1984
Títol: 1984
Autor: George Orwell
Adaptació teatral: Michael Gene Sullivan
Traductor de l’adaptació: Lluís-Anton Baulenas
Director: Víctor Alvaro
Intèrprets: Andreu Rifé, Lluís Canet, Savina Figueras, Tono Saló, Frank Capdet, Carles Canut
Lloc: Almeria Teatre
Dates: del 13 de desembre al 12 de gener
Valoració: ????
1984 és una novel·la terrorífica, un dels millors llibres que he llegit mai, que té una força brutal per la manera com Orwell descriu les situacions i els personatges. La tensió, present des de l’inici pel plantejament d’un món totalitari on s’ha segrestat la individualitat, va creixent a mesura que coneixem l’evolució del protagonista, Winston Smith, un home normal que es veu frustrat i tenallat pel dictat d’un ésser suprem i omniscient que coarta les llibertats més insignificants dels individus.
Des del dia que vaig saber que es feia una versió teatral de 1984 vaig posar-me en alerta per anar-la a veure, conscient que és molt difícil dramatitzar un text tan complex i filosòfic, i expectant de veure com se n’haurien sortit al Teatre Almeria. Llegint la novel·la, cada lector s’imagina a la seva manera els escenaris que hi surten, atès que és una al·legoria —igual com ho és La revolta dels animals— i la força no rau en les descripcions físiques, sinó en els dilemes ètics i epistèmics que planteja.
L’adaptació, que signa Michael Gene Sullivan, és prou reeixida tenint en compte les dificultats mencionades, però no arriba a assolir la força de la novel·la. Opta per una escenografia del tot minimalista en què Winston està ensorrat en un calabós i des de dalt els jutges li recriminen tots els “delictes” que ha comès en contra del Gran Germà. Així doncs, l’ordre cronològic està alterat, es comença gairebé pel final i anem veient retrospectives de la vida d’en Winston, dels moments en què ha violat les lleis que regeixen al territori. Aleshores els actors que interpreten els jutges van fent els papers dels personatges que s’han creuat amb en Winston al llarg de la vida, el més important dels quals és la seva estimada Júlia. Al final, després de recapitular la seva vida, l’envien a l’habitació 101, el lloc on qualsevol que hi passa queda absolutament despullat de la individualitat i de la llibertat de pensament i passa a convertir-se en un autòmat sense voluntat.
El muntatge és senzill, modest, però així és com precisament es pot donar més força al text. L’austeritat i la grisor planen per tota l’obra, en què l’objectiu del poder és que tothom pensi el mateix. Els actors de la companyia Gataro, resident al Teatre Almeria, actuen amb aquesta mateixa grisor, sense interpretacions impostades, perquè no hi ha emocions ni sentiments per enlloc. Només en té en Winston, i els hi volen arrabassar. Carles Canut és l’artista convidat, que primer fa de veu en off del Gran Germà, i al final apareix encarnant el personatge que ha traït Winston i l’ha dut davant del tribunal perquè el jutgin.
El llibre fa por; l’obra de teatre no, però no perquè en sigui una adaptació mal feta, sinó perquè em penso que és gairebé impossible traduir 1984 en llenguatge teatral. Al cinema se n’han fet dues adaptacions —que no he vist i per tant, no en puc opinar—, i amb tots els recursos de què disposa ha de ser més fàcil poder-hi transmetre la brutalitat de la novel·la, una de les més impactants del segle XX.