La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

El crèdit

Títol: El crèdit
Autor: Jordi Galceran
Director: Sergi Belbel
Intèrprets: Jordi Bosch, Jordi Boixaderas
Lloc: La Villarroel
Dates: del 14 de setembre al 3 de novembre

No fa gaires dies, Sergi Belbel, el director d’aquesta obra, va dir que es pot considerar Jordi Galceran com el Billy Wilder català. Si he de ser franca, no he vist prou pel·lícules seves per dir si comparteixo aquesta opinió, però intueixo que pot tenir raó. Galceran escriu unes comèdies en què res no és el que sembla, on dóna la volta a tots els elements i totes les premisses inicials, i capgira totes les situacions fins a fer-les tornar grotesques. A més a més, són obres amb diàlegs brillants i alhora lleugers que són pura esgrima verbal. Així és, també, El crèdit.

El plantejament de l’obra és senzill: un home va a una entitat bancària per demanar un crèdit al delegat de la sucursal. A partir d’aquí, la història es va enfilant per uns viaranys insospitats, còmics i grotescos que van fent més i més grossa la bola que s’ha anat congriant des del moment que el sol·licitant del crèdit fa una proposta deshonesta al delegat del banc. Tal com he dit abans, res no és el que sembla i al llarg de l’obra es crea una complicitat extravagant entre els dos homes que va de l’odi a la compassió.

L’evolució de l’argument és gairebé hiperbòlica, atès que l’home que demana el crèdit i que no té res a perdre perquè ja ho ha perdut tot, de mica en mica es va convertint en algú que exerceix un poder estrany sobre el delegat del banc, l’home que creu que ho té tot segur a la vida i que res no li ho pot fer trontollar. Es fa difícil parlar d’aquesta obra sense fer un spoiler, i jo no en faré cap. El que sí que puc dir és que és molt divertida, plena d’enginy dialèctic i té un tic molt simpàtic i deliciós: el personatge de Jordi Boixaderas té debilitat per la correcció lingüística i corregeix les expressions que Jordi Bosch diu malament. Aquests apunts sempre els fa en els pics de màxima tensió amb Bosch, i el clímax es converteix en un somriure. El ritme que Galceran imprimeix a l’obra és perfecte. I és que una comèdia és un engranatge perfecte de rellotgeria. Res no pot ser-hi sobrer i tots els elements han de presentar-se en el moment precís.

Bosch i Boixaderas, que vam veure plegats ara fa un any a La Bête (TNC), aquí són els dos únics personatges de la comèdia. No cal dir que tots dos estan esplèndids. Són actors de raça, transmeten cada canvi d’ànim, es fiquen completament dins dels personatges respectius i, dins del que permet el gènere de la comèdia, són espontanis i naturals, sorprenen a cada rèplica, ja que tot és imprevisible. És una autèntica delícia veure’ls a escena en una obra com aquesta.

És una comèdia extravagant, histriònica, molt ben trobada i molt ben resolta, que va sortir del Torneig de Dramatúrgia Catalana (va guanyar-ne la primera edició). Diria que pot tenir un èxit tan esclatant com El mètode Grönholm, per l’originalitat i perquè tracta un tema molt candent d’una manera molt divertida.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Turandot

Títol: Turandot
Autor: música de Puccini (acabada per Franco Alfano); llibret de Giuseppe Adami i Renato Simoni
Repartiment: Lise Lindstrom (Turandot), Marco Berti (Calaf), Eri Nakamura (Liù), Raymond Aceto (Timur), Alasdair Elliott (Altoum)
Cor i orquestra de la Royal Opera House Covent Garden
Director musical: Henrik Nánási
Director d’escena: Andrei Serban
Lloc: òpera en directe des de la Royal Opera House Covent Garden (Londres), al cine Arenas
Data: 17 de setembre

Ja ha començat la temporada 2013-2014 d’òpera al cinema, i ho ha fet amb el títol més espectacular de Puccini, des d’un dels teatres d’òpera més importants del món: la Royal Opera House Covent Garden. Turandot és una òpera amb un argument simple que fa molt d’èmfasi escènic en l’exhuberància oriental, els colors i les màscares. És una de les poques òperes que s’han de veure, i amb una bona presentació, perquè en cas contrari, perd bona part del seu valor. La posada en escena d’Andrei Serban va complir amb escreix totes les expectatives i vam poder extasiar-nos amb una escenografia meravellosa.

Musicalment també va ser una vetllada esplendorosa. En primer lloc, cal destacar l’orquestra, en aquest cas no dirigida pel seu titular, Sir Antonio Pappano, sinó per l’hongarès Henrik Nánási, titular de la Komische Oper de Berlín. Va sonar com un sol cos, de manera homogènia i compacta, i va acompanyar en tot moment els cantants i la història èpica de la Xina imperial. El cor, multiplicat en aquest cas, també va sonar a l’una.

Els solistes potser van ser un pèl més irregulars. La gran protagonista, la soprano americana Lise Lindstrom, malgrat que ja ha fet el paper de Turandot en altres teatres de primer ordre, no és la veu més idònia per a aquest personatge. Es tracta d’un rol que requereix una soprano wagneriana, atès que ha de sobrepassar una gran massa orquestral i que ha de tenir un caràcter autoritari i fort. Lindstrom té una veu preciosa i una tècnica perfecta, facilitat per als aguts i una gran homogeneïtat en tots els registres. Té una veu gruixuda, però no prou ampla per a aquest paper. Li sona estreta quan vol forçar-la per donar més èmfasi i rotunditat a les frases. A banda, queda una mica curta en el registre greu.

Marco Berti, que ja hem vist diversos cops al Liceu, és un tenor amb una gran veu, però sense una gran tècnica. Va patir en diversos moments quan s’enfilava al registre agut i li va faltar matisar moltes frases. Al primer acte aquestes mancances no es van fer paleses, però sí que es van anar notant al segon i al tercer, especialment a l’ària, que va cantar sense transmetre cap emoció, d’una manera freda, gairebé maquinal. La gran sorpresa de la vetllada va ser la soprano japonesa Eri Nakamura com a Liù. Nakamura és una soprano lírica amb una veu que es nota treballada, perquè mossega el so i mastega les paraules. En tot moment va sobrepassar l’orquestra i va demostrar un frasseig elegant i perfecte. La veu, preciosa i amb una projecció òptima, se sentia càlida i plena d’emoció i de sensibilitat, però alhora controlada i amb un vibrat en el punt just.

En aquesta ocasió era la primera vegada que anava al cine Arenas de Barcelona, i he de dir que el so és boníssim i les butaques molt còmodes, per cert. Tot plegat va ser, doncs, una vetllada rodona de la qual vaig sortir molt satisfeta.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Un aire de família

Títol: Un aire de família
Autors: Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri
Traductors: Alejandra Herranz i Pau Durà
Director: Pau Durà
Repartiment: Cristina Genebat, Jacob Torres, Francesc Orella, Maife Gil, Ramon Madaula, Àgata Roca
Lloc: Teatre Romea
Dates: des del 7 de setembre

Enguany la temporada teatral s’enceta amb bones propostes, com la que podem veure al Teatre Romea. Va ser una grata sorpresa descobrir que gairebé vint anys enrere havia estat una pel·lícula, escrita per Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, un matrimoni cinematogràficament molt prolífic. Recordo que els vaig descobrir amb Para todos los gustos —per cert, encara no estrenada a TV3—, una pel·lícula d’aquelles típicament franceses, amb molt de diàleg, molts interiors i on una colla d’amics parlaven de coses quotidianes.

Cal dir, però, que Un aire de família és una peça molt més teatral que cinematogràfica. La pel·lícula, que podria treure partit de les possibilitats que ofereix el cinema, és calcada a l’obra de teatre en tots els sentits. El més brillant són, un cop més, els diàlegs. Tal com diu el director debutant, l’actor Pau Durà, l’obra retrata un tranche de vie, o sigui, un tros de la vida quotidiana d’una família de classe mitjana, que veiem a temps real.

Cada personatge queda ben identificat amb un rol determinat dins la família, i en aquesta trobada setmanal dels divendres, esclaten —de manera continguda— friccions latents, fruit de la hipocresia i la incomunicació. La família, que aparentment sembla unida, veiem com té sembrada la llavor de la discòrdia, que la germana petita s’encarrega de fer sortir a la llum. El personatge de la Bet, interpretat per Cristina Genebat —Agnès Jaoui a la pel·lícula—, la que sempre va de cara, que detesta la hipocresia i no té pèls a la llengua, posa de manifest la desunió de la família. Un germà que només viu pendent de la seva reputació a la feina, l’altre germà, abandonat per la dona, i una mare que vol quedar bé amb tothom, són un terreny adobat per a la generació del conflicte.

Potser ja és una debilitat personal, però aquí novament es fa palès l’art majúscul de Francesc Orella, un actor capaç de canviar de registre a cada obra que fa. Recordem que la temporada passada el vam poder veure fent Pàtria, L’estranger i Hedda Gabler, i jo mai no em cansaria de veure’l dalt d’un escenari. És un actor de raça que sap posar-se completament a la pell de cada personatge al qual dóna vida. La resta d’actors no van ser pas menors: una esplèndida Maife Gil —que amb aquesta obra celebra els cinquanta anys de trajectòria artística— com la mare, un magnífic Ramon Madaula com el germà prepotent i narcissista, i una fantàstica Àgata Roca com l’esposa abnegada. I per acabar, però sense ser menor, Jacob Torres broda el paper del cambrer aparentment despistat però que tot ho veu. El contrast entre els personatges és brutal, formen un tapís ben pintoresc.

Paradoxalment, tot i que és una comèdia àcida, la història és un petit drama al voltant de les desavinences familiars, però està escrit amb una mestria tal que el públic riu de les actituds dels personatges, de la manera com encaixen els cops baixos que els etziben. Els silencis, els gestos i les mirades són tan valuosos com les paraules, i aquest llenguatge subliminal és el que provoca somriures. Sense data de comiat, és una obra altament recomanable.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Monday Mornings

Títol: Monday Mornings
Creador: David E. Kelley
Intèrprets: Alfred Molina, Ving Rhames, Jennifer Finnigan, Jamie Bamber, Sarayu Rao, Keong Sim
País: EUA
Canal d’emissió: TNT
Canal d’emissió a l’Estat espanyol: Canal TNT
Any: 2013
Temporades: 1
Estat de la sèrie: acabada
Fitxa IMDb

Cada vegada em costa més entendre amb quins criteris les cadenes nord-americanes determinen la continuïtat d’una sèrie de televisió. En aquest cas la decisió em sorprèn de debò, ja que Monday Mornings és una sèrie de metges, com moltes altres, d’acord, però que aporta alguns elements nous, com ara el que dóna títol a la sèrie: es refereix a les sessions de judici a què el cap de personal de l’hospital (interpretat per Alfred Molina) sotmet algun dels metges del centre. Davant de tots els seus col·legues, l’interroga severament i li recrimina errors evitables.

David E. Kelley, el creador de sèries mítiques com Ally McBeal o Boston Legal, enguany ha deixat el terreny de l’advocacia per centrar-se en el de la medicina. Si fem comparacions, és cert que la brillantor que tenen els diàlegs de Boston Legal, per exemple, no la tenen els de Monday Mornings. Ara bé, d’aquí a dir que pretén ser una còpia de Grey’s Anatomy n’hi ha un tros. No hi estic d’acord. El que passa és que, indefectiblement, totes les sèries sobre metges i hospitals d’assemblen. Els metges no tenen la retòrica, l’enginy ni la facilitat de resposta dels advocats, la qual cosa fa que els diàlegs no puguin ser tan sucosos. Ara bé, Kelley ha sabut crear alguns personatges memorables, com el Dr. Villanueva o el peculiar Dr. Park.

Monday Mornings se situa en un hospital de l’estat d’Oregon on cinc cirurgians són sotmesos a l’examen implacable del cap de personal els dilluns al matí. Cada cas planteja un dilema ètic que han de resoldre, i el cap, el Dr. Harding Hooten (Alfred Molina) és qui fa llum per veure si la decisió que han pres és la millor o no. D’altra banda, com en qualsevol sèrie de metges, hi ha embolics sentimentals entre ells, però que mai no interfereixen en la seva feina. En definitiva, la sèrie pivota sobre uns personatges ben definits, més que no pas en una trama continuada. Estic convençuda que se n’haurien pogut fer més temporades, llevat que el sector de sèries mèdiques estigui saturat, cosa que desconec.

El que hi ha del cert és que el proper projecte de David E. Kelley s’allunya tant dels metges com dels advocats per centrar-se en el món de la publicitat. El proper 26 de setembre el canal CBS estrena la comèdia The Crazy Ones, protagonitzada per Robin Williams. Així doncs, a més de canviar de gènere, també canvia de registre i es passa a la comèdia.

Totes les parelles ho fan

Títol: Totes les parelles ho fan
Autor i director: Ivan Campillo
Intèrprets: Sílvia Forns, Ramon Godino, Laura Sancho, Raül Tortosa
Lloc: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: del 21 d’agost al 29 de setembre

Ja és el tercer estiu que Ivan Campillo i la companyia Apunta Teatre ens ofereixen una comèdia fresca i divertida per fer més passador el desert teatral que és l’agost. És l’aperitiu ideal per fer boca de cara a la nova temporada. Si bé l’any passat va deixar el llistó molt alt amb Tu digues que l’estimes, enguany Ivan Campillo ha escrit una comèdia divertida, però no prou aguda ni amb un enginy esmolat com el que tenia aquella. Totes les parelles ho fan és una comedieta lleugera que no arriba a ser rodona per dos motius: l’argument és massa complicat i els personatges, massa estereotipats.

La clau d’una bona comèdia és un argument ben travat a base de malentesos. Així és com es genera la comicitat, que comença amb poca cosa i va in crescendo fins a l’esclat final. Totes les parelles ho fan té un argument massa enrevessat, farcit d’elements massa dispars, poc homogenis. D’aquesta manera, els ingredients de la història no acaben de quallar. A banda, els personatges responen massa a estereotips: la dona xerraire, la dona agressiva, l’home tranquil i l’home estressat. Potser si l’argument tingués més cohesió interna, no ens fixaríem tant en els personatges, perquè al capdavall, en una comèdia cal exagerar-ne els trets a manera de caricatura, però en aquest cas són massa caricaturescos. A més a més, els malentesos són massa forçats, massa evidents a vegades, i això resta comicitat a l’obra.

Dites les coses negatives, no podem obviar que Campillo és un autor de comèdies que considero que hauria de tenir més renom a casa nostra. Per entendre’ns, no té res a envejar a Jordi Galceran, per citar-ne un de famós. Malgrat que Totes les parelles ho fan no arribi al nivell d’altres obres seves, és una comèdia hilarant que es mereixeria ser representada en un espai més gran, més convencional, diguem-ne. Els actors de la companyia Apunta Teatre aporten un alt grau de comicitat cadascun en el seu paper, en els seus personatges estereotipats. Els contrastos entre uns i altres són molt grans. També és molt remarcable que en el petit espai del Teatre Gaudí Barcelona fan meravelles perquè l’espectador sempre estigui situat en l’espai on transcorre cada seqüència de l’obra. En aquell quadrat que és l’escenari és quelcom ben lloable.

Així doncs, per qui vulgui passar una bona estona, riure i deixar les cabòries de banda, li recomano de totes totes aquesta comedieta sense pretensions, perquè de teatre -i de literatura- d’aquesta mena també en necessitem.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Antes del anochecer

Títol: Antes del anochecer (Before Midnight)
Director: Richard Linklater
Guió: Richard Linklater, Julie Delpy, Ethan Hawke
Intèrprets: Julie Delpy, Ethan Hawke
Música: Graham Reynolds
Any: 2013
Nacionalitat: EUA
Durada: 109 minuts
Fitxa IMDb

No sé si amb aquesta tercera part de la història d’aquells dos personatges que es van trobar casualment fa ja gairebé vint anys en un tren a Viena es tanca el que seria una trilogia més que brillant del cinema actual. Jo tinc la sort d’haver vist les tres en poc més d’un any, ja que les dues primeres les vaig veure l’any passat per televisió. És exactament el tipus de cinema que a mi m’agrada: amb poca acció i molt de diàleg i confrontació d’idees.

La Céline i en Jesse es van conèixer el 1994 a Viena, es van retrobar el 2005 a París i els tornem a veure, casats i pares de bessones, el 2013 de vacances a Grècia. La pel·lícula s’amara de la tranquil·litat i de la placidesa de la Grècia rural, un paisatge mediterrani meravellós en el qual tenen lloc un seguit de converses que evidencien esquerdes emocionals entre ells dos produïdes pel desgast de la convivència i per una situació particularment difícil per ell, que ha renunciat al fill que va tenir amb la seva primera dona als Estats Units per anar a viure a París amb la Céline.

Encara que Abans de l’alba, Abans de la posta i Antes del anochecer es puguin veure de manera independent, és molt més entenedor i gratificant haver-les vist successivament per entendre millor els personatges i les seves reaccions. Jesse, un escriptor americà que viu a París només perquè estima Céline, se sent desplaçat del seu ambient natural. Céline, que dubta de si acceptar una bona feina que li han ofert en un ministeri, es mostra absent de les preocupacions del seu marit i només se centra en la llibertat que li resta el fet d’haver de tenir cura de les seves filles, la majoria de cops sola. Fa set anys que estan junts, s’han anat distanciant, cadascú immergit en els seus problemes sense tenir en compte els de l’altre.

A Antes del anochecer explota tot, concretament a la segona part de la pel·lícula. Hi ha massa greuges acumulats, massa coses callades; incomunicació al capdavall. L’amor subjau entre ells dos, però l’enamorament fa temps que ha marxat i l’espurna més minsa encén el foc de la discòrdia. La grandesa de la pel·lícula és que té el punt d’inici en el moment que qualsevol història d’amor s’acaba: amb el “van viure feliços”. Aquí veiem la crua realitat d’un matrimoni ben avingut però amb dos caràcters massa forts, massa intel·ligents, que xoquen massa sovint.

Els actors, vells coneguts del públic, en totes tres pel·lícules tenen l’edat dels personatges, i així veiem com aquests vint anys de diferència entre la primera pel·lícula i la tercera, es mostren físicament de manera molt palpable. Ja no són tan joves ni tenen tanta energia; és el moment de la maduresa i de la reflexió, de fer balanç de com els ha anat la vida en comú. Després d’una discussió agra i dura, el final és encoratjador, fins i tot podríem dir feliç, tot i que els punts de desacord continuen, però ara els han posat damunt la taula. Ethan Hawke i Julie Delpy són aquest matrimoni meravellós que fa vint anys que es van conèixer -i vam conèixer-, cadascun en una interpretació magnífica, demostren que han interioritzat a fons el personatge. Podria ser que d’aquí a deu anys n’hi hagi una quarta part, o bé quan siguin avis?

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari