La síndrome de Stendhal

Títol: Senyoreta Júlia
Autor: Patrick Marber (a partir de La senyoreta Júlia d’August Strindberg)
Traductora: Cristina Genebat
Direcció: Josep Maria Mestres
Repartiment: Julio Manrique, Cristina Genebat, Mireia Aixalà
Lloc: Teatre Romea
Dates: del 29 de juny al 29 de juliol

Després de l’experiència de L’habitació blava, també al Romea, em feia una certa por anar a veure aquesta obra. Però no em va decebre gens, ans al contrari. És una adaptació de l’obra de Strindberg, duta al final de la segona guerra mundial, on encara es percep la diferència de classes d’una manera molt acusada. El triangle amorós que s’escenifica barreja la passió i els diners, i això sumat als dubtes d’ell i els capricis d’ella, fa una obra molt interessant i atractiva.

Efectivament, és una obra on tot es barreja: l’amor, el desig i les classes socials. Però la relació que mantenen el criat (Julio Manrique) i la senyoreta (Cristina Genebat) no és estàtica ni convencional, perquè és plena de dubtes, d’indecisions i de capricis. De fet, tot i que en cap moment no queda clar si el criat prefereix la senyoreta a la seva dona (Mireia Aixalà), la manera de titubejar acaba trencant el seu matrimoni. Les ferides que es fan són massa profundes perquè tot torni a ser com abans.

Tanmateix, crec que aquest argument devia funcionar molt més a finals del segle XIX que a l’any 1945, perquè les diferències socials, fins i tot a nivell físic (el servei viu a la mateixa casa dels senyors, però en unes estances llòbregues), eren molt més marcades al XIX que al XX. A més, que una família burgesa voti laborista, encara que sigui per quedar bé, és una cosa que no deixa de grinyolar una mica. Anglaterra acaba de guanyar la guerra, però aquest fet no afecta la marxa de l’obra, que se centra únicament en el triangle amorós.

La tríada d’actors és fantàstica. És la vegada que Cristina Genebat m’agrada més de totes les vegades que l’he vist al teatre, i és que fins ara no acabava de trobar que es fiqués a la pell dels personatges que feia, era com si n’estigués lluny i en resultava una actuació difuminada. Com a senyoreta Júlia és elegant, dominant i capriciosa. Julio Manrique és abrupte, rude, decidit i pràctic. Aquestes són les qualitats que enlluernen la senyoreta, que vol defugir dels joves de classe alta. Mireia Aixalà, l’esposa abnegada, també fa un bon paper, malgrat que no és tan espectacular com els altres dos. En definitiva, un bon text, bons diàlegs i bona interpretació.

Títol: Cyrano de Bergerac
Autor: Edmond Rostand
Traductor: Xavier Bru de Sala
Direcció: Oriol Broggi
Intèrprets: Pere Arquillué, Marta Betriu, Bernat Quintana, Ramon Vila, Jordi Figueras, Babou Cham, Isaac Morera, Pau Vinyals, Andrea Portella, Emma Arquillué
Lloc: Biblioteca de Catalunya
Dates: del 23 de maig al 22 de juliol

La setmana passada deia que probablement, Celobert era la millor obra de la temporada de teatre que ja s’acaba. Doncs bé, guanyaria la menció ex aequo amb el Cyrano de Bergerac d’Oriol Broggi i Pere Arquillué. Més enllà de la gran intepretació del protagonista, s’ha de dir que som davant d’una obra total, perquè conté tot allò que es refereix a l’ésser humà: amor, odi, venjança, enveja, passió, raó, estètica, dialèctica, i tot plegat, sota una forma versificada que és com el dolç bressar d’un balancí per un camí de delicadesa.

S’ha fet molt d’èmfasi en la perícia interpretativa de Pere Arquillué, perquè aquesta obra venia amb el segell que li havia conferit Flotats fa gairebé trenta anys, quan la va fer al teatre Poliorama. No entraré en aquest debat perquè no vaig veure la versió de Flotats. En canvi, vull parlar del text, perquè és magnífic. És teatre clàssic però es percep com si fos modern, ja que parla de sentiments i passions, i aquests són sempre els mateixos perquè l’ànima humana no ha canviat. L’amor, el desamor, l’engany, el despit, l’enveja o la seducció prenen formes diferents segons les èpoques, però se senten amb la mateixa passió que fa cinc-cents anys. L’amor de Cyrano, la idealització de Rosaura, l’engany de les belles paraules, tot plegat és absolutament torbador i plàcid alhora. I les paraules no poden deixar de ser belles, perquè la bellesa és l’element clau que impregna tota l’obra, inclent-hi el nas de Cyrano. Sentir el text de Rostand és com tocar seda de la més fina.

Com passava a Celobert, és teatre clàssic, la paraula ho amara tot i no hi ha necessitat d’elements no teatrals. Cyrano és el personatge que ho encarna tot: la noblesa d’esperit, el do de la paraula i el coratge militar. Però es pensa que no pot aconseguir l’amor de Rosaura per culpa del nassot que té. En canvi, Rosaura és una dona intel·ligent que idealitza les paraules que es pensa que li escriu el seu marit. El malentès és servit, però no dóna lloc a una comèdia, perquè veiem com Cyrano es va enfonsant, lluny de Rosaura, i les vicissituds de la guerra fan llanguir tots els personatges. Al final de l’obra, molts anys després, Rosaura sap la veritat però ja és tard.

Gairebé cada frase del text de Rostand és una mena de màxima o aforisme que conté un savi consell. La traducció, que torna a ser la de Xavier Bru de Sala, és esplèndida, perquè a banda de fer-la també en forma versificada, queda del tot natural i espontània, i els personatges sembla que parlin en prosa, tot i que el vers és precisament allò que confereix aquell toc màgic a cadascuna de les paraules del text.

La Biblioteca de Catalunya és un marc incomparable per fer-hi obres ubicades en qualsevol època del passat. És com si donés un plus de versemblança al muntatge. Cal dir, però, que Oriol Broggi és una mena de rei Mides del teatre: tot el que toca ho converteix en or. Aquest Cyrano li ha quedat rodó i ha sabut aprofitar cada racó de la nau de la biblioteca per a les diferents escenes de l’obra. Arquillué, no cal dir-ho, és un Cyrano de luxe, els qui l’hem vist al teatre en ocasions anteriors sabem que és un actor de raça, capaç de posar-se a la pell de personatges ben diferents. El seu Cyrano és natural i creïble, dolç, càlid i proper. No puc comparar-lo amb el de Flotats perquè no l’he vist, però no és una cosa que em vingui de gust de fer.

Títol: Celobert
Autor: David Hare
Traductor: Joan Sellent
Director: Josep Maria Pou
Repartiment: Josep Maria Pou, Roser Camí, Jaume Madaula
Lloc: Teatre Goya
Dates: del 18 de maig al 22 de juliol

Sens dubte, és de les millors obres que he vist aquesta temporada al teatre, si no la millor. És pur teatre clàssic: una acció que transcorre en un període tancat de temps, amb uns diàlegs espectacularment bons, que s’acaba tal com comença, que transcorre en un únic escenari, i on la paraula ho és i ho omple tot, perquè no hi ha ni música ni projeccions de cinema, que tant s’estilen als nostres dies al teatre. Que Celobert obeeixi a una concepció clàssica del teatre no la fa millor ni pitjor, però a mi em va cridar l’atenció que precisament perquè els dramaturgs dels nostres temps volen fer tants experiments, aquesta obra de dramatúrgia senzilla esdevé originalíssima.

És una obra llarga que es fa curta per la intensitat que desprèn. L’acció és ben simple: la conversa durant una nit sencera entre dos examants que es retroben. El combat dialèctic entre l’empresari d’èxit i la professora d’institut d’un barri marginal de Londres és gairebé elèctric, perquè en salten espurnes. Recorden el passat, a través del qual l’espectador va coneixent els personatges i llur rerefons, però també contraposen dues visions antagòniques de l’home i de la vida. Ell, un home individualista i fet a si mateix, reivindica que amb esforç i sacrifici es pot aconseguir el que es vulgui, obviant la condició social d’on es prové. Ella, una dona força més jove que ha ascendit laboralment perquè ha passat de cambrera a professora, mira de fer-li entendre, en va, que no tothom té les mateixes oportunitats i que ella, com a mestra, se sent amb el deure d’aconseguir que els vailets del suburbi puguin arribar tan lluny com els de classe mitjana.

Òbviament, el combat no es resol, sinó que les dues visions acaben igual d’enfrontades que al principi. No sabem si cap dels dos intenta convèncer l’altre, però tant l’un com l’altre es refermen en allò que creuen i que viuen. A més, a la divergència ideològica s’hi suma la sentimental, i és que havien estat amants quan ell encara era casat. Però després de sis anys de relació clandestina, a ella li havien pogut més els principis i acaba abandonant el seu amant per dedicar-se a la docència. En algun punt de la nit sembla que s’acosten -i no pas quan fan l’amor-, en el moment que abaixen la guàrdia i rememoren els bons moments que van compartir, però la intensitat rau precisament en el fet que el final és la separació definitiva de tots dos.

A banda d’aquesta llarga conversa, un tercer personatge articula l’obra, estructuralment i a nivell de contingut: el fill de l’empresari, un noi jove i sensible que n’està més de la mestra que de son pare. Apareix al principi i al final, per encetar i cloure l’obra, abans i després de la tempesta. La seva presència providencial al final serveix per consolar la pobra dona, que ha quedat molt tocada per la visita del seu examant i necessita que una ànima sensible estigui per ella i li faci moixaines.

Els tres personatges, en aquesta producció, són Josep Maria Pou, Roser Camí i Jaume Madaula. Jo no havia vist la producció anterior que Pou havia fet de Celobert al Romea, per tant, no puc fer comparacions, però sí que puc dir que està pletòric en tots els sentits: té el personatge tan ben apamat que és com si s’hagués ficat dins seu, la naturalitat amb què parla i es mou ho diuen tot. I les obres contemporànies on no hi ha grans esclats de passió són les més difícils d’interpretar, perquè es tracta de personatges mundans, com els que podem veure cada dia al carrer. Roser Camí també està esplèndida en el paper de la mestra idealista i compassiva, la seva aparença esvelta i feble donen un toc molt realista al personatge, i la veu trencada contribueix a accentuar aquesta debilitat. Jaume Madaula, un actor jove que aquí fa un paper secundari, compleix molt bé amb el rol que li toca.

Així com en L’habitació blava David Hare em va deixar un regust amarg a la boca, aquí demostra una mestria incommensurable a tots nivells: de forma i de fons. És tot un encert, i un crim no anar-la a veure.

Exposició: Catalunya 1400. El gòtic internacional
Lloc: Museu Nacional d’Art de Catalunya
Dates: del 29 de març al 15 de juliol
Més informació aquí 

Avui m’he decidit a encetar una secció nova, dedicada a l’art, és a dir, als museus i a les exposicions que vagi a veure. Els qui em seguiu sabeu que estic al dia del teatre i dels concerts de música clàssica, però visito museus de manera massa escadussera, i he decidit posar-hi remei, de la mateixa manera que també procuro, a poc a poc, anar-me convertint en cinèfila. I per començar secció, he decidit visitar l’exposició que tot just avui s’acaba al MNAC: la que dedica al gòtic internacional fet a Catalunya.

Com totes les exposicions temporals que he vist al MNAC, és magnífica tant per la quantitat com per la qualitat de les peces exposades. Hi ha des d’escultures en fusta fins a llibres manuscrits, passant per pintures i retaules. El fil conductor és la irradiació que va tenir el gòtic europeu -especialment el flamenc- a Catalunya, que va donar grans artistes de la talla de Lluís Borrassà, Rafael Destorrents o Bernat Martorell. Ara bé, he trobat a faltar que hi hagués algun Huguet.

El gòtic manifesta un signe diferent del romànic; sense tenir el sentit de la perspectiva del Renaixement, ja no té el hieratisme del romànic i els personatges manifesten una certa expressivitat, especialment de dolor o de sacrifici, ja que majoritàriament, les pintures de l’exposició són de martiris cristians. Les peces, doncs, eren de temàtica religiosa pràcticament en la seva totalitat. I és que els retaules gòtics, tan presents en esglésies i catedrals, eren el suport perfecte per narrar les històries bíbliques al públic llec i analfabet que hi acudia. La policromia és brillant i exquisida, i el contrast amb el daurat la fa ressaltar encara més.

Com a bibliotecària, m’han agradat molt els llibres manuscrits i il·luminats, dels quals destaquen unes caplletres profusament policromades. Especialment en remarco el primer de l’exposició, que contenia una partitura de Guillaume de Machaut, un dels màxims exponents de l’Ars Nova, al costat de Philippe de Vitry. I aquí m’agradaria fer esment d’una manca d’informació important que he trobat: en un manuscrit que era un text de Valeri Màxim -historiador romà d’època d’August-, no es feia cap menció que es tractava d’una traducció catalana del segle XV feta per Antoni Canals, quan qualsevol persona amb nocions de paleografia podia saber que allò era un text català. Però vaja, a banda d’això, és una exposició atractiva i completa.

Més enllà d’aquesta ressenya, m’agradaria exposar la meva queixa sobre l’augment de l’IVA en 13 punts sobre les entrades per a la cultura. A partir del setembre, els teatres, cinemes, concerts i museus passaran a tenir un IVA del 8% a un del 21%. Potser hi ha qui ho troba bé perquè no creu que això siguin béns de primera necessitat. Deuen ser els mateixos a qui no interessa que els ciutadans pensin i s’expressin. Aquesta és la importància que els governants atorguen a la cultura? Un paper residual, de cosa accessòria que més aviat fa nosa? Potser la cultura no ens alimenta el cos, però ens alimenta allò que és més important que el cos: la facultat de raciocini. Tot i que no estic gens d’acord amb la dissociació cos-ment, perquè estic convençuda que són una mateixa cosa; així doncs, també ens estan delmant una part del cos, la que ens permet pensar i tenir emocions.

Títol: The Lonesome West
Autor: Martin McDonagh
Direcció: Pepa Fluvià
Repartiment: Eduard Buch, Isidre Montserrat, Sergio Alfonso, Aida Oset
Lloc: Versus Teatre
Dates: del 4 de maig a l’1 de juliol 

És una obra psicològicament molt dura. Es tracta de la relació tempestuosa entre dos germans que s’odien i que no tindrien cap inconvenient a matar-se l’un a l’altre per qualsevol minúcia. Un capellà mira de posar-hi pau, però no se’n surt. L’odi i la rancúnia que respira l’obra són ancestrals i atàvics fins al punt que en desconeixem l’origen. És una cosa que s’ha de donar per pressuposada. Ara bé, malgrat les esbatussades, físiques i dialèctiques, els diàlegs són rics i fan pensar. Cada personatge té un missatge a donar.

En aquesta obra es pot afirmar amb rotunditat que els actors ho donen tot, especialment Eduard Buch i Isidre Montserrat, els germans irreconciliables. Durant tota la funció mantenen un combat literalment a mort, amb insults i retrets a dojo i fent-se la traveta contínuament. El capellà, com a pastor d’ànimes en un poble conflictiu, té el deure moral d’apaivagar-ho, però no pot, ni amb els germans ni amb el poble. Com que aquest deure moral el corseca i se sap massa feble per acomplir-lo, després de molts dubtes i contradiccions, al final de l’obra s’acaba suïcidant. L’únic contrapunt a tant d’horror és la dolçor d’una noia jove i bonica, especialment la conversa que té amb el capellà.

Ambientada en un poblet petit de la Irlanda més profunda, assistim al destripament de l’ànima humana, sense que l’obra sigui de sang i fetge ni sanguinària. Quatre personatges sols, tristos, decebuts i mal avinguts miraran de relacionar-se com puguin o com sàpiguen. Els actors que interpreten els dos germans són els que més es poden lluir i els que més brillen de la representació. Potser és llàstima haver fet una obra tan expansiva en un teatre tan petit, perquè en una sala més gran l’escenografia tindria més espai i els actors serien més lliures per bellugar-s’hi. I per damunt de tot, el drama s’intensificaria perquè el missatge arribaria encara amb més nitidesa a l’espectador. Però hem de felicitar entusiàsticament els teatres petits per programar obres tan intrèpides i agosarades.

Així doncs, malgrat que l’espectador surt de la sala ben trasbalsat i sacsejat, és una obra que val molt la pena de veure.