La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

“Incendis”, al Romea

Fa uns dies vaig anar a veure aquesta tragèdia grega -si se’m permet l’expressió, extemporània. De fet és una obra contemporània escrita per un jove dramaturg libanès, Wajdi Mouawad, de la qual ja s’havia fet una pel·lícula. Ara bé, que la història sigui contemporània no vol dir que no cali fins a les profunditats més insondables dels humans per interpel·lar-los fins a angoixar-los. Normalment es diu de les obres de teatre antigues que s’han de modernitzar perquè la història és vigent i encara avui ens interpel·la. És una opinió que no comparteixo gaire, sobretot pel que fa a tocar l’estètica de la dramatúrgia, però en aquest cas passa tot el contrari: una obra escrita als nostres dies ens porta fins a l’antigor.

Què té aquesta obra que causi un impacte tan gran, i l’autor de la qual s’hagi comparat amb el mateix Sòfocles? En primer lloc, és una obra molt llarga (més de tres hores), cosa que permet abordar molts temes. De fet, em sembla que toca tots els temes que afecten l’home: l’amor, l’odi, la guerra, la passió, el dolor, la crueltat, la tristesa, la vida pràctica, etc. Sense que en cap moment no es faci referència a cap localització geogràfica, sabent que l’autor és libanès, i per les dates que s’esmenten a l’obra, no costa gaire situar-la en el marc de la guerra del Líban de la segona meitat dels anys setanta.

L’estructura de l’obra és absolutament discontínua. Fa salts en el temps reiteradament, tant endavant com endarrere, però mai no desconcerten l’espectador, tot i que és una manera de narrar més pròpia i més fàcil per al cinema, amb els recursos de què disposa, que per al teatre. Però l’autor aconsegueix que l’espectador pugui seguir-ne el fil en tot moment. A més a més, en el muntatge d’Oriol Broggi, tots els actors, però especialment els dos protagonistes, fan molts papers diferents, amb la qual cosa la confusió podria estar servida, però no és així. Amb tot això vull dir que l’obra és molt complicada, però no només per l’estructura narrativa, sinó per la multiplicitat i alhora per la gran intensitat dels temes que aborda.

Deixeu-me dir que és una obra dura que explica la història dura d’una família destruïda, anorreada per la guerra. A principis del segle XXI dos germans, arran de la mort de la seva mare, fan un periple a la recerca dels seus avantpassats. A través de flaixos que acaben convertint-se en un mosaic, l’espectador es fa una composició de la història d’aquesta família, fins que la cosa arriba al clímax quan es destapa la caixa dels trons. Després d’una gran tensió acumulada veiem que aquesta obra, en realitat, és el mite d’Èdip al segle XXI.

Oriol Broggi, amb una escenografia innovadora, amb l’escenari desplaçat cap endavant i cadires a la part de darrere, aconsegueix treure tot el suc de l’obra i dels actors, en una actuació intensa i colpidora. Els diàlegs són forts, carregats de significació i de sentiment, i els dos protagonistes actuen amb una gran mestria, sobretot tenint en compte que aborden una pila de personatges molt diversos. Han d’acabar exhaustos. En definitiva, és una obra que tothom hauria de veure, perquè és una lliçó de teatre, d’història, de dolor i de vida que deixa l’espectador emmudit davant l’espiral d’horror i de dolor que acaba de presenciar.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Yuja Wang al Palau de la Música

La setmana passada, la jove pianista xinesa Yuja Wang va oferir un recital al Palau de la Música en el marc de la temporada d’Ibercàmera. Era un nom que no havia sentit mai però vaig decidir anar-la a veure per les bones referències que me n’havien arribat. En definitiva, vaig anar al concert sense cap expectativa, ni en positiu ni en negatiu. D’altra banda, potser és així com caldria assistir sempre als concerts, amb una actitud neutra i sense condicionaments previs. El programa que va oferir era llaminer de cara al piano i al lluïment del virtuosisme del pianista, tot i que pel meu gust, hauria preferit que inclogués algun Mozart o algun Beethoven.

Yuja Wang només té vint-i-quatre anys i fa córrer els dits per les tecles amb gran agilitat i perícia. Gairebé semblen les potes d’una aranya recorrent la teranyina. Feta aquesta apreciació estètica, s’ha de dir que és una bona intèrpret del piano romàntic però especialment, de l’impressionista. Així doncs, el programa el va triar amb encert: Ratxmàninov, Fauré, Skriabin, Brahms, Debussy, Albéniz i Horowitz. Potser l’autor que més se li va resistir de tots aquests fou Brahms, a les fantasies op. 116 del qual no va saber treure tots els matisos.

Yuja Wang toca amb nervi, amb molta expressivitat i sensibilitat, té un gran domini tècnic de l’instrument i sap donar força i intensitat quan cal. Ara bé, tot el que és explosió, tan convenient per als autors impressionistes, és contraproduent a l’hora de tocar autors més reculats. És a dir, no me la imagino tocant Mozart. És una limitació, això? No ho crec, però és convenient observar-ho.

El que sí que tinc clar és que Yuja Wang m’agrada més que Lang Lang, l’altre jove pianista xinès, que té una manera massa freda i maquinal de tocar, per al meu gust. Wang toca amb passió i precisió alhora, omple tot l’espai, té personalitat i es fa notar.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La novena de Mahler

Dilluns proppassat la temporada d’Ibercàmera va oferir a l’Auditori un concert de l’Orquestra Nacional de França dirigida pel seu titular, Daniele Gatti, amb un programa ben llaminer: la novena simfonia de Mahler. La majoria de simfonies de Mahler són d’una extensió i d’una intensitat tan grans, que en un concert no s’hi pot programar cap més obra al costat seu. La novena, concretament, és una simfonia exclusivament instrumental que té forma de testament, especialment al final, en què l’orquestra va disminuint el so fins a fer-se imperceptible. De fet, damunt Mahler pesava la “maledicció” del número nou: les nou simfonies de Beethoven, de Bruckner i de Schubert. Per aquest motiu el que havia de ser la seva novena simfonia, va titular-la El cant de la terra, per tal d’enganyar i de defugir el destí fatídic dels seus predecessors. I, efectivament, quan va començar la desena, només va poder completar-ne el primer moviment; la resta els va deixar tan sols esbossats.

Sóc una devota de la música de Mahler, un compositor que m’ha anat entrant a poc a poc, a còpia d’anys d’escoltar-lo. No ha estat un coup de foudre com Strauss o Wagner, posem per cas. Tanmateix, les quatre darreres simfonies no les conec gaire, i per això em feia una il·lusió especial sentir-ne la novena. Cada simfonia de Mahler és un món en tots els sentits, cal ficar-s’hi dins per assaborir-lo com cal. A més a més, tenia un gran record de la cinquena interpretada per la Simfònica de Chicago dirigida per Barenboim, i de la sisena, per la Simfònica de San Francisco dirigida per Thilson-Thomas.

He de dir, però, que l’Orquestra Nacional de França, dirigida per Daniele Gatti, no va estar ben bé a l’altura d’aquestes orquestres americanes. Especialment en els primers dos moviments, semblava que cada secció instrumental anés per la seva banda, i el principi de la simfonia, que és un tema de timbre, en què cada nota la fa un instrument diferent, va sonar discordant, sense harmonia entre les parts de l’orquestra. A més a més, la secció de vent fusta va semblar tothora que competia amb la resta de l’orquestra per fer-se notar.

Al tercer moviment, però, la cosa es va posar a to. És com si Gatti i l’orquestra s’haguessin posat les piles per oferir els dos darrers moviments d’aquesta simfonia amb tota l’esplendor amb què està escrita. La corda va brillar i va destacar, especialment al quart moviment, que comença suau i a poc a poc s’hi va afegint el vent, fins arribar a un clímax a partir del qual la música comença a descendir en impetuositat i en intensitat de so, però no de caràcter. El final de la simfonia és espectacular, colpidor, intens i trist. Tota la simfonia, que culmina amb aquestes notes, és el presagi d’una mort propera; un testament.

Va ser un concert molt notable, però sóc de l’opinió que els millors intèrprets de Mahler són les orquestres americanes, dotades d’una secció de corda espectacularment àmplia i d’una secció de vent encara més àmplia, però que mai no eclipsa la corda. Per a tocar Mahler es necessita un so gran, compacte i molt cohesionat. L’Orquestra Nacional de França no va fer gala d’aquesta cohesió. 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Els baixos fons del segle XXI?

La setmana passada es van acabar a la sala petita del TNC les funcions d’aquesta obra. Tinc molta tirada pels autors russos, per la diagnosi tan perfecta que fan de l’ànima humana i els seus torbaments. Saben escodrinyar com ningú què amoïna els homes, què els fa viure i què els fa defallir, en detecten virtuts i vicis com si es fiquessin dins la pell de cada personatge que creen. Tot i que sabia que la versió era actualitzada, cosa que no m’agrada gaire -o gens-, vaig decidir anar-hi perquè era una obra russa i perquè es feia al TNC, cosa que sempre és garantia d’un espectacle ben fet.

Els baixos fons és un retrat àcid i descarnat de la misèria en què viuen un grup de persones dels baixos fons d’una ciutat. Les històries sòrdides de cadascun s’expliquen amb cruesa i sense miraments; ara bé, per damunt de l’estol de personatges en sobresurten tres que protagonitzen una història que no coneix classes socials: un triangle amorós. Dues germanes amb caràcters oposats es barallen literalment a mort per un home que totes dues pretenen que les tregui d’aquella claveguera on (mal)viuen. És, doncs, una obra coral, però amb tres personatges que, no al principi sinó a mesura que va avançant la història, van sobresortint per sobre dels altres perquè, a banda dels problemes materials de pobresa que pateixen tots, en pateixen de sentimentals.

El que em va xocar d’aquesta producció fou l’adaptació que s’ha fet de l’obra original. Escrita el 1902, l’acció succeeix en un refugi per a pobres als quals es cobra un lloguer. En la producció del TNC l’acció se situa en una andana de metro, amb la qual cosa el tema del lloguer grinyola estrepitosament. D’altra banda, hem de suposar que si l’acció passés originalment al metro, alguna referència s’hi faria al llarg del text, mentre que en aquesta producció, tots els personatges viuen en una andana, però en cap moment no deixen anar cap paraula al·lusiva al metro. Estrany, oi? No cola.

Estic ben cansada de les actualitzacions de les obres de teatre -de les òperes, ni en parlem-, amb el pretext que la història que relaten és actual i que interpel·la l’espectador del segle XXI. Això no ho dubto gens, però tan idiotes ens creuen, als espectadors, que no poden representar les obres ambientant-les a l’època en la qual realment succeeixen? Fins i tot seria una lliçó d’història, i veuríem els vestits, les cases, el mobiliari i l’estil de vida d’èpoques pretèrites. Encara que les produccions del TNC no m’han desagradat mai, no trobo gens encertat modernitzar obres amb un pretext estúpid.

Ara bé, cal dir que la interpretació de tots els actors va ser esplèndida. Cadascun encarnava un personatge amb les seves dèries i la seva brutalitat particular; al capdavall, tots ells personatges marginals que es matarien per un crostó de pa dur, sense moral i regint-se per la llei de la selva. El triangle amorós és pràcticament l’únic element que humanitza la història, que transcorre en un ambient llòbrec, ronyós i fosc que no podria ser el metro, perquè de dia l’andana és plena de gent de classe mitjana que agafa el metro per fer la seva vida.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari