La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

M.A.R.I.L.U.L.A.

Una de les primeres obres que ens presenta la temporada teatral d’enguany és un autèntic plat fort. M.A.R.I.L.U.L.A. és un monòleg de l’autora grega Lena Kitsopoulou, que retrata una dona dels nostres dies, jove i immersa en una crisi existencial. Però que ningú no s’espanti perquè no és un text profund ni abstrús, sinó una comèdia divertida en molts moments. Defuig completament la voluntat de transcendència i a través d’explicacions espontànies i còmiques de la protagonista sobre el seu estat d’ànim ens anem fent a la idea de la buidor vital que nota perquè sent que té tot el que és materialment factible que tingui, però no és feliç i es fa preguntes.

La música hi té un paper important perquè cada cançó és un punt de referència de l’estat d’ànim a què aspira la protagonista. A més a més, també és un contrapunt molt còmic que trenca el monòleg i el fa avançar cap a d’altres temes. I la veritat, veure i sentir Mònica Glaenzel cantar i ballar de manera expressament amateur és divertidíssim, especialment a la cançó de Queen I want to break free. És una dona que es riu de si mateixa i de les seves misèries, i això la fa més propera a nosaltres.

Amb M.A.R.I.L.U.L.A. (que no és el nom de la protagonista, sinó el d’una pastilla), Glaenzel broda un paper de dona normal que aborda en clau de comèdia, i Josep Maria Mestres dirigeix una obra deliciosa que no ha calgut adaptar gaire al context català, com va dir la mateixa Glaenzel, amb una escenografia mínima on el mirall esdevé el reflex de la vida i de la mort, i és que la vida en el més enllà és tan divertida com la del més ençà perquè les persones són les mateixes. Absolutament recomanable.

Títol: M.A.R.I.L.U.L.A.
Autora: Lena Kitsopoulou
Traductor: Joan Sellent
Adaptació: Joan Sellent, Josep Maria Mestres, Mònica Glaenzel
Director: Josep Maria Mestres
Intèrpret: Mònica Glaenzel
Espai: La Seca-Espai Brossa (Sala Joan Brossa)
Dates: del 9 de setembre al 12 d’octubre

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Viure sota vidre

Viure sota vidre és una obra bastant estranya construïda a base de frases tallades que no camina i que no resol. Tres amics que no es veien fa anys es retroben per passar una nit en un hotel. A mesura que la història avança anem sabent que dos d’ells havien estat parella en el passat. En el present tots tres es troben tallats i cohibits i no gosen dir-se el que pensen. L’obra es compon de silencis i d’interrupcions més que de frases amb significat. Suposadament, aquests elements han de plasmar la incomunicació que senten els tres personatges, però a mi em va semblar més un text mal escrit que cap altra cosa.

Admeto que tant en teatre com en literatura m’agraden les històries narratives amb plantejament, nus i desenllaç, amb un discurs intel·ligible encara que sigui subliminal, però Viure sota vidre no és una obra narrativa ni té discurs. Quan en una història de ficció hi ha salts endavant i endarrere en el temps hi ha elements de la trama que al principi desconeixem i que anem descobrint al mig o fins i tot al final de l’obra, però en aquest cas no hi ha elements per descobrir perquè l’obra és poca cosa més que un bluf.

He llegit que és precisament a partir de les frases trencades i constantment interrompudes que es dibuixen els personatges i la incomunicació en què es troben, però jo no em sé empassar aquesta explicació. No és creïble. I a banda de l’escriptura tallada, la història no és narrativa perquè no avança (ni tampoc retrocedeix), sinó que va fent voltes i més voltes sobre el mateix eix, no camina, no es belluga i es fa exasperant i molt avorrida. De tant en tant els personatges fan discursos amb contingut més o menys ideològic que no vénen a tomb de res i que no sabem quin paper fan a l’obra.

Viure sota vidre és una obra mal escrita (encara que sigui fet a propòsit), però sobretot, buida de contingut. Això no permet el lluïment dels actors de la companyia LaCosa, que jo no havia vist mai, i que em van sorprendre molt gratament, especialment Jordi Llovet, que aconsegueix fer el personatge més creïble dels tres. Míriam Escurriola i Mireia Pàmies s’hi esforcen, però no aconsegueixen donar relleu a uns personatges plans i mal dibuixats.

M’agrada el teatre de text, de diàleg, que no té un missatge obvi i que fa rumiar. Això és el que jo esperava de Viure sota vidre, però a sota d’aquest text amb aquesta construcció tan estrambòtica no hi ha res.

Títol: Viure sota vidre
Autor: Ewald Palmetshofer
Traductores: Sarah Bernardy i Mireia Pàmies
Directora: Sarah Bernardy
Intèrprets: Jordi Llovet, Míriam Escurriola, Mireia Pàmies
Espai: Círcol Maldà
Dates: del 20 d’agost al 7 de setembre
(tornarà a la Sala Beckett del 15 d’octubre al 2 de novembre)

Valoració: 1.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari