La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Ball de titelles

Títol: Ball de titelles
Autor: Ramon Vinyes
Director: Ramon Simó
Escenografia: Quim Roy
Repartiment: Mercè Pons, Daniela Feixas, Esther Bové, Carme Poll, Diana Torné, Itzíar Castro, Francesca Piñón, Rosa Cadafalch, Nao Albet, Jordi Martínez, Jordi Banacolocha, Francesc Lucchetti, Santi Ricart, Òscar Rabadan, Ferran Vilajosana, Pep Jové, Pep Ferrer, Berta Junyent, Aline Vincent
Lloc: Teatre Nacional de Catalunya (Sala Petita)
Dates: del 13 de desembre al 20 de gener

Des que Sergi Belbel va agafar les regnes del Teatre Nacional, es va proposar muntar cada temporada una obra “rescatada” del teatre clàssic català. Dic rescatada perquè no em refereixo a un clàssic com ara Guimerà, sinó a d’altres autors les obres dels quals han caigut gairebé en l’oblit. Amb aquesta política, els darrers anys al TNC hem pogut veure títols com Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter, La dama de Reus d’Ambrosi Carrion, o Rei i senyor de Josep Pous i Pagès. Enguany ha tocat el torn de Ricard Vinyes, “el sabio catalán” que García Márquez feia sortir a Cien años de soledad, amb Ball de titelles.

Ball de titelles és una obra que podem qualificar de simbòlica, ja que amb motiu de la presència d’un ésser estrany, un àngel caigut del cel, queden en entredit tots els membres de la societat d’una època: la de la Catalunya republicana. L’acció se situa en un bordell d’un poble de muntanya, on la nit de Nadal hi ha els representants dels poders fàctics: l’alcalde, els candidats dels principals partits i el notari. Quan la festa i la disbauxa estan a punt de començar, arriba un ésser estrany i sobrenatural: un àngel alat davant el qual no saben com actuar. La madame, interpretada per una Mercè Pons absolutament pletòrica, és qui té la mà esquerra necessària per capejar la situació, desalar l’àngel i fer beure a galet els polítics. Tal com diu Ramon Simó al programa de mà, és una obra amb la qual Vinyes retrata tothom.

Res no és el que sembla, en cap moment no queda clar si l’àngel és un ésser ultraterrenal o bé un farsant, però serveix per deixar en evidència la hipocresia de la classe dominant: tots volen aprofitar l’aparició angelical per corroborar les seves creences. És quan comença el ball de titelles. És una obra absolutament coral amb una titellaire esplèndida que els desemmascara a tots. Però més enllà d’un argument ambigu, allò que té de bo la literatura d’abans de la guerra civil, és un català ric i florit, planer i immaculat, que és un goig poder sentir en forma de peça teatral.

L’escenografia, a càrrec de Quim Roy, és magnífica. El decorat és modernista de cap a peus i un vestíbul amb un estol de portes esdevé l’escenari idoni per a un ball de titelles en què cada personatge s’amaga darrere d’una porta sota la direcció de la titellaire, que no és altra que la Remei, la madame. A mi aquesta escena em va recordar vivament la del primer acte de Le nozze di Figaro de Mozart en què Susanna va amagant personatges a mesura que n’apareixen d’altres. La direcció de Ramon Simó va aconseguir fer brillar tots els actors en els seus personatges. Més enllà de Mercè Pons, cal destacar tota la resta: Nao Albet, Francesc Lucchetti, Jordi Banacolocha, Rosa Cadafalch, Òscar Rabadan, etc. Amb una caracterització excèntrica i caricaturesca, cada personatge transmetia les seves esperances i les seves pors.

M’agradaria que ara que Sergi Belbel plega com a director, Xavier Albertí seguís aquesta política de desempolsegar cada temporada un clàssic català oblidat, perquè es tracta d’obres que necessiten molts actors en escena i una infraestructura important, i només es poden fer des d’un teatre públic. Ens cal revitalitzar el nostre teatre clàssic com el pa que mengem.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Aventura!

Títol: Aventura!
Autor i director: Alfredo Sanzol
Traductor: Sergi Belbel
Escenografia: Alejandro Andújar
Repartiment: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Àgata Roca, Jordi Rico, Albert Ribalta
Lloc: Teatre Lliure de Montjuïc
Dates: del 29 de novembre al 30 de desembre

No coneixia gaire de primera mà el treball de les T de Teatre dalt de l’escena, l’única obra que els n’havia vist era Delicades, també escrita per Alfredo Sanzol, i m’havia deixat bastant indiferent en tractar-se d’una obra a base d’esquetxos no prou reeixits pel meu gust. Aventura! és tota una altra cosa. És una història amb un argument, però també amb uns canvis absolutament dràstics de personatges i d’escenes fets amb tanta habilitat que en cap moment no despisten.

Aventura! se centra en un únic tema, però en canvi, necessita canviar constantment d’ubicació espacial. Així, tan aviat som a l’oficina de l’empresa on treballen els protagonistes com en una platja d’Eivissa, en un poblet d’Extremadura o a l’aeroport de Xangai. I totes les escenes passen en un escenari únic: el d’una habitació asèptica tan àmplia com desangelada on només queda una taula i unes quantes cadires. La manca d’escenografia facilita aquests trànsits tan ràpids entre escenes, que no es fan estranys perquè el text ho estructura i ho explica tot.

El text d’Alfredo Sanzol és ple d’idees que travessen tots els personatges i les seves casuístiques. En realitat, l’argument és molt senzill: una empresa europea en fallida rep l’oferta de compra per part d’un magnat xinès i els directius s’han de pensar si acceptar-la o rebutjar-la. Aquest punt de partida dóna lloc a especulacions de tota mena i sobre una gran multitud de temes que abasten totes les esferes humanes. Els personatges es passen l’obra dubtant a propòsit del futur que els espera: com continuaran llurs vides en cas d’acceptar l’oferta? De cop es troben expulsats de la vida a la qual estaven acostumats i s’ho han de replantejar tot. Sota l’aparença d’una comèdia hilarant, el text fa reflexionar, no només sobre la crisi, sinó també sobre aspectes existencials de la vida, perquè els personatges es veuen obligats a qüestionar-s’ho tot.

És una peça de teatre contemporani en estat pur: actors que representen diversos personatges, trànsits bruscos de situació que es resolen amb un simple canvi de llums i d’alguna peça de vestuari, una escenografia minimalista i un final irresolt, després d’haver abordat molts temes. Tots aquests elements fan d’Aventura! una obra atractiva i molt recomanable que, a més, interpel·la l’espectador perquè li parla dels seus problemes i del món caòtic d’avui, on tot és inseguretat i no hi ha cap certesa a la qual aferrar-se.

Els sis actors interpreten personatges aparentment normals però que tendeixen a esdevenir estrafets, perquè el pànic del futur els fa aflorar les neures latents. Resulten especialment divertits els personatges que fan els dos actors, Albert Ribalta i Jordi Rico. Tots sis actuen moguts en el fons per la por, d’aquí que tenen reaccions extravagants, fins al punt d’arribar al paroxisme quan al final Àgata Roca ha de prendre una decisió personal extrema si vol salvar l’empresa. L’obra s’acaba sense saber què decideix, però ha posat damunt la taula el conflicte en totes les seves dimensions. Una comèdia aparentment intranscendent que us farà riure, especialment quan veiem Jordi Rico aparèixer i desaparèixer d’escena dalt d’un patinet.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

La gira europea de Woody Allen (2005-2012)

Aquest any s’ha estrenat la darrera de les pel·lícules que Woody Allen ha rodat fora d’Estats Units, concretament, fora de Nova York. La seva gira europea ha passat per Londres, Barcelona, París i Roma. Quan es va estrenar A Roma amb amor, ara fa tres mesos, van fer una petita enquesta a la sortida d’un cinema de Barcelona per veure quina de les pel·lícules europees d’Allen havia agradat més. Curiosament, la gent només parlava de París, Barcelona i Roma, com si Londres, on va rodar quatre pel·lícules, no existís.

Sóc una fan gairebé incondicional de la cinematografia de Woody Allen, les seves històries psicològiques i els seus personatges més o menys excèntrics m’atreuen molt, i és que m’agraden les pel·lícules on prima el diàleg i la conversa intel·ligent. L’any 2005, quan va sortir de Nova York i va rodar la primera pel·lícula a Londres, Match point, es va dir que allò no semblava Woody Allen perquè no era Manhattan, perquè en lloc de jazz hi havia òpera ­–molt ben posades totes les àries, per cert– i perquè en general, era una pel·lícula visualment esplèndida que semblava una tragèdia grega en lloc d’un drama psicològic. He vist aquest film quatre vegades, però recordo vivament com em va impressionar el primer cop que el vaig veure al cinema. Per mi, és la millor pel·lícula d’Allen. La seva etapa londinenca va continuar amb Scoop i El somni de Cassandra, i encara va tornar-hi per fer Coneixeràs l’home dels teus somnis. Malgrat que no estan totes quatre al mateix nivell, són clarament superiors a les de París i Roma. Sincerament, no puc parlar per Vicky, Cristina, Barcelona perquè no l’he vista. No l’he volguda veure perquè no vull que Woody Allen em caigui del pedestal on el tinc encimbellat –malgrat que el pedestal va baixant de nivell amb el temps.

A Roma amb amor és una comedieta lleugera, una postal de Roma –com Midnight in Paris ho era de París– amb les històries de la vida quotidiana d’uns personatges estrafets i caricaturescos que Allen presenta com una cosa exòtica i aliena. És la típica imatge que un turista s’enduria de Roma, amb tots els tòpics inclosos. Fa uns dies pensava per què són tan diferents les pel·lícules europees de les americanes. Mentre que les de Nova York passen majoritàriament en interiors i l’important és el diàleg dels personatges, a les europees el més important és transmetre a l’espectador grans vistes de la ciutat en qüestió, com si fos un anunci publicitari. Per això tenim la postal de París i la de Roma, i devem tenir la de Barcelona. A Londres això no es veu tant ni de bon tros. Sense tenir l’aire de les de Manhattan, les pel·lícules londinenques mantenen un equilibri entre interiors i exteriors, els personatges són naturals i gens estereotipats. I per damunt de tot, Match point, Scoop i El somni de Cassandra són tres tragèdies que plantegen dilemes ètics molt importants.

Si a partir de 2013 torna a Manhattan, espero que ens torni a regalar pel·lícules memorables com Una altra dona o Alice, on tornem a veure el Woody Allen de sempre, defugint els tòpics i el turisme, i centrat en les seves neures habituals.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

Dotze homes sense pietat

Títol: Dotze homes sense pietat
Autor: Reginald Rose
Traductora i directora: Empar López
Repartiment: Pep Martínez, Artur Rodríguez, Enric Cervera, Joel Duran, Jaume Borràs, Manel Solàs, Jordi Villoro, Pere Costa, Xavier Juclà, Manel Ceder, Isidre Montserrat i Ramon Garrido
Lloc: Teatre del Raval
Dates: del 8 de novembre de 2012 al 27 de gener de 2013

Aquest és el títol d’una pel·lícula tan famosa com brillant que Sidney Lumet va dirigir el 1957 amb Henry Fonda com un dels coprotagonistes. És la història del procés de deliberació per part d’un jurat popular d’una acusació d’homicidi en primer grau. Els dotze homes que formen el jurat han d’estar tancats en una sala en un dia d’estiu extremadament calorós i no podran sortir-ne fins que no hagin assolit un veredicte per unanimitat. La deliberació comença amb un onze contra un a favor de la culpabilitat de l’acusat, i al llarg de la pel·lícula es revisen totes les proves i el que s’ha dit durant el judici, s’exposen tota mena d’arguments fins que al final s’arriba al veredicte unànime de no-culpabilitat.

Empar López s’ha encarregat de traduir i dirigir aquesta obra mestra de Reginald Rose que no és altra cosa que un combat d’esgrima dialèctica en què cada protagonista queda retratat. En el procés de deliberació es tornen a repassar les proves esgrimides al judici, una a una, i l’home que al principi es queda sol defensant el veredicte de no-culpabilitat de l’acusat les va desfent totes com un terròs de sucre. Veiem, doncs, la inconsistència de segons quins processos judicials als Estats Units. D’altra banda, a través dels arguments que exposen els dotze homes, en reconeixem les febleses, les mancances i sobretot, les misèries.

És un text absolutament brillant que en principi es va escriure per a la televisió. Tot passa a la sala de deliberació, l’escenografia és austera i l’acció transcorre a temps real. En aquesta versió teatral, protagonitzada per dotze actors els noms dels quals no havia sentit mai, Empar López opta per mantenir el blanc i negre de la pel·lícula, i ho fa vestint els homes amb tons grisos únicament i amb una escenografia minimalista que es compon d’una taula i unes finestres grises. Els dotze actors fan un treball espectacular, perquè tots dotze s’identifiquen plenament amb els seus personatges, cadascun amb els trets definitoris que l’individualitzen, i d’aquesta manera teixeixen una atmosfera de tensió que, amb l’acompanyament de fons d’una música suau de jazz, va creixent fins que esclata.

El Teatre del Raval és un teatre de barri situat al c. Sant Antoni Abat de Barcelona amb un escenari prou gran i una platea amb força butaques. No és una sala esquifida de teatre alternatiu. Per mi va ser tot un descobriment, no hi havia anat mai i em vaig trobar amb un teatre atrotinat però en forma de teatre al capdavall, on fan una obra magistral interpretada magníficament. El pas del cinema al teatre no resta a la història ni un bri de tensió ni d’emoció, perquè el pilar i l’essència d’aquesta obra és el diàleg i no els canvis de seqüència. És una tensió creixent que es basa en el capgirament dels arguments derivats de les proves prèviament examinades.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

El Messies de Händel

Títol: Messiah, HWV 56
Autor: Georg Friedrich Händel
Intèrprets: Sandrine Piau (soprano), David DQ Lee (contratenor), Topi Lehtipuu (tenor), Florian Boesch (baríton). Cor de cambra del Palau de la Música (director: Josep Vila), Ensemble Matheus. Jean-Christophe Spinosi, director
Lloc: Palau de la Música
Data: 19 de desembre

Sempre m’ha agradat que en dates assenyalades com Nadal i setmana santa es programin El Messies i les passions de Bach, respectivament, a les nostres sales de concerts. No pas per motius religiosos, sinó culturals, perquè em sembla adient sentir una música que es va escriure expressament per a aquestes festivitats religioses, en les dates que escauen. És clar que podríem sentir qualsevol d’aquestes obres a l’estiu, però no seria el mateix.

Dit això, la interpretació d’El Messies a càrrec de l’Ensemble Matheus dirigit per Jean-Christophe Spinosi va ser absolutament brillant i magistral. El mestre francès s’està destacant darrerament pels enregistraments que fa de l’obra de Vivaldi per al segell discogràfic Naïve, que n’edita l’obra completa. He sentit molts cops la seva Griselda i em té captivada per la força que desprèn. És electritzant. Spinosi rebla el clau en la interpretació de la música barroca mitjançant les modulacions de velocitat i els canvis bruscos d’intensitat, i és que el barroc és l’art dels contrastos, i això Spinosi ho sap expressar i transmetre a la perfecció. Händel va brillar en tota la seva esplendor, tots els números van ser magnífics, incisius, corprenedors, cadascun amb el seu estil, la seva línia.

Sandrine Piau és actualment una de les millors sopranos del món per a la música barroca. Té una veu preciosa i cristal·lina, un agut fàcil, una línia elegant amb una projecció perfecta i una gran elegància vocal. Totes les seves àries, des d’un “Rejoice” esplèndid fins a un “If God be for us” corprenedor, les va executar amb delicadesa, elegància i precisió. David DQ Lee és un bon contratenor, amb una veu bonica i robusta, però amb un estil que és més propi de l’òpera per un dramatisme i un abrandament excessius, que no fan per a l’oratori, que és un gènere hieràtic. Lee és sempre exagerat, cosa que per a una òpera de Händel seria idoni, però no per a un oratori. Topi Lehtipuu, que ja havíem vist fent de Tamino a La flauta màgica de René Jacobs, va tornar a demostrar que és un tenor amb una veu gairebé inaudible per una projecció pèssima. L’error és de base, i no se’n pot jutjar gaire cosa més. Pel que fa a Florian Boesch, cal dir que és un baríton i no un baix. Pel  meu gust, en un oratori, el paper de baix l’ha de fer un baix, perquè normalment té registres greus que a un baríton li van curts, i això és el que li va passar a Boesch. La seva interpretació de l’ària “The trumpet shall sound” va ser càlida i precisa, però moltes resolucions les feia al registre agut, perquè al greu no podia arribar-hi. Això va restar personalitat a l’ària.

El Cor de cambra del Palau de la Música, que des de fa poc és el segon cor professional de Catalunya -després del del Liceu- es va poder lluir de ple, malgrat que vaig apreciar que en diverses ocasions no es feia sentir prou per damunt de l’orquestra. L’Ensemble Matheus, dirigida per Spinosi, va fer una execució perfecta de l’obra, sota una batuta que sap perfectament què vol i on vol arribar. Vaig llegir al programa de mà que a Spinosi alguns el consideren un enfant terrible mentre que d’altres el veneren. Jo formaria més aviat part del segon grup. Va fer un Händel totalment barroc i electritzant, amb canvis constants de ritme i d’intensitat, de manera que semblava que l’obra prenia relleu i es podia percebre amb tots els sentits. No sé si això fa apropar la música barroca a un públic més ampli -aquest és l’objectiu de Spinosi-, però a mi em va arribar fins al fons de l’ànima.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Fènix 11·23

Títol: Fènix 11·23
Guió: Albert Plans Soriano i Hèctor Hernández Vicens
Directors: Joel Joan i Sergi Lara
Repartiment: Nil Cardoner, Rosa Gàmiz, Àlex Casanovas, Lluís Villanueva, Roberto Álamo, Ana Wagener

He quedat molt gratament sorpresa amb aquesta pel·lícula. Com diuen els seus directors en una entrevista, malgrat que és un film polític, també és un thriller ple d’acció i de sorpreses. La història de l’adolescent que es limita a enviar correus a empreses perquè etiquetin els productes en català i que és perseguit per la justícia espanyola és tan estrambòtica com trepidant. Realment, els guionistes han aconseguit narrar la història a un ritme molt adequat i fer-la arribar de manera sincera i profunda, lluny de qualsevol sentimentalisme lacrimogen o d’una voluntat d’autocompassió. Es narren els fets sense interpretació, perquè parlen per si sols. Al final el procés és tan grotesc que arriba al paroxisme i ens preguntem com pot ser que una cosa així hagi passat al món civilitzat.

Recordo que en una entrevista que van fer als actors, els que interpreten els pares de l’Èric, Rosa Gàmiz i Àlex Casanovas, van dir que havien parlat força amb els pares de l’Èric real, cosa que els havia ajudat molt a preparar els personatges. Roberto Álamo, en canvi, que interpreta el capità de la guàrdia civil, va dir que no tenia cap ganes de conèixer l’indesitjable que interpreta. La força de la pel·lícula rau en el fet que no pretén beatificar els uns i criminalitzar els altres. Es limita a narrar uns fets reals a un ritme idoni perquè en resulti una pel·lícula entretinguda.

Els diàlegs són molt frescos, molt quotidians, totes les situacions són ben reconeixibles fins que un dia la guàrdia civil rep un correu electrònic que considera sospitós de terrorisme. A partir d’aquí comença una escalada creixent de disbarats i d’absurditats que no entén ningú. Però al final, quan la història es magnifica als mitjans de comunicació i sobretot, a la política de Madrid per part dels partits catalans, que decideixen intervenir per denunciar la injustícia flagrant, algú de les altes esferes posa fi al procés perquè s’adona que qui en surt més mal parat és l’Administració espanyola -policia i justícia- per una incompetència manifesta. La pel·lícula també treu a la llum un altre tema: el poder immens dels mitjans de comunicació.

És un film que hauria de ser de visionat obligatori a totes les escoles d’Espanya, perquè no només tracta el conflicte lingüístic i polític, sinó l’enfrontament desigual entre una família que només té la paraula i la raó per defensar-se davant de tot un aparell d’estat que compta amb policies, fiscals i jutges que actuen moguts per la ira, per l’encegament que els provoca enfrontar-se a una cosa que no entenen: que en una part del seu estat s’hi vol viure en una altra llengua amb normalitat. És David contra Goliat, o la cançó de Raimon “T’adones amic”: “no volen arguments, usen la força”. No hi té res a veure el color del govern que hi ha a Madrid, perquè l’Administració subjacent, l’aparell de l’estat, és una estructura gairebé immutable que vol tenir-ho tot controlat i no pot suportar que cap dels seus súbdits gosi portar-li la contrària. I si ho fa pacíficament encara menys, perquè la desarma i li fa perdre autoritat.

Cal felicitar, doncs, Joel Joan i Sergi Lara, i tot l’equip que ha participat en el rodatge, així com també totes les persones que a través del micromecenatge han fet possible que el film hagi vist la llum. És una pel·lícula política, però és molt més que això: és una història exportable a qualsevol racó del món, i precisament interessaria que viatgés, no només per internacionalitzar la història, sinó perquè és una pel·lícula excel·lent que no té res a envejar als thrillers polítics americans.

 
Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

Carmen

Títol: Carmen
Autor: Georges Bizet; llibret d’Henri Meilhac i Ludovic Halévy, a partir de la novel·la de P. Mérimée
Repartiment: Anna Caterina Antonacci (Carmen), Nikolai Schukoff (Don José), Genia Kühmeier (Micaela), Ludovic Tézier (Escamillo)
Cor i orquestra de l’Òpera Nacional de París, dirigits per Philippe Jordan. Director d’escena: Yves Beaunesne
Lloc: en directe des de l’Òpera de la Bastilla de París, als cinemes Girona de Barcelona
Data: 13 de desembre

Si bé és cert que viure i gaudir de la música al natural és una experiència única i incomparable, la iniciativa de transmetre òpera en directe des dels principals teatres del món a través del cinema em sembla una idea molt reeixida. No s’hi percep la màgia ni la calidesa de la música en viu, però en certa manera l’espectador del cinema es fa una mica partícip del directe que viuen i veuen els espectadors que hi ha in situ al teatre.

Aquesta temporada podrem gaudir de força títols en aquest format des de la Scala de Milà, el Covent Garden londinenc, el Metropolitan de Nova York i l’Òpera de París, ja sigui al Palais Garnier o a la Bastilla. Va ser precisament des de l’Òpera de la Bastilla des d’on es va retransmetre Carmen. És un títol ple de força, impactant, seductor i magnètic. La música francesa del XIX té un aire mediterrani, colorista, impressionista, és etèria i lleugera, i Carmen també és així. Però no és en absolut una òpera lleugera; és una tragèdia la protagonista de la qual no és una dona, sinó una idea: la de la llibertat.

Carmen és un personatge que en realitat és un arquetipus: la dona lliure i independent que no es casa amb res ni amb ningú, que només es refia de si mateixa i que per això se sap esquerpa i solitària. És, doncs, l’antítesi de totes les heroïnes operístiques per antonomàsia. És l’estendard, la personificació de la llibertat individual, per la qual dóna la vida. L’aparença és la d’una dona bella i seductora que fa embogir els homes, però que no es pot enamorar de cap, perquè els seus principis, la seva manera de ser, li impedeixen crear lligams. És, doncs, un personatge absolutament atractiu i fascinant.

La producció de l’Òpera de la Bastilla va comptar amb un repartiment molt bo, però sense ser extraordinari. Anna Caterina Antonacci, que fa anys que té el rol de Carmen al seu repertori, no és una mezzosoprano, sinó que és una soprano amb una mica de greus -tampoc no gaires. Malgrat que canta molt bé, el timbre de soprano li resta tot el caràcter i el magnetisme amb què Bizet va dibuixar Carmen. Ser mezzosoprano no vol dir tenir uns greus potents, sinó tenir un timbre de veu fosc i càlid, distingible clarament a primer cop d’ull del d’una soprano. Antonacci és una soprano amb timbre de soprano i una mica de greus. És una llàstima perquè escènicament interpreta el personatge de manera impecable, però musicalment no és gens creïble. Nikolai Schukoff és un tenor austríac que ha fet sobretot repertori wagnerià, cosa que es nota perquè la veu, de timbre baritonal -sense ser baríton, però-, és força monolítica i a vegades li falten matisos. On se li van notar més les mancances líriques va ser a l’ària, que va cantar amb duresa i aspror, sense ni un bri de dolçor, i amb un agut fet en un pianíssim que gairebé semblava falset. De fet, en dues o tres ocasions la veu li va rascar al registre agut al llarg de l’òpera. Fora de l’ària, és un tenor que sap cantar bé, tot i que és força estaquirot, però li falta desesperadament flexibilitat i mal·leabilitat a la veu. La millor interpretació de la nit va ser la de la soprano Genia Kühmeier, que afortunadament vaig poder sentir en directe al Concertgebouw d’Amsterdam en el Rèquiem alemany de Brahms el proppassat mes de setembre. És una soprano lírica amb una veu preciosa i una projecció esplèndida, que canta amb una línia immaculada, amb dolçor i un agut fàcil. Va ser una Micaela deliciosa i la seva ària va ser una bressada de mel. Per acabar, Ludovic Tézier, que darrerament havíem vist al Liceu fent La forza del destino, va ser un Escamillo potent i extraordinari, amb una veu ampla i melosa i un estil perfecte. Crec que podem dir que és el successor de Thomas Hampson.

La posada en escena, a càrrec d’Yves Beaunesne, va ser magnífica i molt divertida. És una Carmen actualitzada, però barreja estils de moltes èpoques diferents. Per exemple, Carmen va tenyida rossa a l’estil Madonna, i Escamillo anava disfressat d’Elvis Presley. Al segon acte, la concurrència de la taverna de Lillas Pastia semblaven els personatges de Hair, però si agafem Carmen com a concepte, podem interpretar-ho com un antre de mala mort on es reuneixen una colla de personatges dels baixos fons de Sevilla. Només dues coses van grinyolar: d’una banda, al tercer acte, que representa una zona muntanyosa per on han de passar els contrabandistes, com que el decorat de fons no canvia en tota l’òpera, les muntanyes no es veien enlloc i s’havien d’intuir. De l’altra, Don José no mata Carmen d’una ganivetada després de barrar-li el pas, sinó que l’estrangula amb un vestit de núvia mentre tots dos canten immòbils. No lligava la violència del diàleg amb la tranquil·litat d’ells dos. En canvi, el que sí que va aconseguir Beaunesne van ser molts quadres plàstics quan reunia els membres del cor, incloent-hi el cor de nens, i el joc de llums, bàsicament de tons ocres, moltes vegades feia semblar l’escenari com si fos una tela pintada.

Per acabar, l’orquestra va tocar de manera esplèndida i el ritme que va dur Philippe Jordan va fer brillar tothora la música de Bizet i va saber-li donar tots els matisos i treure tots els tons de la tragèdia. En definitiva, una producció brillant que, encara que hàgim hagut de veure a través d’una pantalla de cinema, va valdre molt la pena perquè, al capdavall, va ser una representació en directe.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Cecilia Bartoli, la superdiva, a l’Auditori

Títol: Mission
Programa: música per a òpera d’Agostino Steffani
Intèrprets: Cecilia Bartoli, mezzosoprano, amb la Kammerorchesterbasel, dirigida per Julia Schröder
Lloc: l’Auditori
Data: 10 de desembre

No sento cap mena de vergonya quan afirmo que Cecilia Bartoli és la Madonna de la música clàssica. És una cantant de molta qualitat que és alhora una superèxit de vendes. No hi ha cap dubte que darrere de tot plegat hi ha grans campanyes de màrqueting, a banda que els seus concerts sempre són espectaculars perquè és una cantant guapa, simpàtica, plena de carisma, que sap ficar-se el públic a la butxaca i que, per damunt de tot, té una gran personalitat tant en la veu com en la manera de cantar, i ho fa de manera esplèndida, cercant sempre el detall i la perfecció.

Tant és així que els seus concerts sempre són un esdeveniment, ven moltíssimes entrades -a uns preus elevats- i se l’espera amb ganes. D’altra banda, és una cantant que en els darrers deu anys s’ha dedicat a descobrir compositors del barroc que havien caigut en l’oblit. Va ser el cas del disc Sacrificium, dedicat a les òperes escrites per a castrati, i és el cas que ens ocupa, Mission, l’àlbum que ha dedicat al compositor Agostino Steffani, que a banda d’escriure una pila d’òperes, es va veure immiscit en batalles polítiques i diplomàtiques vinculades a la cúria papal. La seva vida misteriosa i agitada ha inspirat precisament la nova novel·la de Donna Leon, Les joies del paradís, sobre una jove investigadora que ha de descobrir un llegat ignot.

A priori, és una bona iniciativa que un músic de renom es dediqui a fer d’investigador com fa Bartoli habitualment, i que desenterri compositors de l’oblit del temps. En aquest cas, els manuscrits que Bartoli ha estudiat han sortit de la British Library i de la Biblioteca Nacional d’Àustria. El CD és molt meritori, especialment si tenim en compte que hi col·labora Philippe Jaroussky. Ara bé, després de sentir el concert d’ahir, em pregunto si realment valia la pena desenterrar Steffani. A mesura que em passen els anys m’adono que no és perquè sí que uns compositors han sobreviscut i han arribat als nostres dies i d’altres no, perquè al capdavall, el temps sempre acaba posant tothom al seu lloc. Per què Vivaldi i Händel han sobreviscut i Steffani no? Ras i curt, perquè són molt millors. Les òperes que ahir vaig sentir em van semblar una música de poc interès, a vegades massa popular, a vegades avorrida. Cecilia Bartoli va cantar com sempre, potser amb no tanta expressivitat, però amb la seva línia preciosista, unes coloratures perfectes i uns pianíssims de somni. Però vaig constatar que la gent deia que havia perdut. Aquesta percepció era absolutament falsa. El que va passar és que el repertori que va interpretar no li permetia lluir-se. La prova és que quan va arribar a les propines, va cantar tres àries de Händel on va destapar i desplegar tot el seu talent.

El concert es va compondre d’un reguitzell d’àries i obertures de diverses òperes de Steffani al servei de les quals Bartoli va posar tot el seu art. Va tornar a mostrar una veu preciosa i captivadora, un estil ple de personalitat, un agut fàcil i unes coloratures impecables. Li va mancar, potser, un deix d’aquell temperament que li és inherent. El repertori no li va permetre dibuixar aquella aura de bellesa que sempre es crea quan canta. Aquest fenomen es va produir en començar la tanda de bisos. Va oferir “M’adora idol mio” de Teseo, “Lascia la spina” de Il trionfo del tempo e del disinganno (sempre canta aquesta versió primigènia de la hiperfamosa “Lascia ch’io pianga” de Rinaldo), i “Desterò dall’empia dite” d’Amadigi, totes tres de Händel. Aquí, de cop el nivell va pujar i hauria desitjat que el concert hagués continuat dues hores més. Amb Händel és on es va lluir en tota la seva esplendor, tal com va fer al concert que va oferir fa dos anys a l’Auditori amb un programa integral de Händel, del qual encara recordo un “Scherza infida” d’Ariodante absolutament electritzant. Més enllà de la música de Steffani, la part grisa del concert va ser l’orquestra, que té un nivell força per sota de l’art de la Bartoli.

En definitiva, pel meu gust no calia desenterrar Agostino Steffani, encara que sigui una feina lloable com a investigadora. Cecilia Bartoli podria dedicar el seu art a les òperes ignotes de Vivaldi i de Händel, i no en són poques.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Belshazzar sota la batuta de William Christie

Títol: Belshazzar, HWV 61
Autor: Georg Friedrich Händel
Intèrprets: Allan Clayton (Belshazzar), Rosemary Joshua (Nitocris), Caitlin Hulcup (Cyrus), Iestyn Davies (contratenor), Jonathan Lemalu (Gobries)
Cor i orquestra Les Arts Florissants, dirigits per William Christie
Lloc: l’Auditori
Data: 9 de desembre

Sempre és d’agrair que una sala de concerts programi un oratori de Händel que no sigui El Messies, i més encara, si és en una interpretació magnífica, brillant i pletòrica com la que vam poder veure ahir a l’Auditori de Barcelona, interpretada per un dels millors conjunts especialitzats en música barroca com són Les Arts Florissants, dirigits com sempre, pel seu titular, William Christie.

El programa era, doncs, molt ambiciós, i per dur-lo a terme Christie es va envoltar d’uns solistes de luxe, encara que no tots van estar al mateix nivell d’excel·lència. Si comencem parlant de la seva formació, Les Arts Florissants, per a mi va ser la primera vegada que la sentia en directe, després d’haver-ne escoltat manta vegades l’enregistrament d’Alcina amb una Renée Fleming absolutament rutilant. És una orquestra reduïda que toca amb instruments d’època i a la qual Christie sap treure aquell so tan propi de la música barroca, adust i ple de contrastos. El cor, format per vint-i-sis cantaires, va sonar com una massa compacta que causava veritable impacte dins una història bíblica com la de Belshazzar.

Pel que fa als solistes vocals, cal destacar-ne tres: la Nitocris de Rosemary Joshua, el Belshazzar d’Allan Clayton i el Daniel de Iestyn Davies. Joshua és una soprano de veu no gaire gran però molt ben projectada i absolutament robusta, que mai no produeix un vibrato excessiu ni surt de lloc. Té caràcter i personalitat i canta amb una línia molt adequada per al barroc. Clayton va ser un tenor també molt robust, que va donar signes d’autoritat amb una veu granítica i molt ben projectada. De timbre líric però amb força, va transmetre la gran personalitat del seu personatge. El contratenor Iestyn Davies té una veu ampla i penetrant que mai no s’escapa i que se sent còmodament en tots els registres. Van ser els solistes que més van brillar. D’altra banda, la mezzosoprano Caitlin Hulcup en el paper transvestit de Cyrus, va fer sonar una veu molt bonica però a la qual mancava projecció. La primera ària va ser força deslluïda però després va trobar el camí. Em va recordar força la manera de cantar de Frederica von Stade. Per acabar, el solista menys brillant va ser el baix baríton Jonathan Lemalu, amb una veu que semblava una columna monolítica que li costava de bellugar. No va donar gaires matisos a les seves àries i tampoc no va quedar gaire identificat amb el personatge.

Però un oratori no és una òpera, sinó que és un tipus d’obra molt més hieràtic, en què no és tan important la individualitat dels solistes com el conjunt de la interpretació, i William Christie va fer brillar tot el conjunt d’una manera absolutament esplèndida. Va saber transmetre a la perfecció la història bíblica basada en el Llibre de Daniel i va treure el so propi de la música del barroc amb puresa i contrastos molt marcats.

Aquest ha estat un dels grans concerts de l’any 2012, i al costat de la Passió segons sant Mateu que va dirigir Philippe Herreweghe l’abril passat al Palau de la Música, han estat els dos millors oratoris que he vist enguany a Barcelona.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Els missatgers no arriben mai

Títol: Els missatgers no arriben mai
Autor: Biel Mesquida
Directora: Rosa Novell
Intèrprets: Pepa López, Rosa Novell, Anna Ycobalzeta
Lloc: La Seca-Espai Brossa
Dates: del 8 de novembre al 9 de desembre

Fa molts anys que sóc una apassionada de la mitologia clàssica, de les seves històries i dels seus déus, semidéus, homes i dones, tots ells herois tràgics marcats per un destí implacable. La mitologia ha donat lloc a grans epopeies èpiques com són la Ilíada o l’Odissea, i també ha estat matèria de les grans tragèdies gregues d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides, dels quals ens n’han arribat poques en comparació amb les que van escriure. Així doncs, els personatges i les històries són sempre els mateixos, i l’originalitat de cada obra rau en l’enfocament que se’n dóna, en la manera d’abordar-los.

És per aquest motiu que Biel Mesquida pot isolar tres personatges de la mitologia, que apareixen en més d’una obra. Són Enona, Clitemnestra i Ismene. Com a coneixedora que em considero de la mitologia, em sorprenia no haver sentit anomenar mai el nom d’Enona, però això queda resolt a l’obra mateixa de Mesquida: és el nom que Racine va donar a la dida de Fedra a la seva tragèdia homònima. A la primera part, Pepa López, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta fan d’elles mateixes, tres actrius que estan preparant cadascuna un personatge de tragèdia clàssica per interpretar-lo. Mantenen un diàleg molt interessant a propòsit del teatre i posen en comú els personatges que encarnen. És una conversa tranquil·la i molt agradable.

A la segona part hi ha els tres monòlegs. Pepa López fa una Enona que se sap secundària, la dida d’una Fedra embogida d’amor per Hipòlit, que pateix en silenci perquè veu com Fedra s’ofega en el sofriment. En aquest cas, Mesquida dóna veu a un personatge força secundari i ens n’ensenya les misèries. Rosa Novell encarna Clitemnestra, la reina abandonada i traïda per un marit vanitós i cruel que només s’ha preocupat de guanyar la guerra. En aquest cas, Mesquida ofereix una visió atípica de la reina. Clitemnestra sempre se’ns presenta com una dona malvada, envanida i boja que mata el seu marit Agamèmnon per ràbia i que més tard fa la vida impossible a la seva filla Electra, fins que el seu altre fill, Orestes, comet matricidi. Aquí, veiem el costat feble de la reina, el de la dona enamorada i abandonada que encara té somnis d’amor amb el seu marit.

Per acabar, Ismene, la germana d’Antígona, la filla d’Èdip i Iocasta (mare d’Èdip), veiem com en realitat és l’únic membre de la família que té sentiments humans, l’única que dubta i que no té clar que hagi de seguir cap llei, ni dels homes ni dels déus. Anna Ycobalzeta és una Ismene que es troba immersa en un món cruel i embogit, enmig d’una germana obcecada i d’un rei cruel. Un món del qual voldria fugir i no pot. Ella mateixa s’estranya d’haver sortit normal enmig d’una família sorgida i crescuda en l’aberració. Potser per això n’és l’únic membre que acaba amb vida.

El text de Biel Mesquida és la recreació, la revisita dels clàssics, però aquesta vegada se centra en tres personatges que no tenen cap vincle entre si, i que no són els grans protagonistes. Les tres actrius, val a dir-ho, fan una gran interpretació. Vaig sortir de La Seca-Espai Brossa amb moltes ganes de rellegir els clàssics i el primer que vaig fer en arribar a casa fou tornar a consultar el Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Bejun Mehta al Liceu

Concert de Bejun Mehta
Programa: àries d’òperes de Händel (Atalanta, Amadigi da Gaula, Riccardo Primo re d’Inghilterra, Agrippina, Rodrigo, Orlando, Radamisto, Admeto re di Tessaglia), i el concerto grosso op. 6 núm. 6 HWV 324
Intèrprets: Bejun Mehta, contratenor, i la Freiburger Barockorchester, dirigida per Petra Müllejans
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 3 de desembre

Sembla mentida com poden arribar a canviar les tendències en un món aparentment tan conservador com el de la música clàssica. No fa tants anys la corda de contratenor no tan sols no era apreciada, sinó que a molts melòmans els repel·lia perquè, no ens enganyem, és un fenomen estrany que de la boca d’un home viril en surti una veu femenina. Però avui dia les coses estan canviant, perquè els contratenors s’estan convertint en les dives dels nostres dies. Sense anar més lluny, només cal pensar en noms com Andreas Scholl, Philippe Jaroussky, David Daniels o el mateix Bejun Mehta.

Fill d’un cosí de Zubin Mehta, és un contratenor nord-americà amb una veu petita, però amb un sentit de la musicalitat que fa ultrapassar qualsevol limitació vocal. Ja el vam veure l’any passat interpretant Tamerlano al costat de Plácido Domingo i Anne Sofie von Otter, i en aquest concert va confirmar que Händel és un dels seus atots més preuats. La línia és elegant i depuradíssima, i l’estil, impecable. Els da capo no els farceix d’ornaments estèrils que distreuen l’atenció de l’ària, sinó que els canta amb sobrietat i elegància. Potser l’únic punt feble, que es va notar especialment a la primera ària del concert, és una manca de fiato que en alguns moments no li deixa acabar les frases amb comoditat, però només es va notar al principi del concert i és un detall molt menor.

Va estar especialment esplèndid en Orlando i en Radamisto, les àries de les quals va cantar amb delicadesa i passió, tot transmetent un gran sentiment. La veu és prima, però arriba amb una gran calidesa. Dins la corda de contratenor també hi ha timbres diferents; així, Andreas Scholl, per exemple, té una veu molt més ampla, mentre que Jaroussky té una veu més semblant a la de Mehta, tot i que la seva manera de cantar és més espectacular. Cal destacar també la interpretació de l’orquestra, amb instruments originals, que va ser un acompanyament esplèndid, al mateix nivell del solista. És un gust sentir un cantant en concert, i no pas en recital amb un trist piano, com massa sovint veiem al Liceu.

Esperem, doncs, que davant el valor en alça d’aquesta corda, quan facin òperes barroques, en els papers que habitualment fan mezzosopranos, hi posin contratenors. Penso en les darreres que han fet al Liceu sense comptar Tamerlano: Giulio Cesare, Ariodante i Alcina. Però veurem algun dia Andreas Scholl o Philippe Jaroussky fent una òpera sencera al Liceu?

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Un dia d’aquests

Títol: Un dia d’aquests. 5 històries sobre Barcelona
Autors: Miquel de Palol, Flavia Company, Julio Walovits, Monika Zgustova, Eduardo Mendoza
Directors: Rosa Novell, Xavier Albertí, Eduard Fernández, Jaume Mallofré, Evelyn Arévalo, Adrià Aubert
Repartiment: Chisco Amado, Belen Bouso, Víctor Pi, Montse Pérez, Mireia Sanmartín, Manel Sans, Assun Planas, Arnau Vilardebò
Lloc: Circol Maldà
Dates: del 18 d’octubre al 18 de novembre

Les cinc històries d’aquesta obra retraten l’evolució de Barcelona des dels anys setanta fins als nostres dies. Són cinc imatges, cinc instantànies de moments concrets però que diuen moltes coses sobre la mentalitat i la manera de veure la ciutat i el món per part dels barcelonins al llarg dels darrers quaranta anys. L’esperança d’un futur en democràcia, els estralls de l’heroïna, el punt de grotesc del turisme de masses, la voracitat financera d’un capitalisme sense escrúpols, i la insignificança d’un art comprat a base de subvencions són els temes de les cinc històries.

Malgrat la seva divergència argumental, formen una obra cohesionada amb un nexe d’unió molt clar, que és Barcelona. Ara bé, també són històries que evoquen la crisi d’ideals i de valors que vivim actualment, quan la majoria de coses han mort d’èxit i ja no sabem què més inventar. Gairebé es podria plantejar en termes filosòfics: la primera història, situada als anys setanta, encara sota la dictadura franquista, és l’única on hi ha esperança, i és perquè els protagonistes viuen una situació que només pot fer que millorar. A partir de la segona, als anys vuitanta, i fins als nostres dies, on ja vivim en democràcia i on la classe mitjana s’ha consolidat, només hi ha desil·lusió i inèrcia. No hi ha esma de canviar res, perquè considerem que ja vivim en el millor dels mons.

Només un retret tinc a fer a aquesta nova producció del Círcol Maldà. Darrerament en el teatre en català que es fa a Barcelona gairebé sempre veiem un personatge que és castellanoparlant. Sincerament, a mi això no em sembla normal. Què volen aconseguir els autors que fan això? Reflectir la realitat del carrer, com tan sovint sentim a dir? “Normalitzar” el castellà al teatre? En el cas d’Un dia d’aquests, dels cinc contes, n’hi ha un d’escrit en castellà, que realment no ve gens a tomb amb l’escena que representa: la d’una guia turística local que xerra amb un veí d’una escala, presumptament de l’Eixample. No té cap raó de ser que la conversa que tenen sigui en castellà. I no és que m’agradi fer militància lingüística quan parlo d’una obra de teatre, però és que ja n’hi ha prou. Entendria que hi hagués una conversa en castellà si fos entre dos castellanoparlants, però no és aquest el cas. Però bé, és un tema que deixo una mica de banda davant d’una obra tan bona, tan ben escrita i tan aconseguida.

Tenint en compte les reduïdes dimensions del Círcol Maldà, les escenografies estan molt ben resoltes amb pocs recursos. El treball dels actors és magnífic, tots aconsegueixen transmetre’ns les pors, les angoixes, les il·lusions i les esperances que projecten. Mireia Sanmartín, Belen Bouso, Manel Sans, Assun Planas, Arnau Vilardebò, Chisco Amado, Montse Pérez i Víctor Pi són vuit actors magnífics que es mereixerien representar aquesta obra durant més temps i en un teatre més gran i amb més condicions. Per damunt de tot, cal reivindicar i felicitar Pep Tosar per la tasca ingent de tirar endavant el Círcol Maldà, un teatre que aposta per una programació de molta qualitat i que hauria d’arribar a més gent.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari