No tenia cap disc d’Els Amics de les Arts, però vaig pensar que ja era hora de comprar-ne un, que ja era hora d’escoltar, pagant, aquests nois que tothom diu que ho fan tan bé, que canten tan bé, que tenen lletres tan ben elaborades, amb una sornegueria tan fina.

Així, doncs, vaig comprar Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure. I no m’ha pas decebut, gens ni mica. No hi ha cap cançó que trobi dolenta. Totes tenen arranjaments acurats, una afinació remarcable, una subtilitat estètica poc comuna. No gasten una llengua impecable (ja m’ho esperava), però —vista la situació actual— podia ésser pitjor.

De totes les peces, n’hi ha dues que em tenen el cor robat: «A mercè d’un so» i «Apunto Shakespeare». De la primera, en parlarem un altre dia, perquè conté alguna frase excel·lent (no sé si tenia cap intenció, però algú ja hi ha donat el sentit que hi vaig veure).

L’estructura d’«Apunto Shakespeare» és magnífica: un apuntador de teatre s’adreça al director de l’obra (o, potser, al productor) i li explica un fet desgraciat, un fet que s’ha esdevingut per una cadena de culpes, la primera baula de la qual és un fragment del Juli Cèsar de Shakespeare (acte II, escena II). Cèsar diu a Calpúrnia: «Cowards die many times before their deaths; the valiant never taste of death but once». La traducció de Josep M. de Sagarra diu: «Els covards es moren molts cops abans que la llur mort arribi, i el valent només mor un vegada». I la dels Amics de les Arts, emmotllada a la música, fa: «Els valents sucumbeixen a la mort un cop només i el covards, senyor, moren constantment» (el vocatiu «senyor» no és de Shakespeare, ans forma part de la confessió de l’apuntador).

Fins ací, res a dir. El cas és que els Amics no canten «sucumbeixen a la mort», sinó «sucumbeixen a l’amor». Ho podeu comprovar vosaltres mateixos:

M’ho he escoltat dotzenes de vegades. He comprovat a la pàgina oficial que en la lletra hi diu «la mort», d’acord amb l’original anglès. Però sona «l’amor», sens dubte.

I si fos una doble errada fonètica? La confusió de les os d’alguns mots no és estranya al Gironès, a l’Empordà i al Ripollès, però diria que la o de «mort» no és a la llista, és a dir, que es pronuncia oberta a tot arreu. A més, cap dels components del grup no és d’aquestes comarques, per bé que sí que n’hi ha dos de comarques veïnes (el Pla de l’Estany i la Selva).

Quant a l’emmudiment de la te del grup final -rt és, dissortadament, molt estès entre el jovent de l’àrea de Barcelona, però només un dels components del grup és de la capital del país.

En fi, l’única explicació plausible és que sigui una badada, que escriguessin «l’amor», que ho cantessin així i, a l’hora d’escriure la versió definitiva de la lletra, s’adonessin que havia d’ésser «la mort»… però trobessin que ja era massa tard per a repetir l’enregistrament.

Hi trobeu cap raó més convincent? En sabeu més coses?

En fi, igualment us recomano que escolteu i llegiu tota la cançó:

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El diputat Espejo davant el mirall

Es veu que Ciutadans i el PP són partits que defensen abrandadament el bilingüisme. Diuen i rediuen que no volen pas la imposició de l’espanyol, sinó la igualtat entre el català i la llengua d’Alfonso Guerra. Però a l’hora de la veritat ja es veu prou que no hi creuen, en aquesta pretesa igualtat: hi ha una llengua que valoren, que volen digna, que volen superior, que volen que funcioni sempre i per a tot i una altra que se’ls en fum, que menystenen. Que maltracten, de fet.

Es va veure clar quan aquella llumenera que es diu Carolina Punset va dir que els qui parlaven català («valenciano») eren uns pagerols («aldeanos»); o quan aquell representant del PP a la Diputació de València va exigir que, per educació, li parlessin en espanyol i va deixar anar, amb aquella delicadesa que tant els honora: «Només cal agafar un avió i viatjar (no pas gaire lluny) per a veure de què serveix el valencià fora de la Comunidad Valenciana.»

El menyspreu d’aquesta gent pel català és ben vistent quan no parlen la nostra llengua, però també quan la parlen. I avui ho exemplificarem amb un vídeo del senyor José M. Espejo-Saavedra (diputat de la sucursal principatina de Ciudadanos i vice-president segon del Parlament de Catalunya). Deixant de banda la poca traça a sintetitzar o, diguem-ho més amablement, la tendència a la reiteració, el senyor Espejo castiga l’orella de qualsevol catalanoparlant amb una fonètica destralera, insultant i tot.  És molt curt (el vídeo). Escoltem-lo i, tot seguit, llegim-ne un intent de transcripció, on hem marcat amb negreta i subratllades totes les desviacions de la fonètica pròpia del català central que perpetra el diputat.

Transcripció: 

Va contra la maioria de ciutadans de Catalunya, contra la maioria de ciutadans de Catalunya repressentats al parlament i també contra la maioria de ciutadans espanyols. S’han saltat las geis, las geis de la maioria de catalans i de la maioria d’espanyols perqué la constitució i las altras geis no són de cap manera geis impossadas, sinó que són geis que van ser aprovadas per una maioria de ciutadans, tant de la resta d’Espanya com de Catalunya.

Per a entendre la gravetat d’aquesta declaració (és a dir, el grau de menysteniment, el grau d’ultratge a una de les dues llengües que figura que defensa aquest il·lustre diputat), no se m’ha acudit res més que enregistrar-ne una presumpta «traducció» a la llengua de Jesulín de Ubrique. És una traducció molt científica, és a dir, que he procurat de mantenir-hi una correspondència exacta, una «desviació simètrica» a la de l’original. Per exemple, si el senyor Espejo-Saavedra diu una E o bé una A allà on en català de Barcelona havia d’haver pronunciat una vocal neutra, en la meva versió espanyola he dit una vocal neutra allà on correspondria de dir una E o una A. Si el senyor diputat diu «geis» en compte de «lleis», jo diré «lelles» en compte de «leyes». Etcètera. Heus ací el resultat de la traducció amb «simetria desviacional» (i, de seguit, la transcripció aproximada).

Transcripció:

Va còntra la malluria de ciudadanus de Cataluña, còntra la malluria de ciudadanus de Cataluña representadus al parlamèntu i tambièn contra la malluria de ciudadanus españòles. Se han saltadu les lèlles, les lèlles de la malluria de catalanes i de la malluria de españòles pòrque la cunstituciòn i les òtres lèlles no son de ninguna manera lèlles impuèstas, sino que son lèlles que fuerun aprubadas pur una malluria de ciudadanus, tantu del restu de España còmu de Cataluña.

I ara que no s’esveri el personal i que no comenci a dir que això és una mofa, un escarn d’una llengua tan respectable com la meva i com totes les llengües i bla-bla-bla. No: és simplement una prova pensada, ponderada, estudiada que pretén posar el lector (oïdor, espectador) davant el mirall de la nostra realitat lingüística.

Vegeu també:

—Quin català gasten els nostres candidats?

—Sabem massa castellà

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Que l’havíeu sentit mai, aquest refrany? Sabeu com s’acaba?

Primer de tot, permeteu-me de parlar de l’expressió fer festes, que vol dir ‘fer demostracions de simpatia o d’afecte’. Una locució que recula –com reculen totes les que no s’assemblen a cap de castellana–, però que encara és viva. L’escriptora Maria Barbal, per exemple, a Pedra de tartera, quan parla del seu pare diu:

«Ens feia festes i se’ns posava damunt dels genolls i ens explicava alguna història.»

No confonguem fer festes amb fer festa d’una cosa, que vol dir ‘estar-ne satisfet’. Un exemple. Si teniu quitxalla a casa, més d’una vegada us deveu haver trobat sorpresos per les seves reaccions. Això us pot fer dir una frase com aquesta: «Em pensava que aquella joguina no li agradaria, però n’ha fet molta festa.»

I sobretot no ens descuidéssim pas el verb festejar, ‘tenir una relació sentimental seriosa amb algú’. Deixem-nos estar, doncs, de *nòvios i *nòvies. Per exemple, en comptes de dir «La seva *nòvia és de Barcelona» podem dir, simplement, «Festeja amb una noia de Barcelona».

Festejar també és ‘conversar privadament dos enamorats’. Mireu aquesta frase: «Tots dos es van asseure en un racó per festejar.» Això de festejar és seriós. Si més no, abans. Mireu si n’era, d’important, aquest mot, que en algunes cases fins i tot s’hi construïa una mena de seient avorat a la finestra (com el de la imatge del capdamunt), que era pensat especialment per a festejar-hi. I se’n deia festejador, és clar.

Ara hem de completar el refrany que havíem deixat a mitges. Fa així: «Si em fas festes i no me’n sols fer, o em vols fotre o m’has de menester.» Haver de menester (o haver menester o ésser menester o tenir menester) vol dir ‘necessitar’. Per exemple: «He de menester cèntims per a pagar les obres.» I, per a acabar d’arrodonir l’article, una pregunta: què fem quan hem de menester diners i no en tenim? Doncs manllevar-los, és a dir, ‘demanar-ne en préstec’. Podem manllevar diners, però també podem manllevar una mica de sal al veí si se’ns ha acabat. O, fins i tot, manllevar una frase a Josep Pla per acabar un escrit. I el fragment que li manllevarem avui és aquest:

«Per fer-me passar el fred, em frego les mans nerviosament, constato que la pell se’m torna vermella, però el resultat és nul, no treu cap a res»

No treu cap a res: una expressió interessant per a parlar-ne un altre dia… Bé, no cal, ja en vam parlar ací.

[Article molt inspirat en un que vaig publicar a la revista «Mes a mes» l’abril del 2010]

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fa un parell d’anys, l’ajuntament del meu poble volia tant sí com no posar gespa artificial al camp de futbol. I havia de menester diners. Una de les «grans iniciatives» que va tenir, juntament amb el club, fou «la gran cagada», que van explicar així: «El dissabte 31 de maig dividirem el camp en parcel·les enumerades [sic], amb un cost de 5€ cada una. Farem donar un tomb a la vaca i la parcel·la en què ella decideixi defecar serà la guanyadora! El comprador de la parcel·la s’endurà 1.000€ !!!»

Aquella «gran idea» em va impel·lir a escriure aquest article. 

No fa gaire, en Pau em demanava si això de «la gran cagada» era correcte. Ell es referia a la paraula, no pas a la «gran» idea. De la «gran» idea també en podríem parlar, però aquí ens toca parlar de llengua.

La veritat és que aquest article serà (disculpeu-me) una mica pudent, però no podem amagar que això de la caca i el cagar, en català, és present en totes les converses. (Hi ha qui, sense poder-ho evitar, en parla a l’hora dels àpats i tot…)

Bé, doncs en Pau em demanava si cagada era correcte o bé n’havíem de dir cagarada. I certament és una pregunta que es porta l’oli. Cagarada vol dir «excrements»; per tant, una cagarada de gos, o de gat o d’ase. En canvi, cagada és «l’acció de cagar o de cagar-se»; per exemple, «la cagada de la vaca va ser llarga». Però una cagada també és una «errada, acció d’un èxit desgraciat, contrari al que hom esperava».

Ja que teníem aquestes paraules a la boca, vaig aprofitar l’avinentesa per explicar al meu amic que amb aquests mots podem fer moltes combinacions. Ens serveixen per a designar plantes (cagamuja), per exemple. Però també persones: els més petits (caganius), els dubtosos (cagadubtes), els covards (cagacalces, caguerris, caguetes), els avariciosos (cagadurs, cagamiques o cagalatxes), els ridículs esquifits (caguerots)… I ja sabeu què diuen: que hi ha homes, homenets i cagamandúrries. I encara més: si una cosa va malament, diem que fa la fi del cagaelàstics. Si algú fa broma o ho vesteix tot amb molta pompa diem que fa cagarel·la. I no cal ni parlar de la importància que té tota aquesta família de mots per Nadal: què seria un pessebre sense el caganer, o un Nadal sense fer cagar el tió?

En Pau ja estava mig marejat i empudegat, però encara va tenir esma de demanar-me si tots els animals feien cagarades o bé se’n podia dir d’alguna altra manera. I tant, que hi ha més maneres de dir-ho. La més coneguda és tifa. Però després n’hi ha d’específiques segons la forma o la consistència: si és cilíndrica és un cagarro; si és desfeta, cagarines (o cagarrines); si és rodona i compacta, un cagalló, com els que fan cabres i ovelles. Justament, del conjunt dels excrements del bestiar de llana o del cabrum, se’n diu xerri, que trobo preciós.

Dels excrements també se’n diu femta i, si són d’animals, fems (normalment, en plural). Al País Valencià, fem vol dir «escombraries», i hi podem sentir frases com ara «Llança-ho al fem» o «L’ajuntament s’encarrega de la recollida del fem».

—I ara que m’has dit sinònims de merda (perdó), me’n pots dir uns quants de cagar, que és una paraula que de vegades no sé com evitar? —em va dir en Pau.

—I tant. Mira: evacuar, defecar, femtar, buidar, buidar el ventre, anar de ventre, fer de cos... I si vols ser més fi: anar de cambra o deposar.

—Uf, noi. Has quedat ben descansat, suposo… —em va dir l’amic, sorneguer—. De tota aquesta lliçó, només n’he tret una conclusió: si la «gran» idea no surt bé, serà una gran cagada de debò.

—Au, bah! Home de poca fe!

[Article publicat a la revista Mes a mes el maig del 2014.]

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Recuperem un altre escrit d’en Josep Badia i Torras per al clot de les Ànimes. Un text que parla del «pallús encendrosat» no pot restar fora del clot. Jo el trobo ric, precís, exuberant. Vejam què us sembla.

No fa gaire, una maresmenca em va explicar que a la seva comarca un barri era un reixat. I això em va fer pensar en aquest escrit, que parla del barri de cal Badia. Al Bages un barri és un espai clos entre edificis, sovint entre el reixat que dóna a fora i l’entrada de la casa. Bé, val més que us ho expliqui mon pare.

_____________________________

Com a moltes cases de pagès de les nostres comarques, entre el portal d’entrada i el camí, a la meva casa pairal hi ha un clos emmurallat i amb un ample portal (a casa és de ferro, reixat de la part superior). D’aquest clos, sempre n’havíem dit el barri. Quasi a tot arreu s’anomena igual. No em pregunteu per què; no us ho sabria dir.

El barri té una doble funció: és el pati del tràfec —avantsala dels baixos— i alhora defensa l’entrada de la casa pròpiament dita de gent massa curiosa o d’intrusos indesitjats.

El barri de casa, no pas gaire gran, és un clos de set metres per dotze, a tirada de la casa per la banda de sol ixent, i amb el portal a aquest mateix cantó, que dóna al camí de Viladelleva. El portal hi permet l’entrada còmoda del carro. Cal que sigui així, perquè s’hi ha d’entrar moltes vegades. Part del barri és cobert pel terrat de davant de la casa. A sota terrat, adossades a la paret de la casa, hi ha les gàbies dels conills, fetes d’obra i amb pendent, amb portetes de filat i bastiment de fusta. N’hi comptaríeu quinze en total, disposades en tres fileres sobreposades de cinc gàbies cadascuna.

«Més enllà de la fogaina hi ha el clot del femer, destinat a recollir el purí de les corts i sempre cobert amb un bon gruix de palla o de fems, perquè la canalla no hi caiguessin (Déu nos en guard!)»

A l’altra banda del portal hi ha un corredor que porta a la fogaina, per a fer calderada per als porcs, o bé —al temps de la verema— per a fer bullir most i obtenir-ne vi dolç o mistela, o simplement per augmentar el grau d’una bóta de vi ximat que es vulgui millorar. El corredor, que passa tocant la paret de la casa, té a l’altra banda la cort dels porcs, amb el cóm disposat de cap a cap i una tapa de fusta amb forrellat per tancar-lo quan el bestiar ja és apeixat. Més d’una vegada, quan la cort era plena de garrins acabats de comprar, s’havien escapat per aquesta tapa mal tancada i, llavors, ningú no en volia la culpa.

Més enllà de la fogaina hi ha el clot del femer, destinat a recollir el purí de les corts i sempre cobert amb un bon gruix de palla o de fems, perquè la canalla no hi caiguessin (Déu nos en guard!).

Un tros de paviment a continuació fa de femer pròpiament dit. Ben moll amb el suc, se’n treu de tant en tant la palla i el fem sòlid, i s’aparia ben apariat en aquest tros pavimentat, que deixa tornar a escórrer el suc cap al clot. M’agradava lluir-me fent una bona pila de fems quadrada i ben atapeïda, de parets rectes. Quan ja havien fermentat, dúiem els fems al tros per colgar-lo, llaurant amb el brabant; o bé a l’hort, per enterrar-lo amb la fanga. Calia que no s’hagués «cremat» i reservés tota la riquesa amoniacal. El mal pagès, que no mullava ni apariava bé el fem, feia que perdés gran part del seu valor, i el pallús encendrosat que duia al camp, no adobava pas el terreny ni preparava bona collita.

«Sobre la cort del corredor hi ha un entresolat a mitja altura del terrat, on es puja per una escala de fusta sense barana. Aquest espai, que és voltat de filat, és el colomar. Té uns nius de vímet penjats al sostre. A terra, la mare ho solia aprofitar per a tenir-hi conills porquins»

Més enllà del femer, encara hi cabia una cort petita fins a la paret de la muralla. Servia per a entrar els garrins mentre s’esperava vendre (o matar per a casa) els porcs grossos de l’altra cort. Quan es passaven a la cort d’engreix ja eren aprimalats, i així es guanyava temps.

Sobre la cort del corredor hi ha un entresolat a mitja altura del terrat, on es puja per una escala de fusta sense barana. Aquest espai, que és voltat de filat, és el colomar. Té uns nius de vímet penjats al sostre. A terra, la mare ho solia aprofitar per a tenir-hi conills porquins (més tard vaig saber que els savis en deien «cobaies»). Són molt bons per a fer un bon arròs, encara que a la gent de ciutat els facin fàstic perquè semblen rates. Contràriament als conills pròpiament dits, no cal llevar-los la pell, sinó només escaldar-los i pelar-los com un porquet. S’hi assemblen molt, a un porcell, un cop nets i escorxats; suposo que d’aquí els ve el nom. Entre colomins i conills, Déu n’hi do del que en sortia, d’aquell sostre del colomar. El terra, quan ja érem ganassos, l’havíem d’escurar un xic acotats, perquè tot plegat no feina pas més d’un metre i mig d’alçària; per netejar-lo tiràvem el fem i la colomassa directament al clot per una porteta. La mare hi pujava i en baixava moltes vegades el dia per portar-hi herba, mirar d’aparellar els coloms o bé treure els troncs de rama d’ametller o de pi, que els conills havien ben pelat i que ja podien anar directament al foc.

Josep Badia i Torras

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Els diccionaris diuen que la redundància és l’abundància excessiva. I, parlant de retòrica, afinen la definició així: «Repetició inútil de mots que en ocasions pot donar èmfasi a l’expressió, però normalment pot ésser considerada com un pleonasme viciós.» Déu n’hi do.

Aquest món de la redundància és un món ple de subtilitats. Perquè aquests excessos poden ésser vistents, estridents, però també ens poden passar per alt –per rutina– en construccions que no ens criden l’atenció.

Sovint sentim que tal o tal grup «ha estrenat un nou disc», o bé que una companyia «estrena un nou espectacle» i no hi trobem res d’estrany. Però, si hi pensem bé, allò que s’estrena sol ésser nou. Fins i tot si és un disc amb cançons d’altri –ja estrenades, pròpiament–, a les notícies ens diran que «s’ha estrenat un nou disc». Demano: si diguéssim que un grup ha estrenat un disc, hi hauria ningú que es pensés que el disc és vell?

Després hi ha aquell qui no es conforma a repetir un avís, sinó que ha de «tornar a repetir un avís». Bé, vejam: si és la segona vegada que ens pica la cresta no ens torna a repetir un avís, sinó que simplement ens repeteix un avís. Tornar i repetir: combinació susceptible d’ésser redundant.

El verb mantenir és dels que es presten a més abusos. Resulta que, segons els telenotícies, no es pot tenir una reunió, sinó que s’ha de «mantenir una reunió». No entenc per què. Home, si la reunió és tan delicada que es pot esguerrar fàcilment, saber-la mantenir deu ésser una virtut, però em fa l’efecte que per un seguit la cosa no va pas per ací. Però això ara no ve a tomb. Jo us volia parlar de la redundància d’aquells tan coherents que saben «mantenir la mateixa posició de fa cinc mesos». Si ens ho mirem de prop, veurem que mantenir i mateixa s’encavalquen, perquè mantenir ja inclou la idea de continuïtat. Per tant, si diem mantenir la posició de fa cinc mesos ja fem el fet.

Tothom sap que les coses comencen al començament i s’acaben a l’acabament. Per això no entenc com pot ésser que el periodista que ens detalla el funcionament d’un congrés ens hagi de dir: «Finalment, el congrés s’acabarà amb el discurs del president.» No és incorrecte, aquest finalment, ja ho sé, però és redundant.

Una cosa semblant passa amb dos adverbis sinònims, que molt sovint trobem plegats, com en aquesta frase, treta d’un diari: «Igualment, també ells poden sentir-s’hi còmodes.»

Però parlem de les redundàncies més evidents. N’és una la del possessiu. Ja se n’ha parlat a bastament i potser no cal insistir-hi gaire més. Per influències diverses, els nostres mitjans de comunicació fan servir seu, seva, seus i seves a tort i a dret. Vaig al Google i escric «seves» juntament el nom d’un diari. I em surt, de seguida: «Ràdio Berga reprèn les seves emissions.» Per què «les seves»? Que si diu «reprèn les emissions» es confondrà ningú? Vós us pensareu que Ràdio Berga reprèn les emissions de Ràdio Saldes?

Després ve quan el possessiu es barreja amb propi. Ací la redundància ja s’acosta a la temperatura d’ebullició. Faig el mateix experiment d’abans, amb «seva» i «pròpia» i em surt això: «Detinguts quatre homes que havien segrestat un membre de la seva pròpia família.» No cal dir-ho, oi? El pròpia no ens aporta cap novetat.

La cosa s’escalfa encara més quan entra en escena el prefix auto-. Aquest sí que no el puc sofrir. Aclarim-ho. El prefix auto- no m’ha fet res de dolent, però quan es combina amb un pronom reflexiu o amb l’adjectiu mateix és un doll de redundàncies: o bé hi sobra l’un o bé hi sobra l’altre. Per exemple, hi va haver unes setmanes que, per solidaritat, tothom «s’autoinculpava». Doncs el personal només havia d’haver-se inculpat. Perquè el pronom reflexiu se (o es) ja vol dir ‘a si mateix’, com el prefix auto-. Si dic que m’he inculpat ningú no entendrà que he inculpat el veí, de la mateixa manera que no cal que digui que «m’he autorentat la cara», perquè si he rentat la cara d’altri ja no faré servir el pronom reflexiu.

Això mateix passa amb autodefinir-se, un dels verbs més prolixos en aquest guirigall de les redundàncies. «X és un projecte que s’autodefineix així», diu un titular, en compte de «és un projecte que es defineix així».

Després hi ha el prefix auto- combinat amb un adjectiu: autoexigent, per exemple. Res a dir-hi lingüísticament (confesso que quan algú diu que és molt autoexigent se’m dispara una alarma: si ho ets, per què ho has de dir?, penso). Res a dir-hi, si no es combina amb la construcció «amb si mateix». Per què si algú és «autoexigent amb si mateix» s’ho hauria de fer mirar. Més que autoexigent potser és autoredundant (i ves que no sigui autopetulant i tot).

I entre les combinacions d’auto- amb un nom, tenim el famós autogol. Està bé, però autogol no el podem combinar amb fer-se, perquè ja tornaríem a caure en el mateix parany d’abans: la redundància. Doncs si escriviu ‘fer-se un autogol’ al Google us quedareu parats de la quantitat de pàgines que us sortiran.

En fi, és un món inabastable. Ja ho diu la definició primigènia: «abundància excessiva». Sí, la redundància en els nostres mitjans de comunicació és massa abundosa. No és gens estrany de veure-hi combinacions com ara la d’aquesta frase, que vaig llegir en un diari fa molt pocs dies: «Han començat l’escorcoll a les 17.00 de la tarda» (per ventura les 17.00 pot ésser al matí?). Als mitjans fins i tot s’hi han encomanat frases redundants populars: «Com i de quina manera ho hem de fer?», veureu escrit en articles.

A mi tot això em fa pensar en les visites d’en Pep de Sant Mateu de Bages, que venia a veure mon pare de tant en tant. Parlant dels camps, del bestiar, de política… en Pep sempre li deia: «Sí, Badia: sóc del parer d’estar d’acord amb la vostra opinió.» Tot plegat sembla una broma humorística, però no ho és pas.

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Heus aquí una altra imatge d’infantesa del meu pare, en Josep Badia i Torras. Si aneu amb pressa, no hi entreu, a la llar de foc de cal Badia. Però si teniu deu minuts per a assaborir aquestes ratlles, estic cert que us hi sentireu tan aculivats que us recarà de sortir-ne. Després de tota la descripció, tan rica i primfilada, els cinc paràgrafs finals potser us faran pensar i somriure.

Mentre rellegia tot això, m’he imaginat aquell carlí escrivint-ho, sense poder contenir l’emoció dels records. El dia 18 va fer tres anys que ens va deixar.

_________________________________________

No us penséssiu pas que la llar de foc de casa meva és una peça espaiosa i notable, com les dels castells, les cases sumptuoses de la ciutat o les masies dels grans propietaris. És simplement una estança acollidora i pràctica de no pas més de vuit metres quadrats.

És situada, com correspon, al centre de la casa. A mà esquerra del passadís que arrenca del rebedor de la primera planta, separada de la cuina per un envà, rep la claror de ponent per una mitja finestra que comparteixen ambdues peces de la casa. A l’envà que separa les dues «cuines» —la del foc a terra i la dels fogons— hi veureu una finestreta al capdamunt, amb un petit marc de dos pams que sosté una bombeta que al vespre dóna claror a les dues estances. Cal estalviar electricitat.

L’entrada a la llar de foc no té porta perquè la xemeneia tingui més tiratge. En dies d’hivern molt rigorós, es tanca la que aïlla el corredor del rebedor. A mà dreta hi trobareu el «racó de la llenya», emparat per una fusta d’un metre d’alçada. La cambra de la padrina és a tocar de la llar i és la peça més calenta de la casa (per això va rebre aquesta destinació).

Al racó de la llenya hi veureu bona provisió tot l’any, però sobretot a l’hivern: un garbó de sarments, o mig costal de branques de pi, o un feix de rama d’olivera, ja espolsada de la fulla pel bestiar; i tot plegat, apuntalat per un parell de buscalls d’ametller o d’alzina, o de pi, o alguna soca estellada d’olivera. Tot s’aprofitava per fer foc en aquells temps en què no hi havia ni butà ni gas natural. A pagès també era impensable la calefacció, que —alimentada amb carbó— tot just començava a formar part dels luxes dels senyors de ciutat.

A l’hivern tothom té la consigna de pujar una cosa o altra per cremar quan hom es retira cap al pis. Al vespre, no és pas qüestió de passar ànsia que la llenya no s’acabi, i encara n’ha de quedar per a encendre el foc l’endemà de matí, que la rellentor de la nit humiteja la llenya encara que sigui a cobert.

Mentre no fa fred, a la llar de foc només hi intervenen les dones, que el mantenen sempre encès per tenir aigua calenta a l’olla gran de ferro colat (que penja dels clemàstecs, al bell mig de la xemeneia) i per fer brases (que es traslladen als fogons amb una pala de ferro de mànec llarg per a cuinar). Si sobren brases, s’apaguen amb una altra olla vella que hi ha sota el banc, tapant-la amb una tapa de ferro, per guardar el carbó.

La boca del foc a terra és senzilla, amb forma de piràmide truncada. N’arrenca una xemeneia fins al carener de la teulada. Vora la boca de la xemeneia hi ha un relleix de mig pam, per a posar-hi les teies, els llumins i alguna palmatòria amb un tros d’espelma, no pas prou ampla per a cabre-hi adornaments ni res que s’hi assembli.

A l’ampit de la finestra hi trobareu el manxó per a avivar el foc, quan s’arriba enfredorat de fora. A tres cares dels envans hi ha adossat un banc per a seure. Al cantó del nord, el banc és de caixa, amb una tapa amb frontisses. Serveix per a guardar-hi estris que no estan en actiu: un trespeus de ferro i la paella foradada de torrar castanyes per Tots Sants; una pala ampla per a plegar la cendra, uns molls llargs, unes torradores de filferro caragolat per a torrar pa…

Del ferro amb angle que hi ha a la llar de foc, n’hi ha constància al dietari del pare: «Fou comprat a ca l’Armengou de Manresa, pesa …. quilograms i va costar … pessetes.»

A la paret del cantó de sol ixent, hi ha penjada una post prou gran per a fer de taula a l’hivern. Ens servíem d’aquesta taula plegable per esmorzar, per sopar i, si el fred era molt rigorós, fins i tot per dinar. És collada a la paret amb dues frontisses molt revingudes i té penjades dues potes que la sostenen quan està parada per l’altre extrem. Ben atapeïdes, hi poden seure tot al volt cinc persones; els altres menjaran amb el plat als dits, a prop del foc, asseguts a l’altre banc o a l’escambell gran. Quan s’acaba l’àpat, es plega la taula i tothom es pot posar més còmode.

Ja veieu si és senzill i humil, tot plegat. Però si us he descrit la llar de foc de la meva casa pairal no és pas per cap singularitat arquitectònica ni artística, sinó perquè allà és on la família, i fins els mossos, estàvem més junts i més units, grans i xics, amb dret d’escoltar i conversar en les llargues vetllades de l’hivern.

Amb raó, en català antic, fogar —o simplement foc— era sinònim de família. Trobareu en papers vells que aquest terme es fa servir per a fer el recompte de cases habitades o de famílies d’un poble.

A casa, la llar també era el lloc de la pregària en comú els vespres de tot l’hivern, des de Tots Sants a Sant Josep. La padrina hi menava el rosari cada dia, fins que el meu germà gran i després jo en prenguérem el relleu. Fins i tot, en temps de guerra —com que el lloc era discret— es practicava aquest devot —i aleshores clandestí— costum.

A la llar de foc vaig aprendre moltes coses del pare i de la padrina, vaig conèixer moltes històries dels meus avantpassats i hi vaig passar bones estones.

Si s’hi varen resar tants centenars de pregàries i va ésser escola de tantes bones lliçons i consells, penso que es pot ben dir que la humil llar de foc de la meva casa pairal és beneïda, i que fou de veritat el cor de la casa.

Josep Badia i Torras

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

En un país normal un article com aquest no tindria pas gens de sentit.

No us ho heu demanat mai, com és que hi ha polítics que parlen malament, que no tenen un bon català, que no dominen prou la llengua? Jo me’n faig creus.

Perquè la llengua deu ésser la principal eina d’algú que es guanya la vida comunicant-se amb els altres. I si ets parlamentari, o aspires a ésser-ho, bé has de saber parlar, oi? Si ho pensem bé, ja és ben estranya, la cosa. I això deu passar en totes les llengües? Diria que no. Diria que, entre les llengües del nostre entorn, el català és un cas únic.

Però bé: no tots els polítics parlen malament. No tots suspendrien la prova oral del nivell C2, per exemple. I alguns, potser ni la prova escrita. Avui us proposo que valorem la qualitat lingüística dels nostres candidats a les eleccions de diumenge, per si algú vol tenir en compte també aquest factor a l’hora d’anar a votar.

Bé, potser tots tots no cal analitzar-los, perquè, ben mirat: hi ha cap amable lector d’aquest bloc que pensi votar el PP de Fernandes Dias o el partit de n’Albert Rivera? Mmmmm… No veig cap mà alçada, doncs aquests els passarem per alt.

Així doncs, per ordre alfabètic, mirarem quina llengua gasten:

Joan Baldoví (A la Valenciana), Meritxell Batet (PSC-PSOE), Ana Botella (PSPV-PSOE), Xavier Domènech (En Comú Podem), Francesc Homs (CDC), Mateu Matas Xurí (Sobirania per a les Illes), Pere Joan Pons (PSIB-PSOE), Gabriel Rufián (ERC) i Juan Pedro Yllanes (Units Podem Més).

Joan Baldoví (A la Valenciana)
Fill de Sueca (Ribera Baixa). Es nota que és un home preocupat per la llengua. Va treballar de periodista (corresponsal del Levante), però, sobretot, de mestre de català i de mestre d’escola. Parla un català correctíssim. En el fragment escollit, simplement li retrauria que digui «una comunitat que està per abaix», que no és cap valencianisme, sinó un castellanisme. Però fa servir la llengua amb una seguretat i una polidesa remarcables. Això sí, se li ha encomanat la cosa aquesta dels comuns de «valencianes i valencians». Escolteu-lo: és un plaer.

Meritxell Batet (PSC-PSOE)
Aquesta barcelonina de quaranta-tres anys parla un xava impecable. Si us l’escolteu bé, sentireu que fa unes es i unes os força correctes, tant les obertes com les tancades. En canvi, no fa cap vocal neutra. Quan dic cap vull dir cap: quedar-se és cadar-sa, desembre és dasembra… i anar fent. Així mateix, sap fer les consonants prou bé. Per exemple, les esses sonores, fins i tot en els enllaços, li surten sense problemes. Però falla en les eles, que fa alveolars, tal com explicàvem en aquest article. Tot el conjunt defineix allò que Lluís López del Castillo anomenava català bleda. Tot això, amb una mica d’esforç, es pot superar, amiga Meritxell. Creieu que paga la pena?

Ana Botella (PSPV-PSOE)
Amb aquest nom, hauria estat un trumfo que hagués parlat català. Però no. Aquesta senyora (nascuda a València fa cinquanta-vuit anys, ex-delegada del govern espanyol al País Valencià, ex-regidora de l’ajuntament de la seva ciutat…) no fa anar la llengua del país. Deu ésser defensora aferrissada del bilingüisme, és clar. O potser del trilingüisme i tot. Com hi ha món…

Xavier Domènech (En Comú Podem)
La fonètica d’en Xavier Domènech, nat a Sabadell, és prou acceptable; només té un problema: no li surt sempre la ela palatal, de manera que tan aviat diu aquella com diu aqueia, per exemple. També podria millorar el lèxic i la morfosintaxi. No escau a un parlamentari (i professor universitari) de dir, per exemple, crisis (crisi), ni tiburons (taurons), ni veu difamar (vau difamar), ni després de que omplíssim (després que vam omplir, després d’omplir). Parla d’«un agost de 2011» i a mi això em fa ballar el cap: quants agosts hi devia haver el 2011? Al full de propaganda electoral, els d’En Comú Podem hi fan alguna falta grossa («la gent pugui decidir sobre el que li afecta», en compte de «el que l’afecta»; «Ells confien en què l’abstenció ho eviti», en lloc de «Ells confien que l’abstenció…»). Però sobretot m’ha cridat l’atenció com fan servir això del femení genèric («volíem deixar de ser simples espectadores», «Estem preparades», «estem convençudes») i, en canvi, no dubten a fer servir el masculí per personficar el mal («la crisi que han provocat els de sempre», «Ells confien en què l’abstenció ho eviti»). Tinguem seny, companyes, que no acabem tocades del bolet…

https://youtu.be/YKYchXSatNc">https://youtu.be/YKYchXSatNc

Francesc Homs (CDC)
Va néixer a Vic (Osona) fa quaranta-set anys i té, com ja sabeu, una parla força polida. Sovint han dit que s’explicava com el president Mas, que s’hi assemblava molt (potser és cert; en Mas també té una llengua digna, correcta). N’Homs no es complica la vida, quan parla. Fa frases curtes i entenedores, amb aquells silencis ben administrats i potser sense gaire èpica. Per a trobar-li errades hem de filar prim: diu etgigents en comptes d’exigents (‘egzigents’), diu ia i io, en lloc de ja i jo (una pronúncia que alguns defensen, però jo no, perquè crec que la bona pronúncia contribueix a la unitat de la llengua). Tot plegat cosetes menors. Bona nota per al senyor Homs. Comproveu-ho, si teniu un minut.

https://youtu.be/MDJx8rPLVuY">https://youtu.be/MDJx8rPLVuY

Mateu Matas Xurí (Sobirania per a les Illes)
Nat a Santa Margalida (Mallorca) el 1982, en Mateu Matas, àlies Xurí, és un dels millors glosadors del país. Llevat d’una dificultat ortoèpica en les erres múltiples (que deu tenir una solució logopèdica), té una pronúncia mallorquina genuïna, tant en el terreny vocàlic (neutralització de vocals tòniques, manteniment de les os àtones), com en el consonàntic: finals oclusius (creient, amb pronúncia de la te), assimilació de sons en consonants finals (molt d’anys per molts d’anys), pronúncia de la ve labiodental (vot), canvis intervocàlics (porer per poder), formes verbals pròpies (diven, en compte de diuen)… I en sintaxi, per exemple, el reforç preposicional en quantitatius (molts de diputats, per exemple). Potser hauria d’evitar dialectalismes, com ara naltros, de la mateixa manera que un servidor no diria en públic nosatres.

https://youtu.be/WbAqhpq6Sxk">https://youtu.be/WbAqhpq6Sxk

Pere Joan Pons (PSIB-PSOE)
Aquest jove palmesà, nascut el 1970, té un català correcte, si bé no manté una fonètica tan genuïna com la d’en Xurí; les eles, sobretot, li surten un poc acastellanades. El vídeo que n’hem trobat és curt, però no s’hi senten pas incorreccions gramaticals, tret d’aquesta mania de llevar l’article al nom de les Illes (diu de Balears, en compte de de les Balears). Què hi farem… Hi ha coses pitjors: he sentit (i llegit) gent que en diu CAIB. Sabeu què és? Les sigles de Comunidad Autónoma de las Islas Baleares. La beneitura no té límits.

https://youtu.be/2O7yVRPTdV4">https://youtu.be/2O7yVRPTdV4

Gabriel Rufián (ERC)
La parla d’en Gabriel Rufián és l’exemple clar que la immersió lingüística no ha rutllat fins ara. Tant que ens rèiem d’en Montilla! Aquest noi, de només trenta-quatre anys, nascut ací (a Santa Coloma de Gramenet), que ha anat a escola ací (en català), que ho ha tingut tot de cara per a aprendre la llengua d’ací… fa malbé la fonètica i la llengua en general cada vegada que bada la boca. Això si és que parla català, és clar. Diu coses que costen de sentir. Ja no és tan sols que no faci cap vocal neutra, ni cap essa sonora, ni cap e ni cap o obertes… És que no sap dir energètica (eneriética), o amolla expressions tan genuïnes com en pos de (a l’encalç de, amb l’objectiu de)…

Jo no puc pensar que a ERC els sigui igual, la llengua. No pot ésser. Ja ho tinc: volen demostrar que hem de menester un estat perquè els alumnes acabin l’ESO parlant un català digne, i no això. Si no, quina explicació hi trobeu?

En fi, jutgeu vosaltres mateixos:

https://youtu.be/1bEBtRKKlgI">https://youtu.be/1bEBtRKKlgI

Juan Pedro Yllanes (Units Podem Més)
Es veu que defensa tant l’ús del català, que va donar un suport clar a la campanya «Enllaçats» dels mestres de les Illes. Es veu que és tan progressista i tan bon orador i que si tomba i que si gira… Però no parla la llengua del país. Certament, no acabo d’entendre que Més hagi pogut acceptar de cap de llista un unilingüe espanyol. És clar: no en tinc cap vídeo. Si el voleu sentir no parlant català ja el cercareu vosaltres mateixos.

Quan ja havia publicat l’article, un amable lector em va fer arribar aquest vídeo i encara, després, una lectora em va trametre l’enllaç d’aquesta entrevista, en què el senyor Yllanes parla català. Com podreu veure, un català poc freqüent; bé, o potser massa freqüent: volia dir que l’ha practicat amb poca freqüència.

En fi, el panorama és aquest. Ni més ni manco.

[Aquest article és inspirat en una idea del periodista Enric Arqués, que algun dia —potser— acomplirem.]

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ara que sembla que, finalment, hem recuperat l’orgull nacional, ens convindria recuperar també l’orgull lingüístic, si més no per evitar que el català sigui una llengua de segona classe.

Trobaríem molts exemples que demostren aquest sentiment d’inferioritat que sembla que tots els catalanoparlants tinguem incorporat. Comencem per un de ben quotidià: la pronunciació dels noms dels medicaments. Per quins set sous no sabem dir «Gelocatil» o «Prozac» a la catalana? Que no sabem com es llegeix una ge o una zeta, en la nostra llengua?

Això mateix passa amb noms una mica nous, com per exemple, «euro». És evident que a les comarques centrals la o final sona com una u. Per tant, això es diu «euru» sense cap mena de dubte. Que no en dèiem «duru», de la moneda de cinc pessetes, encara que escriguéssim «duro»?

I no cal dir les sigles: per què hem de pronunciar «ESO» com si parléssim en espanyol? Bé sabem dir «peso», «reso», «mesos»… Doncs exactament igual hem de pronunciar «ESO»: amb essa sonora i u final. De la mateixa manera, direm «unescu» encara que escriguem «UNESCO». I fins i tot hauríem de dir «ong» en una sola paraula, i no pas «o-ena-ge». Bé sabem pronunciar «fong», «ping-pong» i «ding dang dong». Tampoc no entenc que hàgim de pronunciar «a-ena-ce» en compte de «anc» (‘ang’). No tenim pas cap dificultat a dir «cranc», «tanc» i «banc», oi?

«Fa anys, fins i tot en plena dictadura franquista, els catalanoparlants no sabien dir “Sánchez” ni “Cervantes”, i deien “Sanxes” i “Servantes”. I no s’ofenia ningú»

Totes aquestes anomalies només tenen una explicació: ens pensem que les coses noves (i, per tant, desconegudes al començament) s’han inventat a Espanya i s’han de dir en castellà. Fa anys, fins i tot en plena dictadura franquista, els catalanoparlants no sabien dir «Sánchez» ni «Cervantes», i deien «Sanxes» i «Servantes». I no s’ofenia ningú: aquesta era la manera de parlar de la gent del país. Mireu si hem reculat en pocs decennis!

Però hi ha un fet encara pitjor que aquest, i que és un símptoma inequívoc de poca autoestima. Cada dia constatem com els parlants, tant si són manobres com si són polítics, diuen castellanades flagrants i no passa res. En canvi, tu no provis de parlar castellà amb catalanades perquè seràs la riota de tothom, i més d’un s’ofendrà.

«Com pot ser que s’hagi escampat tant el “Bones”? Ningú no s’adona que vol dir “Buenas (tardes, noches…)?”»

Si tu no tens temps de fer una cosa i dius que «no t’ha donat temps», tothom ho troba ben natural. Igual com dir «Bones» quan arribes a un lloc, en compte de «Bon dia» o «Hola», o «Déu vos guard!». Com pot ser que s’hagi escampat tant? Ningú no s’adona que vol dir «Buenas (tardes, noches…)?» Si algú saludés en castellà dient «Buena noche» o «Diós os guarde», de segur que tothom s’hi faria un tip de riure.

Per reblar això que us dic, llegiu-vos, si us plau, aquests dos fragments d’una periodista, escriptora i, sobretot, tertuliana catalana. N’hi ha per a sucar-hi pa:

«Navarro fa les vegades de noi bo i ens diu el que sabíem, que tampoc no està per la feina i que és federalista, encara que el pobre sembla Diògenes de Sínope caminant pel món amb una vela, bo i cercant un altre federalista. Fins aquí cap novetat al front […] És a dir, a pagar i a callar, o ens donen al clatell amb la Constitució.»

Article publicat a la revista Mes a mes l’octubre del 2012

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Formes innecessàries que perjudiquen la unitat de la llengua

La fotografia que encapçala aquest article (gentilesa d’en Jem Cabanes) és feta a Moià. A Moià, com a Callús, com a gran part de les comarques del català central, la gent demana l’hora així: «Quinoré?». Però és la primera vegada que ho veig escrit. La gent ho diu així, però escrit fa riure, no em digueu que no.

Bé, per començar m’agradaria parlar-vos de la forma sisplau, divulgada de fa uns quants anys per molts mitjans de comunicació barcelonins. De fet, ja fa més de vint-i-cinc anys que circula. La primera vegada que la vaig veure escrita fou en una oficina de «La Caixa», i després vaig veure que, efectivament, al llibre d’estil d’aquesta entitat (del 1991, dirigit per Joan Solà), hi deia:

«si us plau: S’usa amb tractament de “vós” o amb la segona persona del plural, “vosaltres”. ‘Si us plau, feu una sola cua. Recolliu la vostra targeta, si us plau’. Amb tractament de “tu” o de “vostè” i amb valor adverbial s’usa “sisplau” (en cap cas “si et plau” o “si li plau”)…»

Amén.

El cas és que la forma sisplau ha estat qüestionada i cap dels dos grans diccionaris (ni el DIEC ni el de l’Enciclopèdia) no la recullen. Malgrat tot, com dèiem, els mitjans barcelonins l’han imposada en tots els casos, sense diferenciar el «vós» del «tu». Com que això requeria justificació, els sisplauistes han hagut d’exhibir algun argument.

El primer és que «si us plau» es fa servir per a adreçar-se a totes les persones, no tan sols a una segona persona del plural; és a dir, que podem dir «Vine, si us plau», però que no diem «Vine, si et plau». És una raó feble, sens dubte. Només cal rumiar una mica per a veure que això també ens passa, per exemple, amb «Déu vos guard», i no se’ns acut pas de canviar-ne la grafia. Dit d’una altra manera: la gramaticalització de l’expressió «Si us plau» no justifica que n’aglutinem els components. Però encara més: per què hem de prohibir «si et plau» o «si li plau» (que recull un diccionari tan prestigiós com el de l’Enciclopèdia, segurament el més consultat)? Tancar portes a la llengua és minvar-ne la flexibilitat, és encarcarar-la.

«Per mica d’importància que donem a la unitat i la cohesió de la llengua, hem d’afavorir formes en què se sentin reconeguts tots els parlants»

La segona raó adduïda és que la pronúncia popular és «sisplau». I això tampoc no és ben cert. No fa pas tants anys, a les Illes Balears es deia «si vos plau», per més que ara s’hi hagi escampat molt i molt «per favor», i no cal que diguem per què. (Si voleu saber-ne més, mireu aquest article del professor Gabriel Bibiloni.) Per tant, per mica d’importància que donem a la unitat i la cohesió de la llengua, hem d’afavorir una forma en què se sentin reconeguts tots els parlants. Per què hem de privar a un valencià o a un mallorquí de dir –o de llegir, si més no– «Veniu, si us plau»? Si volem contrarestar el «per favor» no podem escampar una forma que només reflecteixi el parlar del Principat. Imposar la forma sisplau a tot el domini és com si volguéssim imposar-hi pro (en compte de però), safreig, tronja, Tresa, escarbat… i nar-hi nant.

Però encara hi ha més raons. Molts parlants principatins tenen al cap que, tot i pronunciar sisplau, diuen «si us plau». M’explicaré. No heu sentit mai aquell diàleg en què l’un diu «Passa’m això, si us plau», i l’altre respon, per fer una gràcia, «I si no em plau?» Si escrivim sisplau aquest joc, per exemple, no té sentit.

El cas és que d’ençà que es va començar a escampar la moda del sisplau, ho he vist escrit, almenys, de quatre maneres: si us plau, sisplau, siusplau i si-us-plau. Creieu que n’hi havia cap necessitat, de confondre la gent d’aquesta manera?

Deixem-ho clar per a tothom: sisplau no és normatiu. Ara com ara, no és acceptat per l’Institut d’Estudis Catalans.

N’és un cas semblant esclar, en compte de és clar. Bé, no ben bé «un cas semblant»: és un cas pitjor. Perquè veig que els (mitjans) que fan servir esclar van tan enllà que perden de vista la sintaxi i tot.

Si comparem sisplau i esclar ho entendrem. Els practicants de la forma aglutinada escriuen: «Vés-hi, sisplau», però no escriurien mai «Ho heu de fer així, tant sisplau com si no us plau». En aquest segon cas, com que ja no es tracta d’una locució sinó d’una oració condicional amb tots els ets i uts, dirien: «Ho heu de fer així, tant si us plau com si no us plau.»

Doncs els defensors d’esclar escriuen aquesta forma enganxada arreu. No tan sols quan equival a un adverbi (sinònim de naturalment), sinó també quan és un verb seguit d’un adjectiu amb la funció d’atribut. No diuen únicament «Tot anirà bé, esclar», sinó també «Esclar que sí». I resulta que, escrit així, ens és prohibit de fer-hi matisos. Per exemple, si volem reforçar-ho amb un «ben» («És ben clar que sí»), com ho fem? O bé, com abans, si volem respondre-hi: «És clar que sí? Doncs potser no és tan clar», és impossible en cas que fem servir esclar.

Mireu el trasbals sintàctic que implica aquest canvi: fins ara, als instituts ensenyaven que «És clar que vindrem» era una oració composta en què el subjecte era «que vindrem», el verb principal era «és» i «clar» era l’atribut. D’ara endavant valdrà més que els professors passin de llarg aquestes oracions…

«Voler justificar que s’han de fer servir “esclar” o “és clar” segons el context i la intenció obliga a recórrer a arguments poc consistents.»

Els defensors de la innovació ens volen fer creure que hi ha una necessitat de diferenciar esclar de és clar, però això és fal·laç, perquè a la pràctica no es fa pas, aquesta diferència. Vegeu, si no, aquesta carta de queixa d’un lector d’un diari català. És que voler justificar que s’han de fer servir esclar i és clar segons el context i la intenció obliga a recórrer a arguments poc consistents, com va demostrar el professor Jaume Corbera en aquest article.

Tot plegat és un intent, diuen, de reflectir la parla del català central (sempre mirant-nos el melic del català central, com si la resta del domini –del país– no hi fos). Però vejam, per simplificar-ho: els francesos escriuen «Au revoir» i pronuncien «Orvuar»; els anglesos escriuen «temperature» i diuen «tèmpritxa». Els centrocatalans no podem escriure «si us plau» i dir «sisplau»?

Bé, i ja veurem si continua, aquesta llista. De casos en què la «parla real» dels centrocatalans es distancia de la grafia, en tenim qui-sap-los. Quatre exemples caçats al vol aquest matí:

—«Si vols venir, vine. Muda’t, perxò.»

—«Sempre el veus voltant perquí i perllà.»

—«Ahir vaig nar al gimnàs i estic ben baldada.»

—«Hi via més gent que no em pensava.»

«Quan parles amb els promotors d’aquests invents fan sortir sempre la idea d’innovar i, sobretot, l’afany de “transgredir normes”. Disculpeu-me: a mi tot això em sembla poc seriós»

Al primer llibre d’estil de Televisió de Catalunya (1995) i als Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge de TVC (1997) es presenta esclar com una «forma col·loquial». El pas al registre formal ha estat una altra imposició. I aquesta manera d’informalitzar la llengua formal no és una degradació, fet i fet?

Quan parles amb els promotors d’aquests invents fan sortir sempre la idea d’innovar i, sobretot, l’afany de «transgredir normes». Disculpeu-me: a mi tot això em sembla poc seriós, pueril i un bon punt perillós. Si volem transgredir, fem-ho a casa i mirem de no prendre mal, però no hauríem de toquejar unilateralment un bé comú, tan important i tan fràgil com la llengua de tots.

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El subjuntiu despullat: un recurs expressiu absent de les gramàtiques

Tot i aquest títol, no us parlaré pas de pobres, sinó de llengua. Però abans d’entrar en matèria, sí que m’agradaria fer una referència a la fotografia. És la mateixa amb què vaig il·lustrar l’escrit del meu pare «La mare i els pobres», on es veu la meva àvia amb un captaire, assegut al pedrís de davant de cal Badia. Ja ho veieu: fa cinquanta anys, com ara, hi havia gent que no tenia un plat a taula ni es podia escalfar a l’hivern. Ara passa perquè un govern impugna lleis justes, perquè els bancs s’acluquen d’ulls, perquè els partits polítics fan carallotades… Abans passava per unes altres raons. La injustícia persisteix, la lluita continua.

«Molts pobres ho tinguessin». Aquesta frase la deia, de segur, l’àvia Amàlia, però jo la recordo sobretot de ma mare. L’amollava indefectiblement cada vegada que als meus germans o a mi se’ns acudia de deixar menjar al plat. En algunes cases se sentien, en aquelles dècades de 1960 i 1970, expressions més convincents: «Quinze dies a sota el pont: ja et passarien les manies, ja…»

Però bé: això és un article de llengua. Avui us volia parlar d’aquesta manera d’expressar desigs: el pretèrit imperfet de subjuntiu bo i despullat, sense tant de bo ni cap partícula ni construcció precedent. És un recurs directe i simple, àgil, que potser aprofitem massa poc. No em digueu que no heu sentit frases com ara aquestes:

—No t’amoïnis pas, tot fos això. (Ho diem, per exemple, quan un convidat ens taca les tovalles i li sap molt greu.)

—Tot fos tan senzill. (Per tranquil·litzar algú que s’angoixa o s’atabala per alguna cosa a fer o a resoldre.)

—Tothom fos tan responsable com tu.

Observeu que, en tots tres casos, hi podríem avantposar tant de bo, però ben sovint no ho fem.

Sovint, el subjuntiu despullat es fa servir per remarcar un contrast entre dues situacions, amb intenció de fer un retret

De vegades aquest recurs es fa servir amb oracions comparatives, per remarcar un contrast entre dues situacions, amb intenció de fer un retret:

—Fossis tan decidit a l’escola com ets a casa!

—T’esforcessis tant a fer la feina com a jugar a futbol!

M’explica en Jaume Corbera que a Mallorca aquestes oracions es diuen precedides de saps si:

—Saps si fossis tan decidit a l’escola com ets a casa!

El subjuntiu despullat també té un altre ús, molt precís, i molt popular: serveix per a lamentar-se d’un descuit, d’una acció que, per no haver-se fet, ha tingut males conseqüències. En aquest cas, es fa servir el temps compost (plusquamperfet). Si en els usos anteriors la frase podia anar reforçada amb un tant de bo, ací pot anar precedida de la conjunció condicional si.

—M’ho haguessis dit abans!

—T’ho haguessis rumiat més bé, noi… Ara ja no hi ha res a fer.

Així mateix, aquesta construcció, també sobreentenent-hi la conjunció condicional si, serveix per a emfasitzar algun fet reportat:

—Haguessis vist, quina gentada que hi havia!

—Haguéssiu sentit, com cridava!

En aquestes quadre darreres frases, el verb equival a la construcció d’obligació haver + de + infinitiu (M’ho havies d’haver dit abans, T’ho havies d’haver rumiat abans, Havies d’haver vist, quina gentada, Havíeu d’haver sentit, com cridava), però potser amb subjuntiu són més emfàtiques.

I encara hi ha l’ús amb així, sovint per a expressar mals desigs:

—Així t’estimbessis!

—Tanta fanfarroneria… Així suspengués l’examen!

En aquest cas darrer, a les Illes Balears fan servir mal en compte d’així. Vegem-ho en un exemple que m’ha fet arribar en Jaume Corbera:

—Mal t’esclatassis i quedassis en mil miques!

El dia abans del 9-N (del 2014), en Joan Josep Isern va fer un article molt interessant al seu bloc: «Votaré per tu (vintena carta a la meva néta)». I en un moment determinat hi feia servir una expressió molt viva, força corrent, amb un d’aquests subjuntius despullats. Us en transcric tot el paràgraf:

«Des de fa cinc anys, quan el moviment en favor de marxar va començar a prendre cos entre la gent i va deixar de ser residual jo ja preveia –i ho pregonava sense cap vergonya– que marxaríem. Contra les respostes de molts que em deien ‘Ja m’agradaria, ja. Però no ens deixaran, jo els deia: ‘És clar, que no ens deixaran. Serem nosaltres qui ens ho prendrem!’ I quan em responien ‘Déu t’escolti…’ jo tancava la discussió amb un ‘Ui, tingués tan segura la rifa…’ que els deixava molt confortats.»

(Hi ha moments, benvolgut Joan Josep, que em sembla més segura la rifa…)

En tota aquesta explicació, hi ha un misteri, una cosa que m’ha estranyat molt: aquests usos de l’imperfet o plusquamperfet de subjuntiu són pràcticament absents de les gramàtiques. En tota la Gramàtica del català contemporani (de 3.500 pàgines!), per exemple, no hi he sabut trobar sinó mitja dotzena d’exemples amb així i amb tant de bo. No em digueu que no és estrany…

I demano, si és que ningú ho pot respondre: d’això no en podem dir també ‘català real’, o ‘català que ara es parla’ o fins i tot ‘català del segle XXI’?

Al segle XV, Ausiàs Marc va escriure aquest vers «Plagués a Déu que mon pensar fos mort i que passàs ma vida en dorment». Al segle XVI, Joan Timoneda va compondre el conegudíssim «Bella, de vós so enamorós»: «Ja fósseu mia», diu, només de començar; i més endavant: «Plagués a Déu que com jo us mane vós me manàsseu.» Ja ho veieu: d’Ausiàs Marc a la meva mare, en català s’ha fet servir aquest recurs sense interrupció. Qui som, nosaltres, per a estroncar-lo?

I demano, si és que ningú ho pot respondre: d’això no en podem dir també català real, o català que ara es parla o fins i tot, català del segle XXI?

______________________

Abans de redactar definitivament aquest article, el vaig sotmetre a l’opinió dels savis següents: Òscar Alegret, Gabriel Bibiloni, Jem Cabanes, Jaume Corbera, Francesc Esteve, Josep Ferrer, Ramon Torrents i Josep M. Virgili. Tots hi van fer aportacions que agraeixo de debò.

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Si viviu al Principat i teniu una certa edat, deveu recordar que, abans, menys no ho deia ningú: la gent deia menos. A les Illes Balears deien i diuen manco i al País Valencià, sobretot al sud, sempre han dit menys. Amb l’escola i els mitjans de comunicació en català, al Principat es va recuperar menys, que es va difondre pertot.

Però ara se sent massa. No vull pas dir que s’hagi de tornar al menos, sinó una altra cosa: que no hem de dir menys sempre que en espanyol diuen menos. És a dir, que n’abusem, per influència del castellà. Aquest abús, de fet, demostra clarament com una llengua en pot desfigurar una altra, perquè ben sovint allà on s’entafora el menys s’altera la frase tradicional.

I què hauríem de dir, en compte de menys? Doncs allò que sempre havíem dit: principalment,  no tan(t) o bé més poc. En voleu exemples?

—Per què les dones cobren menys que els homes?: Per què les dones no cobren tant com els homes?

—Al vespre, hi haurà menys ruixats que al matí: Al vespre, no hi haurà tants ruixats com al matí (o, amb un matís: Al vespre hi haurà ruixats, però no pas tants com al matí).

—Beveu menys (ordre): No begueu tant.

—Beveu menys que abans (afirmació): No beveu tant com abans (o bé Beveu més poc que no abans).

—Els aliments menys saludables: Els aliments més poc saludables.

—Ara hi ha menys feina que anys enrere: Ara hi ha més poca feina que no pas anys enrere (o Ara no hi ha tanta feina com anys enrere).

—Cada dia dormo menys: Cada dia dormo més poc.

De vegades, l’alteració causada per l’abús de menys acaba modificant l’estructura de la frase. Mireu, si no:

—Som una societat menys civilitzada del que ens pensem: No som una societat tan civilitzada com ens pensem.

—Menys parlar i més treballar: No parleu tant i treballeu més.

—És bo, però ho és menys que ell: És bo, però no ho és pas tant com ell.

L’ús de menys també ha esbandit tot de recursos, expressions o construccions genuïns:

—Fa anys que el país s’ha capgirat. Tot? No, tot menys alguna institució: Fa anys que el país s’ha capgirat. Tot? No, tot tret d’alguna institució (o llevat d’alguna institució o fora d’alguna institució…).

—Fa menys d’un any que van publicar aquell reportatge: No fa ni un any que van publicar aquell reportatge.

—Al Nord d’Irlanda, la participació va ser de menys del 40%: Al Nord d’Irlanda, la participació no va arribar al 40%.

—Quants dies falten? Menys de trenta: Quants dies falten? No arriba a trenta.

—En aquest local, hi caben menys de dos-cents assistents: En aquest local, hi caben encara no dos-cents assistents (o dos-cents assistents encara no, o no hi caben ni dos-cents assistents).

Un cas dramàtic és el de les hores. Per una banda, hi ha la mania (copiada del castellà) de dir menys cinc. Per exemple:

—Són les dues menys cinc: Falten cinc minuts per a les dues (o En falten cinc per a les dues).

Per una altra banda, al Principat el menys fa trontollar el sistema tradicional de dir les hores. Per exemple:

—Són les dotze menys set: Són tres quarts i mig de dotze.

Si hi afegim que alguns quan han de dir dos quarts diuen simplement la mitja, ja tenim el combinat perfecte:

—Vaig arribar a la mitja menys cinc: Vaig arribar cinc minuts abans de dos quarts.

I encara hauríem de parlar d’expressions foranes, com ara menys mal (encara sort, encara bo), ni molt menys (ni de bon tros), anar a menys (amb el sentit de minvar), no és menys cert (és ben cert)…; o bé algunes altres que són acceptades, però que tenen corresponents més genuïnes, com ara més o menys (si fa no fa). Però avui ja us he atabalat prou.

Deixeu-me explicar, finalment, que per cap d’any vaig llegir aquesta frase d’un filòleg: «Espero que el 2016 tinguem un català menys encarcarat.» I vaig pensar que hi havia gent que hauria de rumiar més bé les coses abans d’escriure-les…

_______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fa poques setmanes, na Maria-Pilar Perea i en Germà Colón em van deixar entrar a casa seva per a parlar d’una nova tècnica filològica: l’Estratigrafia Dialectal. En una hora llarga, hi va haver temps de parlar d’això i de més coses, i també de comprovar que en Germà es manté actiu i lúcid i que na Maria-Pilar impulsa un munt de projectes, sobretot encarats a divulgar la recerca de dos savis: mossèn Antoni M. Alcover i Germà Colón mateix. En sentirem parlar, sens dubte.

De l’Estratigrafia Dialectal, en vaig fer un article que VilaWeb va tenir l’amabilitat de publicar dilluns, i que reprodueixo tot seguit. He pogut comprovar amb alegria que s’hi van inspirar tres mitjans digitals per publicar-ne de semblants: aquest de les Illes Balears, aquest del País Valencià i aquest altre del Principat. I me’n vaig sentir molt pagat. La feina d’aquests savis s’ha d’escampar als quatre vents. M’hi ajudareu?

 _____________________

Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte

Els professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón són els autors de l’Estratigrafia Dialectal, una eina d’internet que pot revolucionar la recerca etimològica i que no té parió en tota la lingüística internacional.

Hi ha qui es pensa, per exemple, que arena és un castellanisme i considera que el mot genuí és sorra. Doncs Colón i Perea ens mostren i ens demostren que això és a l’inrevés. Passa una cosa semblant amb els sinònims anyell, corder, xai i be: amb l’Estratigrafia Dialectal, podem entendre d’una manera visual que durant molts segles als Països Catalans només es coneixien els dos primers termes (anyell icorder) –distribuïts geogràficament– i que xai i be són relativament recents. I, encara, ens serveix per a qüestionar teories rígides com ara la divisió entre català oriental i català occidental: el cas d’agranar –usat tant a Lleida, com a València com a Mallorca– i escombrar –restringit al català central– n’és una prova fefaent.

L’objectiu d’aquesta nova tècnica informàtica és cartografiar el lèxic català amb una visió espacial i temporal. De moment, l’obra conté seixanta conceptes (o unitats semàntiques). I cada un té les corresponents formes geosinònimes, és a dir, formes diverses per a un mateix significat, usades en dialectes diferents (per exemple,ca–gos).

Una experiència única en la lingüística internacional
Aquesta informació, que podríem trobar de manera parcial a qualsevol atles lingüístic, ací es potencia amb una nova dimensió: el temps. I justament l’encreuament de l’espai i el temps converteix aquesta innovació en una experiència única en la lingüística mundial.

L’usuari pot veure informació de cada unitat semàntica des del període més primerenc del català escrit fins als nostres dies, és a dir, pot observar la situació geogràfica de les paraules geosinònimes, la forma gràfica i la possible progressió semàntica que han experimentat amb el pas del temps fins a arribar a l’actualitat.

Què hi ha a cada registre?
Al costat de cada registre hi ha dues icones. La primera (dibuix d’una taula de banc de dades) ens duu a una fitxa en què es detalla l’evolució espàcio-temporal d’un significat. Hi podem veure de quina manera s’anomenava a l’edat mitjana un concepte determinat a cadascuna de les àrees geogràfiques del català i com aquestes denominacions han anat variant o s’han anat diversificant amb el pas del temps, fins als nostres dies. Si cliquem sobre anyell, per exemple, la fitxa ens informa que aquesta va ser la forma única durant el segle XIII. Però al segle XV apareix corder en documents del català nord-occidental i del valencià, àrees on conviu amb anyell fins als nostres dies. A partir del segle XX, a més, apareixen tambébe i xai, amb repartiments geogràfics diversos.

La segona icona (dibuix d’un mapa dels Països Catalans) porta l’usuari a una pàgina amb tres elements. A la dreta, una explicació detallada de tota la variació dialectal en el curs dels segles. Una gran part d’aquesta informació prové dels registres (o cèdules) elaborats per Germà Colón durant molts anys, complementada amb el buidatge documental que va fer ell mateix i Maria-Pilar Perea. Els altres dos elements són dinàmics i sincronitzats: a l’esquerra, un mapa del domini lingüístic on s’observen les diverses denominacions que ha anat rebent el significat en qüestió i, al mig, un eix cronològic amb un marcador en moviment que assenyala en quins segles es produeixen els canvis que, simultàniament, es van indicant al mapa. Les variacions del mapa apareixen en capes superposades o estrats (d’ací ve el nom d’estratigrafia).

Una idea brillant, afavorida per la simbiosi entre Colón i Perea
La professora Maria-Pilar Perea, esposa de Germà Colón i especialitzada en descripció lingüística, dialectologia i morfofonologia verbal, explica: ‘Un dels camps en què treballem, dins la dialectologia, és el dels mapes, la cartografia. Fa temps que veiem que en aquest àmbit s’ha de superar el paper. Avui dia, a internet, ja podem trobar-hi mapes dialectals, fins i tot mapes dinàmics, però sempre són sincrònics, és a dir, amb les dades del moment en què es fa l’enquesta. Tenint en compte que la dialectologia té una part històrica, vam pensar com podíem mostrar aquesta evolució cartogràficament, és a dir, com podíem representar la variació dialectal en mapes, no tan sols jugant amb l’espai, sinó també amb el temps.’

La tècnica emprada a l’Estratografia Dialectal es podria aplicar a més llengües, sempre que hi hagués prou informació. Però la realitat és que no hi ha atles dialectals d’èpoques passades. A tot estirar, en algunes llengües n’hi ha de final del segle XIX, però a la majoria no n’arriben fins al XX. L’atles del francès, per exemple, es comença a publicar el 1902′, diu Germà Colón.

És, doncs, un procediment molt costós, no pas tècnicament, sinó quant a recerca. ‘En el nostre cas –diu Perea–, la sort és que en Germà hagi fet tanta feina de buidatge documental durant tants anys: això ha fet possible de tenir representació de tots aquests mots. Aquesta feina és a les cèdules o registres que conserva en Germà, però també al seu cap: ell pot aportar perfectament les dades de memòria, i després simplement s’han de verificar.’

Una eina visual que fa caure mites
La combinació entre la informació exhaustiva i rigorosa i el mapa en moviment –sincronitzat amb l’eix cronològic– mostra d’una manera molt gràfica la progressió dels mots i l’aparició dels geosinònims. Perea i Colón posen en relleu que, molt sovint, el mot que ha acabat essent estàndard no és pas el més antic, sinó el que en un moment determinat es va començar a fer servir al català central. N’és un exemple la unitat semàntica de colgar-gitar-anar al llit. A l’inici (segle XIII, estrat inferior), la forma única era colgar. Al segle XIV, apareix la forma gitar al català occidental, però no s’hi imposa totalment a colgar fins al cap de cent anys. I no és fins entrat el segle XIX que la construcció anar al llit suplanta els dos mots genuïns al català central. Tanmateix, tot i tenir un àmbit geogràfic menor, anar al llit (o ficar-se al llit) és la solució que, d’alguna manera, afavoreixen els diccionaris normatius.

Per una altra banda, l’Estratigrafia ajuda a veure que les divisions dialectals no són tan rígides com sovint es presenten. ‘D’alguna manera –diu Perea–, la divisió estricta entre oriental i occidental es desmenteix: des del punt de vista lèxic, de vegades les Illes van unides amb el País Valencià.’ Ho podem veure perfectament en el cas d’agranar-escombrar (al mapa, agranar de color groc i escombrar de color blau).

Les explicacions exhaustives que s’adjunten als mapes ofereixen una informació molt valuosa, que aporta matisos i precisions que no trobaríem enlloc més. Quan mirem l’evolució d’agranar, per exemple, Germà Colón ens parla d’un element que explica molt bé en l’explanació del registre: ‘Cal remarcar que en tota l’àmplia zona d’agranar hom empra escombrar per a referir-se a la neteja del forn (escombrar el forn).’

Una altra de les revelacions que ens proporciona aquesta eina és la desmitificació de presumptes castellanismes. Es pot comprovar a sorra-arena. Sobre això, Maria-Pilar Perea explica que fins i tot algun lingüista li havia retret que arena  era un castellanisme, i que s’havia de dir sorra. Les recerques de Germà Colón ja fa temps que van demostrar que arena era el mot més antic i, doncs, més genuí, a banda d’ocupar molt més territori que no pas sorra. Amb aquesta nova eina, la desmitificació es fa absolutament visible: sorra (de color carabassa al mapa, en contrast amb el groc d’arena) no aparegué fins al segle XVI, i encara amb un significat diferent: ‘llast d’una embarcació’.

La lluita a favor de la diversitat
‘La gràcia –diu Maria-Pilar Perea– és que, en l’origen, molt sovint hi ha un sol mot per a tot el domini i més endavant es diversifica; creiem que això és més enriquidor que no pas a l’inrevés, com passa avui dia, per causa de l’estandardització, promoguda en gran part pels mitjans de comunicació i també per més factors.’ Aquests dos lingüistes, enamorats de la diversitat dialectal, creuen que tot plegat és una qüestió d’equilibri: ‘Avui la llengua es troba amb dues forces contraposades: el procés d’estandardització, que promou formes homogeneïtzadores, i la varietat lingüística, que manté formes múltiples, algunes de les quals són històriques i poden quedar arraconades. Convé trobar un equilibri. Per això és interessant de veure la presència d’aquestes formes en l’espai i també en el temps.’

Tanmateix, segons Perea, es va forjant una nova consciència sobre la diversitat i una eina com aquesta hi pot contribuir. ‘Els mitjans de comunicació, gràcies a estudis com aquest, poden prendre consciència que la varietat és riquesa, que els dialectes no han de ser cap molèstia, que no hi ha termes bons i termes dolents. I l’actitud de l’escola també ha de ser aquesta. Altrament, com que hi ha inseguretat lingüística, es transmetria una idea equivocada de la riquesa de la llengua.’

Les causes de l’evolució
Per què es produeixen els canvis? L’Estratigrafia Dialectal no n’explica les causes, sinó que simplement els descriu. Però això no vol dir que no es pugui fer més endavant. Perea diu: ‘Quan hi ha fenòmens de canvi lingüístic, normalment passa que hi ha convivència entre la forma original i la innovadora. I aquesta convivència pot durar segles. Al final, o es manté la tradicional o guanya la innovadora. Seria interessant de veure, en cada cas, per què es produeixen aquests canvis.’

Més projectes
Maria-Pilar Perea té més projectes actius i alguns en perspectiva. Ha dedicat molts esforços des de fa anys a recuperar i divulgar l’obra d’Antoni Maria Alcover. A la pàgina web que li dedica hi ha mapes estàtics, mapes amb veu, rondalles… ‘En Germà i jo ens hem adonat que el paper és un mitjà limitat: per això hem volgut entrar en aquest món digital, de mapes dinàmics, amb veu. A les enquestes dialectals actuals ja hi pot haver enregistrament sonor; però en els mapes amb què treballem això no hi és i per això la nostra feina consisteix a reconstruir.’

L’última aportació a aquesta modernització de la dialectologia és molt recent: des de fa poc més d’un mes, cada dia podeu veure a Twitter un mapa amb la distribució dialectal d’un mot, un recurs extret del diccionari Alcover-Moll.

Informació relacionada:

‘Sóc molt optimista: el català se salvarà’ (entrevista a Germà Colón, 7-7-2014)

_______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El 9 de maig de 1976 dos carlins foren assassinats a Montejurra (Navarra). El meu pare, aleshores secretari general del Partit Carlí de Catalunya, hi era. I va dur aquell odi, aquells trets, aquelles morts i aquella impotència gravats a la memòria fins al final dels seus dies.

En Josep Badia i Torras, l’únic federalista convençut que he conegut, va recordar-ho i escriure-ho vint-i-vuit anys més tard, amb motiu d’una jornada sobre carlisme.

He pensat que aquest escrit hi havia d’ésser, al Clot de les Ànimes, ara que fa quaranta anys de tot allò.

Companys, amics i amigues:

M’han demanat que faci una aportació a aquestes jornades, amb unes reflexions sobre un tema de la història tan rica i tan variada, tan extensa i tan humana del carlisme. Jo no sóc historiador, ni de professió ni per capacitats; per tant, he acceptat l’encàrrec amb la condició de parlar sobre un fet important del qual tingués una vivència directa.

He escollit els fets de Montejurra de 1976, que representaren per a mi una experiència humana, sociològica i política molt i molt especial en la meva singladura vital, avui ja molt dilatada.

Tots els carlins un xic grans saben què representava per a tots nosaltres la Diada de Montejurra. Ja la preparació dels actes comportava la mobilització dels militants, la dinàmica organitzativa dels dirigents i la vivificació dels ideals i de les il·lusions de tots plegats. Montejurra significava, any rere any, moltes coses per als carlins. Records, trobades, espiritualitat, reforçament dels ideals polítics i socials, contrast d’experiències, sectorials i territorials, i sobretot la visualització de la germanor de la gent de totes les nacions i regions de l’Estat espanyol, que es feia més forta i més perceptible cada any. I també l’esperança col·lectiva, que tanta falta ens feia als qui ens tocà de viure aquells temps aclaparadorament grisos i mancats d’horitzons per als homes honestos com érem, en general, els carlins.

Els carlins més grans varen sofrir molt a la guerra i després van veure com Franco i els seus allunyaven cada any la pau, només per satisfer l’afany de venjança, de poder i de riquesa.

Per als catalans, Montserrat i Montejurra s’agermanaven cada any en un renovat compromís col·lectiu de lluita permanent pels nostres ideals.

El risc que comportava la semiclandestinitat, la prohibició (sempre intentada però mai reeixida), eren desafiaments que encara ens esperonaven. Els veterans responien amb una ferma dignitat a les males maneres d’algun control de la policia i, amb més o menys entrebancs, sempre s’arribava. La sensació d’alliberament quan entràvem a Navarra, encara avui m’estremeix de recordar-la. Navarra, juntament amb Àlaba, tenia certs furs, que permetien a la Diputació foral de gestionar l’administració del territori, i això es notava.

Les carreteres, ben conservades, eren guardades pels miquelets forals uniformats, amb la mateixa boina vermella que portàvem nosaltres (a voltes amagada fins arribar allà, perquè la Guàrdia Civil no ens obligués a girar).

Normalment ja fèiem nit a Pamplona, per poder ésser l’endemà a primera hora a Estella-Lizarra. Al vespre a Pamplona les tertúlies eren animades, i ja es podien saludar vells amics d’altres anys, o bé els veterans del temps de la guerra.

Jo havia pujat moltes vegades a Montejurra abans de 1976, i em semblava que n’havia vist moltes versions i hi havia corregut moltes aventures.

Però el Montejurra de 1976 tenia un caràcter especial. Feia gairebé mig any que Franco havia mort i, això no obstant, érem conscients que, per al carlisme, el franquisme era igual de perillós, en mans d’homes com Arias Navarro com a president del govern i Fraga com a ministre de la Governació, que encara ens mantenien a la clandestinitat.

A la reunió de la Junta de Govern a Madrid, el 19 de març, els comentaris no eren pas més optimistes que en anys anteriors pel que fa a la “tolerància del règim”. Es varen aprovar un seguit d’orientacions, es féu la convocatòria de l’Aplec i es donà una idea comuna, però adaptada a cada territori pel que fa al lema que acompanyava, com sempre, la convocatòria.

A Catalunya vàrem escollir “Montejurra 1976. Una cita per al poble”. A Euskadi, per exemple: “El grito de los pueblos. ¡Por la libertad!”

També en la mateixa reunió del 19 de març s’acordaren els oradors de la Diada. Aquell any serien Laura Pastor, del Partit Carlí del País Valencià; jo mateix, pel Partit Carlí de Catalunya; i José María Etxevarria, per EKA (Partit Carlí d’Euskadi). Tancaria l’acte José María Zavala, secretari general. Oficialment, Carles-Hug de Borbó tenia prohibida l’entrada a Espanya, i sembla que el govern havia advertit a la família reial holandesa que no podia garantir la seguretat de Donya Irene, l’esposa de Carles-Hug, filla dels reis d’Holanda. Tot i que comptàvem que tots dos assistirien a l’acte, oficialment no podíem fer constar que hi foren.

Vaig preparar un parlament breu, amb una gran il·lusió de poder portar la veu de Catalunya als milers de carlins que es preveia que assistirien a Montejurra, i comptant també que els diaris –que ja s’atrevien una mica més a publicar notícies polítiques­­– se’n farien ressò. El parlament començava amb una salutació:

«Carlistas:

Os traigo el saludo de Catalunya, del Partit Carlí de Catalunya, y de todas las fuerzas democráticas de mi pueblo. Y mis palabras quieren expresar el sentir de las gentes de esta noble nación y sobretodo de los carlistas que en ella y por ella luchamos por nuestra libertad, por nuestra dignidad, como pueblo democrático, hermano de los otros pueblos y respetuoso con la libertad y personalidad de todos ellos…»

I acabava saludant els amics meus en català:

«… Y permitidme que termine dirigiéndome a mis amigos catalanes en mi lengua vernácula, porque ya la añoro:

“Carlins de Catalunya:

No sé si les meves pobres paraules han expressat prou bé el sentiment del nostre poble. En tot cas, l’intent podeu creure que hi és amb tota l’ànima.

No voldria que ningú ens tingués enveja ni recel. Sabeu que els catalans no volem privilegis, sinó que som amants de la llibertat per a tothom, i que, juntament amb els nostres germans de València i de les Illes, volem fer del nostre poble el capdavanter de la llibertat i el socialisme; i del carlisme, l’esperó per a aquesta conquesta. Amb tot el cor, doncs: Visca Catalunya!”»

 Vàrem aconseguir, malgrat la por, una notable inscripció d’assistents de Catalunya. Tanmateix, a mesura que anaven passant els dies, es varen detectar moviments dels ultres, emparats i protegits des de les àrees governamentals, amb ordres als governs civils que feien témer una prohibició especial. A mitjan abril, els rumors i els informes ja amenaçaven d’un complot organitzat i impulsat pel govern mateix. Ens costava de creure, però, que, mort el dictador, s’ataqués el carlisme amb la crueltat i traïdoria amb què es va atacar. I encara menys en la muntanya de Montejurra, un santuari tradicionalment respectat.

Per resguardar més el lloc de la muntanya i separar tant com fos possible l’acte religiós del polític, José Ángel Pérez Nievas i José María Zavala havien demanat al governador civil de Navarra autorització per celebrar un acte públic a la plaça de toros d’Estella, el dia 9 de maig a les cinc de la tarda. La petició fou denegada per aquests motius: «que por el carácter de los organizadores y oradores… se trata de un acto político», «que los organizadores no acreditan… representación política alguna», «que no ofrecen garantías… de que transcurra dentro de los cauces establecidos»; i, finalment, «que el Orden Público podría verse afectado si se autorizase dicho acto». Es presentà un recurs contra aquesta resolució al ministre de la Governació, senyor Fraga, que no fou contestat.

Des de Barcelona vàrem organitzar l’acompanyament d’amics de diversos partits democràtics, solidaris del Partit Carlí, que no entenien per què encara no estava legalitzat. I sobretot vàrem tenir cura de la cobertura periodística de la Diada amb la col·laboració especial de Carles S. Costa, un periodista del Diario de Barcelona amb qui teníem una relació molt cordial.

I amb aquest ambient s’arriba al 9 de maig de 1976 a Montejurra. Hi havia una gran afluència de carlins lleials i gent dels altres partits democràtics, però també un gran nombre d’assassins i pistolers destacats, i ultres i traïdors a disposició del complot organitzat per Fraga i secundat per Sixto de Borbó, germà de Carles-Hug. Els nombrosos efectius de la guàrdia civil tenien órdenes estrictas de no intervenir sota cap concepte. El drama era inevitable.

Jo havia fet el viatge dos dies abans per assistir a una reunió a Pamplona de la Junta de Govern, per raó del meu càrrec. Intentàvem preveure, tant com fos possible, quins passos calia fer per defensar-nos de les amenaces que cada vegada es feien més palpables, però que no acabàvem de creure. Amb parers matisats, s’acordà no respondre la provocació, per no donar peu a la suspensió de l’acte per part de la força pública, que crèiem, la majoria, que era allò que es pretenia.

Amb alguns companys de junta, vàrem pujar d’hora al monestir d’Iratxe, el dia 9 de maig. Vaig anar a l’església en primer lloc, com tenia per costum cada any. A la sortida veig arribar el cotxe que duia donya Irene i María de las Nieves, la germana de Carles-Hug. Al portal de l’hostatgeria conversaven, envoltades –com es pot suposar– de molts carlins que venien a saludar-les, quan una cridòria exterior i un so de tambors ens advertí de l’arribada de la comitiva de Sixto, precedida de tota la faramalla militar i feixista. Protegim donya Irene i María de las Nieves, portant-les a l’interior, i sortim ràpidament a fora. La topada ja ha començat, malgrat les consignes llançades pels altaveus, que han aturat la música popular i recomanen no caure en la provocació. Els més veterans no en fan cas, assenyadament. i, amb pedres i amb els bastons que porten per a la caminada, aturen la “tropa” de mercenaris. Veiem treure’s la pistola a l’home de la gavardina, i disparar contra el pobre Aniano Giménez, santanderí de l’HOAC (amb qui feia uns moments havíem conversat) i correm a recollir-lo. Guio els companys que el porten a l’interior, on hi havia el lloc d’auxilis. Torno a sortir ràpidament, a temps de ser testimoni de la valenta actitud del company Aluja, de Lleida, que increpa un comandament de la guàrdia civil per demanar-li que s’interposi entre nosaltres i els agressors, que havien quedat momentàniament parats davant la contundència de la resposta. Amb llàgrimes als ulls, el guàrdia diu que «tienen órdenes de no intervenir», però finalment s’hi interposa i, acte seguit, ordena als seus subordinats de girar els fusells en direcció als guerrillers. Després d’uns moments de vacil·lació, aquests donen la volta i comencen a retirar-se en direcció als Land Rovers que els havien seguit, i que els pugen per l’altra banda al cim de la muntanya, on volen continuar la seva tasca assassina.

El gest valent de l’Aluja de Lleida i la resposta del comandament de la guàrdia civil ens van salvar segurament d’una massacre. Recollim una senyora navarresa ferida i el company Ferran Lucas, que tenia una important ferida al cap. Vaig retrobar en Zavala i ja quasi no ens vàrem separar. Vaig ésser testimoni de la crema d’un pilot d’exemplars d’El Alcázar, el diari franquista per excel·lència, i vàrem començar a pujar la muntanya. A l’altura de la tercera estació vàrem esperar Carles-Hug. Minuts després d’arribar, vam veure baixar els infermers, corrent, amb perill d’estimbar-se, portant el pobre Ricardo García Pellejero, ja amb la pal·lidesa de la mort. La imatge no se m’esborrarà mai més. Un jove a la flor de la vida, mort per uns assassins en un dia de festa i llibertat, a sang freda, amb els ulls oberts encara, com si volgués acomiadar-se de tots nosaltres i de la seva muntanya estimada.

Aconsellem a Carles-Hug, visiblement commogut, que marxi. I, juntament amb donya Irene i María de las Nieves, tornen a desfer el camí després de donar ordres que no pugin a la muntanya i, amb els megàfons, convocar la missa a l’altura del repetidor de televisió, al peu de la muntanya. Parlen, abans de començar la missa, donya Irene i José María Zavala.

A la tarda, emprenem el camí cap a Pamplona, per interessar-nos pels ferits, i organitzar la roda de premsa, que fou extraordinàriament concorreguda.

L’endemà al matí vàrem acompanyar donya Irene a l’hospital de Pamplona a visitar els ferits. I després vàrem marxar amb en Zavala cap a Estella per assistir al funeral per Ricardo García Pellejero, que estava convocat a les 8 del vespre del dia 10. De les peripècies per poder entrar a Estella us en faig estalvi. Només us diré que ho vàrem intentar per sis o set controls de la guàrdia civil que tenia completament rodejat el poble. Finalment, vàrem entrar gràcies a uns joves del país, que ens varen guiar per un barranc que tenia un senderol que entrava al poble, i la guàrdia civil no tenia vigilat.

Tinc a la memòria i a l’ànima la visió de la multitud i el dol i la ràbia de tots nosaltres a la plaça dels Furs de Lizarra, en un funeral, com pocs, esfereïdor. La missa concelebrada, l’homilia subscrita per més de cent sacerdots de Navarra, el poema llegit amb llàgrimes als ulls de tots abans de l’evangeli, l’escrit dirigit al poble, el ball d’homenatge (l’Aurresku) i el cant de l’Agur Januak (“Adéu, amic”) abans de la marxa a peu cap al cementiri enmig d’un silenci impressionant.

Encara que per a molts de vosaltres ja és coneguda, permeteu-me que us llegeixi l’homilia d’aquest funeral, com un document que resumeix i manifesta els sentiments comuns en aquells moments tràgics i dramàticament intensos:

«Cuanto vamos a decir, lo decimos en nombre de todos estos hermanos en el sacerdocio que hacen suyas nuestras palabras, y que han querido venir a esta Misa desde todos los rincones de Navarra para rezar por el muerto y por los vivos, para solidarizarse con todos y reclamar con fuerza para todos, paz, paz verdadera y libertad sin falsedad. Creemos que expresamos también el sentir de todos vosotros, estelleses, navarros y los venidos de otras regiones y otros muchos sacerdotes y fieles que no han podido llegar porque se les interceptó el paso. Vuestra presencia masiva es una oracioón a gritos y un clamor insobornable de libertad y de paz.

» El marco de esta celebración es esta plaza de Estella, testigo ejemplar de tantos anhelos populares, de tantas luchas heroicas, es esta familia ejemplar de trabajadores sencillos que lloran inconsolables la muerte de Ricardo, el ramillete de este pueblo entristecido e insobornablemente decidido.

» Sobre la noble tierra de Estella, en la Navarra señora y tenaz, indomable, sobre la cumbre del histórico Montejurra, se ha derramado la sangre inocente y generosa de Ricardo García Pellejero, en este asesinato abominable y absurdo. Más allá de todo partido y de todo grupo concreto, nos creemos con derecho y obligados a hablar y desahogarnos con la mayor sencillez:

» – No venimos a traer rencores ni a atizar deseos de venganza. Pedimos para todos la paz y la concordia basadas en la justicia, la libertad, en la honradez y la veracidad. Si no hay justicia estricta, verdadera e igual para todos; si no existe la libertad verdadera para todos sin exclusiones ni favoritismos, nacida de la entraña del pueblo soberano; si la traición, los sucios manejos, los interesados entuertos, son norma de vida y del actuar sobre todo político; si la mentira, la tergiversación, el silencio, las medias verdades, el manejo de la opinión de las masas, imperan como norma, la paz no será posible entre nosotros y sólo tendremos la paz de la fuerza y de la muerte que ahora lamentamos y sufrimos. Porque si ni la justicia, ni la honradez, ni la veracidad imperan entre nosotros, no vivimos en paz y se producen estos asesinatos abominables y lamentables, minuciosamente preparados.

» – Las cosas no suceden porque sí, ni son puras casualidades, ni inevitables fatalidades. Hay unas causas concretas de todo lo que sucede; en este caso concreto, hay unas responsabilidades precisas y así, por poner ejemplos, en la cima de la misma montaña había un grupo preciso, a las órdenes precisas de alguien, con las armas en la mano, sin disimulo alguno, con el ánimo ostensible y públicamente manifestado de disparar, anunciándolo, incluso. Así, era la voz común en las calles de Estella y Pamplona estos días, rostros conocidos, responsabilidades concretas, invitación abierta en algunos órganos de prensa, sólo en algunos, muy pocos gracias a Dios, de aquí y de otras partes. Alguno había advertido públicamente de los propósitos y del evidente peligro que se preparaba a las claras.

» – Entre las responsabilidades concretas no podemos silenciar a quienes en la cumbre dirigían el comando asesino, a las altas responsabilidades que se reunieron frecuentemente en los días anteriores al domingo, a algunos hermanos en el sacerdocio que alentabas una causa que sabían que no es seria y sabían que sólo abrigaba intentos de enfrentamientos, a lo que en concreto se fue fraguando en Estella, en conciliábulos conocidos por todos, Eso sí, siempre en nombre de Dios, bajo la bandera de un Cristo Rey, que no ampara a bandera alguna.»

 

Després de l’enterrament de Ricardo Garcia Pellejero vàrem tornar a Pamplona. L’endemà el matrimoni Alonso (de Madrid) i jo vam ser els encarregats d’anar a un “caserío” de prop de Lizarra a buscar don Carles-Hug i acompanyar-lo a Barcelona. Com que Carles-Hug estava il·legalment a Espanya –tenia prohibida expressament l’entrada a l’Estat espanyol– calia posar la màxima discreció en aquell viatge, que tenia un cert risc. Gràcies a Déu es va fer sense incidents. “Oficialment”, però, l’havíem acompanyat a l’aeroport i havia sortit del país.

Els dies següents, ja a Catalunya, vàrem atendre les sol·licituds d’informació i opinió dels fets als periodistes, que foren nombroses i constants. Vàrem informar-ne també tots els partits democràtics i el Consell de Forces Polítiques, i vàrem organitzar –tots els dirigents nacionals i comarcals– actes de protesta i misses en record dels companys assassinats, Ricardo García i Aniano Giménez, que havia mort a l’hospital de Pamplona el dia 13. Hi hagué actes a diversos pobles i ciutats, com ara Barcelona, Manresa, Valls, Lleida, Tarragona i Igualada.

Des de Madrid coordinaven els tràmits de denúncia als jutjats, com també la presència de testimonis i les interpel·lacions al govern, que van servir de ben poc. Les escasses persones detingudes foren indultades pocs mesos més tard. El cinisme i la prepotència del senyor Fraga i la connivència del govern amb els criminals més destacats de l’antic règim es van fer ben palesos.

El franquisme encara era ben viu malgrat la mort de Franco. El setembre d’aquell mateix any ho vaig tornar a comprovar personalment, sortosament sense conseqüències greus.

Però voldria acabar aquest relat dels fets dramàtics del Montejurra 76 (del qual espero que em perdonareu l’excessiva durada) fent-vos confessió dels sentiments, les impressions i les reflexions que em va suscitar el fet de viure’ls directament. Avui, vint-i-vuit anys després, encara tinc tots aquests sentiments ben vius i, en consciència, no crec haver-los de rectificar.

1. Vaig tenir la sensació d’haver topat per primera vegada amb la cara ferotge de la degradació humana. Dels qui agredeixen i maten per plaer, perquè se senten –miserables com són– uns superhomes, una raça superior, amb una eina de fer mal a les mans, l’uniforme de guerra i el concepte purament feixista de la superioritat, usurpada pel poder i alimentada per l’odi.
2. En contemplar Sixto envoltat d’aquells energúmens vaig pensar amb tristesa infinita en el venerable don Javier i en Carles-Hug i les seves germanes… en donya Irene… Una família que tantes coses havia sacrificat i a qui la guerra d’Espanya i la guerra mundial havien obligat a la dispersió i a l’èxode constants, en la lluita per la llibertat i els drets humans. Només cal pensar en el llarg calvari de don Javier, primer en mans de la Gestapo i després al camp de Dachau. Que trist per a aquesta família haver de suportar que un fill i germà ajuntés a una vida dissoluta i aventurera el més estúpid fanatisme criminal, i cerqués aixopluc en un escamot de mercenaris per consumar la seva traïció!
3. Vaig recordar les paraules que el meu pare (al cel sigui) em va dir al cap de pocs dies de l’entrada dels nacionals al meu poble. Després d’una conversa amb la gent que tornaven de l’Espanya de Franco, en comprovar el seu afany de venjança, la seva prepotència, el seu materialisme per recobrar posicions econòmiques enmig de la misèria general, va pronunciar un presagi ben pessimista: «Malaguanyada tanta sang vessada en la guerra: No hem après res.» Trenta-set anys després, encara molta gent mantenia l’odi, el maniqueisme, l’heretgia de prendre el sant nom de Déu en va –guerrilleros de Cristo Rey– i la idolatria del concepte super-racista del feixisme. No havien après res.
4. Vaig comprovar el respecte que tota l’oposició democràtica tenia pels carlins. Fins aleshores ningú no ens havia fet retret de la participació del requetè al bàndol nacional, perquè creien sincer el nostre desig de reconciliació, autèntic el nostre federalisme i lleial l’opció a favor dels humils amb la nostra proposta socialista. Tanmateix, ara encara s’hi afegia l’aval que ens aportava la sang heroica dels nostres amics vessada pels ultres franquistes. Veritablement, el règim ens odiava a mort.
5. Però a mesura que passaven els dies, i apaivagat el frenesí que els dramàtics fets del Montejurra del 76 ens obligaren a viure, em vaig adonar de com havia estat de maquiavèlicament ben planejat el cop que el règim havia infligit al carlisme. La divisió entre la família Borbó-Parma, els nostres líders, encara que fos obra d’un sol dels seus membres, era tan brutal que esdevenia motiu d’escàndol i de retraïment per a molts carlins, sobretot gent gran. Per una altra banda, hi va haver un factor que va crear un gran neguit en els veterans honestos: que participessin en els fets alguns fills d’ex-dirigents carlins, com els de Fal Conde i altres, al costat d’assassins de Fuerza Nueva i Guerrilleros de Cristo Rey i gent del feixisme internacional. I vaig creure que el Partit Carlí, encara no legalitzat, no tenia futur en el panorama polític immediat ni a mitjà termini. Dissortadament, així fou.
6. Però dintre meu em va quedar un convenciment: que la utopia del federalisme, i àdhuc de l’autogestió, és prou atractiva i prou humanament completa perquè des de la vessant cristiana i social avançada pugui servir de guia cardinal per a futures generacions de ciutadans que hagin sobreviscut a l’epidèmia del materialisme consumista i de depredació capitalista actual.

Com tantes vegades ha passat, espero que algú redescobreixi aquesta utopia, l’actualitzi i la faci activa. Encara que no ho sembli, és una espècie d’aquelles llavors antigues que s’han conservat bé i encara tenen poder de germinar… O, si ho voleu, una «bella dorment» que espera l’enamorat prou poderós que la desperti.

Encara que jo hagi passat a l’eternitat, en sentiré goig. Que Déu ho faci!

Segons els experts, el català té salvació

Fa tres estius, en una botiga de Solsona, hi vaig veure un paper enganxat als vidres que deia: «Necessitem dependent/a. Imprescindible que sàpiga català.» És un cas infreqüent, però suposo que no és pas únic. M’imagino que a moltes botigues de pobles o ciutats no gaire grans dels Països Catalans t’exigeixen que sàpigues català si hi vols treballar. Sembla que en algunes cadenes de supermercats, per exemple, no hi pots fer feina si no saps parlar la llengua del país. I suposo que si ets funcionari i has d’atendre el públic també t’ho requereixen (i, tanmateix, qui no ha trobat policies i mestres que parlen en espanyol perquè és la llengua que els surt espontàniament, la que dominen de debò?)

Per a moltes feines, saber català és útil, però això és una altra cosa. I la diferència entre útil i necessari és substancial. En aquesta diferència ens hi va la llengua i, segons el meu parer, la supervivència de la nació.

Exagero? Hi ha cap base científica per a assegurar que això és així? És només una intuïció, una deducció, una especulació?

L’any 1990 l’editorial El Llamp va publicar el llibret (de setanta pàgines escasses) intitulat Els espais compartits en l’oferta lingüística, amb un subtítol ben actual: Elements per a les bases d’un projecte de normalització. N’és autor Josep Inglès i Roca, que es va morir el 1996, quan tenia només trenta-nou anys. Inglès, deixeble de Vicent Aracil, va fer classes a l’Escola del Professorat (magisteri, per a entendre’ns) de seguida que acabà la carrera. L’any 1984 va participar en el Congrés de les Llengües Minoritzades, a Getxo (al País Basc), i hi introduí els conceptes de necessitat d’ús i utilitat d’ús. Les seves explicacions en aquesta matèria són tan científicament convincents com la teoria de la relativitat explicada per Einstein. Tampoc ara no exagero. L’escoltem?:

«Si diem que en determinat àmbit l’ús d’una llengua és simplement útil, interpretarem que, com a mínim, podem optar per l’ús d’una altra llengua, la qual també serà útil. Si, en canvi, diem que el seu ús és necessari, hem d’entendre que en aquest àmbit no ens en serveix cap altra.»

A mi això em sembla revelador, de tan evident. Ara, hom pot pensar que és massa teòric, i per això ens ho explica amb un exemple molt aclaridor. Suposem que en una ciutat hi ha la possibilitat de veure 10 films: 4 són doblats a la llengua X, 2 són doblats a la llengua Y i 4 més són doblats a la llengua X però subtitulats en la llengua Y.

Això vol dir que:

—En 4 films, la llengua útil i necessària serà la llengua X (Ux = 4 / Nx = 4).

—En 2 films, la llengua útil i necessària serà la llengua Y (Uy = 2 / Ny = 2).

—En 4 films més no hi haurà cap llengua necessària, sinó que tant la llengua X com la Y seran útils (Ux = 4 / Uy = 4).

Comptat i debatut:

Ux = 8 / Nx = 4                        Uy= 6 / Ny = 2

Si ho observeu bé, la necessitat d’ús de l’una llengua és inversament proporcional a la utilitat d’ús de l’altra. I per això:

Nx + Uy = 10                      Ny + Ux = 10

És fàcil de deduir que si en aquest joc d’equilibris hi ha una variació, s’altera tot el sistema. Per exemple: imaginem-nos que volem normalitzar la llengua Y, que és la pròpia del país. Com ho fem? Doncs treballem perquè, del total de films, n’hi hagi un percentatge més alt de doblats i subtitulats en la llengua Y.

Al cap d’un temps de treballar-hi, el resultat d’aquesta acció normalitzadora pot haver fet créixer la necessitat i la utilitat de la llengua Y, fins a aquest punt:

Uy = 8 / Ny = 6

Sabent la relació inversa entre utilitat i necessitat de totes dues llengües, tindrem això:

—Com que Uy = 8, Nx = 2 (observeu que la necessitat de la llengua X ha baixat de 4 a 2).

—Com que Ny = 6, Ux = 4 (la utilitat de la llengua X ha baixat de 8 a 4).

Aquesta tendència a la baixa de la llengua dominant X en el procés de normalització de la llengua Y mena Inglès a una conclusió:

«Engegar un procés de normalització d’una llengua comportarà, doncs, la substitució de l’altra o de les altres en conflicte i tot projecte de normalització ho haurà de tenir en compte.»

Així doncs, bones notícies: segons els experts, el català té salvació. Només cal seguir l’exemple del botiguer de Solsona.

[Potser us interessarà de llegir l’article anterior, que és, d’alguna manera, la primera part d’aquest: «Sabem massa castellà».]

_________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.