La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Funciona… a mitges

La setmana passada
vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Woody Allen, “Whatever works”, traduïda
en castellà com “Si la cosa funciona”. He de confessar que sóc una fan del
director de Nova York però això no m’impedeix ser crítica amb allò que no me n’agrada.
De fet, és tanta l’admiració que li tinc, que no vaig voler anar a veure la penúltima
pel·lícula que va fer, aquella que passa a Barcelona i que té un títol ridícul,
per por d’una decepció que me’l fes caure del pedestal on el tinc posat.

Fet aquest
aclariment, voldria parlar sobre la darrera pel·lícula. Tenia ganes de veure el
nou film de Woody Allen i aquest darrer me l’havien recomanat enfervoridament,
de manera que vaig anar al cine amb força expectació. No diré que en vaig
sortir decebuda, però sí que m’agradaria apuntar algunes coses que em van
deixar perplexa. Suposadament, el fil argumental de la pel·lícula gira al
voltant de l’atzar, de les casualitats que ens depara la vida, tal com ens ho
explica el protagonista, que no per atzar (valgui la redundància) és físic. El
dilema, tant en ciència com en filosofia, entre l’atzar i la necessitat, és més
vell que l’anar a peu.

La vida és una
successió d’atzars o està predeterminada, és a dir, hi ha fatalisme? Sobre
aquest tema hi han divagat molts filòsofs. Els grecs, per exemple, eren
fatalistes, especialment els estoics, i això queda reflectit en les tragèdies,
on els personatges estan marcats, de començament a final, per la força del destí
(no té ressonàncies operístiques). El destí tot ho mena, fins i tot els Déus. És
per això que en la mitologia grega hi ha tres personatges, les Moires (Làquesis,
Àtropos i Cloto –i per cert, recordo que la princesa vienesa amb qui Curial és
infidel a Güelfa es diu precisament Laquesis), que encarnen el destí, la
fatalitat, temuda tant pels déus com pels homes. No sé si ens posa més
nerviosos l’atzar (la vida és contingent, és com és però podria ser d’una altra
manera), perquè ens dóna llibertat però ens exigeix responsabilitat, o bé la
necessitat (la fatalitat, la predeterminació de les coses, el destí ja escrit).

Fet aquest excurs
filosòfic, m’endinso en allò que ateny a la pel·lícula de Woody Allen. La història
narra la vida d’uns personatges que es troben, s’enamoren, es desenamoren,
canvien de parer i fins i tot d’estil de vida, de manera “atzarosa”. Aquest és
el plantejament que fa el protagonista, diu que tot es redueix a una successió
d’atzars i que cal ser al lloc oportú al moment oportú. Veient la pel·lícula , qualsevol s’adona que totes les accions que hi tenen lloc no són de cap manera
atzaroses, sinó que sembla més aviat un teatrí de titelles amb algú que mou els
fils per darrere. Certament, els diàlegs són bons, brillants, però la història és
tan rodona que esdevé completament inversemblant i estrafeta, i a part, a mi em
va semblar massa ensucrada. Si no fos de Woody Allen seria una comèdia romàntica
com una altra (els diàlegs la’n farien diferent, però).

A mesura que va
avançant la història les relacions entre els personatges es fan més complexes,
i van apareixent personatges nous. Com que al final tot, absolutament tot,
queda resolt, un queda amb la impressió que en tan poc temps és impossible
resoldre tantes situacions. Què li passa a Woody Allen? Té horror vacui i no pot deixar cap cap per lligar? Té la necessitat
de col·locar de manera feliç tots els personatges? Penso que la grandesa dels
diàlegs –fan pensar molt, si un s’hi entreté– no s’adiu amb la història, que va
esdevenint més i més inversemblant, i alhora previsible, a mesura que avança la
pel·lícula.

 

En resum, és un
film simpàtic, divertit i entretingut, amb uns diàlegs àcids i brillants, però
amb una història que, si bé al principi és interessant, a mesura que va
avançant va fent figa perquè tot es fa molt previsible. Però no deixes de
sortir del cinema amb un somriure als llavis, cosa que sempre és una sensació
agradable, especialment per qui passi una maltempsada.

 

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

La Cancelleria reial catalanoaragonesa

Malgrat que molts
catalans no en siguin conscients, per dèficit educatiu o per
ignorància volguda, les nostres institucions són de les més
antigues d’Europa.

El germen d’allò que avui és Catalunya, és a
dir, la Catalunya Vella (els comtats catalans fins a la frontera del
Llobregat, abans de la conquesta de Ramon Berenguer IV de Lleida i
Tortosa a mitjan segle XII), ja comptava amb una escrivania reial que
s’encarregava d’expedir els documents del comte de Barcelona.
Catalunya mai no va ser un regne perquè els senyors feudals mai no
haurien permès la supremacia d’un sobirà per damunt dels comtats.
És cert que el comte de Barcelona va acabar manant per damunt dels
altres, però la filosofia fou la de la unió, no la de la submissió
al poder d’un rei. A més, en produir-se la unió amb Aragó el 1137,
el comte de Barcelona ja va poder ostentar el títol de rei, tot i
que d’Aragó. Fou el mateix Ramon Berenguer IV, qui va propiciar
aquesta unió amb Aragó, a través del casament amb la princesa
Peronella, filla de Ramir II d’Aragó.

Les escrivanies reials es
remunten, com a mínim, a Ramon Berenguer III (principis segle XII),
i ho dic en plural perquè mentre foren escrivanies, a vegades en
tenia una el comte/rei i una altra la comtessa/reina. No fou fins a
l’any 1218, durant el regnat de Jaume I, que va aparèixer la figura
del canceller, que va forjar una institució més important, amb
funcions que anaven molt més enllà de la simple expedició de
documents oficials, i que abastaven la diplomàcia i l’administració
de justícia. Cal recordar que aleshores no hi havia separació de
poders i que allò que avui entenem per poder executiu, aleshores
també comprenia les funcions d’administració de justícia.

Tanmateix, qui va donar
una empremta més important i decisiva a la Cancelleria fou Jaume II
(inicis segle XIV), sota el regnat del qual va aparèixer la figura
del vicecanceller, que seria decisiva a l’edat moderna, quan la
Corona catalanoaragonesa estava sota sobirania dels Àustries. Pere
III el Cerimoniós, successor d’Alfons III, probablement és el
monarca que ha quedat associat de manera més estreta a la
Cancelleria reial, atès que va fer redactar les Ordinacions de la
Casa i Cort
(1344), en què,
entre d’altres coses, fixava els càrrecs que havia d’haver-hi a la
Cancelleria i en quin nombre (quants escrivans, quants notaris,
etc.).

La
Cancelleria reial, que havia sorgit del Consell Reial que assessorava
Jaume I (cal recordar les circumstàncies en què aquest monarca va
accedir al tron, ja que després de la Batalla de Muret era un nen i
per tant, necessitava consellers que decidissin per ell), va arribar
a ser un òrgan importantíssim de govern, que va desenvolupar
missions diplomàtiques, governatives i judicials. El càrrec de
canceller era dels més importants del govern.

En
accedir al poder els Trastàmara, després del Compromís de Casp
(1412), van continuar amb la tònica dominant de la Cancelleria que
es van trobar, que funcionava a ple rendiment. No va ser fins al
1494, que Ferran II el Catòlic va crear el Consell Suprem d’Aragó,
en virtut del qual la cancelleria hi quedava inclosa i havia de
desplaçar-se allà on es desplaçava el monarca. A la pràctica això
significà el trasllat de la seu de la cancelleria a Madrid, ja que,
sobretot a partir de Carles I, i més encara de Felip II, aquesta fou
la capital on la Corona de Castella va assentar la seva cort, a
diferència de les corts medievals, que eren itinerants.

Durant
els segles XVI i XVII el cap de la cancelleria, paradoxalment, era el
vicecanceller, que tenia més poder que el virrei. El vicecanceller
havia de ser nadiu d’algun dels territoris de la Corona
catalanoaragonesa (majoritàriament fou aragonès, cosa que aixecava
recel a la resta de territoris), i era alhora president del Consell
Suprem d’Aragó, òrgan que s’encarregava d’assessorar el monarca en
els afers que atenyien aquest territori. A partir de 1622, però, es
va passar a designar, no vicecanceller, sinó president del Consell,
la qual cosa eximia que hagués de ser nadiu de la Corona
catalanoaragonesa per força. Això no agradà gens a cap dels
territoris.

Fins
que, com tots sabem, el Decret de Nova Planta, el 1714, va acabar amb
totes les institucions del dret públic català, que es remuntaven a
temps tan antics. Entre aquestes institucions hi havia la Cancelleria
reial, així com també la Generalitat, les Corts i les batllies.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

No crec en cap dogma

Una conversa diferida amb un parell d’amics del facebook m’ha fet pensar en un tema que crec que vaig “resoldre” fa temps però del qual m’agrada parlar, perquè em fa sortir la meva ànima de llicenciada en filosofia. Es tracta del tema sobre les creences religioses. Hi ha qui es diu catòlic, o protestant, o jueu o musulmà. O ateu. Fins i tot agnòstic, que sembla que és el que ara està de moda. Jo em considero agnòstica però no perquè estigui de moda sinó perquè ho he meditat molt de temps i he arribat a la conclusió que és l’única solució possible.

Vinc d’una tradició familiar atea i anticlerical per part de mare. Durant molts anys ho vaig trobar la cosa més normal del món i, de fet, no els he de retreure res, ni a la meva mare ni al meu avi, però la meva posició no és aquesta. Darrere d’aquest rerefons il·lustrat que pretén afirmar que totes les religions són dolentes i que per això no s’ha de creure en res que no sigui material, també s’hi amaga un dogma: la fe en la ciència positiva, només en allò que podem demostrar empíricament. Que consti que no tinc res en contra de la ciència, ans al contrari, ens va permetre vèncer tants i tants segles d’obscurantisme religiós i cultural. La ciència ens ha permès donar respostes racionals a allò que eren supersticions. Sense anar més lluny i a tall d’exemple, Descartes va convertir la càbala en equacions matemàtiques.
Ara bé, dit això, he d’afegir que la ciència no té resposta per tot. Explica moltes coses, sobretot de l’àmbit material, però sempre hi ha un més enllà, un principi de les coses, que no pot explicar. Cal recordar que Newton i Einstein eren creients perquè pensaven que el principi del món no el pot explicar la ciència, sinó que és més aviat una qüestió de fe. Einstein deia: “Déu no juga a daus”, en el sentit que el món no s’ha creat per atzar (això ho deia com a resposta a la teoria de la incertesa de Heisenberg i Schrödinger), sinó que hi ha una mena de Creador que l’ha ordenat. Hi ha una dicotomia entre la postura de la creació i la de l’eternitat del món. La primera la defensen les religions monoteistes i la segona és la de Plató i Aristòtil.
Amb aquest excurs vull fer palès que el tema del principi és fora de l’abast de la ciència i, per tant, l’hem de plantejar en uns altres termes. Aquests termes normalment són religiosos (sigui la religió que sigui) i llavors ja entrem en qüestió de fe. Jo sóc incapaç de tenir fe en cap religió perquè a través de la raó i del dubte m’és impossible empassar-me les històries sagrades que expliquen els seus llibres (són un element cultural importantíssim però com a tema de fe a mi no em convencen), a banda de la jerarquia de persones que cada religió té muntada (Església Catòlica, rabins, imams, pastors, etc.).
Però, d’altra banda, tampoc no puc creure que més enllà del món en què vivim no hi ha res. No ho podem saber per cap mitjà. Tampoc no sabem quin sentit té la vida en termes genèrics. Cadascú atorga a la seva vida el sentit que vol, però no hi ha un “determinisme” que ens serveixi de guia perquè sapiguem que la vida humana té un sentit determinat (valgui la redundància). Ja ho deia Sartre: “l’existència precedeix l’essència”, és a dir, primer existim i després ens en preguntem el per què. No hi ha cap resposta pels qui no creiem en cap religió. I aquesta és la gràcia de l’existència humana: que no hi ha cap certesa sobre el principi ni sobre el més enllà. Tot això depassa de molt l’àmbit de la ciència.
Bé doncs, tornant al que un amic de facebook deia, “Em temo que estem sols i que no hi ha més enllà”, li he de dir que potser ho ha deduït a partir d’alguna vivència personal concreta o potser vol creure això, però no hi ha cap certesa ni que sigui així ni que sigui a l’inrevés. És per aquest motiu, el dubte permanent, que respecto totes les religions perquè són maneres molt estructurades (i còmodes) d’entendre la vida i el món. La certesa és més còmoda que el dubte però crec que no és possible afirmar res ni en un sentit ni en l’altre. Per això la meva posició és l’agnosticisme.
Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

L’arbore di Diana

Ahir vaig anar al Liceu a veure l’òpera
L’arbore di Diana, del compositor valencià del s. XVIII
Vicent Martín i Soler, amb llibret de Lorenzo Da Ponte -autor dels llibrets de les tres grans òperes italianes de Mozart: Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Fou
contemporani de Mozart i admirat per aquest, i fa una pila d’anys,
també al Liceu, Jordi Savall en va fer Una cosa rara, que no
vaig anar a veure. Tenia, doncs, curiositat per saber la perícia del
nostre compositor a l’hora d’escriure una òpera. I certament,
vaig sortir encantada del teatre.

L’arbore di Diana és una
història mitològica que explica el combat entre una de les deesses
verges, Diana, i el déu Amor, fill de Venus. L’argument és
simple, i el que compta són els personatges, que no tenen, ni de
lluny, la complexitat dels de Mozart, per exemple. Tanmateix, tota
l’òpera em va recordar el Così fan tutte. Diana seria
Fiordiligi, la dona (en aquest cas verge i casta) que no pensa cedir
de cap manera (“Come scoglio immoto resta contra il vento e la
tempesta…”) als encants i a les temptatives de seducció de cap
home. Totes dues tenen un capteniment tossut que finalment acaba per
cedir a les delícies de l’amor. Suposo que això deu ser més obra
de Da Ponte que de Martín i Soler. No sé si deu haver-hi cap mena
de connexió. Només vull fer esment que L’arbore di Diana
es va estrenar el 1787 i Così fan tutte el 1790. No
suggereixo res, només em limito a expressar les concomitàncies que
vaig trobar entre els llibrets d’ambdues òperes, i això, com he
dit, és més atribuïble al llibretista que no pas al compositor.

Hi ha diverses escenes que
argumentalment recorden les de Così fan tutte, com ara un duo
entre una nimfa i el pastor Endimione, que seria el duo “Il core vi dono”,
entre Dorabella i Guglielmo, o l’ària d’una nimfa en què cau
rendida a l’amor, és molt similar a l’ària final de Dorabella “È
amore un ladroncello”.

Però les concomitàncies no són només
argumentals. Així com en general l’òpera recorda el Mozart de la
maduresa, l’ària de Diana del final del primer acte recorda
moltíssim el Mozart de les primeres òperes, i concretament té un
aire de família amb l’ària “Dal tuo gentil sembiante”, que
canta el personatge de Fauno a Ascanio in Alba (que jo
conegui, l’ària de tota la història de l’òpera en què la soprano té una nota
més aguda: un sol 5). És, senzillament electritzant, i més encara en aquesta versió de la soprano francesa Natalie Dessay.

 

No m’acaba d’agradar anar a la
recerca de les concomitàncies entre Martín i Soler i Mozart, perquè
és menystenir el nostre compositor, però m’imagino que davant
d’una cosa desconeguda tots fem el mateix procediment: cerquem analogies amb allò que coneixem perquè allò desconegut se’ns faci més
proper. Martín i Soler es mereix un nom a l’Olimp dels
compositors, la seva música té personalitat i força, i les seves
òperes són precioses i dignes, tot i que argumentalment s’acostaria
més a Händel que a Mozart.

I com a colofó, m’agradaria dir que
fem molt malament de no reivindicar els nostres compositors. Fa uns
anys al Liceu hi van fer La fatucchiera, de Vicenç Cuyàs
(primer terç del XIX), una òpera bonica malgrat que no arriba a
l’alçada de les de Bellini. A París a cada temporada operística
hi programen un grapat d’òperes franceses. És clar que algú em
dirà que en tenen més per triar. Però si aquí els nostres
musicòlegs escodrinyessin els nostres arxius, de coses segur que
n’hi trobarien. Jordi Savall ha fet molt bona feina. Aquesta feina,
traduïda al món de l’òpera donaria uns fruits que avui encara
són insospitats.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari