La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Vells temps

Aquest és el segon Pinter que veig enguany al teatre i juntament amb Celebració, és el que més m’ha agradat de tots els que he vist. D’antuvi, cal dir que la Sala Beckett s’ha transformat de dalt a baix per fer aquesta obra. És cert que hem vist l’escenari i la grada posats de maneres ben diferents, però en aquest cas, han aprofitat la llargada de la sala i han muntat un escenari molt alt i allargat i al davant, cinc files de cadires. És una proposta molt intel·ligent que ha donat un aire renovat al teatre.

Vells temps és una obra amb tres personatges molt enigmàtics i ambigus que passa íntegrament al pis del matrimoni format per en Deeley i la Kate. Després d’una conversa força estranya entre tots dos en què es fan retrets de manera més o menys velada, apareix la convidada, l’Anna (Sílvia Bel), un personatge estrany que crea complicitats ara amb l’un, ara amb l’altra. Tots tres narren records que es confonen perquè no acaben de casar els de tots tres. Res no és el que sembla.

El muntatge escènic ajuda molt a crear aquesta imatge d’engany, ja que veiem els actors més amunt del que és habitual i en canvi, molt a prop. La llum que entra pels finestrals apareix i desapareix sense que ens n’adonem, igual com ho fan les dues protagonistes, que a vegades semblen espectres. Tal com va dir Carles Martínez en una entrevista, Vells temps és una obra gairebé inacabada que l’espectador ha de completar, interpretant-la a conveniència. Jo, per exemple, destacaria el moment en què les dues dones seuen al seient que queda d’esquena al públic i acosten les mans per darrere, de manera que es pot interpretar un senyal de lesbianisme, o no. Així doncs, l’escenografia és primordial en aquesta obra.

No obstant això, val a dir que l’escenografia és ben sòbria, amb dos sofàs, un parell de mobles bufet i un gran seient al mig, més endavant. Al fons, una cortina que va de banda a banda de la sala i que deixa passar la claror. Tot plegat, incloent-hi els vestits, és molt clàssic, molt anys setanta, la qual cosa em va encantar. Els tres actors broden llurs papers. Carles Martínez és l’home que mai no sabem de quina de les dues dones està enamorat. Míriam Alamany és la seva dona, aparentment soferta, però que sembla que té vida pròpia al marge del seu marit. Sílvia Bel, que al principi sembla que hauria de ser la femme fatale, la dona seductora que trenca matrimonis, la veiem aliada amb la seva vella amiga per no sabem què. Sobre l’obra hi plana un tel que ho difumina tot i res no és clar.

Vells temps no és ni una comèdia ni un drama, és una obra que parla del passat, del record, però sobretot, de la fabricació d’aquest passat i d’aquest record. Al capdavall, el record és una construcció feta des del futur que sovint embellim inconscientment i que molts cops no s’ajusta a la realitat del que va passar. Això és el que Pinter vol mostrar i que Sergi Belbel ha sabut traduir magistralment en el muntatge de la Beckett.

Títol: Vells temps
Autor: Harold Pinter
Traductor: Joan Sellent
Director: Sergi Belbel
Intèrprets: Carles Martínez, Míriam Alamany, Sílvia Bel
Lloc: Sala Beckett
Dates: del 2 al 27 de juliol

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Estripar la terra

Aquesta és la segona obra de Josep Maria Miró que he vist en poques setmanes. A més a més, suposa el debut d’una nova companyia teatral jove, La Padrina, integrada per Arnau Puig (que formava part de Les Antonietes), Ricard Farré i David Marcé. Sembla, doncs, que no tan sols sorgeixen nous dramaturgs, sinó també noves companyies d’actors. És una bona notícia doble per al teatre català.

Novament, Miró presenta una història construïda a base de flaixos que fan anades i vingudes en el temps, de manera que l’acció succeeix de manera no lineal. Fins i tot al final de cada escena els actors retrocedeixen o avancen a càmera lenta i hi ha un so que indica el trànsit d’una escena a la següent. És un llenguatge molt cinematogràfic.

A mesura que van passant les escenes ens fem una composició de l’argument: dos treballadors d’una casa de cultura rural es veuen desbordats de feina perquè han reduït personal i aleshores els ve un col·laborador extern que els ajuda sense estar ben bé contractat. Aquest tercer personatge, involuntàriament, ho destarota tot, ja que genera un conflicte entre els dos treballadors que els separa i els acaba allunyant i fins i tot enemistant-los fins al punt de mentir-se i trair-se per mantenir el lloc de feina.

La història presenta altres històries paral·leles, com la vida privada d’un dels treballadors, que necessita desesperadament la feina per mantenir la família. Però Estripar la terra té un defecte i és que queda irresolta. El conflicte es presenta, però no s’acaba de cap manera, ni bé ni malament. A l’obra li falten cinc minuts perquè pugui quedar conclosa i tancada. Recordo que quan es van apagar els llums, no tenia clar que s’hagués acabat, perquè l’acció seguia oberta, com si el punt de clímax s’allargués fins a l’infinit. No sé si aquesta és precisament la intenció de Josep Maria Miró, però el que fa és presentar una situació amb moltes arestes i prou, no pas una trama, perquè no hi ha resolució del conflicte.

Ara bé, l’obra és molt agradable de veure, perquè com totes les de Miró, fa rumiar, és metralla per al cervell. Els personatges van evolucionant i es transformen en gran mesura del principi al final. Les relacions entre ells també canvien. Una de les coses que més m’agraden del teatre de Miró és que totes les seves obres succeeixen en llocs indefinits, gairebé eteris, de manera que els personatges queden en certa manera descontextualitzats i se sustenten només en la seva psicologia. Això és posar el focus i el motor de l’acció en l’home, al marge del medi.

Novament, Josep Maria Miró escriu i dirigeix una obra seva, de manera que sap perfectament què vol veure a l’escenari, i en aquest cas tenim tres joves actors molt competents i molt convincents en llurs personatges. Tornen a ser enigmàtics i en aquest cas enganyosos, gairebé borrosos, especialment el de David Marcé, una mena d’estrany que de mica en mica va arraconant els dos treballadors de la casa de cultura. Estripar la terra s’assembla a El principi d’Arquimedes i en canvi s’allunya de Fum i de Nerium Park, on hi ha una atmosfera molt inquietant que tot ho circumda. I és que en el teatre de Miró, res no és el que sembla i tot són il·lusions que poden convertir-se en una cosa o en la contrària. Tot és possible.

Títol: Estripar la terra
Autor i director: Josep Maria Miró
Intèrprets: Ricard Farré, Arnau Puig, David Marcé
Lloc: La Seca-Espai Brossa (Sala Joan Brossa)
Dates: del 26 de juny al 27 de juliol

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Cels

Cels és una de les obres que integren la tetralogia de Wajdi Mouawad de la qual a Barcelona hem pogut veure Incendis i Litoral. La que falta és Boscos, que previsiblement no arribarà als nostres teatres. Si bé Incendis és un drama intensíssim que em va agradar molt, Litoral era una obra llarga, pesada i molt avorrida. Les meves impressions amb aquest autor eren, doncs, ambivalents, però quan vaig sentir Oriol Broggi parlant de Cels i va dir que era una obra absolutament contemporània que pivotava al voltant de pantalles d’ordinador, no vaig dubtar ni un moment que l’havia d’anar a veure perquè a mi l’estètica tecnològica em té ben fascinada.

Podríem dir que és una obra gairebé híbrida entre el teatre i el cinema, ja que les projeccions de vídeo hi tenen tant de protagonisme, que hi ha tres personatges que només apareixen en filmacions. Sense anar més lluny, el que interpreta Carles Martínez, que és clau a l’hora de desxifrar la intriga d’allò que l’equip està investigant. Com Incendis, és una obra monumental que l’efecte de les pantalles compartimentades multiplica. Malgrat que a escena, físicament només hi ha cinc personatges, tot sembla molt més gran.

Al principi, la història s’assembla força a qualsevol sèrie de televisió d’espionatge o d’antiterrorisme, tipus 24 o Homeland, però a mesura que l’acció avança tot esdevé més complex i arriba un punt que els cinc membres de l’equip no saben ben bé quin és el secret que estan buscant. Un cop han pogut accedir a l’ordinador clau per poder interceptar i controlar codis es produeix un gir de l’estratègia tàctica a la sensibilitat humana. Suposadament, els cinc membres de l’equip han de desactivar una bomba d’un grup terrorista, però no saben per on tirar, ja que el camí està sembrat de pistes falses.

Paral·lelament a la pressió a què estan sotmesos per trobar la localització de l’artefacte i desactivar-lo, hi ha les històries personals dels cinc personatges, cadascun amb els seus drames i misèries particulars, que al final s’entrecreuen amb la trama principal. És, doncs, una obra de grans dimensions en tots els sentits, l’espectacularitat feta teatre. El que és realment espectacular, però, és el final, un clímax immens on tot esclata, una explosió de llum i de so que culmina les hores de tensió acumulada en una catarsi que esdevé col·lectiva. Finalment ens adonem que l’objectiu dels terroristes no era cap govern, cap organisme internacional, ni tan sols cap poble. Allò que esdevé més preuat és l’art, per això els museus més importants del món són la diana.

Cels és una obra impressionant que requereix un director i uns actors esplèndids. Així ho ha demostrat un cop més Oriol Broggi, que ha fet ja uns quants muntatges teatrals d’espectacularitat escènica, i que ha fet conèixer Wajdi Mouawad a Catalunya. Als actors habituals de la Perla 29, en aquesta ocasió s’hi ha sumat Eduard Farelo, que fa un protagonista molt convincent, al costat de Xavier Boada, Xavier Ricart, Ernest Villegas i Màrcia Cisteró. I novament, la Biblioteca de Catalunya ha estat un escenari meravellós que ens ha fet vibrar perquè també es tracta d’una joia de l’arquitectura medieval catalana.

Títol: Cels
Autor: Wajdi Mouawad
Traductora: Cristina Genebat
Director: Oriol Broggi
Intèrprets: Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduard Farelo, Xavier Ricart, Ernest Villegas; Carles Martínez, Àlex López, Enric Auquer
Lloc: Biblioteca de Catalunya
Dates: del 18 de juny al 27 de juliol

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Nerium Park

Sóc una entusiasta devota de Josep Maria Miró d’ençà d’El principi d’Arquimedes, que diria que és la seva primera obra, i la primera d’ell que vaig veure, a la Sala Beckett. Té una manera d’escriure teatre gens convencional, servint-se d’elements del llenguatge cinematogràfic, com ara les anades i vingudes en el temps i les escenes curtes en forma de flaixos. Si a això hi sumem una intriga creixent i la informació molt ben dosificada, tot plegat fa un còctel absolutament rodó que a mi m’encanta. És com encaixar les peces d’un trencaclosques.

Aquest mes de juliol tenim la gran sort de poder gaudir, no d’una, sinó de dues obres d’aquest autor: Estripar la terra a La Seca-Espai Brossa, i Nerium Park, al Mercat de les Flors, en el marc del festival Grec 2014. El que és veritablement una llàstima és que Nerium Park només s’hagi pogut veure quatre dies. Ara per ara, no està previst que torni la temporada vinent.

La història es desenvolupa en dotze escenes curtes que es corresponen als dotze mesos d’un any en la vida d’una parella jove però —aparentment— consolidada que estrenen casa en una urbanització als afores de la ciutat. Del mes de novembre que comença fins a l’octubre de l’any següent que s’acaba, tot s’ha capgirat completament. L’ambient s’ha deteriorat, la relació de la parella s’ha corromput i tot s’encamina inexorablement cap al desastre final. Malgrat la brevetat de les escenes, són molt denses de contingut, de manera que tenim la sensació que en poc temps passen moltíssimes coses importants.

Nerium Park és el nom de la urbanització de la qual només han venut la casa que la parella protagonista ha comprat. Al cap de poc temps ell perd la feina i comença a tenir al·lucinacions i a transformar-se, a deixar de ser l’home que era i de qui ella s’havia enamorat. És el relat d’una crisi de parella, però no és només això, perquè també hi ha elements estranys que converteixen l’obra en un thriller psicològic. La incomunicació de la parella fa augmentar la distància entre tots dos fins que es converteix en un abisme insalvable.

És cert que Josep Maria Miró escriu totes les obres seguint un mateix patró: el de les escenes curtes. A Nerium Park, però, no hi ha anades i vingudes en el temps, sinó que l’acció és totalment lineal. És un estil molt cinematogràfic i estic convençuda que si fos un dramaturg anglosaxó, el seu nom ressonaria a tot el món com ho fan els de Patrick Marber o Mark Ravenhill. Cal felicitar també els dos actors protagonistes, Alba Pujol i Roger Casamajor, per un treball meticulós i realista. Ella no s’ha prodigat gaire als escenaris, mentre que a ell l’hem pogut veure ja en un grapat de produccions, de les quals ara mateix recordo Pedra de tartera (TNC, amb Àurea Márquez) i Un enemic del poble (Lliure, amb Pere Arquillué), per no parlar de la seva carrera cinematogràfica. No les tenia totes amb Alba Pujol per la seva joventut, però em va sorprendre molt gratament.

A Nerium Park, Miró aconsegueix crear expectació, angoixa i suspens en un escenari únic i amb dos protagonistes que no tenen res a veure entre el principi i el final d’una obra tan inquietant i sorprenent com aquesta, que desitjo que es pugui tornar a veure, i durant més dies. I ara, a l’espera del proper Miró, que per a mi, ja és el millor dramaturg actual de la nova fornada.

Títol: Nerium Park
Autor i director: Josep Maria Miró
Intèrprets: Roger Casamajor i Alba Pujol
Lloc: Mercat de les Flors (Sala Pina Bausch)
Dates: del 17 al 20 de juliol

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

New Order

En la segona visita que he fet a la sala Flyhard he anat a veure New Order, de Sergi Pompermayer, de qui fa uns mesos vaig veure Top model al Teatre del Raval. Val a dir que no tenen res a veure l’una amb l’altra, i tenint en compte que totes dues són esplèndides en el seu gènere, cal concloure que Pompermayer no és només un bon guionista, sinó també un bon dramaturg que sap abordar temes i terrenys molt allunyats.

New Order a primera vista és un thriller social, però va més enllà d’aquesta etiqueta, ja que toca aspectes de rabiosa actualitat com ara els desnonaments, els acomiadaments laborals, l’esvoranc cada vegada més gros entre rics i pobres de la nostra societat; en definitiva, tot un enfilall d’injustícies socials derivades d’una praxi política perversa. El plantejament és prou simple: tres personatges que pertanyien a la classe mitjana però que ara són desclassats segresten una alta directiva d’una entitat financera per fer xantatge a la seva família i demanar, no pas un botí de diners, sinó que el banc aturi els desnonaments.

A partir d’aquesta premissa, l’obra esdevé filosòfica, amb discursos contraposats plens d’arguments i de raons en boca dels personatges, especialment els de les dues dones, que són la part forta de l’obra, en contrast amb els homes, que es veuen més volubles, indecisos i mal·leables. Tots dos homes es veuen capaços de cedir o de pactar en algun moment de feblesa o de tensió extrema, però les dues dones, enfrontades, pertanyents a dos mons en conflicte, són gairebé la representació d’una oposició de tragèdia grega de l’estil Antígona/Creont. Són inflexibles, intransigents, volen arribar fins a les últimes conseqüències i vèncer.

Al voltant del conflicte principal hi ha les petites històries i misèries dels tres segrestadors, persones que s’han vist excloses de l’estat del benestar i desposseïdes de béns i drets que creien irreversiblement adquirits en una societat occidental moderna. New Order no és només teatre de denúncia —que a mi particularment no m’agrada perquè el trobo pla i avorrit—, sinó que fa rumiar, especialment pel fet que en aquest segrest d’aficionats el que es demana no són diners, sinó justícia.

L’al·legat final de la segrestada, davant d’una pistola que l’apunta, és molt revelador, ja que ens fa adonar del fet que els rics i la classe dirigent són a dalt perquè actuen tots a l’una, com un sol home, sense dissidència ni fissures, tots en bloc en un corporativisme a ultrança. Això és el que els fa forts. Per contra, la classe mitjana actua individualment, rumiant les conseqüències dels actes propis de cadascú, sense consciència de classe. Aquesta disgregació, que a mi em sembla positiva perquè pensar per un mateix és allò que ens fa lliures, és el que els converteix en perdedors.

New Order, des de tots els punts de vista, és una obra molt impactant amb un final èpic i catàrtic que a tots ens fa sentir millors. El reduït espai de la Flyhard ha servit perquè quatre actors magnífics interpretin aquest text ple de racons i de matisos. És un drama que de tant en tant arrenca algun somriure pel contrapunt d’un personatge amb un caire còmic interpretat per Sergio Matamala, però que sovint és dur, si pensem que en moltes coses és un reflex fidel —massa— de la realitat que ens envolta. Els tres segrestadors són personatges quotidians, normals, que podríem ser qualsevol de nosaltres, que decideixen ser proactius per reivindicar allò que injustament els han arrabassat.

Títol: New Order
Autor i director: Sergi Pompermayer
Intèrprets: Marta Domingo, Pablo Lammers, Sergio Matamala, Concha Milla
Lloc: Sala Flyhard
Dates: del 12 de juny al 20 de juliol

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

El zoo de vidre

El zoo de vidre és una tragèdia molt intensa, però latent. Protagonitzada per un gran personatge fort, dominant i possessiu, la mare abandonada pel marit, narra la història d’uns personatges quotidians que viuen un drama familiar d’una gran intensitat provocat per la voluntat de la mare de lligar curt uns fills ja grans que volen volar i no poden.

Si analitzem l’argument fredament, i més encara des de la perspectiva del segle XXI, el motiu del conflicte sembla irrisori, però si hi posem la pàtina de conservadorisme moral de l’Amèrica profunda dels anys trenta i la tensió creixent que Williams crea entre els personatges, hi ha servit un drama tràgic, gairebé irrespirable. La mare ofega els seus dos fills pensant que els estima, només per no quedar-se sola, perquè té el record dolorós de l’abandonament del seu marit. L’ambient, doncs, és d’una opressió tensa, que la il·luminació del muntatge del teatre Goya ressalta i fa més present, ja que la casa està sempre en la penombra i on l’única cosa que brilla són unes figuretes de vidre que la filla atresora i que són la metàfora de la gàbia on la família viu reclosa.

Enguany estem de sort, ja que hem pogut veure dues obres d’aquest gran dramaturg. Recordem que al TNC s’hi ha fet La rosa tatuada en un muntatge i una interpretació esplèndids. Jo sóc cada cop més fan de la dramatúrgia contemporània nord-americana perquè és un teatre de drames intensos, psicològics, amb personatges caòtics i plens de contradiccions i a través dels quals l’autor radiografia i escodrinya l’ànima humana. És el mateix cas d’Edward Albee, Arthur Miller o Tony Kushner.

Més enllà de la grandesa de l’obra de Williams, que és la primera que va escriure, hi ha la gran mestria de Josep Maria Pou a l’hora d’encarar-la i de dirigir-la. No em sorprèn que digués que fa molts anys que tenia al cap representar-la; de fet es nota que darrere la interpretació esplèndida dels quatre actors hi ha un director que coneix l’obra a fons i que sap esprémer-la fins a l’última gota, ja que entre paraules, crits, silencis i exabruptes la tensió i la incomunicació van creixent i apoderant-se dels personatges fins a convertir llur existència en irrespirable. S’ofeguen en les seves pròpies contradiccions i desil·lusions.

S’ha repetit molts cops que Míriam Iscla fa un dels millors papers de la seva carrera perquè fa una autèntica creació del personatge de la mare. Hi estic d’acord a mitges, perquè si bé és cert que Iscla està esplèndida, ho estan tots quatre a la mateixa altura: Dafnis Balduz, Meritxell Calvo i Peter Vives. Potser només vaig trobar un pèl d’artifici en els passatges que el personatge de Balduz narra, com si en lloc d’interpretar llegís, però és una cosa menor. Val a dir també que la caracterització física i de vestuari són magnífics, i sumats a una escenografia tradicional i molt convencional, accentuen encara més l’ambient de depressió que es viu en aquella casa.

Aquesta ha estat una bona ocasió per tornar a veure actors joves que no hem vist gaire, com ara Meritxell Calvo, que jo només havia vist a Venus in fur al costat de Joel Joan, també al Goya, o Peter Vives, que crec que mai no havia vist dalt d’un escenari. Pou demostra tot el seu art i la seva experiència i treu tot el potencial de cada actor fins a aconseguir una obra rodona, tensa i dramàtica que encara ara ens toca la fibra i ens deixa esmaperduts.

Títol: El zoo de vidre
Autor: Tennessee Williams
Traductor: Emili Teixidor
Director: Josep Maria Pou
Intèrprets: Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo, Peter Vives
Lloc: Teatre Goya
Dates: del 14 de maig al 3 d’agost

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Els homes són de Mart i les dones de Venus

D’entrada, he de dir que no he llegit el llibre homònim d’aquesta adaptació teatral. Sempre he pensat que els llibres d’autoajuda són per a dos tipus de persones: aquelles que estan emocionalment devastades i aquelles que són mentalment febles, sense capacitat de trobar per si soles solucions a circumstàncies adverses. En canvi, vaig decidir anar a veure la versió teatral del famós llibre de John Gray perquè vaig pensar que en seria una lectura en clau d’humor.

Certament, l’obra es podria qualificar de monòleg còmic, més per les exageracions de Jordi Martínez que pel text que interpreta. De fet, la versió està teatralitzada en forma de conferència de psicologia divulgativa, en què Martínez interpreta el conferenciant expert que explica de manera planera les diferències entre la ment masculina i la femenina. Tot i la bona interpretació de Martínez, però, pel meu gust l’obra no acaba d’agafar volada en cap moment, és massa seriosa per ser còmica i massa superficial per ser seriosa. Potser és culpa meva per haver-ne esperat una cosa diferent, tot i que no tinc clar quina.

Amb tres pissarres al darrere, el psicòleg va descabdellant els trets de la manera de ser masculina en una de les pissarres, i en una altra, els trets de la manera de ser femenina. Tot plegat ho amaneix amb anècdotes pròpies del personatge que interpreta, que no vaig trobar especialment divertides perquè eren d’una comicitat massa evident i poc elaborada.

Els homes són de Mart i les dones de Venus és el típic i clàssic tipus de monòleg amb el qual triomfaven actors com Andreu Buenafuente o Paz Padilla, i són precisament els monòlegs que a mi em deixen més aviat freda. S’ha de reconèixer que Jordi Martínez ho fa molt i molt bé, ja que aconsegueix omplir tot l’escenari, explicar coses serioses de manera divertida i no fer-se avorrit. Però és un monòleg massa convencional que només busca arrencar el riure fàcil.

El més curiós de tot és que en haver acabat la llista de trets masculins i la de trets femenins, jo em vaig sentir més identificada amb la primera que amb la segona. Deu ser per això que els llibres d’autoajuda no em convencen, perquè volen simplificar massa les emocions humanes per tal de fer-les intel·ligibles, quan en realitat són absolutament complexes i polièdriques i no admeten gaires generalitzacions. Per aquest motiu m’hauria agradat que la versió teatral satiritzés el llibre de John Gray.

És una obra bastant plana, que no fa rumiar, que fa riure una estona i prou, un monòleg tan pintoresc com intranscendent. Ara bé, potser sóc jo que no m’agrada aquest tipus de teatre. En general, m’estimo més que m’expliquin una història amb plantejament, nus i desenllaç, però això no vol dir que no hi hagi monòlegs boníssims que m’hagin apassionat, com ara Els dies feliços o El bon lladre. Els homes són de Mart i les dones de Venus no arriba a la categoria de xaronada, però em sembla que s’hauria pogut treure més partit del llibre.

Títol: Els homes són de Mart i les dones de Venus
Autor: Paul Dewandre (basat en el best-seller de John Gray)
Adaptació: Paco Mir
Director: Edu Pericas
Intèrpret: Jordi Martínez
Lloc: Teatre Poliorama
Dates: del 22 de maig al 20 de juliol

Valoració: 2.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Krum (El crosta)

Krum és una obra estranya, segurament simbòlica, però jo li vaig trobar un deix força marcat de surrealisme. No és que no s’entengui; en realitat, la trama és ben intel·ligible, però no sabem per què els personatges són tan enormement extravagants i tenen uns noms tan estrambòtics. L’obra és un gran fris esperpèntic —en sentit literal— en què es mouen molts personatges amb històries que es creuen i que envolten el protagonista, Krum.

Desconec la literatura israeliana i per tant, també Hanoch Levin, per tant, no sóc capaç de contextualitzar Krum, però sí que em veig amb cor de dir que és un tipus de teatre que no m’atreu especialment. És una obra amb un protagonista que és un antiheroi i molts personatges al seu darrere que viuen històries quotidianes de caire més aviat trist. Segurament és una metàfora del pas dels anys i de la vida a petita escala en un lloc on no hi passa mai res. Però a mi m’agrada més el teatre realista.

Ara bé, cal destacar un muntatge molt ben fet amb onze actors dalt de l’escenari, cosa poc freqüent de veure avui dia, que s’ha representat només durant tres dies al Mercat de les Flors, en el marc del festival Grec 2014, i que la temporada propvinent tornarà al Lliure de Gràcia durant quatre setmanes. De Pere Arquillué poca cosa més se’n pot dir més enllà que és un gran actor capaç de posar-se en la pell dels personatges més antitètics. Encara recordo la interpretació absolutament electritzant que va fer a Un enemic del poble, que podrem tornar a veure al Lliure. La resta del repartiment estava a la seva mateixa altura, ja que tots eren actors de primera, des de Lluïsa Castell fins a Albert Pérez. En realitat, malgrat que argumentalment el protagonista clar de l’obra sigui Krum, no es pot dir que tingui gaire més paper que algun dels altres. Per això calia un estol de primeres espases.

Krum és una mena de bluf en el sentit que tot el que hi passa és lleuger, no hi ha gravetat, els personatges parlen i es mouen de manera superficial, sense dramatisme, gairebé de manera còmica, malgrat que la majoria d’històries que hi veiem són amargues, pròpies de personatges tristos, desemparats i solitaris. Es busquen els uns als altres per no estar sols. Són tots ells molt diferents i interaccionen perquè es troben, de manera atzarosa, no per voluntat pròpia. Actuen com si fossin marionetes, Krum inclòs.

Diu a la web del Mercat de les Flors que Levin és l’autor més destacat de la dramatúrgia israeliana. A mi, però, aquest tipus de teatre no em diu gaire res. El muntatge que n’han fet és impressionant en tots els sentits, i les interpretacions són magnífiques, ja que aconsegueixen fer arribar a l’espectador la sensació de tristesa, de buidor, de manca de voluntat, però per a mi, més enllà de tot això, aquesta obra no diu res. És a dir, no hi veig cap missatge subliminal que se’n pugui deduir, perquè l’obra parla per si mateixa i diu estrictament allò que diu i prou. És teatre simbòlic, i jo prefereixo el realisme. Potser és qüestió de gustos, però si hem de jutjar per la intensitat dels aplaudiments, diria que no sóc l’única que pensa d’aquesta manera.

Títol: Krum (El crosta)
Autor: Hanoch Levin
Traducció: Sergi Belbel i Roser Lluch
Directora: Carme Portaceli
Intèrprets: Pere Arquillué, Rosa Boladeras, Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Jordi Collet, Gabriela Flores, Carme González, Oriol Guinart, Pepa López, Joan Negrié, Albert Pérez
Lloc: Mercat de les Flors (Sala Maria Aurèlia Capmany)
Dates: 3, 4 i 5 de juliol

Valoració: 3/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

El bon lladre

Les obres irlandeses que he vist —tot i que no en són gaires— tenen totes una cosa en comú: que mostren personatges ben normals que parlen de temes quotidians, trivials, dels problemes del dia a dia. Són peces de dimensions reduïdes, tot el contrari de l’espectacularitat i la grandiloqüència, però això no impedeix que arribin i toquin la fibra sensible de l’espectador.

Aquest és també el cas d’El bon lladre de Conor McPherson. Un home senzill i arronsat explica la seva història fosca de quan es dedicava a la vida delictiva per encàrrec, i de com va anar a parar a la presó i va sortir-ne. És la història d’un perdedor narrada d’una manera tan humana i tan empàtica que fa que no veiem aquell home com un criminal, sinó com una persona marcada per unes circumstàncies vitals que no li han permès triar cap altre camí. És una història senzilla i planera que explicada d’una altra manera podria haver estat trepidant i plena d’emoció, però Conor McPherson no té cap interès en això, sinó que vol un protagonista vençut que susciti simpatia a l’espectador. Per això el qualifica de lladre bo, perquè en el fons, és una bona persona, i no algú malvat per naturalesa.

Josep Julien fa tota una creació d’aquest antiheroi. És un actor que mai no havia vist en directe, i que en la distància curta —era a primera fila— se m’ha revelat com un actor de raça, perquè no hi ha res més difícil que donar vida a homes i dones normals, sense excessos ni estridències. Julien va descabdellant un monòleg que fàcilment es podria fer avorrit, però que en la seva interpretació mai no perd interès ni pistonada, sempre volem saber com continuen les peripècies del bon lladre.

El bon lladre és d’aquelles obres que quan l’has vist et sembla poca cosa, però que com més hi penses, més detalls hi trobes que la fan intensa. No sotraga, però sí que commou; sembla fàcil, però recrear-se en les misèries quotidianes d’un home trist sense fer perdre l’interès és una feina àrdua. Per entendre’ns, El bon lladre és exactament als antípodes de Cels, de Wajdi Mouawad que actualment es pot veure a la Biblioteca de Catalunya. Amb un decorat minimalista n’hi ha prou perquè el protagonista ens faci partícips del seu món i de la seva història.

Només lamento dues coses d’aquesta obra: la primera, que l’espai Lliure estigués tan dolorosament buit, i la segona —potser relacionada amb la primera—, que només se n’hagin fet quatre representacions. De moment, no sembla que hagi de repetir a la cartellera teatral de la temporada propvinent. És una llàstima. A mi, que no m’agraden especialment els monòlegs, aquest em va commoure per la seva senzillesa i la seva proximitat. I també per la interpretació expressiva i entregada de Josep Julien.

Títol: El bon lladre
Autor: Conor McPherson
Traductor: Josep Julien
Director: Xicu Masó
Intèrpret: Josep Julien
Lloc: Espai Lliure
Dates: del 3 al 6 de juliol

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Daniel Barenboim enlluerna el Palau

D’entrada he d’advertir que no sóc imparcial quan parlo de Daniel Barenboim, perquè el considero un músic immens, el millor pianista viu del món —amb el permís de Maurizio Pollini— i un gran director d’orquestra. Per això no em perdo mai cap concert que faci a Barcelona. L’he vist sol al piano, tocant amb orquestra, i només com a director, tant amb la Staatskapelle de Berlín com amb la Simfònica de Chicago. Aquesta vegada ha obert la temporada 2014-15 de Palau 100 dirigint la Staatskapelle de Berlín, orquestra de la qual és director titular des de 1992, amb un programa integrat per dos poemes simfònics de Richard Strauss, de qui es commemora el 150è aniversari del naixement.

Don Quixote són unes variacions fantàstiques sobre un tema de caràcter cavalleresc, i tot i que Strauss és un dels meus compositors predilectes, aquesta obra la trobo un pèl insulsa, com si en cap moment no acabés d’arrencar el vol o l’interès de l’oïdor. A més a més, durant tota l’obra vaig tenir la sensació que Barenboim no havia sabut calibrar prou bé l’acústica limitada del Palau de la Música, la qual cosa feia que l’orquestra immensa produís un so no prou brillant i amb una reverberació imperfecta. A això cal afegir-hi que les seccions de corda i de vent van sonar amb intensitat desigual i no prou ben harmonitzades. Els dos solistes, membres de l’orquestra, van ser Claudius Popp al violoncel i Felix Schwartz a la viola. El primer semblava que en lloc de fregar la corda la rasqués, i va emetre un so amanerat, amb ànsia de virtuosisme, però gens autèntic i més aviat buit. La viola, en canvi, va ser equilibrada i meravellosa, sense voler destacar excessivament de l’orquestra de la qual formava part.

La Staatskapelle de Berlín és una orquestra colossal amb una gran secció de corda, intensa i brillant, i una gran secció de vent, perfecta i precisa. Això va quedar palès en tota la seva esplendor a la segona part del programa, amb Una vida d’heroi, una obra fantàstica, intensa, lírica i plena de matisos. Un Barenboim en estat de gràcia va treure el millor so d’aquesta orquestra en un equilibri perfecte entre seccions en què la potència del vent mai no va eclipsar la corda, i va donar tots els matisos d’intensitat i de ritme que l’obra demana per fer-nos sentir a la pell tota l’evolució de l’heroi al llarg del poema simfònic, un heroi amb reminiscències musicals al Siegried wagnerià.

Barenboim, un director de moviments sobris però molt expressius que dóna totes les entrades a cada instrument, va dirigir totes dues obres de memòria i es va mostrar confiat, serè i prou en forma per l’edat que té. El final d’Una vida d’heroi va ser una apoteosi que culminava la interpretació estratosfèrica de l’obra, amb Wolfram Brandl com a violí solista, no sé si el que ha substituït el Konzertmeister que l’any passat als Proms de Londres Barenboim va anunciar que se li jubilava. Brandl va fer una interpretació elegant, amb un so perfecte en tot moment i una afinació immaculada. No es pot demanar res més a un concertino.

Malgrat les petites irregularitats de Don Quixote, hem de concloure que va ser un concert del tot excepcional, tant pel programa com pels intèrprets. No és habitual sentir un concert dedicat íntegrament a Strauss, i de Daniel Barenboim i la Staatskapelle de Berlín poca cosa més se’n pot dir. Personalment, només espero poder tornar a veure un cop més Barenboim tocant el piano. El tret de sortida de la nova temporada de concerts, que es preveu meravellosament esplèndida, ha estat gloriós.

Programa del concert: R. Strauss: Don Quixote, op. 35; Una vida d’heroi, op. 40
Intèrprets: Staatskapelle Berlin
Director: Daniel Barenboim
Lloc: Palau de la Música
Data: 7 de juliol

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Stockmann

No tenia previst tornar a veure Stockmann, atès que ja l’havia vist l’any passat, però en haver-hi un canvi de repartiment a la part masculina, vaig voler veure els nous actors en escena. I més, tenint en compte que David Vert i Santi Ricart són dos actors que m’agraden molt. A part d’ells dos, s’afegia al projecte Òscar Muñoz, precisament en el paper protagonista, el que l’any passat havia fet Bernat Quintana, de Les Antonietes.

La manera de treballar de Les Antonietes és absolutament minimalista: agafen grans clàssics, els versionen tot extraient-ne l’essencial i els escenifiquen en un escenari nu. És un estil de teatre que no m’acaba d’engrescar, però s’ha de dir que ells ho fan amb rigor i qualitat, i com que agafen obres ja molt bones en si, el text ho embolcalla tot i el fet que no hi hagi decorats no minva gens l’emoció teatral. Així van fer també Vània.

Aquest Stockmann, l’enemic del poble, és una versió reduïda de l’obra original focalitzada exclusivament en el combat de les idees. No hi ha lloc per als sentiments; tot és defensa i oposició d’idees. Queda gairebé convertida en una obra filosòfica que fa apologia, per damunt de tot, de la llibertat individual, contraposada a la massa amorfa que no pensa i és manipulada pel poder. Stockmann simbolitza l’individualisme racional enfront del gregarisme dòcil, que es resumeix en la frase final: “l’home més fort és el que està més sol”.

Em sap greu dir-ho, però amb el nou repartiment, aquesta obra hi ha sortit guanyant. No perquè els altres actors ho fessin malament, sinó perquè els d’ara són més veterans, tenen més taules, i sobretot, perquè tenen l’edat dels personatges que representen. Bernat Quintana, Pep Ambròs i Arnau Puig es veien massa joves per a aquells papers, mentre que Òscar Muñoz, David Vert i Santi Ricart s’hi veuen molt més identificats. D’entre els tres destacaria especialment Òscar Muñoz i David Vert, que fan un tàndem magnífic d’oposició visceral, com una prova de força. Les dues actrius són Mireia Illamola i Annabel Castan, de Les Antonietes.

Ara bé, aquest Stockmann ha tingut la mala sort d’haver-se fet la mateixa temporada en què al teatre Lliure s’hi ha pogut veure un muntatge superespectacular d’Un enemic del poble, l’obra d’Ibsen versionada magistralment per Juan Mayorga i Miguel del Arco. Un text brillant, un escenari grandiós, tot un estol d’actors i un Pere Arquillué pletòric per força havien de fer ombra a l’Stockmann més que digne de Les Antonietes. No el vull desmerèixer en absolut, perquè és una adaptació molt ben feta; ara bé, amb el mateix talent però més mitjans, el resultat millora.

Per damunt de tot, l’obra d’Ibsen perdura perquè ens interpel·la a tots, és un teatre d’idees que apel·la a la racionalitat, al coneixement, a la voluntat i a la llibertat.

Títol: Stockmann
Autor: Henrik Ibsen (Un enemic del poble)
Versió: Les Antonietes
Director: Oriol Tarrason
Intèrprets: Òscar Muñoz, David Vert, Mireia Illamola, Santi Ricart, Annabel Castan
Lloc: Sala Muntaner
Dates: del 4 al 29 de juny

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari