La síndrome de Stendhal

Els apòstols de l’esquerra diuen que els serveis públics han de ser gratuïts perquè ja els paguem amb els impostos. No hi estic d’acord. Com diu la dita, allò que res no costa res no val, i és ben cert. Tot allò que no ens costa ni cinc, que ens surt de franc, no ho valorem, i no pas perquè no vulguem fer-ho sinó perquè com a humans que som, de manera inherent, tendim a llevar valor a qualsevol cosa que no ens costa cap esforç aconseguir.

Encara que paguem impostos, no crec gens en la cultura del gratis total, perquè lleva responsabilitat individual als ciutadans, ens infantilitza i ens tracta com si fóssim menors d’edat. Ser responsable vol dir, entre altres coses, ser conscient del valor de les coses, i només els nens aviciats no en són conscients, perquè els seus pares no els han ensenyat que tot té un valor.

És per aquest motiu que estic totalment a favor del copagament en tots els serveis públics, no a nivell recaptatori, sinó dissuasori, perquè de la mateixa manera que ningú no qüestiona que el bitllet del metro o de l’autobús tingui un preu, tampoc no s’hauria de qüestionar que en tinguessin tots els altres serveis públics. No sóc tècnica i no sé com s’hauria d’aplicar el sistema, però com a filosofia de fons, la gratuïtat dels serveis públics em sembla poc ètica, de manera que eliminar-la no hauria de ser una qüestió de crisi o de vaques magres, sinó de  filosofia moral: de creure fermament en el valor de la responsabilitat individual i de tractar els ciutadans com a adults i no com a menors d’edat consentits i malcriats.

Com diu Jaume Clotet en aquest article publicat fa un mes a El Singular Digital, 

[…]Hem d’eliminar la cultura del “gratis total”, sobretot perquè s’ha aixecat sobre consignes de fang i eslògans partisans. Ningú no qüestiona que un bitllet de metro costi un euro, tot i que es podria entendre que el transport públic, en tant que públic, hauria de ser gratuït. El mateix passa amb les taxes universitàries i tantes altres coses que, essent públiques, paguem sense qüestionar-les. És més: hi ha coses que ara són gratis que s’haurien de pagar, com per exemple 25 cèntims per endur-se un llibre o un DVD d’una biblioteca. I totes aquestes coses són, indiscutiblement, menys importants que la salut. La batalla de les idees està guanyada. A què esperem, doncs, per implementar el copagament?

Dilluns proppassat sentia la notícia que el conseller d’Interior vol eradicar la prostitució de les carreteres catalanes. Una tertuliana deia a Catalunya Ràdio que el que cal fer és legalitzar i regular aquest negoci, perquè és el que més diners mou, no només a Catalunya, sinó arreu del món, i, per tant, gravant-lo impositivament, s’aconseguirien molts diners per a les arques exhaustes de la Generalitat. No tinc cap dubte dels beneficis fiscals que suposaria regular el negoci de la prostitució a Catalunya, però en aquest apunt vull parlar del que suposa exercir-lo, tant per part de les dones com dels homes.

Sincerament, no tinc resposta per a aquesta pregunta. Molts cops m’ho he plantejat i he sentit arguments a favor d’una posició i de l’altra, i tots tenen pros i contres que no em fan decidir per cap de les dues. D’una banda, la situació actual, que és d’al·legalitat, propicia l’explotació de noies per part de màfies que les tenen ben collades. L’abolició encara ho accentuaria més, això. D’altra banda, la legalització i regulació atorgaria carta de naturalesa als instints més primaris dels homes (perquè sobretot són homes els qui fan ús de serveis sexuals retribuïts).

Fa anys vaig llegir un article de l’escriptor Luis Antonio de Villena en el qual argumentava que la prostitució no és un “ofici” més indigne que el de taxista, per exemple, que posats a parlar d’oficis manuals poc o gens agraïts, la prostitució només en seria un, entre d’altres. No puc estar-hi d’acord. Potser sent taxista ningú no se sent realitzat, però és una feina que no requereix la intimitat del treballador per dur-la a terme. Ras i curt, les prostitutes es guanyen les garrofes amb la seva intimitat. No és que sigui una “feina” avorrida o anodina, és que suposa la degradació d’una persona, a parer meu.

Ja sé que algú em podria dir que molta gent comercia amb la seva intimitat per guanyar diners, com ara els famosos que surten a les revistes del cor. Certament. Però aquest és un acte que es fa lliurement, sense coacció de ningú, em sembla. D’altra banda, analitzem els clients de la prostitució: és evident que, en principi, un home amb un atractiu mínim i amb autoestima, no necessita recórrer a aquests serveis, sinó que pot sortir a lligar i endur-se al llit, gratuïtament, totes les dones que se li posin bé. Les prostitutes, doncs, han de lliurar la seva intimitat a homes que no els vol cap altra dona. No crec que aquest panorama es pugui comparar amb el d’un taxista.

També vull fer menció d’un argument que he sentit força vegades: la prostitució evita moltes violacions; és, doncs, un ofici necessari. I aquí és on em pregunto: a quin punt l’apetit sexual d’un home deixa de ser saludable per esdevenir malaltís? Podem parlar de sadollar el desig sexual com qui sadolla la gana o la set, fent un mos o bevent un got d’aigua?

Per acabar, no sé si hi ha dones que escullen lliurement dedicar-se a això. Potser les prostitutes de luxe, les cortesanes d’abans, que es relacionaven amb clients benestants i que eren més que simples prostitutes, ho triaven com a modus vivendi, però em costa de creure que al s. XXI cap dona pugui triar viure d’això. Segurament el meu discurs sona massa idealista, perquè al capdavall, l’home real no és el de Rousseau (l’home és bo per naturalesa) sinó el de Hobbes (l’home és un llop per a l’home), però em costa d’empassar el fet de parlar de la prostitució com un negoci més.

Segueixo sense tenir clar si s’ha d’abolir o de regular. Potser en un món ideal s’hauria d’abolir però al nostre món, que és el de la llei del més fort, el que cal és regular-la per tal que pugui exercir-se en les millors condicions possibles.

Fa anys em va captivar Lluís Racionero i vaig llegir-ne uns quants llibres d’una tirada. Gràcies a ell em vaig endinsar en el món de les filosofies orientals que tant m’agraden. Recordo bé que una de les primeres frases de les Memòries de Califòrnia deia que si hom vol convèncer un xinès perquè es converteixi al cristianisme, primer l’ha de convèncer que és culpable, atès que aquesta és la noció bàsica sobre la qual es fonamenta tota la ideologia cristiana.

És una frase que sempre m’ha fet rumiar des que la vaig llegir. Què és, si no, el pecat original? Per què el treball es considera una condemna? Per què discernir el bé del mal és perniciós per a l’home? No hi ha cap dubte que la noció, el sentiment de culpa, subjau a totes aquestes qüestions. El pecat i el temor de Déu s’han fet servir sempre per infondre por als fidels, i malgrat que al món modern, després de la Il·lustració tot això ha quedat relativitzat, el substrat roman. Aquests dies estic llegint l’assaig magnífic sobre Calví que va escriure Stefan Zweig, que il·lustra a la perfecció aquestes nocions.

Si bé la culpa no és un concepte antinatural, el pecat sí que ho és. L’home és culpable si comet un acte moralment dolent, però no ho és intrínsecament, pel simple fet de ser humà i com a tal, hereu del pecat original. Al capdavall, si ho analitzem fredament, quin és aquest pecat original? La curiositat. De manera que l’origen de la filosofia és pecat en les religions monoteistes.

Quan llegeixo les idees que tenia Calví sobre la naturalesa humana i la seva culpabilitat inherent em vénen calfreds. Com pot ser que la interpretació d’una religió pugui negar el goig de viure, que pugui culpar l’home pel simple fet de ser-ho? Per això, addueix Racionero, és impossible convèncer un xinès que és culpable perquè, aliè a les religions monoteistes, no es pot imaginar que pel sol fet de venir al món, l’home sigui culpable de res. Precisament un naixement és una celebració, una festa, perquè vol dir que la natura ha florit. El significat del bateig és el de llevar una culpa inexistent. La Il·lustració ho va corregir tot, així també Kant va portar a col·lació la noció de l’imperatiu moral, que no és altra cosa que la consciència, i que és aquella facultat que ens permet discernir el bé del mal. Avui diríem que l’imperatiu moral és fruit de l’educació i de l’aprenentatge adquirit amb l’experiència.

Les religions monoteistes divergeixen completament de les religions paganes antigues sobre aquest concepte, i bona prova d’això n’és la mitologia clàssica, que enalteix un estol de déus que es mouen per sentiments, ja siguin d’alegria, luxúria, venjança, còlera o tristesa. Són uns déus, no només antropomorfs, sinó profundament humans. El Déu cristià és perfecte, és omniscient, omnipresent i omnipotent, la qual cosa crea un sentiment de culpa esfereïdor en l’home, a part d’un complex d’inferioritat brutal. Afortunadament, avui tot això ho llegim en el pla teòric i a la pràctica ens comportem d’una manera humana, ço és, moguts pel raciocini.

Fa temps vaig escoltar l’opinió més original que he sentit mai sobre la pena de mort, en boca de Xavier Sala i Martín. Quan li van preguntar si hi estava a favor va argumentar que en el pla teòric sí, perquè si matar algú ha de servir per evitar més morts, és una cosa bona. Ara bé, tot seguit va afegir que aquesta posició no la podia mantenir en el pla pràctic, atès que és impossible tenir la certesa absoluta que no s’executa un innocent.

Força cops he pensat en aquesta argumentació i cada vegada trobo més que és una actitud que no afecta només el tema concret de la pena de mort, sinó qualsevol tema relatiu a l’existència humana. Podem tenir la certesa absoluta de res? Probablement no, però en el cas de la pena de mort, atesa la seva irreversibilitat, el dubte esdevé una tragèdia.

Més enllà de les consideracions morals sobre si l’Estat té dret de llevar la vida d’un ciutadà que ha atemptat contra les normes més bàsiques de la convivència, hi ha el dubte entès com a problema en si mateix. L’existència humana es basa en hipòtesis, en conjectures més o menys plausibles, però en cap cas indubtablement certes. La certesa no existeix al món real. Només hi ha graus de probabilitat. Així és com avança la ciència, per exemple.

La certesa existeix al món de les idees, al de la ciència teòrica, abstracta, com la matemàtica, que no ha de tenir cap paral·lel amb la realitat. Les ciències empíriques, però, es basen en la probabilitat, en la formulació de teories que s’adeqüin a la realitat, i que es vagin corregint per tal de verificar-les. En aquest aspecte, l’ètica funciona com la ciència empírica, és a dir, no té en cap cas certeses, perquè l’home és un ésser imperfecte i limitat, i com a tal no és capaç de prendre cap decisió de manera infal·lible, des de fora de si mateix, perquè en aquest cas deixaria de ser home per convertir-se en un ésser superior.

És per això que les vistes judicials són exposicions de posicions contràries, cadascuna amb els seus arguments. Qualsevol deliberació, ja sigui per part d’un jutge o d’un jurat, no està mai exempta d’un dubte més o menys raonable de fal·libilitat. Tot això és el que s’amaga rere la tesi de Sala i Martín sobre la inconveniència pràctica de la pena capital. No és ètic condemnar una persona a morir, no perquè l’Estat no tingui dret a llevar-li la vida, sinó perquè sempre ens assetjarà un dubte raonable de si aquella persona és realment culpable. No es pot negar que és un plantejament original sobre un tema polèmic i que, malgrat que arriba a la mateixa conclusió que la majoria del món civilitzat, ho fa per camins ben diferents dels que seguim la majoria de contraris a la pena capital.

He triat aquest títol perquè el tema que vull tractar m’ha fet pensar en el llibre clàssic de Jacques Monod que es titula precisament així. Del que vull parlar és del significat que moltes persones miren de donar al número de loteria que han comprat, especialment el dia de la grossa de Nadal.

Tots hem sentit més d’una i més de dues persones que compren un número determinat de loteria perquè per a elles, les xifres que el componen tenen algun significat: el resultat d’un partit de futbol, una data assenyalada, etc. De què és símptoma això? En primer lloc, diria que és voler racionalitzar una cosa tan irracional com l’atzar. És a dir, és voler atorgar un sentit, una dimensió humana de comprensió a un fenomen que s’escapa de les mans humanes. Si no ho fes, no parlaríem d’atzar.

L’atzar és el fruit de la contingència, és a dir, és allò que es produeix de manera fortuïta, el contrari de la necessitat. Aquesta ha estat una dicotomia eterna en l’existència humana: l’home es mou per contingència o per necessitat, està determinat o és lliure? L’atzar és incertesa, manca de control sobre el món. Com que la incertesa ens angoixa, volem tenir-ho tot sota control i racionalitzar-ho per tal que adquireixi una dimensió copsable a la nostra ment. Necessitem atorgar una capa de significat a un joc d’atzar com és la loteria que ens faci pensar que hi ha una raó que ens ha fet optar per un número i no per un altre. Però això són il·lusions falses, perquè l’atzar no és racionalitzable.

Tenir un pressentiment és això i prou, i m’imagino que tothom n’és conscient. Si els pressentiments fossin visions, tothom qui en té seria futuròleg. El que em meravella no és això sinó el que he exposat abans: la necessitat de donar un significat a allò atzarós. Cosa que confirma la teoria que la incertesa, el desconeixement, allò inconegut ens fa por, basarda, necessitem conèixer-ho, desvetllar-ho, tenir-ho sota control.

Aquestes darreres setmanes he estat veient els 22 capítols de l’única temporada que s’ha fet de la sèrie FlashForward, i he de dir que, a banda de ser una sèrie impactant, trepidant i altament addictiva, planteja moltes qüestions filosòfiques i fins i tot religioses que tots els mortals ens hem formulat algun cop a la vida. Ras i curt, hi ha un moment que tots els habitants de la terra es desmaien i veuen el futur durant dos minuts: allò que els passarà al cap de mig any. Òbviament, les preguntes que aquesta situació genera són moltes, amb respostes molt complexes.

Preguntes que el fenomen dels flashforward (visions del futur) em suscita:

Els flashforward de tothom queden ben entrellaçats?
Responen a la realitat, el futur està escrit anticipadament?
Podem actuar per modificar allò que ens han predit?

Més enllà d’una trama d’intriga i misteris, hi ha incògnites existencials com les que acabo de mencionar. Sense anar més lluny, si l’esvaiment de la població mundial va ser total, si tothom va tenir visions del seu propi futur al cap de sis mesos, en principi haurien de coincidir totes per tal de composar un trencaclosques, si més no les de les persones participants d’una mateixa escena.

D’altra banda, donant per fet que les visions responen a la realitat, això voldria dir que el destí està escrit per endavant, que hi ha alguna força que mou els fils de les nostres vides i que sap què ens depara la providència. Seríem davant d’un demiürg (ordenador del cosmos)? El destí implica necessàriament un ordre preestablert de les coses en què tot s’esdevé segons un pla traçat abans d’executar-ne les accions concretes. Això comporta un determinisme que anul·la el lliure albir, la lliure determinació de l’home en les seves accions. Suposa certesa però no ens evita l’angoixa existencial de pensar que el destí està escrit i que hem de fer les passes adequades per tal que es compleixi.

I aquesta consideració ens condueix al tercer interrogant: el destí està marcat de manera clara o és només un futur possible, entre molts d’altres, que podem canviar segons el nostre lliure albir? Haver vist el futur, sigui plaent o no, dóna als personatges de la sèrie una certesa molt relativa que de seguida es converteix en angoixa per no saber si fan les accions adequades perquè el desenllaç sigui el futur que han vist. La qual cosa fa pensar que la certesa no és sempre tranquil·litzadora. En aquest cas concret, el de saber el futur, seria altament angoixant. Viure el present, actuant lliurement, cada dia ens determinem i decidim què fem i què volem fer, sigui on sigui que condueixen les nostres decisions. No seríem lliures si coneguéssim el futur, i això és el que els passa als personatges de Flashforward, que es desviuen per fer el que sigui per tal que la visió que han tingut es faci realitat. Altrament, pensen que podrien ser víctimes d’una maledicció estranya.

Però què és el futur sinó el desenllaç de les accions presents? Jo no crec en el destí sinó en el lliure albir, perquè tenir el futur predestinat implicaria una força superior -que no descarto que existeixi- que ens marcaria l’existència, i jo em resisteixo a creure això. L’home no és un ésser menor d’edat sinó un ésser lliure que decideix cada dia sota la seva única responsabilitat i que només té certesa d’una cosa: de la mort.

Tinc entès que aquesta definició és d’Albert Einstein. M’imagino que es referia a la concepció convencional que hom té del temps, és a dir, com el pas dels dies, les hores, els minuts, a través del control d’un instrument de mesura tan precís com un rellotge. Ara bé, la lectura d’un rellotge ens pot indicar el temps que l’ésser humà percep subjectivament? El pas del temps, objectivament és igual per a tothom, però en l’interior de cadascú no transcorre a la mateixa velocitat.

El temps de cada persona és diferent. Tots hem dit més d’un cop que una cosa se’ns ha fet massa curta o massa llarga, en funció de si ens ha agradat o ens ha desagradat. D’un concert que dura dues hores i mitja en el qual ens submergim totalment, és impossible dir-ne la durada en termes objectius, perquè l’únic indicador que tenim per mesurar-la és la sensació interior que hem tingut, les reaccions que ens ha provocat. Igualment, una mala experiència que només duri mitja hora ens semblarà eterna. El temps, doncs, no és res objectiu sinó que és personal i intransferible.

En el terreny emocional, però també en l’intel·lectual, les passions distorsionen completament el sentit del temps objectiu. Mentre escric un apunt al bloc, per exemple, el temps s’escurça, i quan l’acabo, sempre penso que les busques del rellotge han avançat molt més de pressa que el meu cap. És una sensació, però per a mi és l’objectivitat, és allò que jo he viscut realment. Ara bé, allò que destarota completament la noció objectiva del temps, és la passió amorosa. Dos enamorats no entenen en absolut el temps com la resta de mortals. L’estiren com un xiclet, sigui quan estan junts, sigui quan estan separats.

Així doncs, podem afirmar, per entendre’ns, que el temps és la lectura d’un rellotge, però a l’hora de la veritat, el temps que vivim realment no és això, sinó que depèn completament de les experiències i les sensacions que tenim a cada moment. Cada persona és un món i percep el temps de manera individual. De la mateixa manera que sobre gustos no hi ha res escrit, sobre el pas del temps, tampoc.

Dilluns proppassat vaig anar al Palau de la Música Catalana a sentir-hi l’Orquestra Simfònica de la Radiodifusió de Baviera, dirigida per Adam Fischer, que va interpretar obres de Ligeti, Haydn i Beethoven. D’aquest últim, concretament la cinquena simfonia, anomenada “simfonia del destí”. És precisament d’aquest tema que vull parlar, perquè, bo i escoltant la simfonia atentament, vaig copsar-hi una evolució en el missatge que transmet, que va del destí (determinisme) a la voluntat (capacitat de l’home per autodeterminar-se).

El tema del destí ha estat recurrent al llarg de la història de la filosofia, tan occidental com oriental. L’home és lliure o està predestinat? El món es mou per atzar o per necessitat? La percepció que hom té del destí és més aviat dolenta, i això el llenguatge ho expressa d’allò més bé. La paraula llatina per designar el destí és fatum, ‘fat’ en català. I de fat, ve ‘fatal’. Si observem les tres accepcions que el DIEC2 dóna per a aquest adjectiu, veiem que n’hi ha una que remet al significat primigeni, mentre que les altres dues es refereixen a coses dolentes (destrucció, ruïna, mort, calamitat).

De fet, pensar que la nostra vida està predestinada, que els elements estan ordenats perquè tots els fets se succeeixin d’una determinada manera, sense cap escletxa per a la llibertat individual, fa venir una basarda immensa. Si la incertesa a vegades genera angoixa, la certesa absoluta d’allò que ens ha d’esdevenir ens impediria viure. No seríem humans si coneguéssim el destí per endavant. De fet, aquesta frase és lògicament incorrecta, perquè no és que el destí es pugui conèixer o desconèixer, és que no existeix. El destí és allò que cadascú sembra. Les accions que anem fent al llarg de la vida donaran el fruit que hagin de donar; cap de determinat a priori. I és que l’antítesi del destí és el lliure albir, la llibertat que té l’home de determinar la seva existència al seu gust.

La fatalitat, entesa com a destrucció, ruïna i mort (segona accepció del mot), queda ben palesa al primer moviment de la cinquena simfonia de Beethoven, on la música, tenebrosa i tempestuosa, anuncia l’arribada inexorable de la calamitat, de la mort, i cap ésser (ni humà ni diví) no ho pot evitar. Aquesta és també l’essència de la tragèdia grega, en la qual tots els personatges, humans i divins, estan fatalment regits pel destí, de vegades personificat en les Moires (les germanes Cloto, Àtropos i Làquesis). En aquest primer moviment, doncs, Beethoven es mostra turmentat, angoixat per alguna mena de destí que el tortura i no el deixa viure (possiblement la sordesa, que estava en procés irreversible quan va compondre aquesta simfonia). És una visió de l’horror que li ha de caure al damunt: és el fat que el persegueix.

Però després del primer moviment en vénen dos de lírics, dolços, delicats, que inspiren calma i distensió, i fins i tot confiança. La cosa no es capgira del tot, però, fins al darrer moviment, que de caràcter és completament antitètic al primer. Aquí el que sura per damunt de tot és la força de la voluntat humana per superar qualsevol barrera, qualsevol obstacle en el camí. La música descriu la victòria final, el resultat positiu de la lluita contra el destí, contra allò que estava predeterminat. Un resultat que s’aconsegueix a base d’esforç, de treball, de tenacitat, de constància, però en definitiva, que es pot assolir perquè l’existència no està predeterminada, sinó que cadascú determina la seva a través de la lluita i la superació.

Això és la descripció del procés hegelià de la tesi, l’antítesi i la síntesi. I és que ningú altre que Beethoven no podria haver copsat millor l’esperit de la filosofia romàntica.

Ahir el Parlament de Catalunya va votar prohibir les curses de toros al territori català per 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions. A hores d’ara no cal reiterar que el tema està polititzat fins a extrems insospitats, i, doncs, com que d’això no cal parlar-ne més, el que jo voldria és fer un petit aclariment filosòfic sobre els motius dels “animalistes”, paraula que poso entre cometes perquè no és normativa, al DIEC no hi és. Només hi consta ‘animalístic’, que defineix com a ‘relatiu o pertanyent als animals’.

L’home, a diferència de la resta d’animals, està conformat per dues dimensions: la natural i la cultural. La cultura és la marca d’identitat humana. La natura és allò que ens ve donat “de fàbrica”, i és bàsicament el cos. També són natura la resta d’animals, les plantes, els fenòmens atmosfèrics o les malalties. Emfasitzo aquest darrer concepte per fer notar als partidaris de la bondat de la naturalesa que no tot el que és natural és bo. Som nosaltres, els humans, els qui fem distincions morals entre bo i dolent. La moral és cultura, no natura, perquè és una construcció humana.

L’art, les màquines, els medicaments o la religió són constructes culturals, artificis que ha fabricat l’home, havent anat un pas més enllà de la natura. La cultura es fabrica per superar la natura, procés que es va encetar al neolític amb l’aparició de l’agricultura (= cultura de la terra). Hi ha constructes culturals més i menys elaborats, més pràctics i més teòrics. Una de les manifestacions culturals més elaborades és la religió. Encara recordo que un professor de filosofia una vegada va dir a la classe que la religió és l’únic element que distingeix les persones dels animals (i no era de dretes, per entendre’ns).

Doncs bé, els drets dels animals també són un constructe cultural derivat d’una moral determinada. És evident que els costums han variat moltíssim al llarg de la història i el que fa dos mil anys era tradició, avui dia és intolerable, indigne, com per exemple l’esclavitud o la lluita de gladiadors. Tanmateix, no deixa de ser un constructe cultural. Els drets dels animals, expressió que fa menys de cent anys hauria fet pixar de riure qualsevol, avui es conceben com un signe de civilització màxima. Però els animals no tenen drets; en tot cas, només tenen els que nosaltres, els humans, els vulguem atorgar. Per això parlar de drets dels animals em sembla una fal·làcia, perquè és una construcció humana (cultural) que pretenem natural.

Em sembla que el que abominen els qui volen prohibir les curses de toros no és tan el patiment animal com el fet de convertir-lo en un espectacle lucratiu. En aquest punt hi coincideixo plenament. Personalment, crec que als animals no se’ls ha de maltractar de manera sàdica perquè hom no en treu res, però sí que s’han de poder matar per menjar-se’ls, tal com ells fan al bosc o a la selva. Això és natura. Els humans, però, estem dotats de la facultat de la consciència, que ens permet ultrapassar la natura i convertir-nos en éssers culturals, cosa que ara manifestem amb la prohibició de les curses de toros.

Fa setmanes que es parla a bastament de la prohibició del burca en el marc de la societat occidental, i més concretament, europea. A Catalunya hi ha diversos consistoris que han decidit legislar el tema i prohibir burca i niqab en espais públics, tret del carrer.

S’han vessat molts rius de tinta sobre el simbolisme d’aquestes peces de roba i sobre la llibertat dels individus. Personalment, cada vegada que veig una dona que duu el cap cobert amb un mocador, penso que si tingués una engruna de dignitat i d’autoestima, se’l llevaria ràpidament. Els partits d’esquerres fan una demagògia brutal adduint que les dones han de ser lliures per vestir com vulguin, però això és una fal·làcia. En primer lloc, no crec que les dones musulmanes siguin conscients que tenen la llibertat amputada per pares, marits o germans. Hi ha moltes maneres subtils de dissuadir una persona feble perquè actuï tal com vol el fort.

En segon lloc, la presència de l’islam a Catalunya és fruit de la immigració. Hauria de ser un principi acceptat arreu que allà on vas, has de fer com veus que fan els autòctons; en això rau la integració en un territori diferent del propi. El forà en cap cas no ha d’imposar la seva cultura a la del país on migra, per més que ho faci forçat per les circumstàncies, i no voluntàriament. Voler imposar la cultura pròpia en un altre territori és allò que se’n diu ‘colonització’. Si a sobre, els autòctons, per un multiculturalisme estúpid, ens deixem trepitjar el que és nostre, estem adobant el terreny per a la colonització.

I en tercer lloc, tal com va dir Jordi Barbeta fa temps, la cultura occidental és superior a l’islam perquè ha passat per la Il·lustració. Dit així, ras i curt, pot sonar tallant, però ho comparteixo del tot. Durant els ss. XVI i XVII a Europa va haver-hi guerres de religió molt cruentes, i al sud hi havia el Tribunal de la Inquisició, que condemnava a mort o a tortures infernals tots aquells que no combregaven amb el catolicisme i que gosaven fer-ho públic d’una manera o altra. Aquest obscurantisme irracional va quedar esborrat al s. XVIII amb la Il·lustració, que va proclamar que tot s’havia d’explicar mitjançant la raó, s’havia d’argumentar sobre bases racionals. Aquest és l’origen de la ciència moderna i va ser el principi que va permetre relegar la religió a un pla metafísic, a l’àmbit de la creença, però que en cap cas no pogués qüestionar els avenços científics.

El rostre cobert d’una dona no té altre significat que el de la submissió a l’home, encara que elles mateixes diguin que és un acte d’obediència a Déu. Dolors Bramon, especialista en cultura islàmica, va dir que l’Alcorà no diu enlloc que la dona s’hagi de cobrir completament el rostre. Però encara que ho digués, és un acte que atempta contra la llibertat i contra la dignitat de la dona perquè la condemna a la submissió. No entenc com els partits d’esquerres, dels quals el feminisme és un valor important, poden negar-se a prohibir el burca i el niqab adduint que les dones han de ser lliures de vestir com vulguin. Com es menja que una noia de setze anys pugui avortar sense consentiment dels pares i en canvi una dona immigrant hagi de viure sotmesa als capricis del marit?

Només una darrera apreciació: actualment som a l’any 1430 del calendari islàmic. A Europa, el 1430 era edat mitjana. Potser l’islam també ha de superar l’edat mitjana, la primera part de la moderna i arribar a una Il·lustració pròpia, per tal que puguin obrir els ulls a la llum i a la raó.

Personalment, no em sembla gens malament. No sóc gens partidària de la gratuïtat dels serveis públics perquè, tal com diu la dita, allò que res no costa, res no val, i sembla que amb tanta socialdemocràcia ho haguem oblidat i pensem que el poder públic ens ho ha de resoldre tot, com si els ciutadans fóssim menors d’edat que necessitem tutela. Per anar bé, cadascú s’ha de guanyar amb esforç tot allò que vol, i no esperar que li plogui del cel. El poder públic ha de ser al darrere del ciutadà com la xarxa és a sota del trapezista, per si de cas, però mai actuant de manera preventiva. Qui ha de prendre la iniciativa sempre és el ciutadà, i ser responsable de tots els seus actes. La llibertat comporta intrínsecament responsabilitat.

Fa molt de temps que penso que el fet que anar al metge no tingui cap cost és una aberració. La prova és que els CAPs estan col·lapsats de gent que, només que haguessin de pagar dos euros per visita, es trobarien bé de cop. Fins i tot abans d’arribar al copagament, es podria aplicar un control sever sobre l’ús que fem els ciutadans de la targeta sanitària que ens permet visitar-nos il·limitadament. Qui en fes un ús abusiu o fraudulent se l’hauria de sancionar, tal com es fa a les biblioteques públiques amb l’ús indegut del carnet. A l’era d’internet, en què tot està informatitzat, no costaria gens fer això. Però a les latituds meridionals ens pensem que tot ha de ser gratuït i il·limitat. No hi ha responsabilitat.

El copagament en matèria d’ensenyament no l’havia sentit formular a ningú. Personalment em sembla una idea lògica, racional i plena de sentit comú. Més enllà de la viabilitat econòmica de mantenir un sistema d’ensenyament públic, hi ha un tema de valors de la persona. Què ho fa que hi hagi pares que duguin els fills a una escola pública -gratuïta- i que, en canvi, s’estimin més gastar-se els diners a mantenir un cotxe o anant a sopar? Quan dues persones posen una criatura al món ja saben a què s’atenen, saben que els comportarà despeses, però no pensen que la primera prioritat és l’educació que rebi. Què hi ha de més important per a un pare que l’ensenyament que rebin els seus fills perquè puguin ser persones de profit a la vida i s’espavilin i es puguin guanyar bé la vida, a banda de tenir un cervell ben estructurat? Deixar de gastar-se diners en l’escola per gastar-se’ls en altres coses, que per força han de ser menys importants, em sembla una inversió de valors.

L’escola pública ha de ser de qualitat, però en tant que vol escolaritzar tothom, aquest objectiu esdevé inassolible si el govern no hi destina una gran quantitat de recursos. Tant en sanitat com en ensenyament, el copagament no ha de ser una mesura que ajudi a recaptar recursos per a les arques públiques, sinó una mesura, d’una banda dissuassòria perquè, en sanitat, hi vagi la gent que realment ho necessita, i de l’altra, de conscienciació, tant en sanitat com en ensenyament, perquè les persones que en fan ús sàpiguen el que aquests serveis ens costen a tots els ciutadans, també a aquells que no els utilitzem, i actuïn en conseqüència.

Començaré explicant un episodi d’aquella sèrie magnífica anomenada La dimensió desconeguda, que molts anys després d’haver-lo vist, segueix impactant-me quan hi penso. Un home es mor i la història comença en aquest punt, el de després de la mort. Un altre home el ve a buscar i se l’endú en un pis gran i luxós on hi ha un gran casino. El “mort” comença a jugar i guanya. Segueix jugant i segueix guanyant. Quan es cansa d’un joc, l’aborda una dona que es mostra molt interessada en ell. Després una altra, i una altra. A tots els jocs que juga, guanya grans quantitats de diners. L’home se sent feliç. A mesura que avança el temps, ho va guanyant tot: jocs, diners i dones. Aleshores comença a avorrir-se, fins que arriba a un punt de desesperació perquè com que tot ho guanya, i sense esforç, quin sentit té ser allà com una ànima en pena que no ha de maldar per res? Finalment torna a buscar l’home que l’ha dut allà i li diu: “Ja n’estic tip de ser al cel, vull anar a l’altre lloc!”. L’altre li respon: “Aquest és l’altre lloc”.

La vida, intrínsecament és risc i incertesa, esforç per aconseguir l’èxit, i por del fracàs. Altrament, com li succeeix al protagonista de la història, quin sentit tindria l’existència humana? A diferència dels animals irracionals, l’home és conscient de la vida i del risc de perdre-la, és a dir, de morir, per tant, procura esforçar-se per aconseguir l’èxit i mira d’allunyar la por, malgrat que en cap cas no pot evitar-la, precisament perquè la incertesa la duu implícita. Una vegada vaig llegir en algun lloc que només podem tenir dues certeses a la vida: que estem sols i que hem de morir. Segons com es miri, és un consol petit o un desconsol absolut. La vida és incertesa i hem d’aprendre a conviure-hi, i que consti que a una servidora li costa molt. En això les filosofies orientals van per davant de les occidentals, perquè accepten la incertesa com un element integrant de l’existència que no s’ha de combatre, ans al contrari, perquè com que no ens en podem alliberar, el converteixen en positiu, en estímul per al canvi.

Al llarg de molts segles, la filosofia occidental ha intentat apuntalar l’existència humana amb la certesa del coneixement, fins al paroxisme de Kant, de voler separar en un mateix objecte el coneixement subjectiu (fenomen) de l’objectiu (noümen). Kant deia que allò que l’home pot percebre d’un objecte no és l’objecte mateix, sinó la imatge que el cervell se’n fa mitjançant les dades que li aporten els sentits, però sense que això sigui l’objecte real. Així doncs, podem afirmar que fins al segle XX, amb l’aparició de la teoria quàntica de la incertesa, la filosofia occidental sempre ha mirat d’esquivar-la. La religió ha fet el mateix, d’una manera molt més accentuada, per una altra via: assegurant als creients que la certesa és Déu i la vida més enllà de la mort.

La certesa absoluta no existeix, i aquest risc és, dient-ho col·loquialment, la salsa de la vida. La vida és voluble, fa tombs i l’home pot controlar-la fins a cert punt, però sempre el depassa de molt. Com la imatge d’aquests daus, Heidegger deia que l’home es troba abocat al món sense que ningú no li hagi demanat si volia venir-hi. L’existencialisme és la primera filosofia de la incertesa, i és del segle XX. Així doncs, i a nivell més psicològic que filosòfic, si us trobeu incòmodes amb la incertesa, seguiu un vell consell: si no pots vèncer el teu enemic, alia-t’hi.

Una vegada vaig sentir en una sèrie de televisió aquesta frase: “el pecat no és un concepte natural”. Hi he pensat moltíssimes vegades, perquè la trobo totalment certa. De la mateixa manera que la religió i l’ètica, el pecat és un constructe humà que ens serveix per aprendre a conviure en societat. L’ètica no és altra cosa que un conjunt de normes, més o menys rígides, que ens marca una pauta per a l’autogovern personal, per tal que la llibertat d’una persona no trepitgi la de la persona del costat.

No crec ni en el concepte de pecat ni en el de culpa en el sentit que hi dóna el catolicisme. Com deia Lluís Racionero en un llibre, el primer que has de fer si vols convertir un xinès al cristianisme és convèncer-lo que és culpable. Culpable de què? Els homes quan neixen no tenen cap culpa de res. És més: neixen sense haver-ho decidit, però aquest és un altre tema. Per tant, només podem ser culpables d’actes que haguem fet que atemptin contra altres persones. La culpa, doncs, té un sentit fora de l’òrbita cristiana; el pecat, en canvi, no.

L’ètica no parla de pecats sinó d’accions bones o dolentes, correctes o incorrectes. L’ètica és una disciplina personal que es pot universalitzar, ja que tots estem d’acord que no s’ha de matar, ni robar, per exemple. Això ateny una dimensió pública. Per a la dimensió privada, el fur intern, en canvi, parlaríem de moral, en funció de les conviccions pròpies de cadascú. L’adulteri, l’avortament, per exemple, són accions que no han d’entrar en l’ètica, perquè no afecten un col·lectiu, sinó una persona sola, que decidirà tota sola si són correctes o incorrectes.

El concepte de pecat ultrapassa tot això, ja que en virtut de la moral que propugna una religió, si hom n’infringeix algun precepte, es considera pecat i s’ha de confessar davant el mitjancer de Déu a la terra: l’Església. És tota una altra cosa. No sé si l’home necessita uns principis que el guiïn en l’acció, però tinc clar que jo, personalment, no puc tolerar que ningú altre pensi per mi. L’imperatiu moral és aquella consciència que em diu si allò que faig és bo o dolent; no puc acceptar que m’ho hagi de dir algú de fora.

Però l’arquebisbe Vives va estirar el concepte de pecat a la vida civil, i això ja surt de competència eclesiàstica. Tal com més tard va dir Pilar Rahola, no pot afirmar que la pederàstia és un pecat; és un delicte, i aquí ja ultrapassem l’ètica per endinsar-nos en la política. Aristòtil deia que l’ètica és l’art de governar-se un mateix, mentre que la política és l’art de governar el conjunt de la societat, i per això la política és més important que l’ètica. Doncs això: el concepte de pecat pot quedar en el fur intern de les persones i llur relació amb l’Església, però mai no pot sortir d’aquest àmbit, és a dir, no pot incidir allà on hi ha implicades terceres persones.  

En aquest apunt no pretenc explicar la meva posició pel que fa a la religió, perquè això ja ho vaig fer en un apunt anterior. Ras i curt, em declaro agnòstica. I perquè sóc agnòstica, estic totalment en contra d’eradicar la simbologia cristiana de les nostres manifestacions culturals, ja sigui en la llengua o a l’escola. El cristianisme és un substrat que ha donat forma a la cultura occidental, i precisament per això no podem prescindir-ne, encara que ho decidim voluntàriament, com sovint fa l’esquerra més conservadora.

Per què no ens agrada que el català contingui expressions com per més inri o rentar-se’n les mans? Hem de voler anar en contra de més de mil anys d’història del català? Aquesta bestiesa del políticament correcte ens fa anar pel pedregar, i no només en això, sinó en tot. Sense anar més lluny, el que ara fa modern és introduir-se a les religions orientals, com si nosaltres no tinguéssim cap tradició mil·lenària. I que consti que a mi el taoisme i el budisme m’interessen moltíssim i n’he llegit força coses, però tinc ben clar que són aportacions forànies que mai (?) no formaran part de la nostra cultura. Al capdavall, totes les religions tenen punts de concomitància, es trepitgen les unes a les altres, amb déus diferents, amb manifestacions distintes, però sobretot les tres monoteistes, tenen més similituds que no pas diferències.

Les religions/filosofies orientals, en canvi, me les miro d’una altra manera: més com a filosofies que no pas com a religions. Només cal llegir el Daodejing, de Laozi (en una magnífica traducció catalana de Sean Golden i Marisa Presas per a Proa) per adonar-se que és una altra cosa: és una filosofia de vida, una actitud davant del món, una manera de mirar les coses.

Però tornant al cristianisme, crec fermament que cal separar la creença i la religió que es practica a través de l’Església, del substrat que suposa aquesta religió per a la cultura occidental, que és patrimoni de tots. Dels ateus també.

Tinc un iPod classic de 80 Gb on puc emmagatzemar una gran quantitat de música per escoltar anant en transport públic o pel carrer. Amb tanta capacitat d’emmagatzematge, sempre puc triar quina música vull sentir perquè hi podria fer cabre tota la discografia que tinc a casa. Els reproductors portàtils d’mp3 estan pensats per escoltar-los mentre hom es mou, especialment a l’espai públic. Però al carrer sempre hi ha soroll i per tant, tots els que fem ús d’aquests aparells, inconscientment n’apugem el volum per tal de sentir la música per damunt del soroll. Però resulta que hi ha una normativa europea que impedeix que els iPods puguin ultrapassar un límit determinat de decibels, per tal de protegir l’oïda del ciutadà.

Aquí comencen la meva estranyesa
i els meus dubtes: els poders públics tenen dret a regular coses com aquesta,
en una clara invasió de la llibertat individual? Estic segura que el volum que
proposen és l’adient per a algú que en fa un ús continuat i que la norma està
carregada de bones intencions, però no deixa de ser paternalisme. La llibertat
individual s’acaba allà on comença la de l’individu del costat, per tant, si
algú escolta música a un volum alt, en principi només es “molesta” a si mateix.
Així doncs, per què les autoritats s’hi han de posar?

Sóc molt individualista i crec
que la llibertat personal és sagrada (mentre no envaeixi la del del costat, com
he dit abans). Aquest cas és com el de voler prohibir el menjar escombraria. Cadascú
és lliure de menjar el que vulgui; a nivell individual només l’imperatiu moral pot
determinar què és correcte i què no ho és. Els ciutadans som majors d’edat i no
ens mereixem que els governs ens tractin com si fóssim criatures i ens haguessin d’educar a cop de llei. Tanmateix, estic segura que el nombre de ciutadans
irresponsables que duen conductes poc o gens saludables és molt gran, però això
és un problema estructural que no es pot arreglar fent lleis, sinó amb un
sistema educatiu que faci conscienciar els ciutadans d’allò que és saludable i
d’allò que no ho és. Però intentar canviar la conducta dels ciutadans adults,
que ja tenen preses les directrius de la seva vida, a banda que en violenta la
llibertat individual, és una tasca inútil.

La llibertat individual és el
valor més preuat que tenim els humans, i res ni ningú no ha de poder
torpedinar-lo. Ara bé, la llibertat ha d’anar intrínsecament associada a la
responsabilitat, també individual. Qui és lliure de fer actes, també n’ha d’assumir
la
responsabilitat. En el cas de l’iPod, no veuria bé que algú
que ha quedat sord per culpa d’escoltar-lo a un volum massa alt després vulgui
recórrer a la sanitat pública perquè amb els diners de tots els contribuents es
pagui el dany que ell solet s’ha produït. No es pot entendre la llibertat sense
la
responsabilitat. Per a això l’individu compta amb l’imperatiu
moral, que l’adverteix d’allò que és correcte i d’allò que no ho és. L’imperatiu
moral vindria a ser una mena de sentit comú, però no és un instint innat sinó
un criteri adquirit amb la cultura i l’educació que hem rebut, sobretot durant
la infantesa.

En termes kantians, l’imperatiu
moral és universal –per tant, innat–, però els avenços de la psicologia durant
el segle XX han demostrat que és un element de judici adquirit a través de l’educació.
Per això és tan important l’educació que els infants reben, no només a l’escola
sinó –i sobretot– la que els donen els seus progenitors. Cal que els individus
siguin autònoms en les seves decisions, que en prevegin les conseqüències, i
que els poders públics no hagin de venir a regular aspectes que atenyen l’àmbit
més privat de les persones, envaint-ne així la llibertat.