ser superar aquell complex d’inferioritat cultural vers l’esquerra. L’esquerra l’hem derrotada també perquè la seua hegemonia ha estat desmuntada peça a peça, en el terreny d’una gran batalla cultural. I avui hi ha una hegemonia berlusconiana.

Bon cap de setmana a tothom. (amb hora de llum de regal, si!)

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

aigua

6

Una de les coses que em va impressionar més de Roma quan vaig arribar va ser  l’aigua. 

Jo venia de Castelló, on no hi ha aigua i la de l’aixeta, directament, no és pot beure (com a molts llocs del país on la pluja no sap ploure). A més, quan era xicoteta passava els estius a un poble del Maestrat, on tallaven l’aigua molt sovint i les dues fonts que hi havia estaven eixutes, aparentment, des de feia segles. Quan vaig arribar a Roma em vaig trobar amb una orgia de fonts i d’aigua bona. A banda de les fonts monumentals, a Roma hi ha més de 2500 fontanelle, que ragen sempre. Els romans en diuen nasone  pel bec que tenen (on hi ha un foradet que si tapes el bec l’aigua raja cap a dalt i pots beure còmodament).

A tots, tots, els bars de Roma hi ha sempre, sempre, una aixeta rajant. Si preguntes per què no la tanquen et diuen que per mantenir-la fresca. L’aigua de l’aixeta és aigua mineral, quasi exclusivament de font i  molt barata.I, tot i que en la sàvia opinió de ma mare no va bé per a fer paelles (ningú és perfecte), és un luxe dutxar-se amb aigua mineral.

Aquest text va ser la primera entrada que vaig escriure al bloc, sempre he pensat que l’aigua és una de les meravelles d’aquesta ciutat, una meravella que la ciutat et regala, a dojo. Doncs no, ahir vaig llegir al diari que a un dels barris de Roma el president del municipi ha fet tancar les fonts perquè si no “van els gitanos, són molts, van a omplir garrafes i molesten als residents del barri i als comerciants“. Per no donar de beure als gitanos han deixat sense aigua les fonts del barri.
Ni aigua.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

subjuntius (I)

10

Fa dies, molts, que vull escriure una entrada i no sé per on agafar-la. I hauria de ser fàcil, és un dels temes de conversa més freqüents quan es parla de política amb amics i és la pregunta que no es formula clarament però que tots tenim al cap: com hem arribat a aquesta situació? Com és possible que aquest país s’haja lliurat sense remei a un boig perillós? Què se n’ha fet de la Itàlia que tots tenim al cap?
Jo la recorde, eixa Itàlia, l’he vista desaparéixer en deu anys, segurament si no sé per on començar a escriure és perquè no voldria fer un text ple de preguntes sense resposta i de paraules que encara que no porten majúscola, la porten.
El que ha passat en els darrers 15 anys ho sap tothom, després del terratrèmol de tangentopoli, en un moment de crisi política descomunal, guanya la no-política. Amb el problema afegit que ací la no-política la fa l’amo del país.
Però, és prou? és prou Berlusconi per explicar la transformació profunda de la societat italiana? No ho sé, no ho acabe de veure clar. Jo ho he vist, ha passat tot davant dels meus nassos, davant dels nassos de tothom. I ara mirem al nostre voltant i ens preguntem: com pot haver passat el que ha passat? Alguns canvis són molt evidents, els directament polítics: la composició inèdita del Parlament, la desintegració dels partits d’esquerres, el desencís de la gent ‘tradicionalment compromesa’.
Però hi ha altres simptomes més subtils d’una decadència més profunda, d’un canvi cultural, a voltes tinc la sensació d’estar assistint (i el verb és correcte, la meua doble condició d’estrangera observadora i de persona que hi és em dóna un punt de vista especial, un esguard desdoblat), d’estar assistint, deia, a un esdeveniment històric de llarga durada: l’enlletgiment (no sé com dir-ho) de la societat, un canvi del sentit comú (a pitjor), un canvi cultural profund.
Hi ha dues coses que han canviat radicalment i lenta des que jo visc ací, una és la capacitat de reacció política de la societat, quan jo vaig arribar, per molt menys del que està passant ara la gent s’hauria tirat al carrer, encara recorde l’època dels girotondi, milers de persones manifestant-se sense que la convocara ningú. L’altra és molt més subtil i és perfecta com a metàfora de tot plegat: des que jo estic ací l’italià dels mitjans de comunicació ha empitjorat d’una manera al·lucinant, ara veig programes de fa 15 anys i el primer que em ve al cap és pensar: que bé parlen!. Jo en vaig aprendre molt, amb la tele i la ràdio, no sé què aprendria ara. Tothom, els presentadors, els artistes, els polítics, la gent normal, tothom, parla igual de malament, fa feredat.
N’escriuré més, sobre aquestes dues coses, els hi dedicaré més espai (i més reflexió) a la incapacitat de reacció política de la societat (que crec que té a veure amb una certa sensació de fatalitat, de que no hi ha res a fer) i a la pèrdua dels subjuntius i altres sofisticacions lingüístiques que ajuden a expressar la complexitat.
Tot, com sempre, des del punt de vista de l’estrangera enamorada del país i de la seua gent, clar.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Miss Proper

7

Durant una temporada vam tindre una persona que venia a casa a fer la neteja. N’hem tingut dues, la primera ens va deixar per tornar al seu país a l’altra banda del món perquè es moria d’enyorança, la segona ens agradava una mica menys, molt prompte es va guanyar el malnom de Terminator, tot i que jo no gosava dir-li mai res perquè em sabia greu, era capaç de trencar de tot, una volta em va trencar un fòssil que havia sobreviscut a glaciacions i des-glaciacions però no va poder sobreviure a Terminator. 
La festa es va acabar quan, fent comptes, vam descobrir que ens costava a l’any el mateix que un bitllet d’avió Roma-L’Havana anada i tornada. Des d’aquell moment vam passar a fer dissabte nosaltres cada dissabte.
Si puc i tinc temps fins i tot li trobe el gust, amb musiqueta, un bon te o un vermut i armada amb els estris que calen per fer una faena ben feta. Trobe curiós com es fa anar el cap mentre es fan aquestes faenes. Trobe que, sent faenes més bé manuals i repetitives, m’aboquen a una mena d’estat reflexiu que es difícil d’abastar en altres moments, a voltes molt ‘literari’, supose que depén del vermut més que del drap o el motxo, però és un entotsolament especial. Sovint em vénen al cap les paraules de ma mare quan, inútilment, intentava ensenyar-me a fer bé eixe tipus de coses, supose que ella també les va escoltar de sa mare i així segles amunt.
Alguna volta he llegit coses sobre l’estat d’introspecció femení que aquest tipus de quefers han ‘regalat’ a les dones en els segles. No n’estic molt convençuda, no crec que les faenes quotidianes que havien de fer les dones d’altres generacions tinguen molt a veure amb servidora, motxo en mà, amb un got de vi i cantant I will survive amb l’Aretha Franklin, però he de reconèixer que li he trobat un cert gust a aquests moments de reflexió sobre el meu melic (hi ha una paraula castellana que m’encanta: ensimismada, ja és això) mentre ho deixe tot net com una patena.
PS: I sempre, sempre, quan passe l’aspirador pense en Freddy Mercury, que en pau descanse, i li ret homenatge amb uns passets de ball.

normal

2

L’any 1963 Pasolini, mentre viatjava per Itàlia buscant el lloc on filmar La passione secondo Matteo, va decidir fer un documental per saber l’opinió dels italians sobre el sexe i l’amor. Va voltar per tota Itàlia fent preguntes directes, micròfon en ma, a persones d’arreu de totes les edats i condicions. El resultat és Comizi d’amore, un esplèndid retrat d’una societat. En la pel·lícula Pasolini també entrevista amics seus com ara Moravia, la Fallaci o Ungaretti.
He après a posar subtítols a vídeos de youtube i aquest trosset d’Ungaretti m’encanta M’encanta el vell poeta de dretes i catòlic, mudadíssim i somrient a la platja explicant, en un italià exquisit, el que en pensa sobre la normalitat i l’anormalitat.

 

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

Omidreza Mirsayafi 1980-2009

0

Estic preocupat, no crec que tinga l’energia per sobreviure a la presó.
Omidreza Mirsayafi

El jove de la foto, Omidreza Mirsayafi, de 29 anys, va morir abans d’ahir a la presó d’Evin, a Teheran. Va ser convocat a declarar pel tribunal revolucionari el 7 de febrer, després de l’interrogatori va ser portat a la presó. Van dir que al seu bloc, on s’ocupava de música tradicional persa, havia insultat el Guia Suprem Jomeini, fundador de la República Islàmica d’Iran. Ací en parlen.
Mort als 29 anys, a la presó, pel que havia escrit al seu bloc.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

ací també

0

Però a l’inrevès, a l’inrevès perquè el que volia la policia era no deixar eixir els estudiants de la Universitat (volien unir-se a la manifestació d’ensenyants). I a l’inrevès perquè ací fan servir la porra colpejant amb la banda del mànec per fer més mal… ho van aprendre a Gènova al 2001.
El ministre de l’Administració Pública ha declarat que els estudiants són guerrillers i han de ser tractats com a guerrillers. No vull ni pensar en quin tipus de tractament té el ministre al cap.

fatxes decents

0

Més de cent membres de la coalició de govern han publicat una carta on demanen a Berlusconi que no els faça votar el nou paquet de lleis sobre la seguretat “ponendo la fiducia“.
A aquest país, governat sovint per coalicions precàries, es fa molt sovint de convertir cada votació important al parlament en una moció de confiança, obligant així a tots els membres de la coalició a votar compactes per no fer caure el govern. És per això que molts governs duren tan poc.
Doncs ahir, un centenar de membres del govern de Berlusconi, encapçalats per la Mussolini (!) van declarar que el delicte de clandestinitat inclòs al paquet de lleis, que obligaria als funcionaris públics (metges i mestres entre d’altres) a denunciar els immigrants sense papers, condemnant així a molts xiquets a la invisibilitat i negant el dret a la salut i a l’educació, és inacceptable i incivilitzat. Entre els signants de la carta no n’hi ha, òbviament, cap membre de la Lega Nord.
No és molt, però amb la que està caient, dóna una certa esperança sobre la decència de la dreta d’aquest país.

breus

5

Un dels lefevrians re-acollits per sa santedat, monsenyor Giulio Maria Tam, el de la foto, es presenta a les eleccions municipals de Bolonya cap de llista de Forza Nuova.

A la Terza Università de Roma, després d’un dia de bastonades, concretament bastonades dels feixistes als estudiants d’esquerres (que no tenien bastons), han trobat un xicotet arsenal del perfecte squadrista a l’aula on tenen la seu els estudiants d’Aleanza Nazionale, partit al govern.

Un periodista de Repubblica acaba de publicar un llibre sobre els neonazis on explica la relació que tenen alguns grups amb membres del govern, el diari ha publicat la notícia amb tot de fotos de ministres amb els amics (el milloret de cada casa). Hui el PD ha demanat  explicacions a Berlusconi, no vull ni pensar què contestarà si contesta.

L’altre dia Berlusconi va dir de Franceschini, el secretari del PD que ha substituït a Veltroni, que era un catocomunista i Franceschini li va contestar que Berlusconi era tècnicament un clericofascista. Allò nou del que es van dir són els prefixes.

L’altre dia Berlusconi va proposar que al parlament no voten els parlamentaris (!), que voten només els cap de grup. Com que li fastídia haver de passar pel parlament continua fent decrets llei, un darrere de l’altre.

Diu el diari que demà tornarà el mal oratge. Havíem batut el rècord de sis dies sense pluja.

Cinc dels grupets de les engrunes del que queda a l’esquerra del PD han aconseguit posar-se d’acord per anar junts a les europees, a més, després de llarguíssims i esgotadors debats s’han posat d’acord sobre el nom: Sinistra e Libertà (?) i sobre el símbol, un rodolí blanc i roig amb una rosa i un sol que riu. El que no sé és de què se’n riu.

 

clàssic

4


Torna
, era un clàssic, un personatge romà perfectament inútil que jo sempre he pensat que hi era només per a que els turistes pogueren fer fotos, com els legionaris romans del Colosseu. Parle del policia municipal a sobre d’una tarima rodona a Piazza Venezia. Ja vaig comentar una volta el trànsit a la plaça sense semàfors, la veritat és que el municipal allà al mig intentant posar ordre a una situació impossible feia la delícia de turistes i vianants, però no solucionava res. Fa mesos el van traure amb l’excusa de l’enèsim cotxe que s’havia estimbat amb la tarima i semblava que la cosa havia de ser definitiva, però no, ha tornat.
Jo, la primera volta que el vaig veure, el meu primer dia a Roma,  inevitablement, vaig pensar en Alberto Sordi.
Si el policia allà enmig intentant dirigir el caos feia riure, encara fan riure més les paraules de l’alcalde explicant perquè han decidit tornar-lo a posar, diu que “dóna una imatge important de la ciutat, no només en la forma sinó en la substància, la imatge d’una ciutat que es lliura a les normes“. Qualsevol persona que haja caminat (o conduït!) per Roma estarà d’acord amb mi que lliurar-se a les normes no és precisament una de les virtuts de la ciutat, però jo estic molt contenta que el municipal de Piazza Venezia haja tornat. Era una de les coses que m’agradava ensenyar quan venia algú a Roma, ara tornarà a fer part del tour.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

troppo bella

2

Fanno paura solo perchè sono troppo belle

Ahir, enmig d’un atac d’hiperactivitat domèstica per oblidar-me que era el dissabte de la Magdalena, vaig anar al viver a comprar algunes coses que em feien falta per preparar-nos per la primavera. Com que estava tristona l’F. em va comprar una orquídia. Jo sóc bona amb les plantes, vull dir que no només no se’m moren, a més em donen alegries. No havia tingut mai una orquídia i li vaig demanar consells al senyor del viver. Li vaig dir que no hi havia provat mai i que tenia una mica de por de no saber tenir-ne cura, em va dir que no patira, que són com totes les plantes, que fan por només perquè són massa belles.
Hi pense des d’ahir.

mascletà

4

Aquest matí estic intentant fer com si res, com si no fóra el primer dissabte de la Magdalena, com si a les 12 no n’hi haguera cap mascletà, com si Castelló no existira. Estic fent les coses normals d’un dissabte normal, però m’estic morint de ganes de sentir soroll de petards i olor de pòlvora i d’escoltar a la banda municipal tocant Rotllo i canya. Hui voldria no estar a Roma…

quaderns de bitàcola

3

No hi ha cap lloc on un home sol se senta més sol que a Roma. Herman Meville

M’agraden els bons llibres de viatges i m’agrada molt llegir la impressió que va fer Roma als escriptors estrangers que l’han visitada. Per sort, sobretot durant el segle XIX, molts van fer el seu viatge a Itàlia i van escriure sobre la ciutat i sobre el van sentir visitant-la o vivint ací. Quasi es podria dir que les impressions del viatge a Itàlia es va convertir en un gènere literari.
Els escrits sobre Roma més coneguts són els de Goethe, Stendhal i Shelley que hi van viure, però n’hi ha molts més que la van visitar al llarg del segle i que es van deixar inspirar per la ciutat.
Amb el títol Dall’Italia, hi ha publicades les cartes que Gogol va escriure durant els dos anys que va passar a Roma, al 1838 i 39.
El 1909 es van publicar, amb el títol Italian Hours, els llargs articles que, sobretot l’any 1873 que va viure ací, va publicar a diverses revistes Henry James. També Nathaniel Hawthorne, Dickens i Zola van passar llargues temporades a Roma.
El 1955 es va publicar Journal of A Visit to Europe and the Levant, el diari del llarg viatge que Herman Melville va fer per Europa i Terra Santa al 1856. Hi ha una traducció de la part que correspon a Itàlia publicada ací, Diario Italiano. Ja sabia que al llibre no trobaria al capità Achab, però esperava un relat emocionat de la ciutat i de la seua gent. Doncs no. Una de les primeres frases és: “serà perquè vinc de l’orient o perquè estic d’un humor irritable, però Roma m’ha semblat aplanada. Una planassa que oprimeix“.  Es veu que el mal humor no se li va passar mentre va restar a Roma, es deixa impressionar poc pels monuments, es queixa de l’olor de la ciutat, de les cares poc amables dels romans, del que es cansa de caminar…
Quan visita el colosseu escriu: “El colosseu és com una cavitat entre els turons. Fa pensar al Hopper de Greylock” (una vall dels Apalatxes) i troba molt boniques les ribes del riu vistes des de sota de Castel Sant’Angelo perquè li recorden a l’Ohio. No l’he acabat de llegir, m’he fartat abans, trobe que és una llàstima que no sentira the luxury of loving Italy de què parlava Henry James durant la seua estada, potser en un altre moment li haurien fet més profit les seues passejades romanes.

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari