Novecento
Títol: Novecento
Autor: Alessandro Baricco
Traductora: Mercè Canela
Directora: Genoveva Pellicer
Intèrpret: Pep Jover
Escenografia: Paco Azorín
Lloc: La Seca-Espai Brossa (Sala Leopoldo Fregoli)
Dates: del 13 de novembre al 15 de desembre
En menys de mig any hem pogut gaudir a Barcelona de la dramatització teatral de dues obres d’Alessandro Baricco: a l’agost va ser Oceà i ara és Novecento. Aquesta vegada s’ha fet en forma de monòleg, on Pep Jové explica les peripècies del narrador dalt d’un vaixell amb un jove pianista de jazz anomenat Novecento, que no ha baixat mai del vaixell en qüestió. És, doncs, una història curiosa, original, senzilla i entranyable que Pep Jové ens fa arribar amb una veu càlida en una sala petita i acollidora com la sala Leopoldo Fregoli de La Seca-Espai Brossa.
El monòleg no humorístic és un gènere difícil, requereix un actor ben preparat, amb moltes taules, per tal de fer interessant la història a l’espectador i que aquest interès no tan sols no decaigui, sinó que vagi in crescendo. No he llegit el llibre homònim, tot i que he sentit a dir que és el millor dels que ha escrit Baricco. El cert és que l’adaptació teatral, feta amb pocs recursos i molta imaginació, és ben reeixida, ja que ens fa viatjar en l’espai, en el temps i al llarg de la vida del pianista. A vegades arrenca un somriure i a vegades sentim llàstima de Novecento.
Pep Jové, un molt bon actor, desaprofitat pel meu gust, demostra que és capaç de transmetre vivament les sensacions, les emocions i les experiències del company de Novecento i alhora de fer sentir l’espectador com si viatgés en aquell vaixell. Atès l’espai reduïdíssim en què es mou, Jové se serveix de música i de projeccions en pantalla per fer-nos arribar la història, però fonamentalment, és amb la veu que aconsegueix posar l’espectador en situació i crear el clima idoni, una veu avellutada i preciosa que convida a somniar.
Novecento és una obra estranya, etèria, feta de la matèria dels somnis, una història senzilla que Baricco converteix en literatura i fa gran perquè sap recrear-se magistralment en els detalls, de manera que sembla que puguem tocar amb les mans el piano de Novecento i que puguem pujar i baixar les escales del vaixell del qual va a bord. Indiscutiblement, un dels mèrits de l’adaptació teatral d’aquesta obra, és que convida l’espectador a convertir-se en lector i a llegir-la. Baricco és un escriptor que va començar molt fort amb Seda i que després se n’ha perdut una mica la pista, malgrat que ha publicat altres llibres com Oceà, City o el mateix Novecento.