La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La gent molesta

Reconec que vaig anar a veure aquesta obra amb algunes reserves, atès que havia sentit a dir que era d’aquelles en què el públic hi participa, i això no m’agrada gaire. Però no cal patir. L’única participació del públic és a través d’una votació amb unes cartolines de colors, a banda de la col·laboració voluntària en una recollida d’objectes de l’escenari. El que comença sent una reunió de veïns ben aviat pren un camí extravagant, gairebé oníric, en què el veí nou és objecte d’examen per veure si els altres el poden acceptar al barri. La gent molesta és alhora una comèdia negra i un thriller psicològic, tot plegat amb un regust de 1984.

Els set joves actors que interpreten aquesta obra provenen de l’escola de teatre Eòlia, i des d’aquí els felicito i aplaudeixo, ja que per a mi sempre és una alegria descobrir actors nous. En aquest cas, a banda del treball actoral hi ha també un text original, divertit i incisiu de Carles Mallol. Actualment no és cosa corrent veure una obra amb tants actors a escena, i aquesta té set personatges, tots ells diferenciats, però amb el punt comú de saber-se units com a grup fent pinya en contra de qualsevol element forani que els pugui pertorbar o portar la discòrdia.

La comèdia i els somriures estan servits des de bon principi, atès que el punt de partida ja és grotesc, i a partir d’aquí la troca es va embolicant i tot esdevé un magma estrany i confús. Però més enllà de fer riure l’espectador, l’obra també pretén tocar-li la consciència, ja que el posa davant del mirall de les seves pors irracionals a tot allò que li és aliè i desconegut. En definitiva, si haguéssim de resumir el tema de La gent molesta, diríem que és l’al·lèrgia a la diferència duta fins a les darreres conseqüències.

Títol: La gent molesta (un barri digne)
Autor i director: Carles Mallol
Intèrprets: Tasio Acezat, Anna Maruny, Quique Nubiola, Xesco Palacín, Tània Roca, Sara Sors, Ester Villamor
Espai: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: del 16 d’octubre al 2 de novembre

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Nit de reis a la Biblioteca

En el marc de l’XI Festival Shakespeare que aquests dies se celebra a la Biblioteca de Catalunya (del 23 al 29 d’octubre), una setmana completament atapeïda d’obres i altres activitats al voltant del gran dramaturg anglès, s’hi ha pogut veure una magnífica producció de la seva comèdia Nit de reis, en la interpretació de la companyia Els Pirates Teatre. Les cavallerisses de la Biblioteca de Catalunya, aquest espai entranyable que la perla 29 ha conquerit per al teatre, era un escenari absolutament idoni per representar-hi el clàssic dels clàssics, i així, sense escenografia, els actors han aconseguit omplir l’espai i delectar-nos amb una interpretació sensacional d’un text elegant, divertit, complex i ple de matisos.

Personalment, conec molt més els drames que no les comèdies shakespearianes, per tant, ha estat una ocasió d’or per endinsar-me en aquesta obra de la qual només sabia el nom. Encara que la majoria de comèdies clàssiques segueixin patrons similars, com ara el de fer sortir personatges disfressats i/o transvestits, Nit de reis és una comèdia fresca i enginyosa amb una trama bastida al voltant de dues parelles que no saben que ho són, amb molts personatges secundaris.

Els Pirates Teatre, amb actors que després hem vist en altres companyies, com ara Laura Aubert (la Kompanyia del Lliure) o Arnau Puig i Ricard Farré (La Padrina), supera amb nota la interpretació del fris de personatges de la comèdia. De tots ells m’agradaria destacar-ne dos: Laura Aubert, impressionant, que fa un bufó divertidíssim i incisiu i que a més a més canta i toca el piano, el violí, el contrabaix i la guitarra, i Arnau Puig, l’altre personatge grotesc, la riota de la casa de la comtessa. Tots ells són actors joves, però ja demostren taules per a un Shakespeare, que no és poca cosa. La comèdia flueix amb naturalitat, sense ni un bri d’impostació, no hi ha escenografia, però el recinte màgic de la Biblioteca acull meravellosament aquesta nit de reis. Els vestits són modestos i discrets, de manera que tota l’acció descansa sobre la paraula, però en cap moment no se’ns fa ardu ni estrany.

Després de veure un meravellós Romeu i Julieta al Teatre Akadèmia l’any passat, en unes condicions similars (però amb un espai força més reduït), m’he adonat que per a un Shakespeare ben fet l’única cosa imprescindible és conèixer bé el text i lliurar-se a la seva força sense voler fer-hi experiments estranys ni cap mena de violència. Els actors no declamen, simplement diuen un text que encara avui se’ns apareix fresc, malgrat que la situació sigui del tot inversemblant. Una comèdia brillant i rodona en una interpretació esplèndida en un escenari màgic formen un còctel inigualable que malauradament, només s’ha pogut veure un dia. Però els qui no hi hàgiu anat no patiu, perquè a partir del 10 de desembre el clàssic torna, aquest cop al Círcol Maldà, un espai gestionat precisament per Els Pirates Teatre. No us la perdeu per res del món.

Títol: Nit de reis
Autor: William Shakespeare
Direcció i dramatúrgia: Adrià Aubert
Intèrprets: Laura Aubert, Mònica Barrio, Queralt Casasayas, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Xavi Frau, Josep Sobrevals, Lluna Pindado, Arnau Puig
Espai: Biblioteca de Catalunya
Data: 28 d’octubre

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Hivern al Versus

Aquesta és la segona obra escandinava que podem veure enguany al Versus Teatre. L’altra va ser Kyla, del suec Lars Norén, una obra amarada de violència verbal que tracta el tema del racisme i la xenofòbia actuals al món occidental. Em va impactar tant que vaig tenir moltes ganes de veure Hivern, tot i que sabia que argumentalment no hi tenia res a veure. Certament, Hivern és una obra freda, despullada i desangelada en tots els sentits. Dos personatges, un escenari on només hi ha neu i un diàleg sec, entretallat i sovint repetitiu són els elements de què es compon aquest hivern del noruec Jon Fosse.

Dos desconeguts, un home i una dona, es troben en un espai obert cobert de neu (un parc, un bosc?). Ella comença a fer-li preguntes i al cap de molta estona, ell li respon amb evasives, però després li segueix la corrent. La conversa continua a l’habitació de l’hotel on ell s’allotja (en la producció del Versus era un matalàs a terra enmig de la neu), però perd tot el sentit i esdevé surrealista. Jo no vaig saber com s’havia d’interpretar aquell diàleg incoherent entre tots dos. A més a més, la presència d’un micròfon penjant al sostre pel qual parlaven a vegades encara ho enterbolia tot més.

Segurament l’obra ens vol transmetre la sensació de solitud, d’incomprensió i d’aïllament, però no cal tanta extravagància. Bàrbara Roig i Ramon Bonvehí, dos actors habituals de la companyia Retret Teatre, que dirigeix Ivan Padilla, van representar amb molta convicció i convenciment els seus papers, van donar-ho tot en la seva interpretació, però això no afegeix mèrits a un text críptic que a mi em va deixar freda.

Títol: Hivern
Autor: Jon Fosse
Traducció, direcció i dramatúrgia: Ester Roma Calle
Intèrprets: Bàrbara Roig, Ramon Bonvehí
Espai: Versus Teatre
Dates: del 15 d’octubre al 2 de novembre

Valoració: 2.5/5

Font: Teatre Barcelona

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Harding i Lewis, l’apoteosi total a l’Auditori

El concert d’ahir va ser impressionant, estratosfèric, apoteòsic. M’agrada ser ponderada en les meves valoracions, però el Beethoven i el Mahler que vam sentir ahir a l’Auditori en la interpretació de Paul Lewis, Daniel Harding i l’Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia va ser inigualable, ens va fer vibrar des de la primera nota i ens va fer tocar l’inefable amb els dits.

A la primera part va sortir una orquestra de dimensions modestes per interpretar el tercer concert per a piano de Beethoven. Harding, amb partitura, va dirigir amb elegància i una gran precisió. El so de l’orquestra va ser sobri, a vegades sec, especialment el metall i la percussió, i el resultat va ser un Beethoven no tan melós com estem avesats a sentir, sinó més auster, però brillant i molt convincent. L’orquestra va acompanyar i es va compenetrar magníficament amb Paul Lewis, que va fer una interpretació meravellosa del concert. Lewis, que jo havia vist un parell de vegades en solitari, era el primer cop que el veia amb orquestra, i és un pianista que com més el sento més m’agrada. És un intèrpret d’estil absolutament clàssic, amb un so nítid i diàfan, però que alhora desprèn una gran emotivitat i una aura de bellesa que el fan únic. Va brillar especialment en el primer i el tercer moviment, en el segon li va faltar un punt d’intensitat pel meu gust, però en conjunt va ser una execució impol·luta del concert. Ja friso per tornar-lo a veure l’any vinent acompanyant el tenor Mark Padmore en La bella molinera.

La segona part va ser totalment diferent, és clar. Va sortir una orquestra molt més nodrida i Harding va dirigir sense partitura. Va sonar completament diferent de com ho havia fet en Beethoven i no tan sols perquè hi hagués molts més músics a l’escenari. La corda va brillar tothora i en cap moment no es va veure eclipsada pel metall o la percussió. Les diferents seccions de vent es van sentir i distingir de manera del tot nítida, immaculada i en cap moment no van sonar amb estridència. En conjunt, l’orquestra va sonar com un sol cos, però amb una distinció molt clara de cada secció, gairebé com si la música que produïa es pogués tocar amb els dits. La precisió va tornar a ser la marca de Daniel Harding, que va donar totes les entrades molt clares i se li va notar un domini absolut de la simfonia “Tità”. És especialment rellevant que el metall no va fer ni una sola fallada i trompetes, trompes, trombons i tuba van brillar de manera resplendent. No és fàcil fer sonar amb tanta exactitud i pulcritud una orquestra tan nodrida, i Harding ho va aconseguir amb escreix. Va ser un Mahler que deixarà petjada durant temps.

Recordo quan Daniel Harding va venir, fa uns anys, al Palau, al capdavant de la London Symphony Orchestra, i ja aleshores em va captivar, tant ell com l’orquestra. En aquesta ocasió ha vingut al capdavant de l’orquestra de la qual és director titular, la Simfònica de Ràdio Suècia. Ignorava que hi havia orquestres tan meravelloses als països escandinaus, i és que es pot posar ben bé al costat de la del Concertgebouw d’Amsterdam o de la Filharmònica de Viena.

Programa del concert: Beethoven, concert per a piano núm. 3 en do menor, op. 37; Mahler, simfonia núm. 1 en re major, op. 66, “Tità”
Intèrprets: Paul Lewis, piano; Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia
Director: Daniel Harding
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 23 d’octubre

Valoració: 5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Una Traviata descafeïnada al Liceu

Feia més de dotze anys que La Traviata no es representava al Liceu, cosa estranya en una òpera tan popular. Malgrat la meva predilecció per l’òpera germànica, La Traviata m’agrada molt perquè té un argument senzill, una música incisiva i diàfana, i sobretot, un segon acte meravellós i corprenedor. Ara bé, La Traviata que hem vist al Liceu deixa un regust no gaire dolç.

Vaig optar per sentir el repartiment encapçalat per Elena Mosuc i Àngel Òdena. El tenor que havia de completar el trio protagonista, Michael Fabiano, va cancel·lar, com ja és habitual al Liceu, i va ser substituït pel mediocre Leonardo Capalbo. El gran triomfador de la nit va ser, sense cap mena de dubte, Àngel Òdena, que amb una gran presència escènica i una veu gran i ampla, va fer un Germont imponent i espectacular. Amb el pas dels anys Òdena ha millorat moltíssim, ha polit la tècnica i la línia de cant, que tot i no ser del tot perfecta, és molt elegant. Som davant d’un baríton verdià en tota regla, gosaria dir que és l’hereu de Joan Pons.

Elena Mosuc va ser una Violetta irregular. És una bona soprano, però té moltes limitacions. La veu és petita, els aguts justegen i no té legato. Això va fer que el primer acte fos molt discret, amb un “È strano” deficient que va fer patir els qui l’escoltàvem atentament. Al segon acte tot va canviar. En el duo amb Germont va estar molt convincent i va mostrar una bona línia de cant, que es va confirmar al tercer acte amb un “Addio del passato” ben cantat i molt emotiu. Definitivament, Mosuc no és una soprano lleugera.

Qui va contribuir a abaixar ostensiblement la qualitat de la funció va ser el tenor Leonardo Capalbo. Té una tècnica deficient que no li permet abordar els aguts sense escanyar-se, no té cap línia de cant, fa les frases soltes i a més, la dicció és molt defectuosa (moltes e les fa a, per exemple, diu univarso en comptes d’universo).

L’orquestra no va sonar malament, però va haver-hi moltíssims desajustos amb els cantants, els uns i els altres massa vegades van anar desquadrats. M’imagino que faltaven assajos. Evelino Pidò va dirigir de manera discreta, no ens va fer vibrar, i van ser notòries algunes desafinades de Mosuc i de Capalbo en relació amb l’orquestra, així com també desajustos de velocitat tant de l’un com de l’altre (ella per massa ràpid, ell per massa lent) amb l’orquestra. La manca de precisió va ser la tònica dominant.

La posada en escena va ser molt negra, però també molt bonica. Simbòlicament, l’escenari era la làpida de Violetta Valéry, com es llegia a l’epitafi Ici répose Violetta Valéry, que omplia tot el sòl. El mobiliari, el cortinatge i els vestits eren preciosos, però massa negres per al primer acte, que és una festa plena d’alegria i de disbauxa. Gairebé semblava una festa gòtica. Però David McVicar sempre cuida molt l’aspecte estètic de les produccions, i així va ser en aquesta Traviata amb moltes ombres i algunes llums.

Títol: La Traviata
Autor: música de G. Verdi; llibret de F. M. Piave
Intèrprets: Elena Mosuc (Violetta); Leonardo Capalbo (Alfredo); Àngel Òdena (Germont); Gemma Coma-Alabert (Flora); Miren Urbieta Vega (Annina); Jorge Rodríguez-Norton (Gastone); Toni Marsol (Baró Douphol); Marc Canturri (Marquès d’Obigny); Iosu Yeregui (Doctor Grenvil); Josep Lluís Moreno (Giuseppe); Miquel Rosales (criat de Flora); Gabriel Diap (comissionat)
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Evelino Pidò
Director d’escena: David McVicar
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 21 d’octubre

Valoració: 2.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

A la vora de l’aigua

Sóc una gran entusiasta del teatre dins el teatre, com de la literatura dins la literatura. Tant una cosa com l’altra són un joc de miralls molt atractiu i intel·lectualment molt estimulant que ens transporta a realitats gairebé paral·leles. Això és exactament el que passa a A la vora de l’aigua, de la companyia belga La Fabrique Imaginaire, integrada pels dramaturgs Ève Bonfanti i Yves Hunstad. Amb només una taula verda i dues cadires com a escenografia, els dos actors-autors ens expliquen una història dins la història.

La funció s’inicia en un moment indefinit de manera informal i veiem els autors, que parlen de l’obra que han escrit i que estan a punt de començar a assajar. Però al cap d’una estona es converteixen en els actors d’aquesta obra, de la qual fan tots els personatges indistintament. Es tracta d’una comèdia bucòlica i naïf de la qual interpreten una escena que passa en un prat a la vora de l’aigua. L’aigua del llac és l’espai on hi ha assegut el públic real.

El joc de miralls és original i divertit. A la primera part tenen més protagonisme els autors, que reflexionen sobre l’escriptura teatral, l’obra que han escrit i que encara volen polir, i sobretot, les didascàlies —en diríem les acotacions. A la segona part els autors desapareixen gairebé del tot i veiem l’escena final de l’obra. Però tot plegat passa de manera continuada, sense talls, amb el flux de text molt ben enllaçat.

Francesc Garrido i Alícia González Laá són els autors-actors. A ell se li nota molt d’ofici, ja que actua amb una gran naturalitat i ens fa molt còmode i real el personatge. En canvi, Alícia González Laá, tot i l’esforç visible que fa, es veu encarcarada, amb expressions facials postisses que no arrodoneixen la seva interpretació, com sí que passa amb la de Garrido. Ara bé, hi ha bona química entre tots dos i sumat a un text altament estimulant, A la vora de l’aigua esdevé una obra molt recomanable, amb direcció d’Emilià Carilla, al Teatre Akadèmia.

Títol: A la vora de l’aigua
Autors: Ève Bonfanti i Yves Hunstad
Traductora: Margarida Trias
Director: Emilià Carilla
Intèrprets: Alícia González Laá, Francesc Garrido
Espai: Teatre Akadèmia
Dates: de l’11 d’octubre al 2 de novembre

Valoració: 4/5

Font: Teatre Barcelona

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Kavakos i Wang interpreten Brahms

Enguany és la segona vegada que s’han programat les tres sonates per a violí i piano de Brahms en un concert al Palau de la Música. L’anterior va ser en la interpretació excelsa que en van fer els germans Sergey i Lusine Khachatryan, que ens van deixar amb la boca oberta perquè allò va ser la perfecció absoluta. En l’ocasió present els intèrprets van ser els aclamats Leonidas Kavakos al violí i la pianista xinesa Yuja Wang, que ha vingut un parell de vegades en solitari al Palau. Personalment és una intèrpret que trobo caòtica perquè treu un so confús i poc precís i em deixa més aviat freda.

La cambra no és música per a una suma de genis, sinó que allò que necessita i la fa única és la compenetració total i l’harmonia absoluta entre tots els integrants del conjunt que sobrepassi els egos personals. Seria molt injust afirmar que això és el que va passar amb Kavakos i Wang, però és cert que si bé Kavakos va fer gala d’un so extraordinari i un domini absolut de l’instrument, Wang va arraconar el seu estil personal i es va limitar a fer d’acompanyant. És a dir, que especialment la primera sonata, no semblava una peça per a violí i piano, sinó una obra per a violí amb acompanyament de piano.

Vaig quedar realment impressionada per Kavakos, que no havia sentit mai ni en disc ni en directe. Toca amb un estil elegant, intens, ple de matisos i amb un so a la corda, brillant i esplèndid. Fins i tot vaig mirar a la biografia que consta al programa de mà si toca amb un stradivarius, un guarnieri o algun instrument semblant, però no en deia res. La tècnica, el so i l’estil de Kavakos van ser extraordinaris des de la primera nota que va tocar.

Yuja Wang, en canvi, que quan toca sola és força espectacular, al costat de Kavakos va ser molt discreta. És una bona pianista amb un estil discutible, però que ahir va deixar de banda. Una sonata per a violí i piano és una obra perquè tots dos instruments toquin i es llueixin en igualtat de condicions, però la impressió que van fer és que Wang es limitava a acompanyar Kavakos. No va ser un diàleg, sinó un monòleg amb acotacions. La tercera sonata, la més reeixida de les tres, va ser on Wang va emergir i es va fer notar. Especialment en els trossos on el piano tocava sol, per fi vam poder sentir l’estil i el caràcter de Wang, tot i que força mitigat. Kavakos no va deixar d’eclipsar-la en cap moment, però en aquesta tercera sonata van tocar més com a iguals.

Va ser un bon concert amb un programa ambiciós, amb una interpretació molt bona però desigual. A parer meu, Wang no ha trobat encara el to per abordar la música de cambra que no sigui per a piano sol. Kavakos pot fer el que vulgui perquè va sobrat de tot.

Programa del concert: Brahms, integral de les sonates per a violí i piano
Intèrprets: Leonidas Kavakos, violí; Yuja Wang, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 20 d’octubre

Valoració: 4/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

L’octet de Mendelssohn a l’Auditori

Mendelssohn és un dels meus compositors de capçalera des de sempre, però des que aquest proppassat setembre vaig visitar-ne la casa a Leipzig, i també la Gewandhaus, per mi ha pres una significació més especial. El seu famós octet, tan poc interpretat, és una veritable meravella i una peça d’orfebreria que vam tenir l’ocasió de sentir a la Sala Oriol Martorell en la versió de dos quartets catalans joves i excel·lents en el marc de la nova temporada de cambra, que promet molt.

Tots dos quartets, un de més jove i un de no tant, toquen a un nivell d’excel·lència molt remarcable. Primer va ser el Quartet Gerhard, integrat per tres nois i una noia que no devien arribar a la trentena, que va interpretar el quartet núm. 3 op. 18 de Beethoven. Amb una afinació perfecta i una gran compenetració entre tots quatre, van executar una interpretació més que reeixida. Tot i que els falta un punt de maduresa per acabar de tocar ben compenetrats del tot, el so va ser generós, brillant i ple de matisos. Només el quart moviment se’ls va descontrolar un xic i en alguns moments els instruments no s’acabaven de distingir prou, però això són minúcies que no resten ni un bri de bona feina per part del Quartet Gerhard.

Després va sortir l’Alard Quartet, amb membres més veterans, amb un so més incisiu i amb més maduresa interpretativa, que van executar els cinc moviments dels Etüden nach Kreutzer del compositor català Jordi Cervelló. Tot i que sóc força reticent a la música més rabiosament contemporània, he de dir que aquesta obra em va impressionar per la seva força trencadora i la seva valentia. Requereix uns intèrprets molt experts i amb un gran domini dels instruments. L’Alard Quartet va executar l’obra amb una gran seguretat i els quatre músics van demostrar una harmonia perfecta que es va traduir en un so brillant, ara dolç ara dur, que requereix a cada moment la peça de Cervelló.

A la segona part del concert va venir l’esperat octet. Els vuit músics van seure en una disposició semicircular, liderats pel primer violí de l’Alard Quartet. De seguida vam començar a notar com la genial música de Mendelssohn ens entrava i ens corria per les venes. L’octet, la formació màxima en música de cambra, ja voreja el límit d’una orquestra reduïda perquè el so de vuit instruments de corda fregada és molt intens i compacte i els dos quartets van tocar de manera perfectament harmònica, fent-se notar cadascun, però mai de manera excessiva. Era palès el lideratge absolut del primer violí, mentre els altres instruments li feien ara el contrapunt, ara l’acompanyament. Si bé en el primer moviment va haver-hi uns petits desajustos d’intensitat entre els instruments que difuminaven el so, el tercer i el quart van ser absolutament genials i brillants i el concert es va cloure amb una apoteosi sonora que va arrencar els aplaudiments més entusiàstics per part d’un públic entregat.

Però el que més em va agradar del concert no van ser les obres, sinó veure que Catalunya s’està convertint en un país punter en música de cambra. A l’estela del Quartet Casals, ja reputadíssim avui dia, van sorgint noves formacions joves d’un nivell excel·lent i altament competitiu. El país, doncs, dóna músics molt bons. A veure si això propicia la futura aparició d’orquestres a la mateixa altura d’aquestes formacions cambrístiques.

Programa del concert: Beethoven, Quartet núm. 3, op. 18; CervellóEtüden nach KreutzerMendelssohn, Octet en mi bemoll major, op. 20
Intèrprets: Quartet Gerhard, Alard Quartet
Espai: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 18 d’octubre

Valoració: 5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Farnace, per fi Vivaldi al Liceu

No n’estic del tot segura, però diria que és la primera vegada a la història que al Liceu s’hi fa una òpera de Vivaldi, encara que sigui retallada i en versió de concert -cosa que a mi ja m’agrada. Certament, Vivaldi no és un compositor conegut per les òperes, però els darrers anys que el segell discogràfic francès Naïve està enregistrant tota la producció del compositor venecià, han sortit a la llum una gran quantitat de títols d’una gran bellesa com GriseldaTito ManlioOttone in VillaFarnace. Més enllà de les grans àries de coloratura més conegudes, en bona part per la difusió que n’ha fet la sempre estupenda Cecilia Bartoli, les òperes de Vivaldi són una joia preciosa per assaborir lentament.

Jordi Savall, un dels millors especialistes mundials en la música del barroc, va oferir un Farnace irregular, però sobretot, massa retallat. Le Concert des Nations, integrat en aquesta ocasió per disset músics, va sonar de manera esplèndida, amb aquell so característic del barroc, sec i sobri, però amb una gran elegància, com és costum en Savall. Potser l’única cosa que hi podríem trobar és que Savall va interpretar Vivaldi a la manera del barroc francès, d’estil més cortesà i sofisticat que el barroc italià, que és estripat, abrupte i amb contrastos molt marcats. Però és una qüestió de matís, potser molt personal, que no enterboleix gens una interpretació orquestral molt autèntica i aconseguida.

La part vocal no va ser tan brillant. Començant per un Furio Zanasi que ja es va anunciar que cantaria indisposat, el personatge de Farnace va ser gris i va passar ben desapercebut, i si tenim en compte que té l’ària més esplèndida i arravatadora de l’òpera, “Gelido in ogni vena”, va ser bastant desafortunat (per a mi especialment, perquè aquesta és l’única ària que coneixia de l’òpera, en la versió que en fa Bartoli a l’àlbum dedicat a Vivaldi, que posa la pell de gallina). Les intèrprets que van destacar notablement per damunt de la resta van ser la contralt Sara Mingardo com a Tamiri i la soprano Adriana Fernández com a Berenice, totes dues amb veus molt boniques, molt ben projectades, amb molta elegància i un bon domini de l’estil barroc. Marina de Liso i Marie-Claude Chappuis van passar sense pena ni glòria.

Esperem que aquest Farnace no sigui flor d’estiu i que es facin altres vivaldis, encara que sigui amb comptagotes. I si no és al Liceu, que sigui al Palau o a l’Auditori.

Títol: Farnace
Autor: Antonio Vivaldi
Intèrprets: Furio Zanasi (Farnace), Sara Mingardo (Tamiri), Adriana Fernández (Berenice), Marina de Liso (Pompeo), Marie-Claude Chappuis (Selinda)
Le Concert des Nations
Director: Jordi Savall
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 16 d’octubre

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Pensaments secrets

Vaig tenir ganes de veure Pensaments secrets des que vaig saber que es faria a la Sala Muntaner per molts motius: perquè David Lodge és un autor que m’agrada molt, perquè Mercè Pons i Àlex Casanovas més enllà de dues cares conegudes són dos grans actors i perquè la Sala Muntaner gairebé sempre l’encerta en les obres que programa. Val a dir que totes les meves expectatives es van complir amb escreix. Amb una escenografia del tot minimalista, Pons i Casanovas aconsegueixen crear i recrear l’atmosfera d’una bombolla on només viuen ells dos dins el marc d’un campus universitari.

L’obra és un diàleg constant entre una novel·lista i un científic sobre l’origen de la consciència i les emocions, sobre ciència i religió, però especialment sobre la matèria de què estem fetes les persones. Pensaments secrets fa referència a allò no tangible de l’ésser humà, allò que produeix la seva ment, la seva consciència o la seva ànima. La novel·lista sap que és un misteri deliciosament indesxifrable, mentre que el científic està convençut que només calen més anys de progrés en la ciència per arribar a copsar quines combinacions químiques i sinapsis produeixen cada emoció concreta que fa reaccionar els humans d’una manera o d’una altra. Però enmig d’aquesta conversa, llarga i interrompuda, entre tots dos sorgeix del desig.

David Lodge ha bastit un text perfecte que escodrinya amb elegància i precisió l’ànima humana, i més concretament, la de dos intel·lectuals que es deixen endur pel torrent de les emocions. Mercè Pons és l’escriptora fràgil però realista, i Àlex Casanovas el científic convençut però hipòcrita que serà incapaç d’explicar-se a si mateix els seus sentiments. Hem de felicitar també Lluís Soler en el seu debut com a director, perquè l’obra és rodona des de tots els punts de vista.

Títol: Pensaments secrets
Autor: David Lodge
Traductor: Llorenç Rafecas
Direcció i adaptació: Lluís Soler
Intèrprets: Àlex Casanovas, Mercè Pons
Espai: Sala Muntaner
Dates: del 17 de setembre al 26 d’octubre

Valoració: 5/5

Font: Teatre Barcelona

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Strauss i Mahler al Palau de la Música

El concert de la Budapest Festival Orchestra del cicle Palau 100 venia amb un programa absolutament llaminer com el caramel més dolç: les quatre últimes cançons d’Strauss, les cançons d’un camarada errant i la quarta simfonia, de Mahler. Uns dies abans del concert van canviar la soprano, que havia de ser Christine Schäffer, i van fer venir la sueca Miah Persson, que ens havia deixat un gust de boca deliciós com a Poppea (Liceu) i com a Pamina (Palau 100). Val a dir, però, que les quatre últimes cançons de Strauss no estan escrites per a soprano lleugera, sinó que requereixen una veu versàtil però ampla, avellutada, que sàpiga donar tots els matisos tant al registre greu com a l’agut. Miah Persson és una soprano meravellosa amb una veu avellutada i preciosa i una tècnica perfecta, però en l’execució d’aquests Lieder li va mancar amplitud vocal, hi faltava gruix que fes aquell coixí de vellut que requereix la partitura. La veu ha s’ha d’amalgamar amb l’orquestra com un sol ésser, i una soprano lleugera no pot assolir-ho. Va ser una llàstima no dur una soprano spinto per fer aquestes peces.

Després van venir les esplèndides cançons d’un camarada errant de Mahler, interpretades pel baríton grec Tassis Christoyannis, un cantant correcte però molt mancat de frasseig, element indispensable en la interpretació de Lied. A més a més, la veu era petita i quan volia apujar la intensitat se li notaven les limitacions. Es tracta de quatre cançons ben diferents entre si que transmeten les emocions més íntimes d’un home, però la interpretació de Christoyannis va ser freda i mancada d’emoció. Tot i que la veu és bonica i té una bona línia, no és emotiu ni càlid i això va desmerèixer força l’obra mahleriana.

El plat fort del concert va venir a la segona part, amb la quarta simfonia de Mahler, on vam poder sentir l’orquestra sola i vam poder apreciar que té una secció de corda meravellosa amb un so brillant i avellutat que sembla una carícia a la pell. On més es va notar va ser especialment al tercer moviment de la simfonia, el Ruhevoll. Potser l’única cosa que es podria retreure a la direcció d’Ivan Fischer és que la secció de vent fusta sobresortia massa en alguns moments puntuals. Ara bé, l’orquestra té un so esplendorós i exuberant, diàfan i pletòric, però en cap cas sobredimensionat. Va ser un Mahler de vellut que feia somniar i el punt culminant va ser la reaparició de Miah Persson en el quart moviment, on va sumar la seda de la seva veu a la de l’orquestra en una conjunció perfecta. Persson va fer gala d’una tècnica perfecta i d’un estil elegant i depurat que la fan òptima per al repertori de concert.

El colofó final va ser estrany i deliciós alhora. En comptes d’oferir una propina instrumental, els músics de la Budapest Festival Orchestra, dirigits novament per Ivan Fischer, van cantar “El cant dels ocells”, amb la partitura a la mà. Va ser un final meravellós per a un somni que ens va fer enlairar tot el vespre.

Programa del concert: Strauss, Quatre últimes cançons; Mahler, Cançons d’un camarada errant; Simfonia núm. 4 en Sol Major
Intèrprets: Miah Persson, soprano; Tassis Christoyannis, baríton; Budapest Festival Orchestra
Director: Ivan Fischer
Espai: Palau de la Música Catalana
Data: 14 d’octubre

Valoració: 4/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Sunset Park al teatre

A vegades és complicat portar una novel·la al teatre, sobretot si l’acció passa en molts escenaris diferents i hi ha més d’una subtrama. Aquest és el cas de Sunset Park, de Paul Auster. Tot i que és ben lícit que un dramaturg adapti una novel·la per a teatre com millor li sembli i que en tregui trossos a l’hora de dramatitzar-la, a parer meu, Sunset Park no és precisament la millor novel·la per dur al teatre. Dividida clarament en tres parts que passen en dos escenaris del tot diferenciats, Ivan Padilla ha optat per mostrar-nos només la primera part i la tercera, i la segona ens l’ha anat mostrant a través de veus en off. Qui no hagi llegit la novel·la d’Auster potser veurà una obra rodona, però havent-la llegit, grinyola una mica. Cal reconèixer l’esforç d’Ivan Padilla per aquesta adaptació prou entenedora, però a vegades un pèl confusa.

Quatre artistes joves amb talent i pocs diners viuen en una casa ocupada a Sunset Park, un dels quals és el protagonista, Miles Heller, que amaga un secret que el traumatitza i el distancia d’un pare ric que el podria ajudar. Sunset Park s’emmarca en la crisi econòmica actual, però això és només el rerefons de l’obra, que pivota al voltant dels dubtes i els sentiments del protagonista. A través seu coneixem els altres ocupants de la casa i la seva xicota, que estima amb bogeria. Tots ells tenen escenes individuals que enriqueixen el text i li donen profunditat. Aquesta part Ivan Padilla l’ha resolt molt bé en l’espai minúscul del Teatre Gaudí.

Els actors de la companyia Retret Teatre, que ja vam poder veure l’estiu passat a Oceà d’Alessandro Baricco, donen vida als personatges d’Auster amb credibilitat en un escenari minúscul aprofitat al màxim on a vegades es confonen les diferents escenes. En definitiva, el Sunset Park obra de teatre és una peça de text i de personatges, on les accions i els escenaris queden difuminats. Si heu llegit la novel·la, l’adaptació teatral us quedarà curta, i si no l’heu llegida, en gaudireu molt.

Títol: Sunset Park
Autor: Paul Auster
Traductor: Albert Nolla
Adaptació i direcció: Ivan Padilla
Intèrprets: Dani Ledesma, Bàrbara Roig, Ramon Bonvehí, Lara Díez, Francesca Vadell, Maria Clausó, Ivan Padilla
Espai: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: del 5 de setembre al 12 d’octubre

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Woyzeck

Enguany se celebra el bicentenari del naixement de Georg Büchner, un dramaturg important del qual, ho he de reconèixer, no tenia gaire notícia. Bàsicament només en coneixia Woyzeck, i encara per l’òpera gairebé homònima que en va fer Alban Berg que no pas per la peça en si mateixa. Tot i que per ser del tot sincera, mai no he sentit el Wozzeck de Berg perquè la música posterior a R. Strauss no m’agrada. En qualsevol cas, aquest any hem pogut veure a Barcelona dos muntatges de Woyzeck: aquest de la Beckett i un de format molt més reduït (només dos actors que feien tots els papers) al Tantarantana.
Woyzeck és una obra molt dura pel que diu i pel que representa. Un home jove i pobre, soldat de l’exèrcit alemany, és sotmès a un procés gradual de deshumanització física i moral que el porta a l’aberració i al suïcidi. Però més enllà de la història personal de Franz Woyzeck, l’obra ens ensenya tot un fris de personatges que conformen un món corromput i esquerdat de dalt a baix on només primen valors abjectes com l’egoisme extrem, l’aprofitament de l’altre o la cobdícia. Büchner presenta un món sòrdid sense gens d’èpica amb personatges cruels i roïns, sense justícia i on impera la llei de la selva. Les humiliacions constants que rep el protagonista per part del metge, del capità i de la seva dona, de mica en mica li van llevant les forces, tant físiques com morals, i el deshumanitzen en tots els sentits de la paraula, ja que gairebé el redueixen a una pedra. El seu últim acte de rebel·lia, l’homicidi de la seva dona i el seu suïcidi, posen fi a una existència fosca, turmentada, desesperançada i cruel.
Woyzeck és la primera peça teatral en què els protagonistes són persones de la classe obrera i això és molt important, ja que fa canviar radicalment l’enfocament de l’escenari i els personatges que se’ns presenten. La misèria material i moral passa a ocupar el primer pla i el focus canvia. Però més enllà del missatge de denúncia, Woyzeck és una obra que avui dia encara té molta força perquè el text és fort, brillant, punyent i ple d’idees que mai no moriran com són la llibertat individual, l’explotació de l’home per l’home, i sobretot, la dignitat humana. I encara Büchner gosa tractar un tema estretament lligat amb l’eclosió de les ciències al segle XIX com és la part fosca del progrés científic: fins a on s’ha d’arribar en els experiments per contrastar teories i verificar hipòtesis? Per tot això Woyzeck és un text que sempre ens interpel·larà, per la seva força argumental i per la seva duresa.
L’adaptació que n’ha fet Marc Rosich per a la Sala Beckett i els actors de la companyia Parking Shakespeare han sabut copsar molt bé el missatge de Büchner. Han optat per un escenari completament despullat on només hi havia els actors i la força del text. Personalment no m’entusiasmen els escenaris despullats, però quan un text té aquesta força demolidora, poca cosa cal més enllà d’uns bons actors. En aquest cas, han aconseguit transmetre la duresa de l’obra a través d’una sobrietat minimalista que em va agradar força.

Títol: Woyzeck
Autor: Georg Büchner
Versió i direcció: Marc Rosich
Intèrprets: Carles Gilabert, Ester Cort, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Adrià Díaz, Ariadna Matas, Santi Monreal, Ricard Sadurní
Espai: Sala Beckett
Dates: del 17 de setembre al 5 d’octubre

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

El Quartet Casals obre temporada a l’Auditori

Enguany l’Auditori ens ofereix una temporada de cambra molt potent farcida de conjunts d’alt prestigi amb una programació esplèndida. Per inaugurar-la, com no podia ser d’altra manera, s’ha comptat amb la formació resident, el Quartet Casals, que a hores d’ara ja té un nivell pràcticament estratosfèric en el món de la música de cambra. El programa que van oferir va ser, a més, molt llaminer, integrat per obres de Mozart i Haydn.
Sentir i gaudir de la música de cambra no sempre és fàcil i a vegades requereix un esforç per part de l’oïdor, ja que és una forma més selecta i més hermètica, com la poesia, en què costa d’endinsar-s’hi, però un cop l’escoltem i ens hi fiquem és d’una intensitat poc comuna. Ara bé, per arribar a aquesta sensació cal que els intèrprets siguin primeres espases, no dels seus instruments, sinó del conjunt. Quan sentim el Quartet Casals no sentim quatre excel·lents instrumentistes aïllats, sinó que hi percebem una unitat, un conjunt harmònic perfecte. El so que treuen és avellutat i matisat, hi distingim la veu de cada instrument, però alhora les notem cosides per un fil de seda que crea una unitat invisible. Fet i fet, només cal mirar les cares dels quatre músics quan toquen, es noten perfectament compenetrats, com si haguessin d’entrar en èxtasi alhora.
Durant tot el concert van tocar amb els arcs barrocs que fan servir en les obres anteriors a principis del segle XIX (no sabria dir ben bé on fan el tall per tocar amb els arcs moderns), i van tocar Abel Tomàs com a primer violí i Vera Martínez com a segon. A vegades intercanvien posicions, i diria que això també està en relació amb el canvi d’arcs, però no n’estic ben segura. Personalment, crec que Vera Martínez té més dots de lideratge i té un so més agut i intens per ser primer violí que no pas Abel Tomàs, però aquesta és una petita crítica que no ha d’enterbolir gens la sensació impressionant i meravellosa que em va quedar del concert del dia 7.
La primera peça que van tocar, cinc fugues de Bach arranjades per a quartet per Mozart, van sonar de manera greu, molt bachiana, on malgrat el vellut del so, es distingia cadascuna de les veus en cada fuga. En Haydn va canviar el so, que va ser brillant, i això va continuar amb els quartets de Mozart. Les fugues van ser un element present al llarg de tot el concert, i sempre es van distingir clarament cadascuna de les veus, sense que es perdés la unitat sonora del conjunt. El so de vellut del Quartet Casals ho embolcalla tot i la seva manera d’interpretar perfectament amalgamada és una meravella que en directe es multiplica. Fan que sembli fàcil allò que és dificilíssim d’aconseguir. Com a bis, sempre molt agraïts amb el públic, aquest cop van tocar una Fantasia de Purcell arranjada per a quartet de corda, plena de dissonàncies. Va ser una cloenda sublim per a un concert inaugural absolutament superb.

Programa del concert: Mozart, Cinc fugues per a quartet de corda (KV 405); Haydn, Quartet de corda en fa menor op. 20 núm. 5 Hob III; Mozart, Quartet de corda en fa major (KV 168); Adagio i fuga per a quartet de corda en do menor (KV 546); Quartet de corda en sol major (KV 387)
Intèrprets: Quartet Casals
Espai: l’Auditori
Data: 7 d’octubre

Valoració: 5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari