La síndrome de Stendhal

Avui em ve de gust parlar d’un llibre que fa un parell de mesos que vaig llegir i que em va sacsar fortament, com feia anys que no ho feia cap llibre. N’havia sentit a parlar molt però no havia llegit pràcticament res d’Orwell (si exceptuem “La revolta dels animals”, que vaig llegir a escola quan tenia dotze anys i de la qual no vaig copsar el significat polític).

Potser perquè feia temps que pràcticament només llegia novel·les policíaques (escandinaves), també feia temps que no llegia un llibre realment ben construït i ben escrit, és a dir, literatura amb majúscules. L’impacte va ser fort, en bona mesura perquè, per primer cop a la vida, vaig fer alhora la lectura i l’audició del llibre, en anglès, atès que estic preparant l’examen del Proficiency i aprofito qualsevol material per estudiar. Doncs bé, l’àudio que correspon a aquesta novel·la és impactant de debò, el narrador llegeix cada frase amb un èmfasi creixent, i deixa l’oïdor esmaperdut. No exagero si dic que va ser una experiència electritzant.

Audició a banda, el llibre és una ficció terrorífica: l’establiment d’un estat totalitari dut fins a les darreres conseqüències. Assistim a la lluita del jove Winston contra el sistema, una lluita que esdevé inútil, però no perquè l’oprimeixi reiteradament, sinó perquè al final, l’horror és adonar-se (el lector) que el rentat de cervell és irreversible. Això és el que representa l’habitació 101, que el gran germà ha vençut i que té tots els súbdits als seus peus, per força, però una força que esdevé pèrdua de la voluntat individual. Al final, cap dels súbdits ja no només no pensa res, sinó que no desitja res, no vol res, se sotmet passivament al dictat del gran germà.

La manera com Orwell ho escriu i ho descriu és magistral. Es tracta d’una novel·la estructurada en tres parts molt ben equilibrades, que descriuen tres estadis diferents de l’existència del protagonista. En la primera hi fa el plantejament de la situació, en la segona, és on hi ha una escletxa d’esperança, quan Winston s’enamora de Julia. La tercera, el desenllaç fatal, és l’anorreament de l’ésser humà en tant que ésser lliure. És l’anihilament absolut de la voluntat humana. O sigui que segueix els paràmetres de la novel·la clàssica: plantejament, nus i desenllaç. I és que els clàssics sempre seran clàssics.

Dimecres proppassat vaig sentir-me molt apesarada per la pèrdua del nostre filòleg de referència, Joan Solà. No sóc filòloga ni he llegit sencer cap dels seus llibres (en llegia fidelment els articles que publicava al suplement de cultura de l’Avui), però la meva preocupació vers la llengua em va fer sentir òrfena d’haver perdut un dels nostres puntals principals, i no tan sols com a lingüista, sinó també com a ciutadà i com a català.

TV3, encertadament, va posar en un lloc ben visible de la pàgina del 3alacarta, el vídeo de l’entrevista que li va fer Albert Om el juliol de l’any passat, arran de la concessió recent del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i, sobretot, del discurs que havia pronunciat al Parlament de Catalunya. Era la primera personalitat no política que hi parlava. En aquesta entrevista, Albert Om va fer esment que abans de de dir cap paraula, els tres diputats de Ciudadanos van abandonar la sala. Sense comentaris.

El professor Solà va treure un tema que sempre s’amaga i que jo veig ben palpable a casa nostra. Allò que les ments benpensants diuen “aquí no hi ha conflicte lingüístic”. Sempre que sento aquesta bajanada penso, “com que no?, que no surten al carrer aquests qui ho diuen?”. Em va agradar i fins i tot em va alleujar que en Solà pensés el mateix que una servidora. Als catalans ens encanta interpretar el conte del rei que anava despullat.

Per què hem d’amagar el conflicte? Quins interessos espuris hi ha al darrere? No sóc sociolingüista, però em sembla que el bilingüisme equilibrat és impossible perquè no hi ha persones bilingües, cadascú té la seva llengua materna. Una altra cosa és que vulguem aprendre idiomes per internacionalitzar-nos, però això no té res a veure amb tenir el català vedat en força àmbits importants de la vida. Per què no puc llegir cap revista d’informàtica o del cor en català? Per què no puc llegir el prospecte d’un medicament en català? Per què no puc triar entre una àmplia oferta de canals televisius en català? I així podríem continuar. El bilingüisme, que em sembla força improbable, vol dir anar al 50% en tot, en tot, senyors del PP! No sé com gosen impugnar aquests, ara, els reglaments municipals dels ajuntaments catalans. Suposo que voldrien arrencar la frase que el català és la llengua pròpia de Catalunya.

El conflicte, si no hi és, és perquè els catalanoparlants acotem sempre el cap, després de 300 anys de submissió al poder espanyol, que ens ha rentat el cervell però que sembla que no se n’ha sortit del tot. En un article de fa uns mesos, Patrícia Gabancho deia que la introducció d’una llengua en un territori on no li és pròpia ve propiciada per dos factors: o bé una conquesta militar, o bé un canvi demogràfic en forma d’immigració massiva. L’escriptora concloïa que a Catalunya s’havien donat els dos factors, primer la conquesta militar i després la immigració. Però els catalans encara resistim perquè no volem deixar morir la nostra llengua. Ara bé, hem de ser molt conscients que estem en una situació en la qual, si no la defensem a capa i espasa, no ens en sortirem, perquè el terreny no és pla, sinó que fa baixada a favor de la llengua poderosa (Solà dixit) i la nostra llengua té les de perdre. Però és clar, arribarà un dia que estarem tips de demanar als catalans que siguin militants les 24 hores del dia.

Com es podria resoldre això? Amb un Estat propi on la llengua oficial única fos el català. No dic que l’endemà mateix tot fossin flors i violes, però de mica en mica s’aniria normalitzant. Em nego a resignar-me al fet que el català acabarà desapareixent. Sempre que escolto això penso en el miracle de l’hebreu: l’Estat d’Israel, amb voluntat i diners, va aconseguir revifar una llengua morta i convertir-la en llengua oficial, literària i d’ús social. Per tant, el dia que ens decidim a dir les coses pel seu nom i a posar remei a la malaltia, no dubteu que el català reflorirà.

Dilluns proppassat vaig anar al Palau de la Música Catalana a sentir-hi l’Orquestra Simfònica de la Radiodifusió de Baviera, dirigida per Adam Fischer, que va interpretar obres de Ligeti, Haydn i Beethoven. D’aquest últim, concretament la cinquena simfonia, anomenada “simfonia del destí”. És precisament d’aquest tema que vull parlar, perquè, bo i escoltant la simfonia atentament, vaig copsar-hi una evolució en el missatge que transmet, que va del destí (determinisme) a la voluntat (capacitat de l’home per autodeterminar-se).

El tema del destí ha estat recurrent al llarg de la història de la filosofia, tan occidental com oriental. L’home és lliure o està predestinat? El món es mou per atzar o per necessitat? La percepció que hom té del destí és més aviat dolenta, i això el llenguatge ho expressa d’allò més bé. La paraula llatina per designar el destí és fatum, ‘fat’ en català. I de fat, ve ‘fatal’. Si observem les tres accepcions que el DIEC2 dóna per a aquest adjectiu, veiem que n’hi ha una que remet al significat primigeni, mentre que les altres dues es refereixen a coses dolentes (destrucció, ruïna, mort, calamitat).

De fet, pensar que la nostra vida està predestinada, que els elements estan ordenats perquè tots els fets se succeeixin d’una determinada manera, sense cap escletxa per a la llibertat individual, fa venir una basarda immensa. Si la incertesa a vegades genera angoixa, la certesa absoluta d’allò que ens ha d’esdevenir ens impediria viure. No seríem humans si coneguéssim el destí per endavant. De fet, aquesta frase és lògicament incorrecta, perquè no és que el destí es pugui conèixer o desconèixer, és que no existeix. El destí és allò que cadascú sembra. Les accions que anem fent al llarg de la vida donaran el fruit que hagin de donar; cap de determinat a priori. I és que l’antítesi del destí és el lliure albir, la llibertat que té l’home de determinar la seva existència al seu gust.

La fatalitat, entesa com a destrucció, ruïna i mort (segona accepció del mot), queda ben palesa al primer moviment de la cinquena simfonia de Beethoven, on la música, tenebrosa i tempestuosa, anuncia l’arribada inexorable de la calamitat, de la mort, i cap ésser (ni humà ni diví) no ho pot evitar. Aquesta és també l’essència de la tragèdia grega, en la qual tots els personatges, humans i divins, estan fatalment regits pel destí, de vegades personificat en les Moires (les germanes Cloto, Àtropos i Làquesis). En aquest primer moviment, doncs, Beethoven es mostra turmentat, angoixat per alguna mena de destí que el tortura i no el deixa viure (possiblement la sordesa, que estava en procés irreversible quan va compondre aquesta simfonia). És una visió de l’horror que li ha de caure al damunt: és el fat que el persegueix.

Però després del primer moviment en vénen dos de lírics, dolços, delicats, que inspiren calma i distensió, i fins i tot confiança. La cosa no es capgira del tot, però, fins al darrer moviment, que de caràcter és completament antitètic al primer. Aquí el que sura per damunt de tot és la força de la voluntat humana per superar qualsevol barrera, qualsevol obstacle en el camí. La música descriu la victòria final, el resultat positiu de la lluita contra el destí, contra allò que estava predeterminat. Un resultat que s’aconsegueix a base d’esforç, de treball, de tenacitat, de constància, però en definitiva, que es pot assolir perquè l’existència no està predeterminada, sinó que cadascú determina la seva a través de la lluita i la superació.

Això és la descripció del procés hegelià de la tesi, l’antítesi i la síntesi. I és que ningú altre que Beethoven no podria haver copsat millor l’esperit de la filosofia romàntica.

El dilluns proppassat vaig tenir el goig d’assistir al concert anual (o gairebé) que la diva romana fa a Barcelona. Tot i que n’hi ha casos, no és habitual que una cantant d’òpera es comporti seguint els patrons de les estrelles de pop-rock. I no ho dic pejorativament, sinó com una constatació. Bartoli elabora i enregistra un disc cada any, i el presenta en gira per tot el món (occidental, suposo). Es dedica bàsicament a fer concerts i, segons va dir ella mateixa, només fa una òpera a l’any.

És una opció personal que em sembla d’allò més bé. Es tracta d’una artistassa amb molt de talent i amb un representant de màrqueting sensacional, combinació que l’ha dut a vendre fins a sis milions de discos. Res a dir-hi, simplement ho trobo curiós. Dit això, el concert que va fer dilluns no té gran cosa a veure amb el seu darrer disc, Sospiri, ja que mentre que aquest conté una barreja d’àries (algunes tallades, com ara “Gelido in ogni vena”, del Farnace de Vivaldi) que ja havia enregistrat prèviament, el concert va ser un monogràfic dedicat a l’òpera de Händel, i ens va delectar amb les àries de Rinaldo, Ariodante o Alcina. Llàstima que no n’hi hagués posat cap de l’Orlando, que és l’òpera que faltava per completar la trilogia Ariosto-Händel.

Es coneix que Bartoli es dedica al concert i no a l’òpera, perquè, com sempre fa, tria les àries estel·lars de cada òpera, les estudia, les fa seves, n’interioritza els personatges i les interpreta amb una subtilitat i un estil impecables. Així doncs, va triar l’ària estrella de l’Ariodante, que és “Scherza infida”, mentre que d’Alcina va interpretar-ne dues del personatge titular, “Ah, mio cor” i “Mi restano le lagrime”, quan, de fet, si representés l’òpera en un teatre, la mezzosoprano interpretaria el paper de Ruggiero, i no el d’Alcina. Però a una diva com la Bartoli totes les llicències li són permeses. I a més, fa anys va fer la Susanna de Le nozze di Figaro als festivals de Salzburg. I és que com que els aguts els domina, pot fer diversos registres.

Tanmateix, va haver-hi alguna diferència entre aquest concert i els anteriors. Per exemple, no va fer tantes floritures com feia abans i tots els da capo de les àries de Händel els va reinterpretar jugant amb la intensitat de la veu més que amb coloratures, per diferenciar-los de l’exposició de l’ària. Però vaja, una diferència que no suma ni resta valor a la qualitat increïble de Bartoli.

Per acabar, us deixo amb una versió de l’ària “Ah, mio cor”, de l’Alcina, una ària que em té el cor robat, en bona part perquè la vaig cantar durant tot un curs de cant. La interpretació, però, no és la de Bartoli -no sé si la té enregistrada- sinó la de Renée Fleming, una altra diva que fa una autèntica creació del personatge, i concretament, d’aquesta ària. Fa posar tots els pèls de punta.

Tercer i darrer apunt sobre Bèlgica, si més no de manera directa. La història de cada país és un element fonamental per explicar-ne el present. Passa a Bèlgica i passa a Espanya. En aquest apunt, que podria derivar cap a la política, m’interessa explicar la gènesi de cadascun d’aquests Estats, per fer veure les raons per les quals Bèlgica pot ser, i de fet és, un estat federal, i Espanya no pot ser-ho (no ho ha estat ni ho serà mai).

Bèlgica va ser la creació d’allò que en política internacional es diu un ‘estat-tap’, en el sentit que havia de servir per frenar l’imperialisme napoleònic. És a dir, després que el territori que avui és Bèlgica -llevat del principat de Lieja- hagués passat per mans castellanes (1500-1713), austríaques (1713-1795) i franceses (1795-1815), de resultes del Congrés de Viena (1815), les potències europees, per castigar França i el seu afany imperialista, van crear la república dels Països Baixos, en la qual unien novament els Països Baixos del nord (Holanda) i els del sud (Flandes), que s’havien separat al s. XVI arran de la Reforma protestant (Holanda s’havia convertit a la nova religió mentre que Flandes va romandre catòlica).

Però els “belgues” no van voler acceptar la sobirania del príncep neerlandès Guillem d’Orange, i el 1830 se’n van declarar independents. Era el naixement d’un nou estat europeu, amb una monarquia importada d’una branca de la noblesa saxona. Leopold I fou el primer rei dels belgues. Tret del període napoleònic, els canvis de sobirà a Flandes no van ser bèl·lics ni traumàtics, sinó que es van produir fruit d’aliances matrimonials o d’intercanvis després d’un tractat de guerra.

Tanmateix, quan va néixer, Bèlgica era un estat unitari, políticament i lingüística. No va ser fins a mitjan s. XX que es va començar a recuperar el neerlandès a nivell oficial i culte, i fins a finals de segle, que l’estat es va començar a descentralitzar mitjançant reformes constitucionals que el van convertir en un estat federal tal com el coneixem avui.

Ara bé, quina és la gènesi d’Espanya? Va ser el resultat d’una cruenta guerra de conquesta, la Guerra de Successió, en la qual la Corona catalanoaragonesa va perdre bous i esquelles. Per cert, una conseqüència d’aquesta guerra fou el Tractat d’Utrecht (1713), en virtut del qual Castella va perdre Flandes, que va passar a mans austríaques, concretament, les de l’arxiduc Carles, convertit en Carles VI. Tal com l’exèrcit castellà havia conquerit les Amèriques i les havia colonitzades, les tropes borbòniques van conquerir a sang i foc els territoris de la Corona d’Aragó, estat confederal avant la lettre, i els van sotmetre al jou administratiu, polític, legislatiu i lingüístic de Castella, amb la institució, per exemple, dels corregidors, amb competències acrescudes, com ara les militars, que a Castella mateix feia segles que no tenien. Calia doblegar i dominar el vençut rebel.

Castella va imposar el sistema absolutista a la Corona catalanoaragonesa, vestint-lo de modernitat, enfront del pactisme català, on el rei mai no podia fer i desfer a la seva conveniència, sinó que havia de comptar amb les Corts. Ara diuen que la independència és una antigalla i que el que és modern és el federalisme. Es torna a repetir l’argument? Amb aquests antecedents, és evident que Espanya no pot ser federal, perquè no vol ser-ho, perquè la seva gènesi li ho impedeix. Espanya és el resultat d’una guerra de conquesta per doblegar el rebel, el diferent, i això no ho pot oblidar ningú, ni nosaltres ni ells. Després de tot plegat, per què els catalans ens hi hauríem de voler federar? Per por? Doncs mireu, amb por no es va enlloc. Cal anar per la vida amb les idees clares i amb convenciment del lloc on es vol arribar. I el destí no és l’Espanya federal, que això és un oxímoron, sinó la llibertat, allò que ens van arrabassar els castellans aviat farà 300 anys.

I la llibertat no la volem (només) perquè mirem enrere, sinó, sobretot, perquè mirant endavant, hom s’adona que la pertinença a Espanya ens empobreix econòmicament i ens anihila culturalment. Fins quan?

Sempre que he viatjat a l’estranger ho he fet en països monolingües, on tot s’expressa en un sol idioma, que és l’oficial de l’Estat: des de la justícia fins a les converses de carrer, passant per les cartes dels restaurants o la retolació dels comerços. Per això tenia molt d’interès a veure com s’havia resolt el tema lingüístic en un Estat amb tres llengües oficials, com Bèlgica, especialment quant als llibres, fonamentalment les traduccions. Abans d’anar-hi em preguntava si a les llibreries hi hauria tants llibres en francès com en neerlandès i quin tipus de llibres. Més que res, per saber com n’era de diferent la situació de la que tenim a casa nostra, on el llibre en català ocupa com a màxim un 30% de les llibreries.

Doncs bé, la realitat ha estat xocant. Posaré diversos exemples. Si hom entra a la FNAC de Brussel·les (zona bilingüe francès-neerlandès), de seguida s’adona que hi prima el llibre en francès de manera ostensible, mentre que el neerlandès només hi és a la secció de novetats. Per contra, la cadena de llibreries Standaard Boekhandel, majoritària a Flandes i a Brussel·les, comercialitza de manera gairebé exclusiva llibres en neerlandès, que van des de la novel·la fins al tractat de filosofia. Però a Brussel·les hi ha encara una altra particularitat ben interessant: potser n’hi ha alguna altra, però jo vaig copsar i entrar en dues llibreries angleses, és a dir, amb llibres únicament en anglès, la Sterling Books i la Waterstones, que també funciona com a llibreria electrònica a l’estil d’Amazon.

Si sortim de la zona bilingüe de Brussel·les, la FNAC d’Anvers, per exemple, “només” té llibres en neerlandès, de totes les temàtiques, de ficció i de no-ficció. He posat el ‘només’ entre cometes, perquè, certament, també hi trobem unes quantes lleixes de llibres en altres idiomes: anglès, francès, alemany, italià i castellà, tots tractats com a idiomes foranis. A Flandes tenen clar, doncs, que la seva única llengua és el neerlandès, que, de fet, és l’única que hi és oficial, i a banda, tenen un gran interès a conèixer d’altres llengües per poder traspassar fronteres. A la FNAC de Gant passa el mateix i així successivament. No puc parlar per la zona de Valònia perquè no hi he estat, però no costa gaire d’imaginar-se que tot és monolingüe en francès.

La meva reflexió aquí no és tant de la prevalença de les llengües, sinó de l’admiració davant del fet de poder disposar de llibres d’assaig en neerlandès. Els universitaris catalans, quants llibres poden llegir en català? I no s’hi val la trampa de dir que el que haurien de fer és llegir en anglès. Quants llibres tècnics/científics de qualsevol àmbit del coneixement es tradueixen al català i quants es tradueixen només al castellà? Tots els qui hem passat per la universitat sabem que el català desapareix gairebé del tot a l’hora de confeccionar bibliografies, que només hi ha col·leccions escadusseres d’alguns temes, i que cada vegada van a menys. Les editorials perceben el català com una cosa supèrflua, perquè ja hi ha una llengua important que la coneixem tots i ja en tenim prou.

Què té de diferent el neerlandès del català? Potser té el doble de parlants (21 milions), però el més important és que al darrere hi ha un Estat fort i potent que el defensa, que són els Països Baixos, altrament coneguts com a Holanda. Holanda pot imposar el neerlandès on vulgui perquè és l’única llengua oficial que té. Sense Holanda, dubto que la salut del neerlandès a Flandes fos tan bona. Em vaig fixar en el peu d’impremta d’uns quants llibres d’assaig en neerlandès, i tots eren editats a Amsterdam.

Catalunya no té cap Estat que defensi el català com Holanda ho fa amb el neerlandès, i d’aquí és d’on plora la criatura. Un motiu més per reclamar l’Estat propi. I també vull grans llibreries angleses a Barcelona, perquè la clau d’un país petit és la internacionalització, i aquest procés només es pot fer mitjançant el domini de l’anglès.