La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Arxiu de la categoria: Història

Per què Bèlgica és federal i Espanya no pot ser-ho

Tercer i darrer apunt sobre Bèlgica, si més no de manera directa. La història de cada país és un element fonamental per explicar-ne el present. Passa a Bèlgica i passa a Espanya. En aquest apunt, que podria derivar cap a la política, m’interessa explicar la gènesi de cadascun d’aquests Estats, per fer veure les raons per les quals Bèlgica pot ser, i de fet és, un estat federal, i Espanya no pot ser-ho (no ho ha estat ni ho serà mai).

Bèlgica va ser la creació d’allò que en política internacional es diu un ‘estat-tap’, en el sentit que havia de servir per frenar l’imperialisme napoleònic. És a dir, després que el territori que avui és Bèlgica -llevat del principat de Lieja- hagués passat per mans castellanes (1500-1713), austríaques (1713-1795) i franceses (1795-1815), de resultes del Congrés de Viena (1815), les potències europees, per castigar França i el seu afany imperialista, van crear la república dels Països Baixos, en la qual unien novament els Països Baixos del nord (Holanda) i els del sud (Flandes), que s’havien separat al s. XVI arran de la Reforma protestant (Holanda s’havia convertit a la nova religió mentre que Flandes va romandre catòlica).

Però els “belgues” no van voler acceptar la sobirania del príncep neerlandès Guillem d’Orange, i el 1830 se’n van declarar independents. Era el naixement d’un nou estat europeu, amb una monarquia importada d’una branca de la noblesa saxona. Leopold I fou el primer rei dels belgues. Tret del període napoleònic, els canvis de sobirà a Flandes no van ser bèl·lics ni traumàtics, sinó que es van produir fruit d’aliances matrimonials o d’intercanvis després d’un tractat de guerra.

Tanmateix, quan va néixer, Bèlgica era un estat unitari, políticament i lingüística. No va ser fins a mitjan s. XX que es va començar a recuperar el neerlandès a nivell oficial i culte, i fins a finals de segle, que l’estat es va començar a descentralitzar mitjançant reformes constitucionals que el van convertir en un estat federal tal com el coneixem avui.

Ara bé, quina és la gènesi d’Espanya? Va ser el resultat d’una cruenta guerra de conquesta, la Guerra de Successió, en la qual la Corona catalanoaragonesa va perdre bous i esquelles. Per cert, una conseqüència d’aquesta guerra fou el Tractat d’Utrecht (1713), en virtut del qual Castella va perdre Flandes, que va passar a mans austríaques, concretament, les de l’arxiduc Carles, convertit en Carles VI. Tal com l’exèrcit castellà havia conquerit les Amèriques i les havia colonitzades, les tropes borbòniques van conquerir a sang i foc els territoris de la Corona d’Aragó, estat confederal avant la lettre, i els van sotmetre al jou administratiu, polític, legislatiu i lingüístic de Castella, amb la institució, per exemple, dels corregidors, amb competències acrescudes, com ara les militars, que a Castella mateix feia segles que no tenien. Calia doblegar i dominar el vençut rebel.

Castella va imposar el sistema absolutista a la Corona catalanoaragonesa, vestint-lo de modernitat, enfront del pactisme català, on el rei mai no podia fer i desfer a la seva conveniència, sinó que havia de comptar amb les Corts. Ara diuen que la independència és una antigalla i que el que és modern és el federalisme. Es torna a repetir l’argument? Amb aquests antecedents, és evident que Espanya no pot ser federal, perquè no vol ser-ho, perquè la seva gènesi li ho impedeix. Espanya és el resultat d’una guerra de conquesta per doblegar el rebel, el diferent, i això no ho pot oblidar ningú, ni nosaltres ni ells. Després de tot plegat, per què els catalans ens hi hauríem de voler federar? Per por? Doncs mireu, amb por no es va enlloc. Cal anar per la vida amb les idees clares i amb convenciment del lloc on es vol arribar. I el destí no és l’Espanya federal, que això és un oxímoron, sinó la llibertat, allò que ens van arrabassar els castellans aviat farà 300 anys.

I la llibertat no la volem (només) perquè mirem enrere, sinó, sobretot, perquè mirant endavant, hom s’adona que la pertinença a Espanya ens empobreix econòmicament i ens anihila culturalment. Fins quan?

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

L’administració territorial de Catalunya i l’Espanya confederal (II)

La setmana passada vaig parlar de la història de l’organització territorial dels països de parla catalana fins al Decret de Nova Planta. De fet, caldria parlar en plural, dels decrets de Nova Planta, perquè se’n va fer un per a cada Estat de la Confederació catalanoaragonesa. El 1707 es van decretar als Regnes de València i d’Aragó, el 1715 a Mallorca i les Pitiüses, i el 1716, al Principat de Catalunya.

Els decrets de Nova Planta van abolir les institucions catalanes i el dret públic sobre el qual se sustentaven. Al Principat, encara va poder-se salvar el dret privat, que a la resta de territoris també va perdre’s. Es van abolir els tres comuns: les Corts, la Diputació del General i el Consell de Cent. Es va abolir la divisió territorial en vegueries i es van adoptar els corregiments de matriu castellana, que havien perdut totes les atribucions militars i que un cop instaurats als territoris de la Corona catalanoaragonesa, les van recuperar. La repressió va ser molt forta i violenta.

A nivell municipal també es va imposar una institució aliena a la realitat catalana: l’ajuntament de regidors. El Principat, i cadascun dels altres territoris també, van passar a ser governats, en matèria política i judicial, per un capità general, amb grans atribucions militars. Tot plegat significava la submissió absoluta de l’antiga Corona d’Aragó a la de Castella i al monarca, per sobre del qual no hi havia ningú a qui hagués de retre comptes -com a Catalunya sí que passava amb les Corts.

Al s. XIX, després de la Revolució francesa, a Espanya es produeix la Guerra del Francès, que simbolitza el naixement de la nació espanyola tal com la coneixem avui, és a dir, com a Estat-nació liberal, concepte forjat d’ençà de la revolució, i a imatge de l’Estat-nació francès: un sol poble parlant un sol llenguatge. La Guerra del Francès (com es coneix a Catalunya) o Guerra de la Independència (com es coneix a les Espanyes) marca l’inici d’aquesta concepció, que desembocarà en la Constitució de Cadis de 1812, també anomenada “La Pepa”. És el primer intent d’establir un Estat modern amb la divisió de poders establerta per Montesquieu i reblada per la Revolució francesa: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Aquesta Constitució, però, aviat es veié derogada, ja que Ferran VII volia continuar amb la monarquia absoluta que per uns anys havia perdut a mans de Josep Bonaparte. Amb molts estira-i-arronses -inclòs el Trienni Liberal (1820-1823)-, el 1833, any de la mort de Ferran VII, és l’any del naixement de l’estat liberal a Espanya. També és l’any en què Javier de Burgos, ministre de Foment, fa la divisió territorial espanyola definitiva, la de les províncies, que de manera gairebé intacta, ens ha pervingut al present. Aquesta divisió territorial tenia dos objectius: d’una banda, racionalitzar l’administració seguint el model francès dels departaments; de l’altra, esborrar qualsevol vestigi territorial del que havia estat la Corona catalanoaragonesa, que van trossejar en onze províncies, tot i que aquestes províncies respecten els límits de l’antic estat confederat. És un trossejament intern.

No fou fins al 1913, que el govern espanyol va autoritzar el dret de mancomunitats provincials. Només les quatre diputacions catalanes van acollir-se a aquest dret i el 6 d’abril de 1914 van formar la Mancomunitat de Catalunya, que responia a una llarga demanda històrica dels catalans, en significar la federació de les quatre diputacions catalanes i en el sentit d’equivaldre a la devolució de les antigues Corts Catalanes. En van ser presidents Enric Prat de la Riba (1914-1917) i Josep Puig i Cadafalch (1917-1925).

La Mancomunitat va ser l’embrió de la Generalitat actual i el primer intent de recuperar el Principat de Catalunya després de la desfeta a la Guerra de Successió. Aquest embrió va acabar avortat per la dictadura de Primo de Rivera però va renéixer el 1931, durant la II República espanyola, primer en un intent d’Estat confederat amb Espanya -frustrat- i posteriorment, com a Generalitat, nom recuperat de la vella institució medieval i moderna. El 1931 es va elaborar l’Estatut d’Autonomia de Núria, votat pel poble i retallat i aprovat el 1932 pel Congrés de Madrid. L’Estatut del País Basc es va aprovar el 1936 i els de Galícia i les Balears no es van arribar a aprovar.

Així doncs, abans del franquisme, només Catalunya i el País Basc van tenir govern autònom i Estatut d’Autonomia, però segurament el camí per on s’anava era el mateix que el que es va fer després de la Transició: el del cafè per a tothom. La dictadura franquista, no cal dir-ho, va desmantellar, com el Decret de Nova Planta, Estatut i govern autònom, va fer una depuració brutal a les administracions públiques i va enviar la gran majoria d’intel·lectuals a l’exili.

Durant la Transició a la democràcia es va elaborar i votar la Constitució de 1978, l’actual, que consolidava un Estat de les autonomies a mig camí entre el centralisme i el federalisme. Avui les tensions polítiques estan esclatant per tot arreu.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

L’administració territorial de Catalunya i l’Espanya confederal (I)

Abans-d’ahir a la tertúlia de can Cuní, el catedràtic de dret Joan Queralt, amb qui sempre discrepo, va dir un parell de coses que em van agradar i em van fer reflexionar. L’una, que es va posicionar radicalment en contra, no només del burca i del niqab, sinó també del hijab, atès que, encara que sigui menys agressiu, té el mateix significat: el de la submissió de la dona a l’home. L’altra, sobre la qual escriuré dos apunts, que la idea que tenim avui dia dels Estats encara és l’hereva de la francesa, és a dir: l’Estat-nació.

L’embrió territorial de Catalunya és la Marca Hispànica, ço és, el tros de la Península Ibèrica que va quedar a mans dels carolingis a finals del s. VIII, després de la conquesta de Barcelona (800) i de la capitulació de Girona i La Seu d’Urgell (785). L’altre territori peninsular que no estava sota domini àrab era el regne d’Astúries. La Marca Hispànica, amb límit fronterer al Llobregat, grosso modo, vindria a ser el que avui són les províncies (sí, províncies, no deixaran de ser-ho encara que les rebategem per ‘demarcacions’ o altres cursileries) de Girona i Barcelona. Però encara no es pot parlar de Catalunya, i no només perquè sigui una part de l’Imperi Carolingi, sinó perquè es tractava d’un conglomerat de comtats desunits.

L’any 843 l’Imperi Carolingi es va desfer i el 988, el comte de Barcelona, Girona i Osona, Borrell II, es va declarar independent del poder franc que havia quedat del vell imperi. Va ser a mitjan s. XI, que Ramon Berenguer I va crear les estructures d’Estat a Catalunya: fisc, justícia i la preeminència del comtat de Barcelona per damunt dels altres. Cal recordar que la divisió de poders és un invent modern, del s. XVIII, i per tant, el nostre atans a èpoques anteriors no es pot fer amb els ulls d’avui.

Al s. XII s’institueix la divisió territorial en vegueries com a administracions al servei dels senyors jurisdiccionals, ja fossin laics o eclesiàstics. Era la vertebració d’un Estat emergent. Al s. XII va ser també quan es va produir la unió amb Aragó, el 1137, i va néixer així la Confederació catalanoaragonesa o Corona d’Aragó. Catalunya mai no va reconèixer un rei per al seu territori, ja que els comtats eren molt poderosos. Al s. XIII, Jaume I va conquerir els territoris de València i les Illes Balears, amb la qual cosa es va configurar una confederació constituïda per quatre Estats semiindependents, units gairebé només per la figura del rei. A més a més, cal recordar que era una administració originalíssima a la seva època, puix que el rei s’havia de sotmetre a les Corts per dur a terme moltes accions, especialment la guerra.

Al s. XVI, la Confederació catalanoaragonesa va perdre el seu sobirà propi i va passar a integrar una confederació més gran: la Monarquia Hispànica, integrada per les corones d’Aragó i de Castella. Tot i que internament es van mantenir les vegueries i les batllies i en general l’administració municipal va seguir funcionant amb normalitat, les Corts es van veure molt afeblides, puix que les havia de convocar el rei, que ara era a 600 quilòmetres i al seu lloc hi delegava el lloctinent. En dos segles només es van convocar corts dues vegades: el 1599 i el 1626. Decididament, el comte-duc d’Olivares va posar els fonaments de l’Estat espanyol tal com el coneixem avui, i va intentar amb tots els mitjans al seu abast diluir la Corona d’Aragó dins l’Espanya castellana, no perquè s’estimés més aquesta, sinó perquè el model castellà era d’absolutisme i d’obediència cega al rei, mentre que el català era pactista.

Al s. XVIII va venir la Guerra de Successió, amb el resultat que tots coneixem: manu militari, la unificació política de les dues corones sota l’Estat espanyol, i l’assimilació total de Catalunya a Castella, mitjançant l’abolició dels furs i de tot el dret públic (Decret de Nova Planta). La història a partir d’aquí continuarà la setmana vinent.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Perpinyà, “la Fidelíssima”

Aquest apunt pertany a ahir, però com que no vaig tenir temps d’escriure’l, ho faig avui, perquè no volia passar la setmana sense deixar empremta de l’estada que he fet a Perpinyà aquests dies de setmana santa. El títol de l’apunt fa referència a un fet concret de la història d’aquesta ciutat, concretament a la declaració que en va fer el rei Joan II el 1475 arran de la voluntat aferrissada de Perpinyà de romandre catalana, enfront dels francesos.

Al segle XV el Principat va viure un declivi, tan polític com econòmic i fins i tot cultural -amb l’excepció del Curial e Güelfa, tenint en compte que A. Espadaler l’atribueix a un autor solsoní. Aquest declivi començà amb el Compromís de Casp, el 1410, quan, havent mort Martí l’Humà sense descendència, es va decidir que el successor al tron seria Ferran I d’Antequera, de la dinastia dels Trastàmara. A Ferran el succeí el seu fill Alfons IV el Magnànim, i aquest fou succeït pel seu germà, Joan II, dit el “Sense fe”. En el marc del conflicte urbà entre la Busca (petita burgesia, comerciants) i la Biga (alta burgesia, mercaders), el 1462 va esclatar la guerra civil catalana entre la monarquia de Joan II i la Diputació del General. És obvi que la tradició pactista catalana no agradava als monarques castellans nouvinguts, per això Joan II va arribar al punt de declarar la guerra a una de les tres institucions de més poder de Catalunya: la Generalitat (les altres eren les Corts i el Consell de Cent).

Per poder sufragar les despeses de la contesa bèl·lica, Joan II va demanar 300.000 escuts d’or al rei de França, Lluís XI. Fou el Tractat de Baiona, signat el 9 de maig de 1462. Com a garantia del préstec, el monarca catalanoaragonès oferia a França el dret de cobrar les rendes dels comtats de Cerdanya i Rosselló, i de controlar-ne les places fortes, especialment Perpinyà. En el transcurs de la guerra, el lloctinent de Lluís XI ràpidament va annexionar Perpinyà a França, el 1463. Aquesta ocupació duraria deu anys. El 1472, acabada la guerra, Joan II intentà reprendre els comtats de Cerdanya i Rosselló, i aquest mateix any féu una entrada triomfal a Perpinyà, però França no estava disposada a renunciar a allò que havia aconseguit per dret de conquesta.

Els francesos assetjaren Perpinyà durant molts mesos, enmig d’epidèmies i de fam, però els perpinyanesos varen resistir l’envestida francesa, contra la qual lluitaren amb totes les seves forces. És famós l’episodi del cònsol Joan Blanca, que s’estimà més deixar morir el seu fill (l’havien capturat els francesos) abans de lliurar la ciutat a l’enemic. Finalment, veient que no podrien resistir més, els perpinyanesos van demanar permís a Joan II per rendir-se, i aquest els el concedí, juntament amb el títol de “Fidelíssima Vila”. Finalment, Perpinyà capitulà davant els francesos el 10 de març de 1475, i estigué sota llur domini fins al 1493.

El successor de Lluís XI, Carles VIII, volia assegurar-se la neutralitat de Ferran II el Catòlic en la seva empresa de conquesta del reialme de Nàpols, i per aquest motiu retornà els comtats de Cerdanya i Rosselló a la Corona catalanoaragonesa, sense reclamar-li els 300.000 escuts d’or que Lluís XI havia deixat a Joan II. 

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

El judici de Companys i la memòria històrica

Els Trossos d’avui de Vicenç Villatoro m’han fet pensar en dues coses a les quals fa temps que dono voltes. Primera. Sobre l’anul·lació del judici a Companys, no caldria demanar l’anul·lació de tots els judicis fets durant el franquisme? Segona. La llei de memòria històrica hauria de permetre investigar les atrocitats comeses per ambdós bàndols, perquè altrament és falsejar la història. Crec que cal fer una separació clara i nítida entre els morts produïts durant la guerra i els de després de la guerra. Això sí: tenint sempre present qui va iniciar el conflicte bèl·lic.

Aquests dies es parla molt de l’anul·lació del judici sumaríssim que es va fer al president Companys el 1940. Certament, la llei de memòria històrica no preveu l’anul·lació d’aquest judici ni de cap altre, sinó tan sols la declaració de llur il·legitimitat. Però, com va dir el professor Culla, que els judicis franquistes van ser il·legítims, ja fa molt de temps que tots els demòcrates ho sabíem. Ara el que es pretén és que el del president es declari nul, i jo demanaria que s’hi declaressin tots, nuls. Institucionalment, el president de la Generalitat és més que qualsevol altre individu, però com a persona, Lluís Companys mereix el mateix tracte que els milers de catalans i espanyols que foren “ajusticiats” i afusellats.
Sovint es diu que de la Transició ençà s’han democratitzat totes les institucions espanyoles: l’exèrcit, el poder legislatiu, l’Administració… totes? No, la justícia no s’ha democratitzat, i bona prova d’això és la pervivència de l’Audiència Nacional, que és l’hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic franquista, creat per reprimir les activitats contra el règim. És precisament el poder judicial qui es nega a declarar nul el judici a Companys. Em sembla denigrant, però encara trobo més denigrant l’actitud dels polítics catalans del PSC i d’ICV, que diuen que apel·lant a la llei de memòria històrica, ja es donen per satisfets amb el tracte que es dispensa al president. Només ERC ha fet sentir la veu, que diu, com el professor Culla, que aquesta llei no anul·la cap judici, sinó que tan sols els declara il·legítims. I és que només un tribunal o una llei poden declarar la nul·litat d’un judici.
D’altra banda, acaba d’aparèixer un llibre que fa caure el mite Tarradellas, El preu de la traïció, de Miquel Mir, on relata l’assassinat a mans de la FAI de 172 maristes, amb el vistiplau de la Generalitat. Com he dit abans, cal separar nítidament els anys de la guerra dels del franquisme, i analitzar i recercar els assassinats d’ambdues bandes durant la guerra. Trobo molt bé la política de desenterrament de fosses comunes, però cal cercar morts en ambdues bandes. No tots els morts causats per la República eren franquistes. Sense anar més lluny, la FAI va assassinar persones tan poc sospitoses de ser falangistes com el periodista Josep M. Planes o els germans Badia. I cal recordar que a Carrasco i Formiguera el van matar els franquistes perquè en es trobava en terra conquerida; si no, l’haurien mort els faistes.
A la guerra civil no va haver-hi dos bàndols, sinó tres, i la Generalitat i bona part dels respublicans van quedar atrapats entre la violència franquista i la violència anarquista. Ara que han passat més de setanta anys de la tragèdia, seria bo deixar pas als historiadors, perquè investiguin sense prejudicis, sense apriorismes, sense deixar-se manipular per ningú. Això vol dir, durant la guerra civil, investigar les atrocitats d’ambdós bàndols (a partir de 1939 només els vencedors van cometre atrocitats sense aturador sobre els vençuts), però sempre tenint ben present qui van ser els que es van rebel·lar contra el règim democràtic legalment constituït: els franquistes.
Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Les institucions catalanes davant el Decret de Nova Planta

De tant en tant és bo recordar què commemorem exactament l’11 de setembre. M’imagino que tots els qui llegiu aquest bloc ho sabeu, però a mi m’agradaria parlar de les institucions que van sobreviure durant dos segles –amb prou dignitat–  en un marc polític i governatiu que els era aliè i hostil, des de Ferran el Catòlic fins a Felip V. Estic parlant dels anomenats ‘Tres Comuns’, és a dir: les Corts, la Diputació del General i el Consell de Cent.

El primer que trobo important de
remarcar és que no ens podem mirar aquestes institucions i llur funcionament
amb els nostres ulls postil·lustrats, atès que la divisió de poders va ser una
cosa inexistent durant l’edat mitjana i l’edat moderna. El poder governatiu
(avui en diríem ‘executiu’) feia també funcions judicials, i això era la norma. Fet aquest incís,
em disposo a parlar dels Tres Comuns.

En primer lloc, cal dir que la
Corona catalanoaragonesa funcionava com un veritable estat federal, tant és així
que cadascun dels regnes –llevat del de Mallorca– celebrava corts pròpies. Si
algun cop se celebraven conjuntes per a tots els regnes, això s’acabava
convertint en una deliberació a part per a cadascun. És per això que les lleis
de Catalunya són les Constitucions, mentre que les lleis d’Aragó i les de València
són els Furs. La cort general servia per promulgar lleis, que sempre eren
paccionades. Això vol dir que s’havien de consensuar entre el rei i els Braços –la
Cort estava integrada pel braç militar o nobiliari, l’eclesiàstic i el reial,
que era el poble. Així, si les lleis aprovades eren les estatuïdes pel rei,
esdevenien Constitucions. Si eren estatuïdes pels Braços, Capítols de Corts. Un
cop acabada la deliberació, els Braços oferien el donatiu preceptiu al rei per
tal que pogués sufragar, entre altres coses però de manera especial, les guerres que tingués entre mans –en època de Pere
III el Cerimoniós els donatius foren força quantiosos per aquest concepte.

La celebració de corts era una cosa més aviat feixuga i és per això que, malgrat que el 1283 se’n va determinar una periodicitat anual, el 1301, sota el regnat de Jaume II, es va decretar que se celebrarien cada tres anys. Pere III va ser el rei que, com en tantes altres matèries institucionals, va forjar-ne l’estructura essencial. A cada convocatòria de corts, les negociacions parlamentàries entre el monarca i els Braços -també anomenats ‘General’-, finalitzaven amb l’aprovació de la nova legislació per al govern de la terra, la reparació de greuges i el donatiu al monarca com a contrapartida. La col·lecta era una cosa que es feia un cop acabada la celebració de corts, amb la qual cosa a la Cort de 1289 es va crear la primera diputació estamental encarregada de fer l’aplega. En època de Pere III, la necessitat d’un òrgan permanent que continués la feina feta a la Cort general, va convertir aquella diputació puntual en permanent, i així és com va sorgir la Diputació del General, també anomenada ‘Generalitat’. Concretament va sorgir a la Cort de Cervera de 1359, data que es considera com el naixement de la institució de la Generalitat.

La Diputació del General era una institució que s’encarregava de recaptar tributs i de vetllar pel patrimoni del General (la representació estamental de la Cort), que havia de quedar clarament diferenciat del reial. Els tributs del General s’anomenaven ‘generalitats’ o drets del General, i ja van quedar instaurats des del naixement de la institució com a fiscalitat permanent, a diferència del donatiu de la Cort, que era puntual. A l’edat moderna, vista la manca d’un monarca propi, la Diputació del General es va convertir en el veritable òrgan governatiu de Catalunya (n’hi havia una per a cada regne de la Corona catalanoaragonesa, igualment com les corts se celebraven separadament).

El Consell de Cent era l’assemblea consultiva del govern municipal de Barcelona. A l’edat mitjana, les autoritats governatives municipals eren els batlles, que podien ser reials o senyorials, en funció de la titularitat de la terra on exercien l’autoritat. Cal recordar que Catalunya era plena de dominis senyorials els senyors dels quals eren precisament els qui no volien deixar que el rei fes la seva i li volien condicionar la governació a través de la Cort. El gran poder oligàrquic català fou el que va fer possible unes institucions tan originals arreu d’Europa.

Però el 1412, amb el Compromís de Casp i la irrupció a la Corona catalanoaragonesa d’un monarca forani, tot va començar a canviar. Bona prova d’això fou la guerra que es va produir de 1462 a 1472 entre Joan II i la Generalitat. Entremig hi va haver la pugna per la primogenitura del rei, i mentre la Generalitat es va decantar pel príncep Carles de Viana, Joan II, instigat per la seva segona dona, Joana Henríquez, va optar per Ferran (el Catòlic). Fou una guerra entre la voluntat d’un poder absolut per part del rei i una oligarquia que volia mantenir els seus privilegis i les lleis paccionades mitjançant les institucions catalanes. 

Els segles XVI i XVII, amb la irrupció de la Monarquia Hispànica sorgida dels Reis Catòlics, la Corona d’Aragó quedà subsumida dins un regne que era un magma de territoris dispars amb la sola figura del rei com a denominador comú. Així, les institucions catalanes, els Tres Comuns, van continuar, però ara sota la supervisió del virrei o lloctinent, que ocupava les funcions del rei, que gairebé mai no era a Catalunya. De Corts només se’n van celebrar el 1599 i el 1626. Després va haver-hi la Guerra dels Segadors, en què la Diputació del General es va aixecar contra Felip IV i la Unión de Armas, que volia que els soldats castellans s’allotgessin als masos catalans en la guerra contra França.

L’agonia de les institucions catalanes, doncs, fou lenta però inexorable, i el cop de gràcia li vingué amb el Decret de Nova Planta, que les suprimia de socarel. Cap rei absolut no podia tolerar que hi hagués institucions que li condicionessin la governació del país. Catalunya, doncs, va tenir els òrgans de govern més avançats d’Europa abans que ningú, però des dels Reis Catòlics van quedar petrificats a l’edat mitjana i no van poder evolucionar cap a formes més modernes perquè el sostre reial ho impedia. Els Habsburg mai no van tenir gaire interès en la Corona d’Aragó -si no era per demanar-los diners a les Corts-, en part perquè amb la descoberta d’Amèrica, l’activitat econòmica va passar a bascular a l’Atlàntic i el Mediterrani va perdre la puixança que havia tingut a l’edat mitjana, en què Barcelona era una capital temible, tal com recordaven els genovesos.

Per acabar, voldria recomanar un parell de referències: el magnífic llibre de Víctor Ferro, El dret públic català: les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta, per aprofundir en allò que institucionalment era Catalunya abans del desastre, i, d’altra banda, un lloc web per assabentar-se de manera fàcil i ràpida de què va perdre Catalunya amb el Decret de Nova Planta.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

La Cancelleria reial catalanoaragonesa

Malgrat que molts
catalans no en siguin conscients, per dèficit educatiu o per
ignorància volguda, les nostres institucions són de les més
antigues d’Europa.

El germen d’allò que avui és Catalunya, és a
dir, la Catalunya Vella (els comtats catalans fins a la frontera del
Llobregat, abans de la conquesta de Ramon Berenguer IV de Lleida i
Tortosa a mitjan segle XII), ja comptava amb una escrivania reial que
s’encarregava d’expedir els documents del comte de Barcelona.
Catalunya mai no va ser un regne perquè els senyors feudals mai no
haurien permès la supremacia d’un sobirà per damunt dels comtats.
És cert que el comte de Barcelona va acabar manant per damunt dels
altres, però la filosofia fou la de la unió, no la de la submissió
al poder d’un rei. A més, en produir-se la unió amb Aragó el 1137,
el comte de Barcelona ja va poder ostentar el títol de rei, tot i
que d’Aragó. Fou el mateix Ramon Berenguer IV, qui va propiciar
aquesta unió amb Aragó, a través del casament amb la princesa
Peronella, filla de Ramir II d’Aragó.

Les escrivanies reials es
remunten, com a mínim, a Ramon Berenguer III (principis segle XII),
i ho dic en plural perquè mentre foren escrivanies, a vegades en
tenia una el comte/rei i una altra la comtessa/reina. No fou fins a
l’any 1218, durant el regnat de Jaume I, que va aparèixer la figura
del canceller, que va forjar una institució més important, amb
funcions que anaven molt més enllà de la simple expedició de
documents oficials, i que abastaven la diplomàcia i l’administració
de justícia. Cal recordar que aleshores no hi havia separació de
poders i que allò que avui entenem per poder executiu, aleshores
també comprenia les funcions d’administració de justícia.

Tanmateix, qui va donar
una empremta més important i decisiva a la Cancelleria fou Jaume II
(inicis segle XIV), sota el regnat del qual va aparèixer la figura
del vicecanceller, que seria decisiva a l’edat moderna, quan la
Corona catalanoaragonesa estava sota sobirania dels Àustries. Pere
III el Cerimoniós, successor d’Alfons III, probablement és el
monarca que ha quedat associat de manera més estreta a la
Cancelleria reial, atès que va fer redactar les Ordinacions de la
Casa i Cort
(1344), en què,
entre d’altres coses, fixava els càrrecs que havia d’haver-hi a la
Cancelleria i en quin nombre (quants escrivans, quants notaris,
etc.).

La
Cancelleria reial, que havia sorgit del Consell Reial que assessorava
Jaume I (cal recordar les circumstàncies en què aquest monarca va
accedir al tron, ja que després de la Batalla de Muret era un nen i
per tant, necessitava consellers que decidissin per ell), va arribar
a ser un òrgan importantíssim de govern, que va desenvolupar
missions diplomàtiques, governatives i judicials. El càrrec de
canceller era dels més importants del govern.

En
accedir al poder els Trastàmara, després del Compromís de Casp
(1412), van continuar amb la tònica dominant de la Cancelleria que
es van trobar, que funcionava a ple rendiment. No va ser fins al
1494, que Ferran II el Catòlic va crear el Consell Suprem d’Aragó,
en virtut del qual la cancelleria hi quedava inclosa i havia de
desplaçar-se allà on es desplaçava el monarca. A la pràctica això
significà el trasllat de la seu de la cancelleria a Madrid, ja que,
sobretot a partir de Carles I, i més encara de Felip II, aquesta fou
la capital on la Corona de Castella va assentar la seva cort, a
diferència de les corts medievals, que eren itinerants.

Durant
els segles XVI i XVII el cap de la cancelleria, paradoxalment, era el
vicecanceller, que tenia més poder que el virrei. El vicecanceller
havia de ser nadiu d’algun dels territoris de la Corona
catalanoaragonesa (majoritàriament fou aragonès, cosa que aixecava
recel a la resta de territoris), i era alhora president del Consell
Suprem d’Aragó, òrgan que s’encarregava d’assessorar el monarca en
els afers que atenyien aquest territori. A partir de 1622, però, es
va passar a designar, no vicecanceller, sinó president del Consell,
la qual cosa eximia que hagués de ser nadiu de la Corona
catalanoaragonesa per força. Això no agradà gens a cap dels
territoris.

Fins
que, com tots sabem, el Decret de Nova Planta, el 1714, va acabar amb
totes les institucions del dret públic català, que es remuntaven a
temps tan antics. Entre aquestes institucions hi havia la Cancelleria
reial, així com també la Generalitat, les Corts i les batllies.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

El General Moragues i el Marquès de Comillas

La gent de Reagrupament enguany volen celebrar el seu primer Onze de Setembre fent un homenatge al general Josep Moragues i Mas, màrtir (aquest de debò) de la Guerra de Successió. Em sembla una opció molt encertada per dos motius: perquè està bé reivindicar altres referents que no siguin els de sempre, i perquè Moragues fou executat vilment per haver estat un patriota que va defensar Catalunya fins a la mort.

Moragues formava part del primer grup revoltat, dels “vigatans”, que ja tenia prestigi i experiència guanyada en la guerra dels Nou Anys contra els francesos. Així que va arribar Carles III (de Catalunya-Aragó), l’arxiduc, els va nomenar oficials de la Reial Guàrdia Catalana. Moragues va lluitar amb el grau de general, tot i no ser militar de carrera, i això no va caure bé als militars professionals. Va ser molt actiu, es va moure per l’Aragó i fins i tot per València. Amb els seus homes va intentar trencar el setge de Barcelona. A principis del 1714 va protagonitzar una acció molt valenta, anant a alliberar la seva família a Balaguer, on havia estat segrestada pels borbònics. Finalment, després de caure Cardona, quan intentava embarcar-se per anar a Mallorca a lluitar, algú el va delatar i va ser detingut al peu de Montjuïc. El van arrossegar amb cavalls pels carrers de la ciutat abans d’esquarterar-lo, perquè tothom el veiés. Després li van donar un tracte de criminal, i van penjar el seu cap en una gàbia al Portal de Mar amb una frase a sota que deia així: “Per haver desobeït el rei, reiteradament.” El seu cap va penjar durant dotze anys, fins que Vilana Perlas va aconseguir des de Viena que el despengessin, mitjançant l’ambaixador imperial a Madrid. (Albareda, Joaquim; Esculies, Joan. 1714. La guerra de Successió. Barcelona: Pòrtic, 2008, p. 97-98).
A la vista d’aquest breu apunt biogràfic, em sembla molt encertada la reivindicació de Reagrupament. Espero que serveixi perquè altra gent a títol individual, així com entitats de la societat civil (des d’associacions fins a partits), obrin els ulls a un cas d’oblit tan flagrant, tan típic i tòpic del nostre país, que sempre va a l’avantguarda de qualsevol reivindicació de caire internacional i que, en canvi, troba provincianes les reivindicacions nacionals.
Com que l’Onze d’enguany no seré a Barcelona, vaig voler arribar-me al “monument” al General Moragues que hi ha a Pla de Palau, que és on els reagrupats faran l’acte d’homenatge i el dinar posterior. Ho he posat entre cometes perquè, com es pot veure a la imatge, és un trist pal de fusta ben alt amb una bandera mig estripada al capdamunt i una placa metàl·lica amb una inscripció al capdavall. Al text de la placa hi ha una brevíssima biografia d’en Moragues i un poema d’Àngel Guimerà: “Lo cap d’en Josep Moragues”. Aquest és l’emplaçament on els Borbons van perpetrar la ignomínia de tenir-hi la gàbia amb el cap penjat durant dotze anys. El monument data de 1999 i porta l’escut de l’Ajuntament de Barcelona.
Un cop passada la perplexitat que em va causar el fet que un heroi nacional tingui un monument tan exigu, vaig girar cua i vaig anar a cercar Via Laietana. Abans d’arribar-hi vaig passar per la Plaça Antonio López i, és clar, vaig veure-hi l’escultura magnífica que allà s’alça al primer Marquès de Comillas, Grande de España i traficant d’esclaus reconegut. Aquesta escultura, datada de 1884, el 1936 els anarquistes la van fer caure perquè consideraven el personatge com un signe d’opressió de la classe treballadora. Per això el règim franquista es va encarregar de tornar-la a erigir el 1944. Així doncs, l’estàtua que avui contemplem no és l’original, de Venanci Vallmitjana, sinó una de nova, feta per Frederic Marès.
La connexió que vaig fer entre tots dos monuments va ser immediata: què hi fa un traficant d’esclaus espanyol en un lloc tan preeminent de Barcelona mentre tenim el pobre Moragues representat per un pal de fusta que amb els anys es corcarà en un lloc pràcticament invisible? No es mereixeria el nostre general el monument esplendorós que té el Marquès de Comillas en un emplaçament privilegiat per l’amplitud i per la perspectiva?
Publicat dins de Història | Deixa un comentari

El Tractat de Corbeil (1258)

El llibre d’en Joan Lluís Lluís m’ha fet pensar indefectiblement en el Tractat dels Pirineus, subscrit el 1659 entre el rei francès Lluís XIV i el rei Felip III d’Aragó (i IV de Castella), que va escapçar Catalunya en dos trossos, de manera que els comtats del Rosselló i Conflent i la meitat del de Cerdanya van passar a França. Aquests territoris són els que avui anomenem ‘Catalunya Nord’ i que incloem en els Països Catalans.

Ara bé, 400 anys abans del Tractat dels Pirineus, la Corona Catalanoaragonesa ja va signar un altre tractat similar, el Tractat de Corbeil (1258), en virtut del qual Jaume I renunciava als comtats feudataris de Rasès, Carcassona, Comenge, Bigorra, Coserans i Tolosa, i a canvi, el rei francès Lluís IX renunciava als drets hipotètics que pogués tenir sobre els comtats catalans en tant que descendent de Carlemany. Un professor de literatura medieval em va dir una vegada: “Amb el Tractat de Corbeil Jaume I va fer el negoci de Robert i les cabres”.
El Tractat de Corbeil no fou altra cosa que el segellament definitiu de les aspiracions dels comtes-reis catalans a expandir-se pel nord. Després de la derrota a la Batalla de Muret (1213) de Pere I el Catòlic, pare de Jaume I, davant l’exèrcit francopapal comandat per Simó de Montfort, França va decidir d’una vegada per totes frenar les aspiracions territorials catalanes.
La Batalla de Muret és la culminació de la Croada albigesa, és a dir, la “croada” que el papa Innocenci III va emprendre, ajudat entusiàsticament pel rei francès Felip II, contra l’heretgia càtara. Els dos bàndols de la Batalla de Muret foren el Regne de França i els croats, sota el comandament de Simó de Montfort, i la Corona d’Aragó i els comtats de Tolosa, Comenge i Foix, sota el comandament de Pere I. El rei es trobava davant d’un dilema: com a sobirà, havia de defensar els comtes occitans; com a catòlic, els havia d’atacar. Pere va decidir actuar com a sobirà.
Així doncs, Occitània va desaparèixer de l’imaginari català en una època tan reculada com el segle XIII. El que sabem és que els comtes catalans van trigar molt a agafar consciència nacional i que no fou fins al segle XII, sobretot amb la unió amb Aragó -amb la qual van adquirir el títol de reis- que van deixar de considerar els comtats com a element de propietat i prou. El bressol de Catalunya se situa en el marc de les conquestes cristianes i l’aparició del feudalisme. De la Marca Hispànica carolíngia (a partir del 801, amb la conquesta de Barcelona), que no era altra cosa que un conglomerat de comtats enfrontats entre si, a la Corona catalanoaragonesa (1137, esposalles entre el comte Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó) va ploure força (més de 300 anys). La gestació de la nació catalana, doncs, fou un procés lent que va arribar a l’època de màxima esplendor amb Jaume I i les conquestes de València i de Mallorca. Posteriorment encara hi va haver més conquestes, pel Mediterrani, i es va anar a Sicília i a Grècia (ducats d’Atenes i Neopàtria).
A partir del segle XV amb el Compromís de Casp tot va canviar i encara va canviar més amb la unió dinàstica de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, anomenats ‘Reis Catòlics’. Al segle XVII, conseqüència de l’ajut prestat pel rei francès Lluís XIII a la Generalitat de Catalunya en la Guerra dels Segadors contra la Unión de Armas propugnada pel comte-duc d’Olivares, el 1659 es va signar l’ignominiós Tractat dels Pirineus, pel qual es va perdre el que avui anomenem amb nostàlgia ‘Catalunya Nord’, que és només un reflex pàl·lid de l’Occitània que es podia haver guanyat a la Batalla de Muret. El cop definitiu, però, com ja sabeu, va venir el 1714 amb els Decrets de Nova Planta, que van abolir les lleis, les institucions i la llengua dels Països Catalans.
Però així i tot, 150 anys després encara va sorgir la Renaixença, que va culminar a la II República, amb una intel·lectualitat catalana de primer ordre. I ara, després del franquisme, hem de tornar a esperar 150 anys per revifar-nos de nou?

BIBLIOGRAFIA:
· Mestre i Godes, Jesús. Els càtars, problema religiós, pretext polític. Barcelona: Edicions 62, 2002
· http://www.catalunya-nord.com/cat/esdeveniment.htm
(En aquesta web hi podeu trobar una història alhora extensa i planera dels territoris de la Catalunya Nord)
· Cartografia històrica. En: Història: política, societat i cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000

Publicat dins de Història | Deixa un comentari