El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

‘Xulos’ i ‘tontos’

14

Trump

Notes per si mai ens volem prendre seriosament la supervivència del català

Ací teniu un parell de vídeos breus de TV3. El primer és de Merlí i només dura 43 segons:

Imaginem-nos  que el nen, en compte de demanar «Jo sóc tonto?» hagués demanat «Jo sóc ruc?», o fins i tot: «Que sóc ruc, jo?» Creieu que hauria passat res? Creieu que hauria estat un atemptat a l’ús real de la llengua? Penseu que se n’hauria ressentit la versemblança, la veracitat? Diríeu que la gent hauria canviat de cadena? És marcià ruc, o és català? És culte o és ben col·loquial?

El segon vídeo és d’un informatiu infantil, Info K. Dura poc més de 20 segons.

Ací ja no hi ha un actor, sinó el presentador d’un informatiu, que se suposa que ha de fer servir un llenguatge planer, però amb una certa formalitat (dic «una certa» perquè va adreçat als infants, és clar). Què hauria passat si hagués dit «un vídeo molt bonic» en lloc de «un vídeo molt txulo»? Hauria fet riure? No l’hauria entès la quitxalla dels Països Catalans? Hauria perdut força la comunicació? Hauria fet arrufar el nas als milers de xiquets que s’ho miraven? 

El mot tonto, ens recorda Joan Coromines, és registrat en català des del 1627. Ve del castellà? L’Alcover-Moll diu que sí. En Coromines diu que no ho creu. El cas és que en castellà surt el 1570 i en català més de mig segle més tard. Sigui com sigui, Coromines mateix diu «no és mot gaire castís» i també, atenció: «Guardem-nos nosaltres de postergar, a causa de tonto i derivs., l’ús de mots tan nostres i vius com toix, totxo, neci, ruc, talòs, beneit, babau.»

Ara digueu-me si d’aquests mots «tan nostres i vius» que esmenta Coromines en sentiu i llegiu gaires, als nostres mitjans de comunicació. Molt pocs, oi? És una tria voluntària? Vosaltres què en penseu?

Sobre el mot xulo, Coromines només diu: «Xulo, xulada, xular, castellanismes, del cast. chulo.» La pobra Empar Moliner, fa anys ja es queixava de la proliferació desmesurada d’aquest mot. Però és evident que ni l’Empar Moliner ni en Coromines no sabien què era el català evolucionat.

Sortosament, avui tenim el llibre d’estil de TV3, l’Esadir, aquesta pàgina web tan útil i eficaç que ens il·lustra sobre el català del segle XXI. Diu això:

«xulo Lleng. col·loquial.

1) Fatxenda, fanfarró, provocador. El teu germà és un xulo: ha vingut a provocar.

2) Persona que viu a costa d’una o més prostitutes. Sinònims: macarra, macarró, proxeneta.

3) Bonic, maco, vistós. Un cotxe molt xulo 

I afegeix un apunt sobre la pronunciació:

«L’ús col·loquial avui es decanta majoritàriament pel so africat (tx), que considerem del tot adequat en registres informals:  tʃúlu tʃúlə»

Que quedi clar, doncs: TV3 beneeix xulo i recorda que s’ha de pronunciar txulu.

«Contra la resignació, contra la dimissió lingüística absoluta… el tremp, la riquesa i la vivor de la saviesa popular»

Entre en Coromines, la Moliner i l’Esadir m’he desconcertat. Per això he fet una enquesta a alguns amics i coneguts de tots els dialectes, que m’han fet arribar mots que podrien suplir tonto i xulo. Heus-ne ací algunes respostes:

—per tonto (persones)apardalat, ase, babau, badoc, bajà, bajoc, bajoca, bàmbol, banastre, benaventurat, beneit, beneitó, beroi, betzol, betzol de monges,  bleda, borinot, capbuit, capsigrany, colló, curt, curt de gambals, embambat, esburbat, fava, malaventurat, panoli, poca-solta, ruc, soc, soca, suro, talòs, tanoca, toix, tòtil, totxo, tros d’ase, tros de suro, ximple, ximplet..

—per tonto (coses): absurd, estúpid, flac, no treu cap a res, no es pot agafar per enlloc, sense cap ni centener, sense cap ni peus, sense molla ni crostó, sense seguida, sense solta, sense solta ni volta, sense suc ni bruc, sense trellat.

—per tonteria: beneitura, bestiesa, disbarat, poca-soltada, rucada, ximpleria.

—per xulo (desafiador): brusquer, buscabregues, cercabregues, cregut, estufat, fanfarró, fatxenda, gallet, milhomes, perdonavides, pinxo, pollastre, pollastret, presumit, saberut, tibat, ventoler, ventós.

—per xulo (bonic): bell, ben fet, bonic, curiós, ferm, espaterrant, llampant, maco, que fa enveja, que fa goig, que fa mirera (o mengera…), que fa patxoca, vistós.

—per fer el xulo (o xular  o xulejar): bravatejar, fer el pinxo, fer el pollastre, fer el pollastret, fer el tifa, gallejar.

«El pòsit dels anys no és antic ni allunyat: ens l’han llegat i el tenim aquí»

N’hi ha algun (molt pocs) que no és apte per al llenguatge col·loquial, però la majoria sí: trieu i remeneu, doncs.

I ara, si voleu, agafeu diccionaris i amplieu-ho, que per això hi són. D’aquests vocabularis, n’hi ha un que em té el cor robat: Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall,  d’en Josep Espunyes. És un veritable monument a la llengua. Us en transcric només una ínfima part dels mots i girs (vius!) que ens regala:

—per tonto: baix de sostre, beneit del cabàs, cap de fava, cap de meló, cap de pardals, cap de trons, carbassot, curt de gambals, curt d’enteniment, faltar-li’n un tros, més alt que un pi i més ruc que un tupí, més curt que les calces d’un capellà, més curt que les mànigues d’una armilla, més curt que una cua de conill, més ruc que fet d’encàrrec, més talòs que la mare que el va parir, no saber quants dits té a la mà, pallús, patotxo, sabatot, tenir el cap més verd que una carbassa, tenir el cap ple de fum, tenir un cervell de pardal, toia, un poca substància, xitxarel·lo…

—per xulo o fer el xulo: anar encarcarat com un ciri, cagarro sec, creure’s qui sap què, donar-se to, entonat, fer-se veure, merdeta seca, mirar de dalt a baix, no tenir padrins, passar dret, pensar-se qui sap què és, pet bufat, pet presumit, pixar de molt alt, voler-s’ho menjar tot… 

En fi, amics, això de recórrer sempre a la cantarella de «l’ús real de la llengua» em comença a carregar i, si voleu que us ho digui, em sembla passat de moda. Sempre que ho sento, em fa l’efecte com si em tractessin d’ase. I en l’estat actual de les coses em sembla frívol i irresponsable. Contra la frivolitat i la deixadesa, contra l’entronització de la ignorància, contra la resignació, contra la contemplació passiva de la desfeta, contra la dimissió lingüística absoluta… la serietat, el tremp, la riquesa i la vivor de la saviesa popular.

Perquè el pòsit dels anys no és antic ni allunyat: ens l’han llegat i el tenim aquí.

_________________________

Vull agrair l’ajut de: Jem Cabanes, Anna Casassas, Jaume Corbera, Francesc Esteve, Josep Ferrer, Celdoni Fonoll, Marta Marfany i Ramon Torrents.

_________________________

Potser també us interessarà: L’art de dir-se els mil penjaments

_________________________

 Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

L’aportació d’Ivan Tubau al debat de la llengua

7

llengua viva

De les grans aportacions d’Ivan Tubau al debat de la llengua, en voldria destacar aquest fragment:

«És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure.»

Paraula viva contra llengua normativa, 1990

Diu la Viquipèdia que als anys noranta del segle passat Ivan Tubau va contribuir a fundar el Grup d’Estudis Catalans, juntament amb Ferran Toutain, Xavier Pericay, Ricard Fité  (1) i Oriol Camps (2). «Els mitjans de comunicació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió van decidir adoptar els criteris del Grup d’Estudis Catalans», hi podem llegir.

També diu la Viquipèdia que més tard Tubau, Toutain i Pericay (3) foren fundadors de Ciutadans.

(1) Avui Ricard Fité és cap de correcció d’El Periódico.
(2) Avui Oriol Camps és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
(3) Avui Xavier Pericay és diputat de Ciudadanos al Parlament de les Illes Balears.

____________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

No penso escriure cap més article sobre diacrítics (potser)

7

éh

Per poc que pugui, aquest serà el darrer article sobre diacrítics que escriuré.

Després d’haver argumentat per què trobo innecessària l’eliminació dels diacrítics («Diacrítics: calia?), haver estudiat quins teníem fins ara («És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?»), haver exposat quins criteris va seguir Pompeu Fabra en aquesta qüestió («Quins diacrítics són ‘útils’ i quins no? ) i haver reflexionat sobre el paper de l’Institut d’Estudis Catalans («Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)»), ja toca canviar de tema. Per això avui deixaré escrita la llista dels diacrítics que conservaré.

«No me n’hi sobra cap, d’accent. Cap? Mentida: els derivats no calen. Doncs fora»

Aclareixo, per si calgués, que considero que els diacrítics són pràctics, que marquen una distinció útil. Tan útil que per a algú que s’ha après els més corrents ha esdevingut necessària. És per això, perquè no els vull trobar a faltar, que els conservaré a tot arreu on pugui. Per tant, no me n’hi sobra cap, d’accent. Cap? Mentida: els derivats no calen, és cert. Doncs fora.

Aquesta és la llista que m’hauria agradat que hagués presentat i preservat l’Institut d’Estudis Catalans.

  1. bé, béns
  2. bóta, bótes
  3. cóc, cócs
  4. cóm, cóms
  5. cóp, cóps
  6. cós, cóssos
  7. déu, déus (no semideu ni els altres derivats)
  8. dóna, dónes
  9. éh! (*)
  10. és
  11. féu (i derivats com ara reféu)
  12. fóra
  13. jóc, jócs
  14. més
  15. mèu, mèus
  16. mòlt, mòlta, mòlts, mòltes
  17. món (no rodamon ni els altres derivats)
  18. móra, móres
  19. nét, néta, néts, nétes; renét, renéta… (no besnet ni els altres derivats)
  20. nós (no nòs)
  21. ós, óssa, óssos, ósses
  22. pèl, pèls (no repel ni els altres derivats, però sí composts com ara pèl-curt)
  23. pórca, pórques
  24. què
  25. rés (però com que és un castellanisme l’evitaré i faré servir pregària o sinònims)
  26. ròssa, ròsses
  27. séc, sécs
  28. sègle, sègles
  29. sèu, sèus
  30. sí, sís
  31. sóc
  32. sòl, sòls (però no n’abusem: no ho confonguem ni amb terra ni amb terreny)
  33. són
  34. tòt, tòts
  35. ús
  36. vénda, véndes
  37. véns, vénen, revéns, revénen
  38. vés
  39. véu
  40. vós

Em direu que en aquesta llista hi ha paraules que són poc conegudes. I us responc: aleshores, quin mal fa que duguin accent?

Sobre això, aquests dies he recordat una anècdota de fa anys, quan feia classe a l’institut de Sant Joan de Vilatorrada. Un dia, amb els alumnes de primer de batxillerat, repassàvem la llista dels diacrítics (no l’havien pas de memoritzar, però aprofitàvem l’avinentesa per aprendre vocabulari). I va sortir el mot cóm. De seguida algú va dir: «Què és un cóm?» Em va sobtar. No sabien què era un cóm? Vaig demanar si hi havia ningú que ho sabés. I sí: tots els de pagès (Fonollosa, Fals, Sant Pere Sallavinera, Aguilar de Segarra, Camps i Rajadell) sabien perfectament que un cóm era una pica per al bestiar, que es podia fer servir tant de menjadora com d’abeurador. I es van alegrar que dugués accent, em van dir, perquè si mai havien d’escriure aquest mot el distingirien de com. Ni em va passar pel cap de dir-los que el context ja els ho podia aclarir: ells el volien distingir i l’accent els donava seguretat. La seguretat de saber, per exemple, que lectors com els seus companys de classe, que ignoraven l’existència de cóm, sabrien llegir-lo bé.

Finalment, vull deixar tranquils els qui creuen que si desobeïm podem ésser denunciats. M’acullo a aquesta clàusula que acompanyava l’acord de la Secció Filològica sobre els diacrítics (11 de desembre de 2015):

«Es contempla (sic) l’ús potestatiu de l’accent diacrític en paraules homògrafes no recollides en la llista, sempre que, a criteri de l’usuari, es pugui donar lloc a ambigüitats.»

(*) El poeta Enric Casasses m’ha fet veure que no pot ésser que escriguem amb una sola forma —eh tant la partícula interrogativa (Eh que vindràs? Eh?: no m’ho crec. Pensa-hi, eh? Gràcies, eh?), com l’expressió de fàstic (Eh, quina pudor!), com la interjecció per a cridar l’atenció (Eh, no te’n vagis!), que es pronuncia amb e tancada. Per això, com ell, escriuré aquesta darrera amb accent diacrític tancat (Éh, no te’n vagis!).

Potser també us pot interessar:

«Diacrítics: calia?

«És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?»

«Quins diacrítics són ‘útils’ i quins no?

«Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)»

«Petició a l’Institut d’Estudis Catalans sobre la proposta de reducció de mots amb accent diacrític» (Cercle Vallcorba)

 ___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)

1

Veny

Un dels fets més trists d’aquest episodi tan innecessari dels ‘retocs’ ortogràfics el vaig llegir en aquesta notícia:

«Finalment, i davant la divisió, es va optar per una votació, en què es van imposar els criteris de [Teresa] Cabré de manera clara. Però entre els crítics hi havia persones de pes, com el mallorquí Joan Veny, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i considerat un dels lingüistes més prestigiosos dels Països Catalans. Però de poc li va servir. El mateix Veny ha confirmat a aquest diari aquesta informació malgrat que no ha volgut afegir més detalls sobre la discussió filològica.»*

Nació Digital (24-10-2016), informació signada per Pep Martí

I penso en el seny i la saviesa de Joan Veny. Penso en aquell dia d’estiu de fa dos anys, quan el vaig conèixer, fora de l’aula. Penso en la humanitat, el sentit comú, l’autoritat natural i l’amor per les llengües d’aquest home de vuitanta-quatre anys, que ens responia així aquesta qüestió:

«—Amb en Germà Colón parlàvem de com era fàcil d’enamorar-se de les paraules. A vós també us passa?

—Ara sí que m’heu mort! Mireu. Darrere de cada paraula hi ha una història. El senyor Gilliéron, que va fundar la geografia lingüística, deia: ‘Chaque mot a son histoire’ (‘Cada paraula té la seva història’).

Bé…, n’hi ha una: ‘Quetsémper’. Un quetsémper és un peix. El nom té per base una frase llatina del gloriapatri. Abans, el rosari es resava en català, però quan s’arribava al gloriapatri es feia en llatí: ‘Gloria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto. Sicut erat in principio, et nunc, et semper, et in sæcula sæculorum. Amen.’ Aquest ‘et nunc, et semper’ [‘ara i sempre’] és la base del nom d’aquest peix. I vaig voler estudiar aquesta evolució. És impressionant el pòsit de llatí que hi va haver durant segles i segles, perquè la gran llengua de cultura que competia amb el català era el llatí, no era pas el castellà.»

I després no puc evitar de pensar en Màrius Serra, tan divertit, tan enginyós, tan àgil. No és aquest, el lloc de Màrius Serra: és la televisió, és la ràdio; són els encreuats, els enigmes. Però no l’Institut. O potser sí, però amb una altra funció, més externa, d’assessor o una cosa per l’estil. El tresorer de la Secció Filològica –penso– no s’ha de dedicar a defensar reformes filològiques a Twitter. No pot ser que, quan li diuen que sense accents ens encallarem i haurem de rellegir el text, deixi anar, com si tot plegat fos un joc: «Fomentem la relectura!» I quan li demanen quines paraules s’han ‘salvat’, faci la gracieta d’inventar-se una frase mnemotècnica amb castellanisme inclòs: «Sé si són més, pel que us deu: és vostè sol, mamon.» És molt jocós, tot això, però no confonguem l’autoritat lingüística amb un Enigmàrius.

Un amic em demana què s’ha de fer per entrar a la Secció Filològica, perquè veu coses que no casen. No li ho sé respondre. Penso en això, en aquesta foscor que envolta el IEC. És una reforma pretesament moderna, a cop de Twitter, en una institució amb pràctiques massa antigues. Entro a la web de l’Institut i no puc trobar la manera d’arribar a saber qui són els membres de la Secció Filològica. Només en trobo una fotografia de grup suposadament actual, però assegut al bell mig, en cadira de rodes, hi veig Jordi Carbonell, mort fa mesos. No els trobo, els noms, no me’n surto. Tan negat, sóc? Ho demano a un membre de la institució i m’ho aclareix:

«Cal entrar a l’adreça <http://www.iec.cat/>, fer clic en l’enllaç “INSTITUCIÓ” del menú superior i a continuació en “Membres” del menú esquerre i en “Membres numeraris i emèrits” (o “Membres corresponents”, segons interessi) dels nous enllaços que es despleguen. En el quadre que apareix es poden fer dues coses: a) Simplement fer clic en el botó “cerca”, i apareixeran els noms de tots els membres de l’Institut per ordre alfabètic; b) Filtrar pel que interessi i després fer clic en “cerca”. Per a obtenir només els noms dels de la SF, simplement es fa clic en “Secció Filològica” (de manera que el nom quedi remarcat de color blau) i en “cercar”.»

Gràcies a aquestes instruccions, puc copiar la llista dels membres numeraris i corresponents de la Secció Filològica. Si la voleu, la teniu ací. Podeu clicar damunt el nom de cada membre i veure’n el currículum: hi veureu el de Joan Veny, el de Màrius Serra i el del coordinador de l’Ortografia, Vicent Pitarch. No en faré comentaris.

I després penso en la presentació pública de les normes, amb tanta expectació, amb transmissió en directe al 3/24 i tot. I el president Ros citant un article de Joan Francesc Mira:

«”Però no està en joc res d’essencial i, d’altra banda, res no és verdaderament obligatori: l’antic coexistirà amb el nou”. I resolt això, dediquem-nos a coses de més substància i profit.»

Una frase que subscric. Qui no la subscriu? Però el president Ros no ens explica que la part entre cometes era d’un editorial de Le Monde que Mira comentava, amb aquella barreja d’admiració, escepticisme i sornegueria tan seva. I tampoc no ens revela què hi deia abans, en paraules seves:

«Ja fa temps que en algunes d’aquestes matèries corpusculars, com ara el disbarat de les normes antigues, recents i novíssimes sobre l’ús dels guionets, vaig decidir tirar al dret seguint el sentit comú més que el detall de la norma, que s’ha demostrat tan mudable com els debats dels legisladors»

Potser el president Ros no ens ho llegeix perquè al costat hi té la presidenta de la Filològica, Teresa Cabré, i això dels guionets li hauria caigut com una galleda d’aigua freda.

Dimarts la presidenta ens va dir que la societat era multilingüe i que havia evolucionat. I que la reforma era útil, que responia a uns criteris i a unes necessitats, que havia estat fruit de moltes reunions, que els docents demanaven aquests canvis…

I jo no ho entenc, presidenta:

Què té a veure el multilingüisme amb l’accent d’ós? Dieu que hem d’acostar la llengua als parlants de les altres: això no és desnaturalitzar la nostra, ja prou deteriorada? No ens hauríem de dedicar a evitar que se’ns desfaci als dits? Voleu dir que cal acostar-la encara més a les ‘altres’ llengües? I sobre el multilingüisme: un parlant d’àrab, d’amazic, de romanès aprendrà més bé la llengua si es troba ‘dona’ en un llibre i no sap exactament què vol dir ni si ho ha de pronunciar amb o oberta o amb o tancada?

Què té a veure la suposada evolució de la llengua amb l’accent de nét? Una llengua amb accents distintius és poc evolucionada? I després, encara, aquesta fal·làcia d’acostar la pronúncia a la parla. Això és propi de les llengües evolucionades? Us atreviríeu a dir que l’anglès és una llengua poc evolucionada?

I la consigna és aquesta: «Fer-ho tot fàcil! Fer-ho tot fàcil! Llevar els ‘entrebancs’ de la llengua!» Però eliminar l’accent de séc què facilitarà? No ho entenc.

I aquests criteris tan ponderats del grup promotor dels canvis: quins són? Per quins criteris s’han mantingut aquests quinze diacrítics i s’han eliminat els altres? Dieu que els indultats havien d’ésser monosíl·labs i tenir un corresponent àton. I per què no podien ésser bisíl·labs i tenir un corresponent tònic? Què hi teniu, contra els bisíl·labs tònics?

Hi ha hagut moltes reunions per a decidir els ‘retocs’? De quines reunions parlem? De qui i amb qui? On en podem consultar les actes?

Quins docents han demanat aquests canvis amb tanta frisança? De quines associacions de mestres eren? Qui representaven? On en podem consultar les actes, d’aquestes reunions?

I sobretot, presidenta: si hi ha hagut tantes reunions, si els docents i els periodistes i els lingüistes demanaven amb tanta insistència aquests canvis, com és que no en sabíem res? Eren reunions clandestines? Que no som moderns i transparents?

Escric aquest article el dijous 27 d’octubre. Fa quatre dies que s’han aprovat els ‘retocs’ i al DIEC encara hi diu ós, arítmia i eradicar. No hi ha hagut temps de fer-hi els canvis. És comprensible: la reforma s’havia d’aprovar el 17 de novembre i es va avançar, inesperadament, tres setmanes i mitja.

Tot precipitat.

Una altra acadèmia, si us plau.

___________________________

* Quan ja havia publicat l’article, la presidenta de la Secció Filològica, Teresa Cabré, m’ha escrit aquests mots, referits a la notícia de Nació Digital: «L’honestedat davant de tot: la Teresa Cabré mai no va imposar cap criteri.»

 ___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

D’ací a pocs mesos, tot resolt (3)

0

Fabra

[Aquest article, com els dos precedents, l’he escrit conjuntament amb l’amic i col·lega Francesc Esteve i Gómez, de la Universitat de València. Com veureu, era una feina que demanava quatre mans, pel cap baix.]

Aquestes dues setmanes passades hem mirat d’estudiar la construcció d’ací a, a partir sobretot de la proposta de Joan Solà de diferenciar l’expressió d’un període de temps a partir del moment present, en què segons ell cal emprar d’ací a o d’aquí a («Ho has d’haver acabat d’aquí a Nadal») de l’expressió d’un moment al final d’un període, cas en què proposa d’emprar d’ací o d’aquí, sense la preposició a («Vindré d’aquí una estona»).

Després d’haver comparat aquesta construcció amb locucions afins i d’haver observat el fenomen en exemples antics extrets de fonts escrites, avui veurem com ens la presenten els diccionaris i gramàtiques principals.

En tots els diccionaris que hem consultat, hi surt d’ací a (d’aquí a) en exemples i, en alguns casos, amb subentrada pròpia.

1. Diccionari general de la llengua catalana (Fabra). La locució hi surt exemplificada i, amb el significat de «moment», definida després dels exemples («al cap de»). Sempre amb la preposició a.

«aquí […] En el moment present (marcant el principi o la fi d’un espai de temps). D’aquí a Nadal. Fins aquí no ha plogut pas tant com creies. | D’aquí a vuit dies, a una setmana, a un mes, a un any, al cap de vuit dies, d’una setmana, d’un anys, a comptar des d’ara.»

2. Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll). Tots els exemples que ofereix contenen la a.

«ací […] III. Aplicat al temps, equival a ara, designant el moment present. S’usa sempre combinat amb altres adverbis o preposicions, com fins ací, d’ací en avant, etc. […]. De assí a tres dies [Gazophylacium Catalano-Latinum, 1696]»

«aquí […] III. Aplicat al temps, significa: 1. Aqueix moment. […] Sabeu vosaltres que de aquí a dos dies se farà la pasca [La sanctissima passio de nostre senyor Jesuchrist…, segle XVI], D’aquí a un quart se comensa, [Emili Vilanova. Obres completes, 1906-1907

3. Diccionari de la llengua catalana (IEC). La locució hi surt definida, en les veus ací i aquí, i també usada en alguna altra entrada. Sempre amb a.

«ací […]2 1 adv. Marcant el principi o la fi d’un espai de temps, en el moment present. D’ací a uns dies us contestaré.» (*)

«aquí […] adv. En el moment present, marcant el principi o la fi d’un espai de temps. D’aquí a Nadal. Fins aquí no ha plogut pas tant com creies. […]  d’aquí a loc. prep. Al cap de (un espai de temps) a comptar des d’ara. D’aquí a vuit dies, a una setmana, a un mes, a un any.» (*)

(*) Noteu que, si d’aquí a hi té subentrada pròpia, d’ací a no en té. A més, la definició que hi ha a l’entrada ací i la que hi ha a l’entada aquí són pràcticament iguals («Marcant el principi…»), però els exemples, no: en l’un cas corresponen a la noció de «moment» («D’ací a uns dies us contestaré») i en l’altre, a la noció de «període» («D’aquí a Nadal»).

«breu […] [LC] en breu loc. adv. D’aquí a poc temps.»

4. Gran diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia). Hi surt definida o exemplificada. I, a més, apareix en alguna altra entrada.

«ací […] Moment determinat en una successió de temps. […] D’ací a tres dies us contestaré. […] d’ací avant (o d’ací en avant) A partir d’aquest moment.»

«aquí […] En el moment present (marcant el principi o la fi d’un espai de temps). […] D’aquí a Pasqua. 2 d’aquí a loc prep Al cap (d’un espai de temps) a comptar des d’ara. D’aquí a vint dies començaran les obres.»

«aviat […] 1 1 Al cap de poc temps, d’aquí a poc temps.»

«breu […] 2 en breu loc adv D’ací a poc temps.»

5. Diccionari normatiu valencià (AVL). Hi surt definida i exemplificada. I, a més, apareix en algunes altres entrades.

«ací […] 9. d’ací a loc. prep. Al cap d’un espai de temps a comptar des d’ara. Tornaran a vindre d’ací a deu dies

«breu […] 8. en breu loc. adv. D’ací a poc de temps.»

«hui […] 4. de hui en loc. adv. D’ací a. De hui en quinze dies inauguraran el nou local.»

«prompte […] 4. adv. Al cap de poc de temps, d’ací a poc de temps. Prompte vindrà

6. Diccionari de la llengua catalana ab la correspondència castellana i llatina (Pere Labèrnia, 1839)

«aquí. adv. […] de aquí al devant m. adv. Desde aquesta hora en devant.»

7. Diccionario valenciano-castellano (Josep Escrig, 1851). Hi surt exemplificada, amb la preposició a.

«así. adv. 1. Aquí. En este lugar. […] D’así [dend’ara, dend’este moment) á tres dies. De aquí (desde ahora, desde este momento) á tres días.»

Quant a les gramàtiques, per no allargar-nos, citarem només les dues més completes que s’han editat fins ara:

1. Gramàtica normativa valenciana (AVL, 2006). No s’hi fa cap referència explícita a la locució, però hi surt en tres exemples:

«L’avió ix per a Londres d’ací a vint minuts» (p. 204)

«Fins d’ací a una setmana no es reunix el comitè d’avaluació» (p. 208)

«Acabarem la reforma de la casa d’ací a dos mesos» (p. 237)

2. Gramàtica del català contemporani (2002)

Hi apareix més d’una vegada la locució d’aquí a. Per exemple, al volum 2, apartat 3.2.2.3 («Dixi de temps»):

«(iii) preposicions i locucions prepositives: fins ara, fins aquí, d’aquí a»

Però on en parla més extensament és a l’apartat 26.1.1.2 del volum 3 (p. 2.884):

«En català central, la preposició a de la locució d’aquí a no sol ser detectable fonèticament. Això és esperable amb una vocal neutra amb contacte vocàlic (cf.: Van venir [Ø] veure’ns), però podria ser una elisió ja fixada, si és sistemàtica.»

Aquesta Gramàtica del català contemporani fou dirigida per Joan Solà i publicada l’any 2002. Com veieu, la forma que propugna és d’aquí a, per més que s’hi consigni una elisió (és a dir, un fenomen fònic –no pas sintàctic–, com tants n’hi ha). 

Conclusions

Després d’haver estudiat les estructures semblants a d’ací a, els exemples de tots els temps extrets de fonts escrites i els diccionaris i gramàtiques editats fins ara, creiem no hi ha cap raó per a seguir la proposta del professor Joan Solà d’eliminar la a d’aquesta locució.

Si bé és cert que en tots els dialectes aquesta a no es pronuncia, estem convençuts que és per una raó fonètico-sintàctica: l’elisió d’una a àtona precedida d’una vocal tònica, fenomen molt freqüent en contexts semblants.

Si establim analogies amb estructures afins, o bé amb la mateixa estructura però amb elements intercalats, observem que la presència de la preposició en qüestió és indiscutible. Per una banda, tenim la construcció temporal d’avui en (o de demà en, de dilluns en…), en frases com ara «Arribaran d’avui en vuit»; és la mateixa estructura, amb la mateixa funció, i manté la preposició final (en aquesta cas, en). Per una altra banda, Joan Solà mateix admet que s’hi ha de mantenir la a quan s’hi insereix un adverbi, cosa que ens duria a propugnar «D’ací un mes», però «D’ací a gairebé un mes»; «D’ací un minut», però «D’ací a tot just un minut»… I, encara, si considerem el significat primari de la locució («des d’aquest punt fins a»), de caràcter espacial, observem que la presència de la preposició a hi és indubtable, per bé que Solà proposa d’eliminar-la també en oracions en què es mesura el temps. Això ens duria a defensar «D’ací al Penyagolosa hi ha tres quilòmetres», però «D’ací tres quilòmetres hi ha el Penyagolosa», la qual cosa trobem completament incoherent.

Així mateix, gràcies a una recerca simple, hem pogut comprovar o deduir que, originàriament, el significat temporal de d’ací a era «durant un període de temps comptat des d’ara» i que, al cap d’uns quants segles de propagació, va adquirir també el de «moment al terme d’un període de temps comptat des d’ara». Considerant-ho així, com una simple ampliació semàntica, no veiem per què cal escriure-ho de dues maneres distintes.

Pensem, a més, que un canvi com aquest –a parer nostre, gens fonamentat– menystindria un ús consolidat, que han seguit la immensa majoria dels autors contemporanis –si més no, els més representatius–, com demostren quasi totes les citacions de d’ací (a) / d’aquí (a) recollides pel Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i el Corpus Informatitzat del Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. I, en fi, invalidaria tot d’exemples recollits en diccionaris i gramàtiques, fins i tot la gramàtica dirigida per Joan Solà, autor de la proposta.

Jordi Badia i Pujol

Francesc Esteve i Gómez

___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

D’ací a pocs mesos, tot resolt (2)

0

Sant Vicent

[Aquest article, com el de la setmana passada i el de la setmana entrant, l’he escrit conjuntament amb l’amic i col·lega Francesc Esteve i Gómez, de la Universitat de València. Com veureu, era una feina que demanava quatre mans, pel cap baix.]

La setmana passada vam presentar una qüestió gramatical que considerem d’una certa importància: cal escriure «Vindré d’ací a una estona» o «Vindré d’ací una estona»? Aquesta segona opció és la que propugnava Joan Solà, que deia que d’ací a, o d’aquí a, solament s’havia d’usar quan la locució indiqués «període» («Ho has d’haver acabat d’aquí a Nadal»).

Si es pogués comprovar –dèiem al final de l’article– que l’expressió era originàriament una de sola i, amb el temps, va eixamplar el significat, no caldria dubtar a escriure-la sempre de la mateixa manera. Avui veurem fragments de texts antics que ens ajudaran a entendre l’evolució formal i semàntica d’aquesta locució.

En els segles XIII i XIV, els exemples amb d’ací a tenen tots el significat de «període». Podem dir, doncs, que el sentit que cerquem, de «punt en què passarà una cosa comptant a partir d’ara», encara no ha nascut. Vegem-ne un parell d’exemples:

«Per les quals coses obliga totz sos béns on que sien ahutz e avedors, e açò promet atendre e complir d‘assí a XV dies primers venidors [durant els 15 dies primers] sotz la dita pena […]»

Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1275)

«Que sturments no sien sonats d’ací a Pascha [en el període que va des d’avui fins a Pasqua] per la mort del senyor rey»

De les sollempnitats ecclesiàstiques fetes per la mort del senyor rei en Pere (1387)

Alguna vegada trobem escrita la forma d’ací, sense la preposició a, però encara amb el significat de «període». Pot ésser una errata, però qui sap si no és una confusió fruit de l’elisió fònica. Això demostraria que la vacil·lació entre d’ací a i d’ací treu el nas molt aviat i, sobretot, demostraria que la presència o absència de la a no té res a veure amb el significat de la locució. Vegem-ne un exemple del segle XIII.

«[…] és condampnat per la justícia en donar e en paguar, en pena de quart, a […] de Segura lo preu d’un kafís de forment axí com més valrà forment en lo mercat de Cocentània d’ací la festa de sant Johan del mes de juyn primervinent»

Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1288)

Trobem molt sovint, des de ben aviat, la construcció d’ací avant, en ús absolut (una locució que, amb el pas dels anys, va modificar-se en d’ací en avant i d’ací endavant):

«[…] e si d’ací avant tals coses fas, tu me·n faràs gran anutg.»

Decameró (traducció de 1429)

A partir del segle XV comencem a trobar exemples amb el significat de «moment» construïts amb d’ací a (o d’aquí a en els dialectes orientals, especialment des del XVI). Vegem-ne tres mostres extretes del Recull d’exemples i miracles ordenat per alfabet (traducció d’Arnau de Lieja del segle XV). El primer exemple és ambigu, però els altres dos, no:

«Vés a ton senyor, lo deguà, e digues-li que d’ací a ·XIIII· dies vage a la cort del dit rey […]»

«[…] tenim lo comte de tal loch en nostre poder, e d’ací a pochs dies morrà l’arquebisbe de Arems e irà […]»

«Fo portada la tua germana Agnès al Paradís, e tu d’ací a ·II· jorns finaràs e seguiràs a ta germane.»

O aquests altres:

«[…] quan la persona que ha viscut en aquest món en penitència de sos peccats e en devoció, quan ve a la mort, que ja està per passar, e·l àngel seu bo coneix·o («d’ací a tantes hores serà mort», que veu les entràmenes dins, que millor o coneix que·l metge), veus que ell se’n munte alt al cel […]»

Sant Vicent Ferrer, Sermons I (1410)

 «[…] era molt necessari per lo benefici dels vassalls. E així d’ací a quatre dies parteixc per a Gandia […]»

Cartes triades dels Borja (segle XVI)

«[…] los budells se estrenyerian e lo ventrell se debilitaria, e de ací a uns quants anys no seríeu bo a res […]»

 Spill de la vida religiosa (segle XVI)

Del segle XVII endavant, es consolida molt l’ús de la locució amb valor de «moment» i, ensems, cada vegada hi ha més vacil·lació en la presència de la preposició a. Una vacil·lació que, com hem dit, havia començat molt aviat i no era pas exclusiva de cap significat.

«[…] per què eren venguts en la trona del sermó. E d’aquí ·XV· jorns aprés, anaren a Alzira ý a la Vall […]»

El ‘Libre de Antiquitats’ de la Seu de València (segle XVI)

 «Ý de ací a tres anys, Déu volent, se farà altra elecció.»

Biografia [Català de Valeriola] (s. XVII)

Finalment, en els temps més moderns es manté la mateixa situació, per bé que a partir del tercer decenni del segle XX es nota la influència de la normativa fabriana, amb una tendència a restaurar l’original d’ací a.

Vegem-ne, en primer lloc, uns quants exemples del català meridional:

«Ignoro quan tornaré; potser d’ací a un any, potser d‘ací a set o vuit. Qui sap?»

Jesús Ernest Martínez Ferrando, La botiga dels llibres vells (1919)

«D’ací a pocs dies torno. Diu, i envers les altures d’en Sal, verdes, se’n puja.»

Joaquim Garcia Girona, Seidia (1920)

«[…] diu que trasllade l’obra a Barcelona o que la guarde per a d’ací cinc o deu anys.»

Carles Salvador, Teatre valencià (1925)

«Miren. Si d‘ací a quince o vint dies vostés no han vingut per allà, vindrem nosatros pel xic.»

Ismael Roselló, Espill de bon amor (1931)

«D’ací un moment ya no s’enrecorden ells de que s’han barallat.»

Ismael Roselló, Espill de bon amor (1931)

«Són els preliminars d’una conferència a Ginebra, que comença d’ací a uns dies.»

Joan Fuster, Dos quaderns inèdits (1954)

I, per acabar, mitja dotzena d’exemples del català oriental:

«D’ací tres dies partirem.»

Carles Riba, L’ingenu amor (1924)

«[…] el que ens ha agradat fa deu anys i que ens plaurà altra vegada potser d’ací a deu més, ens sembla ara d’extravagant i ridícul […]»

Joaquim Xirau i Palau, Discurs del mètode de René Descartes (1929)

«El consell esmentat es veurà d’ací a pocs dies.»

La Publicitat 18.777, p. 32. Barcelona (1935)

«Si d’ací mitja hora no s’ha presentat l’autor de la nota, serà castigada tota la caserna!»

Manuel Valldeperes, Ombres entre tenebres (1941)

«—No dorms? —pregunta en Pep.
D’aquí a una mica.»

Josep M. Espinàs, Combat de nit (1959)

«D’aquí dos o tres anys estaré tan pelada com ara.»

Josep M. Benet i Jornet, Una vella, coneguda olor (1964)

En els exemples anteriors, podem comprovar que l’absència de la preposició a no hi és pas general, ni abans de Fabra ni després. Això pot indicar que l’elisió era encara vacil·lant i, doncs, que no es va consolidar fins ben entrat el segle XX; o que els usuaris tenien la consciència que es tractava d’una elisió fònica que no s’havia de reflectir en la llengua escrita. Sigui com vulgui, sí que podem afirmar que la realitat contradiu les paraules de Joan Solà, que considerava que, amb el significat de «moment», la intuïció ens feia escriure tothora d’ací (o d’aquí), sense la a.

La setmana entrant publicarem el tercer i darrer article de la sèrie, en què podrem veure què en diuen les gramàtiques i els diccionaris i, en vista de tot plegat, extreure’n conclusions.

Jordi Badia i Pujol
Francesc Esteve i Gómez

___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Diacrítics: calia?

3

IEC

Carta oberta a la Secció Filològica

Benvolguts membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans:

Després de la controvèrsia pública que ha desfermat la proposta de canvis ortogràfics del IEC, la primera cosa que em demano és aquesta: calia? Vull dir: la gent els demanava, aquests canvis? Hi havia un clam dels professors de secundària, correctors, periodistes, escriptors, administratius, advocats…, de la gent que fa servir la llengua escrita habitualment, perquè l’acadèmia fes aquestes modificacions? Crec que no. Altrament, ho hauríem vist, ho hauríem llegit.

La simplicitat
Una de les raons que s’han fet públiques és que s’havia de simplificar l’ortografia perquè fos més fàcil d’estudiar-la. Això em fa demanar, respectuosament, en qui s’ha assessorat el grup promotor dels canvis. Quins professors de llengua han arribat a la conclusió que calia suprimir l’accent de vénen (o el de ròssa!) per a simplificar la vida dels aprenents de la llengua? Hi ha cap professor que torturi els alumnes fent-los memoritzar la llista de 150 diacrítics? (Igualment: hi ha cap professor que faci aprendre el quadre de combinacions pronominals binàries?) He fet de professor de secundària molts anys i no conec ningú que ho fes. Ningú.

Diguem-ho clar: l’ortografia és un trencacolls per a alguns alumnes, no pas per a tots. Però és que també ho és per a alguns professors, i suposo que per a alguns professors que examinen professors, i potser fins i tot per a alguns professors universitaris… Ara, si hom volia aplanar el camí als alumnes (i no alumnes) que tenen dificultats per a entendre’s amb l’ortografia, calia suprimir tots els accents, per exemple. És de sentit comú. I, si algú no s’ho creu només ha d’entrar en una aula d’institut: un alumne incapaç d’aprendre’s que dóna duu accent probablement també és incapaç d’entendre quina és la síl·laba tònica d’un mot. I, si supera aquest escull, faltarà que s’hi fixi, que s’aprengui les normes d’accentuació i que les apliqui quan redacti un text. Potser ens falta saber ensenyar ortografia i no pas eliminar accents. Potser hem d’escoltar més els experts en didàctica de la llengua (en tenim de molt bons), abans de prendre decisions que poden semblar precipitades o capritxoses.

La coherència
Tanmateix, suposant que l’ortografia catalana enclogui una dificultat d’aprenentatge i que calgués passar el raor pels diacrítics, per què es proposa d’eliminar els que es fan servir més poc? Que eliminem sègle cóm no li fa ni fred ni calor, a l’alumne. Probablement no sap ni què és, un cóm. Aquests accents no feien nosa a ningú. Si cal simplificar, si cal facilitar l’aprenentatge i estalviar esforç… per què no eliminem els accents de més i d’és, que són els que motiven més faltes (indubtablement)? Escriuríem «un mes mes tard» i faria lleig, i tant. Però no farà lleig escriure «una dona dona cops»? Hi torno: un alumne que no ha après que el verb dóna va amb accent, sap que la forma és és un verb i la forma es, un pronom? Ho sabrà escriure bé, d’ara endavant, gràcies a la reforma?

A banda aquesta contradicció inicial, no entenc a què respon la tria. Per què no es manté l’accent de vénen (del verb venir) si la parella és un altre verb (venen)? Per què, del verb ésser, se’n salven són (que s’oposa al substantiu son) i no se’n salva sóc (que s’oposa al substantiu soc, amb dos significats)? Qui ho diu que hi ha més confusió entre món/mon (binomi mantingut) que no entre ós/os (eliminat)? Per què se suprimeix l’accent de mòlt i no el de pèl? Hi ha ningú que hagi comprovat que a les escoles i instituts els alumnes s’equivoquen més quan han d’escriure mòlt que no pas quan han d’escriure pèl? Ho podem provar científicament? Em costa molt de creure.

(Un altre dia podem parlar de la resta de canvis: per què arrítmia sí i assexual no? Quin criteri ha guiat aquests altres canvis?)

La utilitat
A la «Nota introductòria» que precedeix la proposta dels canvis, es diu que s’han mantingut aquests catorze diacrítics «per tal d’evitar, sobretot, males lectures amb la confusió entre elements gramaticals tònics i àtons». Però si la raó és ajudar a llegir bé, com és que es defensa que ‘el context ja aclareix el significat’? I si la raó és aquesta, per què no s’ha mantingut la diferència entre véns i vens, dues formes verbals amb pronúncia diferent en la major part de dialectes? O bé la diferència entre dóna i dona i tantes més?

Ahir el periodista Manuel Cuyàs deia una cosa molt assenyada: els diacrítics van ser pensats justament per a facilitar la lectura i l’aprenentatge, per a fer del català una llengua més precisa, més clara, per a evitar (unes quantes) ambigüitats. En català tenim una frase feta molt genuïna: «fer més nosa que servei». Doncs crec que els diacrítics tenen la virtut inversa: fan més servei que no pas nosa.

La llibertat d’aplicació
Si començo una novel·la amb la frase «Al peu de l’arbre hi havia un os», el lector no sabrà de què parlo. No ho sabrà fins que no li indiqui si és un os o és un ós. Però no ens hem d’amoïnar, perquè la proposta va acompanyada d’unes condicions d’aplicació: «Es contempla [sic] l’ús potestatiu de l’accent diacrític en paraules homògrafes no recollides en la llista, sempre que, a criteri de l’usuari, es pugui donar lloc a ambigüitats.» Ho he entès bé? Puc començar la novel·la posant un accent a ós i, al paràgraf següent, quan ja no hi hagi ambigüitat, llevar-ne l’accent i tornar-me a encarrilar en la norma? Encara més: puc inventar-me diacrítics? Puc diferenciar tens (adjectiu) de tens (verb) si em sembla que el context ho reclama? I puc posar l’accent a la forma que em sembli (téns o tèns)? No ho trobo seriós.

La unitat del codi
Bé, no us vull cansar. Per anar acabant, voldria saber si la Secció Filològica ha parlat amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre tots aquests canvis. Ho dic perquè fa molt poc que es va presentar el Diccionari Normatiu en paper, on els óssos duen accent, com els cóms i els sécs; on es conjuguen els verbs venirdonar i fer (compte: la forma del passat féu –eliminada– és molt habitual al País Valencià), seguint les normes vigents. I, per una altra banda, s’hi avenen les universitats, amb aquests canvis? S’hi avé la Universitat de les Illes Balears, l’autoritat lingüística a les Illes Balears i Pitiüses? Tot plegat no serà una barrera que ens hauríem pogut estalviar?

Per una altra banda, cada reforma ortogràfica fa obsolets els llibres que s’han publicat fins llavors. Això va passar, per exemple, quan es va eliminar, el guionet de «ex-director» (per bé que ara el recuperem en part: escriurem «exdirector», però haurem d’escriure «ex-director general»…). La qüestió és: s’ha mesurat l’abast històric d’aquest canvi? S’ha pensat en la quantitat de llibres que seran antiquats de cop i volta? Pagava realment la pena?

No sé acabar de cap més manera que citant la «Nota introductòria» novament (la negreta és meva): «En la redacció d’aquesta nova ortografia, la Secció Filològica ha volgut mantenir la seva tradicional actitud de prudència en qüestions ortogràfiques i de respecte per l’ortografia fundacional.»

De moment, no tinc més qüestions.

___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Un dia crític a Twitter

1

dona dóna

La proposta de l’Institut d’Estudis Catalans de suprimir uns cent quaranta accents diacrítics ha suscitat una polèmica enorme. Ho entenc.

On més s’ha pogut veure la reacció de la població preocupada per aquesta mesura és a Twitter. Les etiquetes #diacritics (sense accent) i #diacrítics (amb accent) han estat dominants durant hores. La majoria dels piulets eren contraris a la mesura, per bé que n’hi havia molts de simplement sorneguers, molts de sorpresos per l’interès i alguns de manifestament favorables. Així mateix, n’han parlat a la televisió (al programa «Divendres»), on Antonio Baños i Manuel Cuyàs han oposat arguments de pes als qui defensaven la mesura, Enric Gomà i Ramon Solsona (dos dels autors del llibre Canvi d’agulles, que proposa modificacions d’aquesta mena). I també a la ràdio, on han entrevistat gent de la Secció Filològica, i on Empar Moliner ens ha deixat aquesta perla.

Avui, doncs, tenim un dia crític (potser, sobretot, el IEC). Per això us proposo que, de primer, ens relaxem una mica. Ben aviat, sens falta (i sens excusa) n’haurem de començar a parlar seriosament.

Heus ací una selecció de frases extretes de Twitter, classificades en tres apartats:

Els juganers. S’hi han disparat els jocs de paraules de tota mena. Sens dubte, la proposta ha fet esmolar l’enginy dels catalans. Una tria:

«Hem trobat un os d’os»

«Una dona dona molt cafè molt a un net net»

«Llevar-me en un món on no sé si és mon pare o el món de mon pare»

«Els firaries ja no venen (no ens visiten o no fan calaix?)»

«La Garriga és neta d’immigrants. Ep! Volia dir la Marta Garriga»

«Perquè som i serem sempre néts (i no nets) de Pompeu Fabra»

«No és igual la superfície del sòl que la superfície del sol»

«Al pàs ca anem, i par lu ca diu el Insti De Astudis Catalans, ven abiat aket escrit no tindra que tindre cap falt de urtografía»

Els sorneguers. A banda els jocs de paraules, molta gent ha fet befa de la mesura proposada i també de la reacció que ha suscitat.

«Ara que he anat superant la presbícia em treuen els diacrítics, perquè em continuïn fent malt els ulls… tota la vida»

«Els diacrítics són com el Reial Madrid per a un culer. No t’agraden però necessites que existeixin»

«LLEVAR LO DIACRÍTICH EN LO NOM DE DÉU PECAT EST» (Nostresinyó)

«Segur que tot el que retallen en diacrítics és per gastar-s’ho en ambaixades»

«I després dels diacrítics enceto la campanya. Fora pronoms febles!!!! Prou!!!!»

«Esto el Institut d’Estudis Catalans te lo afina»

«El que carda més por d’això dels diacrítics és la sensació que només és el precedent d’alguna cosa pitjor»

Els emprenyats. Eren els més abundants, sens dubte. Al final, en destaco dos, per la preeminència:

«Dia crític per al català»

«Jo seré el típic vell que segueix escrivint els diacrítics»

«Molt “bé” @iec, “es” “dóna” el cas que ja heu fet la gracieta de l’any. Ara toca rectificar.»

«L’únic que fareu és empobrir la llengua. Encara no he sentit cap raó de pes per llevar els diacrítics»

«2 paraules diferents amb 2 significats diferents, millor que 1 sola paraula amb 2 significats, no?»

«Tants anys lluitant per la nostra llengua i ara l’hem d’empobrir d’aquesta manera? Jo no, jo em penso casar amb els diacrítics»

«Si “pel context ja s’entén” és la raó, no és una raó»

«No calen Werts. Si ja ens carreguem la llengua nosaltres mateixos»

«”Ja s’hi acostumaran”, diuen els lingüistes pedants. Com si la gent fos ximpleta. Ja veurem qui guanya, en aquest cas»

«L’IEC ha pensat en la putada que li fa al Google translate?»

«La supressió dels #diacrítics hagués estat una bona innocentada filològica.La més absoluta insubmissió. L’@iec s’ha begut l’enteniment»

«O sigui que com que la gent jove no aprèn a posar accents els que sabem on posar-los ens hem de fotre»

Ernest Folch:

«La supressió és arbitrària: per què uns sí o uns no? Cap lògica» // «No és una mesura simplificadora, perquè el diacrític simplificava. En tot cas afegeix caos i complexitat»

Laura Borràs:

«Els han acomiadat [els diacrítics]. És un día crític, certament»

I deixeu-me acabar amb dos poemes. El primer circula molt per les xarxes. El segon, me l’ha fet arribar l’amic Celdoni Fonoll:

DIACRÍTIC

dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna

que violent és un accent
quan no fa prou diferència

(Mireia Calafell)

VÉNEN I VENEN

De bon de matí ja vénen
les pageses, traginant
cap al mercat. I quan venen,
que satisfetes se’n van,
i no se’n van fins que venen,
i és quan venen que se’n van.
Mes si vénen i no venen,
llavors se’n van rondinant,
parlant dels mals temps que vénen
i de pitjors que en vindran.
Que si els pagesos no venen,
malament ho passaran,
mes si no vénen ni venen,
les ciutats, què menjaran?

 (Agustí Bernaus i Pinós)

___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

D’ací a pocs mesos, tot resolt (1)

0

Solà-Coromines

[Aquest article i els dos vinents no els he pas escrits tot sol, sinó conjuntament amb l’amic i col·lega Francesc Esteve i Gómez, de la Universitat de València. Com veureu, era una feina que demanava quatre mans, pel cap baix.]

El professor Joan Solà, l’any 2008, va publicar tres articles en el suplement «Cultura» del diari AvuiD’aquí mig any (1)», «D’aquí mig any (2)» i «D’aquí mig any (i 3)», del 27-3-2008, el 3-4-2008 i el 10-4-2008, respectivament) en què proposava que la locució prepositiva d’aquí a (o d’ací a) s’escrigués sense a en oracions com ara: «Ho tindrem d’aquí mig any». El propòsit era que, per escrit, es diferenciés un període de temps (introduït per d’ací a) d’un moment futur calculat a partir d’ara (encapçalat per d’ací, sense la preposició a). I posava aquests exemples, entre molts més:

«T’ho diré d’aquí mitja hora» volia dir, segons ell, «quan hagi passat mitja hora a partir d’ara» (moment).

«Aquesta novel·la em durarà d’aquí al maig» volia dir «des d’ara fins al maig» (període).

La proposta, de primer, no va tenir gaire requesta. I per això l’any següent va escriure un quart article («Tornem d’aquí cinc minuts», Avui, suplement «Cultura», 14-2-2009), en què es referia també a l’ús espuri de la preposició en en frases com ara «Tornem *en cinc minuts», que, segons ell, s’havia de dir «Tornem d’aquí cinc minuts». I aprofitava l’avinentesa per a reclamar que els lingüistes dels mitjans se l’escoltessin més:

«Aleshores dèiem també que avui hi ha la seguretat que aquesta expressió [‘d’aquí’] és millor sense afegir-hi la ‘a’ (‘d’aquí a’), però veig que a penes n’ha fet cas ningú: és una llàstima que els assessors excloguin o “esmenin” (!) amb el mateix raser casos de flagrant forasterisme [‘en cinc minuts’] i casos de construccions molt nostres, que precisament hem d’escampar i protegir.»

Aquesta segona crida sí que va tenir efecte i ara, al cap de set anys, ja hi ha alguns mitjans que apliquen aquesta diferenciació entre d’ací (o d’aquí) i d’ací a (o d’aquí a). Un d’aquests mitjans és Televisió de Catalunya, que explica aquesta doble forma remetent als quatre articles de Solà, sense cap més justificació.

Hem començat parlant de Joan Solà, però, de fet, Joan Coromines ja havia insinuat que era millor d’aquí que no pas d’aquí a amb el significat de «moment». En el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (entrada est, vol. III, p. 723-724), hi diu:

«Algunes locucions esparses, mereixedores d’atenció: ‘d’aquí’ + expressió temporal, segurament més idiomàtic així en català, que la forma cast. i fr. amb -a- (cast. de aquí a -, fr. d’ici a): “si, d’aquí un quant temps, Déu m’ha volgut per a ell, em faré monja”, Coromines (‘L’Amor Traïdor’, així l’autògraf, VI, 1a ed., p. 116); en canvi cal “d’aquí a aquí” ‘de tant en tant, a cada pas, a cada moment’, locució familiar però viva fins en escrits de bons autors de dial. central (Coromines, ‘Diari del viatge a Viena’, 1933).»

Com veiem, doncs, Coromines considera la forma d’aquí «segurament més idiomàtica» i, per tota justificació, ens ofereix dos exemples de son pare, Pere Coromines, dels anys vint i trenta del segle XX.

Si és escarida la justificació de Coromines, tampoc no hem trobat arguments sòlids en els quatre articles de Joan Solà. Ens hi diu que la llengua oral tracta de la mateixa manera els dos casos i tanmateix ell pensa (o preceptua) que s’han d’escriure diferentment:

«En llengua oral tots els dialectes la pronuncien o tendeixen a pronunciar-la sense la dita ‘a’. Aquesta preposició ‘a’ seria, de fet, muda; però també ho seria la que veurem la setmana entrant (‘D’aquí a final de curs queden vuit setmanes’), i en canvi aquesta segona no és rebutjada sinó que simplement se sent com a fonèticament no realitzada.»

Ací, suposem, Joan Solà activa la seva intuïció, que li fa veure diferents l’un cas de l’altre i, doncs, en l’un cas sent que la preposició és rebutjada.

Pensem que aquest terreny de la intuïció és relliscós, perquè pot suscitar divergències fàcilment. En tot cas, nosaltres no coincidim amb el professor Solà en aquest sentiment de rebuig de la preposició a en frases com ara «Vindré d’ací a una estona». Atesa aquesta discrepància intuïtiva, proposem d’estudiar el cas basant-nos en tres paràmetres: la coherència interna de la llengua, els exemples extrets de fonts escrites de tots els temps i les obres de referència.

En l’article d’avui parlarem breument de fets de llengua, de construccions sintàctiques afins a la locució en qüestió que ens poden ajudar a decidir si cal llevar-ne aquesta a o no.

En la fonètica sintàctica catalana, l’elisió de la a o de la e àtones en contacte amb una i tònica és molt freqüent. No tan sols en català oriental, on la vocal neutra és tan volàtil quan s’ajunta amb qualsevol altra vocal, sinó també en català occidental. Si en el català central, per exemple, podem sentir perfectament aquirenys («aquí a Arenys») o aquilavora («aquí a la vora»), també en català occidental sentirem sinvolsmés («si en vols més») o acimtrobaràs («ací em trobaràs»). Per això no ens ha d’estranyar gens que «D’ací (d’aquí) a una hora» es converteixi en daciunora (daquiunora) en tots els dialectes.

Una vegada delimitat el fenomen fònic, convé que observem i analitzem si la proposta de Solà té prou coherència. Per una banda, tenim la presència indiscutida de la preposició quan la locució té el sentit de període: «D’ací a cap d’any ho has d’haver resolt.» En canvi, segons la proposta de Solà, una frase molt semblant a l’anterior ja hauria d’anar sense preposició: «D’ací quinze dies ho hauràs resolt.» Els autors d’aquest article, intuïtivament escriuríem la a en tots dos casos.

Per una altra banda, tenim una locució temporal que expressa inequívocament un «termini»: d’avui en (o de demà en, etc.). Per exemple, «D’avui en vuit (dies) serà Nadal». La semblança estructural i semàntica amb la locució de què tractem és clara, tan clara com la presència inapel·lable de la preposició (en aquest cas, en).

Hi ha encara més raons per a no admetre la supressió de la preposició a. Una, la reconeix Joan Solà mateix: la supressió d’aquesta a no és sistemàtica i, de fet, reapareix fins i tot en la llengua oral quan s’insereix un element entre ací/aquí i el «moment a partir del qual». Diu Solà:

«És més, en algun cas la preposició potser ens fa falta i tot, com ara quan hi ha algun element intercalat entre els dos components (cosa explicable: ara la construcció potser no estaria tan gramaticalitzada): “L’examen és d’aquí a gairebé un mes”, “El partit comença d’aquí a tot just una hora”.»

És a dir, que, segons la proposta, hauríem d’escriure «d’aquí un mes» però «d’aquí a gairebé un mes» i «d’aquí una hora» però «d’aquí a tot just una hora». I, consegüentment, «d’ací sis minuts exactament» però «d’ací a exactament sis minuts».

I encara, prèviament a aquestes raons, n’hi trobem una altra: la locució d’ací a (d’aquí a) introdueix, originàriament i principalment, un complement circumstancial de lloc. Vegem-ne un exemple: «D’ací al Penyagolosa hi ha tres quilòmetres.» En un cas com aquest, ningú no proposa de llevar la a de la locució. En canvi, Joan Solà posa un exemple semblant a aquest, en què –diu– es mesura el temps: «D’aquí tres cantonades veurem la Sagrada Família». Sembla contradictori haver d’escriure «D’aquí a la Sagrada Família falten tres cantonades» i, en canvi, «D’aquí tres cantonades ja veurem la Sagrada Família». O bé, en el nostre exemple, «D’ací al Penyagolosa hi ha tres quilòmetres» i «D’ací tres quilòmetres hi ha el Penyagolosa».

A partir dels casos exposats i exemplificats en els paràgrafs anteriors, fàcilment podem fer una conjectura històrica: inicialment, la locució d’ací a tenia un sentit locatiu, després va agafar el sentit temporal de «període» i, finalment, va eixamplar aquest significat temporal i va començar a fer-se servir amb el sentit de punt final, de moment en què passarà alguna cosa, calculat a partir d’ara.

Si es pogués confirmar que no són construccions independents, sinó que és una de sola que ha adquirit nous significats, caldria convenir que s’ha d’escriure d’una única manera, tant si vol dir l’una cosa com si vol dir l’altra. Per a escatir-ho, ens anirà bé d’observar texts antics i moderns, cosa que farem en l’article de la setmana entrant.

Jordi Badia i Pujol
Francesc Esteve i Gómez

___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

TV3, tenim un problema: la llengua

4

TV3-Esports

El català té vuit sons vocàlics: la a, la e oberta, la e tancada, la vocal neutra, la i, la o oberta, la o tancada i la u. Quan algú els redueix a cinc, podem dir que parla català?

Molts cognoms catalans provenen de mots comuns de la llengua. Per exemple, l’origen del cognom Pedrosa és l’adjectiu pedrós pedrosa. Per això Pedrosa es pronuncia amb essa sonora, com mandrosa, cendrosa, olorosa, amorosa, calorosa… No té sentit de pronunciar-lo com si fos un cognom espanyol, perquè en espanyol pedroso no existeix (es diu pedregoso). Algú que pronunciï reiteradament aquest cognom en castellà, es pot dir que parla català?

En català, si un mot acaba en essa o en xeix i el següent comença en vocal, l’enllaç se sonoritza: «els entrenaments» sona «elzentrenaments», «pas endavant» sona «pazendavant», «Aleix Espargaró» sona «Alegespargaró», etc. Si algú no ho diu així, podem dir que parla català?

Hi ha locutors de TV3, locutors de fa anys, que han tingut temps de sobres d’aprendre’n, però que encara no saben aquestes coses tan simples, tan elementals i tan naturals de la nostra llengua. I si no en saben, per què hi parlen, a la nostra televisió, a la televisió que paguem entre tots?

________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Fa quaranta anys que el van tancar a la presó

0

Josep Badia 10-9-1976

El 10 de setembre de 1976, vigília del primer Onze de Setembre postfranquista, hi hagué a Manresa un gran acte reivindicatiu. Com vaig explicar fa més un any, mon pare, que llavors era secretari general del Partit Carlí de Catalunya, hi féu un discurs. Ja feia quasi deu mesos que Franco era mort, el sistema s’havia començat a obrir, però encara no se sabia si l’estaca tombaria o no. Aquell discurs traspuava esperança, exhortava el poble a alçar el cap, escometia amb contundència el règim. Al final va demanar un minut de silenci en memòria d’un jove basc, «assassinat mentre es manifestava pacíficament».

L’endemà passat la guàrdia civil es va presentar a casa meva per endur-se el pare a la presó, amb una acusació falsa. En va sortir al cap d’uns quants dies i, mentrestant, a Manresa van aparèixer pintades i comunicats de suport.

Ara que fa quaranta anys, m’ha semblat convenient de recuperar aquell discurs. Abans de la transcripció, en trobareu l’àudio (que, providencialment, va enregistrar en Lluís Alsedà i Solé). Una vegada més, he de recordar que tot això és possible gràcies a la feina impagable de Memoria.cat —encapçalada per en Quim Aloy.

https://soundcloud.com/arnau-aloy/memoriacat-11set1976-001

Companys, l’Assemblea del Bages, òrgan unitari de l’oposició democràtica a la nostra comarca…

[Aplaudiments, crits]

m’ha encarregat de fer la presentació d’aquest acte que celebrem avui, aquí, en record i en commemoració de l’Onze de Setembre…

[Aplaudiments]

aquesta diada que el poble ha convertit espontàniament i contundentment en la Diada Nacional de Catalunya!

[Aplaudiments, crits]

És evident, companys, que aquest no és solament un acte commemoratiu i de record dels herois de les nostres llibertats, sinó que és, a més, un acte polític en el sentit més ampli i el més noble d’aquest món. En el sentit de preocupació ciutadana, de responsabilitat col·lectiva del que us indico de paraula, i del que amb la vostra presència i amb el vostre entusiasme afirmem junts el nostre compromís en la defensa de Catalunya.

[Aplaudiments]

En una situació política, social i econòmica, per a Catalunya i per a la resta de l’estat espanyol, molt greu, conseqüència inevitable de 40 anys de dictadura, de corrupció, d’irresponsabilitat dels poders públics; 40 anys d’amagar i de posposar els vertaders problemes, de buscar solucions per als interessos d’uns quants i no pas per als interessos del poble; de pretendre enlluernar-nos amb un fals progrés a costa d’endeutar el país fins a extrems gairebé insostenibles; d’alienar-nos amb eslògans i amb complicitat decidida perquè no penséssim, perquè no hi veiéssim i, sobretot, per reprimir-nos durament perquè no parléssim, la veu del poble s’aixeca avui més forta que mai per dir d’una vegada: Prou!

[Aplaudiments. Crits: «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia.»]

El poble s’aixeca per reclamar el que és nostre i no ens ha d’atorgar per gràcia ningú: la nostra llibertat. Fa anys que Catalunya ha creat un organisme de lluita i l’ha sostingut a costa de molts sacrificis: de multes, d’empresonaments, de tortures, d’hores, de diners, d’innombrables renúncies personals. Un organisme que cada vegada es mostra més ampli, més unitari, més eficaç: l’Assemblea de Catalunya.

[Aplaudiments. Crits: «Visca l’Assemblea de Catalunya.»]

Aquest és, primordialment, l’instrument de la nostra lluita. Aquesta és la veu del poble sense mistificacions, on obrers, polítics, intel·lectuals, professionals, representants de totes les comarques de la nostra terra, formem un organisme unitari per a despertar la consciència col·lectiva del nostre país i per a reclamar i aconseguir fer una realitat viva els nostres quatre punts programàtics essencials. Primer: l’amnistia sense exclusions dels presos i exiliats polítics.

[Aplaudiments]

Segon: El ple exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació –inclosa la sindical–, de manifestació i el dret de vaga.

[Aplaudiments]

Tercer: el restabliment provisional…

[Aplaudiments]

…el restabliment provisional de les institucions i els principis configurats en l’Estatut de 1932 com una expressió concreta d’aquestes llibertats de Catalunya i com una via per arribar al ple exercici del nostre dret d’autodeterminació.

[Aplaudiments]

I quart: La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.

[Aplaudiments]

És evident, amics, que Catalunya viu encara una situació d’esclavitud oficial en molts aspectes essencials, i jo diria vitals, per al seu desenvolupament i per a la seva personalitat com a poble, com a col·lectivitat humana. Una situació que no es resoldrà fins que s’acompleixin les condicions que, any rere any, l’Assemblea de Catalunya ve reclamant per a tots els que vivim en aquesta terra (avui, com diu salvador Espriu: «Pobra, bruta i dissortada terra»), i que amb l’esforç de tots hem de fer rica i plena com proclama el nostre himne.

[Aplaudiments. Crits: «Visca Catalunya! Visca!»]

Per això lluitarem sense deixar-nos enganyar per «leyes de régimenes especiales», per reformismes, per indults disfressats, per llibertats només per a uns quants polítics i partits domesticats, per toleràncies que s’acaben quan el poder reial vol, per un despotisme il·lustrat amb aparences de democràcia. El poble de Catalunya lluitarà fins que sigui una realitat la nostra plena sobirania.

[Aplaudiments. Crits: «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia.»]

Amics, aquesta setmana hi ha hagut un nou mort a causa de la repressió. Jesús Maria Zabala, de Fuenterrabía, ha sigut assassinat mentre es manifestava pacíficament. Us prego, per ell i per tots els que han caigut en la lluita per la llibertat, que ens posem drets i guardem un minut de silenci amb tot el respecte que mereixen aquests herois.

[Minut de silenci. Aplaudiments. Crits: «Vosaltres, feixistes, sou els terroristes»]

________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Apunta’t!, però no et disparis

3
Publicat el 31 d'agost de 2016

Apunta't

Cantem les absoltes als pronoms ‘en’ i ‘hi’?

Quan parlem de degradació de la llengua, molt sovint pensem en paraules, elements del nostre lèxic que es van perdent, suplantats per formes estranyes al català. Certament, és important, el lèxic, però, si ens ho proposem, és l’àmbit en què sabrem refer-nos més de pressa. Per exemple, fa quaranta anys a Callús tothom deia bocadillo, peluqueria, sello, cruse… i ara no ho diu ningú del meu entorn.

Nogensmenys, en la sintaxi costarà prou més de recuperar el terreny perdut. Hi ha una bona colla de construccions genuïnes que han estat bandejades del llenguatge periodístic, simplement perquè no tenen correspondència exacta en espanyol. I, encara, la degradació sintàctica és més estrident i dolorosa en la desaparició dels pronoms en i hi, veritables pilars de la nostra estructura gramatical.

No fa pas gaires setmanes que vaig rebre un correu d’Òmnium Cultural on s’havia esvanit un d’aquests pronoms. L’he recuperat en aquesta imatge:

Òmnium retallat

«Queda un mes per la Diada. #APUNTa’t ara!» (deixem per a un altre dia aquest per que hauria d’ésser per a i aquest queda que caldria canviar per manca  o falta.) El verb apuntar-se, amb el significat d’«inscriure’s», exigeix un complement preposicional (o de règim). Aquest complement indicarà la llista en què ens inscrivim; en aquest cas, la llista o el registre de la Diada. Per tant, la frase sencera és: «apunta’t a (la llista de) la Diada». Si, per a evitar una repetició, ometem el complement «a la Diada», l’hem de substituir pel pronom hi: Apunta-t’hi.

És ben senzill. Elemental. De primer curs. Com pot ésser que els qui van enviar el correu de l’Òmnium ignoressin una cosa com aquesta, tan clara, tan simple? No considero ni tan sols que calgui adduir cap regla. Només hi ha d’haver una mínima intuïció lingüística. Si ens falla això, ja hem begut oli.

Sort n’hi ha que la Diada no la convoca l’Òmnium i prou. Vegem què ens envia l’Assemblea Nacional Catalana:

ANC retallat

No ens en sortim, es veu. Ens trobem en el mateix cas: «inscriu-te», amb el verb pelat, sense complement, sense cap referència, és una mera exhortació a fer una inscripció. Però si no sabem on ens hem d’inscriure l’exhortació és coixa, ineficaç.

D’on prové, aquesta errada? Només hi ha una explicació: la interferència de l’espanyol. Com que aquella llengua no té el pronom hi, ha produït frases com aquesta. És a dir, quan hom diu «inscríbete» ja es pressuposa que es refereix al complement que hi ha més a prop. En aquest cas, «una diada històrica».

Però el català sí que l’ha de menester, aquesta referència explícita. Per a entendre-ho, imaginem-nos aquest anunci de la cadena Patapam:

«A prop de casa tens una botiga Patapam. Vés!»

Oi que hi trobem a faltar el pronom hi («vés-hi»)? Doncs això mateix passa a «inscriu-te» i a «apunta’t».

L’altre pronom que rep de valent és en. I per la mateixa raó, que en espanyol no hi és. La setmana passada vaig rebre un fulletó d’una cadena de papereries que excel·leix per una publicitat amb faltes ortogràfiques clamoroses. La de l’exemple que adjunto és tan poca-solta que no crec pas que demani gaires comentaris.

Bureau Vallée retallat

Ja ho veieu: «Per cada 5 llibres folrats, et regalem un», en compte de «te’n regalem un».

Ara, no es pot negar que la part més interessant de la frase és al final: «et regalem un GRATIS!» Poca conya: n’hi ha que regalen les coses i te les cobren, però ací te les regalen de franc. No badem, doncs, anem-hi tots (perdó: anem tots!).

[Potser també us interessaràFer-se un autogol a si mateix en la seva pròpia porta (7-7-2016)]

______________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Josep Maria Planes, assassinat fa vuitanta anys

5
Publicat el 23 d'agost de 2016

 Planes

El 24 d’agost de 1936, ara fa vuitanta anys, un escamot de la FAI va endur-se un home en un lloc amagat i li engegà set trets al cap. Això va passar a la Rabassada (a la serra de Collserola, entre Barcelona i Sant Cugat del Vallès) i aquell home era Josep Maria Planes, un periodista d’una escriptura brillant.

Tenia vint-i-nou anys i havia escrit el primer article dotze anys enrere. Va col·laborar en una munió de publicacions (d’El Pla de Bages a La Publicitat, passant per L’Esport Català, Mirador, L’Opinió, Papitu… i també El Be Negre, que va dirigir del 1931 fins al dia que l’assassinaren).

Planes, d’un catalanisme insubornable i indefallent, va gosar denunciar la relació entre la FAI i el pistolerisme, per exemple en una colla d’articles que publicà el 1934 a La Publicitat. Aquells intolerants (és massa gros anomenar-los també feixistes?) no li ho perdonaren.

El gran Quim Aloy, del Bages estant, ha bastit una magnífica web dedicada a Josep Maria Planes, inclosa dins el portal Memòria.cat, una obra magna que es mereixeria molt més reconeixement i difusió.

Us encoratjo a llegir el darrer escrit de Josep Maria Planes, que forma part del recull de cent articles que ens ofereix la web. Esgarrifa de pensar que escrigués aquesta «Nit de vetlla» un mes abans d’ésser assassinat.

Nit de vetlla

A cinc mesos d’unes eleccions que donaren un triomf net, indiscutible, a les esquerres, a cinc mesos de la formació d’un Govern, representant autèntic de la legalitat republicana, uns militars, uns feixistes, confosos amb els moros i amb les tropes mercenàries del Terç, s’aixequen en armes contra la República. Són els defensors de l'”ordre”. Els defensors de l’ordre que, en un moment de follia, obren la resclosa de totes les exaltacions, de totes les violències.

Altra vegada, el país tenyit de sang. Ningú no pot preveure què sortirà d’aquesta terrible convulsió. La insensatesa de la reacció, irremissiblement abocada a la derrota, pot provocar, aquesta vegada, un daltabaix sense precedents en la història d’Espanya. La Revolució, que fins ara havia estat, a còpia de tants esforços, controlada i dirigida dintre la quadratura legal de la democràcia, ¿on anirà a parar?

Caigui tota la responsabilitat, la terrible responsabilitat del que pugui esdevenir, sobre aquests folls que, en nom de l’Espanya derrotada a les urnes, volen implantar la dictadura dels señoritos, la dictadura anticatalana.

Paraules emocionants, les pronunciades ahir a la nit per l’Honorable President de la Generalitat. Hores històriques per a Catalunya i la seva llibertat. Tots els catalans honrats, tots els catalans dignes d’aquest nom, en aquesta hora de prova i de perill, han d’estar, moralment i materialment, al costat del nostre Govern. Ens hi juguem la llibertat de la pàtria. Els enemics de la República són els nostres enemics. No els enemics solament de les esquerres: els enemics de tots els catalans.

El qui en aquestes hores greus no estigui d’una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual li exigirem comptes.

Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!

 ___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La passió de Jordi Carbonell (explicada per Carod-Rovira)

1
Publicat el 22 d'agost de 2016

Sense títol

Se n’ha anat un dels grans, en Jordi Carbonell, patriota, home de principis ferms, lingüista, estudiós… Un dels qui més bé el va conèixer fou l’ex-vice-president del govern Josep-Lluís Carod-Rovira, que el 2012 va guanyar el premi Octubre de narrativa amb el llibre La passió italiana. Us en copio el fragment que li dedica, magnífic per a entendre el compromís d’aquest homenot amb la llengua i el país.

_________________

Segurament, un dels catalans que millor coneix l’Alguer és Jordi Carbonell. I amb l’Alguer, Sardenya tota, així com l’ambient polític, cultural i acadèmic italià. És ell qui fundà l’Associazione Italiana di Studi Catalani, que presidí (1992-1995). Figura clau de la resistència a la dictadura, referent bàsic de l’Assemblea de Catalunya i represaliat amb l’expulsió de la Universitat Autònoma, el 1972, va ser catedràtic de llengua i cultura catalanes a la universitat de Càller, entre el 1976 i el 1989, on es jubilà. Vaig veure’l per primer cop amb motiu de l’inici dels meus estudis universitaris a Barcelona, el curs 1970-1971. Tenia un aspecte molt britànic, també pel comportament i les formes, educadíssimes i polides. M’impressionà moltíssim que em tractés de vostè, sent com era jo un xiquet de divuit anys acabats d’estrenar. Alt, ben plantat, impecablement vestit, ulls blaus i cabells rossos, mirada neta, somriure afable, uns anys abans hauria pogut passar ben bé per actor. «Faci-me’l ben català!», va dir-li la mare al pare Miquel d’Esplugues, el dia del bateig. I no es pot negar que el caputxí va fer cas del prec de la senyora Ballester. Nascut el dia de Sant Jordi, començà a militar, a 19 anys, al clandestí Front Universitari de Catalunya, dirigit per Josep Benet i Enric Casassas, amb el geògraf J. Vilà Valentí com a cap de ‘cinquena’, que és així com en deien de les cèl·lules de cinc membres, i amb companys com Jordi Galí i Enric Hernàndez Roig. Els problemes habituals amb els estudiants falangistes i els policies franquistes se succeïen, llavors, i Carbonell va ser «interrogat» per aquests, amb Pablo Porta al capdavant, en un ensurt del qual el salvà Julio Manegat, qui intercedí per alliberar-lo.

Si la primera passió, el país, l’adquirí ja sent un infant, a l’altra hi entrà en contacte el 1944, encara no acabada la guerra mundial: l’Institut d’Estudis Catalans, al qual sempre ha estat fidel i que ha defensat enfront de tota adversitat, crítica o menyspreu. Hi ha estat secretari de la Secció Filològica, director de l’Oficina d’Onomàstica i professor. Molt proper a Ramon Aramon, de qui sempre ha reconegut la valentia, tenacitat i abnegació en els anys més negres de l’IEC, la secretària d’aquest, Montserrat Martí, li facilità l’accés al Grup Miramar, que promovia Maurici Serrahima, amb noms com ara A. Cirici Pellicer, Enric Pau Verrié, Joan Ainaud i, com una mena d’esperit sant de la resistència perquè era a tot arreu, Josep Benet. Carbonell n’és secretari i, alhora, col·labora amb altres grups clandestins com Bandera de la República Catalana i Amics de la Poesia, en uns moments en què la simple assistència a actes de lectura de poemes de Carner o Riba és un desafiament al franquisme. ‘Ah, belle bandiere degli Anni Quaranta!’

Quan se li presenta l’oportunitat de deixar aquell ambient asfixiant no dubta a anar-se’n a Liverpool, com a lector de català, el 1950. Allà pren el relleu de Joan Triadú i té l’oportunitat de conèixer, personalment, Carles Pi i Sunyer, J. M. Batista i Roca, el Dr. Josep Trueta i Frederic Duran i Jordà, creador del primer servei de transfusió de sang del món, a Barcelona, el 1936. Va arribar a Anglaterra com un demòcrata catalanista i en tornà convertit també en una persona d’esquerres. Més d’un cop li hem sentit explicar l’anècdota de Mrs. Beaney, la seva dispesera, contrària als laboristes aleshores governants, que, malgrat tot, cada vespre descargolava la majoria de bombetes de la pensió, seguint les indicacions del primer ministre Clement Attlee, que havia batut W. Churchill a les eleccions posteriors a la guerra. «Però que no ens va dir que anava contra aquest govern, vostè? Com és que fa cas del primer ministre laborista?», va ser requerida. «Contra el govern, sí. Contra el país, no», respongué. I Carbonell no sols no va oblidar mai aquella contesta, sinó que d’aquell patriotisme democràtic n’ha fet sempre norma de conducta.

Quan va tornar d’Anglaterra, no hi hagué iniciativa política o cultural de resistència al franquisme, des de posicions nacionals i democràtiques, on no figurés Carbonell: Comitè 11 de Setembre, campanyes pels bisbes catalans, per l’abat Escarré, per la llengua a l’escola, per totes aquelles causes que mai no serien reprimides en un país civilitzat i culte com el que ell havia conegut a Liverpool. Primer director de la Gran Enciclopèdia Catalana, entre 1963 i 1972, aquesta responsabilitat li permet d’entrar en contacte amb noms clau de la cultura catalana com Joan Fuster, Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner, Josep M. Llompart, Max Cahner o Ramon Bastardes, però també li comporta una detenció de 48 hores en ple estat d’excepció. Per primer cop, gràcies a la seva direcció, una obra tan essencial per a la nostra cultura com l’Enciclopèdia estudia amb rigor els Països Catalans com a unitat d’anàlisi, com a comunitat no sols cultural i lingüística sinó també nacional.

El 1964 pren part en el naixement de la Taula Rodona, organisme amb vocació unitària, reunit sovint a casa seva. Quatre anys més tard, tal com apareix a les fotografies de l’època, és una de les persones que duu el taüt de l’abat Escarré a pes de braços, el dia del seu enterrament, enmig de l’emoció dels assistents, creients i no creients, i la tensió creada per la presència dels cossos repressius franquistes. El 1970 figura entre els promotors de l’Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat i és un dels coredactors del document que s’hi aprova. Llavors era abat del monestir Cassià M. Just, persona de conviccions fermes i somriure bondadós, delicat en el tracte i ric d’una gran humanitat, amb una valentia només comparable a la seva humilitat i discreció, qualitats que jo mateix vaig poder apreciar i agrair.

Quan la policia crida Carbonell a comissaria a prestar declaració, ell consulta amb la dona, els fills i l’advocat de la família, Josep Benet, la decisió que ha pres: s’hi adreçarà en català, en tot moment i amb tota normalitat, al marge de les conseqüències que això pugui tenir. Hortènsia Curell, la muller i companya de totes les batalles, amb aquell sentit pràctic que acostumen a tenir les dones, li diu: «Quan comencis a parlar en català, treu-te les ulleres, pel que pugui ser» I tal dit, tal fet. Contesta només en català, rebutja de fer-ho en espanyol, declina l’oferiment de parlar en francès que li és fet i, davant el funcionari atònit del règim que apel·la amb tota impunitat al ‘derecho de conquista’, Carbonell creix en l’adversitat i recorda que ell no reivindica un dret individual, només d’ell, amb aquella acció, sinó un dret col·lectiu que no li pertany en exclusiva i, doncs, que no hi pot renunciar. ‘Oh patria –oh ciò che rassicura l’identità’. L’envien directe a cel·les de càstig de la presó Model, el sotmeten a observació psiquiàtrica ja que la dictadura el pren per boig pel fet de gosar parlar en català amb la seva policia política, és incomunicat i passa a disposició del temible TOP. Però la campanya internacional que s’organitza al seu voltant i la reacció nacional, a l’interior, n’aconsegueixen la llibertat. A la presó ha conegut la solidaritat real i l’afecte sincer dels altres presos polítics, molts d’ells castellanoparlants, entre els quals el mític sindicalista León. Joan Brossa li dedica un sonet vibrant i contundent, titulat «Jordi i capalt»: «Jordi i capalt, tot sol davant la fera…»

La victòria moral del seu gest valent de dignitat fa que el seu compromís amb el país i la llibertat no s’aturi, sinó tot al contrari. El 7 de novembre de 1971 participa en la fundació de l’Assemblea de Catalunya, a l’església de Sant Agustí de Barcelona, i forma part de tots els seus organismes de direcció, on aporta el valor de dinàmiques unitàries, sempre amb un to conciliador. És la mateixa actitud constructiva que mena també a l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans. Amb Francesc Vallverdú i Xavier Folch redacta el document «Report de treball sobre la campanya per a l’ús oficial del català». El 28 d’octubre de 1973, en la caiguda dels 113, torna a ser detingut. La meva dona i jo vam sortir del seu domicili per arribar amb ell al lloc de la reunió de la Comissió Permanent i, al migdia, havíem de dinar a casa seva, si tot anava bé. Fèiem arròs, em sembla. A casa nostra, els havíem dit que érem a Montserrat, en una trobada de joves. No vaig fer gaire cas, doncs, de la recomanació de la mare, cada cop que anava a Barcelona: «Fill meu, no et fiquis en res.» Carbonell torna a parlar en català en tot moment i és torturat, empresonat i multat per això. En aquella època, sort en va tenir de l’ajut que li concedí la Fundació Bofill, dirigida per Jordi Porta, el qual li va permetre de fer front a aquella situació tan dura per a ell i els seus, en condicions més acceptables.

Mort el dictador es converteix en un orador de masses, a les quals transmet tot el seu entusiasme pel país i per la llibertat. És el que fa l’11 de setembre de 1976, a Sant Boi, i al Fossar de les Moreres l’any següent, amb frases que han esdevingut ja tot un referent i que acompanya sempre amb uns cops de braç que n’augmenten la intensitat: «No tot el que és català és bo» o «Que la prudència no ens faci traïdors». És ell qui introdueix la forma ‘nous catalans’, concepte que reforça la seva idea d’unitat civil del poble català, en un projecte inclusiu, per sobre dels orígens de tota mena. El 1979 crea —una iniciativa que s’avançà dues dècades al seu temps, però que no reeixí electoralment— Nacionalistes d’Esquerra. Finalment, amb el seu amic Tísner, ingressa a ERC, que acabarà presidint, i on ja havien entrat alguns dels seus companys de viatge.

Estudiós de Roís de Corella i Josep M. de Sagarra i crític de teatre a ‘Serra d’Or’ i historiador, els seus treballs de recerca sobre la cultura catalana a Catalunya Nord i, sobretot, a Menorca, han esdevingut un referent rigorós de citació i consulta obligades. Per això el Consell de Menorca li concedí la màxima distinció, la Naveta d’Or, com abans havia fet també la Generalitat de Catalunya, amb la Medalla d’Or. La pèrdua de la muller ens revelà l’existència d’un poeta sòlid i tardà, en el recull ‘Hortènsia’ i les seves memòries, ‘Entre l’amor i la lluita’, un viatge precís i apassionat per la seva vida.

Bon conversador, dialogant, extremadament afable, és un home de somriure amical als llavis, que fa bona la seva màxima: «Radicals en el contingut, moderats en la forma.» Potser per això, a les manifestacions antifranquistes i quan s’havia de contactar amb la premsa, ell, perquè era i és poliglot, sempre hi acudia vestit amb americana i corbata, per donar així la millor imatge possible de la resistència a la dictadura. Hi ha una lluïssor especial als ulls quan parla del país i de la llengua, ell, que és més nacional que nacionalista, més patriota que home de partit i, segurament, més intel·lectual que polític. Però la història l’ha dut per uns viaranys que, probablement, mai no hauria recorregut en un país normal.

Curador de l’impagable llibre ‘Els catalans a Sardenya’, amb F. Manconi, durant una etapa maldà per avançar cap a la unificació ortogràfica del sard i la seva modernització i estandardització per sobre les variants dialectals, però les picabaralles estèrils l’en van allunyar. De l’etapa sarda n’han quedat, entre altres coses, el bon gust per la pasta i l’habilitat familiar a cuinar-la, com sabem tots els que, algun cop, hem compartit taula amb ell, a casa seva.

Del llibre La passió italiana (ed. Tres i Quatre, 2013).

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Maltractaments i més ‘bajanades’ a TV3

11
Publicat el 17 d'agost de 2016

Careta

Un dels privilegis que et concedeix no moure’t de casa a l’estiu és poder veure els telenotícies de TV3, la nostra televisió.

Més endavant parlarem de llengua, però de primer voldria fer una referència al periodisme, als criteris professionals, al rigor. Ja m’hi vaig referir el dia 5 de març i hi havia fet al·lusió abans, el 25 de juliol de l’any passat. En la meva humil opinió, quan es parla de notícies sensibles s’hauria d’anar amb molta cura, caldria fer servir els mots precisos, exactes. Per exemple, quan el tema és el maltractament masclista, la violència contra les dones (això que ara en diuen violència de gènere). Escolteu aquest fragment tan breu:

Sí, sí, ho heu sentit bé, la periodista diu «bajanades»: «Pallisses continuades, cremades amb aigua…: tot tipus de bajanades.» Els actes de maltractament són bajanades? Són senzillament ximpleries, poca-soltades? Una bajanada i una agressió són sinònims?

També és digna de comentar l’atenció que la nostra televisió dedica al país, als Països Catalans. No hi sento ni un sol locutor amb una dicció altra que les principatines (central i nord-occidental): cap veu de cap parla de les Illes Balears, ni del País Valencià. Ni una. I, en correspondència, cap notícia de fora de les cuatro provincias (si més no, en els informatius que m’he mirat). Bé, no és ben cert: hi ha una notícia de… «França». La voleu veure?

No és vergonyós que a la Televisió de Catalunya, que depèn de la Generalitat i del parlament, amb majoria independentista, s’hagin d’amagar noms com ara Catalunya Nord o Rosselló? Si Cotlliure és França, Barcelona és Espanya? Aquesta és la nostra televisió nacional? No us sembla que, en això, hem anat enrere?

Arribem de seguida —i finalment— als esports. Al Telenotícies Migdia del dia 16 d’agost, la secció d’esports va ocupar 17 minuts i 20 segons, d’un total de 55 minuts i 30 segons. És a dir, més d’un 30% de tot el programa foren esports. Potser ens ho hauríem de fer mirar. Una bona part de tot aquest temps se l’enduu la informació dels Jocs Olímpics, en què es destaquen constantment els èxits, les possibilitats i els patiments de la selecció espanyola. No hi ha cap més manera de parlar-ne, més objectiva, més neutra, més autocentrada? Diem que més de mig país ja ha desconnectat d’Espanya i a la Televisió de Catalunya ens han de recordar que els nostres esportistes defensen la bandera espanyola. I, no cal dir-ho, cap esment de la delegació andorrana (vegeu-ne la notícia a Andorra Difusió), ni dels atletes nord-catalans, ni dels refusats per Espanya que es van integrar en seleccions d’uns altres estats (vegeu-ne la notícia a VilaWeb)

I ara parlem de llengua, breument. Algun dia ens hauríem de mirar bé els criteris lingüístics que s’apliquen a TVC. De moment, us remeto a aquest estudi magnífic i carregat de raons que va publicar el doctor Gabriel Bibiloni fa molt poc.

Hi ha una cosa que em sorprèn, per dir-ho eufemísticament: com pot ésser que, quan fa tants anys que va començar a emetre aquesta televisió, encara s’hi arrosseguin vicis fonètics que ja hi eren el primer dia? Parlo d’Ariadna Oltra, la presentadora, que encara no fa bé les neutres de «líder» i de «fase». O d’aquell altre que diu «pressionant» amb essa sonora, o «decisió» ensordint la segona alveolar. O bé el presentador de les notícies dels Jocs Olímpics, que converteix la major part de vocals neutres en as. I no tan sols això, sinó que pronuncia en castellà noms propis com ara Supercopa (sense neutralitzar la a ni la e). I, encara pitjor, diu constantment Rio a la castellana, suposo que perquè ningú no li ha explicat que en portuguès es diu «Ri-u». I, per si fos poc, els locutors d’esports pronuncien el cognom del jove Paco Alcàcer, nat a Torrent (a l’Horta), com si fos un cognom espanyol. No: en espanyol seria «Alcázar»; si s’escriu «Alcàcer» només pot venir d’«Alcàsser» (nom d’un poble que hi ha justament al costat de Torrent). I si ve d’«Alcàsser» s’ha de dir amb essa sorda i no pas amb la interdental espanyola. Correctors de TV3: per què no els ho expliqueu ben explicat, als vostres periodistes?

Vull acabar amb dos vídeos curiosos que vaig veure en aquests informatius: un policia espanyol i un militar de l’exèrcit espanyol parlant en català. En un català amb alguna deficiència, però no pas més que alguns periodistes que cobren per a parlar bé… Com hi ha món!

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.