El clot de les Ànimes

Aquests dies hem tornat a sentir parlar  de «la diputada díscola», en referència a Àngels Martínez, que al parlament va votar com la CUP i Junts pel Sí, en compte de seguir les ordres del seu grup (Catalunya Sí que es Pot). Ja fa anys que es fa servir el mot díscol per a referir-se a la gent que no segueix això tan seriós i invulnerable que hom anomena «disciplina de vot». Recordem els díscols Elena, Geli i Ventura, del PSC, que ara fa tres anys van mantenir la coherència amb el programa electoral. «El PSC suspèn cautelarment els tres diputats díscols», titulava un diari.

Però díscol és el mot adequat? Crec que no. Perquè té una càrrega negativa que no es mereixen els qui, simplement, actuen d’acord amb la seva consciència. Aquesta actuació, personalment, ens pot semblar més bé o més malament, però dient-los díscols manquem de l’objectivitat mínima exigible.

L’adjectiu díscol vol dir «que no es deixa corregir ni governar fàcilment». Els corpus textuals del IEC i de l’AVL ens en forneixen molts exemples. Heus-ne ací tres de ben aclaridors:

«D’altra banda, la qualitat subversiva del nostre Vuit-cents, per eminentment popular, no encaixa amb els pronunciamientos que, al mateix temps, practica l’exèrcit espanyol. L’exèrcit, sempre díscol a l’Espanya del segle passat, no hi té part sinó per coincidència.» (Joan Fuster, Nosaltres, els valencians).

«[…] algun d’aquests joves arrauxats i díscols que a l’hora de dinar s’empassen més literatura subversiva que altra cosa […]» (Xavier Benguerel, El testament)

«[…] deia quatre galanies a l’euga díscola, per mirar d’apaivagar-la […]» (Josep M. de Sagarra, Memòries).

Ja ho veieu: l’exèrcit espanyol, uns joves arrauxats, una euga… Assimilar-hi uns polítics que –amb ple discerniment i potser amb patiment i tot– segueixen el dictat de llur consciència, no és insultant?

«“ingovernable”, “incorregible”, “indisciplinat”, “desobedient”, “malcreient”, “pertorbador”, “entremaliat”, “dolent”, “rebel”… Quants d’aquests sinònims podríem aplicar a Àngels Martínez sense ofendre-la?»

Per acabar-nos-en de fer una idea, observeu la llista de sinònims de díscol que ens procura el diccionari d’Albert Jané: ingovernable, incorregible, indisciplinat, desobedient, malcreient, pertorbador, entremaliat, dolent, rebel, revolucionari, indòcil, contumaç. Quants d’aquests sinònims podríem aplicar a Àngels Martínez sense ofendre-la?

Aleshores, com ho hem de dir?

Per començar, no sempre ens trobarem obligats a posar-los una etiqueta, a aquestes persones. Vull dir que, sense cap qualificatiu, molts titulars s’entenen perfectament. Un exemple recent: «Qui és Àngels Martínez, la diputada díscola de CSQP que va votar a favor del referèndum unilateral?» Explicar què ha fet o dir que «no ha seguit (o ha trencat) la disciplina de vot» sempre serà més neutre.

En segon lloc, podem mirar de ser precisos. Per exemple, quan parlàvem de Geli, Elena i Ventura convenia dir que eren «diputats pro-referèndum» i no pas «diputats díscols».

«Potser convé demanar al món periodístic una mica més de sentit crític en l’ús del llenguatge»

I si ens hi hem de referir d’una manera genèrica, trobarem adjectius més adients, com ara discrepant, divergent, discordant... O bé «que discrepa», «que dissenteix», «que divergeix».

És cert que l’adjectiu díscol ha fet forrolla i que pot semblar imprescindible, que cap alternativa no acaba de fer el pes. Però paga la pena de perdre una mica d’impacte en pro d’un llenguatge respectuós.

Novament, copiar una altra llengua ens fa perdre precisió. I, aquesta vegada, ens mena gairebé a la injúria. Potser convé demanar al món periodístic (directors, editors, correctors, lectors…) una mica més de sentit crític en l’ús del llenguatge.

__________________________________

Quan entro a la llibreria me’ls trobo en conversa animada, fent-se bromes i engegant-se indirectes… i no tan indirectes:

—Oye tú, en un día como hoy, deberías de esconder el Marca. Los merengues, ¡que se jodan!
—Hombre, Pepe, yo también soy del Barça, pero tengo que ganarme la vida…

A la llibreria, s’hi sol parlar d’esports. Abstemi com sóc en aquest àmbit, el llibreter m’enxampa sovint amb un resultat que no sé, un jugador que no conec, una lesió que m’ha passat per alt. Però ell no defalleix: si hi ha cap esdeveniment esportiu important (i n’hi ha tants!), després del bon dia ja m’engega un comentari sobre el fet destacat de la jornada.

Aquell diumenge, casualment, vaig llegir a internet que el dia abans s’havia jugat la final de bàsquet al Palau Blau-grana, i que el Madrid n’havia hagut de fugir amb la cua entre cames.

—Escucha, sí que eres facha. Además del Marca también vendes la camiseta de la selección. Joder, ¿por qué no retiras eso?
—Cada día eres más radical, Pepe.
—En eso sí tienes razón… Bueno, me voy al bar, a tocarle los huevos a mi primo. Si gana el Barça o pierde el Madrid, yo me pongo la camiseta y que me vean…

Duu una samarreta blau marí amb un escut del FC Barcelona. No és la primera vegada que el veig a la llibreria, però avui el trobo especialment expressiu. Amb ganes de gresca, com si diguéssim.

En Pepe ja té cinquanta anys. El conec des que va arribar d’Andalusia, a principi dels setanta. Durant molts anys va viure al bloc de pisos vells que hi ha davant de casa. A còpia de treballar i estalviar, es va poder comprar un habitatge nou a la carretera. Feia molt de temps que no hi parlava. Ens acostumem a saludar, però no conversem. Avui sí. El tema s’ho val.

—Lo que más me cabreó del partido de ayer fue que los de la tele pusieran la bandera española al acabar…
—¿La pusieron? Pues yo no la vi —respon el llibreter.
—Sí, la pusieron. Y yo dije: «¿Qué coño hacéis? ¡Hoy toca la senyera!»

Aquí sí que ja no me’n vaig poder estar:
—I després diuen que ells no són nacionalistes…
—Collons, si ho són! —m’etziba en Pepe, amb un català ben digne.
—Calla, calla! —diu el llibreter— No vau veure l’altre dia aquell diputat que va desplegar una estelada a Madrid?
—Òstia, sí, que fort —respon ell, rient—. Me pensaba que les daba algo…

Vaig sortir de la llibreria amb una lliçó apresa. Fa deu anys crèiem que això de l’independentisme era cosa de quatre visionaris. Després vam veure que s’hi afegia més gent, però encara pensàvem que els defensors de la causa havíem de ser nacionalment conscients, amb anys de currículum i catalanoparlants. La lliçó és que la gent com en Pepe (els castellans o fills de castellans, per entendre’ns) són els que han de decantar la balança, i potser només esperen que els anem a cercar. La pedagogia no l’hem de fer a Espanya, sinó aquí.

I no sé què badem.

[Aquest article fou publicat en un mitja digital del Bages l’any 12.]

____________________________________

Dilluns al matí vam enterrar la Maria Badia i Torras, la tia Maria. L’església de Sant Sadurní plena de gom a gom. Serenor, tristesa i reconeixement d’una dona altruista. Una dona de pagès nascuda fa noranta-vuit anys a la Bonavista. La pubilla de cal Badia.

Creient i practicant fins al darrer alè. I sobretot practicant de l’amor als altres. Al seu fill Josep, mort tan jove, víctima dels temps, malaguanyat. Al petit, el Jordi, que ja fa anys que viu a AMPANS (quant de temps fa que no el veig…). La tia Maria va ser durant anys la gran ambaixadora d’AMPANS a la comarca: qui es podia negar a fer-se’n soci o comprar-ne loteria? Va ajudar l’entitat que acollia el seu fill, sense defallir. Tot per amor als altres: al seu Jordi i als altres discapacitats psíquics que s’hi arreceren.

I amor també a la pubilla, l’Amàlia, un amor recompensat a bastament. És ella que va tornar a casa i va apuntalar-ne les parets. Si hi ha l’Amàlia no cauran, no, no patiu pas. No conec cap dona tan forta. És ella que va pujar l’Àngel, el nebot. És ella que ha vetllat la mare fins al darrer dia. És ella que passa ànsia del Jordi. És ella que ha fet i fa de puntal de fills i néts, quan ho han de menester. És ella que estintola en Lluís, nit i dia. D’on la treus, tanta força, Déu meu?

Aquesta setmana m’han vingut records de la tia Maria quan encara anava valenta. Tenia vuitanta anys i baixava cada dissabte a la peluqueria i a comprar. I ens venia a veure per si algú la podia acompanyar amb l’auto, o si més no dur-li la senalla. Les seves paraules de comiat sempre eren aquestes: «Apa, a conservar-se!», acompanyades tothora d’una rialla sorollosa i carregada de vitalitat, que em recordava tant la de mon pare.

Al funeral, un nét, el Jordi, va recordar-la amb un retrat fidedigne, viscut. Va fer-nos veure la paradoxa que ella i l’oncle Pepet, dos pagesos de soca-rel, s’havien passat mitja vida a la fàbrica. I va dir, i insistir, que la tia era molt xerraire. És cert, innegable. Però a mi em va fiblar la pregunta final: «Qui ens dirà aquelles paraules que ens deies tu, àvia?»

____________________________________

Tothom sap què vol dir fer bondat. Però el cas és que a molta gent li sembla una expressió vella, de les d’abans, i es resisteix a fer-la servir. Em fa l’efecte que si pensem això ens equivoquem, perquè d’aquesta manera empobrim la llengua. Per tant, no ens estiguem de dir als nostres fills: Ja cal que facis bondat a col·legi, i ves que no t’hagin de renyar. Que no ens passi que, de tan moderns que volem ser, vingui un moment que ni parlem bé ni eduquem com cal.

D’expressions amb el verb fer n’hi ha tantes que avui no podrem fer-ne sinó un tast. Primer de tot, unes quantes observacions. Per exemple, que quan vulguem dir ‘simular’ no hauríem d’emprar *fer-se, sinó fer: No facis l’adormit, que ja sé que estàs despert (i no pas: *No et facis l’adormit). Quan no vol sentir una cosa fa el sord (i no: *es fa el sord). Igualment, amb el significat de ‘presumir’ hem de dir fer i no pas *fer-se: No vulguis fer el valent, que no ho podràs portar (i no pas: *No et vulguis fer el valent).

Hi ha una construcció amb fer que no hauríem de deixar perdre: fer de mal (amb el significat de ‘ésser difícil de’), o bé fer de bon (‘ésser fàcil de’). Per exemple: No sé pas què dir-te, això fa de mal aconsellar. Fa de mal preveure com serà la temporada de bolets, enguany. És un llibre entenedor, que fa de bon llegir.

Hi ha moltes expressions amb el verb fer que corren el risc de desaparèixer perquè són sinònimes de verbs més usats i, a més, perquè en castellà no es diuen. Anoteu, per exemple, aquestes: fer nosa (‘molestar’), fer servir (‘utilitzar’), fer via (‘anar de pressa’), fer cap (‘adreçar-se’), fer l’efecte (‘semblar’)…  Heus ací un parell de frases per a recordar-les: Em fa l’efecte que hi faig nosa, aquí, perquè no sé fer servir aquestes màquines. Si vull fer cap al casal d’avis abans no tanquin, ja cal que faci via.

Per acabar, tinguem en compte que, a diferència del castellà, nosaltres solem fer en comptes de donar. Per això hem de dir fer un petó, fer una abraçada i fer un pas (en comptes de *donar un petó, *donar una abraçada i *donar un pas). Aquest ús de fer en lloc de donar, n’hi ha que l’atribueixen al nostre caràcter presumptament garrepa (per això no donem res), però m’estimo més de pensar que, simplement, és que som feiners (per això sempre volem fer).

[Aquest article fou publicat a la revista Mes a mes de Callús el novembre del 2010]

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

És curiós que, fent servir la paraula cul, puguem construir frases molt vulgars o despectives –reservades a moments de molta confiança– i també frases que poden arribar a ser apropiades per a situacions formals. En una conferència, posem per cas, no seria gaire escaient que diguéssim que Salvador Dalí i García Lorca eren cul i merda (hi ha alternatives no tan vulgars, com ara carn i ungla o tap i carabassa). En canvi, no passaria res si a la mateixa conferència dèiem que aquell escriptor portava unes ulleres de cul de got. Celebrem, doncs, de tenir una llengua tan rica i tan flexible, que s’adapta a totes les situacions, fins i tot jugant amb una mateixa paraula.

Hi ha qui-sap-les frases fetes amb cul, d’aquelles que no fereixen la sensibilitat de l’oïdor. Per exemple:

• anar cul arrere (o de cul enrere): El nen anava cul arrere i ha caigut. L’empresa va prosperar els primers anys, però ara fa temps que va de cul enrere. I trobaríem sinònims d’aquesta expressió, també derivats de cul, com ara recular i anar de recules.
• cul de món: Viuen a quinze quilòmetres del poble, en un cul de món.
• caure de cul: Va topar amb la porta i va caure de cul. Veus aquella estàtua i n’hi ha per a caure de cul.
• cul d’en Jaumet (o cul d’en Pepet): No hi ha manera que segui: és el cul d’en Jaumet.
• un cul de…: Cada dia va a resar: és un cul d’església. És un cul de taverna: a l’hora de dinar ja va torrat.
• tenir el cul pelat: No cal que li diguis com es fa un currículum, perquè té el cul pelat de fer-ne.
• cul-de-sac: Va ficar el cotxe en un cul-de-sac i no en podia sortir. La política del país és en un cul-de-sac i cal esperar fins després de la votació.

D’expressions vulgars amb cul n’hi ha moltes i totes són prou conegudes. Solen ser insults o frases molt informals que només solem sentir al carrer o a casa: llepar el cul a algú, ficar-se la llengua al cul, engegar a prendre pel cul…

El cul també és la part inferior d’un objecte: el cul d’una olla, el cul d’un sac… I d’aquí en surten dites com ara: Al cul del sac, s’hi troben les engrunes, que és com dir: «Vés fent, que més tard o més d’hora ja t’ho trobaràs.»

De locucions i refranys amb el mot cul, n’hi ha més. Els sabíeu aquests tres? 

• Quan li ha vist el cul, diu que és femella, que es fa servir per a aquells que, quan una cosa ja ha passat, diuen que ells ja la preveien.
• Qui té el cul llogat no seu on vol, és a dir, que si treballes per a altri a vegades t’has de mossegar la llengua.
• Sembla que s’hagi vist el cul: s’aplica a algú que fa grans manifestacions d’alegria.

Ja ho veieu. Per a la llengua, el cos humà és com el porc: s’aprofita tot.

[Aquest article, si fa no fa, fou publicat a la revista Mes a mes de Callús el novembre del 2010]

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Us en fareu creus. Com pot ésser que gent que fa tants anys que treballa a TV3 encara parli malament? És normal que a una periodista que va començar a sortir a la televisió pública catalana quan es va estrenar, el 1983, encara ningú no li hagi pogut corregir ni les esses, ni les eles, ni les es, ni les vocals neutres, ni les consonants africades, ni les errades sintàctiques elementals, ni…

No és menysvalorar la llengua, això? On s’és vist que un periodista del primer mitjà audiovisual d’un país exhibeixi deficiències lingüístiques tan estridents? I no és ofensiu per a tot els contribuents? Ho veuríeu enlloc més, això? Us imagineu un periodista d’una televisió anglesa, francesa o espanyola que no articulés bé els sons bàsics de l’idioma?

Però aquesta vegada potser n’han fet un gra massa, perquè una connexió des del Liceu ha esdevingut una connexió des del «Liceo».

Escolteu-ho vosaltres mateixos:

En poc més d’un minut i mig que dura el vídeo, m’ha semblat sentir-hi tot això:

• Bona nit [no fa la o oberta]
• el acte
• és animar-los [enllaç sord]
• animar-los a que col·laborin
• el fet de que
• vintè [no fa la e oberta]
• vol [no fa la o oberta]
• mecenatge [com «cotxe»]
• els propers anys [enllaç sord]
• posar l’accent [sorda]
• novetats [fa una e i no una vocal neutra]
• artístiques [fa una a i no una vocal neutra]
• moments al món [enllaç sord]
• muntatge [com «cotxe»]
• serà [no fa la e neutra]
• representarà [sorda]
• set [no fa la e oberta]
• exacta [pronuncia «esacta»!!]

Un devessall. Un festival. I segurament me n’he deixat. I encara passem per alt que diu bilions on ha de dir milions. En aquestes circumstàncies, ja no ve de sis zeros…

Però animem-nos: l’última paraula que diu és «Liceu» i aquesta vegada sembla que la diu bé. Al setè intent. Ja ho diuen, oi, que la setena és la bona?

És ben veritat que el carro de la llengua oral va pel pedregar. Però em fa l’efecte que a TV3 ens volen fer creure que la cosa està més fumuda que no està.

Potser també us interessarà:

• TV3, tenim un problema: la llengua
• Maltractaments i més bajanades a TV3
• Escolta, Chenoa: quant cobres per cada castellanada?

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Entre els elements més contaminants del català hi ha, sens dubte, el mot major. En el català modern és major la festa grossa d’un poble i alguna cosa més: el major d’edat, la vela major, la plana major, la missa major, la força major… Generalment, vol dir ‘més gran en dignitat, en categoria’. Abans es feia servir també per a referir-se al qui tenia més edat; per això en alguns indrets, com al sud, els majors són la gent gran, els vells. Però, deixant de banda aquests casos, quan parlem amb naturalitat no fem servir mai major. I, sobretot, és totalment desaconsellat com a comparatiu, ni que sigui en un ús absolut, com ara:

• El referèndum pactat és el que té major consens.
• És un dels premis literaris amb major participació d’Europa.

En casos com aquests, la solució és tan simple com canviar major per més:

• El referèndum pactat és el que té més consens.
• És un dels premis literaris amb més participació d’Europa

De vegades, amb l’adverbi més no n’hi ha prou i s’hi ha d’afegir gran o alt (al capdavall, major vol dir «més gran»).

• Té el major dèficit d’Europa — Té el dèficit més gran d’Europa.        

El majorista sol consumir més elements plastificats i ens regala frases carregoses, amb entrebancs i allunyades de la naturalitat i la precisió. Mireu, si no:

• Sembla que va adquirint major equilibri — Sembla que va millorant l’equilibri
• Diu que és necessària una major implicació per part de la societat — Diu que cal més implicació de la societat.
• Què podem fer perquè les persones aconsegueixin un major grau d’autonomia? — Què podem fer perquè la gent tingui més autonomia?

Aquesta família de plàstic inclou també paraules com majoria i superior, sovint acompanyades d’uns termes fixos:

• Els infants, en la majoria de casos, es limiten a… — Els infants, molt sovint, es limiten a…
• L’estat grava tots els premis d’un import superior a 2.500 euros — L’estat grava tots els premis de més de 2.500 euros

I després hi ha una altra autèntica plaga, que és anar a més. He fet una cerca pausada de les desenes d’exemples del Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana i no n’hi he trobat cap cas. Després he mirat el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana i tampoc. Es veu que algun diccionari no normatiu ho va registrar (per què?), a can TV3 els va fer gràcia i ara els homes i dones del temps ho amollen amb aquella naturalitat. Doncs sapigueu que és plàstic.

• Les nuvolades aniran a més — Les nuvolades creixeran
• No són casos aïllats i aniran a més — No són casos aïllats i n’hi haurà cada vegada més
• Si la campanya va a més, ho celebrarem — Si la campanya funciona, ho celebrarem

I, com que tot allò que puja també baixa, heus ací l’expressió oposada: anar a menys.

• Durant la nit d’avui es preveu que les pluges vagin a menys — Durant la nit d’avui es preveu que les pluges aniran minvant

Com dèiem abans, el plàstic atreu més plàstic, i aquesta frase en tenia molt: per què hem de dir durant la nit d’avui i no Aquesta nit o Avui a la nit? I per què les pluges, en plural, si això no s’ha dit mai?:

• Avui a la nit la pluja anirà minvant [o s’anirà esvaint, o anirà disminuint, o s’anirà dissipant, o anirà desapareixent…]

Val a dir que la construcció anar a menys sí que surt en alguns diccionaris. Per exemple, l’Alcover-Moll la registra, amb un exemple medieval i amb un significat molt restringit: «Decaure, passar a un estat inferior (de riquesa, de categoria…)»

I per acabar una construcció que fins fa deu anys no acceptava el diccionari i que no sembla gens idiomàtica: la locució conjuntiva a menys que. Trobo que faríem bé d’evitar-la.

• No pagarà els rebuts abans de l’estiu, a menys que sigui un cas justificat — No pagarà els rebuts abans de l’estiu, tret que sigui un cas justificat [o llevat que, o excepte que…]

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

_____________________

Potser també us interessarà:

http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2016/12/06/el-catala-de-plastic-que-ara-sescriu/

http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2016/05/26/per-un-catala-menys-encarcarat/

http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2016/07/07/fer-se-un-autogol-a-si-mateix-en-la-seva-propia-porta/

Vejats miracle!

Hi ha un institut públic on els alumnes acabaran els quatre anys d’ensenyament secundari obligatori havent llegit tres-centes hores. Tres-centes! I no pas a casa, sinó dins el centre. I no necessàriament els llibres obligatoris, sinó els que ells vulguin.

I això com es fa? Doncs cada dia dediquen la primera mitja hora a llegir. De vuit a dos quarts de nou del matí, tu camines pels passadissos de l’institut i no hi sents ni una ànima: més de cinc-cents adolescents silents, abocats a devorar aventures, concentrats en reflexions, intrigats en tafaneries, delectats en descripcions, encaramel·lats amb mots melindrosos, colpits per desgràcies horribles…

«Saber llegir és imprescindible per a aprendre qualsevol matèria i també per a entendre els enunciats i aprovar exàmens»

No us penseu pas que això passi en un centre privat, dels que surten al «30 minuts», Escola Nova XXI i tota la pesca. L’institut Quercus és a Sant Joan de Vilatorrada, un poble d’onze mil habitants, el segon més gran del Bages, després de Manresa. Hi treballen una setantena de professors i hi estudien uns set-cents alumnes (ESO, batxillerat, cicles formatius i cursos per a alumnes que no han pogut aprovar l’etapa obligatòria).

L’experiència es va gestar el curs passat, quan tres professores van voler estudiar un sistema perquè els alumnes llegissin més. Això va anar així perquè es van adonar que saber llegir és imprescindible per a aprendre qualsevol matèria i que l’única manera d’aprendre’n és practicant. De fet, els entesos diuen que la competència lectora és com un tamboret de tres potes, i que no en pot faltar cap perquè cauria. La més bàsica, saber llegir, descodificar el missatge escrit. La segona, llegir per plaer, el famós gust per la lectura. I la tercera llegir per a aprendre: entendre bé els missatges, absorbir la informació, relacionar-la amb conceptes apresos i reflexionar-hi críticament.

Però la inquietud també va néixer d’alguna urgència, com ara que més d’un i més de mitja dotzena suspenien els exàmens perquè no entenien bé els enunciats. (Sí, sí, això passa. I tant, si passa.) N’hi havia més, de propòsits, és clar, però aquest captivava tothom: professors de lletres i de ciències i de música i de tecnologia i de… I captivava els pares. I hauria de captivar també l’administració i els sindicats…

«Després d’un any de preparació, ara els ho podien tombar. Però no: el claustre va anar de primera»

Bé, el cas és que aquestes tres docents, després de reunions i cursos d’assessorament, després de proposar i descartar, de llegir manuals i visitar centres, van determinar que la millor manera de fer una passa ferma era aquesta: començar el dia llegint, en silenci, cadascú a la seva taula. Si ho feien tots alhora, de primer d’ESO a segon de batxillerat, l’organització se simplificava molt. Una vegada resolt l’horari, calia aclarir unes quantes incògnites: havien d’ésser uns llibres determinats? No: la gràcia és que cadascú triï el seu i el dugui de casa. I si no en duu cap? El centre n’ha d’oferir (a la biblioteca n’hi ha tants com vulguis i, a més, el pressupost autoritza despeses d’aquesta mena). I aquell alumne que va tan perdut que…? El tutor el guiarà. I si hi ha qui vol aprofitar l’avinentesa per llegir el llibre obligat de català? Doncs que ho faci, és clar (de fet, a batxillerat, on també s’aplica la innovació, la majoria llegeixen els llibres de les matèries de llengua, literatura o filosofia).

El dia que ho van proposar al claustre no les tenien pas totes. Després d’un any de preparació, ara els ho podien tombar. La directora, compromesa, i tot l’equip directiu els havien fet costat des del primer instant, però de vegades les innovacions fan por… Doncs no: el claustre va anar de primera. Algú va arrufar el nas, però la majoria de professors s’hi van avenir. Tot es veia clar, la mecànica era senzilla, no hi havia res a perdre. «I el professor què ha de fer, mentre la classe llegeix?», va demanar un. Home, ha de llegir també, és clar! Bé ha de donar exemple.

Cal que us digui que, al cap d’un trimestre i mig, n’estan encantats, també, els professors? I no pas perquè ells tinguin mitja hora lectiva per a llegir, sinó perquè poden contemplar cada dia un petit miracle, el miracle de començar la jornada laboral amb silenci, concentració i atenció, tres valors que pretén fomentar aquesta iniciativa i que com més va més escassegen a les aules.

«Tot i que la llengua (molt) majoritària dels alumnes és el castellà, la majoria de llibres que escullen per llegir a l’aula són en català»

I els alumnes? El primer dia els va sobtar, la primera setmana s’hi van adaptar i ara –molts– en voldrien més. N’hi ha qui-sap-los que han descobert, ves per on, que aquest plaer de la lectura és a l’abast de tothom.

I encara un altre petit miracle: tot i que la llengua (molt) majoritària dels alumnes és el castellà, la majoria de llibres que escullen per llegir a l’aula són en català.

Fa poques setmanes, les promotores han tingut una altra idea brillant: l’Arbre de la Lectura. El teniu retratat al capdamunt de l’article: a cada fulla hi ha el títol d’un llibre llegit, amb el nom del lector i un breu comentari (no són tots positius, no us penseu, que ja hem dit que llegir desvetlla el sentit crític!). Si en poc més de quatre mesos ja podem veure un arbre tan poblat, us l’imagineu a final de curs?

_______________________________

Aquest article fou publicat abans de Nadal a la revista «Llengua Nacional», en un dossier molt recomanable sobre correctors d’abans i d’ara, amb articles de Gabriel Bibiloni, Jem Cabanes, Josep Espunyes, Bernat Joan, Josep M. Mestres – Sílvia López, Josep Torras i Ramon Torrents, a més d’entrevistes a Albert Jané i Àlvar Valls i una selecció de texts de Bartomeu Bardagí. Amb el permís de la directora de la publicació, na Mercè Espuny, el reprodueixo avui al clot.

______________________

Amb l’obra de Pompeu Fabra, la llengua catalana adquirí uns fonaments prou sòlids per a esdevenir una llengua de cultura, apta per a totes les expressions, orals i escrites. Amb les adaptacions territorials, especialment les Normes de Castelló de 1932, aquesta consolidació s’estenia a tots els Països Catalans.

Escriptors, traductors, periodistes, mestres, escrivents… qualsevol català podia servir-se de la llengua en un àmbit formal amb seguretat, sense vacil·lacions. El català recuperava, finalment, la fermesa, la serietat i la dignitat que havia anat perdent progressivament des de l’edat mitjana.

Tanmateix, una normativa no s’implanta d’un dia per l’altre. I encara menys en el cas d’una llengua com el català, que restava (i resta) sota la interferència constant d’una altra de tan potent i tan omnipresent com l’espanyola. 

«Cal donar molta importància a la tasca de correcció de Fabra mateix i dels seus deixebles immediats, de la gent que es va impregnar dels seus criteris»

Les baules d’una cadena

El primer terç del segle xx, en un context intensament normativitzador, la figura del corrector fou crucial. Primerament, perquè assegurava que les opcions lingüístiques sancionades i oficials (ortogràfiques, gramaticals, lèxiques) s’anirien difonent. I, segonament, perquè contribuïa a resoldre els dubtes –que les obres de Pompeu Fabra no havien pogut abastar–, seguint les línies establertes pel Mestre.

És per això que cal donar molta importància a la tasca de correcció de Fabra mateix i dels seus deixebles immediats, de la gent que es va impregnar dels seus criteris, bé treballant braç a braç amb ell, bé llegint-ne a consciència les obres i assaonant una formació fabriana completa. Hi ha alguns noms il·lustres d’aquella època, dels quals parlem en aquest dossier de Llengua Nacional, com ara Eduard Artells (1903-1971), Joan Sales (1912-1983) i Bartomeu Bardagí (1915-2003). Tots tres van formar part, als anys trenta del segle xx, de l’Extensió d’Ensenyament Tècnic, un organisme que havia estat creat per Prat de la Riba i que la Generalitat republicana va revifar tan bon punt el català fou declarat idioma oficial. L’Extensió era una escola per correspondència que tenia una missió molt clara: preparar en la nostra llengua tres mil mestres escampats per tot Catalunya. Fou una feina impressionant i, atesos els mitjans humans i materials, d’una productivitat excel·lent. Tanmateix, el 1939 —si no abans— aquesta tasca va ser estroncada.

Tanmateix, acabada la guerra de 1936-1939, la cadena havia de continuar. Amb l’exili de Fabra i d’una bona part de la intel·lectualitat, la gent que havia treballat al costat del Mestre tenia aquesta responsabilitat preservadora i la va exercir en condicions completament adverses, però amb plena consciència, amb sacrifici i amb amor veritable a la llengua i al país. Així mateix, cal esmentar d’aquesta època la feina dels divulgadors i dels formadors de professors de català, especialment dins Òmnium Cultural. Hi són figures clau Joan Triadú i Font (1921-2010), Jaume Vallcorba i Rocosa (1920-2010) i Manuel Miquel i Planas (1916-2002). I, per una altra banda, el gramàtic Josep Ruaix i Vinyet, que a final dels anys seixanta cedeix a Òmnium unes fitxes que emprava per a fer classes al seminari de Vic i que són l’embrió dels seus llibres, sens dubte els llibres de català més divulgats i venuts de la història.

«La segona baula —molt més gruixuda— és la dels homes i dones nascuts a la postguerra: Miquel Adrover, Jordi Bruguera, Jem Cabanes, Mait Carrasco, Jaume Costa, Josep Espunyes, Josep Ferrer,  Carles-Jordi Guardiola, Roser Latorre, Juli Moll,  Quim Pomares, Josep Torras, Ramon Torrents,  Àlvar Valls…»

Sortosament, la baula següent —la dels homes i dones nascuts en la postguerra— fou molt més gruixuda i mantingué el mateix propòsit i el mateix respecte a l’esperit de l’obra fabriana. Són els treballadors de la resistència, primerament, i de la represa a partir de la mort del dictador. Ja han rebut una formació consolidada, especialment, en seminaris i en universitats. Pouen directament en les obres de Fabra, però també en tot allò que escriuen més tard els correctors i divulgadors: els articles publicats a Serra d’Or per Eduard Artells i, més tard, per Lluís Marquet; les lliçons gramaticals de Quim Pomares a la revista Recull; les recomanacions lingüístiques de Josep Ibáñez i Albert Jané a Tele/Estel…

En aquest període llarg del franquisme, hi hagué una veritable escola pràctica de formació de correctors: la Gran Enciclopèdia Catalana. Sota l’assessorament general de Ramon Aramon i Serra (secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans durant tot el franquisme), hi va treballar un veritable estol de correctors (prop d’una trentena en la primera edició). Fou, sens dubte, un espai de traspàs, de mestratge i d’aprenentatge, car hi havia correctors vells i veterans al costat de gent jove, en edat —i amb afany— de créixer intel·lectualment.

La majoria dels correctors d’aquella nova generació avui tenen —o tindrien— una setantena d’anys. Parlem de Miquel Adrover, Jordi Bruguera, Jem Cabanes, Mait Carrasco, Jaume Costa, Josep Espunyes, Josep Ferrer,  Carles-Jordi Guardiola, Roser Latorre, Juli Moll,  Quim Pomares, Josep Torras, Ramon Torrents,  Àlvar Valls… Alguns van passar pel primer diari de la represa democràtica, l’Avui, en una secció de correctors dirigida durant anys per Joan Fortuny, i també per la primera televisió que va emetre programes en català (TVE-Catalunya). N’hi hagué uns altres que van encarregar-se de les oficines de llengua de les institucions (Parlament de Catalunya, Diputació de Barcelona, ajuntaments…). Per una altra banda, es va mantenir i intensificar la tasca de divulgació; n’és un exemple la columna diària d’Albert Jané a l’Avui, que fou tan important i tan llegida. Alguns dels membres de la baula resistent ens expliquen en aquest dossier la seva visió de l’ofici de corrector i les vivències pròpies. 

Anys 1980-1990: es trenca la cadena?

Per a saber què va passar a la dècada de 1980, hem de llegir aquest fragment del llibre El català que ara es parla, d’Ivan Tubau: «Ricard Fité i Ferran Toutain, tots dos correctors a l’Avui però disconformes amb la normativa de la casa, publiquen el primer semestre de 1982 dos articles que faran història. […] En aquests dos articles està anunciada ja tota la revolució restauradora i naturalitzadora que es materialitzarà a Catalunya Ràdio, TV3 i més tard al Diari de Barcelona, i que tindrà com a pedra d’escàndol Verinosa llengua, un llibre començat a rumiar per Fité i Toutain i finalment escrit per aquest i Xavier Pericay.»[1]

Als anys vuitanta hi ha, doncs, a Barcelona, un tomb en la línia seguida fins aleshores. Aquell «català depurat» que propugnava Pompeu Fabra és suplantat en alguns àmbits per un «català acostat a la llengua del carrer», és a dir, un català cada vegada més castellanitzat. Aquesta tendència, defensada per un grup de correctors col·locats en mitjans importants i influents, origina una divisió i un enfrontament amb la gent que havia mantingut amb cura i amb respecte la línia fabriana: la d’una llengua precisa i genuïna, en què, a més, poguessin sentir-se reconegudes totes les varietats.

«”La cosa més greu és una certa tendència, en els mitjans de comunicació més majoritaris, a fer servir sempre la forma més semblant al castellà”, deia Joan Triadú»

La contrarietat és xocant i irritant. Així l’expressa, per exemple, Joan Triadú: «La cosa més greu és una certa tendència, en els mitjans de comunicació més majoritaris, a fer servir sempre la forma més semblant al castellà. En això hi ha hagut una doctrina, en nom de l’audiència, que ve a dir que com més ens acostem al castellà més gent ho entendrà, més gent ho llegirà.»[2]

També s’hi referia críticament Albert Jané: «L’existència de criteris divergents i d’actituds d’indisciplina, totalment desconegudes encara fa molt pocs anys […] en realitat no fa sinó amagar la incapacitat d’expressar-se en català —oralment o per escrit— amb el mínim de dignitat i de correcció lingüística exigible.»[3]

El grup nascut entorn de Verinosa llengua va constituir-se el 1991 en Grup d’Estudis Catalans, amb la voluntat de fer pressió sobre l’Institut d’Estudis Catalans perquè ampliés els criteris d’admissió de determinades paraules o accepcions, la majoria castellanismes. En formaren part Toutain, Pericay, Fité i també Oriol Camps, aleshores cap de la unitat d’assessorament lingüístic de Catalunya Ràdio. Si no van aconseguir que mots com barco o disfrutar entressin en el diccionari de l’Institut, sí que hi van entrar, per exemple, guapo, carrera (amb el significat de ‘cursa’) i entregar (amb el significat de ‘lliurar’). A més, fruit de la seva pressió, també es va modificar l’ortografia en dues qüestions controvertides: la supressió dràstica del guionet i el canvi de grafia de mots que no duien e epentètica.

Ivan Tubau (mort fa poques setmanes) resumia així la seva manera de veure el futur del català, compartida per alguns dels membres del Grup d’Estudis Catalans:

«És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure.»[4]

«El grup defensor de la línia castellanitzadora no és pas majoritari, però copa els mitjans de comunicació més importants del Principat des de fa més de tres decennis»

Anys més tard, els autors de Verinosa llengua (i fundadors del Grup d’Estudis Catalans), Xavier Pericay i Ferran Toutain, juntament amb Ivan Tubau, van ser promotors de Ciutadans, un partit que ha atacat i ataca iradament els intents de normalització de la llengua catalana. Quant a la resta, Ricard Fité és el cap de correcció d’El Periódico i Oriol Camps, ja jubilat, és membre de la Secció Filològica del IEC.

Tot i que el grup defensor d’aquesta línia no és pas majoritari, el fet és que copa els mitjans de comunicació més importants del Principat des de fa més de tres decennis.

Aquest moviment té un paral·lelisme al País Valencià, on també es fan evidents els intents de disgregar la llengua comuna i acostar-la al castellà. L’any 1990, el director general de Ràdio Televisió Valenciana, Amadeu Fabregat, féu pública una llista de 543 mots prohibits, que considerava «excessivament catalanistes». Al costat de la prohibició d’argent i vacances (per plata i vacacions), demanava fins i tot d’eradicar segell i Alemanya (per sello i Alemània).

De resultes d’aquest qüestionament creixent envers l’obra de Fabra que s’anava palesant en alguns mitjans de comunicació, l’any 1991 va néixer l’Associació Llengua Nacional, precisament amb el propòsit de preservar el model de llengua genuïna i digna, un model que havia començat a estandarditzar-se als anys trenta. L’activitat principal de Llengua Nacional és l’edició d’aquesta revista, de periodicitat trimestral, on es publiquen estudis i articles d’opinió de llengua sense qüestionar la línia heretada de Fabra.

Anys més tard també va néixer el Cercle Vallcorba (entorn del lingüista Jaume Vallcorba i Rocosa). Tot i haver tingut poca activitat pública, darrerament ha adreçat una petició a l’Institut perquè reconsiderés la polèmica decisió de reduir dràsticament els diacrítics. La petició va obtenir el suport de més de 2.400 persones, entre les quals desenes d’escriptors, traductors, correctors i professors de tots els nivells i d’arreu dels Països Catalans.

Així, doncs, la tasca empresa per Pompeu Fabra, servada i envigorida pels seus dignes successors, es manté viva malgrat les adversitats. 

S’ha acabat «El gran dictat», l’únic programa que Televisió de Catalunya dedicava al català. Amb el pas dels anys, els espais de llengua han anat desapareixent dels mitjans de comunicació. Hi havia hagut fa anys aquella columna de llengua d’Albert Jané a l’Avui, hi havia hagut —abans o simultàniament— les «Lliçons de català» i el «Català amb nosaltres» de TVE-Catalunya, i programes de ràdio diversos, i el «Digui, digui» a TV3… Però, si no vaig errat, van passar qui-sap-los anys de secada fins que no es van empescar «El gran dictat».

No era pas estrictament un programa pensat per ensenyar català, però se n’hi podia aprendre, poc o molt. Molt centrat en els aspectes perifèrics de la llengua (grafia, lèxic i semàntica) i no gaire en els estructurals (fonètica i morfosintaxi), s’ha d’admetre que presentador i concursants traspuaven vulgues no vulgues interès, afany i, al capdavall, amor per la llengua.

«En aquests temps de desorientació, un espai de llengua a TV3 es pot considerar gairebé una estructura d’estat»

En aquests temps de desorientació, en què sembla que es pot dir i es pot escriure tot —una impressió reforçada pel «discurs únic» que propaguen els responsables lingüístics d’alguns mitjans—, un programa com aquest era gairebé una necessitat. I, amb vista a un futur no pas gaire optimista, un espai de llengua a TV3 es pot considerar gairebé una estructura d’estat.

La supressió d’aquest programa s’escau amb l’anunci d’un altre, que faran el dissabte al vespre, si no m’erro, i que serà copresentat per en José Corbacho. Per a fer-se una idea del «català» d’en Corbacho, només cal escoltar-lo mig minut:

Quan he començat a escriure no pensava pas en tot això, sinó en el títol del concurs que supleix «El gran dictat». Es diu «Tot o res». A mi aquest títol no em fa el pes. Hi trobo a faltar una o: «O tot o res». Sempre ho he dit així.

Si us hi fixeu, hi ha tot de frases fetes amb la mateixa estructura («O… o…»): «O caixa o faixa», «O ara o mai», «O sí o no», «O juguem tots o estripem les cartes», «O tots moros o tots cristians», «O tots frares o tots canonges» (amb moltes variants: «O tots frares o tots lladres», «O tots lladres o tots serenos», «O tots monges o tots canonges»…).

«Per què “Tot o res” si sempre s’ha dit “O tot o res”? Amb la informació que he trobat no veig cap motiu per a eliminar-hi la conjunció inicial»

Si consultem aquesta obra magnífica que és la Paremiologia catalana comparada*, hi trobarem encara més material. En primer lloc, la frase allargada «O tot o res, en belles arts divisa és», que ens remet a «O rei o res» i a tot de variants i frases sinònimes («O tot o no res», «O tot o no gens, «O tot o res, bona divisa és»…). Hi descobrirem també frases corresponents en diverses llengües, algunes de les quals tenen la mateixa estructura que en català, com aquesta en llatí: «Aut nihil, aut totum mea sors, mea munera poscunt».

En fi, amb tota la informació que he pogut trobar, no veig cap motiu per a eliminar-hi aquesta conjunció inicial. Per què ho deuen haver fet?

* La Paremiologia catalana comparada és una obra de Sebastià Farnés, l’avi de Maria Aurèlia Capmany. En foren curadors Jaume Vidal Alcover, Magí Sunyer i Josep Lluís Savall, amb la col·laboració de Josep M. Pujol. Editada en vuit volums, conté milers i milers de parèmies (proverbis, dites, frases fetes…), comparacions amb les llengües veïnes i el llatí, explicacions de fonts, citacions… És un monument a la nostra llengua, que no desentona gens entre les grans obres, com ara la d’Alcover i Moll i les de Joan Coromines.

___________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Dilluns va fer vint anys de la mort d’en Joan Coromines, a l’edat de noranta-un any. No pretenc pas parlar de la quantitat i la qualitat de l’obra d’aquest mestre, de qui tanta gent ha fet elogis. Té punts flacs, com no podia ésser altrament havent escrit tant, i algun dia podem explicar unes quantes «corominades», conegudes i no tant.

Avui només em referiré a un aspecte gramatical, molt concret: la caiguda de preposicions davant la conjunció que. És aquell fenomen que ens fa passar de «No he pensat en l’encàrrec» a «No he pensat que havia de fer l’encàrrec» (i, entremig, el canvi de preposició davant un infinitiu: «No he pensat a fer l’encàrrec»). La conjunció que pot anar darrere un verb, un nom, un adjectiu, una preposició o un adverbi. I tots els casos es resolen igualment: se suprimeix la preposició. Així ho han ensenyat i ho ensenyen els mestres i professors i així ho han defensat els correctors de llibres, de diaris, de televisions i ràdios. I així ho diu, oralment i per escrit, tothom qui fa servir un català una mica endreçat, tant si sap de lletra com si no.

En Pompeu Fabra, que era un enginyer que sabia fer gramàtiques, ho va deixar escrit d’una manera clara i inequívoca. En la gramàtica anomenada «pòstuma», justament prologada per Joan Coromines (1956), hi dedica un sol paràgraf, i encara compartit:

«Dues faltes es cometen sovint en les proposicions subordinades introduïdes amb la conjunció ‘que’: […] 2. Anteposició de les preposicions ‘de’, ‘a’ i ‘en’ a la conjunció ‘que’: ‘Estic molt content de que hagis vingut.’ ‘Es gloriejaven de que els seus fills no treballen.’ ‘Acostumeu-lo a que cada dia vingui a la mateixa hora.’ ‘Coincideixen en que…’ (construccions usades a tort en lloc de: ‘Estic molt content que hagis vingut.’ ‘Es gloriejaven que els seus fills no treballen.’ ‘Acostumeu-lo que cada dia vingui a la mateixa hora.’ ‘Coincideixen que…’). Cal, però, advertir que l’omissió de la preposició no és l’únic mitjà d’evitar les combinacions ‘de que’, ‘a que’ i ‘en que’.»

I segueixen onze línies de solucions alternatives i exemples.

Cap dubte?

En Coromines s’hi referia també en una lletra (negreta meva):

«Jo em pensava que aquesta qüestió dels grups ‘de què’, ‘en què’, ‘a què’ ja era resolta. És una regla general de la sintaxi romànica (i també de la germànica) que quan un verb té per complement tota una oració introduïda per ‘que’, es prescindeix de les preposicions que l’acompanyen en altres casos. Així en francès: ‘Je suis sûr que personne n’est venu’, en italià ‘Sono sicuro che nessuno è venuto’. En català antic no hi ha cap exemple de l’altra construcció: una ullada al llibre d’En Par l’en convencerà. En català d’avui (parlo del català ‘espontani’, o sia del de les persones que no saben el castellà, siguin de Barcelona o de fora) és també aquesta la regla. És només el castellà que amb la seva natural propensió a l’enfarfec s’ha permès aquest contrasentit de fer precedir una conjunció (‘que’) per una preposició (‘de’, etc.) que equival a fer-la ‘declinable’, contràriament a totes les llengües del món, que no declinen més que els ‘noms’.» *

Vegem ara què hi diu la nova gramàtica del IEC (2016).

Per començar, no hi dedica un paràgraf, sinó més de quatre pàgines. Comença explicant el fenomen amb tot d’exemples del català d’abans, on es pot comprovar que la caiguda de la preposició era un fet consolidat. Reconeix que també ho trobem en «altres llengües romàniques com el francès i l’italià». I afegeix: «En l’actualitat, l’elisió és viva col·loquialment en moltes construccions i és l’opció preferible en els registres formals» (negreta meva).

Doncs, tot i que «l’elisió és viva col·loquialment», en les pàgines següents els autors de la gramàtica repeteixen cinc vegades (cinc!) la frase que segueix, amb variants:

«Amb tot, també es pot donar el contacte de la preposició ‘de’ i la conjunció ‘que’ en registres informals i estils pròxims a la llengua espontània.»

Els autors i defensors d’aquesta gramàtica —que s’ha elaborat durant els darrers vint o vint-i-cinc anys— diuen que cal defugir el binomi correcte-incorrecte. Però resulta que ara s’han inventat uns altres binomis –col·loquial-espontani o col·loquial-informal– que no sé pas si sabrien explicar. (Observeu, de passada, què vol dir Coromines quan parla de «català espontani» i amb quin sentit ho diu la nova gramàtica: l’un designa el català de sempre; l’altra, el català interferit…)

En fi, Fabra ens ho diu clar, Coromines ens ho ratifica i la gramàtica del segle XXI ens fa dubtar i ens desorienta. Aquesta és la paradoxa, aquest és el drama.

_______________________

 *Agraeixo a @calrèflex que m’hagi guiat per trobar aquest text.

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ara fa quaranta-cinc anys, el 28 de desembre de 1971, en Joan Pujol i Vilanova, amb la mirada de murri i la veu esquerdada de sempre, va escometre el seu nét petit: «M’hauries de fer un favor: vés a cal Magí i porta’m tres unces d’estacamaquí.» L’infant es va fer repetir aquell nom tan estrany, va agafar els cèntims de l’avi i se’n va anar a cal Magí. Quan el nen, amb veu càndida, va pronunciar la paraula, les riallades sorolloses de les dones que omplien la botiga el van fer tornar vermell com un perdigot. Era xic, però no era ruc. «Digues a l’avi que se’ns ha acabat, avui.»

Vaig sortir i me’n vaig anar a casa, molt empipat. No vaig badar boca en tot el dia, de manera que l’avi no va poder fer-me dir si havia complert l’encàrrec. Ni va gosar reclamar-me els deu rals que m’havia donat. Com se sol dir, aquell fet em va marcar; hi hagué un abans i un després.

El subconscient m’havia retingut aquesta anècdota fins fa pocs mesos, quan en vaig parlar amb amics més grans que jo, de fora de Callús. Tothom va riure, però el cas és que ningú no havia sentit mai aquell mot: estacamaquí (és a dir, «estaca’m aquí»). Això em va fer pensar que era una facècia típica de Callús. Fins que, llegint les Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (d’en Josep Espunyes), vaig ensopegar amb un «estaca’m aquí» i l’aclariment següent a peu de pàgina: «Passatemps força poca-solta, que els grans practicaven amb la finalitat de matar l’estona i riure’s dels infants. Innocents com eren, per l’edat, els solien donar una peça de cinc cèntims i els feien anar a una botiga a comprar “cinc cèntims de llavor d’estaca’m aquí”. La reacció del botiguer o botiguera, normalment irada, era d’arrucar la víctima de l’engany i engegar-la a dida.»

Caram! Així l’estacamaquí no era exclusiu de Callús, ni del Bages, sinó que el compartíem amb l’Alt Urgell.

«El 1930, en Joan Amades ja ens explica la innocentada de fer anar a comprar “estacamaquí” als aprenents»

Arran d’aquesta troballa, vaig fer una cerca ràpida a internet i vaig descobrir estacamaquins per tot el Principat: a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), al Prat de Llobregat (Baix Llobregat), a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), a Tivissa (Ribera d’Ebre)…

Fins ara no n’he trobat cap referència ni al País Valencià ni a les Illes, però això no vol dir que no n’hi hagi. Tampoc no m’ha sortit a cap diccionari general (ni tan sols a l’Alcover-Moll), però sí, és clar, en els llibres d’en Joan Amades. En parla al Costumari català, publicat per primera vegada entre el 1950 i el 1956. Però ja s’hi refereix vint anys abans, el 1930, en un extens article titulat «Costums populars de Barcelona» (pdf). Parlant del dia dels Innocents, diu que els qui feien més bromes eren els menestrals: els manyans, que clavaven una moneda a terra perquè els eixerits s’escarrassessin a arrencar-la; els ferrers, que deixaven una ferradura roent al mig del carrer perquè els supersticiosos s’hi cremessin els dits; els fideuers, que ficaven fils dins els fideus i feien que l’olla esdevingués una filagarsa… I tots, en general, ensarronaven els aprenents, «enviant-los a ca l’apotecari a cercar ungüent d’estacamaquí, pòlvors de moll de l’os de farmacèutic, aixarop de pàmpol, aigua de tremolins tremolants i altres ingredients de la farmacopea còmica».

«El verb “estacar” era molt popular i expressiu, i havia agafat un significat molt ampli»

I d’on ve, aquest nom? No ho sé pas. Només he sabut trobar-ne una referència especulativa molt interessant de l’erudit i polígraf Marçal Olivar, estudiós d’obres d’autors medievals. En l’article titulat «Noves precisions sobre la infantesa de Bernat Metge», comenta una acta notarial de l’any 1364, sobre la venda d’una apotecaria. S’hi inclou un inventari de tots els productes de la botiga, entre els quals «hi havia un unguentum contra rupturam (per als qui tinguessin tendència a trencar-se) i un altre titulat unguentum Gratia Dei (per a casos greus); finalment, l’ungüent de la planta anomenada estacha rocí —que és un nom que fa pensar en aquell “estaca’m aquí” a què es refereix una popular “innocentada”». Podria venir d’ací, com sembla insinuar Olivar? Vés a saber…

Avui la broma de l’estacamaquí no faria riure, perquè molt jovent ja no sap què vol dir «estacar». I això que havia estat un verb popular i expressiu, a tot el domini lingüístic. De «lligar a una estaca» («Aquests estaquen els gossos amb llonganisses»), va passar a significar «lligar» en general i, més endavant, «immobilitzar» en qualsevol context. Encara en algun lloc es manté «estacar-se» amb el significat de «encallar-se, trobar-se impedit d’avançar», com en aquesta cançó popular de Pego (Marina Alta):

«Ma mare m’envia a escola
amb un llibre sense tapes;
a la primera lliçó
posa’m pallús que m’estaque»

PS: Durant el dinar de Nadal, els meus germans expliquen tot d’acudits de l’avi. En Jaume, que l’ajudava a la peixateria de la carretera de Vic de Manresa, recorda perfectament quan el va fer anar a l’estació de la Renfe (a un quilòmetre i mig) a mirar a quina hora sortia el tren de les set i deu. No es va adonar de l’engalipada fins que no va ser a can Jorba, a mig camí. En tornant, va provar de respondre amb el màxim de dignitat: «Surt a l’hora de sempre.» També hi devia haver un abans i un després…

_____________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

«M’agrada el Nadal» és una cançó força coneguda, sobretot entre la quitxalla. La canta Dàmaris Gelabert, una dona que ha treballat de valent per fer arribar cançons en català als infants. Però no ens hauria de passar per alt que «m’agrada el Nadal» és una frase estranya al català de sempre. Això ho hauríem dit (i ho diem, vaja) d’una altra manera: «M’agrada Nadal».

Cal demanar-se com és que s’ha escampat tant, aquest article de «Nadal»? Em sembla que no cal, oi?

Doncs si no volem que, una vegada més, el català sucumbeixi a la llengua dominant només hem de llevar aquest article. Vegem-ne exemples, aplegats ací i allà:

—Estimo el Nadal: Estimo Nadal.

—Com se celebra el Nadal al món? Com se celebra Nadal al món?

—El Nadal ja ha arribat: Nadal ja ha arribat (més habitualment: Ja ha arribat Nadal).

—La campanya solidària il·lumina el Nadal: La campanya solidària il·lumina Nadal.

Per adonar-se que això és estrany a la nostra llengua, no cal pas retrocedir segles. Consulteu, per exemple, el Corpus Textual de la Llengua Catalana, amb gairebé 1.400 exemples contemporanis. O bé llegiu el Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra: ni una vegada no hi trobareu «Nadal» precedit d’article.

«No havíem dit mai “Felicitar el Nadal a algú”, sinó “Felicitar algú per Nadal”»

Si volem distingir el dia 25 del conjunt de les festes nadalenques, podem dir «el dia de Nadal» i «les festes de Nadal», però no és justificat de dir «el Nadal» ni en l’un cas ni en l’altre.

Hi ha un frases que semblen difícils de resoldre. «Felicitar el Nadal a algú», per exemple. Però és que això sempre s’havia dit d’una altra manera: «Felicitar algú per Nadal». És una errada «Felicitar el Nadal a algú» com ho és «Felicitar el sant a algú» (s’ha de dir «Felicitar algú pel seu sant»).

Igualment, avui sentim frases forçades, com ara: «Preparem el Nadal», «Viu el Nadal», etc. Podem inventar allò que vulguem, però no hauríem de violentar la llengua. En el primer cas, si trobem forçat «Preparem Nadal», podem dir «Preparem-nos per a Nadal». Quant al segon, «Viu Nadal» no és pas més estrambòtic que «Viu el Nadal», llevat que l’espanyol ens hagi estovat les orelles i els ulls.

Naturalment, «el Nadal» és correcte quan és determinat, és a dir, quan parlem d’un Nadal concret: «Recordo perfectament el Nadal del 1970, però no tant el del 1975.»

La paremiologia catalana és plena de frases referides a Nadal i no n’hi ha cap que dugui article: «Nadal en dilluns, festes a munts», «Si Nadal fa estiu, Pasqua prop del caliu», «Nadal sense lluna, de cent ovelles no en queda una», «Nadal vindrà amb molta alegria; també el passarem com un altre dia», «Quan Nadal hagi passat, queda’t la llana i ven el ramat»…

«L’escala hi és: hi volem pujar o hi volem baixar?»

El portal Ésadir, de TV3, després d’explicar això mateix que us he dit, hi afegeix: «sol portar-ne [article] també quan fa de subjecte o complement directe, amb un valor conceptual més que no pas temporal (no m’agrada el Nadal / repensar el Nadal, etc.).» Voleu un exemple que ho desmenteix? De segur que tots reconeixeu aquest ús  conceptual de «Nadal» fent de subjecte en El poema de Nadal:

«Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.»

Ja ho veieu: una vegada més ens trobem un cas d’interferència de l’espanyol que ens fa canviar la manera d’expressar-nos de tota la vida. I una vegada més, els filòlegs podem fer dues coses: o bé admetre-ho passivament, anotar-ho a la llista i demanar a l’Institut d’Estudis Catalans que accepti aquesta «novetat de la llengua real», o bé cridar l’atenció (a l’aula, a casa, a la feina, al bloc…) perquè no volem que el català sigui més catanyol.

L’escala hi és: hi volem pujar o hi volem baixar?

___________________

El català de plàstic és una llengua farcida de construccions artificials. No parlo únicament de mots, tot i que la tria lèxica pot ésser-ne l’origen: parlo d’expressions fixades, de tics i crosses, d’estructura… Gastar català de plàstic vol dir renunciar a la simplicitat, a la naturalitat i a la concisió. Pot néixer d’una imitació inconscient, però sovint hi predomina la desídia, la mandra de trobar una expressió avinguda amb la llengua de sempre.

Avui, per a començar, quatre exemples:

1. «La cuina és cultura viva i aquest és el motiu pel qual sovint es troben plats semblants en llocs diferents»

Us n’adoneu que «aquest és el motiu pel qual» carrega la frase artificialment i innecessàriament? Doncs per mica que hi pensem en trobarem substituts de seguida: per això (o per aquest motiu, o per aquesta raó).

«La cuina és cultura viva i per això sovint es troben plats semblants en llocs diferents».

De vegades, la construcció no va precedida de pronom:

«Avui sabrem el motiu pel qual va presentar la dimissió»

En aquest cas, la solució encara és més fàcil:

«Avui sabrem per què va presentar la dimissió» (o ‘per què va dimitir‘, encara més simple).

He escrit «motiu pel qual» i «raó per la qual» al Google i m’ha dit que hi sortia 304.000 vegades. Si n’hi ha, de plàstic, a la xarxa!

2. «Com es pot veure en les imatges, algú ha trencat la plataforma. Es desconeix l’autor de l’acció»

És una construcció gairebé fixada: «es desconeix l’autor de l’acció». Per començar, hi ha un ús inadequat del verb desconèixer (i del verb conèixer, primerament) quan vol dir ‘no saber’, ‘ignorar’. Si resolem això, la frase ens sortirà sola:

«Com es pot veure en les imatges, algú ha trencat la plataforma. No se sap qui ho ha fet»

La cosa encara es complica més si ens ajunten «es desconeix l’autor» i «del qual»:

«Interpreta una cançó popular de la qual es desconeix l’autor»

És a dir:

«Interpreta una cançó popular que no se sap de qui és» (o ‘qui va fer‘, ‘qui va compondre‘…).»

3. «Encara no hi ha data per a l’inici de les emissions»

La família lèxica d’inici conté molt de plàstic. Els mots començament i començar, tan habituals en la parla, semblen haver desaparegut de l’escriptura i de la parla formal, com si fossin vulgars, inadequats per a expressar-se amb correcció. Tot és inici i iniciar (i finalitzar, per l’altre cap).

A més, en la frase d’exemple hi ha un altre fenomen típic del català de plàstic: s’hi fan servir substantius en compte de verbs o oracions. Si canviem data per una oració començada per quan, la frase es descabdellarà tota sola:

«Encara no se sap quan començaran les emissions»

Vegem-ho en una altra frase extreta d’un diari:

«El conseller diu que no hi ha data per a la presentació del pressupost»

És a dir:

«El conseller diu que no se sap quan es presentarà el pressupost»

4) «Se suposa que té algun familiar»

L’entrevistat (un representant d’una entitat benèfica) deia «Algun familiar tindrà». I el redactor va canviar el futur per aquesta construcció, també de plàstic, provinent de l’anglès: «Se suposa que…». Si parlem com hem parlat sempre recorrerem al verb deure i a la conjunció bé:

«Bé deu tenir algun familiar»

Oi que es veu clar quan t’ho diuen?

Fa anys, sense dir-ne català de plàstic, Joan Sales ja en parlava, en una carta que va adreçar a Joan Coromines:

«Crec que caldria ficar, ben ficat, dins el cap de la gent, que el català és aquesta llengua que parlem, que tot allò que diem, mentre no es demostri el contrari, està molt ben dit; donar a la nostra gent la confiança que els falta, treure’ls aquest complex d’inferioritat que els fa mirar com a “vulgar” allò que ells diuen correntment. Sobretot treure’ls la mania, molt marcada, d’aplicar a la nostra llengua els caràcters de les dues veïnes, castellà i francès […]; inculcar-los que cada llengua té el seu geni propi, les seves maneres pròpies, les seves pròpies riqueses i recursos…»

Justa: no hem de pensar que allò que hem dit tota la vida és vulgar. Així no parlarem ni escriurem d’una manera artificial.

Aquest català encarcarat neix en medis periodístics, però també en tribunes institucionals i en documents burocràtics. El català de plàstic no és natural ni biodegradable. Per això convé llençar-lo al contenidor groc i canviar-lo per material reciclable. Pensem en el futur de la llengua. Siguem ecològics. Consumim productes naturals.

Potser també us interessarà: Per un català «menys» encarcarat

____________________________

El primer que em va fer adonar d’aquestes coses fou el meu mestre, en Jem Cabanes, amb qui encara tinc la fortuna de parlar-ne adesiara. Però, sortosament, també és una preocupació de filòlegs joves, com en Marc Guevara, un autèntic detector d’abusos semàntics i usos inapropiats. Em fa goig de saber que sóc enmig d’ells dos, com una baula més de la cadena.

_______________________________

Finalment, s’ha presentat la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, la GIEC. Segons els responsables de la institució, és ‘una gramàtica descriptiva i alhora prescriptiva, que valora els usos en funció de les restriccions que aquests usos tenen en el discurs real dels parlants i de la seva valoració social’. D’això del ‘discurs real dels parlants’, ja en parlarem més endavant.

La nova gramàtica no és una obra apta per al públic general, sinó pensada per a professionals de la llengua: correctors (o assessors lingüístics), professors de llengua (sobretot universitaris) i, potser, escriptors i traductors.

«Per a entendre aquesta gramàtica es requereix ‘una certa destresa interpretativa’»

Els responsables del IEC, reconeixent que no seria una obra popular, han pres dues decisions: no publicar-la a la xarxa, sinó solament en paper, i anunciar que d’ací a dos anys en naixerà una ‘filla’, que anomenen ‘gramàtica essencial’, més orientativa, pensada per a qualsevol usuari de la llengua i consultable a internet.

Certament, per a entendre aquesta gramàtica es requereix ‘una certa destresa interpretativa’ (com diuen els responsables del IEC). Vegem-ne aquest fragment, agafat a l’atzar:

«El relatiu qui porta la preposició en les relatives no restrictives amb antecedent: Hem parlat amb en Pau, a qui resulta que coneixeu tots en aquest poble. Pel que fa a les oracions de relatiu restrictives, emprem qui precedit de a quan l’antecedent és animat i, a més, el subjecte de la relativa és postverbal i mostra les mateixes propietats de persona i nombre que l’antecedent del relatiu.»

Un model que vol quedar bé amb tothom
Hem llegit i sentit que la nova gramàtica és més ‘flexible’. Aquesta flexibilitat, presentada com una virtut, pot ser un problema, perquè massa sovint ensopeguem amb normes dobles, és a dir, dues solucions per a un mateix cas. Un exemple:

«Una gramàtica per a acontentar tothom» (1); «Una gramàtica per a acontentar a tothom» (2); «Una gramàtica per acontentar tothom» (3); «Una gramàtica per acontentar a tothom» (4).

La norma establerta per Pompeu Fabra recomanava la frase (1) i considerava tolerable també la (2). Ara el ventall s’amplia i totes quatre frases són igualment correctes, acceptables, recomanables… en tots els contexts i en tots els registres.

«Massa sovint ensopeguem amb normes dobles, és a dir, dues solucions per a un mateix cas»

També s’ha remarcat molt que la nova gramàtica esquiva el ‘correcte’ i ‘incorrecte’. Això, que sembla que amoroseixi la norma, de vegades mena a redaccions ben enigmàtiques. Mireu, si no:

«El llenguatge periodístic sol utilitzar el condicional per a presentar informacions no contrastades: Per les informacions que ens arriben, la bomba hauria causat la mort de trenta civils. Amb aquest valor, moltes vegades resulta més natural combinar el condicional amb el verb modal poder: Per les informacions que ens arriben, la bomba podria haver causat la mort de trenta civils.»

‘Resulta més natural’ és una recomanació, una prescripció, una mera informació…? És adient o no l’ús periodístic del condicional? En àmbits formals es fa servir (es pot fer servir, es recomana de fer servir, se sol fer servir…)? No en traiem pas l’aigua clara.

«Fa l’efecte que la redacció d’aquesta obra ha estat sotmesa a molts equilibris, a opinions molt diverses i distants»

En fi, fa l’efecte que la redacció d’aquesta obra ha estat sotmesa a molts equilibris, a opinions molt diverses i distants. Altrament, no s’entén que algunes descripcions acabin desembocant en una solució oposada al fenomen descrit. És el cas de la presència o absència de ‘no’ en les frases negatives:

«Quan [cap, ningú, mai, res, enlloc] van davant del verb, la simple anteposició és suficient per a atorgar un valor negatiu a l’oració i llavors és possible tant el manteniment com l’elisió de l’adverbi no, encara que el manteniment és la solució més habitual en els registres formals.»

La nova gramàtica ens acosta més al castellà?
Per alguns dels canvis que hi hem observat, podríem concloure que aquesta gramàtica acosta més el model normatiu al del castellà. Fem-ne una petita llista d’urgència:

—admissió de la preposició ‘a’ davant complement directe en més casos que no acceptava Fabra (‘Al nen el durà el veí’).

—admissió (en registres no formals) de les preposicions en i amb davant infinitiu (‘S’entossudeix en fer-ho així’).

—nous usos del verb ‘estar’, en detriment o al costat de ‘ser’ (‘Està solter’, ‘El drap està brut’, ‘L’ordre està determinat per l’edat’).

—eliminació del pronom en verbs pronominals (‘Menjar per emportar’).

—admissió d’un bon nombre de locucions que ens han arribat del castellà o pel castellà, com ara degut a (‘No ve degut al mal temps’), donat que (‘Donat que tothom hi està a favor…’), no obstant (‘Sabia que no hi tenia res a fer i, no obstant, hi insistia’), ‘acabar per + infinitiu’ (‘Va acabar per cedir a al seva petició’), ‘a falta de’ (‘A falta de cinc minuts per al final’), ‘a jutjar per’ (‘A jutjar pels vestits, és una dona’), al respecte (‘Els hem parlat del valor de les enquestes i els hem donat bibliografia al respecte’)…

Transgressors i moderns: i ara què?
Antoni M. Badia i Margarit, en la Gramàtica de la llengua catalana (1995), fa aquesta disquisició tan simptomàtica:

«Si uns defensen una normativa de fet periclitada en certes construccions per salvar les essències de la llengua i la posició i els usos de grans escriptors, clàssics i moderns, d’altres, amb el pretext de la fidelitat a la llengua real d’avui […], es pronuncien a favor de solucions que ja ben poc tenen de genuïnes. Què fer?»

«Cal anar abandonant la genuïnitat i deixar-se arrossegar per la ‘fidelitat a la llengua real d’avui’ fins que el català ja no sigui català? Hem de resignar-nos a la degradació o hem de lluitar per evitar-la?»

No sé si l’Institut d’Estudis Catalans s’ha qüestionat això. Què cal fer? Cal anar abandonant la genuïnitat i deixar-se arrossegar per la ‘fidelitat a la llengua real d’avui’ fins que el català ja no sigui català? O cal retrobar el camí restaurador traçat per Pompeu Fabra i sostingut amb coratge durant el franquisme? Hem de resignar-nos a la degradació o hem de lluitar per evitar-la? Quan ens diuen que s’ha d’adaptar el corpus normatiu a ‘l’evolució’ de la llengua sabem ben bé de què parlem? Ens ensenyen totes les cartes? Una llengua supeditada com el català té una evolució pròpia? O l’evolució és, simplement, un acostament cada vegada més evident al castellà?

Han passat més de vint anys d’ençà que Badia i Margarit es demanava què calia fer. Alguns dels màxims defensors del ‘català real’ de llavors van deixar la professió i van entrar en la política (concretament, a Ciutadans i a la FAES). Però alguns altres es mantenen actius, i fan feina en diaris i televisions. I escriuen llibres. En un d’aquests llibres, per exemple, un d’aquests professionals de la llengua va abocar una llista de centenars de mots que –diu– truquen a la porta del diccionari. Són –segons ell– ‘paraules vives i genuïnes’ com ara ‘bocata’, ‘carpa’, ‘marica’, ‘molar’, ‘morbo’, ‘nòvio’, ‘tuberia’, ‘vivenda’… I acabava la petició així:

«La norma és indispensable i un se l’ha de saber de dalt a baix per permetre’s el luxe de transgredir-la.»

A molts professionals de la llengua no ens mou pas aquest interès de transgredir la norma. Per això és tan xocant que els qui sempre l’hem defensada ara siguem considerats ‘desobedients’ perquè mantenim uns diacrítics que sàviament va establir Fabra.

Dit ras i curt: el dubte és si aquesta gramàtica –tan flexible, tan descriptiva– no obre la porta a considerar normatives totes les ‘trangressions’ que ens arribaran; el dubte és si aquesta gramàtica no s’insereix en el discurs segons el qual la interferència persistent de l’espanyol defineix ‘l’evolució’ del català i la norma s’hi ha d’anar emmotllant. O, essent optimistes, el dubte és si la nova gramàtica servirà perquè els ‘transgressors’ ja no vulguin ‘transgredir’ més. Si la nostra televisió, per exemple, començarà a complir les recomanacions establertes pel DIEC i la GIEC sobre els usos en àmbits formals o bé continuarà mantenint, exhibint i difonent una llista indecent de mots i construccions que contravenen la normativa. No parlo de quatre accents, parlo de centenars d’entrades no recollides al DIEC (i ara també, suposo, no recollides a la GIEC).

«El dubte és si aquesta gramàtica no s’insereix en el discurs segons el qual la interferència persistent de l’espanyol defineix ‘l’evolució’ del català i la norma s’hi ha d’anar emmotllant»

En fi, em fa l’efecte que cada vegada que els transgressors es fan sentir perdem un llençol de la bugada de la llengua.

Finalment, m’agradaria saber encoratjar els lectors a deixar de plànyer-se pel deteriorament del català i començar a actuar. Parlar bé, escriure bé, redreçar la llengua, és possible. Tot és retrobar el camí (parlant i escrivint, i reivindicant si cal). Si fa quaranta anys vam engegar a dida els ‘bocadillos’, els ‘pastels’ i les ‘peluqueries’ i vam entendre que ‘tenir que’ es deia ‘haver de’, ara haurem d’aprendre a foragitar els estrangerismes que ens desvirtuen el català de sempre. Ens en podem sortir. De més verdes en maduren.

_____________________________