La síndrome de Stendhal

Ahir vaig anar al Teatre Romea de Barcelona a veure aquesta obra tan espectacular d’Edward Albee, de qui, ara mateix estan fent una altra obra, Un fràgil equilibri, al Teatre Lliure. Durant els darrers anys he agafat afició a la dramatúrgia nord-americana, de manera que tenia moltes ganes de veure aquest Albee. He de dir que no he vist la pel·lícula homònima que al seu dia van protagonitzar Liz Taylor i Richard Burton, però aquest és un tema que resoldré aviat.

L’obra és totalment polièdrica, en el sentit que és tot un drama, amb la particularitat que està farcit de diàlegs hilarants. Els dos personatges principals, la Martha i en George, un matrimoni mal avingut que és capaç d’inventar-se els jocs dialèctics més bèsties per contrarestar mancances afectives i per fer-se mal mútuament, els interpreten dos colossos del teatre català: una Emma Vilarasau pletòrica i un Pere Arquillué magnífic.

Tots dos mantenen una conversa que se’n va pels viaranys del dolor, en la qual fiquen un altre matrimoni: el que formen la Honey (Mireia Aixalà) i en Nick (Ivan Benet), dos joves que al principi semblen “normals” i que a mesura que l’obra avança veiem que, sense arribar al nivell de paroxisme del matrimoni principal, també perden la xaveta. El diàleg entre tots quatre treu a relluir les misèries més íntimes de cadascun d’ells, però no de manera melodramàtica, sinó hilarant; hi ha moments en què l’espectador no pot deixar de riure, alhora que és conscient que els personatges s’estan arrencant la pell a tires. Mai abans no havia vist una obra com aquesta.

La força de les obres nord-americanes rau en el grau de patetisme de les situacions i d’uns personatges torturats, que, desencisats de tot, es dediquen a fer-se mal mútuament. Així són també les obres de Tennessee Williams o d’Arthur Miller. Feia temps que no veia una obra interpretada amb tanta força, tan al límit. Vilarasau i Arquillué es compenetren a la perfecció amb els personatges respectius i entre si; s’odien, s’estimen, s’escupen retrets amb una fel inaudita i fan participar de les seves misèries la parella jove, amanint-ho tot, això sí, amb grans dosis d’alcohol.

En definitiva, una gran obra que traspua crueltat a cada paraula i que fa estar l’espectador en tensió constant. Absolutament recomanable. No us la perdeu!

Diria que la cosa que més em va impressionar de la vida quotidiana a Nova York és el que anomeno l’art de fer cua. A les nostres latituds, la gent fa cua d’una manera més o menys desendrençada, tothom té els coneguts a la part del davant de la cua, i quan es tracta de pujar a l’autobús, per exemple, tots intentem entrar els primers. Deu ser la mentalitat catòlica-mediterrània.

Mai abans, en cap dels viatges que he fet pel centre i nord d’Europa, no havia copsat un ordre tan estricte com natural a l’hora de fer cua a qualsevol lloc. A qualsevol botiga, museu o dependència on cal esperar torn perquè t’atenguin, hi ha aquella cinta típica que serveix per ordenar una cua llarga de gent. Amb la diferència que a Nova York hi és sempre, independentment del nombre de persones que hi hagi pendents de ser ateses. Recordo que en una botiga de la perfumeria Sephora no em van voler cobrar una crema perquè havia de posar-me a la cua, que començava al mig de la botiga. En aquell moment només hi havia dues persones esperant-se i em va costar adonar-me on era la cua.

Ara bé, la mostra més sofisticada i perfeccionada d’aquest art és la que vaig veure a Whole Foods Market, un supermercat de menjar ecològic on també es pot fer qualsevol àpat in situ. Per cert, el recomano a tothom que vagi a Nova York o a un altre punt d’Estats Units, Canadà o Gran Bretanya, que també n’hi ha, perquè és econòmic, pràctic i s’hi menja d’allò més bé.

La primera vegada que em vaig posar a la cua per pagar vaig veure que hi havia sis o set cues perquè hi ha més de trenta caixes per pagar, però no vaig acabar de copsar el sistema per articular tantes cues. El segon dia ja ho vaig capir. S’hi poden fer fins a un total de vuit cues, agrupades en dos blocs de tres i un de dos. Del sostre pengen tres pantalles amb un fons tricolor: blau, groc i verd. A cada franja de color hi van caient números, que es corresponen als números de les caixes, les quals estan visiblement numerades. Paral·lelament, cada cua se situa sota una fletxa d’un d’aquests tres colors: blau, groc o verd. Així doncs, si som a la cua blava, quan a la banda blava de la pantalla hi cau el número onze, per exemple, sabem que ens hem de dirigir a la caixa onze. A més, hi ha una veu que ho va anunciant: “register eleven”.

Sincerament, tal grau d’organització em va deixar meravellada. Potser hi ha persones que ja ho coneixen i no se’ls fa gens estrany, però acostumada a la vida barcelonina, repeteixo que Barcelona és un poble al costat de Nova York, i que aquí, hi ha tanta gent i la vida va tan de pressa, que cal moltíssima organització en tot, i els seus habitants en tenen. No només en l’art de fer cua, sinó en tot. L’ambient novaiorquès és pràctic, agradable, flexible i permet dur l’estil de vida que hom vulgui. Aquesta és la grandesa d’una gran metròpoli, però també del protestantisme.

Fa deu dies que vaig venir-ne i només tinc una cosa al cap: tornar-hi. Què té de màgic aquesta ciutat que m’hagi atret tan poderosament? Jo, que sempre he estat una ferma defensora d’Europa i de les seves ciutats, de la història, de l’art, de les coses antigues, i ara, de sobte, Nova York m’ha canviat tots els esquemes. Al llarg de diversos apunts en aquest blog miraré d’anar desgranant i esbrinant jo mateixa el perquè d’aquest canvi, però aviso que és molt difícil d’expressar en paraules i fins i tot d’entendre, perquè a Nova York li passa una mica com a Van Gogh: que vist en fotografia sembla no-res, i al natural et transforma.

La primera frase que em va venir al cap com a resum de tot el que hi he vist és que Barcelona és un poble al costat de NY. Sempre he pensat que és impossible comparar Barcelona amb cap capital europea, per dos motius: perquè no és capital d’estat (encara) i perquè és de dimensions reduïdes i inampliables. Però mai abans en cap capital europea no havia sentit com a Nova York la petitesa de la nostra ciutat. Només cal mirar el metro: 22 línies (si no m’he descomptat) agrupades de tres en tres que fan trajectes llarguíssims, amb cinc o sis vies a cada estació per cadascuna de les quals poden passar fins a quatre línies de metro, i línies de metro semidirectes. Això no existeix enlloc d’Europa i per a mi era totalment nou. El metro de NY és molt complicat (tot i que crec que en quinze dies vaig aconseguir entendre’l i fins i tot dominar-lo un xic), però visitar NY sense haver agafat el metro és com no haver-hi anat.

A banda d’això hi ha els arxifamosos carrers numerats, de l’1 al 207 i les avingudes, de la primera a la dotzena, sense comptar-ne dues que no són numerades: la Lexington i la Madison. I això és només una part de Manhattan! Manhattan és un dels cinc districtes de la ciutat, al juntament amb Brooklyn, Queens, Staten Island i el Bronx. Al sud de Manhattan, que és l’antiga Nova Amsterdam, a partir de Wall Street, és on hi ha el districte financer més important del món, caracteritzat pels edificis alts i tots de vidre, que vistos des de l’Empire State fan molt de goig. Els contrastos arquitectònics que hi ha a NY són increïbles, i ara penso en la imatge d’una església neogòtica al costat mateix d’un gratacels, i no fa lleig, ans al contrari. És una bellesa diferent de l’europea. Alçar el cap i veure tots aquells gratacels fa una sensació estranya: de petitesa però també d’admiració. Diuen que Nova York és la ciutat més europea dels Estats Units, cosa que no puc jutjar perquè és l’única que n’he vist, però m’he adonat que els americans tenen predilecció per l’arquitectura d’estil historicista.

D’entre les moltes imatges i impressions de NY, m’agradaria destacar, per acabar aquest apunt, el teatre de l’òpera, el Metropolitan Opera House, que s’insereix al Lincoln Center, el complex musical format per l’edifici del ballet de Nova York, el teatre d’òpera, la seu de l’Orquestra Filharmònica de Nova York, la Juilliard School i un teatre musical. Les tres produccions operístiques que hi vaig veure, Nabucco, Anna Bolena i Il Barbiere di Siviglia, van ser absolutament espectaculars a tots nivells. Encara ara em ressonen les notes de les tres òperes. Però a banda de l’òpera també hi ha museus, una pila de teatres musicals, el Central Park, i per als qui vulguin descansar del tràfec incessant d’aquesta metròpoli, el jardí botànic de Brooklyn, una meravella poc coneguda. En parlaré en propers apunts. De moment, escolto la banda sonora de les dues pel·lícules de Sex and the City, d’Aaron Zigman, una descoberta fantàstica!