La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Daniil Trifonov enlluerna l’Auditori

En el marc de la temporada d’Ibercàmera ens han visitat uns intèrprets d’excepció: la Philharmonia Orchestra, dirigida per Clemens Schuldt, i el joveníssim pianista rus Daniil Trifonov, que amb només vint-i-tres anys, va fer una interpretació absolutament impactant i aclaparadora del segon concert de Chopin. El programa, deliciós, es va completar amb l’obertura Coriolà i la simfonia Heroica de Beethoven. Un concert inoblidable.

Quan vam veure sortir el director, Clemens Schuldt, ens vam adonar que també era molt jove. El concert va començar amb l’obertura Coriolà, que l’orquestra va tocar amb un so brillant, però amb alguns desajustos de tempo. Schuldt volia córrer massa i això va provocar que en alguns passatges les seccions de l’orquestra sonessin descompassades i que les pauses no quedessin marcades amb nitidesa. El més decebedor, però, fou que l’angoixa intrínseca que conté l’obertura Coriolà no es va fer sentir perquè en aquesta interpretació hi va faltar nervi.

En el concert de Chopin qui ho va eclipsar tot va ser Daniil Trifonov, un jove esprimatxat amb dits llarguíssims. Va tocar amb una elegància i una sensibilitat descomunals sota les quals hi havia una tècnica sòlida i perfecta. El so del piano va ser intens i majestuós, com una carícia de la seda més fina damunt la pell, especialment en les escales de pujada i de baixada. L’articulació de les notes va ser del tot nítida i alhora amb un legato elegantíssim que imprimia a l’execució del concert el caràcter intensament romàntic però gens estripat de Chopin. Trifonov va fer gala d’una sensibilitat que ens va deixar sense alè i amb la qual va realçar encara més la bellesa inherent a un dels concerts per a piano més reeixits de tots els temps. Bellesa, sensibilitat i elegància són el segell distintiu de Trifonov, i poques paraules es poden afegir a una interpretació immensa com la que vam sentir a l’Auditori.

L’orquestra que va acompanyar Trifonov va sonar un pèl absent i amb manca de compenetració amb el solista, però això no va obstar gens per gaudir de l’obra. A la segona part, en canvi, la Philharmonia i Clemens Schuldt van fer un tomb i van tocar una simfonia Heroica sensacional. El so de la corda va ser brillantíssim i va anar perfectament amalgamada amb la secció de vent. Cal fer notar que el metall no va fer ni una sola errada i va sonar de manera molt segura. Schuldt va dirigir amb molta energia i vigor tota la simfonia, però va punxar una mica en la marxa fúnebre, que va dur massa ràpid i a la qual va faltar la solemnitat que requereix. Aquest segon moviment va quedar, doncs, poc diferenciat dels altres i va sonar de manera massa lleugera i poc greu. En definitiva, no semblava una marxa fúnebre. Ara bé, la resta de moviments van brillar amb llum pròpia i Schuldt va demostrar que coneixia bé la partitura —va dirigir sense, igualment com l’obertura Coriolà.

Com a bis, la Philarmonia Orchestra va oferir el Vals Trist de Sibelius, una peça freda i delicada que Schuldt va dirigir magistralment i que van tocar amb un so intens i llunyà alhora, amarat d’una nostàlgia que ens va transportar a les latituds escandinaves. Un concert que deixarà un record inesborrable.

Programa del concert: Beethoven, obertura Coriolà en do menor, op. 62; Chopin, concert per a piano núm. 2 en fa menor, op. 21; Beethoven, simfonia núm. 3 en mi bemoll major, op. 55, “Heroica”
Intèrprets: Daniil Trifonov, piano; Philharmonia Orchestra
Director: Clemens Schuldt
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 29 de gener

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Hélène Grimaud i l’Orquestra Nacional de Lió

Aquest cap de setmana la temporada de l’OBC ha tingut l’Orquestra Nacional de Lió com a formació convidada, dirigida per Leonard Slatkin, i amb una solista reconeguda com la pianista francesa Hélène Grimaud. El programa, a més, era d’allò més llaminer: el concert per a piano núm. 1 de Brahms i la simfonia núm. 3 de Saint-Saëns. El resultat, però, no va ser totalment satisfactori.

D’antuvi, es va canviar l’ordre de les peces del programa i el concert va començar amb Brahms. L’orquestra va sonar prou bé, però amb alguns desajustos entre seccions, especialment entre vent i corda. No acabaven de sonar ben acompassades, i el vent va fer unes entrades poc clares i a destemps. A més a més, els volums de l’orquestra i del piano van quedar molt desajustats, ja que en tot moment el piano va tenir feina no només per destacar, sinó simplement per fer-se sentir. Sé que Hélène  Grimaud és una gran pianista, la vaig veure en un recital al Palau de la Música fa pocs anys, però en el concert de Brahms va quedar grisa. No podia tocar amb comoditat perquè tenia feina per imposar-se a l’orquestra, i l’articulació de les notes era borrosa. En resum, la força immensa d’aquest concert de Brahms va quedar difuminada en un aiguabarreig de sons.

A la segona part, però, tot va canviar. Va començar amb Postludium, una obra de Bruno Mantovani, un compositor de quaranta anys, que semblava força la banda sonora d’alguna pel·lícula, però que sentida en concert, va quedar bastant estrambòtica. L’apoteosi del concert va venir amb la simfonia núm. 3 de Saint-Saëns, on l’orquestra de Lió va fer gala d’una corda de vellut i un vent que s’hi acoblava a la perfecció. El so semblava de seda, en línia perfecta amb aquesta peça delicada i sofisticada. Leonard Slatkin va donar tots els matisos d’intensitat necessaris per fer brillar amb llum pròpia la simfonia, que a la segona part té l’aparició estel·lar de l’orgue, a banda del piano a quatre mans. Per a mi va ser un descobriment sensacional, ja que em va semblar una obra meravellosa en una interpretació colossal.

Acabat el concert, Slatkin es va girar cap al públic, va dir moltes gràcies i va anunciar que com a bis interpretarien La mer, de Ravel. Va ser novament una interpretació excel·lent. Es va notar un domini evident del repertori francès.

Programa del concert: Brahms, concert per a piano núm. 1 en re menor, op. 15; Mantovani, PostludiumSaint-Saëns, simfonia núm. 3 en do menor, op. 78 “simfonia orgue”
Intèrprets: Hélène Grimaud, piano; Vincent Warnier, orgue; Orchestre National de Lyon
Director: Leonard Slatkin
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Dates: 24 i 25 de gener

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Dudamel i l’Orquestra Simón Bolívar al Palau

Gustavo Dudamel és un director que aixeca passions. Si bé és cert que pertany a aquella categoria d’artistes que tenen una gran campanya de màrqueting al darrere, s’ha de dir que és un gran director d’orquestra, cosa que vam poder comprovar la temporada passada en el meravellós concert que va oferir al Palau al capdavant de l’Orquestra de la Ràdio de Baviera.

Enguany ha tornat amb l’Orquesta Sinfónica «Simón Bolívar» de Venezuela, un conjunt format per músics joves que Dudamel dirigeix regularment. Van interpretar obres de compositors prou diferents com Beethoven i Wagner. A la primera part van tocar la cèlebre i arxifamosa cinquena simfonia, que Dudamel va dirigir amb un ritme i un estil perfectes i en què va fer gala de la seva virtut més preuada: la precisió. Malgrat que l’orquestra estava sobredimensionada, en cap moment les seccions no van anar descompassades, sinó que van tocar exactament al ritme que els marcava la batuta de Dudamel. Ara bé, a banda d’un excés tímbric, el so que va produir l’orquestra en Beethoven va ser aspre, adust, mat. És una orquestra de molta qualitat, però a la primera part del concert no va fer gala de totes les seves possibilitats sonores.

En canvi, a la segona part la cosa va canviar i va assolir la perfecció. L’orquestra es va ampliar visiblement i el so va ser absolutament brillant i expandit. El programa Wagner va començar amb dos fragments d’El capvespre dels déus. Va ser especialment emotiva la marxa fúnebre de Siegfried, tot i que pel meu gust, va faltar-hi un puntet de solemnitat per transportar-nos completament al cel místic wagnerià. Amb la marxa nupcial de Lohengrin sí que Dudamel, l’orquestra Simón Bolívar i els dos cors (l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música) van assolir la perfecció absoluta. Es van compenetrar totalment i el resultat va ser d’un lirisme evocador. L’idil·li amb Wagner va continuar amb els murmuris del bosc de Siegfried i l’entrada dels convidats al Palau de Tannhäuser. Dudamel va interpretar Wagner amb grandiositat, però amb molt de lirisme, sense pesantor i amb molta elegància. La secció de corda en cap moment no va quedar eclipsada per la de vent. Cal fer notar que la secció de vent metall no va fer ni una errada en tot el concert i en general, tot el vent va sonar de manera compacta, però perfectament integrada amb la corda.

Acabat el concert, Dudamel va oferir dos bisos wagnerians: la cavalcada de les valquíries, on va fer sortir l’èpica i la força, i la mort d’Isolda, que no va ser tan reeixida com els Wagners anteriors. Especialment al principi de la peça, on hi ha els trèmolos de la corda, van quedar massa deslligats i no arribaven a enllaçar ben bé la melodia de manera concatenada, però la corda va ser especialment brillant i malgrat tot, va aconseguir fer-nos sentir la màgia de l’òpera més transgressora de Wagner.

Penso que la música de Wagner està amarada d’una aura profunda de misticisme que només són capaços de transmetre intèrprets excelsos. Aquest és el cas de colossos com Christian Thielemann o Daniel Barenboim, que vaig tenir la sort de veure fa dos anys a Londres dirigint les quatre òperes de L’anell del Nibelung. Sentint Dudamel, em vaig notar transportada a Londres novament.

Programa del concert: Beethoven, simfonia núm. 5 en do menor, op. 57; WagnerEl capvespre dels déus (Viatge de Siegfried pel Rin, acte I; Mort de Siegfried i Seguici fúnebre, acte III); Lohengrin (Marxa nupcial, acte III); Siegfried (Murmuris del bosc, acte II); Tannhäuser (Entrada dels convidats al Palau, acte II)
Intèrprets: Orquesta Sinfónica “Simón Bolívar” de VenezuelaOrfeó CatalàCor de Cambra del Palau de la Música Catalana
Director: Gustavo Dudamel
Espai: Palau de la Música
Data: 16 de gener

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El clavecí ben temperat de Pierre-Laurent Aimard

Deu anys després de la fastuosa interpretació d’El clavecí ben temperat per Daniel Barenboim, el Palau de la Música ha tornat a programar el primer llibre de l’obra de Bach, en aquest cas a càrrec del pianista francès Pierre-Laurent Aimard. Va ser una interpretació solvent però irregular d’un dels cims de la música de tots els temps.

La interpretació de les obres de Bach per a teclat planteja uns quants dilemes. S’han d’executar amb clavecí o amb piano? Si es fa amb piano, l’instrument s’ha de fer sonar com si fos un clavecí o bé cal tocar-lo tenint present totes les possibilitats tímbriques que ofereix el piano? Si es fa així, és fàcil fer una interpretació gairebé romàntica de Bach. A parer meu, totes les versions són vàlides, però en qualsevol cas, s’ha de tenir clar quina mena d’interpretació es vol fer de l’obra de Bach en qüestió.

Sentint Pierre-Laurent Aimard tocant el primer llibre d’El clavecí ben temperat, no vaig tenir clar quina era la seva opció. Els preludis i fugues de ritme més ràpid els va tocar en estil gairebé staccato i a una velocitat a vegades tan exagerada —especialment el preludi i fuga en sol major— que les notes no s’entenien. Aquesta va ser una de les mancances constants d’Aimard: una articulació poc clara de les tecles que es feia palesa en els passatges ràpids, en què es produïa una certa confusió tímbrica. Si tenim en compte que aquesta obra es va escriure originalment per a clavecí, és imperdonable que l’articulació de les notes no sigui absolutament diàfana, encara que es toqui amb piano.

En els preludis i fugues de ritme lent, en canvi, s’hi va recrear allargant les notes —amb un ús molt moderat del pedal en tot moment, s’ha de dir—, de manera que s’insinuava tímidament una interpretació romàntica de les peces. Va fer massa ritardandos —tot i que sense arribar a rubato— que enterbolien l’audició de l’obra i en trencaven una mica el sentit de conjunt unitari.

Pierre-Laurent Aimard és un gran pianista amb una tècnica sòlida, però no ha acabat de trobar l’estil que vol per a El clavecí ben temperat. Sembla que vol fer sonar el piano com un piano, però en els preludis i fugues ràpids és com si volgués emular el clavecí, mentre que en els lents toca amb un so expandit explorant les possibilitats tímbriques del piano. Ara bé, més enllà del so, pel que fa a la lectura de l’obra, va ser exquisida i molt ajustada a la forma que té. Va tocar els preludis amb delicadesa i les fugues marcant clarament cada entrada del subjecte, de manera que es feia notar que era una fuga.

Tots tenim al cap grans interpretacions d’aquesta obra canònica de la literatura per a teclat, des de Gustav Leonhardt fins a András Schiff. A mi m’agraden tant les versions amb piano com les de clavecí, però hi ha d’haver una unitat interpretativa que Aimard no va saber trobar. Els 24 preludis i fugues del primer llibre d’El clavecí ben temperat no es poden concebre individualment, sinó que formen una unitat estilística que s’ha de reflectir en el so de cadascun. Aquesta unitat, més difícil de trobar en el piano, precisament per la seva complexitat tècnica, és el que defineix i dóna forma a una obra immensa.

Programa del concert: Bach, El clavecí ben temperat, llibre I
Intèrpret: Pierre-Laurent Aimard, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 15 de gener

Valoració: 3.5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Eduard II de Christopher Marlowe

No és habitual veure obres d’autors contemporanis de Shakespeare, ja que l’autor anglès té una ombra molt allargada que eclipsa tots els de la seva mateixa generació, i més i tot. Per això és un gran encert que en el marc del 450è aniversari del naixement del dramaturg anglès s’hagi programat també una obra de Christopher Marlowe, Eduard II, la més famosa d’aquest autor. Els encarregats de dur-lo dalt de l’escenari han estat els membres de la companyia Parking Shakespeare al Teatre Tantarantana. El resultat va ser desigual.

Eduard II va ser un rei que va governar Anglaterra durant el segle XIV. El tret característic que fa que Marlowe en faci una obra de teatre és que era homosexual. Eduard II és la història d’un rei, una reina rebutjada i un favorit d’extracció plebea, i per aquest motiu odiat per tots els cortesans.

La versió que Marc Rosich ha fet d’aquesta obra no m’ha acabat de fer el pes per diversos motius. Primer, perquè ha retocat el text original per introduir-hi elements de la política actual, frases com ara tot és mentida llevat d’alguna cosa, dita en el context d’una suposada roda de premsa. Estic bastant tipa que a les obres clàssiques s’hi hagin d’introduir falques d’aquesta mena amb l’absurd argument que es fa per acostar l’obra original als nostres dies. No m’agrada que em prenguin per estúpida. Si un clàssic és bo, l’espectador ja s’encarrega de fer els paral·lelismes que calguin sense que els hi hagin d’explicitar. La gràcia d’un bon text és que faci rumiar, i no pas que s’hagi de donar mastegat.

L’altre element que no em va agradar va ser l’escenografia, focalitzada exclusivament en un gronxador que representa el tron i el poder. Tots els actors van vestits amb calça curta i camisa i es mouen en un escenari completament despullat. Em penso que no cal arribar a aquest extrem de minimalisme, que s’acosta força al del Coriolà de Rigola que vam veure fa uns anys al Lliure. Entenc que és una obra complicada de representar per la seva complexitat argumental, però estic segura que s’hauria pogut trobar una solució imaginativa i a la mida del teatre que donés a l’obra tota la força que té. Amb aquest muntatge, més enllà de la paraula no hi havia pràcticament res, i així la representació queda incompleta.

Els actors, de la companyia Parking Shakespeare, que havíem pogut veure a Woyzeck a la Sala Beckett, són excel·lents i van saber donar a l’obra tota la força despietada que té. Eduard II és una obra sobre l’ànsia de poder i les intrigues palatines per aconseguir-lo. El tema no és que sigui actual, sinó que simplement és intemporal perquè és d’allò més humà. Em sap greu que haver descobert un text fantàstic de Marlowe en un muntatge deficitari i molt millorable.

Títol: Eduard II
Autor: Christopher Marlowe
Traductor: Marc Rosich
Dramatúrgia: Marc Rosich, Roberto Romei, Anna M. Ricart
Director: Roberto Romei
Intèrprets: Òscar Bosch, Ester Cort, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, José Pedro García Balada, Carles Gilabert, Santi Monreal, Roc Piró, Ricard Sadurní
Espai: Teatre Tantarantana
Dates: del 17 de desembre a l’11 de gener

Valoració: 2.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

La butaca

La butaca és un vodevil divertidíssim sobre la història de Catalunya. El president està a punt de fer la famosa declaració unilateral d’independència (DUI), quan un mosso d’esquadra que vigila el Palau de la Generalitat fa un viatge en el temps fins a la guerra de successió a través d’una butaca amb poders màgics.

Els dos integrants de la companyia T-Atraco Teatre, Robert Gobern i Joan Valentí, fan tots els papers de l’auca, que no són pocs. Ells mateixos són els autors d’una peça original i molt hilarant que planteja dos viatges en el temps: un al passat, a principis del XVIII durant la guerra de successió, i un altre al futur, a la república catalana independent. Entremig veiem desfilar un mosso d’esquadra, un conservador de museu, Rafael Casanova, Antonio de Villarroel, un adroguer del XVIII, el rei Carles II, etc. El resultat és una comèdia lleugera però gens tòpica sobre el tema de moda: el procés sobiranista.

L’escenografia del Versus en aquest cas només consta d’un teló i una butaca, que dóna nom a l’obra. Amb canvis de vestuari ràpids i constants, els dos actors es van transmutant de personatges i d’època. És, doncs, un muntatge minimalista, però molt efectiu. Robert Gobern i Joan Valentí caricaturitzen molt bé cadascun dels personatges que interpreten i això fa que els riures entre el públic siguin constants. Parlant en termes històrics, diríem que La butaca coqueteja amb un contrafactual: què hauria passat si la guerra de successió l’hagués guanyat l’arxiduc Carles?

Títol: La butaca
Autoria i interpretació: Robert Gobern i Joan Valentí “Nan”
Direcció: T-Atraco Teatre
Espai: Versus Teatre
Dates: del 18 de desembre a l’11 de gener

Valoració: 3/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Maria Stuarda

És una joia autèntica que el Liceu hagi programat una òpera tan meravellosa i plena de bellesa com Maria Stuarda, que no entenc per què no es representa més. És una òpera amb argument de fons històric —encara que sigui poc fidel a la història real—, que conté la confrontació entre dues reines molt poderoses: la d’Anglaterra, Elisabet Tudor, i la d’Escòcia, Maria Estuard.

Les dues reines van ser Joyce DiDonato com a Maria i Silvia Tro com a Elisabetta. DiDonato és una cantant perfecta, amb una veu preciosa i avellutada, una tècnica impol·luta, un frasseig excel·lent i una línia de cant delicada, molt adient per al belcanto. Ara bé, és una mezzosoprano que aquí fa un paper de soprano, i això es nota. Més enllà que canti les àries mig to més baixes de la partitura original —DiDonato segueix la versió que Charles Mackerras va fer per a Janet Baker—, quan s’enfila al registre més agut la veu se li fa estreta, com passa a les mezzosopranos. Ara bé, fa una creació memorable del personatge de Maria en tots els sentits, com ja havíem pogut veure quan es va fer la transmissió d’aquesta òpera en cinema des del Metropolitan.

L’altra reina, Elisabetta, va ser Silvia Tro, que és una cantant molt segura i competent, però que no és mezzo, com ella mateixa vol dir-se. És una soprano lírica en un paper que no és el seu, perquè malgrat que té bona tècnica, la veu és un pèl estreta i això fa que en els moments de més tensió dramàtica quedi curta. Però va demostrar que s’havia estudiat el paper al detall perquè anava molt segura.

Qui va fer la impressió que no se sabia gaire el paper va ser Javier Camarena, un tenor líric fabulós que en aquesta ocasió no va estar a l’altura de les altres vegades que l’he vist. Al primer acte, on té l’ària, a les frases més llargues es va notar que se li acabava l’aire massa aviat i al final l’agut li va sortir desafinat, però no cap a baix, sinó cap a dalt. Després, en el duo amb Elisabetta, va fer algunes desafinades més, tot i que poc remarcables. Primer vaig pensar que potser tenia alguna afecció a les cordes vocals, però em penso que el que li passa és que no té el paper de Leicester prou ben interioritzat. Ara bé, Camarena és un tenor amb una veu preciosa, un frasseig immaculat i un legato deliciós, dels quals va fer gala en aquesta Maria Stuarda.

Una de les grans sorpreses de la vetllada va ser l’orquestra, que va sonar sorprenentment bé, dirigida per Maurizio Benini. Totes les seccions van anar ben acompassades i la corda va sonar plena i amb dignitat. És a dir, que va acompanyar els cantants en perfecta sintonia i amb l’esperit belcantista ben impregnat. El cor va ser correcte però va passar més discret.

L’escenografia, que signen Patrice Caurier i Moshe Leiser, és molt sòbria i un pèl rara, però correcta. Com a vestuari, cal fer notar que només les dues reines porten vestits d’època, molt fastuosos, mentre que la resta de personatges van vestits de l’època actual. És com si la història es limités a les dues contrincants i la resta fossin espectadors del duel a mort. És xocant però no molesta. El resultat és una gran òpera en una interpretació globalment molt bona, sense arribar a l’excel·lència pura.

Títol: Maria Stuarda
Autor: llibret de Giuseppe Bardari; música de Gaetano Donizetti
Intèrprets: Joyce DiDonato (Maria Stuarda); Silvia Tro Santafé (Elisabetta); Javier Camarena (Roberto Leicester); Michele Pertusi (Giorgio Talbot); Vito Priante (Guglielmo Cecil); Anna Tobella (Anna Kennedy)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director d’orquestra: Maurizio Benini
Directors d’escena: Patrice Caurier i Moshe Leiser
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 2 de gener

Valoració: 4/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari