La síndrome de Stendhal

Títol: Woyzeck
Autor: Georg Büchner
Dramatúrgia i direcció: Pere Fullana
Intèrprets: Aina Cortès, Carles Molinet
Lloc: Teatre Tantarantana
Dates: del 22 al 26 de gener

Valoració: ??

Havia sentit a parlar molt de la història de Woyzeck, no per l’obra de teatre, sinó per l’òpera -gairebé- homònima d’Alban Berg, tot i que no l’he vista ni sentida mai, atès que la música del segle XX em fa més por que altra cosa. Amb el temps he sabut que Woyzeck és un dels títols cabdals del teatre de tots els temps que tracta el tema de l’explotació de l’home per l’home, especialment el de classe treballadora. Com a metge i com a filòsof, Büchner retrata amb precisió la crueltat i la desesperació humanes en un text dur i contundent.

L’adaptació que Pere Fullana ha fet del text, però, no ha estat reeixida. L’error fonamental és haver optat per posar en escena només dos actors que havien d’interpretar vuit o deu personatges. El resultat és que l’obra esdevé confusa, a vegades caòtica, però la conseqüència més notable és que el text perd força i duresa, especialment pel fet d’interpretar rols transvestits. Ja sabem que el Tantarantana és un teatre petit i modest, però em penso que posar més actors en escena era un requisit indispensable per fer l’obra, no tan sols creïble, sinó intel·ligible. Segurament algú que en conegués l’argument va poder ubicar cadascun dels personatges, però pels qui era la primera vegada que la vèiem, diria que no ens n’hem fet una idea gaire exacta.

Carles Molinet demostra gran mestria a l’hora de canviar de paper, i així tan aviat és Woyzeck com el doctor o el firaire. És del tot convicent i sap ser ara cruel, ara submís. A Aina Cortès li falten una mica de taules per afrontar un text com aquest, i sobretot, li falta projecció a la veu, ja que sovint s’esgargamellava quan volia expressar ràbia i impotència. Ella feia els papers de Maria, la capitana (paper transvestit en aquesta versió), la veïna o Andrés. Era una obra caòtica de veure, i tot i que en podíem copsar la idea, la filosofia, el grau de dramatització era més aviat superficial.

Com ja acostuma a fer el Tantarantana, es tracta d’una companyia visitant a Barcelona, en aquest cas, Iguana Teatre, de Mallorca. Em penso que s’haurien de replantejar les obres que trien. Si només pots posar dos actors a l’escenari no pots afrontar un Woyzeck. Per més reinterpretacions que se’n vulguin fer, d’aquesta manera és impossible poder mantenir la força de l’original.

Títol: La rosa tatuada
Autor: Tennessee Williams
Traductora i directora: Carlota Subirós
Repartiment: Clara Segura, Bruno Oro, Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Oriol Genís, Alícia González Laá, Antònia Jaume, David Marcé, Marta Ossó, Teresa Urroz
Lloc: TNC (Sala Gran)
Dates: del 12 de desembre al 2 de febrer

Valoració: ?????

Després de la inintel·ligible Terra de ningú, arriba al TNC una de les obres més emblemàtiques, més arravatades i més sentides del dramaturg nord-americà: La rosa tatuada, de la qual ja es va fer una pel·lícula als anys cinquanta, protagonitzada per Anna Magnani. En aquest cas, la gran protagonista és Clara Segura, que demostra un cop més que és una actriu esplèndida, amb temperament, rauxa i naturalitat alhora.

Gairebé podríem dir que La rosa tatuada és una tragèdia clàssica moderna. La història és senzilla, gira al voltant d’una dona vídua convençuda que va tenir una revelació del seu marit abans de morir, traduïda en una rosa tatuada al seu pit la nit que creu que va concebre la seva filla. És una dona italiana als EUA dels anys cinquanta, apassionada, possessiva, gelosa i feréstega. Es comporta de manera agresta, primitiva, a la defensiva, no confia en ningú i vol preservar per damunt de tot la virginitat de la seva filla adolescent. És gairebé una Medea contemporània.

Qui podria haver interpretat millor aquest personatge que l’actriu que ja va donar vida a l’Antígona de Sòfocles en el muntatge de la tragèdia homònima fet per Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya? Clara Segura està colossal com a Serafina, converteix un personatge grandiós en una dona creïble, natural i versemblant, sense falses impostacions ni cap element postís. Al seu costat, però en un clar segon pla, Bruno Oro fa el contrast perfecte: l’home aprofitat i panxacontenta que es riu de tot. Un cop més, Oro demostra que no és només un imitador televisiu barat, sinó un actor amb fusta, tal com ja vam poder veure en la seva actuació a Arcàdia de Tom Stoppard, també al TNC. Té presència, una veu preciosa i molta personalitat, i broda el paper de Mangiacavallo. D’altra banda, la química que hi ha entre Oro i Segura és més que evident.

Dramatúrgicament l’obra va quedar parcialment ben resolta. El moment de clímax, quan Serafina i Alvaro fan l’amor, és brillant, amb les projeccions impressionades sobre les quatre parets de la casa, giravoltant, i la música que s’apuja de volum, sembla que ens traslladem a un món ancestral i tel·lúric. Però el muntatge de Carlota Subirós té un defecte important, i és no haver omplert l’escenari. Tota l’acció se situa en una capsa, que és la casa de Serafina, i en les seves immediacions més properes. Però tot això només ocupa la meitat de l’escenari de la sala gran del TNC. La resta queda completament despullat, sense absolutament res, i a banda que estèticament és molt lleig, fa que el so es perdi per tot arreu, amb la conseqüència que els actors han de dur micròfon, i això és inadmissible al teatre. Els actors, per ofici, han de tenir la veu impostada perquè se’ls pugui sentir bé des de la darrera fila, i tots els que van actuar a La rosa tatuada l’hi tenen, però malauradament, en aquest muntatge no van poder-la lluir. És una llàstima haver-los de sentir mediatitzats per un micròfon. Així i tot, és una obra màgica en una interpretació electritzant.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: Iaia!
Autor i director: Roger Peña
Intèrprets: Montserrat Carulla, Vicky Luengo, Aleix Peña Miralles
Lloc: Teatre Romea
Dates: del 26 de desembre al 19 de gener

Valoració: ?

Tot i que es podia intuir fàcilment que es tractava d’una comedieta fàcil, tenia molt d’interès i curiositat per veure aquesta obra, per dos motius: per tornar a veure una obra de Roger Peña, del qual tant em va agradar Poder absoluto, i per veure per darrera vegada la gran Montserrat Carulla dalt de l’escenari. Però aquell dia vaig sortir decebuda del teatre: Iaia! no és una comedieta senzilla, sinó una obra amb un argument pobre i inconnex que només permet un lluïment restringit a Carulla.

L’obra és molt fluixa, té una trama que avança a batzegades, sense un fil argumental clar que vagi seguint. Té moments divertits, però no s’aguanta gaire per enlloc. Evidentment, és una obra per al lluïment de Montserrat Carulla, a qui han fet un paper a mida, però això no justifica una obra dolenta. La base de la comèdia són els malentesos i les coincidències inoportunes, però tots els elements de la trama han de quedar molt ben travats per tal de generar girs còmics. Iaia! és un seguit d’elements còmics apareguts com a bolets, però en cap moment no hi ha connexions entre si que facin que la història avanci d’alguna manera. No hi ha cap engranatge que enllaci les peces de la trama i les faci girar.

Vaig tenir la sensació que Aleix Peña i Vicky Luengo feien de cor de Montserrat Carulla, que l’acompanyaven de manera secundària en la seva interpretació estel·lar. No és cap novetat dir que Carulla està esplèndida, però potser m’hauria agradat més veure-la per darrer cop en un paper menys acomodat i de més envergadura. És com si Roger Peña hagués escrit l’obra perquè Carulla hi impartís una lliçó a dos joves dins la història, i a dos actors joves fora de la història. No m’agrada aquest plantejament.

Així doncs, metafòricament podríem dir que si aquesta obra és l’ocàs de Carulla, és també l’albada de Vicky Luengo i d’Aleix Peña. A ella ja la vam poder veure a Una història catalana de Jordi Casanovas al TNC. A ell jo no l’havia vist mai. Els desitgem la millor sort i un futur ple d’obres millors que aquesta.

Títol: Romeu i Julieta
Autor: William Shakespeare
Traductor: Miquel Desclot
Versió: Dugald Bruce-Lockhart i Roger Warren
Director: Dugald Bruce-Lockhart
Espai escènic i vestuari: Ricard Prat i Coll
Repartiment: Sílvia Forns, Guillem Motos, Emilià Carilla, Andrea Montero, Òscar Bosch, Helena Font, Toni Mas, Lluís Olivé, Xesco Pintó, Jordi Robles, Xisco Segura
Lloc: Teatre Akadèmia
Dates: de l’11 de desembre al 12 de gener

Valoració: ?????

Diria que és el Shakespeare més ben fet que he vist mai. En qualsevol cas, és el millor que he vist d’ençà d’El rei Lear que Oriol Broggi va dirigir a la Biblioteca de Catalunya. El Teatre Akadèmia ha donat una bufetada i una lliçó als grans teatres catalans, que amb molts més recursos, ofereixen uns shakespeares despersonalitzats i freds, sense ànima, i sense força. Produccions com El mercader de Venècia del TNC o Coriolà del Lliure queden a anys llum d’aquest Romeu i Julieta.

Els drames shakespearians es basen en un text sòlid, ple de força, que exulta vida pels quatre costats. No cal un muntatge ple de llums, de música i de colors per escenificar-ho. Dugald Bruce-Lockhart, el director d’aquesta producció, ho sap molt bé, atès que és membre de la companyia anglesa Propeller, integrada només per actors masculins, que es dedica a representar obres del dramaturg anglès dins i fora del Regne Unit. Diuen que des que va veure l’escenari del Teatre Akadèmia va tenir clar que era el lloc ideal per representar-hi Romeu i Julieta, aprofitant l’espai del pis superior en forma de balcó.

Amb aquest muntatge ens ha captivat a tots. Conté l’essència del teatre shakespearià, està fet amb una sobrietat extrema, amb vestits austers, sense efectes de so, amb música en directe i en un escenari petit. Tot plegat ens transporta al teatre que es feia en època de Shakespeare, sense tecnologia ni mecànica. Aquesta sobrietat, sense dubte, realça el text dramàtic.

D’altra banda, també és de destacar que un teatre petit programi una obra amb onze actors en escena, quan la tendència actual és de fer obres amb dos o tres actors. Bravo novament pel Teatre Akadèmia. Si bé són actors bons però no amb prou taules per encarar un Shakespeare, el resultat és altament satisfactori, ja que el conjunt supera de molt la suma de les parts. Hi apareixen actors assidus de l’Akadèmia com Emilià Carilla o Andrea Montero, i actors que hem vist en d’altres teatres, com ara els protagonistes: Sílvia Forns (Teatre Gaudí Barcelona) i Guillem Motos (La Seca-Espai Brossa).

És una obra llarga, de dues hores i mitja de durada, però amb una tensió que no decau en cap moment, totes les accions succeeixen amb naturalitat i espontaneïtat, el muntatge permet que l’espectador es fiqui dins la història des del principi, els tres músics que hi ha en directe i que interpreten una música senzillíssima ens transporten gairebé al Globe Theatre de Londres on Shakespeare estrenava les seves obres. Amb un atrezzo mínim que es va reconvertint a mesura que avança l’obra, en tenim prou per imaginar-nos els escenaris de la història, perquè al capdavall, una gran recreació escènica amb tot luxe de detalls només és possible al cinema. Al teatre, allò que té més pes és el text dramàtic i la interpretació dels actors. La tecnologia no fa millor cap obra.

Bravo per Dugald Bruce-Lockhart i pel Teatre Akadèmia, que ens fa unes propostes tan valentes com irresistibles. Espero amb candeletes els propers muntatges que vindran.

Títol: 1984
Autor: George Orwell
Adaptació teatral: Michael Gene Sullivan
Traductor de l’adaptació: Lluís-Anton Baulenas
Director: Víctor Alvaro
Intèrprets: Andreu Rifé, Lluís Canet, Savina Figueras, Tono Saló, Frank Capdet, Carles Canut
Lloc: Almeria Teatre
Dates: del 13 de desembre al 12 de gener

Valoració: ????

1984 és una novel·la terrorífica, un dels millors llibres que he llegit mai, que té una força brutal per la manera com Orwell descriu les situacions i els personatges. La tensió, present des de l’inici pel plantejament d’un món totalitari on s’ha segrestat la individualitat, va creixent a mesura que coneixem l’evolució del protagonista, Winston Smith, un home normal que es veu frustrat i tenallat pel dictat d’un ésser suprem i omniscient que coarta les llibertats més insignificants dels individus.

Des del dia que vaig saber que es feia una versió teatral de 1984 vaig posar-me en alerta per anar-la a veure, conscient que és molt difícil dramatitzar un text tan complex i filosòfic, i expectant de veure com se n’haurien sortit al Teatre Almeria. Llegint la novel·la, cada lector s’imagina a la seva manera els escenaris que hi surten, atès que és una al·legoria —igual com ho és La revolta dels animals— i la força no rau en les descripcions físiques, sinó en els dilemes ètics i epistèmics que planteja.

L’adaptació, que signa Michael Gene Sullivan, és prou reeixida tenint en compte les dificultats mencionades, però no arriba a assolir la força de la novel·la. Opta per una escenografia del tot minimalista en què Winston està ensorrat en un calabós i des de dalt els jutges li recriminen tots els “delictes” que ha comès en contra del Gran Germà. Així doncs, l’ordre cronològic està alterat, es comença gairebé pel final i anem veient retrospectives de la vida d’en Winston, dels moments en què ha violat les lleis que regeixen al territori. Aleshores els actors que interpreten els jutges van fent els papers dels personatges que s’han creuat amb en Winston al llarg de la vida, el més important dels quals és la seva estimada Júlia. Al final, després de recapitular la seva vida, l’envien a l’habitació 101, el lloc on qualsevol que hi passa queda absolutament despullat de la individualitat i de la llibertat de pensament i passa a convertir-se en un autòmat sense voluntat.

El muntatge és senzill, modest, però així és com precisament es pot donar més força al text. L’austeritat i la grisor planen per tota l’obra, en què l’objectiu del poder és que tothom pensi el mateix. Els actors de la companyia Gataro, resident al Teatre Almeria, actuen amb aquesta mateixa grisor, sense interpretacions impostades, perquè no hi ha emocions ni sentiments per enlloc. Només en té en Winston, i els hi volen arrabassar. Carles Canut és l’artista convidat, que primer fa de veu en off del Gran Germà, i al final apareix encarnant el personatge que ha traït Winston i l’ha dut davant del tribunal perquè el jutgin.

El llibre fa por; l’obra de teatre no, però no perquè en sigui una adaptació mal feta, sinó perquè em penso que és gairebé impossible traduir 1984 en llenguatge teatral. Al cinema se n’han fet dues adaptacions —que no he vist i per tant, no en puc opinar—, i amb tots els recursos de què disposa ha de ser més fàcil poder-hi transmetre la brutalitat de la novel·la, una de les més impactants del segle XX.

Títol: Consell familiar
Autora: Cristina Clemente
Director: Jordi Casanovas
Intèrprets: Pere Ventura, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Pep Ambròs, Marc Rius
Escenografia: Enric Planas
Lloc: Sala Beckett
Dates: del 21 de novembre al 4 de gener
Valoració: ????

Cristina Clemente és una jove dramaturga catalana que ja fa temps que escriu coses, i ho fa molt bé: sap què vol transmetre i com fer-ho. Té molta traça a l’hora de recrear situacions de la vida quotidiana, l’espectador s’hi sent identificat, i a més, ho fa amb un toc d’humor sensacional. En aquest cas, Consell familiar és un seguit de moments hilarants.

La casa d’una família tipus de Catalunya, formada per un matrimoni i dos fills adolescents a la qual s’afegeix el xicot de la filla, un noi alemany, es regeix per una democràcia parlamentària en el sentit més estricte de l’expressió. Totes les decisions es voten i les feines es reparteixen de manera consensuada. Ja d’antuvi, quan veiem les qüestions domèstiques que es tracten a les assemblees, no podem evitar riure davant d’una situació ridícula i grotesca. A partir d’aquí, els problemes es van enfilant i van creixent perquè es convoquen eleccions i cadascú proposa la seva manera de dur la casa amb la màxima eficiència.

En aquest moment, l’obra pot tenir una doble lectura molt fàcil, atès que no costa gaire identificar cada personatge amb els partits polítics actuals. Tot i que l’autora va dir en una entrevista que el que pretenia amb Consell familiar era retratar el funcionament disciplinat i ordenat de la seva pròpia família, el cert és que ha transcendit el significat literal per acabar convertint-se gairebé en una faula-paròdia de la realitat actual. Fins i tot és fàcil identifcar el xicot alemany de la filla amb Angela Merkel i la seva recepta de l’austeritat com a mesura per sortir del pou.

Més enllà dels paral·lelismes amb la situació actual, es tracta d’una obra divertidíssima, amb situacions, respostes i sortides ben originals que fan petar de riure, ja que tot parteix d’un punt tan irreal com grotesc. La comèdia, doncs, no es basa en malentesos, sinó en un plantejament surrealista que només fa que anar in crescendo a mesura que l’obra avança fins arribar a l’esclat final, en què la bola s’ha fet tan grossa que ha explotat. Sens dubte, el mèrit més gran d’aquesta comèdia és l’originalitat, que provoca una gran hilaritat.

Cristina Clemente es revela com una autora brillant, amb idees i amb un estil fresc i planer que atrapa l’espectador i de seguida el posa en situació. Cal dir també que va comptar amb cinc actors molt ben identificats amb llurs rols. Va destacar especialment Lluïsa Castell, una actriu versàtil que hem pogut veure en registres ben diferents, des del drama més dur fins a la comèdia. L’altre actor que destacaria és Pep Ambròs, membre de la companyia Les Antonietes, que interpreta el fill gandul i aprofitat. La resta de l’elenc completa una interpretació rodona d’una obra rodona.

Títol: Himmelweg (Camino al cielo)
Autor: Juan Mayorga
Director: Raimon Molins
Intèrprets: Patrícia Mendoza, Guillem Gefaell, Raimon Molins
Lloc: Sala Atrium
Dates: del 13 de novembre al 29 de desembre

Les novel·les, pel·lícules i peces teatrals de temàtica nazi tenen alguna cosa morbosa que m’hi atreu poderosament. De fet, em penso que atreuen molta gent perquè encara ara ens costa d’entendre com va ser possible la barbàrie nazi: com va poder succeir al cor de l’Europa il·lustrada, com va ser capaç de permetre-ho un país sencer, i què els passava pel cap als nazis que cometien les atrocitats que tots coneixem i que tant ens esgarrifen. Himmelweg és un text magnífic que no es recrea en el sofriment de ningú, sinó que mostra les relacions aparentment cordials entre un caporal nazi i un presoner jueu, sempre amb el rerefons de tots conegut i que a l’obra és un absent present: l’extermini programat de la comunitat jueva.

L’obra és llarga, es compon de diversos quadres, argumentalment independents però que es refereixen al mateix tema de fons, i no fa esgarrifar, sinó pensar. Com pot ser que el caporal nazi del camp de concentració no es cansi de repetir que Spinoza és un dels seus autors preferits? Tot i que és un home de tarannà autoritari, mai no es mostra cruel i sempre fa gala de la seva biblioteca, formada pels millors clàssics de tots els temps. El de la cultura és un dels dilemes més recurrents del nazisme. Com pot ser que els qui enviaven sense vacil·lar persones innocents a les cambres de gas llegissin Goethe i escoltessin Mozart? Vol dir que posseir una cultura vasta no ens immunitza contra la barbàrie.

El segon dilema és el de la noia enviada per la Creu Roja a comprovar l’estat dels presoners al camp de concentració. Ella fa fotografies i escriu informes de tot el que veu -tot el que li ensenyen-, i arriba a la conclusió que els presoners reben un tractament correcte, sense cap signe de violència ni de vexacions. Ella mateixa, només de començar l’obra, es lamenta, perquè no és capaç d’entendre-ho, com va poder no veure el que realment passava en aquell camp que ella mateixa va trepitjar. La perplexitat és total. No ho entén.

Himmelweg és una obra de tema dur i escabrós, però no és un text dur, sinó gairebé filosòfic. Planteja qüestions ètiques, presenta un jerarca nazi envanit, que frega el deliri, però que no es veu com un monstre inhumà. El personatge del presoner jueu s’acosta més a allò que ens és conegut: gent que ho havia perdut tot i que no els quedava altra opció que arrossegar-se davant els nazis per por de qualsevol cosa. El caporal nazi personifica el que Hannah Arendt anomenava la banalitat del mal, és a dir, que els nazis en realitat no eren monstres, sinó persones normals que per un motiu o altre van caure en la barbàrie col·lectiva més boja i furibunda que s’ha vist mai.

Diu al programa de mà que Himmelweg és una de les obres de Mayorga més representades arreu del món. No és estrany. És un text brillant que no es dirigeix a les vísceres, sinó a l’intel·lecte, que ens fa veure aspectes impensats dels camps de concentració i de les relacions més personals i quotidianes entre guardians i presoners. Els tres actors fan una feina absolutament encomiable, fantàstica: Patrícia Mendoza ens rosega l’ànima amb els seus remordiments com a cooperant de la Creu Roja, Guillem Gefaell ens entendreix com el presoner submís, i Raimon Molins broda el seu paper de nazi en ple deliri de grandesa. És una obra immensa que es mereixeria que es representés en una gran sala de Barcelona, sense desmerèixer gens la gran tasca de les sales alternatives, i concretament en aquest cas, la de la Sala Atrium.

Títol: Divorci
Autor: Franz Keppler
Argument: Otávio Martins
Versió catalana i direcció: Miquel Murga
Intèrprets: Núria Hosta, Òscar Mas, Juan Frendsa, Aida Flix
Lloc: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: de l’1 de novembre al 26 de gener 

Divorci és una divertidíssima proposta més d’aquelles a què el Teatre Gaudí ens té acostumats. Jo ja pràcticament tinc associat aquest espai a la comèdia —tot i que no sempre hi fan obres d’aquest gènere. La comèdia en qüestió, és lleugera i fins i tot frívola, però alhora enrevessada, ben travada i simètrica.

Dues parelles que s’estimen i s’odien, que es divorcien i es deixen de divorciar, que són, d’una banda, dues celebritats de les revistes del cor —un jugador de futbol i una actriu—, i de l’altra, els advocats respectius, que són un matrimoni divorciat de fa temps. L’element que fa bona una comèdia és que res no sigui el que sembla, i el final de Divorci ho deixa ben palès: l’espectador s’ha passat tota l’obra pensant que el futbolista i l’actriu eren dos tanoques i al final resulta que són més vius que els seus advocats.

Repeteixo un cop més que és una alegria descobrir actors nous en un teatre, i per a mi aquest va ser el cas de tres actors que no coneixia: al costat de la veterana Núria Hosta actuaven els joves Juan Frendsa i Aida Flix, i un actor que tot i que no és jove, jo no havia vist mai, Òscar Mas. L’actuació de tots quatre va ser prou bona, ja que no feien més que despertar les rialles dels espectadors, davant d’un text que en més d’un moment semblava el joc dels disbarats.

L’obra ens endinsa en les entranyes del món dels famosos i de les revistes del cor, i de la cursa per vendre exclusives al preu més alt possible. Què serien capaços de fer els protagonistes del paper couché per guanyar una picossada? Els advocats, que a vegades semblen les mainaderes dels seus clients, volen seguir-los el joc, però a vegades no poden o no en saben, i al final queden en evidència davant l’astúcia dels seus clients, que els han utilitzat i han fet un muntatge de la seva vida privada per recuperar la popularitat perduda.

S’ha de dir que qui brilla més de tots és Núria Hosta, una actriu que feia massa temps que no vèiem en teatre, en cinema ni a la televisió, i que a banda de ser una gran actriu, té una veu avellutada i una elegància que la feien destacar encara que no ho pretengués. Al seu costat, el personatge del seu exmarit, Òscar Mas, va ser correcte però discret. Juan Frendsa i Aida Flix van fer una interpretació deliciosa d’uns personatges simples i superficials, atrets només pel diner fàcil.

Divorci és una comèdia hilarant que es va estrenar al Brasil amb gran èxit i que Miquel Murga ha traduït i adaptat a la realitat catalana amb gran habilitat, de manera que la sentim propera, perquè amb els referents nostres, l’argument és fàcilment extrapolable: al món d’avui, res no és el que sembla, els famosos viuen més de vendre la seva intimitat que no pas de la “feina” que puguin fer, i això passa perquè els qui llegeixen les revistes del cor volen carnassa per evadir-se de les seves vides, que deuen considerar buides o avorrides. En qualsevol cas, és una comèdia divertida i lleugera però sense arribar mai a ser xarona, recomanable absolutament a tothom.

Títol: Estimat mentider
Autor: Jerome Kilty
Versió: Iraida Sardà
Director: Òscar Molina
Intèrprets: Joan Massotkleiner, Iraida Sardà
Lloc: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: del 6 de desembre al 12 de gener

Un cop més, el petit Teatre Gaudí ens regala una perla d’època, centrada aquesta vegada en la figura de George Bernard Shaw, que aquí veiem en primera persona, com a personatge, i no com a dramaturg amagat com un titellaire darrere dels titelles. Jerome Kilty és l’autor d’aquesta peça que té com a protagonistes l’escriptor anglès i l’actriu Beatrice Stella Campbell, musa i amor més o menys platònic de Shaw. Basada en cartes autèntiques que es van intercanviar, narra les vicissituds que van passar tots dos, junts i separats, al llarg de quaranta anys, des de finals del segle XIX fins a la segona guerra mundial.

Joan Massotkleiner és Shaw i Iraida Sardà és Campbell. Ell, eternament enamorat d’ella, mai no perd aquella flegma britànica i se li adreça sempre amb elegància i pulcritud, encara que cremi de desig per dins. A través del carteig entre l’autor i l’actriu assistim a quaranta anys d’història del teatre i d’Europa, passen les dues guerres mundials i així i tot ell continua escrivint i ella actuant.

A través de les cartes s’allunyen i s’apropen, l’obra de Kilty juga expressament amb les paraules que s’intercanvien, que tan aviat són cartes com diàlegs cara a cara. Els dos personatges conversen, s’entenen, discuteixen, es barallen, però sempre subjau una compenetració total entre tots dos, fruit d’anys de coneixença i de dedicar-se al mateix món: el del teatre. Escrita en un llenguatge deliciós i meravellosament interpretada per Massotkleiner i Sardà, converteix l’espectador en un privilegiat pel fet de poder veure un George Bernard Shaw del tot convincent damunt l’escenari, no com a autor, sinó com a personatge.

Estimat mentider és una obra metateatral, és a dir, teatre dins el teatre. Això es fa palès a partir del moment que Shaw comença a preparar l’estrena de Pigmalió, la seva obra més famosa. Shaw ha escrit l’obra perquè Campbell en sigui la protagonista, Eliza Doolittle, però a ella li costa posar-se a la pell d’una florista gairebé analfabeta que parla un anglès de carrer molt defectuós. Troba totes les pegues al personatge, ja que no li permet el lluïment que ella espera, i a més, ja li ha passat l’edat d’interpretar una jove innocent que es troba a mercè dels perills de la vida.

És la història d’una amistat sincera, real, amb sentiments enquistats, però també intel·lectual i vicissitudinal. Massotkleiner i Sardà broden els personatges respectius i aconsegueixen que el minúscul escenari del Teatre Gaudí esdevingui un passeig per la història d’Europa durant la primera meitat del segle XX. Dotats tots dos d’una veu meravellosa que convida a somniar, ens fan posar de seguida en situació i no costa gens d’imaginar que són ben bé Shaw i Campbell, el dramaturg i l’actriu, el creador i la musa.

Aquesta obra és un gra de sorra més que corrobora feliçment el bon estat de salut de què gaudeixen les sales de teatre de petit format de Barcelona. Propostes com aquesta, delicioses però arriscades, són les que fan viure el bon teatre. Estem d’enhorabona a Barcelona.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: Novecento
Autor: Alessandro Baricco
Traductora: Mercè Canela
Directora: Genoveva Pellicer
Intèrpret: Pep Jover
Escenografia: Paco Azorín
Lloc: La Seca-Espai Brossa (Sala Leopoldo Fregoli)
Dates: del 13 de novembre al 15 de desembre

En menys de mig any hem pogut gaudir a Barcelona de la dramatització teatral de dues obres d’Alessandro Baricco: a l’agost va ser Oceà i ara és Novecento. Aquesta vegada s’ha fet en forma de monòleg, on Pep Jové explica les peripècies del narrador dalt d’un vaixell amb un jove pianista de jazz anomenat Novecento, que no ha baixat mai del vaixell en qüestió. És, doncs, una història curiosa, original, senzilla i entranyable que Pep Jové ens fa arribar amb una veu càlida en una sala petita i acollidora com la sala Leopoldo Fregoli de La Seca-Espai Brossa.

El monòleg no humorístic és un gènere difícil, requereix un actor ben preparat, amb moltes taules, per tal de fer interessant la història a l’espectador i que aquest interès no tan sols no decaigui, sinó que vagi in crescendo. No he llegit el llibre homònim, tot i que he sentit a dir que és el millor dels que ha escrit Baricco. El cert és que l’adaptació teatral, feta amb pocs recursos i molta imaginació, és ben reeixida, ja que ens fa viatjar en l’espai, en el temps i al llarg de la vida del pianista. A vegades arrenca un somriure i a vegades sentim llàstima de Novecento.

Pep Jové, un molt bon actor, desaprofitat pel meu gust, demostra que és capaç de transmetre vivament les sensacions, les emocions i les experiències del company de Novecento i alhora de fer sentir l’espectador com si viatgés en aquell vaixell. Atès l’espai reduïdíssim en què es mou, Jové se serveix de música i de projeccions en pantalla per fer-nos arribar la història, però fonamentalment, és amb la veu que aconsegueix posar l’espectador en situació i crear el clima idoni, una veu avellutada i preciosa que convida a somniar.

Novecento és una obra estranya, etèria, feta de la matèria dels somnis, una història senzilla que Baricco converteix en literatura i fa gran perquè sap recrear-se magistralment en els detalls, de manera que sembla que puguem tocar amb les mans el piano de Novecento i que puguem pujar i baixar les escales del vaixell del qual va a bord. Indiscutiblement, un dels mèrits de l’adaptació teatral d’aquesta obra, és que convida l’espectador a convertir-se en lector i a llegir-la. Baricco és un escriptor que va començar molt fort amb Seda i que després se n’ha perdut una mica la pista, malgrat que ha publicat altres llibres com Oceà, City o el mateix Novecento.

Títol: Llibert
Autora: Gemma Brió
Director: Norbert Martínez
Intèrprets: Gemma Brió, Tàtels Pérez, Mürfila
Escenografia: Lluc Castells
Lloc: Almeria Teatre
Dates: del 20 de novembre al 8 de desembre

No havia sabut res més de Gemma Brió d’ençà de la mítica sèrie de TV3 Poblenou, que a hores d’ara ja és la prehistòria de les sèries. Físicament, sembla que a aquesta noia no li passin els anys i en canvi, ha millorat molt com a actriu i ara s’ha manifestat també com a autora teatral. Llibert és una obra estranya que barreja paraula i música -opció desencertada pel meu gust- i on les tres actrius fan més d’un paper cadascuna. Tot plegat converteix l’obra en una mena de deliri que vol reflectir la tragèdia d’una mare que veu morir el seu nadó de quinze dies a causa d’una malaltia estranya.

Ja és habitual veure obres de teatre que integren un músic a l’elenc d’actors, que a part de tocar -normalment la guitarra elèctrica- és un actor més de l’obra. És a dir, que la tendència del teatre actual és a ser multidisciplinari. Però hi ha ocasions en què en una obra no cal incorporar-hi música en directe, i Llibert n’és una. L’obra és complexa, fa salts constants endavant i endarrere en el temps, veiem com un mateix personatge l’interpreten actrius diferents, i a sobre tenim una música que pretén aguditzar el drama d’una mare que pateix pel seu nadó, que està a punt de morir.

Tenint en compte la migradesa de recursos del teatre Almeria, l’escenografia és prou imaginativa, a base d’objectes senzills, com si fossin de fireta, i d’un cortinam que en començar la funció isola l’escenari i que de mica en mica va caient a terra. El tema és interessant, fins i tot punyent, però el tractament que li dóna Brió el converteix en insubstancial, gairebé insignificant, és com si amb l’histrionisme de les actrius el volgués desdramatitzar. La música està prou bé, però no ajuda a compactar l’obra. Tot plegat és com si fos un reguitzell de peces bones, però mal posades entre si. Trobo que amb un tractament diferent, més seriós, s’hauria pogut donar més joc a la idea principal, que és molt interessant. Per acabar, dir que vaig descobrir una actriu que no coneixia pas, Tàtels Pérez, i que em va agradar força. M’agrada descobrir talents nous quan vaig en teatres d’aquells de petit format. Així hom pot constatar que el teatre català és ben viu. Per molts anys.

Títol: La revolució no serà tuitejada
Creació i direcció: Jordi Casanovas, Guillem Clua, Pau Miró
Intèrprets: Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López, Mima Riera, David Verdaguer
Escenografia: Enric Planas
Lloc: Teatre Lliure (Gràcia)
Dates: del 3 al 27 d’octubre

És bo veure l’evolució dels joves dramaturgs catalans. En aquest cas, Jordi Casanovas (Una història catalana), Guillem Clua (Smiley) i Pau Miró (Els jugadors) signen a sis mans aquesta obra construïda a partir d’històries (aparentment) independents que es van encavalcant a mesura que avança l’acció. Fa una picada d’ullet a la història i ens fa aparèixer Lenin tuitejant la revolució russa (d’aquí el títol). L’obra sembla superficial perquè és molt divertida, però si hi parem atenció, ens adonem que fa rumiar en com les tecnologies ens han canviat la manera de pensar.

La revolució no serà tuitejada em va agradar, entre altres coses, perquè és del tot contemporània, retrata el temps apressat que vivim, acuitats per la immediatesa a la qual les noves tecnologies contribueixen tan decisivament, i per això mateix és com si ens miréssim en un mirall que ens ensenya allò que ens perdem per voler fer moltes coses alhora: els sentiments, la reflexió, la vida real.

L’escenari en què passa l’acció és una botiga Apple -amb la pometa degudament modificada per no tenir problemes de drets- en què es ven el producte com una forma de vida, gairebé com una religió. Els venedors prometen que amb tots els ginys que tenen a disposició es pot fer qualsevol cosa, i qui ho posa en qüestió és precisament un dels personatges que fa Pol López: un venedor nou que no té cap més motivació que l’econòmica per treballar a Apple. El gegant informàtic apareix convertit en una secta que abdueix el cervell dels seus treballadors.

Però per sota de tanta tecnologia hi ha personatges amb sentiments que riuen i que ploren, que es diverteixen i pateixen, i aquí els autors han incorporat el mateix Steve Jobs com a personatge, poc abans de l’aparició de l’iPhone, l’artefacte que havia de revolucionar el món de la tecnologia mòbil. Apareix dibuixat com un home sol, però que necessita caliu personal més enllà de la tecnologia que dissenya per sentir-se realitzat.

La Kompanyia, la nova companyia resident del Teatre Lliure, integrada per joves actors, s’encarrega de la interpretació de l’obra i ho fa amb nota. Cada actor es posa a la pell d’un personatge més o menys excèntric i el fa divertit, grotesc i humà alhora. Torno a dir que és una obra hilarant, però no per això deixa d’incidir en el tema de la solitud humana, que un mal ús dels ginys electrònics pot emmascarar però no fer desaparèixer.

Títol: K. L. Reich: home vs. camp
Autor: adaptació de la novel·la K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella
Direcció i dramatúrgia: Ivan Padilla
Intèrprets: Ivan Padilla, Dani Ledesma, Àlex Guix, Laia Oliveras, Ferran Barrios
Lloc: El Born Centre Cultural
Data: 1 d’octubre

És un goig per als barcelonins que hagi obert un nou centre cultural tan atractiu com El Born CC. Sota la direcció de l’infatigable i cultíssim Quim Torra, està vist que ens depara un seguit de sorpreses que ens desvetllaran molts autors, obres i històries de la nostra cultura que ens deixaran bocabadats. Ja durant el setembre vam poder veure L’auca del Born, escrita per Jordi Casanovas, que narrava una història d’amor enmig de la Guerra de Successió. Per celebrar el centenari del naixement d’Amat-Piniella, vam poder assistir a la versió dramatitzada de la seva obra més famosa, K. L. Reich. Amat-Piniella és un de tants autors catalans semioblidats, dels que a Torra li agrada desenterrar, cosa que ja ha fet a bastament amb la labor incansable com a editor de A Contravent.

El Born CC, a banda de dues sales d’exposició -la Villarroel i la Casanova, les quals encara no he visitat-, té un teatre-auditori espaiós on es poden fer múltiples activitats: la sala Moragues, que és on es va representar aquesta obra. Va ser una sorpresa ben agradable retrobar dos dels actors que havia vist fent Oceà d’Alessandro Baricco el mes d’agost al Versus Teatre: Ivan Padilla i Dani Ledesma. Padilla novament, aquí signa la direcció i la dramatúrgia de l’obra. És un talent que cal no desaprofitar.

K. L. Reich, que vol dir “Konzentrations Lager Reich”, era el segell que duien estampats tots els materials existents en un camp nazi. Com molts d’altres testimonis que ens han arribat, relata l’estada de tres catalans republicans deportats a Mauthausen. L’escenografia és minsa, però explícita: està presidida pels filats electrificats del camp. La música del piano acompanya força trossos de la història, i l’actriu fa diversos papers: des d’una cantant fins a un guarda de les SS que etziba ordres i tortura sense compassió els presoners. El muntatge que hem pogut veure al Born CC està fet amb molt bon gust; malgrat que les paraules són més que dures, no s’hi veu cap escena d’aquelles horripilants que estem cansats de veure a la televisió com ara l’amuntegament de cossos inerts o les tortures incessants. Els presoners viuen amb l’esperança de poder tornar a Catalunya algun dia.

No sabria dir si aquest muntatge fa justícia a l’obra d’Amat-Piniella, perquè lamentablement, he de dir que encara no l’he llegida, però ho faré ben aviat. Enguany, pel seu centenari, Club Editor ha publicat una novel·la inèdita de l’autor: La clau de volta. Tant aquesta com K. L. Reich es poden adquirir a la llibreria del Born. Em sembla que hi veurem coses meravelloses.

Web de Joaquim Amat-Piniella

Centenari Joaquim Amat-Piniella

Títol: Sa història des senyor Sommer
Autor: Patrick Süskind
Traductor: Lluís Massanet
Director: Xicu Masó
Intèrpret: Pep Tosar
Lloc: Círcol Maldà
Dates: de l’11 al 29 de setembre

El Sr. Sommer s’acomiada, i no és l’únic. També ho fa el Círcol Maldà, el teatre que l’infatigable Pep Tosar ha maldat per tirar endavant amb propostes teatrals d’una altíssima qualitat durant els darrers cinc anys. Que tanqui un teatre sempre és una tragèdia, però encara ho és més si es tracta d’un espai com el Círcol Maldà, modest, amb pocs recursos però amb el talent i la il·lusió de la seva alma mater, Pep Tosar.

Sa història des Sr. Sommer és una obra de l’autor d’El perfum, Patrick Süskind, que Lluís Massanet ha traduït al català i que Pep Tosar ha interpretat en molts teatres en forma de monòleg. Es tracta d’una novel·la curta que narra les peripècies d’un nen en un poble d’Alemanya. La història és quotidiana, trivial, farcida de coses petites i de records tendres. Durant tota l’obra, Tosar sap tenir el públic captivat com si expliqués grans gestes dels herois, quan, de fet, ens explica els records d’infantesa, allò que per a un vailet és crucial i que als grans els fa gràcia per la innocència de la criatura.

Pep Tosar fa una interpretació estel·lar quan es posa a la pell del personatge quan era petit. Ens encomana aquella innocència i les ganes de descobrir coses noves, ens fa estar pendents de les seves conquestes, de les seves esperances i decepcions, i de l’estranyesa que li provoca un personatge enigmàtic com és el Sr. Sommer. És una obra tendra, deliciosa i sense pretensions que encomana un somriure constant. El protagonista d’aquesta obra em va recordar, especialment cap al final, el Papageno de La flauta màgica de Mozart, el caçador d’ocells trapella però innocent que al final es vol llevar la vida perquè no ha aconseguit la dona dels seus somnis. Però al final no ho fa, com tampoc no ho fa el protagonista de Sa història des Sr. Sommer, perquè s’adona que la vida és molt més que unes lliçons avorrides de piano.

És una obra que sap retratar a la perfecció l’èpica de les coses petites a través de la mirada d’un nen. Pep Tosar es posa a la pell del nen i ens transporta al seu món fins al punt que sentim les seves angoixes i temences. Ell sol a l’escenari, a vegades amb una guitarra, fa un monòleg divertit i tendre que interpel·la l’espectador. Amb la seva parla mallorquina, tan dolça, i una veu cadenciosa, ens bressa perquè ens submergim al seu món. Es nota que és una obra que té molt treballada, ja que la seva interpretació traspua una gran espontaneïtat i calidesa. Un deu absolut per Pep Tosar, l’intèrpret, i per Xicu Masó, el director.

Després de deixar el llistó tan alt al Círcol Maldà, restarem amatents als moviments que en temps a venir faci Pep Tosar, un autor i un director de referència indiscutible a casa nostra, que hauria de gaudir de més espais on actuar. El que ha fet al Círcol Maldà durant els cinc anys que ha durat ha estat més que lloable, i que ara tanqui és una petita mort. Espero, esperem tornar-lo a veure ben aviat actuant on sigui. El 3 d’octubre proppassat es va fer el comiat del Círcol Maldà amb una petita festa. RIP.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: El crèdit
Autor: Jordi Galceran
Director: Sergi Belbel
Intèrprets: Jordi Bosch, Jordi Boixaderas
Lloc: La Villarroel
Dates: del 14 de setembre al 3 de novembre

No fa gaires dies, Sergi Belbel, el director d’aquesta obra, va dir que es pot considerar Jordi Galceran com el Billy Wilder català. Si he de ser franca, no he vist prou pel·lícules seves per dir si comparteixo aquesta opinió, però intueixo que pot tenir raó. Galceran escriu unes comèdies en què res no és el que sembla, on dóna la volta a tots els elements i totes les premisses inicials, i capgira totes les situacions fins a fer-les tornar grotesques. A més a més, són obres amb diàlegs brillants i alhora lleugers que són pura esgrima verbal. Així és, també, El crèdit.

El plantejament de l’obra és senzill: un home va a una entitat bancària per demanar un crèdit al delegat de la sucursal. A partir d’aquí, la història es va enfilant per uns viaranys insospitats, còmics i grotescos que van fent més i més grossa la bola que s’ha anat congriant des del moment que el sol·licitant del crèdit fa una proposta deshonesta al delegat del banc. Tal com he dit abans, res no és el que sembla i al llarg de l’obra es crea una complicitat extravagant entre els dos homes que va de l’odi a la compassió.

L’evolució de l’argument és gairebé hiperbòlica, atès que l’home que demana el crèdit i que no té res a perdre perquè ja ho ha perdut tot, de mica en mica es va convertint en algú que exerceix un poder estrany sobre el delegat del banc, l’home que creu que ho té tot segur a la vida i que res no li ho pot fer trontollar. Es fa difícil parlar d’aquesta obra sense fer un spoiler, i jo no en faré cap. El que sí que puc dir és que és molt divertida, plena d’enginy dialèctic i té un tic molt simpàtic i deliciós: el personatge de Jordi Boixaderas té debilitat per la correcció lingüística i corregeix les expressions que Jordi Bosch diu malament. Aquests apunts sempre els fa en els pics de màxima tensió amb Bosch, i el clímax es converteix en un somriure. El ritme que Galceran imprimeix a l’obra és perfecte. I és que una comèdia és un engranatge perfecte de rellotgeria. Res no pot ser-hi sobrer i tots els elements han de presentar-se en el moment precís.

Bosch i Boixaderas, que vam veure plegats ara fa un any a La Bête (TNC), aquí són els dos únics personatges de la comèdia. No cal dir que tots dos estan esplèndids. Són actors de raça, transmeten cada canvi d’ànim, es fiquen completament dins dels personatges respectius i, dins del que permet el gènere de la comèdia, són espontanis i naturals, sorprenen a cada rèplica, ja que tot és imprevisible. És una autèntica delícia veure’ls a escena en una obra com aquesta.

És una comèdia extravagant, histriònica, molt ben trobada i molt ben resolta, que va sortir del Torneig de Dramatúrgia Catalana (va guanyar-ne la primera edició). Diria que pot tenir un èxit tan esclatant com El mètode Grönholm, per l’originalitat i perquè tracta un tema molt candent d’una manera molt divertida.