La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Arxiu de la categoria: Llibres i literatura

“El dia de l’ós”, de Joan-Lluís Lluís

Si hagués de qualificar aquesta novel·la amb un adjectiu ho tindria claríssim: tel·lúric. És una novel·la rural en la qual tan important és allò que es diu com allò que no es diu, perquè el silenci dels vilatans és tan o més informatiu que els mots que diuen. El dia de l’ós és la primera novel·la que he llegit d’aquest autor, ja que anteriorment n’havia llegit Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos i ara mateix tinc a mitges la seva cèlebre Xocolata desfeta.

Ben poca literatura d’àmbit rural he llegit a la vida, i potser és per aquest motiu que aquesta novel·la m’ha recordat vívidament Els sots feréstecs, Solitud, Terra baixa i Aigües encantades, cadascuna per un motiu diferent. Té una gran semblança amb la novel·la de Víctor Català pel fet que l’ambient rústic que s’hi respira és com si fos un personatge més de la història; així com la muntanya atordeix la Mila, l’ambient tel·lúric de Prats de Molló angoixa la Bernadette. La recreació d’aquesta atmosfera reclosa, rural i obscura és un gran treball de Lluís, ja que aconsegueix submergir el lector fins a les cavitats més pregones d’un poble que no ha evolucionat i que ha quedat ancorat a l’edat moderna.

La prosa de Lluís és àgil, cristal·lina, concisa i detallista, no és ni senzilla ni bigarrada sinó dúctil, la qual cosa no és fàcil d’aconseguir. Per tant, podem dir que al darrere hi ha un treball d’estil meticulós que dóna com a fruit la representació de l’univers fascinant i terrorífic que embolcalla la protagonista. Bona prova d’això és que, malgrat l’extensió escassa del llibre (110 pàgines), la densitat de la prosa fa que sembli més llarga, que hi hagi més descripció i més acció. Som, doncs, davant d’un escriptor amb majúscules.

Guanyadora del Premi Crexells 2004, m’agradaria recordar que es tracta del mateix premi el primer guanyador del qual fou precisament l’autor d’Aigües encantades, Joan Puig i Ferreter, per la seva novel·la El cercle màgic. Lluís és una veu important de la literatura catalana que cal anar seguint.

Joan-Lluís Lluís, El dia de l’ós. Barcelona: La Magrana, 2007. 110 p.

Aquesta secció continua al blog següent: http://plenadeseny.blogspot.com

“El principi satànic”, d’Hèctor Bofill

Feia molt de temps que tenia ganes de llegir algun llibre d’aquest autor i, no se per què, no m’he decidit fins ara. L’he anat seguint en els mitjans de comunicació: premsa i televisió sobretot, i gairebé sempre he compartit -i comparteixo- les seves opinions polítiques. És un home abrandat, amb un caràcter aparentment ingenu que el fa d’allò més atractiu. És una mena d’home del Renaixement 2.0: professor de dret constitucional a la UPF, poeta, narrador, polític, articulista i tertulià.

Allò que em va atreure d’El principi satànic per llegir-lo és que fos un llibre de contes. Darrerament m’estic bolcant a la narrativa curta, perquè, com vaig dir a l’apunt sobre Patricia Highsmith, és un tipus d’escriptura que, tot i ser narrativa, té uns trets força diferents de la novel·la: han de ser històries senzilles, concentrades, rodones, però amb un principi i un final clars. Res no pot quedar-hi a mitges. És una mena de mecanisme de rellotgeria, si se’m permet la metàfora.

En el seu llibre, Hèctor Bofill fa una cosa que no havia vist mai i que trobo molt interessant i original: els protagonistes dels seus contes són sempre els mateixos i la història de fons és la mateixa, però a cada narració fa un salt en el temps, ja sigui endavant o endarrere. És com si fossin instantànies de cinc moments concrets de la vida dels dos protagonistes, el Roger i la Lavínia, que copsen ara l’amor, ara el desamor entre ells. És una bona opció que permet relligar tots els contes, i el fet que no estiguin ordenats linealment en el temps, converteix l’obra en un petit trencaclosques no gens difícil de resoldre. Cal afegir que els personatges d’aquests contes són els que ja havia fet sortir a la seva novel·la anterior, Neopàtria, que encara no he llegit.

Un dels reclams poderosos del llibre és que les històries tenen un alt voltatge eròtic. Això sí que no ho trobo tant, llevat d’escenes puntuals i un conte que sí que és clarament d’aquest gènere. En general, però, les històries s’endinsen en els sentiments violents dels dos personatges, en les passions i els odis que són capaços de generar. Per retratar-ho, l’autor empra una prosa complexa, en alguns passatges artificiosa, i plena de força. No és el tipus de prosa que, a parer meu, es faria servir per a escriure narrativa de caire eròtic, que tendeix sempre a ser suau, mel·líflua, amb descripcions molt acurades i plenes de figures retòriques amb referències a elements sensorials.

En resum, és un llibre plenament recomanable, fort i alhora fàcil de llegir, que s’engoleix en poques hores durant les quals hom s’endinsa per les espirals més inconfessables de l’ànima humana.

Hèctor Bofill, El principi satànic, Barcelona: Proa, 2007. I Premi El Temps de les Cireres

“Una afició perillosa (contes 1952-1982)”, de Patricia Highsmith

La narrativa curta sempre ha estat un gènere més aviat denostat, en favor de la novel·la, i jo, en canvi, el vull reivindicar. Hi ha qui diu que escriure contes és una bona manera que té un futur novel·lista per forjar-se, i pot ser que en algun cas sigui així, però cal dir que estem parlant de dos gèneres diferents, amb dinàmiques i característiques diferents. No fa gaire vaig llegir que un conte és com un poema: un text curt i concís, perfectament equilibrat, on no falta ni sobra res. Aquesta és, exactament, la definició d’un bon conte.

Els contes de Patricia Highsmith fan honor a aquesta definició. Estan escrits amb la precisió d’un rellotge, cada història avança al ritme adequat, ja sigui quan transcorre molt de temps en poques línies o quan en transcorre poc. Els personatges, psicològicament complexos, són grans creacions que sembla que hagin de prendre vida. I tot això, sense sobrepassar l’extensió d’un conte. Aquest és l’art de saber condensar en poques pàgines una petita gran història amb un principi i un final, sense que sembli escurçada o mutilada. És un equilibri perfecte.

En aquest llibre, Una afició perillosa, que és el títol d’un dels contes, hi ha recollits els que va escriure ja en plena maduresa creativa, entre els anys 1952 i 1982. Recordem que és l’autora de la mítica novel·la que Hitchcock va convertir en pel·lícula, Estranys en un tren, i fent honor de la seva enorme perícia narrativa a l’hora de generar intriga i misteri, ens obsequia amb uns quants relats d’assassinats protagonitzats per personatges turmentats que no se sap ben bé per què maten. En resum, són unes narracions per les quals desfila un estol de personatges complexos, inquietants, plens d’ombres i de dubtes, que es mouen sense seguir un patró racional de conducta i que, a vegades, fan una fi del tot inesperada.

No havia llegit mai res de Highsmith, i aquest llibre m’ha resultat un veritable cuquet que aniré estirant. Segurament continuaré amb la saga de Mr. Ripley, que vaig comprar no fa gaire. Recomano vivament la lectura d’aquesta autora a tothom, tant als fans del misteri com als de la bona literatura. És una lectura d’allò més absorbent.

Patricia Highsmith, Una afició perillosa (contes 1952-1982). Traducció de Jordi Cussà i Anna Camps. Barcelona: Columna, 2003. 314 p.

“Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia”, de Stefan Zweig

“Matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home”. Sébastien Castellion.

Aquesta frase lapidària plana per tot el llibre que Zweig dedica a… de fet, a moltes coses: a les figures de Calví i de Castellion, a la pugna a mort que van tenir, al segle XVI, i al valor de la tolerància com a base perquè la humanitat pugui entendre’s i sobreviure. No he llegit, ni de bon tros, tots els llibres de Zweig, però fins ara, aquest és el que més m’ha agradat i m’ha colpit. Més que El món d’ahir, la seva autobiografia.

Castellio contra Calvino és un assaig escrit amb una força inaudita. L’autor hi empra el to d’una novel·la per descriure dos personatges immensos de la història d’Europa: Jean Calvin i Sébastien Castellion. El primer, conegut per la doctrina que va generar, el calvinisme, tothom el té ubicat a la Ginebra protestant del s. XVI. El segon és un gran desconegut. Jo mateixa no havia sentit mai el seu nom abans de llegir aquest llibre. Però com bé s’encarrega d’aclarir Zweig, aquest desconeixement és degut al mateix Calví, que va fer mans i mànigues per fer desaparèixer l’obra i l’esperit de Castellion de la faç de la Terra.

L’obra es pot dividir clarament en dues parts: la primera té un to nítidament narratiu, ens hi presenta, com si dos personatges novel·lescos fossin, Calví i Castellion. La força amb què els descriu és absolutament arravatadora. Calví apareix com l’home estricte, rígid, autoritari, intransigent fins al moll de l’os, i sobretot, intolerant, incapaç d’acceptar qualsevol dissidència de la seva doctrina. El seu antagonista, Castellion, és un home savi, afable, lluitador, perseverant, just i tolerant. És una mena de Voltaire avant la lettre. Zweig ressalta en diversos moments del llibre que el s. XVI és un segle violent i fanàtic, a diferència del XVIII, que és el de la Il·lustració i el de les llums.

A la segona part, l’obra adopta un to més pròpiament assagístic i esdevé un al·legat desesperat a favor de la tolerància. Cal no oblidar que Zweig la va escriure el 1936, quan ja s’estava covant l’ou de la serp de la barbàrie nazi. És una denúncia de la intolerància i del fanatisme més extrems. Com pot ser que el protestantisme, que s’ha escindit del catolicisme perquè pretén que tothom pugui fer una interpretació lliure de les Sagrades Escriptures, li calqui els mètodes repressors de dissidents? Com pot ser que Calví, un dels paladins del cisma cristià, instauri una Inquisició protestant? La il·lustració del conflicte és el cas Servet, un home que va voler allunyar-se de la doctrina catòlica i que més tard, va discrepar lleugerament de les tesis calvinistes. Calví no podia tolerar que ningú li discutís l’autoritat intel·lectual, puix que la seva doctrina era l’única interpretació correcta i, doncs, legal, de la Bíblia. Això és precisament el que Castellion no pot entendre i decideix fer justícia a Servet.

Però no ens enganyem. Castellion tampoc no combregava amb les tesis de Servet. El que defensava era el dret a la discrepància. Quan va escriure el seu al·legat en favor de la tolerància, a Servet ja l’havien cremat viu. Igualment com ho feia la Inquisició romana -Giordano Bruno com a cas paradigmàtic-, Calví necessitava netejar Ginebra d’heretges. Però a diferència del tribunal catòlic, que ho feia com un càstig individual, Calví pretenia defensar la seva doctrina d’aquells que no hi combregaven, eliminant-los físicament. I aquí és on Castellion es planta i escriu la seva frase lapidària: “matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home”. Impressionant, sobretot tenint en compte el context de l’època.

És evident que Stefan Zweig no era historiador i que potser no fa justícia a Calví de la manera que el presenta -personalment no ho sé. Però la força del seu assaig rau en la crida a eradicar el fanatisme i la intolerància, com a càncers de la humanitat. A cap home no se’l pot obligar a creure en una idea determinada per la força de les armes. El convenciment ha d’arribar per la via de la persuasió, de la seducció; mai per la força bruta. Això és contrari a la civilització; és barbàrie.

No em puc estar, doncs, de recomanar la lectura d’aquest llibre absolutament a tothom, perquè és magnètic, hipnòtic. Només m’agradaria demanar-li a Jaume Vallcorba que el traduís al català. Tanmateix, com sempre m’agrada de fer, felicito entusiàsticament Berta Vias Mahou per la traducció que n’ha fet, que preserva a cada mot la força que deu tenir l’original alemany.

Stefan Zweig, Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia, traducción de Berta Vias Mahou, Barcelona: Acantilado, 2010, 252 p.

“Tòquio blues”, d’Haruki Murakami

Dec ser una de les poques persones que no vaig descobrir Haruki Murakami amb Tòquio blues, sinó amb After Dark. Crec que és millor que hagi anat així la cosa, perquè mentre que After Dark és una novel·la en l’estil més genuïnament japonès, Tòquio blues està força occidentalitzada. Vaig copsar-hi el gust dels orientals pel buit, que ja coneixia a través del zen i de les filosofies orientals en general, i em va dur a interessar-me per altres autors nipons, a banda de trobar-hi una connexió amb les novel·les d’Amélie Nothomb, l’escriptora belga que va viure la infància al Japó.

Tòquio blues és una novel·la llarga i intensíssima. Malgrat que hi passa un lapse de temps molt dilatat, hi transcorre poca acció. Això és el que crea la sensació de buit tan present en l’imaginari oriental. No obstant, el regust final que en queda no és el d’una història més aviat banal i absurda, com passa amb After Dark (sense que siguin qualificatius negatius, en absolut!) sinó el d’uns adolescents que cerquen la felicitat i sobretot, un sentit a la seva existència.

El tema que tracta, la dificultat de viure (i de sobreviure) l’adolescència, és universal, la qual cosa contribueix a desdibuixar-li l’aire orientalitzant. Tot i que els tres suïcidis que hi ocorren ens donen una pista per situar-nos al Japó, no n’hi ha prou per transmetre l’alè nipó del buit, de la lleugeresa de l’ésser. A banda d’això, que pot ben ser una cosa personal meva, és una gran novel·la, ben escrita, amb uns personatges tan sòlids com amarats de contradiccions, i amb una acció que és un drama constant i latent. Allò que més en captiva és la intensitat narrativa, que aconsegueix convertir una història molt senzilla en una novel·la que esdevé un remolí de passions i de sentiments. Aquí rau la perícia d’un escriptor.

Pel que fa a l’adaptació cinematogràfica que Anh Hung Tran n’ha fet, em va passar una cosa curiosa. Qualsevol pel·lícula basada en una novel·la ha d’obviar-ne elements, especialment si és llarga i farcida d’acció i de personatges, per tal de ser mengívola. També ha passat amb Tòquio blues, amb la qual cosa havent-ne llegit el llibre primer, veient la pel·lícula hom té la sensació que l’acció hi passa molt de pressa, que la història avança a un ritme inusualment ràpid per tractar-se d’una trama senzilla. Però és clar, aquesta sensació ve induïda per la lectura prèvia de la novel·la. Algú que no l’hagi llegida o que ho hagi fet molt de temps abans no notarà res. És una bona pel·lícula, trista com la novel·la, amb una fotografia i una banda sonora magnífiques. Només cal recordar que Anh Hung Tran ja va dirigir L’olor de la papaia verda.

En definitiva, la meva admiració pels autors orientals va in crescendo, és com si m’omplissin amb el seu buit, i penso “devorar” (mala paraula, ho sé) tots els llibres de Murakami, que per sort de tots, escriu força. I no puc deixar de recordar i de felicitar Albert Nolla, el traductor de Murakami al català, perquè és la veu que ens acosta l’autor original a la nostra llengua. Cal no oblidar mai que els lectors catalans no llegim Murakami sinó Albert Nolla.

Haruki Murakami, Tòquio blues, traducció d’Albert Nolla. Barcelona: labutxaca, 2007, 432 p. 

“La bicicleta estàtica”, de Sergi Pàmies

Una vegada en una entrevista, Sergi Pàmies va explicar que construeix els contes a partir de la premissa “What if”, és a dir, què passaria si… alguna cosa fos d’una altra manera de com és a la realitat. És un plantejament que sempre resulta original, perquè l’únic que cal és deixar lliscar la imaginació i anar per pendissos ignots.

Els contes de La bicicleta estàtica són alhora trivials i lleugerament filosòfics. Vull dir que fan rumiar, atès que plantegen situacions convencionals però que prenen viaranys que se surten d’allò més comú. En això consisteix el “What if”, i aquesta és la gràcia de la narrativa de Pàmies. Si a això hi sumem una escriptura planera, queden uns contes rodons que a priori poden semblar fàcils, però rere els quals s’endevinen hores i hores de revisions i de reescriptura. Més encara, sabent que Sergi Pàmies mai no es cansa de repassar els seus textos.

Fa un parell de setmanes va fer una conferència-col·loqui a l’Ateneu Barcelonès, que va resultar d’un gran interès i d’una gran amenitat. Va explicar que a la seva vida no hi passen coses espectaculars, i que la seva narrativa es nodreix d’allò que veu en la quotidianitat. Em va fer gràcia quan va dir que tot allò que Miquel de Palol rebutjaria, ho agafa ell per convertir-ho en matèria literaturitzable. Escriure sobre coses petites no és tan fàcil com sembla, també té el seu mèrit, i Pàmies, amb tota la raó, se’n sent cofoi.

La narrativa curta, a voltes denostada, permet a l’escriptor fer un exercici d’imaginació controlat, i no per això ha de ser més fàcil que fer novel·la, ja que l’espai és limitat i cal tenir capacitat de síntesi i de saber condensar en deu o dotze pàgines una història amb plantejament, nus i desenllaç. És a dir, abans de començar a escriure, cal ja tenir totalment pensada l’estructura i el contingut del conte. No és tasca fàcil i a Pàmies se li noten molts anys d’ofici que es tradueixen en una prosa àgil i amena.

Sergi Pàmies, La bicicleta estàtica, 4a ed. Barcelona: Quaderns Crema, 2010 (Mínima Minor; 101), 144 p.

“Tinc ganes de tu”, de Federico Moccia

No sóc una persona gregària però a nivell de llibres m’agrada estar més o menys al cas de les novetats que es publiquen. És per això que, quan ja duia temps com a èxit de vendes a casa nostra, em vaig interessar per Federico Moccia. Havia sentit a dir que les seves eren novel·les simples, fàcils de llegir, i sense gaire profunditat. Però a vegades, tots necessitem llegir alguna cosa lleugera, que ens faci volar la imaginació però sense pensar gaire.

Ara que faig un curs d’escriptura, llegeixo els llibres de ficció d’una altra manera de com ho feia abans: instintivament, me les miro des de dintre, em fixo en com l’autor ha anat dosificant la informació perquè la novel·la quedi rodona. Tinc ganes de tu és una història simple i cursi, però val a dir que la manera com Moccia la basteix li dóna un aire important.

L’atmosfera és alegre i despreocupada, amb gent jove i guapa que no passa estretors econòmiques, allò que avui en diríem cool. Tots els problemes que tenen són embolics amorosos, que al final es resolen de la manera més ensucrada possible. Dit així segur que a ningú no li agafen ganes de llegir el llibre, que a més, té 569 pàgines, però el cert és que Moccia fa passar la història i els personatges per uns viaranys que converteixen l’argument en interessant i fins i tot en misteriós de vegades. També és força notable els canvis constants de narrador que fa, es posa a la pell d’uns quants personatges, principalment dels dos protagonistes, la qual cosa dóna molt de joc. Permet a l’autor transmetre una sensació de vivesa al lector mitjançant la focalització que fa dins dels dos protagonistes de manera alternada.

Òbviament, les novel·les de Moccia són allò que abans se’n deia literatura de canya i cordill, però estan ben construïdes, l’autor hi desplega una tècnica narrativa que dóna un toc d’encant i de misteri a una història cursi i ensucrada. Això em fa pensar en el proppassat dia de Sant Jordi, quan en una parada de la Rambla vaig sentir una senyora que li demanava al dependent que li recomanés un llibre per no pensar gaire, i el dependent, després de rumiar-hi força, li va acabar venent l’últim llibre de Murakami. Sincerament, a mi Murakami em va fer pensar bastant. Potser és un autor que admet diversos nivells de lectura, o potser és que al venedor en aquell moment no li va venir al cap Federico Moccia.

Federico Moccia, Tinc ganes de tu, traducció de Mercè Ubach i Eugènia Bertran. Barcelona: Labutxaca, 2010. 572 p.

“Elogi de l’ombra”, de Junichiro Tanizaki

Junichiro Tanizaki, Elogi de l’ombra. Traducció d’Albert Nolla. Barcelona: Angle, 2006. 94 p.

Des que vaig llegir After dark, d’Haruki Murakami, i posant-lo en relació amb les novel·les d’Amélie Nothomb (que va passar tota la infància al Japó), em va quedar el cuquet de la literatura japonesa. Fa anys que em vaig començar a endinsar en la filosofia i la manera de pensar orientals, i ara m’ha donat per la branca literària. És curiós i sorprenent veure quina manera més diferent que tenen de nosaltres a l’hora de mirar el món i les coses.

El llibre fou escrit el 1933 i si en parléssim en conceptes actuals, podríem dir que és un tractat de feng shui. Però en realitat, és molt més que això. Mentre ens explica com es decoren i com s’avituallen les cases japoneses, ens introdueix a la manera de fer, de sentir i de viure dels orientals. I llegint el llibre, hom s’adona fàcilment que no fan distinció entre fons i forma, que la manera d’explicar és també el contingut del que diu. És per aquest motiu que un tema que podria resultar tan anodí com la decoració d’una casa, es converteix en un petit tractat vital, de com es veuen les coses des d’una òptica que no és la nostra.

Només puc parlar pels japonesos, no he llegit cap llibre de cap autor coreà o xinès, per exemple. El que puc dir-ne és que es recreen en els detalls més trivials, fins i tot insignificants, als ulls occidentals. A allò que nosaltres aniríem per feina, ells s’hi recreen perquè, fent apel·lació a la seva filosofia, només existeix el present; el passat i el futur no tenen lloc, per tant, ens hem de recrear en el moment en el qual vivim. És l’ara i l’aquí. Lluís Racionero deia que el màxim exponent d’aquesta teoria és la cerimònia japonesa del te, que, al capdavall, consisteix precisament a fer una cerimònia d’un acte tan trivial com prendre una tassa de te.

Els occidentals, per contra, sempre estem obsessionats fent plans de futur i ens oblidem del que ens passa en el present, en el moment precís que vivim. Ja ho deia John Lennon: “la vida és allò que et passa mentre fas plans”.

El llibre està escrit amb una prosa deliciosa i aparentment fàcil i lleugera, però no per això hem de llegir-lo més de pressa, perquè podria ser contraproduent, ja que deixaríem d’assimilar coses. La traducció, que signa Albert Nolla, és magnífica, com totes les seves. En resum, una petita joia (dic petita només per l’extensió) que ningú no s’hauria de perdre. 

“Mil cretins”, de Quim Monzó

Quim Monzó és un dels meus clàssics. És un autor que fa molts anys que m’agrada, tot i que ara feia molt de temps que no en llegia cap llibre. Recordo que quan vaig començar-lo a llegir, fa uns setze anys, quan acabava d’entrar a la universitat, vaig llegir un darrere l’altre tots els llibres que havia escrit fins aleshores. Jo era una joveneta inexperta i plena d’il·lusions davant d’un món per descobrir, i la literatura de Monzó em va captivar, especialment els seus llibres d’articles periodístics, que trobava divertits i corrosius.

Han passat els anys i he de dir que Monzó em segueix captivant de la mateixa manera que abans. Ho he pogut comprovar arran de la lectura de Mil cretins, que he fet a propòsit de la pel·lícula homònima que n’ha fet Ventura Pons i que ben aviat aniré a veure.

És un llibre dividit en dues parts. A la primera hi ha els contes més llargs i més centrats en el dolor, la vellesa i la solitud dels personatges. A la segona hi ha contes més curts i amb l’estil propi del Monzó de sempre. El Monzó de sempre vol dir l’autor que per construir una història sempre pensa a fer un pas més enllà del que hom sap o pressuposa. És allò que un dia Sergi Pàmies va dir l’ “i si…?”, és a dir, què passaria si en una situació determinada, en lloc de succeir el que tots sabem, la cosa anés per una altra banda. És un punt de partida molt interessant i que dóna molt de joc en un conte.

Aquest mètode també l’emprava Borges, del qual recordo vivament un conte que reprenia el mite del Minotaure i el laberint però narrat des del punt de vista de la bèstia, que, avorrida de ser al centre del laberint, es queixava a Teseu de la tardança en haver-lo anat a trobar.

Estilísticament, Monzó escriu amb una prosa tan senzilla com impecable, cosa difícil d’aconseguir si no es té un gran domini de l’ofici d’escriure. La seva prosa clara i diàfana el fan un autor assequible i atractiu per a tot tipus de públic, tan culte com llec, i a mi, la lectura dels seus llibres em fa sentir d’allò més còmoda, pel que diu i pel com ho diu. Potser aquest estil no és apte per a fer novel·les, ja que Monzó només n’ha fet dues, i pel meu gust no arriben al nivell dels llibres de contes, però aquest estil fresc, espontani i directe, i l’escriptura acurada, em recorden, encara que sigui de lluny, la prosa de Josep Pla.

“After Dark”, d’Haruki Murakami

És la darrera novel·la que he llegit, i m’ha deixat alhora estranyada i desconcertada. Explica històries paral·leles des de punts de vista diferents, amb narradors diferents. Aquesta tècnica, que en la literatura occidental es faria servir per a novel·les amb una trama complexa i on es vol jugar amb la intriga, Murakami l’usa per explicar una situació molt senzilla, com és la nit en blanc que passa una noia en un bar del Japó.

Personalment, la vaig trobar una novel·la estranya, la qual cosa suposo que es deu al fet que, com a occidental, estic acostumada a llegir narrativa occidental, que habitualment és lineal (no sempre). Murakami explica una història quotidiana, senzilla, trivial, i per fer-ho recorre a diversos narradors. Això em fa pensar en una de les tesis de Lluís Racionero, del qual fa una pila d’anys vaig llegir un grapat de llibres, segons la qual els japonesos atorguen una gran importància a les coses quotidianes, perquè per a ells, el que és important de debò és l’aquí i l’ara. M’explico.

Els occidentals normalment tendim a banalitzar les coses de cada dia, a trobar-les insignificants, mentre cerquem accions grandiloqüents per considerar-les veritablement importants a les nostres vides. I això és perquè molts cops desestimem el present, l’ara i aquí, i només ens preocupem pel futur, pel què farem. Estic segura que és horror vacui (por del buit). Els japonesos, en canvi, no només donen un gran protagonisme al present, a l’acció que fan en acte (valgui la redundància), sinó que la magnifiquen. Segons Racionero, una prova d’això és la cerimònia del te, que no és altra cosa que l’enaltiment d’un acte tan quotidià com prendre una tassa de te.

Doncs bé, Murakami em recorda tot això en la manera que té d’explicar la història. Però a banda de la forma, també hi ha un contingut que m’ha agradat, que parla de persones soles que tenen dificultats per comunicar-se. Dit així, ho podríem predicar també de qualsevol novel·la o pel·lícula occidental, però a mi, la veritat és que la novel·lista que més m’ha recordat Murakami és la belga Amélie Nothomb, que va néixer al Japó i hi va passar tota la infantesa, atès que el seu pare hi era com a ambaixador. Els seus personatges també són estranys i estan sols, no saben bellugar-se en l’ambient i els costa relacionar-se amb els altres. Casualitat? 

1984

Avui em ve de gust parlar d’un llibre que fa un parell de mesos que vaig llegir i que em va sacsar fortament, com feia anys que no ho feia cap llibre. N’havia sentit a parlar molt però no havia llegit pràcticament res d’Orwell (si exceptuem “La revolta dels animals”, que vaig llegir a escola quan tenia dotze anys i de la qual no vaig copsar el significat polític).

Potser perquè feia temps que pràcticament només llegia novel·les policíaques (escandinaves), també feia temps que no llegia un llibre realment ben construït i ben escrit, és a dir, literatura amb majúscules. L’impacte va ser fort, en bona mesura perquè, per primer cop a la vida, vaig fer alhora la lectura i l’audició del llibre, en anglès, atès que estic preparant l’examen del Proficiency i aprofito qualsevol material per estudiar. Doncs bé, l’àudio que correspon a aquesta novel·la és impactant de debò, el narrador llegeix cada frase amb un èmfasi creixent, i deixa l’oïdor esmaperdut. No exagero si dic que va ser una experiència electritzant.

Audició a banda, el llibre és una ficció terrorífica: l’establiment d’un estat totalitari dut fins a les darreres conseqüències. Assistim a la lluita del jove Winston contra el sistema, una lluita que esdevé inútil, però no perquè l’oprimeixi reiteradament, sinó perquè al final, l’horror és adonar-se (el lector) que el rentat de cervell és irreversible. Això és el que representa l’habitació 101, que el gran germà ha vençut i que té tots els súbdits als seus peus, per força, però una força que esdevé pèrdua de la voluntat individual. Al final, cap dels súbdits ja no només no pensa res, sinó que no desitja res, no vol res, se sotmet passivament al dictat del gran germà.

La manera com Orwell ho escriu i ho descriu és magistral. Es tracta d’una novel·la estructurada en tres parts molt ben equilibrades, que descriuen tres estadis diferents de l’existència del protagonista. En la primera hi fa el plantejament de la situació, en la segona, és on hi ha una escletxa d’esperança, quan Winston s’enamora de Julia. La tercera, el desenllaç fatal, és l’anorreament de l’ésser humà en tant que ésser lliure. És l’anihilament absolut de la voluntat humana. O sigui que segueix els paràmetres de la novel·la clàssica: plantejament, nus i desenllaç. I és que els clàssics sempre seran clàssics.

Traduccions i llibreries a Bèlgica

Sempre que he viatjat a l’estranger ho he fet en països monolingües, on tot s’expressa en un sol idioma, que és l’oficial de l’Estat: des de la justícia fins a les converses de carrer, passant per les cartes dels restaurants o la retolació dels comerços. Per això tenia molt d’interès a veure com s’havia resolt el tema lingüístic en un Estat amb tres llengües oficials, com Bèlgica, especialment quant als llibres, fonamentalment les traduccions. Abans d’anar-hi em preguntava si a les llibreries hi hauria tants llibres en francès com en neerlandès i quin tipus de llibres. Més que res, per saber com n’era de diferent la situació de la que tenim a casa nostra, on el llibre en català ocupa com a màxim un 30% de les llibreries.

Doncs bé, la realitat ha estat xocant. Posaré diversos exemples. Si hom entra a la FNAC de Brussel·les (zona bilingüe francès-neerlandès), de seguida s’adona que hi prima el llibre en francès de manera ostensible, mentre que el neerlandès només hi és a la secció de novetats. Per contra, la cadena de llibreries Standaard Boekhandel, majoritària a Flandes i a Brussel·les, comercialitza de manera gairebé exclusiva llibres en neerlandès, que van des de la novel·la fins al tractat de filosofia. Però a Brussel·les hi ha encara una altra particularitat ben interessant: potser n’hi ha alguna altra, però jo vaig copsar i entrar en dues llibreries angleses, és a dir, amb llibres únicament en anglès, la Sterling Books i la Waterstones, que també funciona com a llibreria electrònica a l’estil d’Amazon.

Si sortim de la zona bilingüe de Brussel·les, la FNAC d’Anvers, per exemple, “només” té llibres en neerlandès, de totes les temàtiques, de ficció i de no-ficció. He posat el ‘només’ entre cometes, perquè, certament, també hi trobem unes quantes lleixes de llibres en altres idiomes: anglès, francès, alemany, italià i castellà, tots tractats com a idiomes foranis. A Flandes tenen clar, doncs, que la seva única llengua és el neerlandès, que, de fet, és l’única que hi és oficial, i a banda, tenen un gran interès a conèixer d’altres llengües per poder traspassar fronteres. A la FNAC de Gant passa el mateix i així successivament. No puc parlar per la zona de Valònia perquè no hi he estat, però no costa gaire d’imaginar-se que tot és monolingüe en francès.

La meva reflexió aquí no és tant de la prevalença de les llengües, sinó de l’admiració davant del fet de poder disposar de llibres d’assaig en neerlandès. Els universitaris catalans, quants llibres poden llegir en català? I no s’hi val la trampa de dir que el que haurien de fer és llegir en anglès. Quants llibres tècnics/científics de qualsevol àmbit del coneixement es tradueixen al català i quants es tradueixen només al castellà? Tots els qui hem passat per la universitat sabem que el català desapareix gairebé del tot a l’hora de confeccionar bibliografies, que només hi ha col·leccions escadusseres d’alguns temes, i que cada vegada van a menys. Les editorials perceben el català com una cosa supèrflua, perquè ja hi ha una llengua important que la coneixem tots i ja en tenim prou.

Què té de diferent el neerlandès del català? Potser té el doble de parlants (21 milions), però el més important és que al darrere hi ha un Estat fort i potent que el defensa, que són els Països Baixos, altrament coneguts com a Holanda. Holanda pot imposar el neerlandès on vulgui perquè és l’única llengua oficial que té. Sense Holanda, dubto que la salut del neerlandès a Flandes fos tan bona. Em vaig fixar en el peu d’impremta d’uns quants llibres d’assaig en neerlandès, i tots eren editats a Amsterdam.

Catalunya no té cap Estat que defensi el català com Holanda ho fa amb el neerlandès, i d’aquí és d’on plora la criatura. Un motiu més per reclamar l’Estat propi. I també vull grans llibreries angleses a Barcelona, perquè la clau d’un país petit és la internacionalització, i aquest procés només es pot fer mitjançant el domini de l’anglès.

El gènere policíac

He escrit un parell d’apunts parlant de les novel·les policíaques escandinaves que ara estan tant de moda, però avui m’agradaria anar més enllà i fer una reflexió sobre el gènere, incloent-hi també les sèries de televisió, a les quals darrerament m’he afeccionat molt.

És un gènere que té coses bones i coses dolentes. Com més recents en són les produccions, més elements de les noves tecnologies incorporen per a la resolució dels casos, però això fa precisament que no resisteixin el pas del temps. És a dir, no podem mirar una sèrie o llegir una novel·la de fa deu anys, perquè els mitjans que fan servir ens semblen prehistòrics. Aquest problema s’afegeix al que havia existit sempre en el gènere: el fet de ser trames d’intriga amb un desenllaç més o menys inesperat fa que no resisteixin la relectura (o el revisionat), justament perquè el misteri, que n’és l’element central, ha desaparegut.

Jo em miro aquesta literatura com un joc lògic, matemàtic, com un problema lògic a resoldre, que m’estimula les neurones. La qualitat literària de les novel·les és independent del seu interès. Ens agraden perquè ens repten, ens interpel·len, ens estimulen la curiositat de saber, d’anar més enllà de l’evidència.

Durant una temporada vaig llegir una bona colla d’aquestes novel·les, sobretot americanes, i vaig treure la conclusió que només hi ha tres mòbils per a un assassinat: diners, sexe o poder. Cada vegada que llegeixo o veig una intriga, poso en pràctica aquesta tesi i sempre surt un d’aquests tres motius per matar algú. Això evidencia que, a més a més del joc lògic, també hi ha un component psicològic important en aquest gènere, especialment quan veiem que el policia o l’investigador fan interrogatoris i no tenen gaire pistes i es guien per l’instint i per l’experiència. El misteri i la psicologia són el còctel que fa vendre tants i tants Larssons arreu del món.  

“La màscara del rei Artur”, de Pilar Rahola

És un llibre que resulta d’una lectura agradabilíssima, gràcies a la perícia de Rahola per saber dosificar bé els continguts i també a una escriptura àgil i amena. Dit això, el llibre esdevé un panegíric més o menys encobert del candidat convergent a la presidència de la Generalitat. Malgrat que ella ha dit a tots els mitjans que escrivia al seu aire, amb el seu criteri i al seu gust, el resultat deixa entreveure que, o bé Rahola té simpaties convergents, o que Mas és el superhome nietzscheà. A mi m’ha aconseguit vendre el producte, encara que no el voti.

Com a política, Rahola no em va agradar mai gaire, ni per les formes ni pel fons, sonava massa grandiloqüent i demagògic, el que deia. Com a periodista, en canvi, m’encanta, l’aplaudeixo en el 99% de les coses que diu i no em perdo ni una sola de les internvencions que fa a can Cuní. Posa el dit a la nafra allà on fa més mal, és la nota de sentit comú després d’algunes excentricitats que s’escolten a la tertúlia. La combinació, doncs, denota una persona intel·ligent que sap diagnosticar els problemes, però que a l’hora de posar-hi remei, no se’n surt.

Com a escriptora també l’aplaudeixo. El llibre està molt ben escrit, i fins i tot es podria llegir com una novel·la si els personatges fossin ficticis. Sap crear misteri i moure els fils perquè cada personatge aparegui just al moment que li toca. Pel que fa al contingut, presenta un Artur Mas com a home modèlic: intel·ligent, culte, llegit, poliglot, marit ideal, i polític que sap guardar les distàncies entre els seus. En definitiva, sap vendre el producte. Llàstima que el capítol del pacte amb Zapatero per l’Estatut sigui el darrer, perquè ho desvirtua tot: allà realment cau la màscara del polític honest, perquè aquell pacte és absolutament indefensable, es miri com es miri. Aquí és on el panegíric deixa de ser-ho i veiem la primera discrepància entre entrevistat i entrevistadora.

Potser l’única nota negativa és l’acarnissament puntual que fa contra ERC, ja que no podem oblidar que és d’on tan mal parada va sortir Rahola. Però com que això és pràcticament anecdòtic al llibre, es pot passar per alt. En resum, un bon llibre, la lectura del qual recomano.

La dama de piques

Avui tinc intenció de barrejar literatura i música. Divendres vaig anar al Liceu a veure La dama de piques, de P. I. Txaikovski, una òpera meravellosa basada en un conte romàntic deliciós de Puixkin. I quan dic ‘romàntic’ em refereixo al fet que s’insereix dins el corrent literari del romanticisme, al costat de Lord Byron, Maupassant, Edgar A. Poe o Mary Shelley. La música descriu a la perfecció les tribulacions dels personatges, especialment de Hermann, el protagonista.

La dama de piques és un conte de poques pàgines que respira l’atmosfera romàntica caracteritzada pels elements sobrenaturals, perfectament palpable en obres com El Dr. Frankenstein de Mary Shelley, Faust de Goethe o El retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde. El romanticisme es volia allunyar del racionalisme clàssic i va impregnar la literatura d’elements d’ultratomba, fantàstics, i de fets sobrenaturals. En definitiva, de misteri indesxifrable per a l’home, com a contrapès a la racionalitat il·lustrada dels clàssics del s. XVIII, pels quals tots els fets eren copsables mitjançant la raó.

A parer meu, l’operació romàntica va sortir rodona, perquè encara avui, dos-cents anys després, ens meravellem davant d’unes obres fantàstiques que ens desperten la curiositat i l’interès per esbrinar com pot haver succeït allò tan misteriós. I és que la vida és misteri, si no, quin sentit tindria viure-la?

El punt culminant arriba quan el misteri creixent es converteix en por d’allò desconegut, de la incertesa, però també en por de travessar els límits humanament establerts, com és el cas de Frankenstein o de Dorian Gray. L’home pot convertir-se en un déu creador a l’estil de Prometeu? Pot fer anar el temps enrere? Són preguntes que es feien els romàntics, que ens fem avui i que ens seguirem fent, llevat que la ciència hi doni resposta en el futur.

La dama de piques, en cartomància, és una dona sola, vídua o divorciada, sovint una dona dolenta. Indica la solitud mal portada o la separació. Només cal pensar en el joc homònim, en el qual aquesta carta té un valor fatídic perquè fa perdre molts punts. A partir d’aquesta connotació màgica, Puixkin basteix una història que esclata fatalment quan una carta canvia el valor de l’as, que faria que el protagonista ho guanyés tot, pel de la dama de piques que, curiosament, té una estranya semblança amb la vella dama que li va anunciar les tres cartes guanyadores al joc del faraó. Hermann ha volgut traspassar els límits imposats, i la seva obsessió per les tres cartes guanyadores li ho fa perdre tot.