La síndrome de Stendhal

Títol: Top model
Autor: Sergi Pompermayer
Director: Pep Cruz
Intèrprets: Pep Cruz, Anna Azcona, Jordi Coromina
Lloc: Teatre del Raval
Dates: del 23 d’abril a l’1 de juny

Valoració: ???

No recordo si he vist mai res de Sergi Pompermayer al teatre, però en aquesta ocasió vaig poder gaudir de la reposició de la hilarant Top model, que l’any passat es va representar durant quatre dies al teatre Poliorama, i que enguany ha tornat al Teatre del Raval. Fins i tot l’han allargat una setmana, de la qual cosa m’alegro molt, ja que el dia que hi vaig anar jo érem quatre gats, tristament.

Top model és una comèdia per pixar-se de riure. És un humor de traç gruixut, però sense arribar a la xaroneria insofrible. En realitat, és una paròdia despietada del culte a la imatge, que és una de les religions contemporànies al món occidental. La història es fracciona en esquetxos a través dels quals veiem l’evolució d’un top model mundialment famós per la seva bellesa que un dia decideix operar-se per fer-se lleig i ser normal. Aquest és Pep Cruz, que es passa la major part de l’obra fent de top model amb la seva figura d’home normal. El contrast exagerat entre allò que veiem i els diàlegs, a propòsit de la seva bellesa insuportable, és l’element absolutament satíric i hilarant de l’obra.

Tots tres actors, Pep Cruz, Anna Azcona i Jordi Coromina estan esplèndids en els papers que els toquen —uns quants de diferents a Azcona i a Coromina—, molt ben adaptats al registre còmic de personatges grotescos, exagerats i extravagants. De fet, no sabria dir quin dels tres resulta més còmic, potser Jordi Coromina. A cada esquetx Azcona i Coromina fan papers de diversos personatges que han acompanyat el top model Max en diferents moments vitals, des dels seus pares fins a la seva dona o el seu psiquiatre. En Max es fa gran i passa per diverses fases, però Pep Cruz sempre és el mateix, i el moment culminant arriba al moment just abans de sotmetre’s a l’operació estètica, en què la doctora explica tot el que li faran amb la cirurgia per tal de convertir-lo en una persona normal de cap a peus. Aquest és un moment per trencar-se literalment de riure.

El Teatre del Raval és un espai modest però que fa una programació prou bona. Jo en recordo Dotze homes sense pietat, però se n’hi han fet d’altres de molta categoria. Top model és una comèdia lleugera però amb missatge, d’aquelles que segurament no resistirà el pas del temps a llarg termini, però és del tot recomanable per a tothom perquè més enllà de riure també fa rumiar sobre una cosa que ens afecta a tots com és la preocupació, a vegades excessiva, per la imatge física. I per revestir-ho de comèdia, Pompermayer ho exagera molt tot, a manera de caricatura, per a la qual Pep Cruz fa un paper divertidíssim.

És una comèdia diferent de les que podem veure normalment, perquè no tracta embolics amorosos —només col·lateralment— i en canvi agafa un tema social candent i es riu del mort i del qui el vetlla. Famosos operats, alerta.

Títol: La dama de les camèlies
Autor: Alexandre Dumas (fill)
Traductora: Anna Soler Horta
Director: Hermann Bonnín
Repartiment: Nausicaa Bonnín, Albert Prat, Joan Sureda, Toni-Lluís Reyes, Òscar Intente, Laia de Mendoza, Montse Guallar, Pep Jové, Joan Anguera, Anna Gonzalvo, Aida Oset
Lloc: La Seca-Espai Brossa (Sala Brossa)
Dates: del 30 d’abril a l’1 de juny

Valoració: ?????

La dama de les camèlies és una novel·la d’Alexandre Dumas (fill) de la qual ell mateix va fer una versió teatral, que durant aquest mes de maig es pot veure a la Sala Joan Brossa de La Seca. L’obra, que fou escrita el 1848, marca el trànsit del romanticisme al realisme, i va adquirir una gran volada quan pocs anys més tard Verdi va fer-ne la versió immortal en forma d’òpera: La Traviata.

Feia una pila d’anys que La dama de les camèlies no s’havia vist a Barcelona, i per a aquesta ocasió Hermann Bonnín ha optat per un planter esplèndid d’onze actors i una escenografia completament nua. L’escenari se situa al mig amb una grada a cada banda, gairebé com si fos una passarel·la per la qual desfila l’alta burgesia parisenca del segle XIX, hipòcrita, interessada i vanitosa, de la qual la dama de les camèlies és víctima.

Bonnín va dir en una entrevista que li havia volgut llevar qualsevol deix de romanticisme, però crec que això és impossible, perquè som davant del drama d’una cortesana condemnada socialment que aconsegueix redimir-se per dos motius: perquè s’enamora de debò i perquè està malalta. El missatge és dur, però el text és dolç. I és curiós veure com s’arriben a assemblar els diàlegs de La dama de les camèlies amb els de La Traviata. A vegades són calcats i tot.

Bonnín també havia dit que l’escenografia és nua perquè vol ressaltar el missatge del text. No sóc gaire partidària del minimalisme escènic, però he d’admetre que la dramatúrgia va ser sensacional perquè els actors van respondre amb entrega absoluta a llurs personatges i amb una compenetració total entre ells. Cal començar, és clar, per destacar la magnífica interpretació que Nausicaa Bonnín fa de Marguerite Gautier, la dona aparentment feble però que té una fortalesa interior i una integritat moral a prova de bomba. Bonnín, que només té vint-i-nou anys, ha fet un salt espectacular com a actriu amb aquesta obra, ja que fins ara actuava encarcarada i un pèl postissa. Però aquí es revela una gran actriu, capaç de donar tots els matisos a un personatge llarg, complex i canviant.

Al seu costat, Albert Prat és Armand Duval, l’home que aconsegueix que Marguerite deixi la frivolitat mundana i s’enamori de debò. Com a galant, Prat compleix molt bé el seu paper, és tendre i senzill, però també és un personatge canviant que es torna iracund contra Marguerite a la tercera part de l’obra. Prat també sap canviar molt bé de registre i demostra tenir química amb Bonnín, tot i que a ella sempre se la percep com a gasela solitària. I cal no menystenir en absolut la resta de l’elenc, sense la qual l’obra seria impossible: la Prudence múrria de Montse Guallar, el Barville hipòcrita de Toni-Lluís Reyes o el Duval preocupat de Joan Anguera. Tots ells, fins a onze, aconsegueixen omplir completament la passarel·la buida d’objectes. En els moments en què són tots a escena sembla ben bé que l’espectador pugui sumar-se a la festa, i és que la naturalitat amb què tots s’expressen és el que fa que aquesta interpretació de La dama de les camèlies sigui tan intensa i colpidora.

Font: Núvol

Títol: Al galop
Autors: Mark Hampton i Mary Louise Wilson
Traductor: Joan Sellent
Director: Guido Torlonia
Intèrpret: Carme Elias
Lloc: Teatre Akadèmia
Dates: del 6 al 25 de maig

Valoració: ?????

Al galop és una obra diferent per molts motius. No pas perquè sigui un monòleg, que és un gènere que ja té tradició en el nostre teatre, sinó perquè l’actriu dóna vida a una persona real, però que no és una actriu, una cantant o una escriptora, sinó algú que es dedicava a un món que a priori pot semblar frívol com és la moda. No estem parlant d’una model ni d’una dissenyadora, sinó de la directora de la revista Vogue, Diana Vreeland.

D’antuvi, era impressionant veure la transformació del reduït escenari del teatre Akadèmia en un saló absolutament bigarrat on imperava el vellut vermell. Aquest era el saló de la casa de Nova York on Diana Vreeland vivia. Evidentment, devia patir horror vacui veient aquell escenari tan atapeït. En aquest monòleg acaba de tornar d’un llarg periple per Europa, després que l’hagin acomiadat de la revista Vogue, i es dedica a repassar tot d’anècdotes i fites de la seva vida personal i professional. Veiem de seguida que es tracta d’una dona excèntrica, amb molt de caràcter, autoritària, i que s’intueix que té tocs de genialitat.

Vreeland és més un personatge que no una persona real, i una Carme Elias absolutament pletòrica l’encarna amb tots els detalls imaginables. El personatge és veritablement grotesc i còmic, a vegades resulta divertit i extravagant, i a vegades cruel i despietat. No tolera haver perdut la feina i l’autoritat que tenia en el món de la moda, i les seves reflexions i digressions estan carregades de mala bava. De fet, però, l’exageració del personatge en si mateix ja queda ben palès en la decoració de casa seva, d’una gran extravagància que ratlla el mal gust.

Carme Elias, alta, prima i elegant, és físicament idònia per fer de Vreeland, porta un ullal d’elefant com a penjoll i gairebé no para de fumar en tota l’obra. Interpreta una dona nerviosa que pensa —encara— més de pressa que no parla. Elias és una actriu amb molts anys d’ofici a l’esquena que ens deixa corpresos cada vegada que la veiem pujar en un escenari. Es fica en cos ànima a la pell de cada personatge que interpreta, i Vreeland és un personatge agraït, ja que li permet mostrar tots els seus dots d’actriu. Cal remarcar que la seva veu, avellutada i preciosa, fa joc amb l’elegància física, cosa que realça la seva idoneïtat per al personatge, si bé en alguns enregistraments que sonen en la veu de la mateixa Vreeland, notem que tenia una veu força ronca. I a més, Carme Elias és molt més guapa que Diana Vreeland.

Novament es tracta d’una proposta molt imaginativa i brillant que ve del teatre Akadèmia i que hi ha durat tan sols tres setmanes, amb les entrades exhaurides i la promesa que la temporada que ve tornarà. És una obra tan fresca i tan diferent, amb un personatge que desprèn vitalitat per tots els porus, i Carme Elias està tan fantàstica, que segurament la tornaré a veure.

Títol: La pols
Autor i director: Llàtzer Garcia
Intèrprets: Guillem Motos, Marta Aran, Laura López
Lloc: Sala Flyhard
Dates: del 3 d’abril al 26 de maig

Valoració: ????

La pols és un drama familiar comparable als grans drames americans de Tennessee Williams o Edward Albee. Tres personatges contradictoris amb molt de caràcter, que se senten desgraciats i sols, mostren entre si tot un ventall de sentiments i d’emocions que van des de l’odi i el menyspreu fins a l’amor i la compassió. La Companyia Arcàdia, formada per Guillem Motos, Marta Aran, Laura López i Llàtzer Garcia, broden aquesta tragicomèdia àcida que deixa un regust estrany de boca.

Pel que fa a mi, amb aquesta obra he trepitjat per primera vegada la sala Flyhard, al barri d’Hostafrancs de Barcelona, i he de dir que m’ha sorprès molt agradablement. Pel que en sabia i per les fotos que n’havia vist em pensava que era (encara) més petita, però, tot i que és cert que l’escenari és molt reduït, hi ha butaques i no cadires, i les dimensions permeten veure els actors com si hi estiguéssim conversant al menjador de casa. Em penso que ve a ser com la sala Leopoldo Fregoli de La Seca.

La pols ha tingut tant d’èxit, que ja ha prorrogat funcions dues vegades. Sense menystenir gens la sala Flyhard, és una obra que es mereix pujar en un teatre de més volada. Sens dubte, Llàtzer Garcia s’afegeix a la llista de dramaturgs joves que estan sortint actualment a casa nostra, al costat de Marta Buchaca, Cristina Clemente o Jordi Casanovas —fundador precisament de la Flyhard.

Dos germans enfrontats i la xicota del tercer germà discuteixen i reaccionen cadascú a la seva manera davant la mort recent del pare, i la conversa els porta a l’evocació del passat, de la infància, de l’adolescència, es desvetllen secrets i tot esdevé una olla a pressió a punt d’esclatar. Els dos germans es fan retrets cruels, es fereixen, s’ignoren, s’odien; aparentment són com la nit i el dia. La cunyada, amb un altre caràcter, mira d’endolcir-ho tot, però les cicatrius encara són massa profundes. Amb la mort del pare tot el passat sura de cop i torna a la superfície la brutícia amagada sota la catifa molt de temps enrere.

Cal felicitar entusiàsticament Llàtzer Garcia per La pols, un text dur, realista i brillant que mostra la incapacitat dels humans de comunicar-se i de dir-se les coses cara a cara, fins que el conflicte esdevé inajornable i esclata en mil bocins. És el tema, la incomunicació, i el tractament que en fa, que acosten aquesta obra a la dramatúrgia nord-americana del segle XX.

Pel que fa als actors, Guillem Motos l’havíem vist a la trilogia dels Contra, d’Esteve Soler, a La Seca, i recentment fent el protagonista de Romeu i Julieta de Shakespeare al Teatre Akadèmia. Les dues actrius no les coneixia, i em va semblar que tots tres formaven un grup molt compacte i ben cohesionat, cadascun amb el seu personatge, tots tres tan diferents, als quals donaven molta força i caràcter i el fet de tenir-los tan i tan a prop —jo estava asseguda a primera fila— encara realçava aquesta sensació de vivesa, de drama, de personatges esquinçats. La pols és una d’aquelles obres que permet l’espectador assistir a un tros de la vida d’unes persones quotidianes que tenen els mateixos problemes i les mateixes inquietuds vitals que ell. Aquí rau la força d’una peça així.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: El triomf de la fonètica
Autor: Martí de Riquer
Direcció i dramatúrgia: Israel Solà
Intèrprets: Jordi Basté, Francesc Mora, Manel Barceló, Marc Rius, Aitor Galisteo, Quimet Pla, Xavi Francès, Arnau Vilardebò, Júlia Truyol, Aina Sánchez, Esther López, Teresa Vallicrosa
Lloc: TNC (Sala Tallers)
Dates: 9, 10 i 11 de maig

Valoració: ????

Des que vaig veure aquesta obra anunciada al TNC se me n’hi van anar els ulls de seguida. Ignorava completament que Martí de Riquer, el gran estudiós de la literatura romànica, hagués escrit dues obres de teatre abans del franquisme: la que hem pogut veure durant tres dies al TNC, i Spinoza i els gentils. Val a dir que El triomf de la fonètica és una comèdia divertidíssima plena de malentesos, d’embolics, i sobretot, d’agudesa i d’enginy dialèctic. A més a més, la representació que se n’ha fet al TNC ha estat tota una troballa. Només hi ha una cosa a lamentar: que s’hagi pogut veure únicament tres dies.

L’escenografia i el vestuari, completament dels anys trenta, ens trasllada ràpidament en aquesta època, també perquè al davant de l’escenari hi ha cinc micròfons de ràdio antics a través dels quals els actors interpreten els personatges. Al micròfon de la dreta hi ha sempre el locutor, en aquest cas interpretat per un Jordi Basté divertidíssim, i els altres quatre els actors se’ls van intercanviant. Al darrere hi ha un piano, dos sofàs i tot de mobiliari de l’època. Aquesta escenificació vol representar una obra de teatre emesa per la ràdio. I he de dir que no perd gens ni mica de gràcia ni de força expressiva, encara que els actors duguin el text a la mà i facin veure que el llegeixen. Són tots grans professionals que aconsegueixen crear un clima de comicitat hilarant que ens transporta a l’any 1936 just abans d’esclatar la guerra.

La història en si és enrevessada i plena de personatges amb interessos contraris que es volen sortir cadascú amb la seva. Un pare autoritari vol fer casar els seus dos fills amb dos esquimals per engrandir la seva empresa de pells de foca. A partir d’aquí la troca comença a embolicar-se, especialment a mesura que apareixen secundaris extravagants amb demandes absurdes que generen situacions ben estrambòtiques i grotesques. Tot està portat fins al punt màxim d’exageració, però sense caure mai en el mal gust, de manera que el riure està assegurat des del principi fins al final.

El triomf de la fonètica és una obra d’allò que en podríem dir teatre de l’absurd, amb un argument i uns personatges hiperbòlics que generen un reguitzell d’embolics l’un darrere l’altre. És un humor blanc, fàcil però fi, gens xaró, i el més important és que encara avui ens fa riure. No perquè l’obra sigui intemporal, sinó perquè és absolutament exagerada. A més a més, Israel Solà ha tingut la gran pensada de dramatitzar el text com si fos teatre radiat, d’aquí la col·laboració de Jordi Basté fent més o menys d’ell mateix, és a dir, de locutor de ràdio. El fet que els actors s’aixequin i es posin davant del micròfon i facin veure que llegeixen el text, sumat als sorolls produïts de manera completament casolana per simular efectes sonors, dóna encara més comicitat a l’obra.

Veritablement, és una gran troballa que s’hauria d’haver representat més dies. Un elenc d’actors esplèndid encapçalat per Manel Barceló fan les delícies d’un públic que no pot parar de riure davant del que veu i sent. I encara una darrera cosa: és una obra escrita en un català perfecte i planer alhora, intel·ligible i correcte, gens antic ni encarcarat. La qual cosa dóna una lliçó a alguns dels dramaturgs actuals, que si no fan parlar un català infecte als personatges es deuen pensar que no són creïbles. No podem deixar que el català correcte només el faci seu l’acadèmia. La literatura, evidentment, crea models i referents i el teatre, encara que s’escrigui per ser dit, és literatura.

Títol: David Copperfield
Autor: Charles Dickens
Direcció i adaptació: Sue Flack
Intèrprets: Rob Bertels, Miquel Pàmies Flack, Rebecca Ronayne, Julie Nash, Richard Leggott, Daniel Ewing, Reg Wilson, Nick Devlin, Rebecca Milner, Andrew Russell, Tamsin Walker, Andy Laughton, Sue Flack
Lloc: Nau Ivanow
Dates: del 8 a l’11 de maig

Valoració: ????

És un autèntic goig poder gaudir en directe d’una funció de teatre en anglès a Barcelona. I més encara si es tracta d’un dels grans clàssics com és el David Copperfield de Dickens. A més a més, per a mi també va suposar el primer contacte amb un teatre que no coneixia com és la Nau Ivanow, al barri de la Sagrera. A vegades al TNC hi hem pogut veure companyies franceses que hi han portat obres durant pocs dies. Recordo encara una Orestie memorable per part del Teatre de l’Odéon de París. A la Nau Ivanow, la diferència és que no hi ha cap mena de sobretitulat, per tant, és gairebé com si assistíssim al teatre al Regne Unit.

David Copperfield s’ha definit com la Bildungsroman de Dickens, i certament, narra la vida d’un noi des que neix fins que troba el seu camí i aconsegueix casar-se amb la dona que vol. Mentrestant, se’ns relaten les penúries, tant morals com econòmiques, que va passant mentre es fa un home. Ara bé, cal no oblidar que es tracta d’una novel·la amb molts personatges i molts escenaris diferents, i això en fa difícil la teatralització. Però l’Escapade Theatre Company aconsegueix esquivar aquestes dificultats i les resol amb una escenografia molt minimalista formada per unes quantes estructures de fusta que va col·locant de maneres diferents a cada escena, i amb actors que fan uns quants papers cadascun. I això tenint en compte que n’hi ha un total de tretze!

Hi ha un element primordial que fa que aquest David Copperfield sigui molt càlid i proper, i és el fet que sigui precisament en anglès, concretament anglès britànic, el mateix de Dickens, amb uns actors que tenen, evidentment, una dicció perfecta, i que físicament són tan britànics com els personatges dickensians. A l’hora de fer la teatralització s’ha optat per mantenir la figura del narrador, que és sempre l’actor que encarna el David Copperfield adult, tant a la primera part, quan apareix un altre actor fent el protagonista d’infant, com a la segona, en què l’actor ha d’alternar el paper de protagonista amb el de narrador. Admetent que és difícil teatralitzar aquesta novel·la, la solució és magistral.

Malgrat que l’escenografia és d’allò més austera, els vestits són ben bé victorians, la qual cosa revesteix la funció de l’aire de l’obra original i li dóna sensació de veracitat. Les escenes són curtes i en són moltes, que se succeeixen a gran velocitat, els actors es mouen de pressa i atriboladament, però no costa gens situar-se a l’espai que representa cada escena. Tot plegat és com si assistíssim a una vida que ens passa per davant a una velocitat supersònica, però és clar, és difícil condensar en una obra de teatre que ja és prou llarga —dues hores i tres quarts— una novel·la de més de vuit-centes pàgines.

Veritablement, vaig sortir molt contenta i admirada de la gran tasca feta per l’Escapade Theatre Company a la Nau Ivanow. Ara només espero poder gaudir de més teatre en anglès a Barcelona.

Títol: Gairebé
Autor i director: Carles Algué
Intèrprets: Jacob Torres, Elisabet Vallès
Lloc: Versus Teatre
Dates: del 15 d’abril al 14 de maig

Valoració: ???

Gairebé és una petita joia que feliçment es torna a representar a Barcelona. Després d’haver-se pogut veure a l’obrador de la Sala Beckett i a la Nau Ivanow, l’obra de Carles Algué arriba ara al Versus Teatre, amb Elisabet Vallès i Jacob Torres.

Realment ens hem de felicitar que actualment hi hagi un estol tan important de dramaturgs joves en català, més enllà de Jordi Casanovas: Marc Artigau, Josep Maria Miró, Llàtzer Garcia, Guillem Clua, Cristina Clemente, etc. Carles Algué és un jove de 28 anys que el 2012 va fer un curs de dramatúrgia a l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett impartit per Pau Miró, del qual va sorgir Gairebé. És una obra intensa en què dos personatges anònims i descontextualitzats trenen un vincle que els uneix i alhora els aïlla del món. No és en va que tota l’acció se situa en un lloc tan asèptic com un lavabo.

Al final de l’obra sabem poques coses dels personatges, però prou per adonar-nos que són éssers que se senten incòmodes amb el món circumdant. Ell és un somniador que aspira a trobar un amor apassionat i correspost tipus Romeu i Julieta, llibre que sempre porta al damunt i que ha rellegit uns quants cops. Ella, una dona sentimentalment ferida que ja no espera trobar cap home que l’entengui i la tracti amb tendresa.

Carles Algué ha optat per començar amb l’escena final i a partir d’aquí reconstrueix la relació que els dos personatges van teixint. Tots dos es comporten amb la màxima espontaneïtat, sense hipocresia, com si es coneguessin de sempre. La relació és atípica perquè només estan junts al lavabo, però acaben estimant-se i necessitant-se perquè estan sols i necessiten omplir un buit.

En un escenari neutre i minimalista, Elisabet Vallès i Jacob Torres es miren, es desitgen, s’estimen, es fan mal, és a dir viuen en una realitat a part que s’han creat per a ells i prou. Interpreten amb gran veracitat i convicció dos personatges que podrien ser qualsevol de nosaltres vistos des de la fondària de les entranyes. El fet que el mateix autor dirigeixi l’obra també és una garantia d’èxit, perquè sap millor que ningú què vol dir a cada frase i què pot i ha de demanar als actors perquè l’obra que ha escrit prengui cos tal com l’ha imaginada.

Així doncs, a Gairebé tenim un tros de la vida íntima de dos éssers que en potència podrien tenir qualsevol tipus de relació. No és una comèdia ni un drama, sinó la dissecció de dues ànimes errants, desvinculades del món, que es refugien l’una en l’altra amb l’esperança d’un esdevenidor millor que el passat que duen a l’esquena.

Font: Núvol

Títol: Sots l’ombra d’un bell arbre
Autor: espectacle a partir del Llibre del gentil i els tres savis, de Ramon Llull
Dramatúrgia: Helena Tornero
Directora: Marta Pazos
Intèrprets: Sónia Barbosa, Joana Pupo, Jorge-Yamam Serrano, Hugo Sovelas, Eduardo Telletxea
Lloc: Teatre Tantarantana
Dates: del 25 d’abril a l’11 de maig

Valoració: ????

És una cosa força inhabitual que es representi en teatre una obra de Ramon Llull. En aquest cas, el teatre Tantarantana ha apostat per l’adaptació dramatitzada del Llibre del gentil i els tres savis feta per Helena Tornero. Es tracta d’una versió molt lliure i actualitzada, però amb el mateix tema i les mateixes preguntes de l’obra original.

Les dues diferències més importants respecte l’original són que el personatge del gentil és una dona, cosa que incomoda molt els tres savis, que no se senten a gust amb el sexe femení; i el fet que els tres savis són tres científics —paradigma actual de la saviesa—. La dona gentil, un ésser agnòstic i curiós que no deixa de fer preguntes, se sent sola, però en tot moment és forta i valenta i porta el dubte com a estendard, per contrarestar la visió més o menys dogmàtica de cadascun dels savis.

Val a dir que el plantejament i la dramatúrgia d’aquesta versió revisitada són magnífics. L’escenografia és minimalista i els vestits, que semblen futuristes, són molt graciosos, moltes vegades recorden aquella pel·lícula de Woody Allen, Tot el que vostè ha volgut saber sempre sobre el sexe, però que mai no ha gosat preguntar. D’altra banda, també s’ha d’esmentar el fet que cada personatge parla en una llengua diferent. Així, dels tres savis, el cristià parla en castellà, el jueu en portuguès i el musulmà en català. La dona gentil parla en portuguès i la seva veu dolça i la seva cadència fònica enamoren. El fet d’emprar tres llengües respon a les tres visions diferents que tenen cadascun dels savis sobre la vida i la religió.

Veritablement, la translació que Helena Tornero ha fet del text de Ramon Llull és digna d’aplaudiment. Ha sabut copsar l’essència de l’obra i dur-la als nostres dies, en un estil de ciència-ficció, d’una manera que encara ens interpel·la, perquè el tema de déu sempre serà vigent mentre l’home sigui home. Per això dóna gust veure obres com aquesta al teatre actual que es fa a Barcelona, perquè són diferents, fresques i originals. Fins i tot té un aire futurista. Dels cinc actors, destacaria especialment Sónia Barbosa, l’actriu que interpreta la gentil. Té una veu molt dolça i cadenciosa, i contrasta especialment amb el savi cristià, un home iracund i fanàtic, interpretat histriònicament per Eduardo Telletxea. El fet d’alternar més de dues llengües dóna relleu a l’obra i l’omple de color. Català, castellà i portuguès estan en pla d’igualtat estricta i ningú no intenta trepitjar ningú, igualment com es pretén que passi amb les tres religions que s’exposen.

Sots l’ombra d’un bell arbre és una història de tolerància i de fanatisme, de comunicació i d’aïllament, de dubte i de creença, i la conclusió és que no hi ha cap veritat absoluta.

Títol: L’orfe del clan dels Zhao
Autor: Ji Junxiang (s. XIII)
Versió: Joan Sellent, a partir de la traducció castellana d’Alicia Relinque
Dramatúrgia: Marc Artigau i Oriol Broggi
Director: Oriol Broggi
Intèrprets: Julio Manrique, Pablo Derqui, Lluís Marco, Ernest Villegas, Marta Marco, Borja Espinosa, Joan Garriga
Lloc: Teatre Romea
Dates: del 25 de març a l’11 de maig

Valoració: ?????

És una obra meravellosa, d’aquelles que impacten per la força i la senzillesa alhora. No conec la cultura xinesa, però m’atreviria a dir que L’orfe del clan dels Zhao, de Ji Junxiang és una tragèdia clàssica “en versió” xinesa. Em va recordar molt Èdip rei de Sòfocles, i és que els grans temes literaris i filosòfics de la humanitat són sempre els mateixos: l’amistat, l’amor (en les diferents formes), la cobdícia, l’enveja, la venjança, la por, etc. Són temes inherents a la condició humana als quals les obres literàries de tots els temps sempre han apel·lat.

Dit això, és motiu de celebració que en un dels teatres més importants de Barcelona es representi una obra com aquesta, tan llunyana en el temps i en l’espai, que ha necessitat un elenc d’actors de primera divisió, un director consagrat i una escenografia imaginativa i genial perquè es converteixi en un autèntic caramel per als espectadors de teatre. Altrament, no crec que hagués cridat l’atenció de ningú perquè només que et diguin “una obra d’un autor xinès del segle XIII”, ja penses que serà avorrida. Però Broggi, a qui el text va venir suggerit per Carles Martínez, ens ofereix un espectacle immens, meravellós i apassionant que ens toca la fibra i ens fa sentir vius.

D’antuvi hi anava amb una mica de recel perquè en dues entrevistes que havia sentit, Broggi deia que no hi havia escenografia, només un terra de sorra. Però admeto que el muntatge va desmuntar —valgui la redundància— ràpidament els meus prejudicis. Broggi ha posat el teatre Romea potes enlaire per convertir-lo en una mena de ring central cobert de sorra i quatre grades al voltant, una per banda. Així, el nou escenari queda al mig del que havia estat la platea —amb les cadires enretirades— i on hi havia l’escenari hi ha una de les grades. És un canvi genial. L’escenari per a aquesta obra és petit i certament, no hi ha res més enllà de la sorra, però no cal. Els actors i el text, ple de força, ho omplen tot i en cap moment no es troben a faltar decorats. Així fa més sensació de tragèdia clàssica, d’aquelles que es representaven en teatres a l’aire lliure com el d’Epidaure (perdoneu l’extrapolació a la Grècia clàssica).

També s’ha de dir que cada actor, llevat dels dos grans protagonistes, fa més d’un paper, però no ens sembla estrany, sinó natural. El protagonista, l’home bo i sofert, és Julio Manrique, i el seu antagonista, el malvat envejós i cruel és Pablo Derqui, tots dos immensos en els seus personatges. La resta, Marta Marco, Lluís Marco, Ernest Villegas i Borja Espinosa, broden tots els papers que fan. I per últim, però no per això menys important, cal destacar la música en directe que hi posa Joan Garriga, el líder de La Troba Kung-Fú, amb el seu acordió i acompanyament de timbal i gong. Tot plegat crea un clima meravellós que ens submergeix de ple en una obra densa, molt intensa, tràgica, poètica i dolorosa que encara avui ens interpel·la perquè ens parla dels sentiments que ens fan humans.

És una delícia veure-la i viure-la, més encara en una interpretació superba com la de l’estol d’actors dirigits per un Oriol Broggi que es troba en un estat de gràcia absolut. Si el teatre barceloní continua amb la política de reposicions, L’orfe del clan dels Zhao serà de les que la temporada que ve tornarà. Absolutament imprescindible.

Títol: Infecte
Autor: Alberto Ramos
Director: Iban Beltran
Intèrprets: Rocío Arbona, Rafa Delacroix, Georgina Latre, Dani Ledesma, Clara Moliné Xirgu, Cristina Serrano
Lloc: Versus Teatre
Dates: del 3 d’abril al 4 de maig

Valoració: ????

Infecte és una comèdia original i molt divertida que pivota al voltant de les noves tecnologies. Un paràsit humà —un virus— que viu a costa del seu cosí és “atacat” per un virus informàtic, que s’apodera de la seva ment. El plantejament és originalíssim i dóna molt de joc perquè genera malentesos molt còmics entre els personatges. Ja és curiosa la premissa inicial, que tots els personatges repeteixen: els macs no tenen virus. Segur? Des de la venedora de la viquipèdia en paper —es pot trobar una ocurrència més divertida?— fins a la informàtica que intenta eradicar el virus que ha infectat el cosí del protagonista, tots els arguments de la història giren al voltant de la informàtica.

El que més em va sorprendre i agradar d’aquesta comèdia és l’originalitat. Avui dia, quan ja s’han tractat tots els temes del dret i del revés, es fa molt difícil escriure comèdies que puguin arrencar somriures verges, i Infecte ho aconsegueix. Cal felicitar entusiàsticament, doncs, Alberto Ramos. Dramatúrgicament, podem dir que gairebé tota l’acció passa en un mateix espai, el pis del protagonista, per això l’escenari petit del Versus Teatre, amb pocs objectes com a decorat hi va molt bé, l’escenografia és senzilla i funcional i no hi trobem a faltar res.

És novament una delícia poder parlar d’un planter d’actors joves, i no només d’actors, perquè si fem un cop d’ull al personal de direcció i escenografia, veiem que la majoria tenen menys de 35 anys. Personalment, només havia vist Dani Ledesma a Oceà i Georgina Latre a Consell familiar. Per cert, el paper de Latre és divertidíssim, ja que encarna —i mai més ben aplicat aquest verb!— el virus informàtic que colonitza un humà, i és mut. Un altre element original de l’obra. Tots els personatges són més o menys histriònics, exagerats, i cada actor sap trobar el punt adequat al seu.

Infecte és una comèdia tan actual, que és de les que segurament no resistirà el pas del temps a llarg termini, però ara mateix cal anar-la a veure, perquè la idea és molt bona, argumentalment està ben construïda, és molt divertida, i sobretot, fuig de les històries típiques i tòpiques de les comedietes d’ara i esdevé molt original. En arribar a casa, jo que també tinc un mac, vaig mirar, per si de cas, que no tingués cap virus.

Si la temporada vinent continua la política de reposicions al teatre, Infecte ha de ser una de les candidates més fermes a la reposició.

Títol: El chico de la última fila
Autor: Juan Mayorga
Director: Víctor Velasco
Intèrprets: Miguel Lago Casal, Óscar Nieto San José, Olaia Pazos, Carlos Morla, Sergi Marzá, Natalia Braceli
Lloc: Sala Muntaner
Dates: del 12 de març al 20 d’abril

Valoració: ???

Hi havia dos factors que m’obligaven a anar a veure aquesta obra: que és de Juan Mayorga, per qui tinc una afecció que voreja el deliri, i que François Ozon en va fer una pel·lícula meravellosa, Dans la maison, quan jo encara no sabia qui era Mayorga. El chico de la última fila és, doncs, l’obra primigènia, que jo desconeixia, però he de dir que Ozon va anar més enllà i va arrodonir amb recursos cinematogràfics un text ja brillant de per si.

No sé com s’imagina Mayorga la dramatúrgia d’aquesta obra, però la de la Sala Muntaner va ser austera i confusa, gairebé ratllava el simbolisme. Havent vist la pel·lícula, vaig poder identificar clarament els espais en què es movien els personatges a cada escena, però si no, em sembla que m’hauria fet un embolic. La història passa en llocs molt físics i recognoscibles: la casa del mestre, la de l’amic, l’aula del col·legi, la sala de professors, etc., i tots aquests canvis no acabaven de quedar clars. Era curiós veure com s’assimilava l’espai de casa de l’amic amb el fet que els personatges actuessin damunt les taules de col·legi. Sabem que la Sala Muntaner és petita, però aleshores potser hauria calgut un muntatge minimalista i funcional, sense objectes, que servís de manera neutra per a totes les escenes. Aquesta mena d’escenografies són cada vegada més freqüents al teatre; només cal pensar en totes les que fan la companyia Les Antonietes o La dama de les camèlies que actualment es pot veure a La Seca.

Quant als actors, es van notar dos nivells: al superior hi havia el professor, interpretat per Miguel Lago Casal, i la seva dona, que era Olaia Pazos. Es veien molt naturals, amb veus boniques, una dicció perfecta i que sabien omplir l’escenari. Per contra, Óscar Nieto Sanjosé, que interpretava l’altre protagonista, l’alumne obsessionat amb la família de l’amic, parlava molt de pressa i tothora semblava que llegís. Encara que realment el seu personatge llegeix textos que ell mateix escriu, i així va teixint la trama de l’obra, no vocalitzava gaire, fins al punt de fer-se inintel·ligible en molts passatges, i d’aquesta manera el seu personatge va quedar pla i fred, sense la murrieria que té l’actor que l’interpreta a la pel·lícula d’Ozon. La resta d’actors van ser força grisos.

Ara bé, la força d’aquesta obra, més enllà d’un text brillant que ofereix reflexions molt oportunes, rau en la manera de construir la trama. És una història dins d’una altra història. Un professor de literatura d’un institut veu aptituds per a l’escriptura en un alumne, i li fa escriure redaccions sobre el que li agradi. L’alumne tria escriure sobre la família d’un company de classe, i a través d’aquestes redaccions, que l’alumne llegeix, se’ns va presentant la vida d’aquella família. És la història d’una obsessió, perquè les redaccions s’acaben convertint en una droga de la qual el professor no pot prescindir, i l’alumne s’obsessiona amb aquella família, especialment amb la mare, i fer de voyeur el fascina fins al punt del deliri. És una llàstima que una obra tan bona s’hagi representat en unes condicions tan poc apropiades.

Títol: A casa (Kabul)
Autor: Tony Kushner
Traductura: Vicky Peña
Director: Mario Gas
Intèrpret: Vicky Peña
Lloc: Espai Lliure
Dates: del 2 al 20 d’abril

Valoració: ????

Veure una actriuassa com la Vicky Peña sempre és una delícia. En aquesta obra interpreta un monòleg, el d’una dona anglesa que recorda un viatge fet a l’Afganistan, els seus paisatges, les seves olors, els seus habitants, la seva història. Amb una guia de viatge a les mans, la dona, amb un to naïf i entusiasta, pensa de pressa i parla de manera desordenada sobre el que ha viscut allà, plena d’il·lusió. És un monòleg que no explica una història que comença i s’acaba, sinó les vivències i experiències d’una dona en el passat, molt lluny de casa seva. Reflexiona a recer i només li vénen al cap els records més bonics. És una dona plena de vitalitat.

El monòleg de Tony Kushner és intens i potent, i és la primera part d’una peça més llarga. La segona part passa a Kabul i al final torna a Londres. A l’Espai Lliure només hi hem vist la primera part, la que té com a única protagonista la viatgera occidental. Ara bé, tot i la qualitat del text i la interpretació immensa d’una Vicky Peña pletòrica, la funció va quedar coixa. Una peça teatral ha de ser una història amb principi, nus i desenllaç, amb ritme narratiu, i en el cas d’A casa (Kabul) no hi ha història perquè tot és la reflexió d’un personatge. És com si fos el preàmbul d’alguna altra cosa, com, efectivament, és. Vicky Peña va dir en una entrevista que la segona part no té res a veure amb la primera perquè té uns altres personatges i una localització molt diferents, però hi ha d’haver algun vincle que les faci pràcticament inseparables.

Amb aquesta apreciació no vull desmerèixer gens ni mica ni el text ni la producció que se n’ha fet a l’Espai Lliure, perquè tot plegat és una meravella. L’escenografia, minimalista, amb una taula llarga i dues cadires, és la casa de la viatgera, que va desplegant els seus records amb la paraula i amb la col·lecció de barrets afganesos que va escampant sobre la taula. Som partícips de la il·lusió d’aquella dona que ens explica el que ha viscut, però tot el monòleg sona a preludi d’alguna altra cosa que en aquesta producció no se’ns mostra.

Vicky Peña omple l’espai i el temps sense problemes amb la seva veu, la seva presència i la seva interpretació delicada i sublim. És una autèntica delícia sentir-la parlar en boca del personatge, a través seu tot esdevé intens i sembla que ens ho estigui explicant al menjador de casa. És una obra curta, d’una hora i deu minuts de durada, que ens manté quiets i expectants mentre un riu de paraules desborda la protagonista. Sense Vicky Peña i la seva força expressiva, un monòleg així no hauria estat possible.

Títol: Lucrècia o Roma libre (1769)
Autor: Joan Ramis i Ramis
Direcció i dramatúrgia: Sergi Marí
Repartiment: Enka Alonso, Josep Mercadal, Xavier Núñez, Blai Llopis, Àlvar Triay, Agnès Romeu (el dia que hi vaig anar jo, el 10 d’abril, Enka Alonso va substituir Queralt Albinyana com a Lucrècia)
Escenografia i vestuari: Sergi Marí i Marga de la Llana
Lloc: La Seca – Espai Brossa (Sala Leopoldo Fregoli)
Dates: del 3 al 20 d’abril

Valoració: ????

Lucrècia o Roma libre (1769) és d’aquelles obres raríssimes de veure al teatre. De fet, és la primera vegada que s’interpreta —desconec si es va estrenar quan va ser escrita—, i ha estat una iniciativa esplèndida de Sergi Marí a partir de la redescoberta que Jordi Carbonell va fer d’aquesta obra el 1968. És una peça de temàtica romana que s’insereix en el període neoclàssic, d’un gran formalisme estilístic i que reivindica l’honor individual i la llibertat col·lectiva com a valors ètics.

Aquestes funcions de Lucrècia, més enllà de l’enorme importància patrimonial que tenen perquè ens porten un gran text català d’una època més aviat titllada de fosca —la Decadència, n’hi deien—, són una autèntica delícia per a l’espectador, ja que la producció i els actors són magnífics. En un espai tan minúscul com la sala Leopoldo Fregoli de La Seca, han muntat una escenografia minimalista amb quatre cadires Lluís XV i unes quantes piles de llibres —símbol de la Il·lustració— i han aconseguit donar sensació de veracitat a una obra amb un text molt potent. Ara bé, també cal dir que Ramis està tan pendent del formalisme del vers, que pel rigor se li escapa la força.

Els actors, amb uns vestits mig romans mig neoclàssics (sabates de sivella i camises de farbalans), fan tots unes actuacions magnífiques i declamen uns versos bellíssims amb gran elegància. Va estar especialment esplèndida Enka Alonso com a Lucrècia, noble, serena i senzilla, amb llàgrimes de debò als ulls davant la trista fi del seu personatge. L’actor que es notava un xic més encarcarat amb el vers va ser Josep Mercadal, que feia el príncep Tarquino. Tot i fer un paper magnífic, que infonia autoritat i por, deia el text de manera massa artificiosa, com si fos un rapsode que recités poemes, amb pauses massa marcades que restaven naturalitat al text i al personatge. Però el seu duel amb Lucrècia va ser captivador i ple de força. Xavier Núñez com a Col·latino, Àlvar Triay com a Manlius i el conegut Blai Llopis com a Brutus van confegir uns secundaris de luxe.

Penso que escènicament, fins i tot tenint en compte les dimensions de l’escenari, va tenir una resolució impecable. Atès que Lucrècia és una obra que poa en Racine i segueix les regles del teatre clàssic —l’acció ha de passar en un sol dia i en un sol espai—, va ser relativament fàcil justificar un muntatge simbòlic més del segle XVIII que de principis de la República romana (s. VI aC). Aquest teatre, diferent del que estem acostumats a veure, va ser com una illa enmig de l’oceà del teatre contemporani.

Hem d’estar, doncs, ben contents de poder veure una peça cabdal del nostre teatre tan ben representada, però penso que caldria que pugés dalt d’un escenari més important per donar-li tot el reconeixement que es mereix. Hem de ser conscients del nostre patrimoni cultural, reivindicar-lo i fer-lo present per tal que tots els ciutadans se’n puguin sentir partícips.

Títol: Mont(ss)errat
Autora: Beth Escudé
Director: Marc Chornet
Intèrpret: Carles Bigorra
Lloc: Sala Atrium
Dates: del 21 de març al 13 d’abril

Valoració: ???

La primera cosa que s’ha de dir d’aquest muntatge és que és originalíssim i diferent. Tenint en compte les reduïdes dimensions de la Sala Atrium, s’ha d’aplaudir la dramatúrgia d’aquesta obra, feta amb una combinació de projeccions de vídeo i d’actuacions en directe, tot amb el mateix protagonista, l’home-orquestra que en aquesta funció té el do de la ubiqüitat: Carles Bigorra.

El fet que desfilin tants personatges tan diferents i tots encarnats pel mateix actor desconcerta un xic, encara més quan veiem que dialoga amb una videoprojecció com si es tractés d’una videoconferència. Ras i curt, la història, amb tots els noms canviats, és la de l’arxiconeguda visita de Heinrich Himmler a Montserrat el 1940, on es pensava que trobaria el Sant Graal, i la rebuda que li va dispensar el monjo que el va acompanyar per les estances del monestir, el pare Andreu Ripol, que Beth Escudé converteix en el pare Montiel.

Ara bé, l’obra va molt més enllà d’aquesta estranya trobada, i passa revista a la història de les relacions exteriors del monestir de Montserrat en els anys posteriors. Beth Escudé converteix la comunitat montserratina en un Vaticà en miniatura com a centre important de poder on es dirimien temes importants de manera florentina. El que és innegable és que Mont(ss)errat és una obra escrita en clau humorística, però sense faltar al respecte de ningú. Carles Bigorra s’encarrega de donar un caràcter estrafolari i caricaturesc a tots els personatges que fa, des del becari que va a investigar fins a l’abat Escarré.

Torno a insistir en el mèrit que té aquest muntatge, perquè aconsegueix omplir completament i de manera molt imaginativa un espai molt petit amb un sol actor a escena i semblar que n’hi ha uns quants. No vull pensar en la feina que hi ha al darrere. La Sala Atrium ja ens té acostumats a fer teatre amb un suport videogràfic important, i és que quan hi ha pocs recursos materials, s’ha de fer anar la imaginació.

Títol: El cantador
Autors: Serafí Pitarra (Frederic Soler) i Pau Bonyegues (Conrad Roure)
Director: Xicu Masó
Intèrprets: ITNC (Jove Companyia del Teatre Nacional): Cristina Arenas, Queralt Casasayas, Bruna Cusí, Mariona Ginés, Andrea Martínez, Marçal Bayona, Oreig Canela, Ricard Farré, Arnau Puig, Josep Puig, Pau Viñals
Lloc: TNC (Sala Tallers)
Dates: del 2 al 13 d’abril

Valoració: ??

El cantador és una obra de Frederic Soler (Serafí Pitarra) que pertany a la sèrie dels Singlots poètics (1864), i que enguany serveix per estrenar la nova companyia jove del TNC, la ITNC, sorgida d’entre les cinc darreres promocions d’actors, directors i escenògrafs de l’Institut del Teatre.

El director del TNC, Xavier Albertí, ja va dir a principi de temporada que volia reivindicar la figura de Pitarra com a forjador del teatre català modern, atès que ha estat sempre molt oblidat. És per això que a partir d’aquest mes i fins al juny se’n representaran L’esquella de la torratxa, Liceistas y cruzados i l’obra Safari Pitarra. Ben reivindicat queda, doncs. I si, a més, ha servit per mantenir oberta la Sala Tallers del TNC, millor encara.

La jove companyia del TNC està formada per onze actors, un ajudant de direcció, una ajudanta de dramatúrgia i una escenògrafa, i se’ls ha de felicitar entusiàsticament, ja que interpretar un autor del segle XIX en català prefabrià i en heptasíl·labs és tot un repte que ells han superat amb nota. Xicu Masó, director de l’obra, n’ha sabut treure el millor: diuen el text amb naturalitat i amb gràcia, i a més s’hi ha fet un afegitó final on surten vestits de carrer i fan teatre dins el teatre, emulant el que feia Pitarra a la seva època: trobar-se amb amics en pisos per interpretar art dramàtic.

Ara bé, tot i que estic d’acord que s’han de representar els nostres autors, no penso que Pitarra sigui dels més grans. Les seves comèdies, tan vistes i rigudes al segle XIX, avui dia no ens fan gaire gràcia —va haver-hi molt pocs riures a la sala— perquè tenen com a referent l’actualitat política i artística de l’època, que avui ens cau molt llunyana. És un tipus de teatre amb data de caducitat, i això el fa molt vàlid com a document històric, però com a obra d’art, no té ni de bon tros l’impacte que devia tenir el dia de l’estrena, senzillament perquè la majoria de facècies i picades d’ullet queden descontextualitzades.

És cert que els clàssics resisteixen lectures al llarg dels anys i dels segles, però Pitarra és l’antítesi d’un clàssic, no per qualitat —que també es podria discutir—, sinó perquè fa referències constants a fets molt puntuals de la seva època que és gairebé impossible extrapolar a l’actualitat. Imaginem-nos que La família irreal es representi d’aquí a cent anys. Què podran entendre’n els qui la vagin a veure? Només les comèdies d’embolics, les que fan referència a aspectes diversos de la condició humana poden esdevenir clàssiques, intemporals, com passa amb les de Molière o Marivaux, per exemple, de qui ben aviat veurem El joc de l’amor i de l’atzar al mateix TNC, dirigit per Josep M. Flotats, que per cert, era a la Sala Tallers el dia que hi vaig anar jo.

Així doncs, aplaudeixo la idea i l’actuació de la ITNC, però voler convertir Pitarra en un clàssic, ho trobo excessiu.

Font: Núvol