La síndrome de Stendhal

Títol: Blackbird
Autor: David Harrower
Traductora: Júlia Ibarz
Director: Lluís Pasqual
Repartiment: Jordi Bosch, Bea Segura
Lloc: Teatre Lliure de Gràcia
Dates: del 16 de gener al 10 de febrer

Novament, el Lliure ens ofereix una obra de text, de les que a mi m’agraden, plenes de contingut, amb posicions poc nítides, amb personatges plens de dubtes i contradiccions, i que fan rumiar molt perquè plantegen situacions límit. En aquest cas, Blackbird planteja el problema de la pederàstia, però des d’un vessant gens morbós i no des del moment viscut, sinó des del record.

Lluís Pasqual diu al programa de mà que el text li agrada perquè no dóna respostes clares, sinó que només exposa el tema d’una manera que ofereix interpretacions múltiples, en sentit positiu o negatiu. És a dir, que res no queda clar i cadascú pot treure la conclusió que cregui convenient. L’obra és un diàleg en temps real entre un home que s’acosta a la seixantena i una noia de vint-i-set anys que quinze anys enrere van mantenir una relació de parella que incloïa relacions sexuals. Després de tants anys, encara estan tots dos afectats per allò, i quan es retroben salten totes les espurnes i afloren tota mena de sentiments.

Tots dos basculen entre la ràbia, la tristesa i el menyspreu. Volen i no volen, però en tot cas, no poden oblidar el vincle que els va unir en el passat. L’home ha expiat legalment el que va fer i ha refet la seva vida amb una altra dona. Ho considera superat. Però la noia no pot. És més jove i tot li impacta amb més intensitat al cervell. Necessita retrobar l’home que la va seduir, la va estimar, li va fer l’amor quan tenia dotze anys, per fer cau i net, passar pàgina i tirar endavant. Durant tota l’obra hi ha crits, plors i gemecs de ràbia i d’impotència, perquè ningú no pot canviar el seu passat.

D’altra banda, la pederàstia aquí no apareix tractada de manera convencional. Per començar, la menor ja no era tan petita, sinó que tenia dotze anys. També hi ha el fet que la relació havia estat consentida. El drama ve per la reacció de l’entorn, sobretot el de la noia. Tot això seria un atenuant? L’home tenia dret a refer la seva vida, mentre la noia passava per un calvari amb la seva família? Tal com ho presenta Harrower, res no queda clar, perquè som capaços de comprendre tant la posició de l’home com la de la noia.

El que queda clar és que Jordi Bosch, un cop més, demostra que és un actor de raça, capaç de posar-se a la pell de qualsevol personatge i donar-s’hi tot per esdevenir una altra persona. Bea Segura, que no havia vist mai al teatre, va interpretar el seu paper amb un cert histrionisme pel meu gust. El seu personatge, jove i encara molt marcat pel tràngol passat, va estar un pèl sobreactuat, però va contrastar molt amb el de Jordi Bosch, que és el que pretén l’obra. De fet, comença amb posicions completament allunyades, antagòniques, fins que al cap d’una bona estona de conversa, es van atansant fins a convergir en un record dolç d’aquell passat.

Un duel interpretatiu de primera magnitud que ningú no s’hauria de perdre. També demostra que no calen grans produccions escenogràfiques per fer una representació esplèndida. Amb un soterrani ple d’escombraries -i d’envasos!- n’hi ha prou.

Títol: Els nostres tigres beuen llet
Autor i director: Albert Espinosa
Repartiment: Andreu Benito, Francesc Garrido, Joan Carreras, Andrés Herrera, Albert Espinosa, Andreu Rifé, Jaume Madaula, Carlos Cuevas, Mikel Iglesias, Daniel Sicart, Albert Baró, Àngela Jové, Clara de Ramon, Òscar Blanco
Escenografia: Max Glaenzel
Lloc: TNC (Sala Gran)
Dates: del 20 de desembre al 3 de febrer

No havia vist res de l’Albert Espinosa i vaig decidir anar a veure aquesta obra perquè n’havia llegit bones referències. També perquè m’agrada estar al dia del teatre que es fa a casa nostra, i qualsevol obra que es fa al TNC és notícia assegurada. D’antuvi, el títol em va fer agafar prevencions, perquè el trobo horrorós -encara que Espinosa digui que li encanta-, i encara en vaig tenir més en saber que el futbol hi tenia un paper important, però el fet que es representés al TNC me les va fer vèncer.

Pel que tinc entès, el que escriu Albert Espinosa gairebé sempre té la malaltia com a eix central, en tant que condicionant de la vida de les persones. Aquest és el cas d’Els nostres tigres beuen llet, en què una família es veu completament definida per la malaltia de la mare i per la del pare. És un mitjà per sortir a parlar de caràcters difícils, tancats i esquerps, de la solitud i de la dificultat per comunicar-se amb els altres. Quan en una família de set persones totes estan malaltes, les relacions esdevenen feixugues i quasibé impossibles perquè els retrets sorgeixen constantment.

La gràcia d’aquesta obra és que juga amb el temps, de manera que veiem els cinc germans en dues etapes diferents: en l’adolescència i en l’edat adulta, a través de deu actors diferents. No ho fan de manera successiva, sinó alternada, i així veiem com amb el pas dels anys han pres consciència de la gravetat de la situació familiar, però també com el caràcter se’ls agreix i es tornen més individualistes. No és una història especialment dura o trista perquè el to és distès i enèrgic, però sí que destil·la una infelicitat permanent, una manca d’il·lusió forçosa perquè no es poden rebel·lar contra un fenomen natural com és la malaltia.

El planter d’actors és irregular. En destacaria especialment Andreu Benito, Àngela Jové, Joan Carreras i Jaume Madaula. Tot i que és difícil de valorar, atès que, llevat de Benito, no n’hi ha cap que tingui un paper que permeti lluïment. El que sí que recomanaria a Albert Espinosa és que llegeixi el llibre El catanyol es cura, de Pau Vidal, perquè el català que fa servir és deplorable. Parlar en un registre de català col·loquial o vulgar no és sinònim de farcir-lo d’expressions castellanes. Però aquest és un altre problema que aquí no toca abordar.

L’obra és original i estranya, sense una gran profunditat, però que planteja relacions aspres i difícils. La malaltia és un tema bastant tractat però al qual Espinosa sap donar un enfocament innovador. No toca el cor ni les entranyes, però és original. És passable.

Títol: Qui a casa torna
Autor: Harold Pinter
Traductor: Joaquim Mallafrè
Director: Salvador Esplugas
Repartiment: Carles García Llidó, Màrius Hernández, Karme Màlaga, Xavi Mañé, Rafel Pi, Gal Soler
Lloc: Versus Teatre
Dates: del 4 al 27 de gener

Al principi no hi vaig caure, però no vaig trigar gaire a adonar-me que aquesta mateixa obra ja l’havia vist al TNC, amb una traducció una mica diferent del títol: en aquella ocasió, havien convertit The Homecoming en Tornar a casa. Vaig rebobinar la memòria i només tenia dues coses clares de l’obra: que era molt dura i que en aquella producció hi sortia Àurea Márquez.

M’agrada molt el teatre contemporani anglosaxó perquè aborda temes que toquen el moll de l’os de les relacions humanes amb una precisió de bisturí, saben incidir en els elements més controvertits i més durs i fan pensar. Aquest és el teatre que m’agrada. Certament, Qui a casa torna és una obra molt dura i molts cops incomprensible. Una família sense il·lusió, els membres de la qual -tots homes- només congrien agror, rep la visita inesperada del fill gran i la seva dona. La presència d’aquesta dona a les vides d’aquells homes desvagats suscita reaccions imprevisibles per part de tots.

Pinter ens presenta uns personatges masculins sense esma, maltractats per la vida, egoistes i retorçats. La Ruth, l’únic personatge femení de l’obra, és una dona que sembla absent tota l’estona, com si no s’adonés del que passa. Representa l’explosió d’un desig sexual latent, és una dona objecte que es deixa tractar com a tal, mancada de voluntat. Tots els personatges se’ns apareixen com a éssers estranys i abjectes, com si fossin representacions oníriques del subconscient. Només el germà del pare actua de manera racional, com ho faria qualsevol persona al món real. La resta obeeixen tan sols als instints més primaris i es deixen endur per passions i desitjos.

Aquesta nova producció al Versus Teatre, malgrat tenir un espai petit, està molt ben resolta. Els actors també treballen molt bé, cadascú ficat de ple en el seu paper. En destacaria especialment Xavi Mañé i Karme Màlaga, a la pell de papers ingrats que incomoden l’espectador, que veu la submissió impassible de Ruth als desitjos dels homes de la seva família política.

Som davant un text dur que ens interpel·la, però no l’intel·lecte, sinó les entranyes, perquè ensenya amb tota la cruesa la degradació moral d’uns personatges que viuen sumits en un món nauseabund i que no tenen res a perdre. Només els instints i les baixes passions poden somoure’ls. És, doncs, un encert que un teatre de petit format hagi programat una obra difícil i dura com aquesta. No sé si deuen ser de la mateixa opinió els actors que hi havia entre el públic el dia que hi vaig anar jo: Pol Berrondo, Joan Anguera, Sergi Mateu i Lloll Bertran.

Títol: Adreça desconeguda
Autora: Kathrine Kressmann Taylor
Traductor: Ernest Riera
Director: Lluís Homar
Intèrprets: Lluís Homar, Eduard Fernández
Lloc: La Villarroel
Dates: del 16 de gener al 10 de març

És una obra absolutament frepant. L’he vista tres vegades amb repartiments diferents, i el dia que es torni a fer, tornaré a veure-la. L’estructura formal és tan original com colpidora: el text es compon de les cartes que dos alemanys es van enviar entre el novembre de 1932 i el març de 1934. L’un, jueu, vivia a San Francisco. L’altre, va decidir tornar a Alemanya per prosperar econòmicament i socialment. Al principi de l’obra són amics que es confien les alegries, les pors i els sentiments més íntims. Però en el transcurs d’aquest any i mig, l’amistat es va deteriorant ràpidament fins a desaparèixer i convertir-se en odi virulent.

Martin Schulse, el que torna a Alemanya, en poc temps va canviant de manera de pensar fins que arriba a convertir-se en un nazi convençut. Exemplifica el canvi de mentalitat que va fer tot el país, induït per la humiliació d’haver perdut la primera guerra mundial i per les arengues d’un polític a l’alça amb una oratòria brillant: Adolf Hitler. Max Eisenstein ja veu a venir l’auge del nacionalsocialisme molt abans que el seu amic, i tremola amb cada carta que en rep. S’horroritza de veure la naturalitat amb què l’altre li parla del programa nazi.

Però l’obra colpeix, no perquè sigui una història a escala individual de l’horror que va representar el nazisme, sinó perquè assistim a la primera hora del canvi que es va anar produint al si de la població alemanya molt abans que comencés la segona guerra mundial. Veiem com un home cultivat, amb una bona posició social, afable, amic dels seus amics, a poc a poc va abraçant la doctrina antisemita, excloent i de superioritat moral de la raça ària com una cosa natural, gairebé com una segona pell. És capaç de justificar totes les atrocitats que el règim feia en aquells anys, que no eren ni de bon tros les que va fer anys més tard.

Lluís Homar en aquesta ocasió és l’home que passa de ser un liberal a ser un nazi, a malfiar-se de tothom i a rebutjar qualsevol idea que li sembla estranya. Pateix un procés inconscient de degradació moral que l’acaba convertint en víctima de la seva pròpia medicina. La censura acaba per fer-lo caure a mans del règim, només pel fet d’haver rebut cartes del seu amic jueu: el personatge que interpreta Eduard Fernández.

Amb una escenografia mínima i sense cap efecte sonor, el significat de l’obra cau pel seu propi pes i les interpretacions dels dos actors transmeten completament l’horror de l’Alemanya nazi: el segrest del pensament individual. El nazisme pretenia una raça única i uniforme, on la diferència fos perseguida de manera violenta fins a l’extermini. El 1934 encara faltaven anys per la Nit dels Vidres Trencats o per Auschwitz, però ja feia temps que es covava l’ou de la serp.

El treball magnífic d’Eduard Fernández i de Lluís Homar ens il·lustra l’activitat vital i intel·lectual de dos homes l’amistat entre els quals es va tallar en sec per culpa d’una ideologia monstruosa que només volia enterrar els dissidents, literalment. Per això l’última carta és retornada a San Francisco amb el segell adreça desconeguda.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: Poder absoluto
Autor i director: Roger Peña Carulla
Escenografia: Carles Pujol
Repartiment: Emilio Gutiérrez Caba, Eduard Farelo
Lloc: La Villarroel
Dates: del 9 de novembre al 6 de gener

Aquesta obra ha estat una de les sorpreses de la temporada teatral. M’agraden les pel·lícules i les peces de teatre que aborden temes polítics i plantegen dilemes, i per això hi vaig anar. Però Poder absoluto és més que una reflexió: és un thriller en tota regla, ple de suspens i amb una atmosfera enigmàtica que atrapa l’espectador des del primer moment. A mi em va captivar tan bon punt vaig veure’n l’escenografia i va sonar l’ària “Recondita armonia” interpretada per Plácido Domingo.

Poder absoluto és un combat d’esgrima dialèctica entre dos polítics del partit conservador d’Àustria, que aspira a ser el partit de govern després de les eleccions que s’acosten. L’un, un jove aparentment idealista que vol les coses clares i la feina ben feta. L’altre, un corrupte amb un gran càrrec de consciència a l’esquena que està disposat a fer el que sigui per arribar a la presidència del govern en tant que candidat. A través d’un diàleg absolutament brillant entre tots dos, descobrim que l’idealista no ho és tant i que el corrupte té un passat molt fosc vinculat al nazisme que vol esborrar a qualsevol preu.

L’acció de l’obra no se situa als nostres dies, sinó als anys setanta, i això ho denota tant el mobiliari com els fets històrics als quals fan referència els dos personatges. El contrast entre l’elegància de les formes i la violència del contingut és un imant que manté l’espectador en constant tensió. La història es va desenvolupant a poc a poc, com un cabdell de llana que es va desfent, i els buits d’informació es van omplint de mica en mica a un ritme de tensió creixent. De fet, fins ben avançada l’obra no sabem que se situa a Àustria.

Emilio Gutiérrez Caba i Eduard Farelo broden els seus papers respectius, els aborden amb autoritat i els fan completament creïbles. Farelo, que a vegades sobreactua i sembla més una veu i prou que un actor, aquí es demostra un actor de cap a peus. Gutiérrez Caba, que no havia vist mai dalt d’un escenari, és un gran actor veterà que fa fins i tot estremir en la seva interpretació del personatge. I no cal sinó felicitar Roger Peña per aquesta obra esplèndida que és una reflexió sobre la naturalesa del poder polític, sí, però per damunt de tot, és una construcció arquitectònica perfecta que sorprèn a cada moment, amb un final inesperat i una resolució magistral.

Títol: Ball de titelles
Autor: Ramon Vinyes
Director: Ramon Simó
Escenografia: Quim Roy
Repartiment: Mercè Pons, Daniela Feixas, Esther Bové, Carme Poll, Diana Torné, Itzíar Castro, Francesca Piñón, Rosa Cadafalch, Nao Albet, Jordi Martínez, Jordi Banacolocha, Francesc Lucchetti, Santi Ricart, Òscar Rabadan, Ferran Vilajosana, Pep Jové, Pep Ferrer, Berta Junyent, Aline Vincent
Lloc: Teatre Nacional de Catalunya (Sala Petita)
Dates: del 13 de desembre al 20 de gener

Des que Sergi Belbel va agafar les regnes del Teatre Nacional, es va proposar muntar cada temporada una obra “rescatada” del teatre clàssic català. Dic rescatada perquè no em refereixo a un clàssic com ara Guimerà, sinó a d’altres autors les obres dels quals han caigut gairebé en l’oblit. Amb aquesta política, els darrers anys al TNC hem pogut veure títols com Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter, La dama de Reus d’Ambrosi Carrion, o Rei i senyor de Josep Pous i Pagès. Enguany ha tocat el torn de Ricard Vinyes, “el sabio catalán” que García Márquez feia sortir a Cien años de soledad, amb Ball de titelles.

Ball de titelles és una obra que podem qualificar de simbòlica, ja que amb motiu de la presència d’un ésser estrany, un àngel caigut del cel, queden en entredit tots els membres de la societat d’una època: la de la Catalunya republicana. L’acció se situa en un bordell d’un poble de muntanya, on la nit de Nadal hi ha els representants dels poders fàctics: l’alcalde, els candidats dels principals partits i el notari. Quan la festa i la disbauxa estan a punt de començar, arriba un ésser estrany i sobrenatural: un àngel alat davant el qual no saben com actuar. La madame, interpretada per una Mercè Pons absolutament pletòrica, és qui té la mà esquerra necessària per capejar la situació, desalar l’àngel i fer beure a galet els polítics. Tal com diu Ramon Simó al programa de mà, és una obra amb la qual Vinyes retrata tothom.

Res no és el que sembla, en cap moment no queda clar si l’àngel és un ésser ultraterrenal o bé un farsant, però serveix per deixar en evidència la hipocresia de la classe dominant: tots volen aprofitar l’aparició angelical per corroborar les seves creences. És quan comença el ball de titelles. És una obra absolutament coral amb una titellaire esplèndida que els desemmascara a tots. Però més enllà d’un argument ambigu, allò que té de bo la literatura d’abans de la guerra civil, és un català ric i florit, planer i immaculat, que és un goig poder sentir en forma de peça teatral.

L’escenografia, a càrrec de Quim Roy, és magnífica. El decorat és modernista de cap a peus i un vestíbul amb un estol de portes esdevé l’escenari idoni per a un ball de titelles en què cada personatge s’amaga darrere d’una porta sota la direcció de la titellaire, que no és altra que la Remei, la madame. A mi aquesta escena em va recordar vivament la del primer acte de Le nozze di Figaro de Mozart en què Susanna va amagant personatges a mesura que n’apareixen d’altres. La direcció de Ramon Simó va aconseguir fer brillar tots els actors en els seus personatges. Més enllà de Mercè Pons, cal destacar tota la resta: Nao Albet, Francesc Lucchetti, Jordi Banacolocha, Rosa Cadafalch, Òscar Rabadan, etc. Amb una caracterització excèntrica i caricaturesca, cada personatge transmetia les seves esperances i les seves pors.

M’agradaria que ara que Sergi Belbel plega com a director, Xavier Albertí seguís aquesta política de desempolsegar cada temporada un clàssic català oblidat, perquè es tracta d’obres que necessiten molts actors en escena i una infraestructura important, i només es poden fer des d’un teatre públic. Ens cal revitalitzar el nostre teatre clàssic com el pa que mengem.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: Aventura!
Autor i director: Alfredo Sanzol
Traductor: Sergi Belbel
Escenografia: Alejandro Andújar
Repartiment: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Àgata Roca, Jordi Rico, Albert Ribalta
Lloc: Teatre Lliure de Montjuïc
Dates: del 29 de novembre al 30 de desembre

No coneixia gaire de primera mà el treball de les T de Teatre dalt de l’escena, l’única obra que els n’havia vist era Delicades, també escrita per Alfredo Sanzol, i m’havia deixat bastant indiferent en tractar-se d’una obra a base d’esquetxos no prou reeixits pel meu gust. Aventura! és tota una altra cosa. És una història amb un argument, però també amb uns canvis absolutament dràstics de personatges i d’escenes fets amb tanta habilitat que en cap moment no despisten.

Aventura! se centra en un únic tema, però en canvi, necessita canviar constantment d’ubicació espacial. Així, tan aviat som a l’oficina de l’empresa on treballen els protagonistes com en una platja d’Eivissa, en un poblet d’Extremadura o a l’aeroport de Xangai. I totes les escenes passen en un escenari únic: el d’una habitació asèptica tan àmplia com desangelada on només queda una taula i unes quantes cadires. La manca d’escenografia facilita aquests trànsits tan ràpids entre escenes, que no es fan estranys perquè el text ho estructura i ho explica tot.

El text d’Alfredo Sanzol és ple d’idees que travessen tots els personatges i les seves casuístiques. En realitat, l’argument és molt senzill: una empresa europea en fallida rep l’oferta de compra per part d’un magnat xinès i els directius s’han de pensar si acceptar-la o rebutjar-la. Aquest punt de partida dóna lloc a especulacions de tota mena i sobre una gran multitud de temes que abasten totes les esferes humanes. Els personatges es passen l’obra dubtant a propòsit del futur que els espera: com continuaran llurs vides en cas d’acceptar l’oferta? De cop es troben expulsats de la vida a la qual estaven acostumats i s’ho han de replantejar tot. Sota l’aparença d’una comèdia hilarant, el text fa reflexionar, no només sobre la crisi, sinó també sobre aspectes existencials de la vida, perquè els personatges es veuen obligats a qüestionar-s’ho tot.

És una peça de teatre contemporani en estat pur: actors que representen diversos personatges, trànsits bruscos de situació que es resolen amb un simple canvi de llums i d’alguna peça de vestuari, una escenografia minimalista i un final irresolt, després d’haver abordat molts temes. Tots aquests elements fan d’Aventura! una obra atractiva i molt recomanable que, a més, interpel·la l’espectador perquè li parla dels seus problemes i del món caòtic d’avui, on tot és inseguretat i no hi ha cap certesa a la qual aferrar-se.

Els sis actors interpreten personatges aparentment normals però que tendeixen a esdevenir estrafets, perquè el pànic del futur els fa aflorar les neures latents. Resulten especialment divertits els personatges que fan els dos actors, Albert Ribalta i Jordi Rico. Tots sis actuen moguts en el fons per la por, d’aquí que tenen reaccions extravagants, fins al punt d’arribar al paroxisme quan al final Àgata Roca ha de prendre una decisió personal extrema si vol salvar l’empresa. L’obra s’acaba sense saber què decideix, però ha posat damunt la taula el conflicte en totes les seves dimensions. Una comèdia aparentment intranscendent que us farà riure, especialment quan veiem Jordi Rico aparèixer i desaparèixer d’escena dalt d’un patinet.

Títol: Dotze homes sense pietat
Autor: Reginald Rose
Traductora i directora: Empar López
Repartiment: Pep Martínez, Artur Rodríguez, Enric Cervera, Joel Duran, Jaume Borràs, Manel Solàs, Jordi Villoro, Pere Costa, Xavier Juclà, Manel Ceder, Isidre Montserrat i Ramon Garrido
Lloc: Teatre del Raval
Dates: del 8 de novembre de 2012 al 27 de gener de 2013

Aquest és el títol d’una pel·lícula tan famosa com brillant que Sidney Lumet va dirigir el 1957 amb Henry Fonda com un dels coprotagonistes. És la història del procés de deliberació per part d’un jurat popular d’una acusació d’homicidi en primer grau. Els dotze homes que formen el jurat han d’estar tancats en una sala en un dia d’estiu extremadament calorós i no podran sortir-ne fins que no hagin assolit un veredicte per unanimitat. La deliberació comença amb un onze contra un a favor de la culpabilitat de l’acusat, i al llarg de la pel·lícula es revisen totes les proves i el que s’ha dit durant el judici, s’exposen tota mena d’arguments fins que al final s’arriba al veredicte unànime de no-culpabilitat.

Empar López s’ha encarregat de traduir i dirigir aquesta obra mestra de Reginald Rose que no és altra cosa que un combat d’esgrima dialèctica en què cada protagonista queda retratat. En el procés de deliberació es tornen a repassar les proves esgrimides al judici, una a una, i l’home que al principi es queda sol defensant el veredicte de no-culpabilitat de l’acusat les va desfent totes com un terròs de sucre. Veiem, doncs, la inconsistència de segons quins processos judicials als Estats Units. D’altra banda, a través dels arguments que exposen els dotze homes, en reconeixem les febleses, les mancances i sobretot, les misèries.

És un text absolutament brillant que en principi es va escriure per a la televisió. Tot passa a la sala de deliberació, l’escenografia és austera i l’acció transcorre a temps real. En aquesta versió teatral, protagonitzada per dotze actors els noms dels quals no havia sentit mai, Empar López opta per mantenir el blanc i negre de la pel·lícula, i ho fa vestint els homes amb tons grisos únicament i amb una escenografia minimalista que es compon d’una taula i unes finestres grises. Els dotze actors fan un treball espectacular, perquè tots dotze s’identifiquen plenament amb els seus personatges, cadascun amb els trets definitoris que l’individualitzen, i d’aquesta manera teixeixen una atmosfera de tensió que, amb l’acompanyament de fons d’una música suau de jazz, va creixent fins que esclata.

El Teatre del Raval és un teatre de barri situat al c. Sant Antoni Abat de Barcelona amb un escenari prou gran i una platea amb força butaques. No és una sala esquifida de teatre alternatiu. Per mi va ser tot un descobriment, no hi havia anat mai i em vaig trobar amb un teatre atrotinat però en forma de teatre al capdavall, on fan una obra magistral interpretada magníficament. El pas del cinema al teatre no resta a la història ni un bri de tensió ni d’emoció, perquè el pilar i l’essència d’aquesta obra és el diàleg i no els canvis de seqüència. És una tensió creixent que es basa en el capgirament dels arguments derivats de les proves prèviament examinades.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: Els missatgers no arriben mai
Autor: Biel Mesquida
Directora: Rosa Novell
Intèrprets: Pepa López, Rosa Novell, Anna Ycobalzeta
Lloc: La Seca-Espai Brossa
Dates: del 8 de novembre al 9 de desembre

Fa molts anys que sóc una apassionada de la mitologia clàssica, de les seves històries i dels seus déus, semidéus, homes i dones, tots ells herois tràgics marcats per un destí implacable. La mitologia ha donat lloc a grans epopeies èpiques com són la Ilíada o l’Odissea, i també ha estat matèria de les grans tragèdies gregues d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides, dels quals ens n’han arribat poques en comparació amb les que van escriure. Així doncs, els personatges i les històries són sempre els mateixos, i l’originalitat de cada obra rau en l’enfocament que se’n dóna, en la manera d’abordar-los.

És per aquest motiu que Biel Mesquida pot isolar tres personatges de la mitologia, que apareixen en més d’una obra. Són Enona, Clitemnestra i Ismene. Com a coneixedora que em considero de la mitologia, em sorprenia no haver sentit anomenar mai el nom d’Enona, però això queda resolt a l’obra mateixa de Mesquida: és el nom que Racine va donar a la dida de Fedra a la seva tragèdia homònima. A la primera part, Pepa López, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta fan d’elles mateixes, tres actrius que estan preparant cadascuna un personatge de tragèdia clàssica per interpretar-lo. Mantenen un diàleg molt interessant a propòsit del teatre i posen en comú els personatges que encarnen. És una conversa tranquil·la i molt agradable.

A la segona part hi ha els tres monòlegs. Pepa López fa una Enona que se sap secundària, la dida d’una Fedra embogida d’amor per Hipòlit, que pateix en silenci perquè veu com Fedra s’ofega en el sofriment. En aquest cas, Mesquida dóna veu a un personatge força secundari i ens n’ensenya les misèries. Rosa Novell encarna Clitemnestra, la reina abandonada i traïda per un marit vanitós i cruel que només s’ha preocupat de guanyar la guerra. En aquest cas, Mesquida ofereix una visió atípica de la reina. Clitemnestra sempre se’ns presenta com una dona malvada, envanida i boja que mata el seu marit Agamèmnon per ràbia i que més tard fa la vida impossible a la seva filla Electra, fins que el seu altre fill, Orestes, comet matricidi. Aquí, veiem el costat feble de la reina, el de la dona enamorada i abandonada que encara té somnis d’amor amb el seu marit.

Per acabar, Ismene, la germana d’Antígona, la filla d’Èdip i Iocasta (mare d’Èdip), veiem com en realitat és l’únic membre de la família que té sentiments humans, l’única que dubta i que no té clar que hagi de seguir cap llei, ni dels homes ni dels déus. Anna Ycobalzeta és una Ismene que es troba immersa en un món cruel i embogit, enmig d’una germana obcecada i d’un rei cruel. Un món del qual voldria fugir i no pot. Ella mateixa s’estranya d’haver sortit normal enmig d’una família sorgida i crescuda en l’aberració. Potser per això n’és l’únic membre que acaba amb vida.

El text de Biel Mesquida és la recreació, la revisita dels clàssics, però aquesta vegada se centra en tres personatges que no tenen cap vincle entre si, i que no són els grans protagonistes. Les tres actrius, val a dir-ho, fan una gran interpretació. Vaig sortir de La Seca-Espai Brossa amb moltes ganes de rellegir els clàssics i el primer que vaig fer en arribar a casa fou tornar a consultar el Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: Un dia d’aquests. 5 històries sobre Barcelona
Autors: Miquel de Palol, Flavia Company, Julio Walovits, Monika Zgustova, Eduardo Mendoza
Directors: Rosa Novell, Xavier Albertí, Eduard Fernández, Jaume Mallofré, Evelyn Arévalo, Adrià Aubert
Repartiment: Chisco Amado, Belen Bouso, Víctor Pi, Montse Pérez, Mireia Sanmartín, Manel Sans, Assun Planas, Arnau Vilardebò
Lloc: Circol Maldà
Dates: del 18 d’octubre al 18 de novembre

Les cinc històries d’aquesta obra retraten l’evolució de Barcelona des dels anys setanta fins als nostres dies. Són cinc imatges, cinc instantànies de moments concrets però que diuen moltes coses sobre la mentalitat i la manera de veure la ciutat i el món per part dels barcelonins al llarg dels darrers quaranta anys. L’esperança d’un futur en democràcia, els estralls de l’heroïna, el punt de grotesc del turisme de masses, la voracitat financera d’un capitalisme sense escrúpols, i la insignificança d’un art comprat a base de subvencions són els temes de les cinc històries.

Malgrat la seva divergència argumental, formen una obra cohesionada amb un nexe d’unió molt clar, que és Barcelona. Ara bé, també són històries que evoquen la crisi d’ideals i de valors que vivim actualment, quan la majoria de coses han mort d’èxit i ja no sabem què més inventar. Gairebé es podria plantejar en termes filosòfics: la primera història, situada als anys setanta, encara sota la dictadura franquista, és l’única on hi ha esperança, i és perquè els protagonistes viuen una situació que només pot fer que millorar. A partir de la segona, als anys vuitanta, i fins als nostres dies, on ja vivim en democràcia i on la classe mitjana s’ha consolidat, només hi ha desil·lusió i inèrcia. No hi ha esma de canviar res, perquè considerem que ja vivim en el millor dels mons.

Només un retret tinc a fer a aquesta nova producció del Círcol Maldà. Darrerament en el teatre en català que es fa a Barcelona gairebé sempre veiem un personatge que és castellanoparlant. Sincerament, a mi això no em sembla normal. Què volen aconseguir els autors que fan això? Reflectir la realitat del carrer, com tan sovint sentim a dir? “Normalitzar” el castellà al teatre? En el cas d’Un dia d’aquests, dels cinc contes, n’hi ha un d’escrit en castellà, que realment no ve gens a tomb amb l’escena que representa: la d’una guia turística local que xerra amb un veí d’una escala, presumptament de l’Eixample. No té cap raó de ser que la conversa que tenen sigui en castellà. I no és que m’agradi fer militància lingüística quan parlo d’una obra de teatre, però és que ja n’hi ha prou. Entendria que hi hagués una conversa en castellà si fos entre dos castellanoparlants, però no és aquest el cas. Però bé, és un tema que deixo una mica de banda davant d’una obra tan bona, tan ben escrita i tan aconseguida.

Tenint en compte les reduïdes dimensions del Círcol Maldà, les escenografies estan molt ben resoltes amb pocs recursos. El treball dels actors és magnífic, tots aconsegueixen transmetre’ns les pors, les angoixes, les il·lusions i les esperances que projecten. Mireia Sanmartín, Belen Bouso, Manel Sans, Assun Planas, Arnau Vilardebò, Chisco Amado, Montse Pérez i Víctor Pi són vuit actors magnífics que es mereixerien representar aquesta obra durant més temps i en un teatre més gran i amb més condicions. Per damunt de tot, cal reivindicar i felicitar Pep Tosar per la tasca ingent de tirar endavant el Círcol Maldà, un teatre que aposta per una programació de molta qualitat i que hauria d’arribar a més gent.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: La Bête
Autor: David Hirson
Traductor: Joan Sellent
Director: Sergi Belbel
Repartiment: Jordi Bosch, Jordi Boixaderas, Abel Folk, Carles Martínez, Pepo Blasco, Gemma Martínez, Míriam Alamany, Manuel Veiga, Anna Briansó, Queralt Casasayas
Lloc: TNC (Sala Gran)
Dates: del 24 d’octubre al 25 de novembre

Ja s’han acabat les funcions d’aquesta gran mascarada historicista. Ha estat un gran gust haver pogut veure una obra tan estranyament original i curiosa, que és una mena de comèdia burlesca extemporània i fresca alhora. El teatre dins del teatre és un joc de miralls que sempre m’ha fascinat, i en aquest cas a més, fa una recreació històrica i historicista d’un dramaturg de la cort francesa del segle XVII. Per acabar de reblar el clau, l’obra està escrita en decasíl·labs perfectes que realcen l’enginy i les filigranes lingüístiques de les intervencions dels dos protagonistes.

La Bête és una comèdia magnífica que es converteix en una apologia de l’artifici. Els dos protagonistes rivalitzen en enginy lingüístic a l’hora de fer rimes i jocs de paraules. Per part de Valère, el personatge exuberant i grotesc, l’artifici és sempre exagerat i barroc, i la contraposició amb Élomire és còmica a més no poder, perquè representen d’una manera extravagant les dues cares del teatre: la comèdia i el drama. Però un drama no dramàtic, sinó la impotència d’un dramaturg que aspira a ser el sucessor de Corneille i que veu com el seu mecenes li retira els favors per concedir-los a Valère. És la contraposició entre dues maneres de veure el teatre: com a art o com a mercaderia.

L’obra és exuberant i bigarrada en tots els sentits, també en l’escenogràfic: sense ser un muntatge de grans dimensions, transmet el gust per la grandiloqüència i la pompa tant característic del barroc. Em va agradar especialment la part del teatre dins el teatre, o sigui, el tros final, quan la companyia d’actors representen l’obra de Valère, en què els vestits, el text i la il·luminació formen una conjunció perfecta. És el clímax de la comicitat. Tot esdevé exagerat, artificiós i grotesc al màxim.

Però el més destacable de l’obra pel meu gust és el llenguatge emprat, el decasíl·lab tan ben rimat que molts trossos ni ens n’adonem que els actors parlen en vers. A més, és ple de jocs de paraules que molts cops arriben a l’abisme del ridícul, com quan Valère s’inventa paraules noves perquè les velles li semblen convencionals i ordinàries. Així, de la paraula en diu verbaula, i de la cadira, franxesca. L’exageració i la desmesura són la tònica dominant dels diàlegs perquè Valère, la bèstia, és incontinent i arrauxat i vomita les paraules sense control perquè no sap parlar d’altra manera.

El que també vull destacar especialment és la brillant traducció de Joan Sellent, que sap traslladar al català tots els jocs de paraules en anglès i fer-los rimar en català amb una gràcia absolutament admirable. La recreació al segle XXI d’un text del segle XVII és sensacional. És l’antítesi del que fan la majoria de directors avui: en lloc de traslladar als nostres dies obres de fa segles, a dia d’avui un dramaturg escriu una obra ambientada fa segles. Interessant i sobretot, impressionant.

El duel entre Jordi Bosch i Jordi Boixaderas és espectacular. Bosch encarna Valère, la bèstia, amb l’exuberància que demana, i Boixaderas s’ha de mossegar la llengua contínuament i aguantar estoicament tots els estirabots de l’altre, per acabar expulsat del servei del príncep, que encarna un Abel Folk molt creïble. En conjunt, una funció bestial.

Títol: El nom/Le prénom
Autors: Matthieu Delaporte, Alexandre de la Patellière
Versió catalana: Jordi Galceran
Director: Joel Joan
Repartiment: Joel Joan, Xavi Mira, Sandra Monclús, Mireia Piferrer, Lluís Villanueva
Lloc: Teatre Goya Codorniu
Dates: del 19 d’octubre al 25 de novembre

El nom és una obra francesa de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière versionada al català per Jordi Galceran. Es dóna la coincidència que actualment també en podem veure la pel·lícula homònima als cinemes de Barcelona. Le prénom és una comèdia de saló molt francesa i molt enginyosa en què el protagonista és el diàleg constant entre els cinc personatges que es reuneixen en un sopar durant el qual salten espurnes per tot arreu i en què es trenquen llaços que difícilment es poden recompondre. Sigui com sigui, la conversa és divertidíssima perquè es basa en els malentesos, especialment quan parlen del nom que han de posar al fill del Vincent/Vicenç. Hi surten tots els tòpics que s’associen a la dreta i a l’esquerra, cosa que a França té molta tirada. El professor universitari, intel·lectual i d’esquerres, es contraposa a l’empresari ric, fet a si mateix, de dretes, poc llegit i molt pràctic.

La versió catalana d’aquesta comèdia és molt fidel a l’obra original. Galceran es limita a adaptar les referències franceses a la realitat catalana; els diàlegs són exactament els mateixos. De fet, és un text que pot funcionar bé a qualsevol país de l’Europa occidental, malgrat que l’estructura, la del diàleg constant en un únic espai tancat, és marca de la casa. Em va recordar força Un déu salvatge, de Yasmina Reza, que a partir d’una conversa entre dues parelles per una baralla entre els fills respectius, enfilava un seguit de conflictes latents que tenien a veure amb l’educació i els valors. El nom no té pretensions, només vol fer passar una bona estona a l’espectador i fer-lo riure.

Al cinema, Patrick Bruel és l’empresari guapo i triomfador, un cínic que se’n riu de tot sense mirar a qui trepitja l’ull de poll, però que l’encerta gairebé sempre que posa el dit a la nafra. És directe, sarcàstic i sibarita. Al teatre aquest paper el fa Joel Joan, que està encara més guapo que Bruel, però que no acaba d’aconseguir la seva murrieria. Potser també ho fa el text, mentre que la pel·lícula és més lenta i més extensa, a l’obra de teatre tot queda més condensat i el diàleg no qualla tant com al cinema, on els diferents temes de conversa queden perfectament enfilats.

La resta d’actors que acompanyen Joel Joan, Sandra Monclús, Xavi Mira, Mireia Piferrer i Lluís Villanueva, estan perfectament identificats amb llurs personatges, especialment Villanueva, que sembla que tingui un do especial per donar vida a homes més aviat rarets. La més fluixa va ser Sandra Monclús, amb una veu que no s’acabava de sentir bé, però en conjunt van resultar un bon equip. Les limitacions del teatre respecte al cinema van obligar Joel Joan a resoldre els apèndixs inicial i final de l’obra amb una veu en off ­­–la seva– que descrivia les accions precedents i posteriors a l’acció principal. Això que al cinema veiem en imatges, en què al final Patrick Bruel agafa la seva criatura, després d’haver bregat tant pel nom, al teatre és la veu en off qui ens ho explica.

Recomano vivament tant la pel·lícula com l’obra de teatre. És una espiral de rialles. I sobretot, la pel·lícula aneu-la a veure en VO, perquè no em puc imaginar ni Bruel parlant en castellà ni com deuen haver traduït el malentès a propòsit del nom que li han de posar a la criatura.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

//

//

Títol: Pàtria
Autor i director: Jordi Casanovas
Repartiment: Francesc Orella, Àlex Casanovas, Lluïsa Castell, Rosa Vila, Fermí Reixach, Marcel Borràs
Lloc: Teatre Lliure de Gràcia
Dates: del 18 d’octubre a l’11 de novembre

No havia vist cap obra d’aquest jove dramaturg català, però aquesta em feia una il·lusió especial pel moment que vivim i per la propaganda que se n’havia fet. A més a més, tenia l’atractiu d’un repartiment estel·lar, encapçalat per Francesc Orella, un dels millors actors catalans del moment.

L’obra, de dues hores i mitja de durada, no es fa llarga ni pesada en cap moment perquè sap mantenir la tensió de manera constant. És una mostra de teatre modern, el del segle XXI, que incorpora elements televisius i cinematogràfics. S’expressa amb un llenguatge nou, en el qual sovint els actors han de fer acotacions que en teatre clàssic serien impensables. No tinc clar que això sigui admissible o no en teatre, però a Pàtria no hi molesten gens. A banda d’això, és una obra que té una estructura temporal discontínua, fa salts constants endavant i endarrere en el temps, que queden situats degudament amb unes lletres sobreimpreses a la pantalla que hi ha a la paret del que hauria de ser l’escenari. Pròpiament, d’escenari en el sentit clàssic del terme no n’hi ha, ja que tot es limita a quatre taules. Les imatges que apareixen al fons fan l’escenari a cada moment.

Aquest minimalisme escenogràfic ressalta el treball dels actors, que és excel·lent, individualment i en conjunt. La història és la d’un presentador de televisió, que fàcilment es pot assimilar a Jaume Barberà (Francesc Orella), que fa el salt a la política mogut per una falsa creença sobre el passat del seu pare. Després de deixar els polítics actuals (tan fàcilment reconeixibles que pot resultar un pèl naïf) com un drap brut, el periodista decideix entrar en política i aspira a aconseguir la majoria absoluta a les properes eleccions catalanes amb un programa que té com a punt únic proclamar la independència de Catalunya.

La primera part de l’obra és trepidant, les accions i els salts temporals són vertiginosos, i la música i el rellotge digital projectat a la paret, que recorda vagament el de la sèrie 24, creen una expectativa molt gran amb una tensió acumulada que no sabem com es resoldrà. En contraposició, la segona part és més relaxada i fa que la història es desinfli una mica. Al final, l’important ja no és que el periodista convertit en polític hagi guanyat les eleccions, sinó el fet que s’adoni que ha basat la seva campanya i les seves idees en una fal·làcia: la història del seu pare.

És una obra que gira al voltant del procés que viu Catalunya actualment? Podem dir que sí, però això la convertiria en una obreta de teatre circumstancial, que de seguida perdria vigència. En el fons, l’obra reflexiona sobre els mites, sobre la línia estreta que separa la veritat de la creença, els fets reals de la seva idealització. Mogut per una creença, el protagonista arriba a president de la Generalitat, i quan ho descobreix, s’ensorra.

De prescripció obligatòria per a tothom. Fins a l’11 de novembre al Lliure de Gràcia.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: Tu digues que l’estimes
Autor i director: Ivan Campillo
Intèrprets: Ivan Campillo, Sílvia Forns, Ramon Godino, Laura Sancho, Joan Sureda
Lloc: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: del 3 d’agost al 30 de setembre

Gairebé es pot dir que és un luxe veure teatre a l’agost a Barcelona. Ja és el segon estiu que el Teatre Gaudí Barcelona ens ofereix una comèdia de la mà d’Ivan Campillo, un talent que a parer meu està força desaprofitat. L’any passat va traduir, dirigir i protagonitzar La importància de ser Frank, d’Oscar Wilde. Enguany ens ofereix una peça de creació pròpia, i m’atreveixo a afirmar que podria ser perfectament l’equivalent de Wilde al segle XXI. La comèdia que ens proposa és enginyosa, divertida, crea expectatives i està ben construïda.

La podríem titllar d’una comedieta romàntica més? Crec que no. Té prou gruix argumental per poder-se representar més vegades. No és el més pur teatre comercial com el que fan als teatres de masses de Barcelona, sinó una història divertida amb una trama ben buscada i ben travada, amb uns quants elements que queden ben entrellaçats. És la història de dues parelles de la societat benestant barcelonina (una més que l’altra) que volen i dolen, per a qui tot ha de ser ostentació. Representen un món en el qual les aparences són més importants que els sentiments.

Els personatges són tots ells molt caricaturescos, cosa que facilita la comicitat de les situacions. Una nena pija està preparant les seves noces amb un jove que aspira a ascendir professionalment gràcies als contactes del seu futur sogre. Paral·lelament, l’altra parella fa deu anys que són casats i entre la inèrcia del matrimoni i el fet que han vist minvats els seus ingressos, estan a punt de la ruptura. Els punts de contacte entre les dues parelles són molts i diversos, però durant l’obra s’hi afegeix el més important: un personatge extern, la tercera persona que irromp a la vida de totes dues parelles. La tercera persona és la qui els fa adonar de la bombolla d’hipocresia dins la qual viuen.

És, doncs, una obra que admet més d’un nivell de lectura. I a més és divertidíssima. Els cinc actors de la companyia Apunta Teatre fan un treball molt digne i pulcre. Però també cal dir que en un teatre més gran, amb una clara separació entre l’escenari i les grades, el grau de complicitat amb l’espectador seria tot un altre. Poder veure els actors tan de prop (i gairebé tocar-los, jo estava a primera fila) resta perspectiva però suma complicitat. Tenim un planter d’actors joves i amb ganes de fer coses noves amb propostes com aquesta. Cal tenir en compte el nom d’Ivan Campillo, perquè és bo i perquè permet sortir del cercle viciós dels noms de sempre.

Així doncs, la recomano absolutament a tothom. Serveix tant de divertimento per un diumenge a la tarda com de bon teatre si voleu rumiar. I a més a més, amanit amb música clàssica molt ben triada per a cada ocasió (llevat de Carmen, que no sé per què s’associa a la infidelitat, quan a mi em sembla un símbol de la llibertat, però aquest és un altre tema). No us en penedireu. Jo crec que hi tornaré abans no s’acabi.

Títol: El principi d’Arquimedes
Autor i director: Josep Maria Miró
Intèrprets: Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguia, Santi Ricart
Lloc: Sala Beckett
Dates: del 3 al 29 de juliol

Com a colofó del festival Grec 2012, és una proposta més que bona. Amb aquesta obra, com amb d’altres, podem afirmar que el teatre català passa per un moment esplèndid, ja que es tracta d’una bona història, amb un argument que sembra el dubte i fa pensar, i una estructura que juga amb el temps d’una manera molt hàbil. Josep Maria Miró aconsegueix teixir una atmosfera embafadora que es va carregant a mesura que l’obra avança, amb anades endavant i endarrere en el temps, fins que al final, després d’uns fets que no queda clar si han tingut lloc o no, la tensió continguda esclata en ràbia i por.

Vaig quedar força impressionada de la manera de construir la història. Una història, que, ben mirat, és senzilla, trivial, que ens porta al mateix tema que Dubte, i en fa el mateix plantejament: el judici dels altres del comportament presumptament pederasta d’un professor/monitor. Els fets denunciats han tingut lloc realment? No ho sabem en cap moment, i no hi ha cap indici en el text o en l’actuació dels personatges que permeti pensar una cosa o la contrària. A partir d’aquí, l’autor només fa que jugar amb la por dels personatges. Tots fan suposicions, conjectures, hipòtesis del que podria haver passat. I a partir de les conjectures fan judicis. És una il·lustració de la societat contemporània, que jutja a partir d’hipòtesis no contrastades, de comentaris agafats al vol, perquè necessita tenir certeses, encara que siguin falses.

Als nostres dies, la pederàstia és un tema d’actualitat i s’està convertint en un tabú, ja que qualsevol acostament afectuós a un infant sembla que sigui susceptible de ser jutjat com a comportament pedòfil. Ens hem tornat paranoics? El text de Miró és una reflexió al voltant d’aquesta paranoia, exemplificada en el pare del nen, que no dubta d’anar a la piscina i posar el crit al cel perquè el monitor ha fet un petó al seu fill. Els altres no saben què creure. A partir d’aquí l’escalada de tensió continguda va creixent. Tots tenen coses a amagar i retrets a fer-se. El monitor no entén la reacció virulenta dels pares en contra d’ell i comença a agafar por.

El més interessant de l’obra és l’estructura narrativa. No és lineal sinó discontínua. Comença amb una escena que temporalment correspondria a la meitat de l’obra, i les altres escenes es van succeint de manera interrompuda, fent salts endavant i endarrere. L’inici i el final de cadascuna permeten que l’espectador les enllaci mentalment i que així es construeixi l’acció de l’obra linealment. És una tècnica fascinant que dóna moviment a l’obra, ja que, fet i fet, l’acció és gairebé inexistent. Pràcticament només és un combat dialèctic entre les històries i les posicions de cada personatge.

Escenogràficament, en un teatre tan petit com la Sala Beckett, s’aconsegueix un efecte mirall en girar l’escenari, ara cap a una grada, ara cap a l’altra. Per últim, cal lloar el treball dels actors, que interpreten llurs personatges amb gran versemblança. Fan partícip l’espectador de les seves angoixes i els seus dubtes. En un teatre petit i amb pocs recursos escènics, aconsegueixen que tot sigui molt més gran. I és que el que és gran és el text i tots els interrogants que planteja.