La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Shakespeare a Barcelona II. El mercader de Venècia

Ja fa un mes que van acabar les funcions d’aquest drama shakespearià al TNC, però encara m’agradaria parlar-ne, ja que va haver-hi un temps en què a la cartellera teatral catalana coexistien dos shakespeares: Coriolà i El mercader de Venècia. Aquest fenomen no és estrany a Barcelona, atès que s’hi programen regularment obres del dramaturg anglès. Això vol dir que, coneguda la dèria dels directors catalans d’actualitzar tots els shakespeares, ja no em sorprenc ni m’irrito de veure muntatges que no tenen res a veure amb el text que els actors diuen, perquè, i sembla que això encara no ho han entès, el text no marca només un missatge -que pugui ser de més o menys actualitat- sinó un context, una època diferent de la nostra, on els ritmes eren més lents i la societat molt més classista, coses que no es poden actualitzar, llevat que es reescrigui l’obra de cap i de nou.

Els ritmes abans eren més lents? Sí. A qui se li hauria acudit al segle XVI dir que no podia assistir a qualsevol acte perquè té l’agenda plena? A ningú. Era impensable en aquella època. Els ritmes eren lents i la vida cerimoniosa, de manera que les presses amb què parlen i es mouen els actors en aquesta producció, com en tantes d’altres, és irreal i treu versemblança i encant a l’obra. Per què ens agrada tant la versió cinematogràfica d’El mercader de Michael Radford protagonitzada per Al Pacino, on el luxe de detalls i l’ambientació històrica són acurats i precisos? Els personatges, només canviant-los els vestits, ja sembla fins i tot que senten altres coses. No he acabat d’entendre mai per què en el teatre català els actors es fan un tip de córrer. És comprensible en una obra escrita als nostres dies, però no en una obra antiga.

D’altra banda, es va dir manta vegades que s’havia portat l’obra a Wall Street. És una apreciació simbòlica, perquè si fos real, s’haurien carregat l’obra des del títol. De fet, l’escenografia és tan minimalista que no tenim ni idea del lloc on ocorre l’acció.

El text és bo perquè és de Shakespeare, però no ho aguanta tot. Els actors són bons i fan bé llurs papers respectius, però la posada en escena és asèptica i no ens diu res. Pòrcia, en lloc de semblar una jove noble, guapa, elegant i astuta, sembla l’hostessa d’un concurs televisiu. Les paraules que sentim corresponen a un text shakespearià, però la funció que veiem queda lluny del dramaturg anglès.

Ramon Madaula com a Shylock, Àlex Casanovas com a Antonio, Roger Coma com a Bassanio i Anna Ycobalzeta com a Pòrcia interpreten molt bé llurs papers, però la direcció de Rafel Duran, amb l’escenografia de Rafel Lladó, converteixen aquesta obra en un vodevil elaborat i prou.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

“La conquête” de Sarkozy

Avui, que és el dia de la primera volta de les presidencials franceses, és ben escaient de parlar del biopic que Xavier Durringer ha fet de Nicolas Sarkozy, La conquête. Algú em va dir que no hi surt ben parat cap polític, i és cert, però també és veritat que no s’acarnissa amb ningú, almenys des de la meva perspectiva. Hi veiem desfilar Chirac, Villepin, Sarkozy, Cécilia Sarkozy sobretot, i ens mostra les bambalines de la tàctica política, cosa que apropa aquest film a Els idus de març, malgrat que aquell va per altres camins. A través del recorregut polític de Sarkozy veiem les seves fílies i fòbies personals i polítiques, el joc d’interessos i la manera florentina i sibil·lina com es fa encara avui la política en una democràcia.

En dos moments de la pel·lícula, Chirac qualifica Sarkozy amb tres adjectius que diu que faran que els francesos no l’acceptin: és liberal, atlantista i europeista. Vaig quedar un pèl xocada, ja que a mi tots tres em semblen positius, però tothom sap que, en general, els francesos sempre han volgut ser sols. Potser a la segona volta de les eleccions, a Sarkozy li costarà la presidència haver anat tan de bracet amb Angela Merkel i el resultat donarà la raó als vaticinis del Chirac de ficció.

A la pel·lícula, Sarkozy representa la imatge del polític modern i amb aires americans, que vol portar la vida privada i pública amb la màxima transparència perquè el poble que l’ha de votar s’adoni que no amaga res. Això no agrada ni a Chirac ni a Villepin, que representen la França més ancorada en el seu passat de grandesa, la qual cosa queda palesa en les cases on viuen cadascun. Mentre Chirac i Villepin viuen en palaus que semblen de Lluís XVI, Sarkozy viu en un pis modern amb decoració moderna.

Durant tota la pel·lícula, Villepin, que aleshores era ministre d’afers exteriors i va passar a ser primer ministre, es dedica a posar el dit a l’ull de Sarkozy per fer-lo fora de la cursa per l’Elisi, amb el beneplàcit de Chirac, que només el veu com un peó útil però que pensa que no lliga amb la idiosincràsia francesa. Potser és que ni Villepin ni Chirac no s’han adonat que som al segle XXI? En qualsevol cas, és una lluita fratricida dins la UMP, la dreta francesa, per aconseguir el poder màxim. I Sarkozy està disposat a fer el que calgui per aconseguir-lo, sense manies.

Al final, després de tanta dedicació a la campanya i d’haver bregat amb tots els periodistes, la seva dona l’acaba deixant perquè es veu relegada a un segon terme. Així doncs, cinematogràficament parlant, el final és agredolç perquè Sarkozy aconsegueix la presidència de la República però perd la seva dona -aquí Carla Bruni ni surt ni se’n parla. És, doncs, una comèdia amb bons diàlegs i bones reflexions que ens il·lustra sobre la manera de fer política al segle XXI, de com els polítics miren de salvar les aparences i de tirar tota la merda al contrari per tal d’enfonsar-lo, mirant sempre de tenir més o menys controlats els mitjans de comunicació, que són la manera d’influir l’opinió pública i, per tant, de controlar-la.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

“Rigoletto” al Covent Garden

Dimarts proppassat vaig anar a veure òpera al cinema per segon cop. El primer havia anat a veure la inauguració de la Scala de Milà amb Don Giovanni. Abans d’anar-hi, era força refractària a aquest tipus de projeccions, ja que sóc dels que penso que com el directe no hi ha res, i més en música, però en aquest cas, sí que és un directe perquè Rigoletto s’estava representant al Covent Garden de Londres mentre jo la veia al cinema Girona de Barcelona. És clar que no es poden apreciar igual les veus dels cantants ni el so de l’orquestra, però el resultat és molt digne i penso tornar-hi quan en facin més. És una oportunitat d’ “assistir” als millors teatres d’òpera del món.

La producció de la Royal Opera House Covent Garden va ser immaculada a tots els nivells: vocal, musical i escenogràfic. L’escena estava dominada per uns vestits de colors virolats quan se situa al palau del duc, i era completament fosca a la resta de l’obra. En el primer cas, semblava talment que un quadre de Rembrandt o de qualsevol barroc prengués vida. El joc dels colors i la foscor que ho envoltava tot era meravellós i dibuixava un quadre que semblava pintat. No cal dir que l’ambientació era la que escau a l’òpera, amb el palau del duc -una mica massa sobri, potser- d’una banda, i la casa de Rigoletto de l’altra. L’òpera és tètrica i llòbrega, i la misèria i la corrupció humanes que representa es veien clarament representades en aquesta producció, d’un gran realisme.

Quant als cantants, potser el que més em va cridar l’atenció és que els comprimaris eren d’un gran nivell, no n’hi havia cap amb veu escardalenca. Marullo i Giovanna podrien haver fet papers més importants, però van estar esplèndids. Pel que fa als principals, vam poder gaudir del duc de Vittorio Grigolo, la Gilda d’Ekaterina Siurina i el Rigoletto de Dimitri Platanias. Grigolo és un tenor líricolleuger amb una veu preciosa, amb gran facilitat per als aguts i amb una línia molt depurada. A més a més, és guapo i té planta, amb la qual cosa no li falla res. Impecable. Siurina em va agradar més al segon i tercer acte que al primer. La veu és petita però es fa sentir, té un estil impecable, depurat, i fa els aguts sense patir. Platanias va ser un Rigoletto fora de sèrie. Amb una veu ampla i conduïda amb gran mestria, transmet una gran calidesa, i el frasseig és magnífic. Rigoletto era ell.

L’orquestra del Covent Garden en aquesta ocasió la va dirigir John Elliott Gardiner, que va saber treure-li tots els matisos que l’òpera requereix, i canviar-ne el to quan cal.

En definitiva, una vetllada meravellosa, en què la qualitat extraordinària de la funció va ser capaç de transmetre a l’espectador de cinema la vibració d’una història tràgica sobre el mal i la misèria humana. I bona notícia per al públic del Liceu: Vittorio Grigolo vindrà la temporada vinent a fer Les contes d’Hoffmann (amb Natalie Dessay)!

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Shakespeare a Barcelona I. Coriolà

Fa pocs dies que s’han acabat les funcions de Coriolà de Shakespeare en adaptació d’Àlex Rigola (cal dir-ho!) a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Barcelona. Va ser una representació força atípica, amb una escenografia que duia l’acció de l’obra als nostres dies, com sol ser habitual en les obres clàssiques es que representen a Barcelona. És una cosa que sempre he trobat fora de lloc, perquè amb el pretext que esgrimeixen els directors que “l’argument és molt actual”, es permeten fer tota mena de destrosses a l’obra original.

La veritat, però, és que malgrat que el Coriolà de Rigola no és fidel ni a l’escenografia ni al text original, el muntatge no em va desagradar. El que cal destacar per damunt de tot és un escenari despullat i fred fins a l’extrem de veure’n l’esquelet més descarnat, és a dir, les parets nues que queden quan es desmunten els decorats d’una escenografia. A partir d’aquesta austeritat radical sorgeix un text retallat i una interpretació excessivament sòbria.

Mai no he entès per què als directors d’avui els molesta que l’acció de les obres se situï en el passat i que per això tinguin la necessitat de transportar-la als nostres dies. Addueixen que com que l’argument és actual, no han de fer-lo succeir a l’època on l’ha situat l’autor, sinó que l’han de transportar. I això per què, em pregunto jo? Tan idiota creuen el públic, que pensen que no serà capaç d’entendre el mateix argument situat en una època pretèrita? Com és que les pel·lícules d’argument històric recreen amb tot luxe de detalls el segle on s’ubiquen, cosa que al públic li agrada, i en canvi en teatre es fa just a l’inrevés? Sense anar més lluny, pensem en Gladiator, en 300 o en Alexandre el Gran.

D’altra banda, torno a fer èmfasi en la sobrietat extrema de l’escenografia, ja que en tot moment veiem un rètol lluminós -primer apagat- que diu DEMOCRACY. En el punt on gira l’acció de l’obra i aquesta canvia de temps i d’espai, el text s’atura, comença una música cada vegada més forta, i aleshores el rètol s’il·lumina de color blanc i comença a giravoltar, cada vegada més de pressa. Crec que explicant-ho amb paraules és difícil fer-se’n una idea, però la impressió que fa és absolutament grotesca, a banda que no sé què representa el concepte de democràcia -entesa com avui, òbviament- en el context de l’obra. Però clar, com que els directors d’ara han de desvincular el text del seu context, fan abstracció absoluta d’aquest últim i el substitueixen per un de contemporani, que faci al·lusió als problemes actuals. A mi això em grinyola del tot.

Sempre que veig una obra “actualitzada” penso en les paraules que un dia va dir l’iconoclasta Jordi Llovet sobre un altre tòtem d’avui: la posada en escena de les òperes. A propòsit d’un Così fan tutte dut al s. XX o XXI, va dir que no entenia per què els directors han de canviar l’època de les òperes. Altrament, si la situessin al s. XVIII, amb mirinyacs i perruques, el públic rebria una lliçó gratuïta d’història. No puc estar-hi més d’acord.

Tornant al Coriolà de Rigola, la interpretació em va semblar tan extremadament austera, que vaig pensar que si allò hagués estat una radionovel·la, hauria fet el mateix efecte, perquè més enllà del text recitat no hi havia pràcticament res. La qual cosa no vol dir que els actors ho fessin malament, ans al contrari. Però va ser la lectura dramatitzada d’un text pelat i prou. A mi el diàleg, la polèmica, la confrontació d’idees m’agrada, però el teatre no és això: és un tros de vida en totes les seves facetes, i no només la parlada.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

La “marginació” del castellà

Ahir llegia al diari Ara que un dels punts que el PP esgrimeix en contra de l’opció independentista per a Catalunya és que “la secessió dificultaria -encara més, segons els populars- la vida dels castellanoparlants” (a Catalunya, òbviament). Ja sé que tots els partits parlen amb eufemismes i que els ciutadans necessitem fer hermenèutica per entendre el que realment volen dir, però en aquest cas, aquest eufemisme és vacu, perquè, que potser pretendrien els senyors del PP que els castellanoparlants no se sentissin marginats a França, a Holanda o a Alemanya, per exemple (llevat que parlessin les llengües respectives oficials)?

Aquest pseudoargument cau pel seu propi pes. A mi m’agradaria que fos cert, i no per mania al castellà ni als castellanoparlants, sinó perquè una Catalunya independent, com a país normal, tindria el català com a única llengua oficial, la qual cosa comportaria que totes les televisions que emetessin des del territori nacional serien en català (qui volgués veure Telecinco o Antena3 podria posar-se un satèl·lit, és clar), els diaris també, l’Administració faria tots els papers exclusivament en català i, en definitiva, en una Catalunya estat, el català s’hauria de normalitzar com és normal el castellà a Espanya o el noruec a Noruega.

Si Espanya fos un país amb mentalitat federal, o bé les quatre llengües oficials ho serien arreu de l’estat, o bé en els territoris on es parlen llengües no castellanes, hi serien llengua oficial única. El bilingüisme és un gol immens que ens van colar amb la Constitució que tenim i que, atesa la manca de poder i de recursos del català per fer-se fort, el condemna a l’agonia i a la diglòssia permanent. A Bèlgica, el neerlandès és l’única llengua oficial a Flandes, i el francès ho és a Valònia. A Brussel·les, on són cooficials totes dues, acaba imperant la llei del més fort: el francès té un 85% de presència, enfront del 15% del neerlandès.

El català, cal recordar-ho, no és una llengua minoritària, sinó minoritzada. I comparteixo l’opinió que l’única manera de salvar-lo és aconseguir la independència d’una part del territori del qual és llengua pròpia. Al capdavall, tal com diu Josep M. Terricabras, és un fenomen únic al món que la llengua forana arraconi i escombri la pròpia. I tal com diu el savi August Rafanell, la feina del franquisme encara la percebem avui dia: que el castellà es vegi com a llengua normal a Catalunya.

Per cert, recomano enfervoridament l’apunt d’avui del blog de Toni Cucarella: Independentisme en castellà: matar el català a la irlandesa.

La passió segons Herreweghe

Avui, dia de Pasqua, encara som dins el cicle litúrgic de la setmana santa i, doncs, encara és dia propici per comentar el concert que dimecres proppassat ens va oferir el cor i l’orquestra del Collegium Vocale de Gant, dirigits pel seu titular, el mestre Philippe Herreweghe. No l’havia vist mai a Barcelona, tot i que sí que l’havia anat a sentir interpretant Bruckner a la sala de concerts Bozar de Brussel·les. Ja allà vaig copsar que era un director que primava l’equilibri per damunt de tot. Però ja feia temps que n’havia sentit enregistraments, precisament la Passió segons sant Mateu, amb un Andreas Scholl pletòric interpretant un Erbarme dich ultraterrenal, i també el Magnificat i la Missa en si menor, de la qual, ai las, tinc la versió del mestre gantès però sense Scholl!

No estic segura de si havia sentit mai en directe la Passió segons Sant Mateu, però aquesta versió fou molt bona. No immaculada, perquè sovint passa que quan vénen grans conjunts de música antiga amb un cor, una orquestra i un director excel·lents, fallen els solistes, que són més aviat mediocres. Aquest fou el cas de la Passió de Herreweghe, que ni el reputat contratenor Robin Blaze no va poder salvar, malgrat que va cantar un Erbarme dich més que digne. És veritat que hi ha més contratenors al món a banda del meu admiradíssim Andreas Scholl: Michael Chance, Bejun Mehta o Philippe Jarousky, però Robin Blaze no està a l’altura de cap d’aquests. D’altra banda, la soprano que va interpretar el Blute nur, va sortir directament del cor i amb una veu gairebé blanca va fer un flac favor a l’obra. La soprano que va interpretar la resta d’àries va fer-ho millor.

Ara bé, cal dir que Herreweghe va reservar els millors intèrprets per als dos papers principals de l’obra: l’evangelista i Jesús. El tenor Mark Padmore va fer un evangelista espectacular, amb una dicció i un frasseig perfectes, amb una veu sempre al seu lloc que narrava, plena de credibilitat, sobrietat i dramatisme, el calvari de Jesús, és a dir, tal com Herreweghe concep la música religiosa de Bach. El baix Michael Nagy fa fer un Jesús no tan brillant com l’evangelista de Padmore, però profund i dramàtic.

L’orquestra i el cor van estar en tot moment a un nivell estratosfèric, llevat d’unes petites errades d’algun instrument, cosa comprensible amb instruments antics però perfectament disculpable; i és que són uns intèrprets brillants que executen la concepció que Herreweghe té de l’obra, que és sòbria però dramàtica, equilibrada però apassionada. Les velocitats i les intensitats són sempre adequades per a reflectir el que el text bíblic expressa, i especialment el cor, va fer gala d’un control total dels seus recursos tímbrics.

Fa un parell d’anys, a la botiga d’Harmonia Mundi de Perpinyà, el dependent em va dir que la de Herreweghe era la millor interpretació de la música religiosa de Bach. No crec que només ho hagués dit per interès propi -Herreweghe enregistra exclusivament per al segell Harmonia Mundi-, atès que les versions de Gardiner, Jacobs, Koopman o Harnoncourt tenen una o altra falla que les allunya de la perfecció i, per tant, de Philippe Herreweghe.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

“Cock”, de Mike Bartlett

No hi ha gaires coses a dir d’aquesta obra. És una comèdia (no pròpiament romàntica) amb un triangle amorós peculiar com a element principal. Pau Roca i Albert Triola són una parella que veu trontollar la relació quan entra en escena el personatge que interpreta Mar Ulldemolins i que farà dubtar d’orientació sexual el personatge de Pau Roca. Tot plegat, una comèdia d’embolics amb uns diàlegs més o menys previsibles però divertits i amb una escenografia gairebé inexistent. És a dir, ideal per si voleu passar una tarda o un vespre agradable i despreocupar-vos de les tribulacions. És una comèdia fàcil sense ser xarona en cap moment i amb una interpretació fantàstica per part de tots els actors. El que em va cridar l’atenció és veure el canvi de registre d’Albert Triola, del mossèn que interpreta a la sèrie La Riera, a un gai que estima de debò el seu enamorat. Però el teatre és això, oi? Que els bons actors sàpiguen canviar de registre sempre que calgui.

De moment, al Club Capitol fins a l’1 d’abril. Potser després va de gira per Catalunya.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari