Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

enguany (3)

7

És la tercera volta que faig al bloc aquesta espècie de balanç de l’any que acaba. Enguany serà una mica més difícil, ha estat un any amb ganivetades inesperades i d’altres menys inesperades però que fereixen igual. De totes maneres també ha estat un any ple de bellesa i de coses que han valgut molt la pena:
Venècia sota la pluja, les sis copes sis, els meus nebots, un bes al pont de Brooklyn, Roma plena de senyeres i de banderes del Barça. Llargues converses amb amics, vistos per primera volta però vells coneguts, i descobrir quant ens queda encara per parlar, les mans de ma mare, Don’t think twice it’s all right cantada per a mi a l’estació de metro de Fulton Street.
Ell, que torna sempre quan més el necessite, els amics, tots, els llunyans i els propers (tots són propers), Roma. L’F., cada any una mica més, un gronxador que n’hi ha a una casa de la Toscana penjat d’una carrasca, els capitans coratjosos que salven vides a la mar i ens recorden que la decència existeix, Castelló que a voltes em pareix que se m’esmuny entre els dits. Algunes llàgrimes que val la pena plorar, pujar a un taxi a l’aeroport de Nova York i dir: Chelsea Hotel, please. Les rialles a Madrid amb amics.
Els metges italians que han decidit no complir la llei i no denunciar els immigrants sense papers, uns músics vells i mudats que em van tocar All of me a Nova Orleans, Madrid 2 – Barça 6, les palmeres de l’aeroport de València que em somriuen cada volta que arribe. Els paquetets i les cartes i les postals que arriben de tant en tant com abraçades, una policia a l’aeroport de Nova York que controlant els meus documents quan marxàvem, a la meua resposta al seu com estàs? que va ser ‘trista perquè marxo’ em va mirar als ulls i, somrient, em va dir: Tu tornaràs, jo reconec a la gent com tu.
La mar que em separa i m’uneix al lado de allá, l’esguard de l’F quan me mira; com tots els anys, totes les sobretaules llarguíssimes ací i allà. El vermut de grifo de las Bodegas Alfaro de Madrid, les meues menorquines rogetes, ser tan coenta tan coenta com per plorar mirant un pont o un paisatge i emocionar-me amb un taulellet mal posat o amb una parella d’ancians.
Una posta de sol a Ischia a primavera, les llàgrimes de Jesse Jackson al nomenament d’Obama, Roma, la terra que deixa de tremolar. La joia, i defensar-la com una trinxera com deia Benedetti i trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria, com deia la Xesca. El golf de Nàpols, que enguany m’ha regalat moments bellíssims. Brindar al sol amb un cafè a la salut d’uns amics tot passejant per Brooklyn, i, com tots els anys, escriure al bloc, els lectors del bloc, el comentaris al bloc, la gent que em deixa comentaris al bloc, descobrir que t’estimes a persones que coneixes pel bloc i descobrir que, a voltes, penses en elles quan escrius. El bloc, els altres blocs.

Marxem a l’Alguer a passar el cap d’any, vos desitge moltíssima sort en l’any que comença i que trobem molts motius per estar contents i molts raconets per estotjar les alegries. Salut!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

regalet

5

 

Un regal per a vianants atents. L’altre dia caminant per Castelló a les tantes de la nit un amic ens va dir que ens ensenyaria una cosa molt bonica, vam anar cap al mercat central i a un cantonet, quasi a terra ens va ensenyar l’ocellet de la foto. Ningú em va saber dir qui l’ha dibuixat ni des de quan està allà. Supose que moltíssimes persones hi han passat davant moltes voltes sense veure’l, però estic segura que haurà fet somriure molta gent en descobrir-lo.
Em va encantar, que algú el dibuixara, xicotet i ben fet, per fer un regal als vianants atents.

 

nadal

5

Me’n vaig a Castelló, estaré un grapat de dies desconnectada.
Bones festes a tothom i que no siga res.

PS: Ja ho sé, però si em pose a escriure una bonica entrada nadalenca perdré l’avió. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

carta

6
No recorde quan s’escrivia la carta als reis, espere que no siga massa tard. Ma mare en tenia una meua guardada on demanava, entre d’altres coses, contes sense dibuixos, perquè si no s’acabaven de seguida (on es veu que de xicoteta ja era viciosa). Recorde que al final posava sempre peticions tipus ‘que tots els xiquets del món tinguen regals’ i coses així, per tal que els reis notaren que jo era una bona xiqueta. Enguany faré una petició d’aquestes, no perquè es note que sóc bona, és que no puc més:

Roma, 19 de desembre de 2009
 
Estimades Majestats:
Voldria que tornaren la vella Democràcia Cristiana i el vell PCI i que aquest país tornara a ser ‘normal’, per favor, per favor. Jo m’he portat bé i, en general, ací la gent s’ha portat prou bé. Jo crec que ens ho mereixem.
Gràcies.  
Maria 

PS: Si és un regal massa gros podeu demanar ajut a una senyora que es diu Befana i que està més avesada a les coses d’aquest país. 

PS2: Com que a més de mags sou extracomunitaris, prepareu-vos documents màgics, no fóra el cas que acabàreu la festa a la presó. 

ela geminada

9

Ja hi som, demà presentaran al parlament una proposta de llei per posar filtres a l’accès a Internet i bloquejar les pàgines web que ‘inciten a l’odi’. Diu el ministre de l’interior que el foll que va agredir Berlusconi era ‘proper a grups dels social networks‘ (?!) i que internet és també culpable del clima d’odi que pateix el país (amb l’oposició, els diaris que no són propietat de Berlusconi, els jutges, etc.). Simplificant, un foll li trenca la cara a Berlusconi i el govern vol tancar Facebook, si algú ho entèn que m’ho explique.
Supose que contractaran assessors xinesos o cubans per activar els mitjans tècnics que diuen que faran servir per ‘filtrar la xarxa’.
Estic pensant canviar el nom d’aquest humil bloc: ‘Generació ela geminada’. Accepte suggeriments.

rostre

8

Algunes cosetes sobre l’atac a Silvio Berlusconi:

– per primera volta he sentit pietat per eixa persona, pietat per un ancià amb la cara plena de sang i un esguard ferit i espantat (i òbviament condemne l’agressió i hauria preferit que no haguera passat res)
– Em pareix fastigós l’ús polític que el seu partit està fent de tot plegat. Ja sabem que va ser un gest d’una persona malalta, és immoral i indigne usar-lo contra l’oposició, acusar-la de ser el mandant de l’agressió. Va ser el gest d’un malalt, però si haguera estat el gest d’una persona sana (posem un desocupat amb molts problemes), les responsabilitats pel nivell de violència política assolit a aquest país anirien molt repartides i darrerament ningú ha usat la violència verbal com el mateix Berlusconi i els seus aliats.
– El dia de l’agressió, abans que tot passara, les amenaces de Berlusconi a la Constitució havien fet parlar  de la possibilitat d’una gran coalició constitucional per defensar-la. El dia següent el diari de Berlusconi va publicar a la primera pàgina una foto gegant del rostre ensangonat amb el títol ‘Violència constitucional’. No tinc paraules.
– Berlusconi és un geni de la comunicació. El gest de tornar a eixir del cotxe per mostrar-se, per mostrar el rostre ferit a la multitud, cridant ‘No podran amb mi’. Aquest gest, segurament instintiu, poc pensat, de mostrar el rostre ferit i ensangonat, aquesta ostentació del patiment i de la ‘mortalitat’ de qui fins ara volia semblar immortal, aquest oferiment de la seua sang i el seu dolor als seus seguidors, li ha fet recuperar un consens que semblava perdut per sempre. Recuperat, paradoxalment, mostrant el que sempre havia volgut amagar, mostrant-se com una persona vella, ferida, amb xorritons de sang barrejada amb maquillatge (continue sense entendre com li va passar pel cap, amb el mal que ha de fer un nas trencat i, sobretot, com l’escorta ho va permetre).
– Per no abandonar l’aspecte simbòlic de tot plegat, que la ‘pedra’ fóra una reproducció del Duomo de Milà, el gest de mostrar el rostre ferit a la massa enfervorida com si fóra la sang liquada de San Gennaro o la Sacra Sindone, i el foll que l’havia ferit, cridant ‘Jo no sóc ningú’ mentre la policia se l’emportava, supose que faran la delícia dels semiòlegs.

Tot plegat ho pagarem, i el preu serà molt car.

veïnat

5

Jo que em pensava que vivia a un barri obrer i resulta que per trobar-hi el passat glamurós només calia rascar una miqueta.
La plana de davant de casa, pràcticament la foto de la capçalera del bloc, era part del jardí de la finca de Juli Cèsar als afores de Roma, els Hortis Caesaris. Per ací pasturaven lliures els cavalls del ramat sacre, amb els que Cèsar havia travessat el Rubicó, i justet ací davant estava (està, sota una instalació esportiva abusiva amb camps de tennis i piscines) el templet a la Dea Fortuna que Cèsar va fer construir per agrair la seua sort (pregaré cada matí a la Dea, donant gràcies, jo també).
Però el que més m’agrada de tota la història és que a les dàrsenes del port de Cèsar, de les que encara se’n veuen restes quan el riu és baix, va estar el vaixell egipci de Cleopatra dos anys, el temps que ella va viure ací, entre el 46 i el 44 aC. La vil.la de Cèsar va ser la residència de la reina egípcia mentre va viure a Roma, diuen les fonts clàssiques que Cèsar va fer construir un nou peristil i va fer pintar nous frescos per celebrar la seua estimada i que ella va fer plantar un palmeral als jardins.
I va ser justet d’ací davant d’on la reina va salpar quan Juli Cèsar va ser assassinat. M’encanta, tenia a Shakespeare baix de casa i no ho sabia…

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

poc a poc

3

L’altre dia, en una estoneta lliure entre l’estació de València i l’aeroport vaig passar per l’fnac i després de comprar alguns llibres, mentre voltava ja una mica marejada per la secció de discs, em vaig trobar davant del nas un cd: Miquel Gil & Manel Camp Trio amb David Pastor. No sabia que existia, me’l vaig comprar immediatament. Està molt bé, algunes cançons més que altres però la versió de Via con me de Paolo Conte és preciosa, escoltar aquesta cançó en valencià i amb la veu de Miquel Gil és un regal. 
Malauradament al disc no diu de qui és l’adaptació de la lletra (via, via, res et lliga a estos temps grisos plens de músics i d’homes pareguts entre ells…). Els arranjaments són de David Pastor, al piano Manel Camp, Horacio Fumero al contrabaix, Lluís Ribalta a la bateria i Miquel Gil, que la broda.

Ja em direu què vos pareix, les pose totes dues. 

Postdata desesperada: fa dos dies que l’editor de Vilaweb no em deixa posar imatges. Per posar la d’avui m’ha fet falta l’assistent personal d’html que tinc. A algú més li passa? algú sap què he de fer? Algú em pot ajudar, plis.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

dance me

5

Show me slowly what I only know the limits ofDance me to the end of love 
L. Cohen 

Els vaig veure a la cafeteria de l’aeroport de València, vaig alçar els ulls del llibre i vaig veure una parella d’ancians anant cap a una taula. Tot i que no anaven agafats del bracet (tots dos tenien les mans ocupades) ni n’hi havia cap contacte físic entre ells, l’amor es veia, com si l’aire que els separava estiguera ocupat per un lligam invisible, com si compartiren una llum que pertanyia a tots dos. Me’ls vaig estar mirant una estoneta, amb una tendresa que em va fer vindre llàgrimes als ulls (jo estava molleta, eixe dia). Quan ja estaven asseguts a la taula ella va posar el sucre i va remenar els cafès amb llet de tots dos i al cap d’una estona ell li va traure dels llavis una molla de pastís amb una carícia. Vaig haver de fer un esforç per deixar de mirar-los, tenia por de trencar amb el meu esguard el vidre delicadíssim d’aquell moment d’intimitat, de la seua bellesa. 
Vaig tornar els ulls al llibre però no vaig llegir més, pensava en com podia semblar absurd que em feren una espècie d’enveja, no perquè s’estimaven, sinó perquè s’estimaven de tota la vida i perquè, tot i la seua vellesa, eren les persones més belles de la cafeteria. Pensava que m’ha passat altres voltes que els vells em fan enveja, em passa quan veig parelles d’ancians ballant. Quan una parella d’ancians balla, pots notar, només amb mirar-los, que porten tota la vida ballant junts i que s’estimen i que ballar és una manera d’estimar-se. La seua dansa té una harmonia que només tenen ells i que no es pot aprendre. Si s’està molt atent es nota ja abans de que comencen a ballar, en el gest d’agafar-se, en eixe quasi abraç de dos cossos que encaixen perfectament, en les mans que es posen. I són més bells i ballen millor que ningú i, n’estic segura, més que ells mateixos fa molts anys, quan festejaven i ballaven, potser, la mateixa cançó.

Quan vaig moure per embarcar  els vaig tornar a mirar, estaven llegint tots dos i vaig pensar que m’hauria agradat molt veure’ls ballar.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

d’amor i no de ràbia

4
Nosaltres no som virtuals, senyor president, som persones en carn i ànima que usem la xarxa perquè és el lloc de la pluralitat cultural, de les mil idees i de les mil discussions, de la comunicació horitzontal i dels únics miracles possibles de veres, com el que hem creat hui: una plaça plena de gent que s’ha organitzat a la xarxa i ara està ací, tots junts, per donar a aquest país una sacsejada que és d’amor i no de ràbia.
A. Gilioli, periodista i blocaire, ahir a Piazza San Giovanni. 

Moltíssima gent, no sé si més d’un milió com diuen els organitzadors, però segur molts més dels noranta mil que diu la policia. Gent de totes les edats, cridant ‘ara prou’, cridant ‘fora la màfia de l’estat’ i demanant la dimissió del president. Auto-organitzada, creativa, cap líder polític entre els convidats a parlar, pancartes que diuen ‘Jo m’estime Itàlia‘, ‘deixa’ns somiar‘ i gent amb la Constitució a la mà, aire de festa, la gent estava contenta de trobar-se, de veure’s. Tothom amb cara de no acabar-s’ho de creure. No sé si una cosa així havia passat abans, una manifestació tan grossa, un èxit així, organitzat a la xarxa per persones normals que, com que ningú no les convoca, es convoquen soles. Una gran vesprada, si senyor. 
 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

no b

5
La plaça més gran de Roma, la dels primers de maig d’altres temps. Nanni Moretti ha dit hui que hi anirà, Dario Fo, Benigni…, adhesions de tot el món. Ja han mogut cap a Roma set-cents autobusos i un vaixell, un parell de canals de tele retransmetran en directe. 
No B Day, una manifestació sense partits, nata i convocada via facebook. Han demanat que la gent duga alguna cosa morada, perquè, diuen, és l’únic color que no pertany a cap partit (a més enguany es porta molt), el comitè organitzador, que es dissoldrà aquesta nit, diu que esperen 350000 persones per demanar la dimissió del president, ja vos ho contaré. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

pous

4

Quan una persona vella marxa a aquells pous fets de neurones mortes i esguards perduts. A banda del dolor, que no és rabiós, que és quasi resignat, com una rendició amb bandera blanca i sense armes. A banda del dolor, n’hi ha un altre dolor, per nosaltres, per la pèrdua de saber, d’experiència, de coses que ja no aprendrem mai, que no ens ensenyarà mai, de maneres de nomenar les coses, de paraules i pronúncies. De coses sobre nosaltres i sobre el món que ja no escoltarem mai. Mai.

dues creus

2

L’Eduard em va deixar un comentari a l’entrada sobre les reaccions a la sentència de la Cort Europea dels drets humans sobre les creus a les aules, un comentari que mereix una resposta que voldria tan raonada com el comentari.
I com que m’ha eixit llarguet està tot a Vull llegir…

Diu l’Eduard:

Maria, aquest post m’hi ha fet pensar durant uns dies.

D’entrada, vull dir que estic plenament d’acord amb tu i amb tots aquells que pensen que la religió és un sistema de creença privat i íntim que és millor, per mor de la convivència pacífica, deslligar de l’Estat i, per tant, dels seus espais públics.

Dit això, pens que és possible que els laïcistes sofrim d’un desig de coherència que, per ventura, siga excessiu. Excessiu no en el sentit que no siga impecablement lògic (un estat laic no ha de consentir símbols no-laics en els seus espais públics) sinó en el de què, per voler ser conseqüents, volem forçar les coses de manera que alteren el sentir profund de la majoria de la gent.

Tenim declaracions constitucionals de laïcitat, i reconegut al mateix nivell el dret a la llibertat religiosa, incloent el dret a no professar-ne cap. Tenim això en una societat on, fora de les elits intel.lectuals, la població es majoritàriament creient. Tenim molt, i potser prou. Hem de forçar la situació, en aquest cas llevant aquest símbol religiós que per a tanta de gent significa tant, per una pruïja legalista? No n’estic segur; i potser l’article de n’Eco (dic potser perquè no sé llegir en italià) va en aquest sentit.

També crec que, la manera com s’ha produït la cosa –venint la prohibició de les llunyanes latituds de la Unió Europea– ha contribuït a la reacció popular; i en aquest cas, comprensiblement. Aquest serà un problema recurrent en el futur, el del ressentiment a posteriori del poder que hem cedit a organismes foscs, incomprensibles, completament allunyats dels llocs on les seues directrius hauran de ser aplicades, i pseudo-democràtics –i ens ho haurem ben merescut, per indolents quan era hora d’oposar-nos-hi.

I no desdenyem també un altre factor –la percepció popular (i tampoc no gaire desencertada) de què, mentre una religió recula en presència pública, d’altra avança.

En fi: que potser faríem bé en considerar tot això. Se m’acut indesitjable posar crucifixos a escoles noves, però qui sap si no és tan greu deixar on són els que ja hi eren en escoles fetes, desobeint Europa si cal.

 I això t’ho diu u que no saps com odia que un parell d’hores a la setmana el seu fill hagi de perdre el temps a escola cursant una alternativa a una intrusa que mai de la vida hauria de ser assignatura, perquè, com diuen els anglesos en aquella expressió tan encertada, it doesn’t belong there. 

Intente respondre ordenadament.
Per començar n’hi ha un aspecte de tot plegat que no vaig mencionar en l’entrada i que potser siga el que més m’irrita: la reacció a la sentència va ser fonamentalment ‘patriòtica’: Europa ens vol furtar la nostra identitat italiana. Això a un país que es va fer contra el poder temporal de l’església, contra l’Estat Pontifici, ja sobta, perquè la identitat italiana (si això existeix) es va fer contra la creu.
Sobre la coherència excessiva, potser tens raó, però ho trobe molt saludable, potser no siga mai massa. Però aquest excés no crec que vulga ‘forçar les coses de manera que alteren el sentir profund de la majoria de la gent‘. I no ho crec perquè el sentir profund de la majoria de la gent pot ser un sentiment religiós, una fe, el que vulgues, però és un fet privat. Jo respecte el sentir profund de tothom, però demane el mateix respecte per al meu sentir profund, i la solució per garantir aquest respecte a tothom és eliminar els símbols religiosos de les aules. Potser caldria recordar que Itàlia, tot i ser un país tradicionalment catòlic, és també un país on, tradicionalment, han existit altres comunitats religioses, com ara jueus i protestants.
El que diu Umberto Eco a l’article, bàsicament, és que la creu ha perdut el seu sentit religiós i per tant no pot molestar ningú, diu que és un símbol laic i neutre. Puc estar d’acord en que una creu com la de la foto, o una penjada al coll de Madonna o la creu de la Union Jack (aquest és l’exemple que dóna Eco de creu despullada del sentit religiós) són símbols laics. Que el professor pose al mateix nivell un crucifix presidint un aula em pareix quasi una presa de pèl. Si jo veig un crucifix presidint un aula no pense en la identitat italiana, ni europea, pense en la religió catòlica.
Els edificis públics italians, i per tant les escoles públiques, són de (i per) tots els ciutadans de l’Estat Italià, no de-i-per els que pertanyen a una religió, no pot haver categories de ciutadans respecte a l’escola, i, sobretot, no per motiu de creença religiosa. Diu l’Eduard que la població es majoritàriament creient, jo no ho sé i no m’importa, aquest país té una Constitució redactada per unes Corts Constituents que van ser democràticament votades, aquest país té el model d’Estat que vol tindre, ho van votar en referèndum i van decidir (i això si que ho sé) majoritàriament que volien una república laica. 
Es pregunta l’Eduard: Hem de forçar la situació, en aquest cas llevant aquest símbol religiós que per a tanta de gent significa tant, per una pruïja legalista?
La resposta, sense dubtes, és sí. Amb tot el respecte pels costums i els sentiments religiosos de les persones, costums i sentiments que podran exercir sense problemes als llocs de culte, a sa casa o on vulguen, però no a l’escola pública. I no és una pruïja legalista, és respectar el dret de les persones d’altres religions o sense religió. Si a mi l’estat em prohibeix fumar als llocs públics jo no hi fume, i ho faig per respecte de la llei i per respecte dels drets dels no fumadors. Fume a ma casa o a espais privats on ho puc fer, perquè m’agrada i és un costum que tinc. Però als espais públics no són els costums -ni els sentirs profunds- el que cal respectar, sinó la llei, i la llei a aquest país no preveu una religió d’Estat, així que el costum de penjar creus a les parets és perfectament respectable a casa dels creients i als seus espais privats, si així ho volen, però no ho poden imposar als espais públics, com jo no impose el meu fum.
I sobre el fet de que la sentència vinga d’un organisme fosc, incomprensible i llunyà i que això en condicione la percepció et done tota la raó, però en aquest cas, a aquest país, també l’estat per a moltíssima gent és un organisme fosc, incomprensible, absent i llunyà.
Crec que n’hi ha coses amb les que cal ser intransigent i els intents de no respectar els drets d’alguns ciutadans (siguen minoria o no) n’és una. I una creu a un aula d’una escola pública és això, és vulnerar els drets d’alguns ciutadans.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

1 de desembre

4
Hui és l’1 de desembre, el dia mundial contra la SIDA.
Vénen al cap, no només hui, els amics morts. I els amics i els coneguts (i els desconeguts) seropositius que, a més de lluitar -com fem tots- contra les ‘normals’ dificultats de la vida, a més de lluitar -com fan tants- contra una malaltia, han de lluitar també contra els prejudicis i la discriminació. Voldria poder abraçar-los un a un i els voldria agrair la seua lluita i dir-los que estic segura que aquesta guerra la guanyaran -la guanyarem-, les dues guerres, contra la discriminació i contra el virus.

I brindarem junts per aquesta victòria, n’estic segura. Jo ja brinde hui, salut!

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

dels noms de les persones

5

Hui encete una categoria d’entrades nova, es diu regals italians, escriuré de coses menudes, de xicotets regals sorpresa que aquest país fa a qui hi ve i, sobretot, a qui hi roman. Menudes en el sentit que no són coses fonamentals de la vida, són altres coses que m’he trobat i que quan no hi sóc me manquen.
I començaré pel nom, pel meu. Molt poquet després d’arribar ja va començar la festa de diminutius i noms afectius.
Els agrada, els agraden els diminutius i molta gent els fa servir tota la vida, no és estrany que un adult a les targetes de visita s’escriga Beppe (Giuseppe) o Gigi (Luigi). Jo vaig conèixer un altíssim càrrec del Ministeri de l’Interior que a les targetes de visita oficials, amb l’escut i tota la pesca, s’havia fet escriure davant del cognom Pippo (Filippo), i quan li vaig preguntar em va dir que mai ningú li havia dit Filippo, que ell es deia Pippo. Penseu en Craxi (Bettino) o en el pare de la pobre Eluana Englaro (Beppino, que seria un diminutiu de Beppe que és un diminutiu de Giuseppe). El món dels adults està ple de Giulietto, Carletto, Tonino, Ombretta, Rosetta i noms així, que després, segurament, en el parlat esdevindran Giuliè, Carlè, etc. 
A Roma, i més avall també, el costum és tallar el nom a una vocal i accentuar-la, així que molt prompte, molta gent -no només amics, també la senyora del quiosc o el cambrer del bar- van començar a dir-me Marì. Així que ací em dic Marì, alguns amics em diuen Marietta, amb dues t, i el festival passa per Mariè (que seria la manera de tallar Marietta)Mariuccia, Mariù…
He de dir que la cosa em va agradar de seguida, em pareix una manera d’acceptar-me, de fer-me ser de casa.