La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

“Llum de guàrdia”, de J. Manrique i S. Pompermayer

Ha començat la temporada teatral 2011-12 a Barcelona. Una de les primeres obres que s’hi pot veure, al Teatre Romea, és Llum de guàrdia, escrita a quatre mans pel nou director d’aquest teatre, Julio Manrique, i per Sergi Pompermayer. És una obra moderna, que pertany a aquell gènere estrany del teatre dins el teatre, ja que els personatges són actors que havien interpretat una obra al mateix Teatre Romea. Tot plegat, doncs, una redundància exquisida que es va bastint a base de gags la suma dels quals explica la història sencera en una seqüència temporal més o menys lineal.

L’obra és un pèl estranya i molt original, qualificatius que no tenen una connotació negativa. Al principi se’ns presenta un fet concret, la crema del Teatre Romea, i després la història avança set anys de cop, quan els personatges recorden què feien set anys abans. A través del relat de cada personatge l’espectador pot anar teixint el fil argumental que uneix totes les històries.

Així com el cinema ha canviat radicalment la manera d’escriure novel·les al segle XX, darrerament sembla que aquesta influència ha arribat al teatre. Les històries ja no són lineals sinó discontínues, i a la feina dels actors s’hi afegeixen projeccions cinematogràfiques i música. Tot plegat, podríem dir que apropa més el teatre a l’obra d’art total que era l’ideal dels modernistes.

Cal dir que, si bé al principi és una obra un xic difícil de seguir, per les giragonses argumentals que fa, aviat comencem a entreveure’n el fil i anem lligant les històries de cadascun dels personatges. Manrique i Pompermayer, doncs, aconsegueixen un bon resultat. La interpretació està a l’alçada de l’obra, amb el planter d’actors que acompanya habitualment Manrique: Mireia Aixalà, Cristina Genebat o Andrew Tarbett.

L’únic punt fosc que hi vaig trobar fou el català que fan servir els autors. Em sembla molt lícit que l’obra estigui escrita en un registre vulgar, emprant mots com ‘fill de puta’, ‘collons’ o ‘me cagon cony’, per citar-ne alguns, però no trobo bé que s’hi emprin barbarismes de l’estil ‘bueno’ o ‘vale’, i a més, de manera absolutament reiterada. I amb aquesta observació tornem a ser al cap del carrer: el teatre, com a expressió oral, ha de ser el reflex de la parla del carrer? Jo diria que sí i no, ha de ser-ne un reflex, però sublimat, perquè molts cops en la llengua oral diem frases inconnexes o mal construïdes, que cap dramaturg no posaria en boca d’un personatge. La clau és aconseguir un llenguatge que sembli natural però que sigui sempre correcte, independentment del registre que usi. Fer servir barbarismes no denota cap registre sociolingüístic; és simplement desdibuixar una llengua.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

“Nine and a half weeks”

Encara que pugui semblar estrany, mai no havia vist aquesta pel·lícula, que malgrat que tothom digui que és fluixa, a mi em va deixar un regust de tristesa i d’amargor que encara duc dins meu. Kim Basinger i un Mickey Rourke pletòric i guapíssim (per cert, què se n’ha fet d’aquella bellesa?), dirigits per Adrian Lyne, protagonitzen una tòrrida història de passió duta a l’extrem que acaba destrossant la dona. No hi ha argument, tot es redueix a una successió d’escenes eròtiques i a una pujada creixent de la tensió entre els dos protagonistes.

Dit així podria semblar fred, però és una pel·lícula trista, que indaga en els sentiments de la protagonista, maltractada psicològicament pel seu amant, que arriba a estimar bojament, sabent, però, que és un amor insà. Ell, inquietant i enigmàtic des del principi fins al final, roman insensible al patiment d’ella, i tan aviat la humilia com la tracta com a una reina. Rere seu, la dona comença a perdre la lucidesa i entra en una espiral de deliri que l’aboca a la bogeria, fins que al final pren la decisió de deixar-lo.

No em sembla una pel·lícula tan dolenta, si anem més enllà del voltatge eròtic. Tots dos protagonistes treballen molt bé i recreen uns personatges ben creïbles: un home cínic i una dona indecisa i submisa. La introspecció en la psicologia de tots dos em sembla molt bona.

A nivell formal, és una pel·lícula un pèl estranya, perquè sembla totalment dels anys ’70 (és de 1986) i en canvi, la banda sonora és totalment dels ’80. D’altra banda, Kim Basinger s’assembla (i recorda) moltíssim a Mia Farrow, la dona eternament indecisa. La recomano a tothom. Amb una història molt simple -una galerista d’art sensible s’enamora d’un agent de borsa cínic i comencen una relació passional que la duu a l’abisme emocional- i una interpretació magnífica de Basinger i Rourke, Adrian Lyne aconsegueix transmetre a l’espectador les sensacions de la protagonista i fer-li respirar la tristesa en què es mou tota la història, perquè tan bon punt veiem aparèixer Mickey Rourke amb la seva mirada perduda, sabem que la cosa no acabarà bé.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

El dret a la ignorància

No m’agrada repetir-me sobre el tema, però la situació lingüística a Catalunya fa unes giragonses tan esperpèntiques i ja han corregut tants rius de tinta, que, personalment, també vull posar-hi el meu granet de sorra. Em refereixo, òbviament, a la interlocutòria que ha emès el TSJC sobre la demanda de tres famílies que viuen a Catalunya per escolaritzar llurs fills en castellà.

Els arguments a esgrimir són clars i diàfans. Tenint en compte que una llengua no s’aprèn només a l’escola sinó també en l’ambient en què cada persona es mou, és evident que inundats com estem de mitjans de comunicació en castellà, es fa absolutament imprescindible que la llengua vehicular única a l’escola a Catalunya sigui el català. També és evident que si ens parem a analitzar quines famílies seran les que demanin l’escolarització de llurs fills en castellà seran precisament aquelles que més necessitarien que ho fossin en català. Ho demanaran perquè la seva llengua familiar és el castellà i veuen el català com una nosa que cal treure’s del damunt com si d’una berruga es tractés. Diuen que és un dret constitucional que el castellà també sigui llengua vehicular a l’escola a Catalunya.

Ara bé, si ens centrem en els resultats, que al capdavall és el que compta, tots sabem que els nens i nenes que surten de l’escola catalana dominen igual de bé o de malament les dues llengües (teòricament, a la pràctica em sembla que dominen més el castellà, però ara això no ve a tomb). Puc posar-me jo mateixa com a exemple. Vaig néixer a Barcelona el 1976, de mare catalana i pare gallec, a casa sempre hem parlat en català, a l’escola vaig fer totes les matèries en català, tant a la primària com a la secundària, llevat de les assignatures de llengua i literatura castellanes i la d’anglès; sempre m’he relacionat amb tothom en català, i el resultat és que parlo, llegeixo i escric amb gran correcció tant el català com el castellà.

El que m’agradaria en aquest apunt, perquè tot el que pugui argumentar jo ja ho ha argumentat aquests dies gent que en sap més, és transmetre l’aportació de tres persones importants que s’han pronunciat sobre el tema en algun moment del passat, no en referència, doncs, a aquest fet puntual. En primer lloc, un article que el professor Xavier Sala-i-Martín va escriure el 20 de novembre de 2008 a propòsit del text que Xavier Solano, aleshores delegat de la Generalitat al Regne Unit, havia enviat al setmanari The Economist pel reportatge que havia fet carregant contra les autonomies a l’Estat espanyol. Em va venir al cap de seguida així que va esclatar l’afer de la interlocutòria del TSJC, ja que Sala hi argumenta que el català en cap cas no és obstacle per a ningú a l’escola. A la tertúlia d’avui de RAC1 ha reblat el clau tot dient que el català no podrà ser la llengua vehicular de l’escola amb normalitat fins que Catalunya no assoleixi la independència, perquè tots els estats defensen la seva llengua amb ungles i dents. Espanya també.

En segon lloc, una petita conversa que el professor Josep M. Terricabras va tenir amb una senyora castellanoparlant que vivia a Catalunya i que li va etzibar que el català no es podia declarar obligatori perquè cal deixar llibertat als ciutadans per triar la llengua en la qual volen expressar-se. Aleshores Terricabras, murri com és, li va respondre que ella quantes llengües parlava. La senyora li va dir que una i ell va reblar: “doncs així vostè no té cap llibertat per triar res; jo, en canvi, que parlo sis llengües, sí que tinc llibertat d’elecció”.

La darrera referència, un article que Quim Monzó va escriure fa molts anys a propòsit de les associacions i plataformes que en una època van sorgir en “defensa” del bilingüisme a Catalunya, tipus Asociación por la Tolerancia o Convivencia Cívica Catalana. Monzó argüia que, sota l’aparença de la defensa del bilingüisme, el que en realitat defensaven tota aquesta gent era el dret d’ignorar el català, perquè ells eren a Espanya, on l’idioma oficial és el castellà, i no se sentien ni obligats ni necessitats d’aprendre cap altra llengua. Però clar, en aquest cas tornem a ser al cap del carrer. Qui són els bilingües? Òbviament, els catalanoparlants. Però és estèril seguir parlant d’això. Com deia Giordano Bruno, per més que rentem el cap al ruc, seguirà igual de brut.

“Spooks”

El darrer any m’he afeccionat a les sèries de televisió, especialment les americanes, però cal dir que també n’hi ha de britàniques de la mateixa qualitat, com és el cas de Coupling o de Spooks. Sense ser crítica de cinema ni menys encara, de televisió, en aquest espai m’agradaria comentar les sèries que veig i que m’agraden o que no m’agraden. De fet, és l’única cosa que veig a la televisió.

Així doncs, estreno la secció amb Spooks, la sèrie de la BBC que gira al voltant de les trifulgues de l’MI5, el servei d’intel·ligència britànic. El crític televisiu -aquest sí, de debò- Toni de la Torre, que podeu escoltar cada divendres al “Món a RAC1”, però, això sí, aneu equipats amb paper i llapis, sempre diu que Spooks és la 24 britànica, i havent-ne vist la primera temporada, li dono la raó. Malgrat que la concepció és totalment diferent, la temàtica i la manera de fer interactuar els personatges són les mateixes: es tracta d’agents del servei de la intel·ligència que han d’espiar l’enemic per arrabassar-li alguna arma.

Spooks és una sèrie de David Wolstencroft, la primera temporada de la qual té només sis capítols, mentre que la resta en tenen deu. M’imagino que devien voler fer una prova per veure com responia l’audiència. He llegit a la pàgina de la BBC que aquesta tardor n’emetran la desena temporada, que serà l’última. El primer capítol de tots, certament, no convida a gaires il·lusions, ja que és més aviat pobre i simple, però a partir del segon, la cosa es complica i s’anima, apareixen enemics nous i els protagonistes arriben cada vegada a situacions més límit. A més a més, és una sèrie a través de la qual veiem el Londres d’avui, que segueix el vers de Foix: “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Al costat dels edificis més moderns i més sofisticats tecnològicament hi tenim el rerefons d’una ciutat clàssica, victoriana, però plena de vida. Aquest contrast, que també podem observar a Sherlock, òbviament, no es dóna en les sèries nord-americanes com 24 o com Alias.

A la primera temporada de Spooks hi veiem les peripècies de tres agents joves que sempre han d’adoptar identitats falses i amagar la seva vida veritable de la família per tal de perseguir els enemics diversos que es van trobant. Tant Spooks com 24 són dos clars exponents de sèries postguerra freda. L’enemic ja no és el comunisme sinó el terrorisme internacional, que principalment prové d’algun país àrab. El mal adquireix una complexitat més gran que fa que els serveis d’intel·ligència s’hagin de sofisticar més per tal d’arribar a tot arreu, perquè qualsevol enemic té un gran domini de les noves tecnologies i de les xarxes informàtiques.

Spooks, doncs, és una sèrie altament recomanable, que crea addicció, amb banda sonora de Jennie Muskett, d’aquelles que queden gravades al cervell i que van ressonant-hi dins després de tancar el televisor.