El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Controles les eles, Magalí?

Magalí

Al llibre Llengua standard i nivells del llenguatge, Lluís López del Castillo ja s’esfereïa per la manera de parlar d’una certa gent, sobretot de l’àrea de Barcelona. Descrivia una fonètica fortament acastellanada. Quan el vaig llegir, a divuit anys, feia pocs mesos que havia començat d’estudiar a Barcelona, i em va sorprendre de debò. Em va fer estrany, sobretot, que parlés de pronunciar malament les eles (les eles?, com es podien fer malament les eles?). I em va fer molt riure l’etiqueta que posava a aquell parlar: el català bleda.

Una descripció molt succinta: la ela bleda és la ela castellana o francesa, ço és, alveolar i no velar. És a dir, amb la punta de la llengua tocant els alvèols (damunt les dents de dalt) i la part posterior sense tocar el vel del paladar. La ela catalana (i neerlandesa i russa i de l’anglès americà…) és velar (amb la part del darrere tocant el vel del paladar). El professor Gabriel Bibiloni ho explica perfectament ací i encara ho detalla més ací.

Com que el Parlament de Catalunya és un reflex (lingüístic) de la societat, us convido a sentir una diputada de la legislatura anterior amb una gran habilitat a fer eles bledes. Us n’he seleccionat un fragment ben il·lustratiu:

Amb el temps, m’ha vagat prou de sentir les eles bledes i, quan els interessats (i interessades) s’hi han avingut, he provat d’esmenar-les. És evident que el fenomen s’ha escampat molt. També és evident que se n’ha fet mofa, però això no ha servit per a vèncer el problema, ni tan sols per a fer-lo recular.

A Callús, sortosament, fins ara aquest fenomen no hi ha arrelat. Tanmateix, molt sovint comprovem amb tristesa com els nostres fills (i filles) comencen a dir eles bledes quan fa uns quants mesos que han començat d’estudiar a Barcelona.

Per convèncer-vos que ací la canalla té fonètica genuïna, us convido a escoltar la veu tendra d’una callussenca de set anys que encara no ha après de fer eles bledes.

Deixeu-me, finalment, retre un petit homenatge a un programa que m’agrada especialment: Oh, happy day! En un parell d’articles anteriors (1 i 2) vaig dir què pensava d’un (o una) membre del jurat. Però avui he de parlar bé d’una concursant, una noia que em té el cor robat. Em refereixo a la Magalí Sare, l’ànima del Quartet Mèlt. S’ha de dir que tot el grup, a desgrat de l’edat, parla força bé. Afegeixo que a la Magalí no li surten totes les eles correctíssimes, però crec que n’és conscient i s’hi esforça. Escolteu-ne, només, aquesta brevíssima seqüència:

Us deixo amb una versió molt reeixida de la «Gallineta» cantada pels Mèlt. Ho diuen ben clar, cap al final: «Que quedi clar per sempre més que jo de bleda no en tinc res». Justa la fusta!

                                                 

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

 



  1. Bon dia,
    primerament, que quedi clar que parlo des de la ignorància. Però aquesta forma de pronunciar la “l” no seria un tret dialectal? Vaig nèixer i visc a Tarragona i la meva família és de les terres de l’Ebre. He sentit a molt poca gent de la meva zona lingüística d’influència proncunciar la l velar. Personalment, identifico aquest tipus de pronuncia a d’altres zones de parla catalana. Desconec si és perquè ja tothom, des de fa molts anys, ha passat a pronunciar la l bleda o perquè, efectivament, es tracta d’un tret dialectal.
    Gràcies,

    1. A la carrera (Filologia catalana), com el conegut autor d’aquest blog, però en una altra universitat, em van dir que la valenciana tampoc no és velar. Tot i així, a les Terres de l’Ebre, on he estat uns quants cops, em sembla que la hi pronuncien ben velar.

  2. Les eles, el ieisme, el “qué”, (ara ja observo que alguns pronuncien el “dé” igual que en castellà) el mal ús del pronoms febles. Això era impensable quan jo era nano, als anys seixantes. L’estat del català em fa patir.

    Em fa una mica de vergonya opinar en aquest blog, no sóc un entès en llengua, ni tan sols l’he estudiada seriosament, sóc autodidacte, tinc 58 anys, mai vaig rebre ni una classe en català, vaig ser escolaritzat durant el franquisme, fins al 1972 quan en tenia catorze i em vaig posar a treballar. Per tant, perdoneu-me les errades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent